En temps de crisi com l’actual, d’obertura de nous paradigmes i construcció de futurs, és natural que repensem els valors individuals i col•lectius, que revisem el paper dels diferents elements del nostre sistema i, per tant, com una peça fonamental de la nostra competitivitat. Per això cal que posem l’accent en les institucions i els espais col•lectius i els seus gestors. Des d’una perspectiva molt general, en un entorn en que la política i la gestió pública avui pateixen d’una percepció lligada a la corrupció, la ineficiència, el clientelisme … més que mai esdevé fonamental parlar d’ètica i gestió pública, i de l’ètica dels nostres gestors públics. En aquest entorn, m’apunto a repensar de dalt a baix la funció de la nostra administració pública i dels seus gestors, augmentant la seva capacitat de gestió, la seva capacitat de generar valor públic, la millora de l’eficiència, la qualitat i l’eficàcia de la seva actuació i l’impacte positiu en la millora de la nostra capacitat col•lectiva a tots els nivells. Per fer-ho, cal reconstruir un sistema de valors públics, col•lectius i individuals en consonància amb aquest paper. L’economia, la societat, les institucions i les relacions humanes es basen en valors compartits que formen la base del capital ètic d’aquesta, valors individuals i col•lectius que permeten suportar una estructura ferma de relacions socials, institucionals i econòmiques que determinen el creixement d’una societat. El capital ètic pot comportar l’increment de la confiança en les nostres institucions i en els seus gestors i, per tant, pot contribuir en la seva credibilitat i en ser la palanca de millora de l’eficàcia i l’eficiència de les nostres institucions, una de les principals bases de la riquesa del nostre país. Les administracions públiques han d’estar a prop dels valors ètics del servidor públic, del gestor públic, fomentant conductes vinculades a la millora del servei públic, a l’ús racional dels recursos, a la transparència i el rendiment de comptes, a buscar l’eficiència i l’eficàcia, la qualitat del seu treball, amb responsabilitat, millorant la seva competència professional, practicant de bona fe les relacions amb el ciutadà, … Ara bé, és un repte no solament dels gestors de l’espai públic, que al final són el reflex d’una societat i els seus valors, és un repte de tots els ciutadans, de tots els individus d’una societat. És un repte d’una determinada manera d’entendre i exercir la política i gestió pública que condiciona el nostre futur. Es difícil donar fórmules màgiques, però si em permeteu us donaré la meva teoria que l’he anomenat RESET, serien els valors i principis bàsics que haurien d’assumir els gestors públics: RESET = Responsabilitat + Exigència + Servei + Eficàcia i Eficiència i Transparència Responsabilitat, cal tornar a la nostra capacitat d’assumir i ser responsables del que fem individualment i dels seus efectes i contribució col•lectiva, sense por, amb valentia, demostrant la nostra capacitat de ser i fer allò que ens demana la societat i de contribuir-hi positivament. Exigència, ens hem d’exigir a nosaltres mateixos, als altres, individualment i col•lectivament, ens hem d’exigir per arribar a ser millors i per assolir fites individuals i col•lectives que ens condueixin a l’excel•lència. Servei, la nostra societat i la nostra economia sempre ha estat basada en una cultura de servei, de donar el millor servei, de donar confiança, que ha estat la base de la nostra competitivitat col•lectiva. La voluntat de servei públic, de manera professional, és una de les bases que cal recuperar com a clau de les nostres institucions i del seu futur. Eficàcia i Eficiència, són els principis bàsics de la nostra capacitat de gestió pública, l’ús eficient dels recursos i l’assoliment dels objectius i el seu impacte positiu en els nostres ciutadans han de ser els principis bàsics de la nostra Administració Pública i dels seus gestors. Transparència, la capacitat de rendir comptes en una societat del coneixement, de les xarxes socials, de la informació, esdevé cabdal. El rigor i la confiança en allò que fem es basa en gran part en la nostra capacitat d’explicar i compartir allò que fem des de la gestió pública. Bé, he intentat aportar la meva visió, basada en la pràctica, que espero sigui una contribució a la regeneració de la gestió pública de l’Administració Pública, peça fonamental de la construcció de nous futurs als que ens enfrontem.

