La cultura configura la nostra mirada sobre el món. És el fruit d’una construcció de segles en què han intervingut generacions successives, sovint de procedències diverses. La cultura constitueix un escenari compartit de reconeixement col•lectiu, d’interpretació de la nostra condició i de la realitat que l’envolta. Té una dimensió patrimonial, de bagatge, de llegat que hem rebut i eixamplem des de la nostra experiència d’avui. Però en té una altra que té una vocació creativa, de recerca, d’interpel•lació dinàmica, d’anhel transformador. La cultura és el territori de referències que ens identifica, en escales diferents, com a catalans, com a ibèrics, com a europeus, com a occidentals, com a humans. Si parlem de Ramon Llull i de Jaume Cabré, de Robert Gerhard i de Jordi Savall, de les pintures romàniques de la Vall de Boí i de Joan Miró, de les catedrals gòtiques i d’Antoni Gaudí,… estem evocant un marc on la nostra existència succeeix i troba el seu sentit, però fàcilment el relligarem amb el peninsular, el mediterrani, l’europeu,… Josep Ferrater Mora hi va reflexionar a Les formes de la vida catalana o George Steiner al seu breu assaig a La idea d’Europa per citar només un parell d’exemples prou representatius. En el procés d’evolució de l’ésser humà, que, de la mà del llenguatge, s’ha endinsat pels camins de l’abstracció, l’han civilitzat l’art, el pensament i la ciència; l’han allunyat de comportaments primaris i feréstecs; l’han disposat al goig de la contemplació i de la creació de la bellesa, a la recerca; n’han anat conformant un teixit ètic. L’ésser que adquireix un rostre espiritual, que es commou amb la música, que concep i narra històries se sent empès a la formulació de codis de conducta que el protegeixin de la barbàrie, de l’agressivitat desencadenada en violència. La cultura assumeix, doncs, una responsabilitat primordial en l’adquisició d’una perspectiva ètica. Per això, si volem enfortir èticament el nostre país, es fa indispensable destinar tota l’atenció a engruixir el pes de la cultura en la nostra vida col.lectiva, des de l’escola als mitjans de comunicació i naturalment incloent-hi d’una manera determinant els equipaments (biblioteques, teatres, auditoris, museus,…), les activitats empresarials (editorials, empreses audiovisuals, sales de cinema, galeries d’art,…) i les entitats de la societat civil (amb el riquíssim i enormement capil.lar món de la cultura popular: ateneus, castellers, sardanistes, geganters, diables,…). La cultura és un component crucial del coneixement aprofundit i de l’esperit crític. Es parla sovint amb preocupació d’una crisi de valors i en part s’atribueix precisament a l’erosió de certs valors l’origen i la magnitud de la crisi econòmica, que ha tingut uns efectes tan durs i tan persistents . Sens dubte s’ha produït una transformació del sistema de valors, afavorida pels canvis substancials en les nostres formes de vida, derivats de la generalització de les noves tecnologies i de la mundialització, però, en el cas de Catalunya, també d’una modificació significativa de les maneres de considerar aspectes tradicionalment rellevants. La Catalunya conscient que les administracions públiques hi havien jugat en contra durant segles havia concentrat les seves energies en la capacitat privada d’iniciativa en totes les seves manifestacions. Confiava el seu futur a la creativitat, a la laboriositat i a l’estalvi, sentint-se segura de les seves pròpies forces. La recuperació de l’autogovern va derivar cap al sector públic una part rellevant de les energies del país, un fenomen que hem de valorar com un reequilibri raonable, si no acaba conduint a una minva desmesurada del tremp i la potència d’una societat civil que ha estat i continua essent clau en la nostra història i en la definició dels nostres horitzons. Si la cultura ha estat un eix decisiu a l’hora de ser i de projectar-nos, potser havia anat quedant en una posició secundària en els anys previs a la crisi econòmica, de la mateixa manera que alguns sectors econòmics havien reculat en benefici d’altres que s’han demostrat més vulnerables i menys sostenibles. L’aplicació a Catalunya de l’enquesta europea de valors, reflectida en l’obra Valors tous en temps durs, dibuixa un escenari on es constata una modificació notable de la consideració dels catalans amb relació a la feina, la família o la religió. Davant del sistema de valors i dels models ètics, cal analitzar amb rigor els fets i les dades, des d’un esforç irrenunciable d’objectivitat, però també escau fomentar la reflexió i la reacció. Succeeix per exemple en el cas dels comportaments polítics, que conviden a una rectificació en àmbits com el finançament dels partits o els sistemes electorals, però també en els procediments d’accés a la cultura, on les noves tecnologies reclamen l’aplicació de normes èticament consistents, que evitin, mitjançant mecanismes proporcionats, una pirateria indiscriminada que podria fer inviables les professions artístiques i fer insostenibles les indústries creatives, que a Europa ocupen un lloc cada més important en el conjunt de l’activitat econòmica.

