En Jordi Hereu inicià la seva intervenció fent una aposta clara per a que Barcelona es posicioni com a ciutat del coneixement, amb l’objectiu de garantir així la cohesió social i territorial. Ens parlà sobre la seva prioritat de regenerar els teixits urbans al centre de Barcelona abans que tendir cap a l’ampliació de l’extraradi. Econòmicament, Jordi Hereu ens comentà que amb un creixement actual del 3,5%, podia ser el moment ideal per plantejar-se seriosament la construcció d’un teixit empresarial diversificat, combinant la inversió en sectors madurs amb la inversió en els emergents. Amb una estratègia que sobretot ha de ser consistent en el temps, l’Administració Pública ha de situar-se com a catalitzadora i coordinadora de les idees sorgides des de la ciutadania. Jordi Hereu ens recordà el Pla Barcelona Activa, creat en un primer moment per combatre l’atur però que després agafà cada cop més la funció d’ajudar i motivar als emprenedors a impulsar el seu propi negoci. El camp en el que l’Administració necessita encara posar-se al dia, malgrat ja s’intenta des de fa anys, és en l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per tal de fer extensiu l’ús de les TIC a tota la societat, és imprescindible que l’Administració assumeixi el paper de tractor i a la vegada es converteixi en exemple i model d’ús de les mateixes. Segons l’actual alcalde, els elements claus de l’èxit pel futur de Barcelona radiquen en l’aposta i millora de les universitats catalanes, els centres de recerca, els clústers amb potencial de desenvolupament, el territori i els agents locals que incentivin la transformació d’idees en negocis pròspers. Jordi Hereu finalità la seva ponència fent especial menció a la necessitat de canviar la cultura imperant a Catalunya, adversa al risc, amb bones idees i propostes però amb dificultats per implementar-les a la pràctica. En el debat que es generà a continuació entre els associats del Cercle per al Coneixement- Barcelona Breakfast, els temes que suscitaren més interès fóren: com convertir Barcelona no només en un pol d’atracció de talent sinó també de manteniment de talent, com implicar la societat civil en l’impuls de les universitats i els centres de recerca, com adequar l’oferta a la demanda de professionals que tirin endavant projectes, partint de que les infraestructures necessàries hi són però en manquen les persones capacitades per utilitzar-les eficientment, com vincular la comunicació i el coneixement, entenent que per aconseguir que tothom pugi al carro de la societat del coneixement, primerament s’haurà de potenciar els canals de comunicació, que facin intel·ligible el concepte i transmetin confiança, com aconseguir que Barcelona a part del clima i l’ambient garantexi la qualitat de vida entesa com a capacitat de desenvolupar tot el nostre potencial com a ésser humà, i com potenciar la innovació si cada cop tenim menys seus empresarials importants a Catalunya. Jordi Hereu va respondre a les qüestions ressaltant que Barcelona hauria de convertir-se en un ambit urbà obert a l’experimentació, transformar-se en un escenari sobre el qual poder innovar, acompanyat d’un esforç important de generar una cultura social que efectivament promogui l’emprenedoria i la innovació en tots els àmbits. Va finalitzar el debat deixant clara una tríada per la qual vol apostar fortament: garantir la cohesió social, la societat del coneixement i la qualitat urbana.

