Transcripcio de la conferencia dictada per Sr. Antoni Garrell i Guiu en l’acte de signatura de l’acord éntre el Greni d’industries de la Confecció de Barcelona i el l’Ajuntament de Barcelona per potenciar les activitats de formació continuada en l’ambit de textil i confecció. Honorable Sr, Jordi Williams, regidors, senyors i seyores Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides. Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits. Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col•lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col•lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials. Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost. Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació. La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats. Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col•laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional. ….. text complert en informació relacionada

En Dídac Lee començà la seva ponència parlant-nos sobre els seus inicis, un pèl inusuals pel que habitualment es pressuposa per una carrera d’èxit empresarial. Després de passar per diverses universitats i temptatives d’estudis, sense finalitzar-ne cap, es llençà a montar la seva pròpia empresa tecnològica. Sense recursos, coneixements, contactes ni una formació convencional, fa 13 anys en Dídac obrí una franquícia d’Intercom a Girona com a proveïdor d’internet. Malgrat comptar només amb 18.000 € d’un prèstec de Caixa Catalunya com a capital inicial, aviat van evolucionar de ser un proveïdor d’internet a un datacenter, ampliant a la vegada la cartera de clients, desenvolupant software i elaborant un projecte de comerç electrònic. Treballant avui en dia en camps tan diversos com la seguretat informàtica, el màrketing online i el desenvolupant de webs i serveis, tenen unes 150 persones treballant per ells, de les quals 30 estan a Argentina i la resta repartits entre Barcelona i Madrid. Les empreses participades per Dídac Lee es mouen entorn a IntercomGI (incubadora de projectes a Internet), de la qual formen part Atraczion (empresa de màrketing en cercadors i posicionament online), Spamina (disseny i fabricació de solucions de seguretat a Internet), Respaldum (fabricant de solucions de backup online i disc dur) i Scubastore.com i EurekaKids com a empreses d’e-commerce. En Dídac Lee ens deixà amb unes idees bàsiques entorn a la competitivitat i l’èxit: fermament convençut de que les regles fixes no existeixen en el món dels negocis, ens comentà que la clau de l’èxit resideix en treballar en projectes motivadors i pels que es senti passió. Per emprendre sempre és un bon moment, malgrat fa uns anys fos més complicat però també les oportunitats eren més grans, ara ens trobem en un moment més facilitador i amb una nova onada de projectes 2.0. A diferència de la primera època “.com”, on no estaven clars els models de negoci, molts dels projectes que existeixen actualment, no només tenen un model de negoci, sinó que a part són empreses que estan donant alts rendiments. La innovació com un aspecte imprescindible, ha de complir la funció d’aportar coneixement al mercat i anar sempre en funció del client. Una de les frases que ens deixa en Dídac Lee és que “si tens una idea innovadora, has d’endegar un projecte global”. Quan li preguntem sobre la relació entre la universitat i l’empresa, la postura d’en Dídac és que universitat i empresa es necessiten i requereixen entendre’s. Una empresa sempre tindrà la necessitat d’innovar i fer recerca, i això ho pot aportar la universitat, que per la seva banda pot rebre la financiació que aporta l’empresa. Es tracta de lligar els interessos a curt termini que té l’empresa amb els de la universitat, que són més a llarg termini. D’alguna forma, ens pot servir d’exemple la idea anglosaxona de que l’empresa ha de convertir-se en el departament de màrketing de la universitat, i la universitat en el departament d’investigació de l’empresa. Front a la dificultat que tenen els start-up que sorgeixen de les universitats per crèixer i avançar, en Dídac considera que part del problema recau en la qüestionabilitat del model de spinn-off vigent. De la mateixa manera que l’emprenedoria no es pot forçar, tampoc podem esperar que aquelles persones que neixen amb vocació docent o investigadora, vulguin dedicar-se a la recerca de negocis rentables. Una de les qüestions que es va destacar més en el debat amb els associats va ser la por al fracàs patent a la nostra cultura i tradicions. L’adversió al risc, la por al ridícul i el temor a fracassar són un dels impediments més grans a l’hora d’emprendre noves iniciatives i projectes. Igual que per crèixer i fer-se grans, és necessari i convenient associar-se, per donar el primer salt i llençar-se a la piscina és bó deixar les pors enrere i no tenir massa a perdre. En Dídac ens deixà amb una darrera frase que sens dubte exemplifica molt bé la seva filosofia de vida i de negoci: “Els ingredients bàsics a l’hora d’innovar són tenir passió, saber adaptar-se a les circumstàncies que es presenten en cada moment, aprendre dels errors, fer front a les adversitats i sobre tot tenir una actitut positiva front a la feina i els projectes empresarials”.