Vivim un procès de canvi profund. No només econòmic, sinó també social i polític. El canvi econòmic ve empès, fonamentalment, per la crisi econòmica que ha posat en dubte molts dels valors fins ara imperants a les societats occidentals. En aquest context de canvi social i econòmic, l’administració no en pot romandre al marge. Si el fi últim de les corporacions municipals és gestionar les ciutats amb la voluntat de millorar les condicions de vida i les oportunitats dels seus ciutadans i ciutadanes, cal que l’administració experimenti canvis, i canvis profunds, per adaptar-se i anticipar-se als reptes i oportunitats que tenim per endavant. Si volem donar resposta al que necessiten les societats actuals caldrà fer canvis molt rellevants i de fons en la manera, fins ara, d’entendre el servei públic. Cal que articulem un model d’administració d’acord amb els principis d’eficiència, transparència i rendició de comptes. Vivim moments en què la percepció que té la ciutadania dels seus governants està marcada per la desconfiança. Una confiança absolutament necessària i imprescindible si volem involucrar la ciutadania en els afers públics. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) constata que gairebé un 90% dels catalans creu que els organimes públics oculta informació als ciutadans “sempre” o “habitualment”. Segurament fluxes verticals i limitats d’informació, la resistència d’alguns actors polítics a donar compte de les seves actuacions i determinats comportaments il•lícits han contribuit a eixamplar aquesta percepció. Cal doncs, que l’administració passi pàgina i superi estructures, sinèrgies i rutines més pròpies del segle XIX que del segle XXI. Els fluxes d’informació són avui horitzontals i l’auge de la hiperconnectivitat i la societat de la informació i el coneixement fan aparèixer amb més força que mai la necessitat d’introduir el concepte anglosaxó d’accountability en les nostres administracions públiques, entès com el procès de responsabilització (responsabilitat autoimposada) d’una institució al voltant de l’execució i els resultats dels seus propis objectius davant de tercers. La rendició de comptes és, doncs, un mecanisme imprescindible i necessari de control social. I la rendició de comptes està, en aquest sentit, íntimament relacionada amb la qualitat democràtica i la millora de les polítiques públiques. Per poder ensenyar la casa als de fora, cal abans que la tinguem ben endreçada i no ho farem si tots els servidors públics no tenen en la seva missió i visió integrats valors indissolubles al servei públic com són l’ètica i la transparència. Ens cal articular una infraestructura ètica que doni contingut i vertebri els valors bàsics d’una administració pública. Com ho estem fent a Sant Cugat? Sant Cugat hem estat un dels ajuntaments pioners en treballar conceptes, per nosaltres cabdals en la gestió pública, com són l’ètica i la transparència. Transparencia Internacional (TI), única organització no governamental a escala universal dedicada a combatre la corrupció, ens ha destingit, per tercer any consecutiu com a ‘Ajuntament més transparent de l’Estat Espanyol’. Aquesta organització elabora un índex que mesura el nivell de transparència dels 110 ajuntaments més grans de l’Estat a través de 80 indicadors, dividits en sis àrees de transparència: 1) Informació sobre la corporació municipal; 2) Relacions amb els ciutadans i la societat; 3) Transparència econòmico-financera; 4) Transparència en les contractacions de serveis; 5) Transparència en matèria d’Urbanisme i Obres Públiques; i 6) Nova Llei de Transparència. Les dades s’extreuen de la informació disponible als webs municipals. Partim de la base que la transparència és el valor que reconeix que només són justes i correctes les decisions i actuacions que poden ser publicades. La transparència és, per tant, una eina clau per a la creació de valor públic i la recuperació de la confiança. Ara bé, la transparència és el final del camí. És la visibilització d’una feina més interna dins la corporació municipal dirigida a treballar bones pràctiques i codis d’ètica no només en els càrrecs electes sinó també en tots els empleats públics. Cal treballar de manera continuada sota la premisa que els valors ètics es construeixen en l’activitat diària de qualsevol entorn i àmbit en el qual ens movem com a professionals del sector públic. Així, el passat 18 de febrer del 2013 tots els grups municipals vam aprovar un document sota el títol de “Mesures per garantir la transparència i el bon govern en l’actuació municipal” amb la voluntat de consensuar un marc comú que garanteixi la plena transparència de la gestió pública. Amb col•laboració amb l’Oficina Antifrau de Catalunya hem treballat un sistema d’integritat encaminat a guiar i orientar les persones d’acord amb l’ètica pública, garantir l’eficiència, la legalitat i la transparència en la gestió així com reduir la probabilitat de riscos de corrupció. És evident que qüestions com la responsabilitat, la capacitat de resposta, de retre comptes d’una organització pública i d’aquells que la integren, ha de basar-se en estructures, procediments i processos que orientin l’actuació, limitin les opcions i ofereixin els controls necessaris. De tota manera, hauríem de ser capaços col•lectivament no limitar l’ètica en l’administració pública amb no-corrupció. Seríem poc ambiciosos. Els estandards ètics dels servidors públics haurien d’anar més enllà i aprofundir internament i coroporativament en la vocació de servei, l’eficiència, la transparència i la rendició de comptes.