David Garrofé vingué acompanyat d’en David Villarrubias, encarregat de la digitalització de les empreses i la consegüent implantació de les TIC. El Sr. Garrofé inicià la seva ponència fent un recompte de la història de la CECOT, explicant-nos que al 1996 es creà la fundació CECOT per la innovació, per tal de veure com la innovació podia afectar al procés productiu. Un any més tard ja es creava el portal www.larambla.com, que pretenia estimular el comerç electrònic de les empreses de la confederació. Al 1997 també es negociaren amb la Caixa i altres entitats financeres, uns datàfons amb marca blanca pels comerços, a la vegada que sorgia la plataforma tecnològica multicontingut i multicanal CECOTXPRESS amb l’objectiu d’agregar totes les tecnologies i construir un metacercador personalitzat. L’èxit d’aquesta eina de recerca fou rotund, ja que un 95% dels usuaris la segueixen utilitzant diàriament. En David Garrofé ens comentà que l’assessorament sobre la integració de les TIC en les empreses, desenvolupat pel Centre de Demostració de Tecnologia (de la Fundació Cecot Innovació) en el transcurs dels darrers anys els ha permès fer una anàlisi del que les empreses tenen instal·lat i de l’ús que en fan. Aquest estudi posa de manifest que abans d’implantar, cal tenir perfectament definit, conegut i contrastat el pla de processos de l’empresa. Si no es coneix suficientment l’empesa, o si no es té relativament optimitzada, no és útil introduir-hi tecnologia, ja que incorporar sistemes a uns processos que no funcionen només afegeix una acceleració del que ja es fa malament. Si una empresa d’entrada no funciona correctament, amb sistemes tecnològics no millorarà els processos, sinó que només els accelerarà. Des d’aquest punt de vista, i en referència al món de l’empresa en general, i al de les PIME en particular, cal dir que en molts casos, per desconeixement o idees preconcebudes, l’empresari percep la incorporació de les TIC com una despesa directa i no pas com una inversió. És més, en molts casos es percep com una font de perill per a l’estabilitat dels processos dins de l’empresa, o com una font de risc financer per no estar estandarditzat ni consensuat un model que estableixi el càlcul del retorn de la inversió (ROI). El desconeixement també du al recel, a la por per part de l’empresari de perdre control d’una informació que en lloc de tenir-la ell, ara es cedirà a uns sistemes o que estarà en mans del gestor informàtic. El que es desconeix es tem, i el que es tem, no s’aplica. Concretament, el major risc que apareix que es percep en l’adopció d’aquestes tecnologies es produeix en dos moments: quan es decideix quina solució escollir (fabricant, integrador, etc.), decisió que l’empresari haurà de prendre en base a unes recomanacions i opcions que ell no ha controlat, sinó que sorgeixen del seu responsable de sistemes o, del seu proveïdor. El segon moment es dona en la fase d’implementació, això és, en la transició que suposa instal·lar en la infraestructura i organització de l’empresa, noves tecnologies i molt especialment, nous processos de negoci no sempre compatibles amb els que estan en vigor. Existeix un període més o menys llarg d’integració, de migració d’aprenentatge i d’adaptació, que requereix un esforç i seguiment. És doncs, la causa de la típica fricció que es produeix en un moment de canvi, en un moment de convivència i paulatina substitució del que és vell pel que és nou. Justament degut al fet que moltes ocupacions tradicionals són substituïdes per nous processos automatitzats, basats en TIC, les noves tecnologies són també vistes amb gran recel i com una amenaça per part del treballadors no qualificats. David Garrofé també ens va transmetre les seves propostes de millora: – Dotar l’empresari del criteri suficient per a que no se senti insegur i sense control de la situació al dialogar amb els venedors i instal·ladors de tecnologia. – Organitzar la prescripció externa, és a dir, realitzar un acompanyament neutre i imparcial a l’empresa. – Formar al treballador en l’ús eficient de les TIC d’una forma permanent i actualitzada: coaching. – L’Administració també ha de jugar un rol fonamental a l’hora d’impulsar i difondre l’existència de serveis en xarxa, així com de fomentar-ne el seu ús. Sense un lideratge clar de l’administració cap a la plena incorporació del model de la societat de la informació en la seva tasca diària, el nostre model productiu no podrà aprofitar-se de les experiències i sinèrgies generades pel sector públic. – Cal que les noves tecnologies s’expliquin millor a les empreses ja que el problema amb la introducció d’aquestes no és qüestió ni de costos ni d’infraestructures, sinó de la falta de coneixement dels seus avantatges. El desconeixement del potencial de les noves tecnologies duu a les Pimes a no donar prioritat ni a la inversió en TIC ni a optimitzar-ne el seu ús, però més enllà d’aquestes dificultats, l’experiència ve a demostrar que el problema de la Pime espanyola no és tant econòmic com de mentalitat. En David Villarrubias complementà la ponència d’en