Actualment la paraula “coaching” esdevé un mot adquirit de l’anglès i que ens dona poca informació tant pel seu origen com per la indefinició de la pròpia paraula. Trobar una paraula en català o castellà que identifiqui el seu significat no és fàcil però segurament ens podríem sentir més còmodes dient-ne “ensinistrament” o “entrenament”. Què és i què no és el coaching? Treballa per aconseguir que les persones obtinguin tot el millor de si mateixes. No es tracta d’adquirir coneixements tècnics que poden ésser adquirits i comuns a moltes persones, sinó que treballa de manera totalment personalitzada. El procés és propi i exclusiu de cadascú. És una tècnica clarament diferent d’altres disciplines com és la formació o la consultoria. Totes les persones estem lluny de fer servir totes les nostres potencialitats per molts motius. El que hem d’aprendre està dins de nosaltres i sovint no en tenim consciència. Es freqüent que en el procés de coaching hàgim d’aprendre a desaprendre moltes coses apreses. Es tracta de transformar en coneixement conscient allò que forma part de nosaltres i que no en fem ús perquè ni tant sols ens en adonem. L’equilibri intern i el propi coneixement, permeten que cada persona sigui una font de saviesa i que pugui assolir tots els reptes que senti que l’il•lusionen. En coaching partim de que cadascun de nosaltres som persones complertes, creatives i plena de recursos. El coach (entrenador) té com a missió fer que cada persona conegui tots els seus recursos fent servir tota la creativitat que té el client, que en la majoria dels casos no se’n ha adonat. El coaching es dirigeix a tots els aspectes de la vida d’una persona i participa en el procés pel que cada persona s’encamina a la plenitud i a l’equilibri de la seva vida. Els resultats que obté cada persona son els que cadascun decideix. El coach acompanya en el procés i s’assegura que la persona es comprometi amb el procés de la seva vida. Acompanyat pel coach cada persona camina pas a pas, en la definició dels seus objectius i en la identificació de les seves fortaleses i febleses. Un coach mai dona opinió ni dona solucions externes a la persona sinó que facilita que cadascú les trobi, sabent que sempre son dintre d’un mateix. El procés que es segueix no parteix d’un pla rígid i es va ajustant al que va sorgint. Sempre es produeix un intercanvi fluid entre el coach i la persona. La confiança i la confidencialitat son dos peces claus en el procés. Es fonamental que el client pugui parlar obertament amb el seu coach de qualsevol aspecte que consideri important. El coach es compromet a mantenir el secret professional al llarg de la seva carrera i forma part del seu codi ètic. Qualsevol informació, sigui del tipus que sigui, quedarà sempre guardada en la relació coach-client i en cap cas el coach en podrà fer ús. Les tècniques que aplica el coach, es suporten en moltes eines: preguntes potents, preguntes de reflexió, ajuda a planificar objectius, planeja reptes, fa reconeixement, metavisió…. Dins el món de l’empresa, els diferents membres que la componen poden seguir processos individuals de coaching per fer créixer l’organització. Amb l’evolució de cada membre, evolucionarà sense dubte l’empresa i tota l’organització. En el món actual, on el valor principal de les organitzacions és el capital humà, el coaching esdevé una eina clau d’ajuda per fer que les persones esdevinguin com son realment amb la màxima plenitud. Només així, es milloren les relacions personals i en conseqüència les organitzacions fluiran cap a uns resultats humans i empresarials d’èxit. Núria Aymerich Soci del Cercle per al Conexiement-Barcelona Breakfast Directora d’ESEC

Recentment s’ha llegit una tesi doctoral en la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que em sembla interessant ressenyar. La tesi, l’autor de la qual és el xilè Juan José Tohá, duu per títol “Educación, comunicación para el desarrollo y gestión del conocimiento: estudios de caso de los modelos de sociedad de la información de Finlandia e Irlanda”. La conclusió principal és que ambdós països, si bé van emprar models diferents, van dirigir les seves economies cap al desenvolupament de productes i serveis intensius en coneixement, enfocats principalment als mercats internacionals. Tant Finlàndia com Irlanda han crescut de forma accelerada, en gran mesura, gràcies a la utilització intensiva de coneixement en l’àmbit productiu. En el cas finlandès, el procés d’inserció a la Societat de la