La mobilitat ás la capacitat de traslladar i transportar persones i mercaderies d’un origen-destinació, essent un del pilars del desenvolupament econòmic i social del nostre temps. La mobilitat i els seus modes de transport són vistos tradicionalment com uns elements positius i dinamitzadors de la nostra societat. La mobilitat generadora de més desplaçaments, més ràpids, distants i segurs, el seu desenvolupament tecnològic (I+D+I), les seves infraestructures semblen no suficients fins i tot en època de crisi, en l’imaginari social. Demandes que malgrat tot generen la congestió, contaminació, estrés, el soroll, el cost, accidents… com a externalitats negatives a suportar pel conjunt dels ciutadans, si no ens plantegem nous paradigmes en el conjunt del sistema. La resposta a la necessitat de continuar planificant i gestionant la mobilitat, conscients dels seus efectes negatius, provoca un nou concepte de la mobilitat, la mobilitat sostenible, que a partir del reconeixement de la mobilitat com un dret ha de ser generadora d’una nova ètica normativa per tal de garantir més seguretat integral, salut, igualtat d’oportunitats i reducció de combustible i CO2 Mobilitat sostenible que a través de nous paradigmes i eines com la planificació urbanística concurrent, integral i transversal, de la gestió d’un mix dels diferents modes de transport, d’ una regulació normativa garantista però alhora congruent i proporcional, han d’aconseguir, al marge dels objectius específics de la planificació física i funcional, el canvi d’hàbits i de comportament per un ús més racional dels diferents modes de transports. Una nova ètica de comportament viari, que s’ha d’aconseguir mitjançant una integració i coherència entre els principis i les pràctiques, el que es coneix , per “buenos modales” avui en desús, i que fan referència a les maneres de ser i de fer coherents amb els principis que un diu creure. Per què una nova cultura ètica? Molts estudis avalen que “les barreres” per aconseguir una mobilitat sostenible és la falta de percepció en el comportament propi (principis i pràctiques), al no reconèixer la cooperació als danys comuns que els hàbits individuals produeixen. Percepció negativa que s’alimenta i justifica per polítiques dels governs, per exemple, de les polítiques de l’urbanisme de la difusió, baixa qualitat del transport públic, el seu cost, una Llei de Seguretat Viària “massa” punitiva (especialment en velocitat i alcoholèmia i drogues) que donen lloc a antigues i males pràctiques en l’ús del vehicle privat. També a l’associar l’estalvi i eficiència energètica amb una pèrdua de qualitat de vida, clara “barrera” social per l’aplicació de pautes de consum més raonables. Per una altra banda, l’existència d’una percepció positiva per l’acceptació de nous hàbits en l’ús de modes més sostenibles (bici, transport públic i taxi híbrid). A les limitacions de la llibertat d’elecció i ús, especialment en l’automòbil (zones 30, zones per a vianants, ordenació viària, etc..). Assimilació de noves càrregues econòmiques (peatges, zona blava-verda, aparcament, futura vinyeta, etc.) o un nou concepte de cost-ús (no al cotxe de propietat sinó de lloguer, cotxe compartit, etc) Aquestes reflexions posen en evidència la necessitat d’una ètica transversal en la planificació, gestió i formació de la mobilitat tant a nivell polític com econòmic, conceptual i social, però cal tenir en compte que la cultura ètica del comportament viari és patrimoni dels ciutadans, conceptes com l’espai d’un bé compartit, necessitats de codis i lleis, institucions i agents com a element fonamental de convivència, els mites de la llibertat, drets i deures, raons i emocions, joves grup de risc, conductor verd, educació generadora de civisme, etc. Són els elements que configuren la trilogia seguretat viària, ecologia i civisme. Es diu “que la manera de conduir és un reflex directe de la manera de viure”. Aquesta és la clau de volta de la nova cultura ètica de la mobilitat sostenible.