Probablement parlar d’ètica en contexts culturals molt diferents es fa difícil i encara ho és més quan es parla d’ètica en el comerç internacional, on el debat intel•lectual és superat massa freqüentment pel debat basat en interessos individuals de països molt forts. La visió d’ètica en els negocis és ben diferent en les variades societats de les diferents parts del planeta, probablement degut a situacions històriques o culturals que han anat confirmant una manera de comportar-se acceptada en els negocis de cada país. Tot i que és un risc estereotipar un país, on com passa sovint hi ha molta diversitat de comportaments, sí que en el món del comerç es veuen parts comunes en àrees geogràfiques que fan que els estereotips no estiguin lluny de ser aplicables a una gran majoria d’actuants en el comerç d’una zona determinada del món. Per altra banda, hi ha comportaments en l’ètica del comerç internacional que, lluny d’estar fonamentats en raons històriques o culturals, estan només explicats per raons contextuals del moment que fan variar comportaments i valors que semblaven immutables. Per fer més palès aquest nou origen de comportaments, podríem considerar per una banda l’actual penetració i estil d’actuació xinesa a l’Àfrica, on el valor màxim sembla ser garantir el subministrament de recursos naturals per al seu país i controlar la producció des del seu origen, com un exemple de comportament que reflecteix la idea de centralitat de Xina per sobre de tot0 més que la idea d’un món d’intercanvis comercials entre països. Com a exemple d’un comportament contextual, mes enllà de les seves arrels històriques o culturals, podríem esmentar el comportament comercial internacional d’Argentina on contexts polítics, econòmics i personals determinen una manera de fer determinada per al moment però que no està arrelada genèricament a la societat. Per tant, és complex parlar d’ ètica comercial internacional com un conjunt de valors o comportaments d’acceptació generalitzada. Sí que és evident que hi ha comportaments molt primaris que són comuns, com per exemple el de “qui no paga està exclòs del circuit d’immediat”, o “el sistema es basa en desconfiança” (encara que diguin el contrari), però crec que avui ens manquen uns valors o uns codis de conducta mínims o una ètica comercial que, a l’estil dels drets humans, fossin de comú acceptació en el comerç internacional. Sent conscients de la dobla complexitat, un pot endinsar-se en móns i àmbits més concrets de reflexió en el comerç internacional sense arribar als aspectes tant concrets com els tractats de l’OMC i altres, que acaben posant tantes normes per acomplir-se com portes per defugir el seu compliment. Alguns dels àmbits de reflexió necessaris a curt termini per millorar el comerç internacional, des del meu punt de vista, podrien ser: 1. Com gestionar el que es podria anomenar la crònica corrupció en certs sectors i països que, tot i no estar acceptada explícitament, sí que està implícitament consentida sense ser gairebé perseguida. 2. Com gestionar els sectors que pel seu tamany i limitats operacionals són càrtels incontrolats avui amb un poder que traspassa el de moltes nacions i que, lluny de servir a tots els seus “stakeholders”, estan només al servei d’una minoria amb greus conseqüències per la majoria. 3. Com gestionar el futur de matèries primes més enllà de les lògiques fluctuacions dels mercats i evitar les fortes col•lisions que es veuen en l’horitzó generades per la desconfiança i la històrica ambició de poder. 4. Els límits de l’oferta i la demanda com a generadors de preus i les situacions humanes fora límits. Es podrien afegir molts més apartats de debat per moderar aquestes disfuncions, tot i acceptar que avui dia el model vigent és en teoria de lliure mercat. Caldria corregir els seus excessos en un món de recursos escassos que es debat entre igualitarisme i ambició de poder. Com corregir-ho i quins valors haurien de ser-hi presents és un llarg debat que hauria de ser una constant en els dirigents que tracten de preveure el futur dels països i de les persones, dins la lògica tensió entre el que és possible avui i el que seria òptim per demà.