Informació es produeix a finals de la dècada dels 80 a partir de la crisi econòmica generada amb la caiguda del bloc soviètic. La necessària transformació política, econòmica i productiva generada amb la irrupció d’aquest nou escenari global, va permetre construir un ampli acord social, entre els diversos actors polítics, econòmics i socials finlandesos, sobre el model de desenvolupament per aquest país. Finlàndia va impulsar una transformació productiva basada en aquells sectors que ja posseïen una important experiència, introduint la innovació contínua com a mitjà per elevar la productivitat i competitivitat. L’alt nivell de competitivitat econòmica i de productivitat són conseqüència de la contínua innovació social i tecnològica, és a dir, mitjançant l’acte creatiu de generar nous productes i serveis intensius en coneixement i innovadors a escala global. La innovació no és un fet casual o aïllat, és el resultat d’una complexa xarxa d’actors i esdeveniments, d’entorns propicis per a l’activitat educativa, investigadora i de desenvolupament. És important destacar que la innovació s’aconsegueix mitjançant la intensiva gestió dels coneixements; tant en l’activitat productiva, com en la social, sorgeix de la voluntat i convicció de la societat finlandesa en el seu conjunt, la qual comprèn que la societat de la informació és el camí més apropiat per a recuperar la seva competitivitat econòmica. A partir de la dècada passada, Finlàndia potencia la xarxa de creació de coneixement i es vincula estretament a l’activitat productiva, elevant la despesa pública i privada en R+D; es va millorar el nivell de la mà d’obra; es van crear noves infraestructures per a facilitar la connectivitat i es va generar un sistema d’educació avançat que permetés comptar amb professionals, tècnics i investigadors de primer ordre mundial. A més es va internacionalitzar l’economia com a forma de generar demanda per a les indústries de coneixement local. En aquest context, el model d’educació i recerca ocupa un rol especialment important. Finlàndia té un dels sistemes educatius millor avaluats a nivell mundial. Aquest sistema garanteix l’accés a l’educació de primer nivell a tota la població, sense importar edat, condició social o ubicació geogràfica. Destaca l’existència de programes de gran impacte d’educació al llarg de la vida, la qual cosa està possibilitant plantar cara a l’envelliment de la força laboral. Quant al sistema de recerca i desenvolupament, Finlàndia ha centrat els seus esforços en tenir una activitat investigadora de primer nivell mundial i generar demanda des de l’estranger pel coneixement produït. En definitiva, l’experiència finlandesa s’explica per un conjunt d’accions que responen a un projecte de país i a una profunda convicció sobre el potencial del coneixement com a font d’innovació i augment de la competitivitat i productivitat del país. Finlàndia és un generador i exportador de coneixement patentat aplicat a productes i serveis. La font de generació de riquesa no radica fonamentalment en la indústria de la telefonia mòbil, d’equipament forestal o de cel·lulosa sinó en la indústria del coneixement que protegeixen aquests sectors. En definitiva, el coneixement és el producte exportat, ja sigui per a ser aplicat per indústries tecnològiques locals o estrangeres. Quant a la penetració de les TIC, Finlàndia també ocupa un lloc molt destacat, que es reflecteix no tan sols en el nivell de penetració, sinó també en la capacitat de la població de beneficiar-se’n. Per altra banda, el model de societat de la informació irlandès es caracteritza per oferir condicions de baix cost a empreses tecnològiques multinacionals i per llur plataforma d’accés al mercat de la UE. Tanmateix, en l’actualitat està en procés de transició d’un model industrial de producció de tecnologies de la informació i comunicació, cap a un basat en la innovació contínua. Igual que els denominats “tigres asiàtics”, Irlanda ha crescut econòmicament de forma molt accelerada impulsada per la inversió estrangera lligada a les indústries de les TIC. Aquestes s’han instal·lat en el país atretes per les condicions per a produir a baix cost i l’obertura al mercat europeu. L’estratègia per a atreure les empreses estrangeres en el camp de la computació i l’electrònica va ser de caràcter selectiu. L’objectiu era atreure empreses considerades líders en les seves respectives àrees. Es van identificar aquelles companyies que estiguessin liderant la carrera