Tal com jo ho veig, el principal problema ètic que tenim plantejat és com organitzar les nostres societats de manera que puguin arribar a viure al planeta els 9.000 o 10.000 milions de persones que sembla que existiran abans de finals de segle. I fer-ho en condicions de vida dignes, sense malmetre l’equilibri mediambiental actual i sense que es desfermin conflictes permanents pel control dels recursos naturals imprescindibles per les nostres vides: territori, aigua i energia. Aquest problema el podem enfrontar amb tècniques de pensament exclusivament econòmiques, històriques, filosòfiques o religioses, o bé, com jo prefereixo, fonamentant-les des del punt de vista científic. Tots els éssers vius som, en el nivell més físic i elemental de descripció, màquines tèrmiques regides per les lleis de la termodinàmica. És més, els nostres cossos i les nostres societats són sistemes dissipatius auto-organitzats que es mantenen vius gràcies a un flux permanent d’energia. És la visió de la vida popularitzada en diferents èpoques per Erwin Shrödinger, Ilya Prigogine i Per Bak, i la que millor explica l’aparició d’estructures complexes que es reprodueixen en un univers de matèria i energia. Les dues primeres lleis de la Termodinàmica són ben conegudes i poc discutides, però hi ha una tercera llei que, tot i no estar tan universalment acceptada, té molt sentit: les estructures dissipatives s’auto-organitzen de manera que maximitzen el flux d’energia que les travessa; és a dir, maximitzen la velocitat a la qual dissipen energia i produeixen entropia. Recentment, un astrofísic francès, François Roddier, ha publicat un interessant assaig termo-bio-sociològic, titulat Thermodynamique de l’evolution, que fa un viatge des del principi de l’univers fins a la globalització cultural dels nostres dies de la mà d’aquesta tercera llei, i que explicaria gairebé tots els fenòmens físics, biològics i socials que observem. Per exemple, l’auto-organització de l’Univers, l’aparició de la vida, l’evolució genètica darwiniana o l’emergència de la intel•ligència i la cultura. Aquest viatge el porta fins el que ell mateix considera una especulació sobre el futur de la humanitat, atès que l’evolució dels sistemes dissipatius auto-organitzats és essencialment impredictible, tot i que tenen una característica comuna: la formació de successius allaus d’esdeveniments, cada un dels quals té les propietats d’una bifurcació fractal. Aquests allaus segueixen la llei de Gutenberg-Richter, segons la qual la seva amplitud és inversament proporcional a la seva freqüència. Exemples d’aquests fenòmens són els allaus de neu, els terratrèmols o l’aparició de noves espècies biològiques, un fenomen que segueix la pauta que els biòlegs anomenen “equilibris punctuats”: llargs períodes amb canvis mínims, seguits d’un allau de noves espècies. I tot això, quina relació té amb l’ètica de la condició humana? Els dos darrers segles s’han caracteritzat per un creixement sense precedents de la població mundial i del benestar econòmic, la qual cosa provoca un esgotament ràpid dels recursos naturals i una afectació important del sistema climàtic planetari. La història de la humanitat que coneixem no representa, per tant, l’estat “normal” de les societats humanes, sinó que no és més que un estat transitori, provocat per l’allau d’esdeveniments que van seguir a la Revolució Industrial, ella mateixa un dels esdeveniments, junt amb l’aparició de l’agricultura al Neolític, de llarga amplitud i baixa freqüència, típics dels sistemes dissipatius auto-organitzats. Podem fer-nos dues preguntes: quant durarà aquest estat transitori? I, quin serà l’estat d’equilibri que pertocarà viure a la humanitat fins que torni a succeir un altre gran esdeveniment que ho capgiri tot plegat? L’informe del Club de Roma, els Límits del Creixement, ja ho va advertir a principis dels anys 1970. De seguir amb les taxes de creixement d’aquella dècada, la humanitat es col•lapsaria a la segona meitat del segle XXI. La seva proposta era reduir voluntàriament els consums, les desigualtats i el creixement de la població, i ningú els va fer cas perquè hem descobert que no podem reduir les desigualtats, ni protegir el mediambient, ni reduir la natalitat sense frenar el creixement econòmic, ja que estem en un món on competim per maximitzar la dissipació d’energia. L’única solució seria posar-nos tots d’acord per frenar col•lectivament el nostre creixement econòmic, però ens trobaríem amb el dilema del presoner. És per tant comprensible que cap govern assumeixi el risc de frenar el seu creixement individualment. Les coses haurien d’anar molt malament a nivell global i requeriria posar en qüestió tot el paradigma econòmic actual. Per quan n’estiguem convençuts, ja serà massa tard. Per tant, l’esfondrament de la nostra civilització sembla ineludible. Davant d’aquest dilema, quin hauria de ser un comportament ètic? Fins i tot, té sentit plantejar-nos el problema des de l’ètica? Són preguntes que em faig cada dia, després d’haver llegit el llibre de Roddier, tot intentant compaginar allò del pessimisme de la intel•ligència amb l’optimisme de la voluntat. Però malauradament encara no hi he trobat resposta.

