Jornades ‘El finançament autonòmic a debat’. Taula rodona ‘La reforma del model de finançament del 2009

“És fonamental dur a terme la reforma del model de finançament autonòmic, pendent des de 2014. I més encara en el context de pandèmia actual, que les comunitats autònomes necessiten poder gestionar serveis públics essencials”, va sentenciar Jesús Huerta.

Però “una reforma, per a què?”, es va preguntar a l’inici de la seva intervenció Maite Vilalta. “Una reforma per seguir avançant cap a la configuració d’un model que faci compatible l’autonomia tributària dels governs autonòmics amb un principi d’equitat, on la sobirania fiscal no sigui patrimoni del govern central, on s’anivellin parcialment els recursos (fent efectiu un principi d’equitat), on es coordinin les decisions en matèria fiscal, on es vetlli per l’estabilitat de la hisenda de tots els governs i on es compleixin els pactes”. Però qui vol aquesta reforma? “Catalunya, durant anys, ha jugat un paper proactiu, però ara no hi és”, es va lamentar.

Durant la seva intervenció, Francisco Pérez va enumerar les tres causes per les quals “els resultats de l’aplicació del model de finançament de 2009 han sigut entre pobres i dolents”. 1- la incorporació, en la fase final de la negociació del disseny, de fons que van trencar l’element central d’assumir un anivellament parcial que cobrís els gastos de serveis públics fonamentals mitjançant el fons de garantía; 2- la recentralització de recursos amb la crisi; i 3- la falta de lleialtat institucional en la seva gestió i aplicació .

“L’equilibri fiscal s’ha trencat a favor del govern central”, va afegir Maite Vilalta. Però al seu torn, Diego Martínez va afirmar que la pandèmia havia posat de relleu la insuficiència financera dels serveis de salut d’aquest país, per una banda. Però per l’altra, també havia demostrat que era essencial poder comptar amb un estat central fort per tal d’accedir als fons europeus, al mercat majorista de capital, etc., “i amb capacitat de reacció relativament rápida i contundent a efectes d’una política fiscal d’estabilització”. Aquests són els dos braços de la balança que “em porten a reconsiderar l’equilibri vertical entre diferents nivells de govern”, va concloure.

Pel que fa a l’anivellament, Diego Martínez va defensar, des d’un punt de vista tècnic, l’eficiència d’un anivellament complet, sempre que s’acompanyi de mesures adicionals, com per exemple recaptacions normatives ben dissenyades i agències tributàries implicades amb els incentius molt ben alineats, per captar recursos sense costos d’ineficiència ni costos d’incentius perversos.

Per contra, Jesús Ruiz-Huerta va defensar un anivellament parcial amb l’argument que “amb l’aplicació d’un anivellament total, el marge d’autonomia queda molt limitat i genera problemes d’incentius per part de les comunitats autònomes, tant per part de les que cedeixen recursos com de les que en reben”.