La ética es la rama de la filosofía que estudia el hecho moral, cómo se justifica racionalmente y cómo se ha de aplicar un sistema moral a nivel individual y a nivel social. Y por moral entendemos las reglas y valoraciones sobre costumbres, acciones y sentencias. Es por tanto de aplicación universal. Incluyendo a la economía, a la producción de bienes y a su comercialización, y es más aplicable si cabe en una economía globalizada basada en el comercio internacional. En esta economía global, con movimientos de personas, de bienes y de dinero, las relaciones comerciales no son sólo la compraventa de productos y servicios, sino que incluyen también las remesas personales, las decisiones de inversión y los movimientos de capitales. La sociedad de las naciones se ha dotado de tres instituciones multilaterales para regular el comercio internacional, a saber, el Banco Mundial -BM-, el Fondo Monetario Internacional –FMI- y la Organización Mundial de Comercio –OMC-. Según su propia web, bancomundial.org , el Banco Mundial no es un banco en el sentido habitual, sino más bien una asociación singular cuyo propósito declarado es combatir la pobreza y apoyar el desarrollo. El Banco Mundial está formado por dos instituciones propiedad de 188 países miembros: el Banco Internacional de Reconstrucción y Fomento (BIRF) y la Asociación Internacional de Fomento (AIF), con el objetivo declarado de reducir la pobreza en los países de ingreso mediano y las naciones pobres con capacidad crediticia, mediante la otorgación de préstamos con bajo interés, créditos sin intereses y donaciones a los países en desarrollo para apoyar una amplia gama de inversiones en educación, salud, administración pública, infraestructura, desarrollo del sector privado y financiero, agricultura y gestión ambiental y de recursos naturales. Por otra parte, el FMI www.imf.org declara como su principal propósito asegurar la estabilidad del sistema monetario internacional, es decir el sistema de pagos internacionales y tipos de cambio que permite a los países (y a sus ciudadanos) efectuar transacciones entre sí. Declara asimismo que este sistema es esencial para fomentar un crecimiento económico sostenible, mejorar los niveles de vida y reducir la pobreza. Recientemente, el FMI ha clarificando y actualizado su cometido a fin de cubrir toda la problemática de la macroeconomía y del sector financiero que incide en la estabilidad mundial. Asimismo, la OMC se define en su web www.wto.org diciendo que puede verse desde distintas perspectivas. Es una Organización para la apertura del comercio. Es un foro para que los gobiernos negocien acuerdos comerciales. Es un lugar en el que pueden resolver sus diferencias comerciales. Aplica un sistema de normas comerciales. En lo fundamental, la OMC es un lugar al que los gobiernos Miembros acuden para tratar de resolver los problemas comerciales que tienen unos con otros. En suma, los tres organismos impulsan la desregulación del comercio y la libertad de movimientos de mercancías y capitales mediante la otorgación de créditos y mediante normas que obligan y están sujetas a sanciones por incumplimiento, como método de desarrollo económico. Las condiciones exigidas para la concesión de créditos son fundamentalmente profundizar en la economía de mercado libre, es decir, eliminación de aranceles y limitación de la protección social, y han puesto a competir naciones en desarrollo con empresas de economías desarrolladas, sobretodo norteamericanas y europeas (y recientemente