Internet –la xarxa– ha contribuït a socialitzar la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials han donat ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal disposar d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma necessàriament l’ús ètic de la xarxa. Algú va dir que la xarxa és la gran ciutat virtual, i com a gran ciutat que és, de tot i força hi ha. Per analogia, les xarxes socials són les entitats, les organitzacions, els clubs als quals donen vida les persones que en formen part i que n’accepten les condicions d’ingrés que se’ls requereix. La diferència d’aquestes amb les entitats del món real rau en què en el món virtual ningú no comprova que qui s’hi apunta i n’accepta les condicions, sigui una persona física i real. En qualsevol cas, una vegada dins del ‘club virtual’ el nou ‘soci’ es podrà valer de totes les possibilitats de relació que la ‘seva’ xarxa social li ofereix…, i no –com bé deia la meva àvia— aquest ús serà sempre a fi de bé. I és que sota l’empara d’un suposat anonimat cada vegada més relatiu, qualsevol individu pot utilitzar la xarxa social malèvolament difonent opinions i/o continguts que en ocasions fins i tot poden ser susceptibles de vulnerar drets fonamentals de la persona, com per exemple els relatius a l’honor i a la intimitat, d’entre d’altres. Es tracta de males pràctiques que són difícilment perseguibles, com també ho són les actuacions d’aquells individus que en la vida real se senten valents només quan es mouen emparats per la massa. El comportament de les persones no varia pel sol fet de moure’s en una societat física o fer-ho en la ciutat virtual que la xarxa és. Els fonaments ètics de cadascú són l’ADN dels valors que impregnen –o no— a cada persona. Només la formació i l’educació en la llibertat i en el respecte envers els altres pot garantir, també en les xarxes socials, comportaments ajustats a l’ètica. I és que el món virtual i el món real són avui indiscernibles. Societat i xarxes socials són fonamentalment líquides i les fronteres difoses. És així com parlar d’ètica a les xarxes socials és fer-ho d’ètica a la societat en el seu conjunt, i dels seus individus en particular. Destriar gra de la palla en quant a bones pràctiques no és una tasca fàcil a la vida real. Menys ho és encara a la xarxa i a les xarxes socials en les que les males pràctiques malauradament tendeixen a créixer. També ho deia la meva àvia: no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No hi ha pitjor comportament al món real i al món virtual que el que practiquen persones sense escrúpols. Mentre la societat no eduqui més en els valors –com ara la llibertat, la igualtat, la justícia, el diàleg, el sentit crític, el respecte a la diversitat, a l’honor, a la diferència…–, els comportaments ètics tant en el món real com en el virtual continuaran limitats a aquells individus que s’hi sentin identificats i compromesos. No es poden demanar peres a l’om. No podem esperar que tothom faci un ús ètic de les oportunitats que la xarxa ofereix si la societat mateixa està mancada d’aquests valors. Al cap i a la fi possiblement ens sobren codis ètics i ens manquen les actituds individuals i col•lectives capaces de reprovar les males pràctiques sigui en l’àmbit social que sigui, real o virtual.

Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat. A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables. El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig. Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor… En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics? Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet? S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats? I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera… Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món. És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.

El diner és un dels béns públics més universals en les societats modernes, ja que és el principal mitjà per acreditar la solvència econòmica de les persones, físiques i jurídiques. Aquesta funció, que el diner té gairebé en exclusiva, li dóna un rol decisiu en el desenvolupament de les relacions mercantils, que poden ser tan senzilles com ara pagar la compra al supermercat de la cantonada de casa o tan complexes com l’operació corporativa més sofisticada que hom pugui imaginar. La funció social dels bancs consisteix en administrar aquest bé públic que anomenem “diner”. Els bancs s’encarreguen de guardar i retribuir els diners dels estalviadors, de facilitar-lo als inversors mitjançant el crèdit, de garantir la fiabilitat del sistema de pagaments -validar els xecs, els pagaments amb les targetes de crèdit, gestionar els rebuts i les factures que es giren entre compradors i venedors d’una infinitat de productes i de serveis- d’avalar les empreses privades davant de l’Administració Pública, quan aquesta actua en una transacció econòmica, i de fer operatives les decisions de