En Jordi Bosch inicià la seva ponència explicant les raons que motivaren la inclusió de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació en el Departament de Governació. Partint de la necessitat de voler fer arribar els serveis de comunicació electrònica a tot el territori i creient fermament que la funció pública hauria d’assumir el rol de catalitzador i força tractora per la implementació d’infraestructures de telecomunicacions, es considerà que incloure la secretaria en el dpt. de governació seria no només factor de cohesió social territorial sinó també un impuls per modernitzar l’administració pública i el govern electrònic. Cercar la vinculació inevitable entre l’e-government amb la societat de la informació, entenent l’e-government no només com la digitalització de l’administració sinó com arribar a tenir una dada única, es perfilava com una bona manera per facilitar que la societat i les empreses s’incorporessin a la societat de la informació. No s’ha de menysprear la capacitat de compra pública en el sector de les telecomunicacions, cosa que en la darrera legislatura ha anat acompanyat d’una forta aposta pel desplegament d’infraestructures i tecnologia arreu del país. Tradicionalment, la secretaria de telecomunicacions i societat de la informació no ha pogut elaborar normativa ja que no tenia competències en matèria de telecomunicacions. En la negociació de l’estatut es va intentar suplir aquesta manca de competències, exclusives de l’estat central, per l’otorgament de competències a la Generalitat en matèria de comunicacions electròniques. Una de les coses que s’han pogut dur a terme en la darrera legislatura ha estat la modificació de la llei d’obra pública, incorporant una clàusula que especificava que totes les obres públiques de Catalunya havien d’incorporar un projecte de telecomunicacions. D’aquesta forma es pot aprofitar l’obra pública per a que les infraestructures de telecomunicacions vagin cobrint tot el territori. La disposició adicional tercera, explicita també un compromís recolllit a l’estatut, en el que l’estat es responsabilitza d’invertir a Catalunya en infraestructures l’equivalent al 18% del PIB. La previsió dels pressupostos d’inversió estatal a Catalunya pel període 2007-08 és de 36.000 milions d’euros, dels quals 1.000 milions aniran destinats a les telecomunicacions, en tant que infraestructures. Si considerem que és més interessant que sigui Catalunya la que inverteixi o decideixi la direcció de la inversió, s’obren diferents vies alternatives. La primera opció deriva del fet que aquell pressupost no executat en un exercici es pot incorporar al pressupost del següent any, però si passen dos anys consecutius sense execució dels recursos, des de l’administració central els diners es passen a la Generalitat via transferència de capital, la qual cosa obre un camí a la financiació de projectes. Una altra opció és la que ve donada pel concepte de comunicacions electròniques desplegat en l’estatut, on es planteja el traspàs a la Generalitat de les competències en gestió de les telecomunicacions, mentre el govern central manté la competència executiva i la potestat d’elaborar normativa.

En la trobada del passat dimecres ens vingué a parlar sobre la compatibilitat de l’economia del coneixement amb el paradigma de l’economia de mercat, en una intervenció titulada “Mercat i coneixement”. En Serra Ramoneda inicià la seva ponència parlant sobre l’economia del coneixement, i en concret sobre el coneixement entès com a factor de producció. Una de les seves declaracions inicials fou que existia una contradicció, sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica, en veure en el mercat una fòrmula de producció imbatible per les economies modernes. Fins ara els economistes mai han donat massa importància al coneixement com a factor intangible dins del procés de producció. Els economistes clàssics distingien la terra, el capital i el treball com els tres factors claus de producció. La combinació intel·ligent d’aquests factors, d’acord a unes lleis tecnològiques, era la que en feia sortir uns productes que servien per cobrir les necessitats de la població i millorar el nivell de vida. Quan es parlava de la força del treball, tradicionalment es pensava més aviat en l’aspecte físic que no pas en el know-how que els treballadors podien aportar. Alfred Marshall, economista britànic i fundador de la denominada “síntesi neoclàssica” fou el primer en tenir en compte el coneixement com a factor decisiu en el procés de producció, anomenant-lo organització industrial i afegint-lo a la terra, capital i treball com a agents decisius. Friedrich Hayek, filòsof i