L’ ètica és un element clau en les nostres societats, i més encara quan aquestes estan en canvi permanent. El cervell humà no està ben dotat pels canvis. Desprès de 40.000 anys del que en podem dir humanitat, els canvis més importants han tingut lloc en els dos darrers segles. I tot i així, encara hi ha diferents velocitats de canvi en cada societat i en els diferents països del món. La salut, la malaltia i la mort han estat sempre elements de preocupació de les persones i les societats s’han organitzat per fer front a aquests reptes. En el curs dels darrers anys, les tecnologies han entrat amb força en els sistemes de salut i en la pràctica mèdica. En especial, la digitalització de la informació i de les dades transformen la pràctica clínica i, sobretot, tenen un gran potencial per tal que el ciutadà / pacient tingui un rol més actiu en la cura de la seva salut. La Professora Núria Terribas, en el seu article diu que “Majoritàriament, el ciutadà-usuari-pacient, titular de drets i també d’obligacions, transita de forma passiva pel sistema sanitari entomant totes aquestes maneres de fer perquè és conscient de la seva vulnerabilitat i que, en context de manca de salut, està a les mans dels professionals que l’atenen”. Per complementar aquest excel•lent article de la Professora Terribas, voldria assenyalar els reptes ètics que ens plantegen les noves tecnologies, però des del punt de vista com aquestes poden ajudar a empoderar el ciutadà/pacient a millorar la seva salut i qualitat de vida. La pregunta és : si hi ha solucions tecnològiques disponibles que poden millorar la salut i el benestar i no s’ implementen, estem davant d’un problema ètic? No es tracta de l’ ètica en les intervencions clíniques, que és tot un món, sinó de l’ètica per tal que el ciutadà/pacient pugui deixar de ser “passiu”. Prevenció de la salut Les evidències clíniques en la prevenció són cada cop més abundants i tenen més importància per mantenir-se sa. Hi ha tot un seguit de malalties que es poden evitar, o almenys ajornar la seva aparició si la persona té l’oportunitat de seguir un estil de vida adequat. El repte és com aquestes evidències es comuniquen de forma adequada a la ciutadania, per tal de possibilitar l’establiment de conductes sanes i, en el seu cas, fer els canvis d’ hàbits adequats. Diagnòstic El diagnòstic és un element cabdal que té una gran implicació en la vida d’un pacient. Un cop realitzat, el repte és com es comunica al pacient de forma que en sigui conscient i pugui actuar en conseqüència. També com pot obtenir informació complementària i validada clínicament. Tractament En determinades malalties hi ha diferent possibilitats a l’hora de prescriure un tractament. Sense cap dubte la informació és vital per tal que el pacient pugui decidir amb criteri. També saber els resultats d’un tractament en casos similars. Monitorització i seguiment Amb l’augment de malalties cròniques, el seguiment i la monitorització de les constants vitals dels pacients és fonamental. El repte és com aquesta monitorització és accessible a totes a aquelles persones que ho necessiten i que, per descomptat, hi estant d’ acord. El seguiment/acompanyament dels pacients des de la vessant social és cada cop més necessària, en especial en persones grans que viuen soles, amb una coordinació eficaç entre serveis socials i serveis de salut. Quin rol poden tenir les tecnologies digitals? Aquests reptes es poden superar a partir de nous procediments i processos de les organitzacions socials i de salut ens els quals la tecnologia ha de ser un element facilitador. El pacient/ciutadà ha de poder accedir a la informació i les dades de la seva salut, ha de disposar d’evidències per cuidar-se, tenir qualitat de vida i ha de poder decidir en cada moment el que cregui més adequat. Estem davant d’un nou paradigma, el de la connectivitat, on gràcies a tecnologies com els mòbils i les tabletes es permet accés ràpid a la informació per comparar, aprendre i decidir sense que importi on és la persona/pacient. Però cal anar en compte, per tal d’evitar una divisió en la nostra societat, una escletxa entre aquelles persones que tenen mitjans o recursos i aquelles que pel seu nivell econòmic no podran gaudir dels avantatges de la salut digital. Però la tecnologia digital en si mateixa també suposa un seguit de qüestions ètiques: • La protecció de les dades personals de salut. • La identificació amb seguretat de la persona que accedeix a les seves dades de salut o estableix comunicació per via digital amb el seu metge o infermera. • En els casos de persones grans dependents o persones discapacitades, qui pot tenir dret a accedir a les dades personals del pacient? • Pel que fa als instruments de control de constants i els utilitzats pel seguiment de dietes, com es garanteix la confidencialitat de la informació? • Com es pot aconseguir que la multitud de dades de les històries clíniques electròniques puguin ser útils per a la recerca sense trencar la confidencialitat d’ aquestes dades? Encara hi ha moltes qüestions per resoldre. Mentrestant, em permeto citar a Jürgen Habermas: “Por otra parte, la calidad de una vida en común no se mide solo por el grado de solidaridad y el nivel de bienestar, sino también por el grado en que en el interés general se contemplan equilibradamente y por igual los intereses de cada individuo” ( Escritos sobre moralidad y eticidad. P.113. Paidos 1991).