de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i es caracteritzessin per les seves bones pràctiques com a empreses manufactureras. En aquestes se les va convidar a invertir a Irlanda, oferint-les-hi condicions especials. Juntament amb aquestes empreses van arribar nous coneixements, professionals i tècnics de primer nivell, bones pràctiques, etc. Cap destacar que durant l’última dècada i mitja han sorgit una quantitat important d’empreses tecnològiques locals, especialment lligades a la producció de programari o proveïdores de les grans companyies existents a l’illa. Si bé gran part dels productes i serveis generats des d’Irlanda són intensius en coneixement, això no significa que siguin el resultat d’una intensa activitat d’R+D local. Encara que a partir de la dècada dels 80 es va elevar fortament la despesa d’R+D, àdhuc està lluny d’assemblar-se als països capdavanters en aquesta matèria, ni aquesta despesa ha crescut al ritme de la resta de l’economia. Però Irlanda compta avui amb professionals i tècnics qualificats, la qual cosa s’explica fonamentalment per tres raons: les empreses van arribar al país amb professionals i tècnics, es va produir una forta repatriació d’irlandesos altament qualificats des de l’estranger, i el sistema d’educació ha sabut respondre a les necessitats del sector productiu, sobretot en el sector de la informàtica i la formació multilingüe. El sistema d’educació irlandès està entre el grup dels vint països capdavanters en aquesta matèria. Al llarg dels darrers anys, Irlanda està impulsant un sistema nacional d’innovació que permeti atorgar més suport al model actual, transitant des d’una economia basada en les indústries tecnològiques a una que s’aboqui a la innovació contínua com a font de competitivitat i productivitat. Del seu èxit dependrà en gran mesura el sorgiment d’empreses irlandeses en l’àmbit de les TIC, les quals basin la seva competitivitat i productivitat en la generació i aplicació del coneixement.

Ara que la Societat Catalana és mou per dir prou als problemes de l’aeroport del Prat, quant es certs moments es posa en qüestiona el paper de la societat Civil, quant es vol imposar el políticament correcte i la pau del silenci davant una Catalunya que te greus problemes amb infrastructures de mobilitat (siguin de persones, mercaderies o dades) per via terrestre o aèria, amb xarxes de generació i distribució d’energia que treballin al límit de la seva capacitat amb perill de no garantir els requeriments a curt i mig termini, quant el model econòmic que permet assolir altíssim nivells de creixement pero sense avançar amb l’economia del coneixement, cal que més que mai la societat civil independent i lliure faci sentir la seva veu, i per aquest motiu cal novament recordar el paper clau de la Societat Civil per garantir el futur, i quina millor manera de fer-ho que amb un document del pre-Cercle que definia la Societat Civil i que ajudar a prendre la iniciativa de constituir-lo. Era el gener de 2001 quant es redactà i fou debatut pel nucli inicial del Cercle: En Pere Monras, Antoni Farres, Rafael Suñol, Joaquim Català, Anna Pasqual, i jo mateix, i ara, quasi 7 anys desprès, voldria reproduir-lo per reclamar que sols amb una societat civil forta les polítiques a llarg termini es podent abordar. Consideracions sobre La Societat Civil. La societat civil és aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa). Dit d’aquesta manera, podríem pensar que la societat civil és l’element menys important dels tres, que només existeix per contextualitzar els altres dos. Res més lluny de la veritat. El cert és que els tres components (Societat Civil, Administracions i Mercat) són factors essencials de tota societat humana, tots tres elements formen un equilibri sense el qual una societat no pot desenvolupar-se. Avui dia, comprenem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, necessita la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur. Històricament, es pot comprovar que els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil, els totalitarismes en són una bona evidència. Efectivament, els totalitarismes, ja fossin de signe feixista o comunista, van pretendre substituir la societat civil per un nou entramat social dissenyat verticalment des d’una instància política superior. I és que, a partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres sectors. El cas de Catalunya és paradigmàtic en aquest sentit. Des del decret de Nova Planta Catalunya ha tingut, en