David Garrofé comentant-nos que l’assessoria realitzada per la Fundació Cecot Innovació els ha fet veure que la disparitat de productes al mercat complica la presa de decisió per l’empresari, que no sap vers quin decantar-se, a la vegada que té recel a implantar circuits tancats nous. Un altre problema és que la idea que es ven de que la “informàtica és fàcil” ha provocat que moltes Pimes pensin que ho poden fer sense ajuda exterior, amb les seves consegüents males implementacions. La informàtica s’ha de vendre com una oportunitat, malgrat es veuen les reduccions de despeses en el processos curts, però no als llargs. La ISO ajudà a estandaritzar processos, la qual cosa fou positiva per moltes empreses, tot i que moltes d’elles han deixat de revisar els processos. El teixit de base de les empreses (les Pimes) no té accés a les subvencions ja que els ajuts governamentals són per fonamentar la R+D però no per implantar noves tecnologies. L’Administració sovint obliga a presentar documentació a través d’internet, la qual cosa té com a resultat que en molts casos siguin gestories les que acabin fent la feina. En el posterior debat amb els associats intervingueren en Ricard Ruiz de Querol, Xavier Marcet, Josep Casanovas, Manel Medina, Ramon Palacio, Carles Ubach, Enric Canela i Toni Garrell, i es tractaren els següents temes: – El discurs segueix sent el mateix que fa trenta anys: s’ha de lluitar contra la desorganització, la manca de professionals i la falta de coneixement. A les grans empreses això s’ha anat solventant gràcies al canvi generacional, però a les Pimes el ritme d’adquirir personal més qualificat és més lent. – Si ens comparem amb la Unió Europea dels 15, les nostres Pimes estan ben posicionades respecte a la tecnologia implantada (95%), però fallen en el seu ús (50%). Moltes de les micro-empreses no tenen ni tan sols correu electrònic, i moltes de les que sí en tenen, no el consulten periòdicament. – Tenim més gent preparada per l’antic i encara vigent model econòmic que no pel nou model de coneixement. El gran repte que ens planteja el futur és, abans que tot, generar talent. – Moltes empreses TIC són Pimes i poden ajudar a fer de catalitzador, tot i que també es necessitarà ajuda de les universitats i de l’administració per ajudar les empreses a familiaritzar-se amb l’ús de les TIC (assessorament imparcial a través d’associacions professionals, formació d’especialistes en el càlcul del ROI – retorn de la inversió, redacció de manuals de bones pràctiques – CIDEM). – Els directius no veuen la incidència directa d’utilitzar les TIC en els seus negocis, per això l’administració ha d’assumir part de la responsabilitat evangelitzadora de promocionar-ne el seu ús.

Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un món global. A mitjans d’aquest mes d’abril, el President del govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero va presentar l’informe econòmic a la Borsa de Madrid, que constata l’excel•lent evolució de l’economia espanyola. Al 2006 el creixement fou d’un 3,9%, xifra superior a la de tots els països del G-7, situant-se Espanya com l’octava economia del món. En aquest primer trimestre el creixement va ser quasi del 4%, amb unes previsions pel 2007 també excel•lents amb previsió de creixement del 3,6%, i amb una clara tendència a que el sector industrial recuperi la força i esdevingui el sector més dinàmic de l’economia espanyola, superant la construcció. Aquesta és una excel•lent noticia pels que creiem que sense una forta indústria amb capacitat de convertir en PIB l’avenç científic, el futur no pot assolir el màxim nivell de generació de riquesa. La lectura de l’Informe del President Zapatero, va recordar-me que fa poques setmanes el World Economic Forum publicà The Global Information Technology Report 2006 – 2007, informe que compara 122 països quant a diversos criteris respecte a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc. En ell s’indica que Espada ocupa la posició 32 en el Networked Readiness Index, una posició menys que en l’informe 2005-2006. Un ranking encapçalat per Dinamarca que conjuntament amb altres 7 països Europeus (Suècia, Finlàndia, Suïssa, Holanda, Islàndia, Regne Unit i Noruega), més Singapur (posició 3) i Estats Units en la 6 completen la llista dels 10 millors països. La bona marxa de l’economia no pot amagar que amb la posició 32, Espanya ha perdut 7 posicions des de el 2002, primer any en que es va elaborar el ránking. Una xifra que es contraposa a la creixent penetració d’Internet que es situa en 35,4 usuaris per cada mil habitants enfront dels 23,9 de l’informe anterior, o la important millora quant a científics. Xifres que evidencien el potencial latent no desplegat encara. Les dades certifiquen, novament, el problema del nostre teixit productiu per utilitzar amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com un element bàsic per incrementar l’eficiència i la productivitat, un fet que condiciona la competitivitat o perjudica altres components de la mateixa al no emprar el potencial de la tecnologia de forma directa