economista de l’Escola Austríaca, es plantejà el problema present en totes les economies, que radica en saber combinar el dret a decidir com utilitzar un factor de producció i el coneixement per saber com extreure’n el seu màxim valor. La idea de que el mercat autònomament ja donarà pas a que sorgeixin les transaccions necessàries per a que es doni la superposició de coneixement i dret a decidir com utilitzar-ho és molt lliberal i segons en Serra Ramoneda presenta certes limitacions. En primer lloc, la transmissió del coneixement té una dificultat major que la transmissió del dret de propietat tradicional o compra-venta de factors tangibles, ja que el coneixement per se no és totalment codificable. La frase de que tots sabem molt més del que som capaços d’explicar exemplifica molt bé la distinció entre la part codificable i la tàcita del coneixement. En segon lloc, el problema també rau en la valoració del coneixement. Una de les característiques del coneixement és la de bé públic, que implica la seva reutilització sense que es desgasti i la dificultat d’aplicar el principi d’exclusió dels beneficis a tercers. La tercera limitació de la que ens parla el Dr. Serra és la dificultat d’expropiació del coneixement. Històricament, el factor que durant molts segles limitava les possibilitats de producció era la terra, motiu que explica les guerres de conquesta i que determinava la riquesa de les nacions. Es crearen institucions i legislació que asseguraren que de la terra se n’extreia el seu màxim valor. De fet, hem heretat del dret romà els drets de l’ús de fruit, els drets de transmissió i el dret hipotecari. Amb la revolució industrial el capital prengué el relleu com a factor clau en la producció i tal i com preconitzà un jurista francés, la societat anònima passà a ser tan important pel capitalisme com tots els invents de la revolució industrial. Avui en dia el coneixement és el factor de producció més important, i ens adonem que el mercat ja no és el mecanisme més eficient i perfecte per a que aquest es pugui traslladar, valoritzar i transformar en béns i serveis. Les empreses en canvi es perfilen com el mecanisme que ha d’assumir aquest rol de transmissores del coneixement, creant i protegint-lo, així com transformant-lo en productes comercialitzables. Han de ser capaces de reduir els costos de transmissió del coneixement i extraure’n el màxim rendiment. Això ho poden fer ja que les relacions d’una empresa són a llarg termini, de forma que els treballadors es poden transmetre el coneixement tàcit a través del contacte personal i el funcionament en base a rutines redueix els costos de transmissió. S’han d’endegar ara els canvis institucionals que permetin funcionar amb una economia del coneixement. Igual que en el seu moment el Regne Unit fou el primer país on fou acceptada la societat anònima amb l’aparició de la R+D de la revolucio industrial, ens toca ara canviar el sentit del mercat que definí n’Adam Smith i adaptar-lo als requeriments que demana la societat actual.

En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.

En Joan Ridao començà la seva intervenció amb una clara declaració de principis: l’èxit de la inserció plena de Catalunya en l’economia del coneixement condicionarà la capacitat de mantenir i aprofundir no només la competitivitat de l’economia de Catalunya –i de la capacitat, per tant, de crear ocupació–, sinó també els elements estructurals de la cohesió social, com passa en els països del nord d’Europa amb estats del benestar més desenvolupats. En paraules del propi Joan Ridao, per tal de desenvolupar una economia del coneixement competitiva, “Catalunya necessita tres coses: ens cal talent, ens cal crear un entorn favorable i, com sempre, ens calen diners”. – En primer lloc, es necessita talent. Catalunya ha d’incrementar la densitat de coneixement del seu teixit productiu i ho ha de fer esdevenint un pol de talent important a Europa en general i a la Mediterrània més concretament. És evident que el sistema universitari és clau per a la creació i consolidació d’aquest “pol de talent” i, per tant, la seva reforma, una urgència evident. El canvi només serà possible si una coalició interna i externa a la pròpia institució universitària s’hi compromet. No es canviarà la universitat sense comptar, en primer lloc, amb aquells que la protagonitzen i la governen i, no es canviarà la universitat, si els polítics, els membres dels consells socials, els empresaris i els col•legis professionals no tenen més proximitat a la universitat. En Ridao ens comentà que per poder iniciar el canvi en temes d’educació, es necessitaven més recursos, ja que el dèficit fiscal no ha