el millor dels casos, un nivell d’autogovern limitat. Malgrat aquesta situació Catalunya ha aconseguit desenvolupar-se econòmicament i mantenir la seva identitat política i social. Si això ha estat possible és, sens dubte, degut a la vitalitat de la seva societat civil. El teixit associatiu de Catalunya ha estat clau a l’hora de situar Catalunya entre les regions capdavanteres d’Europa malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil comença a donar senyals de feblesa i pèrdua de capacitat de mobilització. Veiem que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és ben migrada, i pràcticament circumscrita a les ONG trencant el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil Aquesta tendència és especialment preocupant en la conjuntura actual. L’adveniment de la societat de la informació, i el seu epígon, la societat del coneixement, fan que sigui indispensable que els tres elements de la governació funcionin sinèrgicament al millor nivell. De moment, la iniciativa l’està prenent bàsicament el mercat. Els agents del mercat han entès perfectament que la societat de la informació o del coneixement impliquen un capgirament del status quo present, comparable al que va provocar la revolució industrial en el seu moment. Per tant, estant prenent decisions estratègiques per tal d’assegurar-se una posició avantatjosa en aquest hipotètic nou ordre. A tot això, l’Administració viu presa d’una certa incoherència estructural respecte als nous models organitzatius i decisionals, no en va els estats actuals són els fills de la modernitat i de les societats industrials. El poder públic vol preparar-se pel canvi, vol adaptar-s’hi, però la seva estructura genètica el limita. Mentre la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que la societat de la informació provocarà la crisi de les estructures verticals, jerarquitzades i obrirà oportunitats a les xarxes. Però de moment, manca la capacitat, o potser voluntat, de mobilització i d’organització per fer front, de forma adequada, als reptes de la globalització. Els propers anys seran decisius, amb un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació, només la regeneració de la societat civil permetrà assolir un nou estadi de governació. Tornant a Catalunya, cal dir que la situació no pot dur-nos a cap mena de cofoisme. Si bé és cert que nombrosos indicadors ens situen en bona posició de cara a la gran transició de la societat de la informació. També ho és que aquests mateixos indicadors ens assenyalen més com a consumidors de productes de la societat de la informació que no com a centre de producció i iniciativa. És a dir, el lideratge en aquesta revolució ve d’altres llocs i nosaltres seguim l’ona. Evidentment, això comporta que Catalunya, si persisteix en aquesta situació, tingui dificultats en conservar la riquesa que pugui generar i que li costi més mantenir una identitat diferenciada en el context de la societat plural i global Per tant és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal que esperoni, efectuant propostes i col•laborant activament, a l’Administració, perquè endegui amb decisió aquelles iniciatives que permetran a la nostra societat desenvolupar-se en la nova conjuntura. Cal que incideixi sobre els agents del mercat per tal que en la cerca de beneficia no perjudiquin la societat ni despocisionin Catalunya en el context de l’Estat, d’Europa i el món. En el passat la societat civil catalana va exercir un lideratge que ara es troba a faltar, l’Administració només troba interlocutors en contextos polítics o econòmics i això afebleix la governació. Cal abandonar aquesta somnolència que tenalla al nostre teixit civil, cal superar la nostra dependència de l’acció pública i recuperar la iniciativa col•laborant activa i generosament. Amb aquesta voluntat sorgeix el Cercle per al Coneixement. Una Societat Civil que no pot defugir dels seus reptes, que s’ha d’organitzar i que ha d’assumir compromís, un compromís que va més enllà de les persones que l’assumeix en cada moment, que s’ha de poder trametre d’uns a altres com a prova inequívoca de vitalitat social. Un compromís assumit pel Cercle des de la primera Junta encapçala per en Pere Monràs, 2001-2004; que vaig continuar jo mateix amb la junta que presideixo i que finalitza el seu mandat al 1 d’octubre, i que amb forces renovades, per la fusió del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast, assumirà un nou president i la seva junta, seguint l’objectiu fundacional de treballar des de la societat civil per el futur de Catalunya que és el nostre pero especialment el de les properes generacions. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Brakfast 25 de març de 2007