política monetària que adopten les autoritats corresponents; en el nostre cas el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu. Aquest conjunt de funcions converteix el sistema financer en una peça fonamental per al funcionament fluid de l’economia d’un país. Els bancs obtenen els beneficis corresponents per la labor que realitzen, a canvi dels quals se’ls exigeix l’imperatiu ètic que han de complir els administradors: no malbaratar allò que administren, en aquest cas el bé públic “diner”. Confiança A més de complir els requeriments legals, els bancs han d’inspirar confiança per desenvolupar amb èxit la labor que la societat els confia; i les persones confiem en les entitats que actuen d’acord amb l’ètica de la l’activitat financera, la qual es sustenta en dos pilars bàsics: la solvència i l’honestedat en el tracte amb els clients, per aquest ordre. El primer, el més important encara que no sigui suficient, depèn de la qualitat de la gestió; els bancs que generen prou beneficis per atraure el capital que n’assegura la solvència, compleixen un requisit imprescindible per respectar l’ètica de les finances. La variable crítica per aconseguir-ho és la gestió prudent del risc, ja que la major part dels diners que arrisca un banc en les seves operacions de crèdit o d’inversió pertanyen als seus clients estalviadors. En aquest sentit, quan atribuïm la crisi financera actual a la manca d’ètica de les entitats financeres critiquem, amb raó, la lleugeresa amb què algunes varen assumir riscos, molt superiors a la seva capacitat per absorbir les pèrdues que es podien generar amb aquelles operacions. Per aquest motiu, quan aquelles s’han produït, a més de provocar la fallida de les entitats menys curoses, han obligat el govern a posar milers de milions d’euros per evitar la crisi de confiança i el col•lapse de tot el sistema. El segon pilar de l’ètica bancària, l’honestedat en el tracte amb els clients, és el complement necessari per qualificar d’ètica una entitat financera solvent. L’honestedat en banca implica que l’assessorament als clients atengui en primer lloc els interessos d’aquests. Per complir aquest requisit l’entitat ha de garantir que els seus empleats tenen el coneixement adequat dels diferents productes financers que ofereixen i l’experiència suficient per entendre les necessitats del client, en funció de la seva cultura financera i de les circumstàncies en què es troba. Aquest pilar també ha fallat aquests darrers anys, tal com demostren les participacions preferents, per exemple, que en alguns casos s’han venut a clients que no entenien bé el risc del producte o bé, per les seves circumstàncies, no els convenia adquirir-les. No obstant això, els judicis ètics han d’avaluar cas per cas i entitat per entitat; mai no poden ser generals. No es pot desqualificar globalment el sector financer perquè hi ha entitats que han actuat bé, aguanten la intensitat i la duració de la crisi i si han comès errors han ofert solucions raonables per preservar els interessos dels clients. Responsabilitat Corporativa (RC) Juntament amb les responsabilitats específiques com a entitats financeres, els bancs comparteixen les que els correspon com a empreses. El compromís d’aquestes amb la societat es recull en el concepte de Responsabilitat Corporativa, que avalua la conducta de les companyies en relació al medi ambient, a l’impacte que produeix la seva activitat en la societat i al funcionament dels seus òrgans govern. (ESG segons les sigles angleses d’aquests àmbits). Durant els darrers vint anys, al mateix temps que creixia l’economia global, s’han desenvolupat iniciatives internacionals per tal d’establir uns criteris d’actuació responsable, aplicables en tot el món, als que les empreses es poden adherir voluntàriament. Crec que la iniciativa més destacada és el Pacte Mundial, impulsat per Nacions Unides, que des de l’any 2000 promou l’adhesió de les empreses a deu principis, agrupats en quatre apartats: relacions laborals, drets humans, medi ambient i anti-corrupció. Desenvolupar una política de responsabilitat corporativa forma part de l’ètica empresarial, i la forma més natural de fer-ho és adherir-se a iniciatives com ara el Pacte Mundial. A tot Espanya hi ha més de 2000 firmants d’aquesta iniciativa, un dels quals és CaixaBank, que des de l’any 2012 ha assumit la Presidència de la Red Española del Pacto Mundial per contribuir a estendre aquesta iniciativa. A més de respondre a un imperatiu ètic, el comportament responsable és una condició necessària per a l’èxit de l’empresa a mitjà i llarg termini, ja que la seva reputació depèn en gran mesura del compromís que demostra amb la societat a la qual ven els seus productes o serveis. En definitiva, en una economia global, la reputació de l’empresa cada cop és més important per obtenir la confiança dels clients, i un comportament coherent amb els principis del Pacte Mundial contribueix de forma decisiva a aconseguir-la.