penalitzat només Catalunya amb unes infraestructures logístiques insuficients, sinó que també les infraestructures educatives i de recerca n’han sortit ressentides i és evident que la millora del finançament de Catalunya ha de revertir en un sistema de finançament públic de les universitats i de la inversió en R+D, més alt. Per altra banda, també està el tema de la governança i autonomia pel que respecta a la reforma universitària. Les universitats són models genèticament autoreferencials, són el que Henry Mintzberg nomenava burocràcies professionals que tendeixen a considerar com a sinònim autonomia i autogestió, que es governen amb clara divisió i participació estamentals, i en les que l’exercici de l’autoritat és sinuós i el tempo de les decisions acostuma a ser lent. La solució, segons en Joan Ridao, no vindria per retallar l’autonomia universitària, sinó per donar una major autonomia acompanyada d’un sistema de responsabilitats integral en el marc d’un conjunt de regles de joc el més clares possible. Això implicaria la necessitat de tenir més transparència i rendiment de comptes. Un altre tema que també està pendent és millorar la vinculació al món de l’empresa, i concretament remoure els impediments que estableix l’article 83 de la LOU a la participació de personal docent i investigador de les universitats en empreses de base tecnològica. – En segon lloc, l’economia del coneixement per prosperar a Catalunya necessita un entorn favorable. Un entorn favorable, sobretot, a l’emprenedoria, sobre la qual incideixen nombrosos factors, però en Joan Ridao volgué donar un èmfasi especial a la simplificació de la burocràcia en la relació Administració-empresa. Des d’ERC consideren que el foment dels programes públics de suport a l’R+D i la innovació són claus, i per tant, la seva proposta per a la política estatal fou clara: augment dels programes públics estatals d’R+D+i i la seva transferència a la Generalitat. Sobre la darrera reforma de l’Impost de Societats, que estableix una reducció de les deduccions fiscals per R+D+i fins a la seva extinció al 2011, consideren que fou un error i cal recuperar les deduccions, millorar-les i mantenir-les més enllà de l’horitzó establert. Per això, la seva proposta programàtica incorpora diversos elements: 1. Mantenir la llibertat d’amortització dels actius fixos d’R+D+I. 2. Crear un crèdit fiscal per a PIME per tal que les despeses originades pels informes motivats d’R+D+I siguin fiscalment deduïbles. 3. Generalitzar la prima fiscal de la despesa incremental en R+D+I de les empreses, de manera que la part de despeses que signifiqui un increment respecte a la mitjana dels dos exercicis anteriors tinguin una deducció més important. 4. Fer compatibles les deduccions fiscals amb les reduccions de les quotes de la seguretat social del personal dedicat a tasques d’R+D+I – L’últim aspecte del qual ens parlà en Joan Ridao fou el sistema de finançament de Catalunya. Esquerra té com a objectiu a mig termini el sistema de concert econòmic com a model de finançament. L’actual estatut català fa indispensable la reforma de la Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) per assolir un nou model de finançament. Els criteris més rellevants del model que proposarà ERC són els següents: 1. Un model que asseguri que a l’any base cap comunitat autònoma rebi menys recursos que amb el model de finançament actual, mitjançant la creació del Fons de Garantia de Recursos Mínims (FGRM), dotat per l’Estat per no perjudicar les regions més pobres. 2. Els territoris que realitzin un major esforç fiscal disposaran d’una quantitat addicional de recursos procedents del Sistema de Finançament, mitjançant la creació d’un Fons de Capacitat Fiscal (FCF). 3. En el termini de cinc anys, d’acord amb el que preveu l’article 204.2, l’Estat cedirà per delegació a l’Agencia Tributària de Catalunya la totalitat de la gestió de l’IRPF. En aquest moment s’estudiarà la cessió total de l’IVA, de la totalitat dels impostos especials i de l’impost de societats. 4. Per cada any de vigència del Sistema de Finançament, en el moment d’efectuar la liquidació dels recursos financers que corresponguin a les diferents comunitats autònomes, l’Estat presentarà una estimació de les balances fiscals de totes les comunitats, siguin de règim comú o de règim foral. 5. En el termini de tres anys, l’Estat es compromet a efectuar una estimació de les necessitats de finançament dels seus serveis i de les seves competències. 6. Modificació de la Llei d’estabilitat pressupostària per vincular l’esforç fiscal de cada territori al repartiment horitzontal dels topalls d’endeutament: qui paga més, té límits més alts.