Fa unes setmanes la Dra. Granados ens parlava d’ètica i noves tecnologies per a la salut, apel.lant a la transparència i al rigor per resoldre conflictes d’eficència vs equitat i sostenibilitat. Aquesta seria una vessant d’innegable actualitat, especialment també en el present context de crisi que ens ha fet reflexionar a fons sobre el principi de justícia en salut i repensar allò que anomenem “estat del benestar” i que hem forjat sobre un model de salut pública i universal que ara s’està qüestionant. També cal, però, analitzar quins són els comportaments ètics en el context personal de la salut, quan ens referim a l’individu concret, al seu procés de malaltia i a l’atenció que espera rebre per part dels professionals i les institucions que l’acullen. La medicina en els darrers 60 anys ha evolucionat molt més que en tota la seva història, no només en el coneixement de les malalties i els seus possibles tractaments sinó també i molt especialment en les eines que disposa per a fer-hi front (noves teràpies i proves diagnòstiques, prevenció, farmacologia, tècniques de suport vital, incorporació de les noves tecnologies al tractament de la informació, etc). Aquests avenços ens han portat a una medicina superespecialitzada que sovint ha prioritzat l’eficàcia però també ha suposat “l’atomització” de l’usuari, que és vist i tractat com un seguit de patologies o dificultats a superar, lluny d’una visió global com a persona, en el conjunt de les seves necessitats bio-psico-socials i sense una correcta coordinació i atenció. A aquest fenòmen hi ha contribuït també la pèrdua de valors professionals i mancances essencials en la formació de les noves generacions, especialment de metges, per a qui els temes d’ètica i bioètica de la praxis professional són força aliens i desconeguts. El que sí hem incorporat en l’assistència és el compliment dels requeriments legals, imposats per la norma sota el risc de sancions, tals com l’obligació de complir amb el deure d’informació i especialment el consentiment informat, o el deure de protecció de dades personals. Amb tot, el rerefons ètic d’aquestes obligacions, que són el respecte a l’autonomia de la persona per a prendre decisions responsables i el deure de protegir la seva intimitat i confidencialitat, es perd en els aspectes purament formals, que alhora hem convertit en ítems avaluables de qualitat de l’assistència, merament quantitatius i no qualitatius (compliment numèric del consentiment signat en les històries clíniques o grau d’implementació de sistemes de protecció de dades en els fitxers electrònics). Si s’informa adequadament a la persona, si tenim actituds respectuoses amb la intimitat de la persona, més enllà del registres, etc., això ni interessa analitzar-ho ni ningú vetlla per a que sigui respectat. Majoritàriament, el ciutadà-usuari-pacient, titular de drets i també obligacions, transita de forma passiva pel sistema sanitari entomant totes aquestes maneres de fer perquè és conscient de la seva vulnerabilitat i que, en context de manca de salut, està a les mans dels professionals que l’atenen. Tot i que aquesta és encara una realitat en els nostres hospitals i centres de salut, cal ser conscients com a societat que no és el desitjable i que les noves generacions, més informades i formades, seran molt més exigents dels seus drets en salut i per tant obligaran a revisar actituds i aptituds dels professionals i de les institucions prestadores dels serveis. El tomb important a fer, però, no hauria de venir donat per una major exigència ciutadana, que també, sinó per una major consciència ètica dels deures professionals i d’aquells que tenen la responsabilitat sobre ells (des de les instàncies administratives que sovint imposen criteris no prou respectuosos pel pacient, passant pels gerents hospitalaris i comandaments de qui depenen criteris interns de funcionament i gestió, fins al professional en la seva pròpia consulta o àmbit d’atenció a la persona). Som en un moment en que els nous avenços tecnològics i biomèdics estan liderant el sector sanitari, amb voluntat de fer-lo més eficient i eficaç davant la malaltia o en la prevenció d’aquesta. Seria bo, també, que aquest lideratge anés acompanyat per criteris ètics adients, que permetin integrar el coneixement de forma respectuosa amb la dignitat de la persona i els seus drets, d’altra banda àmpliament reconeguts en el marc legal nacional i internacional. En aquesta tasca, la bioètica hi té un paper fonamental i molt viu al nostre país, que hem de preservar i posar-lo en valor!