Ha estat acceptat per bona part dels agents econòmics que l’actual crisi econòmico-financera –la qual té en les economies avançades la seva major expressió– ha estat originada per una crisi de valors, fet que ens porta directament a l´arrel ètica de la crisi. La definició d’ètica al Webster assenyala que són els principis morals o valors que governen o distingeixen una particular cultura o grup. Indica, així mateix, que és la branca de la filosofia que tracta dels valors relatius a la conducta humana en relació a la correcció/incorrecció de certes accions i a la bondat/no bondat dels motius i fins d’aquestes accions. Al llegir ambdues definicions ens adonem de l’obvietat de l’afirmació: aquesta és una crisi de valors. I certament ens en adonem que això es fa encara més evident quan parlem de les finances. Podem dir, doncs, que la manca d’ètica (i conseqüentment de valors) ha conduit a la crisi actual, tant en la seva vessant econòmica com financera? La resposta es SÝ! I a més podríem afegir que la manca de valors en les finances ha coadjuvat a la crisi econòmica, atesa la rellevància de les finances en el desenvolupament de l’activitat econòmica i el cost social que ha representat per al contribuent el rescat del sistema financer, el qual s’ha fet necessari per evitar el col•lapse econòmic. Cal entendre, però, que les finances no són autònomes de la realitat/context de valors de la societat en el seu conjunt i, per tant, tampoc seria de justícia considerar els financers com els causants únics de la crisi. És evident que en els darrers 30 anys (període en el que considerem s’ha incubat el virus de la crisi actual) la lògica de la maximització de tot (beneficis, dimensió, globalització, consum, etc.) ens ha portat a una pèrdua constant de la força dels valors com a paràmetres de reconeixement social i econòmic, mentre que els aspectes més mercantils han anat ocupant progressivament més l´espai de rellevància. De forma subtil, però implacable, s’han anat desenvolupant poderosos factors autodestructius de bona part de les empreses financeres. Certament, hom pot afegir que la societat ha anat desenvolupant iniciatives encaminades a resoldre/mitigar els efectes negatius del nou paradigma financer i econòmic: Responsabilitat Social Corporativa, Codis de Bon govern, Basilea II, Basilea III, directives de protecció dels consumidors, Inversió Socialment Responsable, etc. La regulació és condició necessària per atorgar una dimensió en valors a partir de la seva incidència en com es fa el negoci, però també podem considerar que no és condició suficient (i la prova és la pròpia crisi) si no s’actua en la base del reconeixement empresarial, que en tants casos està focalitzat, fonamentalment, a la consecució del màxim benefici a curt termini. El què, el com i el perquè són les bases que defineixen una empresa/sector/economia, i sobre elles ens cal construir una “moral” econòmica que ens atorgui aquesta dimensió ètica a les finances. És el mateix que dir Missió, Visió i Valors, que tots coneixem, però cal desenvolupar mètriques que connectin variables quantitatives i qualitatives i situar-les a l´agenda de la gestió. És evident que unes finances realment eficients, que serveixin a la societat i als seus stakeholders, desenvoluparan les seves funcions econòmiques bàsiques, és a dir, canalitzar l´estalvi cap a la inversió, garantir el correcte funcionament dels sistemes de pagament i gestionar els riscs de l’economia generant valor i, per tant, les finances assoliran el seu paper com a impulsor per sortir de la crisi. Les Cooperatives de Crèdit són entitats de base social amb la missió de contribuir al desenvolupament d’aquesta i estan molt arrelades en els valors de la seva base. Per això els principis de confiança i proximitat als seus usuaris, l’especificitat de la governança cooperativa, la resiliència i no recerca del màxim benefici econòmic com a factor únic de presa de decisions, i la seva implicació social mitjançant el fons d´educació i promoció (el qual s´obté dels beneficis generats) fan de les Cooperatives de Crèdit entitats que, tal com ha posat de manifest recentment el Parlament Europeu, han donat proves convincents de la seva “solidesa”, fins i tot en els moments més difícils de la crisi, gràcies al model de governança, autosuficiència i gestió per a la creació de valor amb perspectiva no sols de curt termini sinó, en especial, a llarg termini. En la recerca d’una superació de la crisi és fonamental recuperar l’essència ètica de les entitats financeres. Existeixen diferents models i formes de fer finances i, d’ésser tots ells igualment vàlids, cal evitar esquemes reduccionistes en torn a un sol model. I en una societat plural, moderna, global –però també local– és imprescindible cultivar la diversificació de models corporatius i ser conscients de l’aportació que cadascun d´ells realitza a la societat i, en aquest sentit, és –per a qui aquí escriu– inqüestionable el paper que les cooperatives han de seguir actuant per assolir quelcom que en el món de les finances havíem perdut i que està en l´agenda: la permanent meta de l’estabilitat financera.