o induïda. Les empreses del país segueixen tenint un doble problema, per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor, i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat de les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes. Afortunadament per la nostra economia, aquesta incapacitat per extreure capacitat productiva a la tecnologia no està afectant al seu creixement, i tampoc ha afectat a la capacitat competitiva de l’empresa espanyola ja que mantenia la posició 29 en el rànking de Competitivitat Global del World Economic Forum corresponent al període 2006-2007 publicat al setembre passat. Les raons del manteniment de la posició d’Espanya es deu a a unes bones taxes d’escolaritat en tots els nivells educatius, una bona sanitat pública (14), bones infraestructures (22) i un entorn macroeconòmic estable (24). Si bé indica aspectes clarament millorables quant a la qualitat de les institucions i l’administració, l’educació superior, i les polítiques de recerca científica e innovació tecnològica especialment en l’àmbit privat. En definitiva el nostre teixit productiu té que avançar en aquells aspectes que caracteritzen els països més avançats i que encapçalen el rànking. Suïssa, Finlàndia, Suècia i Dinamarca són els quatre millors països mercès al bon nivell de les seves Administracions, les òptimes infraestructures, l’eficiència dels mercats, els alts nivells de innovació -en tots els àmbits sense descuidar la innovació tecnològica-, els centres de recerca científica, empreses que inverteixen en R+D, i una excel•lent aposta per la formació en tots els àmbits. En definitiva, aquells elements que caracteritzen l’economia actual i que tenen la capacitat d’aportar els recursos suficients per mantenir la qualitat de vida i el desenvolupament, i que coneixem com a economia del coneixement. L’informe ens indica que “España dispone del potencial para convertirse en una de las economías más competitivas de Europa. Sin embargo, la capacidad de España para alcanzar los niveles de competitividad de los líderes europeos dependerá de manera crucial de su capacidad en los próximos años para flexibilizar su mercado laboral, disminuyendo aun más así las persistentes altas tasas de desempleo, reducir las distorsiones en sus mercados de bienes, así como en la mejora de la calidad de la educación secundaria y terciaria, para poder desarrollar así plenamente su capacidad como economía del conocimiento” Que cal fer doncs? Quina és la nostra actitud davant aquesta situació?De ben segur que hi ha dues opcions: aferrar-nos a les excel•lents dades econòmiques del 2006, i les que ja coneixem del primer trimestre del 2007, o endegar autèntiques actuacions, aprofitant la bonança mundial i el potencial espanyol per assumir el repte de la competitivitat per assolir una posició més propera a la nostra octava posició quant al pes macroeconòmic. En definitiva, avançar per esdevenir més forts, més competitius, sense esperar la crisi com ha passat en altres indrets. Aquest fet comporta assumir plenament la competitivitat i els seus reptes, que no són altres que la innovació, la productivitat, la globalització i la gestió integral de l’activitat, sabedors que en l’economia del coneixement, el talent i les persones són cabdals. Consegüentment, la seva motivació i capacitació esdevenen la pedra angular on es vertebra la competitivitat. Una menció especial requereixen els aspectes motivacionals moltes vegades oblidats, aquests són basics en el comportament humà, i per tant, clau per assolir la competitivitat, un èxit del que ha de gaudir el procés productiu i l’evolució de l’empresa simultàniament amb la de les persones que ho han fet possible. Cal incrementar el nombre de persones amb una disposició intensa i compromesa, disminuint el del grup de persones amb un disposició neutra o acomodada, i desterrant aquelles actituds d’indisposició o d’oposició als objectius establerts i assumits per l’equip. Un reconeixement no sols en forma de diners, sinó també en reconeixement entès com a notorietat, evolució professional i formació, especialment en aquest darrer aspecte. La competitivitat sols assoleix altes cotes si la direcció estimula als seus membres i facilita l’aplicació del seu talent creatiu tot facilitant el seu progrés personal i professional. Així doncs, les empreses en particular, i els col•lectius en general requereixen endegar actuacions que possibilitin formar persones capaces de liderar la generació de valor en un context canviant i complex que requereix afrontar la disponibilitat de l’avenç científic i tecnològic, aprofitar les oportunitats dels mercats global, entendre que el coneixement és regionalització a nivell planetari, que la globalització permet la fragmentació i multiemplaçament dels processos de generació de valor. De fer-ho i de millorar la nostra competitivitat depèn en gran mesura la possibilitat de seguir escalant posicions i cobrir les necessitats i exigències de les societats pròsperes. La bonança econòmica ho obliga, i el futur ens ho exigeix. Antoni Garrell 25 d’abril de 2007.