Internet es una potente herramienta que ha transformado la Sociedad. Día tras día aumenta de manera exponencial la cantidad de información digital generada, transmitida, procesada y almacenada. En 2013 se generaron alrededor de 2 Zetabytes ( Zetabyte= 1021 bytes) de datos, cantidad superior a la generada desde el principio de los tiempos hasta hace año y medio. Esta proliferación extraordinaria de datos y la capacidad de extraer conocimiento de ellos crea una nueva era en el avance de la humanidad. Estamos ante una revolución tecnológica única, que nos permite por una parte, resolver problemas, impensables hace pocos años pero que nos plantea una nueva problemática relacionada con la Ética difícil de resolver. Un ejemplo positivo para la Ciencia, de los muchísimos que existen, es el proyecto LHC, del acelerador de partículas instalado en Ginebra. En cada segundo de funcionamiento genera 1 Petabyte (Petabyte= 1015 bytes) de datos que debidamente filtrados se distribuyen por todo el mundo para que los científicos puedan compartirlos y colaborar en sus investigaciones. Otro ejemplo que podemos describir está relacionado con la medicina personalizada. Por una parte, es necesario que los investigadores tengan acceso a las enormes bases de datos genéticas que se están llenando a partir de la secuenciación del DNA de miles de pacientes ahora (serán millones dentro de poco) para, con la ayuda de supercomputadores, poder estudiar la influencia de los genes en las enfermedades y de esta forma, predecirlas, prevenirlas y administrar fármacos personalizados a cada paciente. Pero cuidado, la información genética de cada paciente no debería de ser accesible para otros usos, sin las autorizaciones pertinentes. Existen muchísimos ejemplos que pueden ser muy peligrosos: Las personas estamos generando información denominada huella digital, asociada a casi cada actividad que realizamos, pero especialmente, cada vez que accedemos al móvil o a las redes sociales. Somos nuestra huella digital. Nunca como hoy fue tanta verdad la frase “la información es poder” y, aún más, riqueza. Hoy gran parte de la huella digital de millones de ciudadanos circula libremente por Internet. En 2013, viajaron por la red más de 600 Exabytes (Exabyte= 1018 bytes). De ellos alrededor del 40% están asociados a operaciones relacionadas con Google. Los sistemas operativos de los computadores personales e Internet y sus redes sociales asociadas como Facebook, Twitter, YouTube, Linkedin, etc. están pensados para compartir, y por lo tanto son vulnerables a la falta de confidencialidad. Por ello es relativamente fácil obtener los datos que viajan por la Red y acceder a la información almacenada en nuestros computadores personales sin que el dueño de los datos lo sepa ni, por supuesto, lo autorice. Y frente a protecciones tecnológicas, como pueda ser el encriptar la información, los salvapatrias, tales como la agencia NSA americana, dedican cantidades enormes de dinero para desarrollar artilugios muy sofisticados como los computadores cuánticos para intentar romper cualquier clave de protección que utilizan los documentos, desde los pertenecientes a las naciones hasta los relacionadas con transacciones bancarias, aplicaciones médicas o de negocios. Como se ha visto en los casos Assange y Snowden, estamos ante una bomba de relojería de consecuencias inimaginables. La tecnología avanza a mayor velocidad que las leyes. Necesitamos desarrollar urgentemente leyes que tengan en cuenta esta nueva problemática generada por las tecnologías de la información y sus nuevos usos. Y también precisamos que los ingenieros que las desarrollan reciban formación ética para que intenten valorar a priori los efectos sociales y éticos de sus implementaciones. Conviene que nos hagamos una