chinas) , con efectos desastrosos para las economías en desarrollo. Basta recordar las crisis Latinoamericana de los 80, del Sudeste asiático de los 90 y la crisis africana de siempre. En el caso africano, la eliminación de aranceles a la importación de productos alimentarios facilita la entrada en esos mercados de elaborados alimenticios europeos, olvidando que la Unión Europea dedica dos tercios de su presupuesto a la Política Agraria Común (PAC), para subvencionar la agricultura y ganadería europeas. Para Ýfrica, quizá el postcolonialismo ha sido peor que el colonialismo, atada de pies y manos por su deuda permanente, gestionada por dictaduras locales soportadas por organismos internacionales que defienden intereses de corporaciones occidentales. Se han impulsado monocultivos, sujetos a especulación de precios desde el lado de la demanda, y abandonado la flexibilidad y la capacidad de autoabastecimiento. Estos mismos procedimientos de créditos a cambio de reformas liberales se están aplicando ahora al sur de Europa (se llaman rescates bancarios e intervención), con resultados visibles a todos, en Grecia, Portugal, España (¿los PIGS?), y próximamente en Italia y Francia, y quizá en la propia Alemania. El modelo de sociedad del bienestar, la Europa del ciudadano se ha acabado. Ahora viene la Europa (y el mundo) del individuo y de la corporación empresarial. Esta misma Europa que permite, en su propio seno, los paraísos fiscales, no ya sólo Andorra o Mónaco, sino también Gibraltar y las distintas islas del Reino Unido, y el propio Luxemburgo, sede de los servicios y de la secretaria general del parlamento Europeo. Nuestra economía post industrial se ha vuelto especulativa. Nuestro sistema financiero se ha vuelto especulativo. Nuestras corporaciones ahora especulan con las materias primas, además de las clásicas referencias de valor (oro, plata,…) y energéticas (gas, petróleo, uranio,…), también con los materiales sensibles para la tecnología (tantalio,…) y las materias alimentarias (trigo, maíz, arroz, cacao, azúcar,…), con consecuencias significativas, sino brutales, para poblaciones locales dependientes de estos productos. Estamos en un cambio, como ya todos hemos aceptado, no en una época de cambio sino en un cambio de época, con la irrupción de la potencia China en el comercio, en las finanzas internacionales y en la obtención de materias primas en Ýfrica (lleva implícito un cambio en los modos de relación y en el post-colonialismo), con la incorporación al mercado de consumo de miles de millones de personas de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China, Sudáfrica), con la insostenibilidad del modelo de bienestar europeo, con la insostenibilidad del modelo de consumo energético, con amenazas de sostenibilidad ecológica y de cambio climático (del nuevo clima errático de vientos y lluvias, fuera de tiempo y lugar). Bienvenidas sean las iniciativas de transparencia internacional, de señalación de los paraísos fiscales por el Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación -ICIJ-, www.icij.org, y los recientes acuerdos en las Naciones Unidas de regulación del comercio de armas +Info. La transparencia es el fin de la impunidad, y es la impunidad y la sensación de impunidad lo que favorece la corrupción. Para acabar, una reflexión: según el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, con 50.000 millones de dólares, el 1% de lo dedicado al rescate bancario desde el 2007 se hubiera podido acabar con el hambre en el mundo.