Mercè Sala inicià la seva intervenció afirmant que les infraestructures són necessàries e imprescindibles pel desenvolupament d’una societat de les nostres característiques, per la qual cosa no podem obviar la importància del dèficit d’infraestructures que actualment patim a Catalunya. Aquest dèficit es fa patent en estudis com el que ha realitzat el BBVA, en el que s’analitza l’evolució del capital net (del qual gran part són infraestructures) des dels anys 60 fins entrat el segle XXI. El resultat és que a l’any 1964, Catalunya representava el 17% del total d’Espanya en dotació de capital, al 1979, el 21%, i al 2001 havia tornat a baixar al 18%. Sí és cert que Catalunya ha crescut en termes macroeconòmics, però el creixement ha sigut inferior a la mitjana espanyola, ja que hem perdut pes. Demogràficament, Catalunya sí ha presentat un augment considerable; al 2001, la població censada es trobava en 6,3 milions de persones i al 2006 ja superàvem els 7 milions. El problema de les inversions a Catalunya, és que, malgrat haver-hi plans i projectes, ens costa molt executar-los i tirar-los endavant. Tenim un mapa de gran densitat urbana, la qual cosa genera que a l’hora de construir infraestructures, la protesta de la societat civil sigui notable i sovint es demanin soterraments. Es produeix el que podríem anomenar l’efecte NIMB (not in my backyard). A més a més, tenim la tendència de fer cas exclusivament a les protestes dels que surten perjudicats per una obra, mentre que ningú menciona els beneficis que també se n’extreuen. Un altre tema important per a construir infraestructures és la disponibilitat de diners. Aquesta mena d’inversions no les pot proveïr el mercat privat, per la qual cosa el pressupost necessari ha de venir d’una entitat pública, sigui la Generalitat, l’Estat central o la Unió Europea. El problema és que ens trobem en un moment en que els impostos no estan ben vistos i costa de fer entendre a la població de que són necessaris per tal de garantir les prestacions que se li demanen als poders públics. En l’àmbit on sí que s’ha avançat molt és en la planificació d’infraestructures. Avui en dia comptem amb dos grans plans d’infraestructures: un a nivell estatal, el pla d’infraestructures de transports, que vol fer arribar les infraestructures a tot el territori de l’estat, però peca de tenir una concepció del territori més aviat com a quilòmetre quadrat que com a població, i un a nivell autonòmic, molt ambiciós però al que li falta aproximadament el 25% del finançament, si es parteix del pressupost total previst que ascendeix als 44.800 milions d’euros. Sobre el tren d’alta velocitat, la Mercè Sala ens menciona que és ideal per a viatges que durin com a màxim tres hores. A partir dels 1000 km, l’avió és tres vegades més ràpid, i si tenim en compte que la gent que viatja amb tren en general és per motius de negoci, és absurd planificar el tren d’alta velocitat per a trajectes gaire llargs. Un altre avantatge dels trens d’alta velocitat és que uneixen punts centrals de les ciutats. No és necessari que passin per tots els pobles petits, amb que uneixin ciutats com Madrid, Saragossa, Barcelona i Tarragona, és suficient. Aquells que proposen que el tren d’alta velocitat passi pel Vallès en comptes de passar per Barcelona ciutat, obliden que llavors es produeix una ruptura de càrrega, que obliga a que les persones hagin de canviar de tren per apropar-se a la ciutat comptal, amb la consegüent pèrdua de temps. Un altre qüestió relacionada amb l’AVE és que produeix demanda induïda, la qual cosa significa que els viatges que s’hi fan, si no existís el tren, no es farien amb cap altre mitjà. Es calcula que en el primer any de la construcció de l’AVE, la demanda induïda va ser de l’ordre del 36%. A Catalunya, els serveis del tren d’alta velocitat, a part de cobrir el trajecte Madrid-Barcelona-França, també contemplen el TGV Catalunya Express, que connectaria les capitals catalanes. Com