Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics, del País va presentar l’acte afirmant que “la generació de talent i recerca científica arrelada a la realitat de la nostra societat és essencial” per seguir avançant cap a un futur de progrés i de qualitat per a tothom.

Tots els participants van coincidir en que Barcelona té una gran oportunitat per situar-se en posicions capdavanteres en innovació i coneixement. “Barcelona és el principal hub científic de la península i del sud d’Europa”, va afirmar Alexis Roig, amb centres de recerca excel·lents, un teixit industrial potent, universitats de referència i un ecosistema de start-ups creixent. “Però ens ho hem de creure i fer el salt”, va reivindicar Jordi Marín. “Ens falta escala”, finançament, teixir xarxes i treballar com a ecosistema tota la Regió Metropolitana.

Segons Josep Samitier, la pandèmia ens ha fet entrar de ple al segle XXI i la recerca ha de ser la palanca que ens ajudi a transformar el teixit productiu del nostre país. Però patim una falta d’inversió en recerca i desenvolupament. Catalunya hi destina un 1,6% del PIB, lluny de la mitjana europea que se situa en un 2,1% del PIB. “Si seguim així estem abocats al fracàs”, va sentenciar.

Per Josep Samitier, cal desenvolupar el Pacte Nacional per al Coneixement aprovat el 2019, que s’hauria de plasmar en els pressupostos que en surtin del nou govern, i a més va afegir que “si els fons Covid19 de la Unió Europea no serveixen per connectar coneixement i empresa, perdrem l’oportunitat”.

En aquest sentit, Núria Bayó va presentar els diferents projectes que estan desenvolupant des del BIST per connectar i interrelacionar la investigació científica amb el teixit empresarial i les institucions del país. Europa ja fa temps que ha identificat l’oportunitat de proveir els investigadors de competències més professionalitzadores per tal que siguin motor rellevant de la societat del coneixement. “No és fàcil”, però des del BIST volen fer “bullir l’olla” per visualitzar la necessitat d’un lideratge global a nivell de país.

Al seu torn, Alexis Roig va emfatitzar en que “la contribució de la ciència i el coneixement que genera Barcelona és imprescindible perquè la ciutat sigui influent a l’estranger”. És per això que cal millorar la política pública d’innovació i impulsar la llei de la ciència a banda de parlar sobre habitatge, transports, infraestructures, política fiscal. Perquè parlar d’atracció de talent també és parlar de tot això, de “com aprofitar al màxim les externalitats positives que generen la ciència i la recerca”.

“Ens ho hem de creure” va concloure Miquel Roca. I va afegir que “la recerca, la generació de talent i la innovació han de ser temes centrals i prioritaris en el debat polític i social”.

“Una gran capital és també el paper cultural de la ciutat” va afirmar Miquel Roca, president d’Amics del País, a l’inici de la seva presentació, i va afegir “la cultura no només és segura, sinó que cura, i ha de formar part del paquet sanitari per fer front a la pandèmia”.

Tothom va estar d’acord en què després de la crisi, el teixit cultural de Barcelona quedarà molt debilitat i caldran actuacions d’emergència a curt termini, tant des de les administracions públiques, com iniciatives de finançament privades i de crowdfunding.

En aquest sentit, Eduardo Mendoza va afirmar que estem massa acostumats al paper paternalista del govern i hem de començar a ser proactius a l’hora de fer cultura. “La cultura l’hem de fer entre tots”, va sentenciar. Per la seva banda, Miquel Roca va demanar “quan deixarem de pensar que el mecenatge no és una manera d’evadir impostos, sinó una altra manera de pagar impostos”, en relació a la llei de mecenatge.

Malgrat que la situació del sector cultural és molt crítica, ja que patia mancances des de molt abans de la pandèmia, durant la seva intervenció, Miquel Molina va voler ser optimista. “A Barcelona hi ha una comunitat jove molt creativa que, després de la pandèmia, tindrà la necessitat de fer emergir les energies retingudes.  A més, Barcelona tindrà la urgència de presentar-se al món com a ciutat cultural”, i té oportunitats per fer-ho, aprofitant cada esdeveniment cultural que es celebri a la ciutat i explotant i desenvolupant la seva capitalitat literària, entre d’altres.

Eduardo Mendoza, al seu torn, va ser més contundent a l’afirmar que “Barcelona està aturada, no ha fet una inversió estratègica a llarg termini”. I va afegir, “Barcelona expulsa els joves, que no troben lloc en aquesta ciutat on poder desenvolupar els seus projectes i inquietuds culturals.” L’escriptor va demanar generositat amb la cultura de base.