La manera de “fer negocis” i, sobretot, el paper de l’ètica dels negocis i de les empreses, s’està convertint en el centre d’un debat i una reflexió ineludibles, propiciats fonamentalment per l’entorn de crisi en què estem immersos. Aquesta és una crisi que va més enllà de les institucions financeres i econòmiques, que afecta de manera molt determinant el nostre teixit social. Alguns líders polítics de països de la Unió Europea proclamaven que era necessari reformar el capitalisme en veure la crisis financera que ens arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. En moltes ocasions, segurament hem confós el terme “negocis” amb “empreses”. Però hem de ressaltar que les empreses són molt més que simples negocis. Les empreses són un motor de riquesa econòmica i social. Les hem de reconèixer com a agents actius en el procés de construcció i transformació social, en tant que la seva mirada està posada en el llarg termini, amb voluntat de ser i d’adaptar-se per romandre. En aquest sentit, i en aquest context, és on hem de situar les relacions laborals: un espai – l’empresa – en el qual empresari i treballadors, partint de plantejaments no sempre coincidents, cerquen punts de trobada i d’equilibri. L’ètica de les relacions laborals no té uns fonaments que no puguin ser necessaris en altres tipus de relacions: coneixement i reconeixement entre les parts, respecte mutu, transparència, voluntat d’entesa i compromís. Quan aquests elements són presents, poden donar-se unes relacions laborals de qualitat, que aportin a l’organització la capacitat d’afrontar els reptes d’un entorn canviant. Aquest actiu intangible no esdevé realitat d’un dia per un altre. Com totes les relacions, les relacions laborals requereixen temps per anar teixint un marc de confiança que possibiliti arribar a acords: allò que se’ns imposa no té recorregut, mentre que allò que compta amb la força de l’acord té una capacitat transformadora de la realitat. Cada organització és la protagonista de les seves relacions laborals. Certament, aquest és un àmbit en què el marc regulador té un paper rellevant, però no aporta els continguts que fan realitat i construeixen unes relacions laborals de qualitat. Els recents canvis en aquest marc regulador que han arribat de la mà de la darrera reforma laboral deixen entendre que el legislador veu en la negociació i en l’acord entre les parts un fre per a la flexibilitat que requereix l’empresa. Precisament aquelles empreses que veien les relacions laborals com un passiu, en el curt termini veuran en la possibilitat de “vèncer” una drecera per a la necessitat de “convèncer”. Però el poder de la convicció i el de la constricció no són ben bé el mateix. Els efectes secundaris de les negociacions (o de les no-negociacions) resten latents. Tota negociació, més enllà del resultat visible, n’amaga un altre de més rellevant: el valor subjectiu, que no deriva de quin sigui el resultat de l’acord, sinó de com s’hagi assolit aquest acord. A escala d’empresa i de diàleg social, el context de crisi també és un repte per a les relacions laborals. No podem oblidar que el model català de relacions laborals ha estat un referent i un actiu en la construcció del nostre model econòmic i social que, de ben segur, per a una societat econòmicament avançada i socialment justa ens és, i ens serà, necessari.

PRIMERES REFLEXIONS: 1. – El treball és el principal instrument que tenen les persones per obtenir els mitjans necessaris per cobrir les seves necessitats. Si es manca de treball -o de possibilitats d’obtenir-ne – es manca de la principal via d’obtenció de recursos per sobreviure. Aquesta és la situació de milions de persones al nostre país i el seu nombre tendeix a augmentar… 2. – Però el treball no és tampoc garantia de supervivència. Un nombre important de treballadors percep pel seu treball un salari insuficient per assolir uns nivells de vida dignes. Són els “treballadors pobres” (els “working poor”). És a dir, persones que treballen però que amb les seves retribucions no superen el llindar de la pobresa. Al voltant d’un 12,7% de les persones pobres són persones que treballen i aquest percentatge va en augment. EL DRET DEL TREBALL GARANTIA D’EQUILIBRI ENTRE LES PARTS CONTRACTANTS El Dret del Treball es va configurar per regular adequadament les prestacions laborals en una societat industrial. La