a última pinzellada sobre el tren d’alta velocitat, la Mercè Sala es va centrar en el tema, a vegades una mica polèmic, de la construcció del túnel necessari per a que el tren d’alta velocitat travessi Barcelona. Malgrat s’han escoltat moltes queixes i preocupacions sobre la construcció del túnel i els seus possibles perills per a la seguretat, la Mercè Sala ens indicà que actualment arreu del món s’estan construint uns 1.500 km de túnels urbans, per la qual cosa hauríem de treure una mica de ferro a l’assumpte i entendre que el túnel del TGV és idèntic als túnels del metro. La Mercè Sala finalitzà la seva intervenció fent una crida a la necessitat de tenir bons gestors de les infraestructures, així com d’enfortir les relacions amb els clients en pro d’aconseguir una major qualitat en el serveis. Qualitat, que a la vegada, requereix ser garantitzada a través de la mesura objectiva de cumpliment de certs paràmetres d’eficiència, la consulta de l’opinió dels usuaris a través d’enquestes i la progressiva despolitització en el tema d’infraestructures. En el debat que s’originà a continuació participaren els associats Ramon Palacio, Ferran Sanz, Jordi Marín, Salvador Estapé, Santiago Montero i Paco Montañés, i els principals temes que suscitaren l’interès fóren els transports a l’eix mediterrani, els problemes de l’Euromed, el sistema de rodalies i els criteris que des del Ministeri manen en la política d’infraestructures. En el tema de rodalies es debatí l’excessiva centralització i dèficits en la gestió en el sistema de transports; respecte a l’eix mediterrani la Mercè Sala ens comentà que malgrat estar planificat, els problemes d’execució obstaculitzen l’aplicació a la pràctica i la lentitud de l’Euromed es justificà per la via única en alguns trajectes. El sopar es tancà amb una cloenda a càrrec del vice-secretari general del Cercle, Rodolfo Fernández, i una clara aposta per temes futurs que requereixen d’un bon implantament com és el tren d’alta velocitat i la millora en el sistema de rodalies.

Xavier Trias començà la seva ponència amb una crida a la necessitat de competir, a la vegada que cooperar, entre la mancomunitat de municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat comptal, d’espai delimitat i definit per les ciutats que la rodejen, inevitablement representa un model urbanístic diferent al de Madrid. Barcelona disposa de mar, montanya i dos rius, accidents geogràfics que dificulten la qüestió de la movilitat. Millorar-la per això, no ha de consistir en fer la vida impossible als cotxes, sinó prestar els serveis necessaris per a que l’ús del cotxe dins la ciutat no sigui imprescindible. La creació de l’àrea verda no pot anar acompanyada d’una manca d’impuls de millorar el transport de rodalies. En el cas de Barcelona, el problema de la movilitat és sobretot extern, englobant tota l’àrea metropolitana; en aquest sentit és important el quart cinturó, ja que la B30 no pot donar abast a tot el tràfic de cotxes diari que vol entrar a Barcelona. Referent als transports, Xavier Trias distingí tres temes bàsics a tractar: una millora de les comunicacions de rodalies, la línea 9 del metro en el seu recoregut sencer, que d’aquesta forma connectaria barris de la ciutat que tenen una gran demanda de transport públic, amb la zona industrial i el Prat, i l’adequació de l’horari del transport públic a l’ús real que es fa de la ciutat. Referent a la formació, X. Trias admet que és cert que s’ha de fer molta més formació professional, així com dotar-la de qualitat a la vegada que se l’acompanya d’un suport explícit i potent a les universitats. A Barcelona, una reforma de les universitats també hauria d’implicar una aposta clara per terrenys estratègics, on construir centres de recerca que estiguin ben comunicats i facilitar-ne així la transferència de coneixement. S’han d’enforitr els clústers de futur que té Barcelona: per una banda les escoles de negoci, com IESE o ESADE, i per