En aquest mateix sentit, Carlos Duran va defensar un pacte transversal a l’hora de trobar un projecte comú, ja que el model post-olímpic està esgotat. “Hem de pensar en les estructures de ciutat de manera diferent, redefinir Barcelona perquè la ciutadania no només consumeixi cultura, sinó que hi participi, creï i difongui cultura. Hem de passar del dret a l’accés cultural al dret a fer i practicar cultura. Ser agent cultural, fins i tot des de les minories”, va sentenciar.

Per la seva banda, Carme Riera va reclamar cultivar la cultura de la simpatia per sentir-nos acollits culturalment. “la simpatia és cultura?”, va preguntar just començar la seva intervenció. A més, va demanar a les administracions més esforç per reivindicar tots els actius culturals que tenim. “Barcelona, com a ciutat literària, té dos moments rellevants: el primer El Quixot, sent Barcelona l’única ciutat per on hi passa, i a partir del qual la ciutat es posa en comunicació amb el món; el segon, el moment del Boom, que dona alçada internacional a Barcelona. Cal explotar-los per projectar-nos al món”, va afirmar l’escriptora.

Durant el debat, Enric Sierra va preguntar quina opinió tenien els participants sobre el projecte de l’Hermitage. Miquel Molina va defensar que “no podem permetre’ns rebutjar una inversió en cultura. A més, obriria l’oportunitat d’iniciar una interlocució directa amb el museu i la ciutat de Sant Petersburg”. En aquest mateix sentit es van expressar Carme Riera i Carlos Duran.

Per la seva banda, però, Eduardo Mendoza va afirmar que el projecte tindria associats uns costos de manteniment, i que a ell no li interessa tant el patrimoni cultural, del

qual formaria part l’Hermitage, com la cultura viva, activa i creativa. Miquel Roca, va demanar la paraula com a recent president del MACBA i va afirmar que, “personalment, estic en contra que es gasti diner públic per una nova instal·lació cultural nova quan els nostres museus públics tenen una situació econòmica insuficient”.

Miquel Roca va concloure l’acte posant de relleu l’aforament, altra vegada, de la necessitat de pacte, d’un pacte cultural. I va afegir “No cal discutir la cocapitalitat, en tinc prou amb ser capital. La cocapitalitat és d’ambició pobra”.

No obstant, sense voluntat de pacte i diàleg, Barcelona no será capaç de sortir de la crisi arran de la pandèmia ni de fer front a tots els grans reptes que té com a ciutat en un escenari global. Aquest va ser el missatge que van enviar els quatre exalcaldes de manera unànime.

En aquest sentit, Jordi Hereu, alcalde entre el 2006 i el 2011, va reclamar que “Barcelona, contra la tendència general d’exacerbar les diferències, ha de ser exemple de pacte com a mètode i filosofia d’intel·ligència col·lectiva.” És per aquest motiu que Joan Clos, alcalde entre 1997 i 2006, va demanar “aparcar“ els temes de més abast i aterrar en els més concrets per tal d’arribar a consensos.

Aquests temes sobre els quals cal arribar a acords amplis i sòlids són la lluita contra el canvi climàtic, la lluita contra la manca d’habitatge i la lluita contra la pobresa. Narcís Serra, alcalde entre 1979 i 1982, va afirmar que “la millora de qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona vindrà per perseguir l’objectiu d’emissions zero. La resposta de Barcelona al canvi climàtic marcarà la imatge internacional de la ciutat”.

Durant la seva intervenció, Clos va afirmar que el tema metropolità segueix sent l’assignatura pendent per tal que “Barcelona es pugui realitzar plenament. Un debat sobre Barcelona és necessàriament un debat sobre Catalunya”. Per contra, Xavier Trias va afirmar que “l’Àrea Metropolitana de Barcelona genera molts recels perquè la gent desconfia del poder de Barcelona”.

Miquel Roca va clausurar l’acte recordant que els costos del desacord són immensos. “Quan hi ha hagut pacte a Barcelona hem triomfat, quan no n’hi ha hagut hem navegat en la incertesa”.

L’acte es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa” i va ser presentat per Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que va elogiar la gran tasca que estan duent a terme les organitzacions socials per “enderrocar les muralles de la desigualtat.”

El debat, moderat per Enric Sierra, director adjunt de La Vanguardia, va comptar també amb la participació de Lluís Fatjó, director del Banc dels Aliments, Albert Quiles, director d’Amics de la Gent Gran; Jaume Castro, representant de la Comunitat de Sant Egidi; Josep Gassó, de la Fundació Catalana de l’Esplai; Rafa Ruiz, relacions institucionals de la Fundació Pere Tarrés; i Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector.