En Jordi Guillot inicià la seva ponència tot comentant que al 9 de març estaven en joc tres grans qüestions: la resposta econòmica en un moment de desacceleració com en el que ens trobem, la qualitat de la democràcia i el model d’Estat a seguir. Començà per fer un breu anàlisi del context econòmic en el que es troba Catalunya. En un moment clar d’aturada econòmica, la situació actual ve implícitament donada per no haver aprofitat els ingressos disponibles per abordar les reformes que la societat demandava, tenint en compte la complicitat de la ciutadania i cercant l’aliança entre els sectors econòmics. El creixement fins ara s’ha sostingut per l’endeutament familiar i uns salaris baixos que han dut a una precarietat altíssima (un 29% a Catalunya enfront un 31% espanyol). En set anys els beneficis fiscals han augmentat pràcticament un 73%, tot i que el factor clau que explica el creixement de l’economia espanyola en els darrers ha estat la construcció. Tenint en compte que en el darrer any s’han construit uns 800.000 habitatges en el sector residencial, essent un sector de poca qualitat i innovació tecnològica, no podem seguir confiant en la construcció com a motor econòmic per anys venidors. Ambientalment ens mantenim en un marge alt d’incumpliment del protocol de Kyoto, mentre que la nostra dependència del petroli està en continu creixement i el problema de la sequera està afectant tot el país. En qüestió d’infraestructures, les prioritats han anat més encaminades a afavorir xarxes de transport com la de l’AVE, en comptes d’abordar d’una vegada per totes les comunicacions de rodalies. Els resultats de l’Informe PISA i de la Fundació Jaume Bofill llancen unes conclusions negatives sobre l’estat de l’educació en el nostre país. També en temes de R+D+i, informes com el del World Economic Forum ens mostren que ens trobem en posicions molt baixes pel que respecta a l’índex de competitivitat. En la darrera legislatura s’ha percebut un canvi de tendència en aquest camp. Amb el Plan Avanza y el Plan Ingenio, s’ha volgut implementar l’equació que mostra que a més despesa en TIC, major creixement de la productivitat. En aquest sentit, ens toca fer una aposta important per aconseguir una ciutadania formada i preparada pel segle XXI, la qual cosa implica una revisió seriosa del sistema educatiu i una inversió en R+D+i. La immigració, tant estigmatitzada, no podem oblidar que ha estat no només una solució demogràfica, sinó que ha donat una estabilitat als ingressos de la seguretat social. Per tant, és necessari dotar-la dels mateixos drets i obligacions que als nostres ciutadans. Els nostres tipus impositius estan per sota de la mitjana europea. Si seguim disminuint la pressió fiscal, no podrem fer front a la despesa social. En el mateix sentit, portem uns anys preconitzant l’exaltació del superàvit com si això fos senyal de bona comptabilitat. En paraules d’en Jordi Guillot, ens cal recuperar els drets socials, plantejar-nos l’ecologia com un repte i no com una oportunitat de país, així com propiciar i valorar la riquesa de la intel·ligència i del talent. És el moment de la inversió pública, d’una aposta decidida per la xarxa ferroviària, així com també de la inversió social, de la modernització ecològica de l’economia, la fiscalitat verda i el moment de cercar la qualitat i l’excel·lència. En aquest darrer aspecte és on més incideix tot el que està relacionat amb la societat de la informació. Els indicadors ens mostren que la despesa en TIC es troba uns 2 punts per sota de la despesa de la UE-15, l’estancament dels usuaris d’internet i que un 62% de les microempreses no troba utilitat a les TIC. Aquí és on entra en joc la necessitat de tenir una normativa més adequada. Durant la passada legislatura s’ha intentat fer una aposta en aquest sector però li ha mancat lideratge. Això ja ho demostra que la Societat de la Informació ha estat subordinada a un ministeri però no se n’ha potenciat el seu rol transversal. En aquest sentit, l’oferta del President Montilla de impulsar un pacte nacional de recerca i desenvolupament va en el camí de lluitar contra la fractura digital, territorial, generacional i social evident, així com atacar els problemes de costos del ADSL superiors a la resta d’Europa, el retràs de les Administracions públiques d’entrar en l’era de l’administració electrònica i afavorir la confiança en l’e-commerce. En Jordi Guillot ens transmet els cinc objectius bàsics que ICV-EuiA planteja en el camp de les polítiques de la societat de la informació i del coneixement: – Afavorir el desplegament d’infraestructures de comunicacions: la banda ampla, eina de cohesió social i territorial. – Impuls del coneixement i la formació en TIC: garantia d’igualtat d’oportunitats en la Societat del Coneixement. – Cobertura a projectes innovadors: impuls de xarxes per a la recerca i el desenvolupament del sector TIC. – Garantir qualitat i accés electrònic als serveix públics: una nova Administració electrònica, més transparent, més oberta i participativa. – Aposta pel coneixement i les tecnologies lliures. Els estàndars oberts són la garantia d’interoperabilitat, de veritable neutralitat tecnològica i de llibertat d’elecció. Per aconseguir aquests objectius, ICV ens lliurà un document en el que es presenten les següents propostes: 1. Revisar i ampliar el concepte de servei universal amb la inclusió de l’accés a la banda ampla, la telefonia fixa considerant la telefonia IP i la telefonia mòbil. 