l’altra, el consorci de la Zona Franca, del qual és inadmissible que la gestió segueixi venint dirigida per Madrid. Com seguim creixent a través de la construcció i el turisme, la mà d’obra demandada és no qualificada, per la qual cosa el gap entre salaris cada cop és major. Juntament amb el progressiu envelliment de la població, els ciutadans barcelonins cada cop acusen més la pèrdua de qualitat de vida i la pujada dels preus de l’habitatge. El resultat és que les persones se’n van a viure fora de Barcelona a municipis com Rubí, Cerdanyola o Mataró, on els ajuntaments tenen més ajuts, proveeixen de més serveis i doten de cada cop més equipaments les ciutats. Si a Barcelona també apostéssim fort pels serveis personals prestats per l’Ajuntament, aquests podrien ser una eina important pel desenvolupament de noves tecnologies. El nostre sistema social està pràcticament universalitzat, i gaudeix d’un tamany suficient com per aplicar-hi les noves tecnologies i fer-ho de forma exitosa. En el posterior debat amb els associats, en el que participaren la Roser Ràfols, l’Agustí Argelich, l’Enric Canela, en Rodolfo Fernández, el Pere Monràs, Jordi Capelleras, Ramon Palacio, Santiago Sardà, Juan José Pérez i Salvador Estapé, es tractaren molts temes que afecten la ciutat. Es parlà de la manca d’infraestructures tecnològiques, del problema de les telecomunicacions i Telefònica, de la poca implementació de la fibra òptica, del percentatge baix d’investigadors que segueix trobant-se majoritàriament a les universitats, de la llei de finançament de les hisendes locals i la incapacitat pressupostària per invertir si no es reforma, de les possibilitats de promoure iniciatives privades per part de l’Ajuntament, de la necessitat d’innovar en el model de governança i lideratge, dels efectes de les deduccions fiscals i els impostos, la falta d’engrescament polític en el futur de la ciutat, el paper de la societat civil i la transformació d’una Barcelona com a ciutat d’atracció en una ciutat de retenció. Xavier Trias contestà a les preguntes suscitades, fent especial menció a la necessitat de trascendir l’endogàmia present a les universitats, potenciant el sorgiment de plantejaments innovadors, així com per altra banda, incitar a les empreses a apropar-se a les universitats en comptes de montar el seu propi departament de recerca. Per l’experiència que hem tingut a Barcelona, les universitats han canviat la ciutat, i no només a nivell urbanístic, com són la zona del Raval o Ciutadella, sinó també a nivell de qualitat. I malgrat això seguim tenint l’obsessió de cercar les persones de fora en comptes d’aprofitar el propi talent. Referent al tema d’habitatge, s’ha aconseguit la integració de barris com Nou Barris, però no s’ha sabut crear una borsa d’habitatges públics com cal. En comptes de construir vivendes de protecció oficial, a tota la zona del litoral s’han edificat pisos pensats per les rendes mitges-altes. Referent a la implicació de l’Ajuntament per promoure la iniciatives privada, Xavier Trias ens parlà de la necessitat d’adoptar una actitut proactiva, així com de la possibilitat de que l’Ajuntament es convertís en aval per facilitar certes adquisicions i inversions. El sistema de finançament actual de la ciutat de Barcelona no és el millor, pel que ens hem d’apropar al sector no públic però amb vocació pública, i treballar per disposar algun dia d’una pròpia agència tributària. X. Trias convergí amb els associats en la manca de lideratge, molt visible en qui pren les decisions i qui les gestiona, i ens plantejà els dos principals reptes als quals s’enfronta la Barcelona del futur: el mercat globalitzat i el canvi demogràfic. En aquest sentit, féu una crida a la necessitat de tenir un govern fort i coherent, que exerceixi el lideratge i autoritat pertinents per tal de garantir la supervivència, éxit i avanç d’iniciatives com el Parc de recerca biomèdica, el Sincrotró, el Supercomputador o el 22@.