Fa uns dies per motius professionals em vaig haver de desplaçar al País Valencià. Vaig anar a visitar una empresa industrial del sector d’alimentació que estava interessada en conèixer la oferta de serveis de la meva empresa. El que em varen explicar em va fer tornar a reflexionar sobre un aspecte que en els darrers anys és motiu constant de debat: la Globalització. Resulta que l’empresa que vaig visitar en els darrers set anys ha canviat de propietaris tres vegades. En principi era una empresa de capital espanyol, posteriorment va ésser adquirida per una empresa de capital anglo-holandès i finalment ha estat adquirida per una empresa de capital francès. Doncs resulta que aquesta situació que fa uns anys podria ser considerada com excepcional, avui en dia forma part de la quotidianitat del món empresarial: les empreses es compren, es venen o es fusionen d’una forma quasibé natural, a excepció feta de les que són considerades estratègiques per part dels Estats. Des del punt de vista empresarial aquesta facilitat en que ara es poden produir aquestes operacions, és la situació ideal ja que tots hi surten guanyant; el venedor normalment ho fa o bé perquè ha rebut una molt bona oferta o bé perquè d’alguna manera es treu un problema de sobre, i el comprador ho fa perquè aconsegueix fer-se més gran i arribar a mercats on el venedor era el dominant. En cas de que l’opció sigui la fusió, en principi l’empresa resultant també tindrà més recursos, augmentarà en tamany i probablement acabi tenint més beneficis a mig termini. Aquesta situació idíl·lica en la que tots aparentment surten guanyant, contrasta tanmateix amb la situació en la que queden la majoria de persones que formen part d’aquestes organitzacions. Malauradament, a excepció d’alguns casos concrets, les persones no són considerades com un actiu sinó més aviat com una despesa. Es menysprea el capital humà, i aquesta filosofia porta a l’acomiadament de moltes persones que d’alguna manera han estat compromeses amb l’empresa. Es dóna per fet que la nova organització no podrà comptar amb totes les persones ja que, entre altres aspectes, es produeix una duplicació de càrrecs i funcions, i per tant cal desfer-se dels “sobrants”. Moltes vegades aquests “sobrants” no són precisament els menys qualificats, però potser sí els menys “polítics”. En una societat com la que vivim, el coneixement és fonamental perquè les empreses millorin en tots els seus aspectes, i el menyspreu al capital humà acaba sent un error a mig i a llarg termini. Probablement les grans companyies de consultoria que participen en aquests processos de concentració són les que d’alguna manera col·laboren en aquesta desintegració, ja que tendeixen a aplicar la solució més fàcil. En el meu parer, crec que el que s’hauria de fer és procurar integrar tot el capital humà a la nova organització, demostrant a la Direcció que aquesta filosofia és la que els portarà a l’èxit, ja que d’aquesta forma obtindran el compromís de les persones, un valor afegit que no té preu. De fet, a les empreses de consultoria se les hauria de valorar no per reduir costos de personal sinó per l’obligació de mantenir el capital humà, enfocat a millorar els resultats de l’empresa. En tot cas, com que malauradament aquesta idea no serà aplicable a curt termini, perquè moltes coses han de canviar en la mentalitat dels empresaris i de les empreses de consultoria, simplement voldria recomanar a les persones que es troben en aquesta situació tant complexe, en la que no saben si demà seran o no acomiadats i per tant hauran de conviure algun temps en un estat d’angoixa important, que intentin seguir fent bé la seva feina, ja que d’alguna manera és la única cosa que està a les seves mans i serà la única que els donarà una certa satisfacció. Si el capital humà es pogués reflectir en el balanç de les empreses, segurament el tracte a les persones seria molt diferent i encara que fos una comparació odiosa, les persones estarien al mateix nivell que els estocs que sí apareixen en el balanç perquè es considera que tenen un valor. Això sí, a diferència dels estocs que poden perdre valor, les persones en guanyen dia rera dia a través del constant increment de coneixements. Albert Benedicto Tarragó Soci del Cercle per al Coneixement