necessitat de protegir el treballador com a part contractual més feble i restablir un equilibri entre els drets i les obligacions de les parts, és el que justifica la seva existència. En els seus orígens la intervenció de l’Estat es va limitar a la tutela dels grups socials més oprimits o als aspectes més rellevants de l’explotació dels treballadors. En una fase posterior l’intervencionisme estatal es va ampliar a noves matèries (salaris, seguretat en el treball, aprenentatge…) i a regular les relacions col•lectives del treball (sindicats, negociació col•lectiva, vaga) com a reacció davant de les amenaces d’un moviment obrer fortament ideologitzat i revolucionari. Però aquesta evolució i consolidació del Dret del Treball va ser acompanyada d’un contracte social tàcit entre patrons i obrers que va permetre obtenir beneficis a ambdós col•lectius. Es considerava bo que els salaris fossin suficients, perquè això augmentava el poder de consum dels treballadors; que a una empresa li anés bé també era important per als seus treballadors, que compartien els seus potencials beneficis. Era normal que els sectors més rendibles de les empreses compensessin els menys rendibles atès que no totes les activitats de l’empresa havien de tenir una rendibilitat màxima si aquesta en el seu conjunt tenia beneficis … LA GLOBALITZACIÓ I LA DESREGULACIÓ Però aquest històric contracte social s’ha rescindit i mantenir avui els principis que el sustentaven resulta impensable. S’ha produït un canvi del model productiu que requereix canvis organitzatius. Però aquest canvi ha suposat també un canvi de valors. La competitivitat i la productivitat s’han convertit en els dos objectius bàsics, i la reducció de costos i la maximització de beneficis en els principis rectors de l’actuació de les empreses. Això comporta externalitzacions, subcontractacions, reduccions dels costos salarials, precarietat laboral… I com a eix central, la reducció del paper de l’Estat en la vida econòmica i les seves conseqüències lògiques: la desregularització i les privatitzacions. I a això s’hi afegeix la desintegració del sistema d’interlocució social. La conseqüència és un canvi en el paper del Dret del Treball. Alguns autors parlen, fins i tot, de la seva desaparició. Es culpa al Dret del Treball, i al seu sistema d’equilibris, d’impedir el creixement de l’ocupació i de l’economia. I si cal optar entre creixement econòmic i drets laborals la tria es realitza a favor del primer i en detriment d’aquests últims. La darrera reforma laboral va en aquesta direcció: ha alterat de manera substancial la relació de poder entre empresaris i treballadors i ha introduït importants canvis en el conjunt de la normativa laboral, en perjudici dels darrers. Ha canviat les regles de joc. Per citar només un exemple: imposa una limitació a la ultraactivitat dels convenis col•lectius que en pot deixar milers sense validesa en els propers mesos. Des d’un punt de vista ètic cal preguntar-se si són realment incompatibles els drets laborals i el creixement econòmic i de l’ocupació. De la mateixa manera que cal també qüestionar-se: són èticament acceptables els sous multimilionaris dels directius de les grans empreses, els grans beneficiaris del nou model econòmic?; ¿Són èticament acceptables els expedients de regulació d’ocupació en les empreses amb beneficis?; essent rebutjable l’economia submergida, és èticament condemnable que hi recorrin els aturats en situació de marginalitat? Entre moltes d’altres preguntes. ÚLTIMES CONSIDERACIONS: 1. – En economia, els que dominen un bé escàs poden imposar les seves regles, llevat que el poder polític limiti els seus efectes. La situació actual, en què la demanda d’ocupació supera amb escreix l’oferta, col•loca de per si els ocupadors en una situació de superioritat, i la reforma laboral no ve a moderar, sinó a reforçar aquesta posició. Per això la crida a l’ètica en les relacions laborals és avui més important que mai. El compliment de la legalitat no és garantia d’un comportament ètic. 2. – Després dels canvis experimentats en un món globalitzat cal recontextualitzar l’ètica ajustant-la a les noves realitats del món laboral. I cal construir -o reconstruir- una macroètica capaç d’assumir les conseqüències planetàries del desenvolupament tecnològic, de la globalització i de la nova societat que està sorgint.