El passat 10 de juliol, en el marc del Cicle e-health, vam celebrar el Breakfast amb el Dr. Navas, gerent de l’hospital Vall d’Hebron que compta amb una llarga trajectòria de gestió hospitalària i recerca en el camp de la biomedicina. L’acte, que es va celebrar a la sala de reunions de l’Edifici dels Til•lers del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Jordi Marin, exvicepresident del Cercle per al Coneixement i responsable dels Breakfasts. La ponència titulada “La recerca biomèdica a l’hospital universitari Vall d’Hebron” va ser seguida per una vintena d’assistents provinents, sobretot, del món acadèmic. Amb un pressupost (el 2012) de 580.310.000€ i una ocupació de 7.000 persones, l’hospital Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya i el cinquè hospital del món en transplantaments de pulmó. “Una gran estructura productiva és un input molt important per a la recerca biomèdica” va afirmar el Dr. Navas. L’hospital Vall d’Hebron és el segon hospital del rànking espanyol en producció científica i el primer en assajos clínics. Dels 1.000 metges que treballen a l’hospital, 370 estan involucrats en projectes d’investigació i els articles publicats amb més impacte són sobre innovació hospitalària. Sobre aquest aspecte, el Dr. Navas va reclamar més esforç en innovació no farmacològica, ja que és on Espanya hi té un fort potencial de desenvolupament. “ El 95% dels recursos que es destinen a innovació són per a innovació farmacològica. No obstant, la indústria del nostre país no té capacitat per aprofitar aquestes inversions i aconseguir resultats positius a escala internacional. En canvi, tenim indústries molt competitives que podrien aconseguir grans resultats en innovació no farmacològica (equipaments, dispositius, etc.) i no ho aprofitem”. El Dr. Navas també va fer referència als reptes que han de fer front els hospitals públics del nostre país: la crisi econòmica, la transformació de l’ICS, la creixent competitivitat en el sector sanitari, els canvis socials (el 7% de la població pateix una malaltia rara i aquestes són la quarta causa de demanda hospitalària), les expectatives creixents de la ciutadania, etc. Aquest context reclama més eficiència i competitivitat i innovació integral, des dels processos de gestió fins a la diagnosi, la tecnologia i l’assistència, per tal d’oferir al pacient el benefici del coneixement més avançat.

Si féssim un inventari sobre tots els articles, llibres, conferències, Seminaris, debats, etc dedicats al tema d’”ètica i política” necessitaríem tot un llibre sencer. Però el fet que sobre aquesta qüestió se’n parli tant no li treu importància; és un senyal que estem davant d’una qüestió cabdal sobre les relacions socials i sobre l’organització de la convivència en un marc de llibertat. De fet, la política no hauria de ser comprensible al marge de l’ètica. Un comportament correcte i respectuós amb els interessos generals i a la vegada escrupolós amb l’exercici de les responsabilitats públiques defineix el marc en el que s’ha de moure l’acció política. Sense un comportament ètic, la política podria ser l’exercici interessat del poder en benefici d’objectius particulars, molt sovint al marge del bé comú. Perquè, en definitiva, aquesta expressió del “bé comú” és la que dóna sentit a l’acció política; aquesta ha de perseguir, des de particulars ideologies o programes, l’objectiu del bé comú. És a dir, l’objectiu de buscar el desenvolupament harmoniós de la personalitat de cadascú, tot respectant-la i ajudant a crear un marc en el que qualsevol progrés vingui sempre acompanyat per un respecte a la llibertat de cadascú. La relació entre ètica i política, per tant, ve de lluny. De sempre, ha inspirat a filòsofs i pensadors des dels mateixos orígens de la Humanitat. Segurament perquè la condició humana aflora molt sovint vicis, ambicions i defectes que enterboleixen l’acció política al servei d’interessos poc ètics. La política es definiria quasi bé per una funció instrumental; l’ètica seria el marc delimitador d’aquella acció, fent-la compatible amb un interès general capaç d’integrar voluntats diverses i personalitats diferents. En aquest sentit, l’ètica és molt més que un comportament moral o una adscripció fàcil als paradigmes d’un comportament correcte. L’ètica, com hem dit, és la única referència que valida i dóna sentit a l’acció política. Segurament ara parlem molt d’ètica i política com si fos una qüestió que una sèrie de fets i esdeveniments actuals posen en l’epicentre del debat públic. I, certament, aquesta actualitat és malauradament indiscutible. Però el problema ve de molt més lluny i es projecte també molt més enllà. Perquè té molt a veure amb les febleses i defectes d’una societat que entre tots hem construït sobre bases poc sòlides molt sovint renyides amb el sentit ètic de la vida. Resulta difícil aplicar a la política un nivell d’exigència ètica que la societat no practica ni defensa en les seves relacions socials.

Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.