serie de preguntas. ¿Quiénes son los propietarios de nuestros datos? ¿Podemos y debemos de ser nosotros, que los generamos, los únicos propietarios? ¿Pueden los gobiernos o las instituciones públicas utilizar los datos que consideran necesarios para garantizar la lucha contra el terrorismo? ¿Por qué los utilizan para hacer política chantajista y ventajista? ¿Podemos vender nuestros datos? ¿Debemos definir los ciudadanos y sólo los ciudadanos los niveles de protección de nuestros datos? ¿Es ético que nos lleguen cada día más y más correos electrónicos de contenido no deseado? ¿No debería ser posible y fácil solicitar a cualquiera que tenga datos nuestros que los borre si ese es nuestro deseo? ¿Deberíamos de pagar para que las empresas utilicen nuestros datos para mejorar nuestra calidad de vida? En definitiva, nuestros datos son fuente de poder para las empresas que intentan vendernos sus productos, también para los políticos que pretenden ganar las siguientes elecciones y en definitiva para todos aquellos que son capaces de usarlos en su beneficio. El hecho de que sepamos que somos espiados, ¿puede llegar a cambiar nuestras raíces culturales y sociales? Una vez más, la tecnología no es ni buena ni mala en sí misma, todo depende del uso que hagamos de ella. El futuro es apasionante, pero tiene sus riesgos.

Kim Faura, director general de Telefónica a Catalunya, ha lliurat avui, dimecres 22 de gener a l’Hotel Alimara de Barelona, el IV Premi Nit del Cercle a l’empresa GTD, en reconeixement al foment de la innovació, la internacionalització i el coneixement a través de la seva activitat empresarial. A l’acte, presidit per Miquel Roca, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i Joan Majó, president de la comissió Cercle per al Coneixement de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, hi han assistit un centenar de persones provinents del món empresarial i acadèmic, d’entre les quals el Sr. Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball, i el Sr. Enric Fossas, rector de la UPC. L’acte ha tingut lloc en el marc de la Nit del Cercle, enguany la quarta edició d’una trobada empresarial que té com a objectiu reconèixer la importància del teixit industrial català a l’hora d’empènyer Catalunya cap a la recuperació econòmica i, a la vegada, impulsar-la cap a posicions capdavanteres de l’economia del coneixement. En aquest sentit, Joan Majó ha ressaltat el potencial de la indústria catalana i el “gran actiu que té la societat d’aquest país gràcies a les empreses generadores de talent i qualitat”. GTD (www.gtd.es) és una enginyeria de Sistemes i de Software que treballa des de 1991 en els sectors Espacial, Aeronàutic, Defensa, Energia i Marítim. Té més de 300 enginyers arreu del món, dedica més del 6,5% de la facturació en R+D i exporta més del 65% de la facturació a més de 15 països d’Amèrica Llatina, Europa i Àsia. Carlos Kinder, el conseller delegat de GTD, ha afirmat que la clau de l’èxit és el capital humà i ha afegit que a Catalunya hi ha molt de talent però “cal seguir treballant en aquest sentit, ja que un país modern ha d’apostar sempre per l’educació, la formació i la recerca”. Les tres finalistes del Premi Nit del Cercle 2014 han estat, per odre alfabètic, Fractus (www.fractus.com), GTD (www.gtd.es) i Scytl (www.scytl.com), que, juntament amb les nou empreses finalistes de les edicions anteriors, Ames, Biokit, Circutor, Comexi Group, Esteve, Fluidra, Mier Comunicaciones, Simon i Telstar, han passat a formar part del Quadre d’Honor de la Nit del Cercle. Miquel Roca ha agraït la feina d’aquestes empreses ja que “el talent és el futur del nostre país i vosaltres (les empreses) permeteu mirar el futur amb entusiasme i optimisme”, ha afirmat.

IV Nit del Cercle from Amics del País – SEBAP on Vimeo.