Aquests dies quan la crisi sembla que no té fi, quan els casos de corrupció afloren arreu, tot evidenciant que en l’exerci de la professió els interessos que mouen les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportarem humà, hom s’hauria de preguntar fins quan l’ètica professional i l’ètica empresarial pot existir sense enquadrar-la en l’ètica en el sentit més ampli; és a dir, en el comportament quotidià de les persones, ja sigui en les relacions interpersonals, en la convivència i en el respecte al planeta Terra, que no és nostre, és sols un préstec que ens fan les futures generacions. Crec que no hi ha ètica professional ni ètica empresarial sense assumir que un bon professional, un bon emprenedor, o un bon directiu o empresari ha de ser bon esser humà. Sense aquesta condició que esdevé necessària i imprescindible l’ètica és sols un paper escrit, quelcom que serveix per les operacions de màrqueting o per justificar actuacions inexplicables. Certament els ésser humans som acció, pensament i sentiments, tres components que sols quan esdevenen sinèrgics i simbiòtics aflora la coherència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col•lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després. Són els valors el que fan que quan s’apel•la a l’ètica empresarial, per justificar les actuacions, les paraules no siguin quelcom buit, retòrica per justificar l’injustificable o per girar el cap al sofriment aliè, fruit dels desequilibris creixents que assoleixen la societat. Una societat cada cop més fragmentada i en la qual, emparant-se en “cal actuar amb professionalitat”, sovint es mira cap un altre costat aparcant la coherència i buscant la comoditat, o mantenint les posicions de teòric privilegi o posició dominant. Els valors són els que sustenten l’ètica en general, i molt especialment l’ètica empresarial per garantir l’alineament de tot l’equip en actuar d’acord amb allò que és desitjable, i a la vegada foragitar el que és menyspreable i no s’ha de fer. Valors que no poden ignorar la realitat socioeconòmica, ni els aspectes associats als desequilibris mediambientals i els imprescindibles criteris en relació a la sostenibilitat, ni el legítim progrés social, ni molt menys pot ignorar que tot desenvolupament empresarial ha d’ anar acompanyat del desenvolupament professional dels seus membres i a la conciliació del mateix amb el desenvolupament personal, aspectes que no poden menystenir la tradicional i injusta discriminació de gènere que sofreixen les dones en una societat que, aprofitant la maternitat, aparta de llocs de responsabilitat persones altament preparades i compromeses. Uns valors que han de guiar el desenvolupament productiu de l’empresa en un context d’una societat i una cultura cada cop més global, heterogènia, desequilibrada i desregulada. Tot un conjunt de valors que han de regir les actuacions de cadascun dels membres de l’empresa. Conseqüent, l’ètica empresarial és quelcom que ha d’impregnar l’actuació de cadascun dels membres de l’organització, a tots sense exclusions, de tal manera que sols s’assolirà el repte d’actuar amb els valors associats -actuar d’acord amb el que és desitjable i foragitar el que no és desitjable- si en el sí de l’empresa cadascun dels seus membres ho interioritzen com a codi de conducta propi. Llavors el grup esdevé equip, un punt d’unió que comporta que els seus membres practiquin la coherència en un marc de responsabilitat, lleialtat, transparència i honestedat. Uns valors que traspuen de l’empresa cap a l’exterior i que obliqüen a que ella, com organització, sigui a la vegada corresponsable del progrés col•lectiu i el bé comú. L’ètica empresarial, en conseqüència, no és sols un conjunt de valors i principis escrits i divulgats, sinó que és una cultura assolida per a tots i cadascun dels seus membres, amb un triple objectiu: treballar per l’eficiència, fer més amb menys; possibilitar el creixement humà i personal de cadascun dels seus membres, sense exclusions, i posant sols com a sostre la voluntat i les pròpies capacitats; i en tercer lloc assolir una plena sintonia amb la societat on es desenvolupa, tot acceptant el repte de corresponsabilitat en el desenvolupament col•lectiu i el progrés social. Conseqüentment, l’ètica empresarial està íntimament lligada a l’ètica professional, a la forma d’exercir l’activitat professional, i aquesta amb el comportament i els valors que regeixen el dia a dia de cada ésser humà. Aquest darrer aspecte és el fonament de l’ edifici ètic de tota organització, ja que obliga a que cada persona es qüestioni si les seves actuacions s’enquadren en les valors que comporten que cada persona actuï amb coherència, i a la vegada a pensar en la societat en la que hom està immers, sabent que el que es desenvolupa busca el progrés empresarial, tot respectant i facilitant el desenvolupament col•lectiu. Ètica personal, actuant des de la coherència, ètica professional desenvolupant l’activitat en el marc d’assumpció dels principis i valors que impregnen l’organització, són els dos pilars que permeten assolir l’ètica empresarial, i no a l’inrevés, ja que un cop més caldria entendre que en llibertat són les persones les que fan l’organització i no l’organització fa les persones.