2. Assolir, a partir de polítiques de xoc i l’actuació pública, els nivells d’accés a Internet dels països més avançats. 3. Cal potenciar l’ús final de le tecnologes més innovadores ja que estimula el sector de producció de continguts i de serveis clau del desenvolupament d’un nou sector econòmic. 4. Supressió del cànon digital indiscriminat. 5. El canvi de la televisió analògica a la televisió digital terrestre. 6. Avançar cap a una veritable modernització de l’Administració electrònica, accessible, multiplataforma i interoperable. 7. Donar solucions legals i suport als desplegaments de le xarxes sense fils i impulsar les comunicacions per territori rural. 8. Resoldre la problemàtica de desplegament de les xarxes de telefonia mòbil. 9. Impulsar programes d’alfabetització i formació digital. 10. Reforçar i potenciar les xarxes de telecentres com a eina de difusió de la societat del coneixement. 11. Incrementar la virtualització del sistema educatiu. 12. Incrementar la inversió que es fa en R+D+i en el sector TIC 13. L’establiment de mecanismes sòlids i estables de col·laboració entre el sector empresarial, la recerca universitària i la mateixa administració. 14. Desenvolupar noves formes de participació en la creació de centres de recerca, basats fonamentallment en la comunitat universitària, amb un estret vincle i treball comú amb projectes i organitzacions sense ànim de lucre. 15. Apostar pel coneixement, les tecnologies lliures i els estàndards oberts. 16. La interconnexió de bases de dades i sistemes d’informació. 17. Cal un salt endavant en els serveis en línea. 18. S’ha d’avançar en les anomenades tecnologies de protecció de la privacitat. 19. Les comunicacions electròniques han de ser neturals. 20. Cal impulsar la participació ciutadana en línia des de tots els sistemes públics. 21. Les institucions públiques s’han de posicionar de forma clara a favor de l’ús del programari lliure i dels estàndards oberts. 22. Cal formar tot el personal de l’Administració en el programari lliure. 23. El paper prescriptor i la capacitat de compra del sector públic són elements que cal aprofitar per aconseguir la complicitat del sector privat en la millora i l’eficàcia de la compartició de dades i coneixement. 24. És imprescindible avançar en la protecció de les dades personals i la seguretat per generar la confiança necessària en tots els nous sistemes digitals. 25. Cal definir actuacions que orientin les TIC cap al desenvolupament sostenible i que esdevinguin una eina per reduir els desequilibris i enfortir la diversitat. 26. Cal identificar les ocupacions que genera la societat de la informació, a vegades poc regulades o amb precarietat, i garantir que es respectin els drets laborals. 27. Les TIC constitueixen una eina eficaç per incrementar l’efectiva igualtat dels col·lectius de persones amb alguna discapacitat. 28. És prioritari donar una solució als nous tipus de residus que genera la SIC. 29. Regular la venda vinculada de maquinari i programari.

En Carles Kinder inicià la seva ponència parlant sobre les tecnologies del coneixement, camp en el que GTD ha fet el seu recorregut vital. Una de les activitats en les que GTD ha vingut treballant des de fa temps és en el desenvolupament i implantació dels centres de control, presents en l’imaginari popular per la tasca cognitiva que s’hi desenvolupa i per la seva importància en la presa de decisions. El coneixement en aquest sentit és l’actiu principal del centre, eina que permet transformar les dades en informació, i la informació en informació de major valor afegit, arribant així a la presa de decisió. El problema més freqüent de la gestió del coneixement, és que aquest es pot trobar fraccionat, incomplert i parcialment contaminat en les ments de les persones que el gestionen, en tant que el nivell de coneixement difereix d’individu a individu. A GTD han adoptat la teoria d’en David Weinberger que estipula que al món digital, com és gran és el desordre aparent, major ordre s’hi genera. És a dir, l’excés d’informació es palia amb més informació, i l’ordre es genera quan s’implementa la recerca. La dada només esdevé informació quan a través del coneixement se la dota de propòsit i relevància. El desembarcament de GTD en les tecnologies del coneixement ha comportat el desglossament de tota una sèrie de processos (captació del coneixement, la seva fusió, el modelatge de la incertesa i la replicació artificial dels processos cognitius) per arribar a la construcció d’una decisió. D’aquesta manera, el coneixement que abans es trobava fraccionat es converteix en un actiu tangible que ha de ser mantingut, corregit, revisat i evolucionat amb el pas del temps Aquestes idees que fa uns anys suscitaven incomprensió i excepticisme, avui en dia