La Covid s’ha acarnissat especialment amb els més vulnerables. Més de set-centes mil persones estan sent ateses avui a Catalunya per les entitats socials. Però la pobresa i la desigualtat no són problemes nous en el nostre país, sinó que ja els arrosseguem des de la passada crisi i, amb la pandèmia, s’han agreujat. És per això que Fransina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector, reclama una resposta “radicalment diferent al que s’ha fet fins ara, amb l’impuls de polítiques que vagin a l’arrel”.

En aquest sentit, Salvador Busquets, de Cáritas Barcelona, va afirmar que, segons un estudi d’aquesta entitat, la meitat de la població vulnerable no té accés a la renda mínima. “No acaba de quallar una resposta col·lectiva que permeti eradicar la fractura social existent. Cal una actitud proactiva de les Administracions Públiques”.

Al seu torn, Marc Simón, de la Fundació “la Caixa”, va afegir que “si actuem organitzadament, actuarem millor. Tot i tenir objectius comuns, ens manca col·laboració entre els diferents programes socials”.

Tots els participants a la taula rodona van elogiar la gran tasca que duu a terme el voluntariat. “La societat civil és forta i l’hem de protegir, amb beneficis fiscals per als donants i amb el reconeixement del voluntariat com a institució” va demanar Enric Morist, de la Creu Roja.

En aquesta línia, Josep Gassó, de Fundesplai, va reivindicar el Pla Estratègic català per a la cohesió social 2021-2023 i la Llei del Tercer Sector, per tal d’enfortir-lo econòmicament i institucionalment, com a garant de la igualtat, la justícia social i la democràcia.

“La gent gran és un dels col·lectius que més ha patit”, va afirmar Albert Quiles, d’Amics de la Gent Gran. 330.000 persones grans viuen soles. Segons dades d’abans de la Covid, un 40% ja patia sentiment de soledat, un sentiment que s’ha intensificat amb la pandèmia. És necessari “reforçar amb vehemència la igualtat de cures i l’accés digne a la sanitat universal, per fer caure el mur que ens separa dels ancians, els immigrants i dels infants més vulnerables”, va demanar Jaume Castro, representant de la Comunitat de Sant Egidi.

En relació a la pobresa infantil, aquesta representa un 30% a Catalunya.  I el fracàs escolar és del 20%. Són dades esfereïdores que exigeixen un pacte per a l’educació formal i no formal, segons Rafa Ruiz, de la Fundació Pere Tarrés.

Miquel Roca i Junyent va tancar l’acte apel·lant a l’entesa entre els polítics per tal de buscar solucions efectives. I va demanar no utilitzar la crisi com element de confrontació.

Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, va aprofitar la seva intervenció de presentació de l’acte per demanar solidaritat i capacitat d’entesa per tal de continuar enfortint el projecte europeu, imprescindible per “garantir la pau i les llibertats en un context de crisi generat per la pandèmia de la Covid-19. (…) O solidaritat o populisme”, va sentenciar.

“Sortir de la crisi més forts, més sobirans i més solidaris” és l’objectiu d’Alemanya durant la seva presidència de torn de la Unió Europea segons l’ambaixador Dold. Per això volen impulsar l’acord polític sobre el Fons de Reconstrucció i el marc financer plurianual abans de les vancances d’estiu, que ha d’articular-se entorn a dos eixos fonamentals: canvi climàtic i transformació digital.

Per la seva banda, Joan Majó va afirmar que “estem en un punt molt crític de la història de la UE. Si no aprofitem aquest moment per enfortir-la, estem abocats a la seva desmembració i, aleshores, ens costarà molt reconstruir-la”. “Necessitem unitat i solidaritat” va sentenciar Dold.

“Solidaritat no vol dir benevolència” va matisar Dold. Cal treballar per reindustrialitzar Europa a través de la innovació, la recerca, l’alta tecnologia, l’energia verda i la mobilitat sostenible. És necessari “el renaixement de la política industrial” per fer front als centres d’innovació que ja existeixen fora de la Unió Europea. “El projecte europeu ha de ser un projecte sostenible” i, en aquest sentit, Espanya hi pot jugar un paper de lideratge important.

Per la seva banda, Enric Juliana va afirmar que des que es va anunciar el passat 18 de maig la proposta impulsada per la canciller Angela Merkel i el president francès, Emmanuel Macron, alguna cosa va canviar a Espanya. “La política espanyola sempre tendeix al soroll, però des que s’ha començat a dibuixar un horitzó europeu, s’ha començat a parlar de la necessitat de pactes”, va sentenciar.

Sobre l’aprovisionament massiu d’una possible vacuna o tractament eficaç contra la Covid-19, l’ex-embaixador Carles Casajuana va expressar la necessitat d’un acord entre tots els estats membres per comprar i distribuir de manera equitativa entre tots els ciutadans europeus.