Introduït pel Secretari General del Cercle, Salvador Estapé, que féu una crida a la necessitat d’apostar per una Barcelona capdavantera en la societat del coneixement i en l’economia creativa, Alberto Fernández començà la seva intervenció comentant que a nivell de ciutat cal prendre un seguit de decisions estratègiques al voltant d’àmbits com la seguretat, la inmigració, els serveis d’atenció a les persones i el lideratge que es vol que exerceixi Barcelona. Barcelona ha de continuar essent una ciutat de serveis i de turisme, però acompanyant-ho d’una aposta clara per la qualitat i l’excel•lència en sectors d’economia productiva i creativa i afavorint emplaçaments com el districte de la innovació, el 22@. S’ha de redefinir la Barcelona real, anant més enllà de l’àrea metropolitana, arribant a l’àmbit del pla territorial. En segon terme, és necessari enfortir les relacions empresa-universitat i treballar en el tema de la formació. Els millors professionals han de ser formats a Barcelona, a la vegada que la nostra ciutat requereix poder atraure el talent exterior. Hem de saber aprofitar el valor afegit que aporta Barcelona en termes de qualitat de vida, clima, societat i estructura urbana. En aquest sentit, és necessari treballar també per facilitar l’accessibilitat a l’habitatge per tal de garantir la movilitat. L’Alberto Fernández va mencionar la importància d’enfortir inciatives com el Parc biomèdic, el Supercomputador i tot el sector de la biociència en general, així com dotar de més continguts el 22@, que definí com una gran idea però mal desenvolupada i amb un alt cost polític. Hagués estat molt més lògic emplaçar el 22@ a la Zona Franca per tal de crear un pol tecnològic i logístic, al costat de l’aeroport, en comptes de construir-hi habitatges. El problema és que ara des de l’aeroport fins la zona Fòrum s’hi arriba amb tota una hora de viatge, la qual cosa és un handicap en una societat en la que la rapidesa i facilitat de comunicacions són indispensables pel progrés i creixement econòmics. Partint del requisit indispensable de redefinir el model actual de serveis i turisme que planteja Barcelona, amb un enfocament clar vers la qualitat i excel•lència, també en termes de negoci hem de lluitar per tal de que ciutats com Saragossa o València, que disposen de l’avantatge de tenir més sòl que nosaltres, no es converteixin en competidores directes de Barcelona. Saragossa per exemple, és la gran ciutat emergent: disposa de pràcticament 1000 km2, té un govern en bona sintonia amb el govern de l’estat i una bona xarxa d’autopistes i autovies amb connexió amb França. En aquest sentit, a Barcelona ens toca fer una aposta selectiva respecte a la indústria que volem tenir i potenciar per tal d’aprofitar al màxim les condicions naturals donades per la nostra localització. En el debat que s’obrí a continuació intervingueren els associats Juan José Pérez, Antoni Garrell, Rodolfo Fernández, Josep Pallarés, Santiago Sardà, Pere Monràs i Agustí Argelich. Els temes que suscitaren més interès fóren les possibles mesures que es podrien prendre per enfortir Barcelona al costat de ciutats espanyoles emergents, el futur pròxim en quant a aliances entre forces polítiques després de les eleccions municipals, els problemes inherents a la societat catalana que tendeix al debat constant però després no acaba de concretitzar les propostes en accions reals i permanents, l’element de la por i adversió al risc com a principal obstacle per la creació de talent i la manca d’acord entre forces polítiques malgrat la búsqueda del consens per tal de no caure en el que seria políticament incorrecte. La preocupació per la lentitud i bloquejos a l’hora de prendre decisions polítiques degut a problemes d’autoritat i lideratge fou un tema transversal al llarg de tot el debat amb els associats. Alberto Fernández contestà a les preguntes fent especial menció a la necessitat de crear noves infraestructures, anant més enllà de qüestions com la terminal sud de l’aeroport. Amb una queixa a la manca de definició d’una Catalunya dels eixos, així com de la Barcelona de les rondes, que no només és la litoral ni la de dalt, A. Fernández parlà sobre la possibilitat de perllongar Barcelona per sobre del Tibidabo. Reiterant que la manca de sòl és necessari combatre-la, el candidat del PP féu una crida a la coordinació del govern metropolità en matèria de sòl i habitatge. Catalunya ha de ser capaç d’atraure les multinacionals que fins ara a Madrid han tingut totes les portes obertes tant ver venir com per a marxar, i en aquest sentit a Barcelona s’ha de prioritzar el tema dels transports i comunicacions.