GTD les ha pogudes traslladar a les institucions per les que treballa. L’Agència Espacial Europea per exemple, en l’actualitat utilitza el modelatge de la incertesa combinant conjunts de lògica difusa amb corbes de distribució probabilística, i la intel·ligència col·laborativa espontànea amb la percepció augmentada com a esglaó essencial de la cadena de suport a la decisió. La darrera proposta que GTD ha fet a la ESA (Agència Espacial Europea) és l’aplicació del programa FDIR que treballa en la detecció, aïllament i recuperació en situacions de fallida, per ser implementat en futures missions a Mart o a la lluna. La base del projecte es sustenta en la teoria de Weinberger del “power of new digital disorder”, és a dir, aquell ordre espontani associat a la caracterització massiva de les dades, entès com la serendipia dels conceptes en un conjunt ampli, incert i desestructurat de les circumstàncies. Si sobre la terra el que interessa és transformar un volum desmesurat de dades en informació amb un propòsit concret, a l’espai el repte seria la transformació d’un nombre limitat de dades en informació independentment de quin sigui el propòsit. GTD, empresa que treballa en l’enginyeria de sistemes i de software, especialitzada en l’espai, l’aeronàutica, la defensa, les utilities, els transports i els programes científics per les Administracions Públiques, nasqué fa vint anys amb un pantejament inicial enfocat a donar serveis al teixit industrial dels anys 80. Des de bon principi la seva activitat va estar molt monopolitzada pel sector de l’automoció, però donat a que el seu model d’empresa comptava amb algunes debilitats com fou el començar sense tenir referències inicials, això implicava no ser els contractistes principals, estar en els darrers esglaons de la cadena de valor i sobretot, haver de competir via preu. Aquesta situació els va permetre agafar una certa dimensió inicial, tot i que el camí que tenien per endavant es dibuixava de poc risc i nul·la capacitat d’acumulació tecnològica, per la qual cosa començaren a cercar sectors d’activitat on la competència no fos via costos sinó per la via de la diferenciació en qualitat i excel·lència. Quasi accidentalment se n’assebentaren que la ESA estava desenvolupant el programa Arian5, pel qual requerien un nou centre de llançament. GTD tingué la sort de finalment assolir l’encàrrec, fet que marcà l’inici de la col·laboració entre la ESA i GTD. Treballar per l’Agència Espacial Europea els va impulsar a treballar amb una visió a mig i llarg termini, dur a terme revisions periòdiques dels objectius a realitzar per tal de reenfocar constantment la trajectòria de la companyia, així com posar-se a punt en qüestions de compliment de les certificacions de qualitat internacionals. Una altra experiència interessant que ens va explicar en Carles Kinder va ser la participació en una missió organitzada per l’Ajuntament de Barcelona a la regió dels Balcans. La idea de col·laborar en un projecte de recuperació de la zona, va portar a GTD a interessar-se per la problemàtica de les mines antipersona. Amb finançament europeu posaren en marxa un projecte que desenvolupava una tecnologia per detectar la presència de mines en camps contaminats. Tenint en compte que els sistemes actuals de desminat són molt lents i costosos, GTD va investigar una tecnologia que permetés fer una mutació genètica amb una proteïna generada per bacteris al menjar derivats dels explosius de les mines. Amb la transformació de la proteïna en un color fosforescent, amb lexcitació lumínica de la zona al capvespre, al fotografiar-lo es podien detectar aquells espais en els que existia un perill de trobar-hi mines antipersona. GTD ha aplicat tecnologies en diversos camps, com per exemple en la banca, on han desenvolupat sistemes de detecció de frau amb tarjetes de crèdit i possibles moviments de blanqueig de diners. Les tasques de R+D+i s’han convertit pràcticament indissociables a la seva activitat diària, tenint sempre present que per competir cal anar sempre un pas més endavant que els seus propis clients. La competència en un sector oligopolístic en el que es coneixen tots els agents, els ha dut a la competència i col·laboració simultànees amb altres empreses multinacionals, amb les quals han format consorcis i desenvolupat projectes conjuntament. En Carles Kinder finalitzà la seva ponència amb una sintetització breu però concisa dels factor d’èxit de GTD: 1) La correcta identificació de l’entorn institucional i empresarial 2) La competència i col·laboració simultànees 3) El lideratge En el debat amb els socis que es generà a continuació es parlà de la dificultat per empreses com GTD de rebre contractes a nivell local, entenent que l’Administració Pública en aquest sentit hauria de jugar un paper major com a força compradora i contractista. Es debaté quins podien ser els sector tecnològicament punters de Catalunya, si el sector aeronàutic al nostre país podia tenir alguna mena de futur i relevància internacional, i el perquè de la cada cop més evident manca de vocacions entre els joves per decantar-se per l’enginyeria TIC.

El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]

En Pere Macias inicià la seva ponència fent una breu lectura del marc econòmic actual. Tenint en compte que Catalunya porta 15 anys de bonança econòmica, explicada pel fort pes d’alguns sectors industrials i de serveis, com per exemple la construcció, ara ens trobem davant d’un inevitable canvi de cicle. No podem obviar les dades de l’atur; tenint constància que per cada habitatge de menys que es farà, el nombre d’aturats augmentarà en 2,3, si l’Estat espanyol es planteja reduïr en 400.000 el nombre d’habitatges construits respecte l’any passat, ens trobarem amb un milió d’aturats. Per seguir creixent econòmicament, potser a un ritme menor que en anys anteriors, haurem d’emprendre una sèrie de reformes estructurals de llarg abast que fins ara no s’han fet. Hem de variar el model de creixement, implementant polítiques de R+D+i i d’impuls a la societat del coneixement. Per tal de poder dur-ho a terme, és necessari fer pactes amplis, pactes d’estat entre les principals forces polítiques i els professionals del món econòmic. Des de Convergència i Unió, consideren que són cinc les principals reformes pendents a abordar: 1) Liberalització econòmica 2) Pacte per l’educació 3) Reforma laboral incorporant el concepte de flexiseguretat 4) Establir una estratègia energètica 5) Avançar en termes d’innovació, desenvolupament i societat del coneixement Tenint en compte les cinc reformes mencionades, Macias ens parla sobre les polítiques que en funció d’aquestes reformes, CiU vol incorporar en el seu programa electoral. Aquestes són: A) Millorar les condicions de competitivitat, necessitat forçada per la situació preocupant que assoleix l’Estat Espanyol en indicadors internacionals. Malgrat que Espanya és la novena potència del món, els rànkings ens situen al número 29. Obtenim resultats poc satisfactoris en indicadors d’eficiència del mercat laboral, nivell d’absorció de tecnologia de les empreses, qualitat de les institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. B) Impulsar polítiques públiques de recerca, que supleixin la insuficiència de recursos invertits en l’ámbit de la recerca. La despesa espanyola es situa només en un 1,16% del PIB mentre que altres països europeus com Alemanya o França estan bastant per sobre del 2%. Necessitem per tant, unes polítiques de recerca amb directives més clares i unes línees d’actuació que donin pas a compromisos de caràcter plurianual. En aquest sentit, no ens convé tenir polítiques i ministeris nous amb cada canvi de govern. C) Referent a la recerca protagonitzada per les universitats i centres de recerca, la primera necessitat òbvia també recau en obtenir més finançament. Un dels problemes més greus es deriva del marc organitzatiu tan rígid que caracteritza la universitat. Per millorar els problemes d’interlocució a Catalunya entre les universitats, centres de recerca i administracions públiques, i poder impulsar polítiques de recerca i foment de la societat del coneixement, es requereix de la complicitat de tots els actors implicats. En aquest sentit, CiU considera que el DURSI seria un bon model de ministeri que podria encarregar-se de tots els aspectes relacionats amb les universitats, recerca i societat del coneixement. D) La despesa privada en recerca també és un fet que CiU ha intentat potenciar mitjançant la negociació de prorrogar fins el 2011 l’aplicació de la reforma de l’impost de societats. Aquesta reforma, malgrat implica una baixada del tipus, també comporta l’anul·lació de les desgravacions. Ja que la majoria de desgravacions venien donades per les despeses en R+D+i , la supressió d’aquestes per les PIMEs pot ser un greu problema si el que volem és que segueixin innovant i invertint en recerca. E) Referent a la transferència de coneixement, existeixen problemes de distanciament entre el món de la recerca i les empreses. CiU està a favor de models que permetin una relació més estreta entre les PIMEs innovadores i la universitat, tenint en compte que és una qüestió de recursos, però sobretot d’infraestructures que permetin la interface entre uns i altres. Una de les propostes que es mencionaren per facilitar el traspàs de coneixement de la universitat a l’empresa i a la inversa fou la possibilitat de garantir que els llicenciats universitaris un cop insertats en el món laboral puguin tornar a la universitat periòdicament per a reciclar-se- La ponència d’en Pere Macias finalitzà amb una aposta clara per enfortir les condicions de l’entorn que permetin la implementació real d’una societat basada en el coneixement, partint d’un treball constant basat en el contacte continuat amb els ciutadans.