Arran d’una conversa de fa uns dies amb l’Alejandro Piscitelli, se m’acudia un símil interessant que, d’alguna forma, ve a il·lustrar la transformació que afecta –o afectarà progressivament- a les figures dels professors de tots els nivells educatius, però especialment els universitaris. Ara, repassant una entrevista que va fer en Roc Fages fa alguns mesos per la GUNI i que publicarem aviat al nostre butlletí, m’he trobat amb el següent raonament del Marco Antonio Dias, un dels actuals assessors i representants de la Universitat de les Nacions Unides i anteriorment profundament involucrat en la divisió d’educació superior de la UNESCO. Deia el Marco Antonio Dias, fent referència a l’evolució del rol i les funcions dels professors universitaris:

Es evidente que con la evolución de las nuevas tecnologías (…) muchas cosas han cambiado y van a cambiar. Por ejemplo, está el caso de Internet y su uso en la organización de la vida académica. Actualmente los profesores ya no son los depositarios exclusivos del conocimiento, porque hay estudiantes que tienen una posibilidad de acceso a éste tan o más grande al tener más tiempo y saben manejar mejor las tecnologías. (…) A partir de aquí, la función de los profesores debe ser distinta. En primer lugar, deben tener un conocimiento base de la disciplina, pero sabiendo dónde ir y cómo orientar. Por tanto, y en segundo lugar, tienen que ser más orientadores que proveedores de conocimientos.

Amb l’Alejandro coincidíem en què el paper del professor com a guardià de l’accés al coneixement s’acaba. Venim d’una figura del docent on aquest posseïa els codis d’accés, el coneixement especialitzat, que li permetia accedir a un tipus de continguts que després mostrava, dosificant-los, poc a poc, amb cura i mesura als seus alumnes. El professor des-cobria per als alumnes una informació i un coneixement al què els alumnes no sabien com arribar ni com interpretar per ells mateixos. És evident que hi havia biblioteques i llibres a molts altres indrets, però la forma d’accedir al coneixement era sempre, majoritàriament, a través de la figura mediadora i atorgadora del professor. El llibre sempre ha estat una interfície d’accés al coneixement per a iniciats, a part de poc atractiva, usable i interactiva, en comparació amb d’altres formes més contemporànies d’accés a la informació. Aquest fet, possiblement, és una de les causes de la necessitat d’aquesta figura del mediador, facilitador i dinamitzador del procés d’ensenyament. En canvi, a l’actualitat, aquesta hegemonia pràctica en l’accès a les fonts del coneixement s’ha trencat. L’alumne té molta facilitat per accedir a informació en molts altres formats que no són només el llibre. De fet, és comú que l’alumne tingui un major i més eficaç coneixement decodificador i interpretatiu de les noves interfícies d’accés al coneixement que els seus professors. Parlo, fonamentalment, i com és evident, d’internet. Una professora em preguntava, aquests dies a Mèxic, sobre què fer amb els alumnes que li lliuraven treballs que s’han basat gairebé exclusivament en la Viquipèdia. És una qüestió cada cop més estesa. El que passa és que no crec que sigui nova ni que sigui només procedent de l’existència de la Viquipèdia. Jo mateix recordo perfectament haver fet un treball sobre la vida i miracles de Goya copiant-ne el 90% de l’enciclopèdia “juvenil” que els mateixos mestres recomanaven als nostres pares que compressin. Recordo picar a màquina, cansadament, cada paraula, així com els excessos de típex abocats sobre el paper. No hi havia problema en copiar el treball de l’enciclopèdia. Però en canvi sí que n’hi ha en basar-se en la Viquipèdia. Què estem valorant, doncs? L’habilitat d’escriure a màquina, per sobre del “CRTL+C + CRTL+V” (copiar i enganxar)? Més enllà d’una certa concepció masoquista de l’educació, on l’alumne ha de pringar/esforçar-se més, no crec que hi hagi cap valor pedagògic fonamental intrínsecament millor en el fet de picar a màquina que en el fet de copiar-i-enganxar un text. No hem de confondre el culte als llibres amb el culte al coneixement, que és el que realment han de conrear els sistemes educatius i els docents. I consti que ho diu un que es té per bibliòfil… L’origen de la preocupació dels professors realment prové d’haver perdut l’hegemonia en l’accés al coneixement respecte als seus alumnes. I el que és encara més rellevant: la capacitat de discernir i jutjar el valor, el mèrit i la pertinença d’allò que els presenten als treballs. S’està diversificant i democratitzant l’accés a la informació i això amenaça un dels pilars en què se sustentava la relació professor-alumne. A més, el procés tot just està començant. Ara, en el millor dels casos, el professor es veu obligat a compartir les fonts d’informació amb els seus alumnes. En el pitjor, té altres fonts o fins i tot desconeix com funcionen les que maneguen els alumnes. Amb el factor agreujant que, com a interfícies de gestió del coneixement, els llibres –com a referent preponderant del coneixement pre-Internet- són extraordinàriament més limitats que un portal web o un buscador web. De quina manera s’altera, doncs, el rol del professor? El professor ja no és un des-cobridor del coneixement, sinó que s’ha de convertir en un dels seus intèrprets. El més important de tots ells, possiblement. És urgent, doncs, que el professor recuperi el seu ascendent en la gestió del coneixement dins l’aula, i això ho farà no per la via d’aportar un volum superior d’informació, sinó donant-hi criteri, aproximant-lo i fent-lo pertinent per als alumnes, apropant-lo a les seves vides, al seu entorn, als seus contextos vitals. Per a aconseguir-ho, haurà de dominar les noves eines de gestió del coneixement tan bé o millor que els seus alumnes, tan bé o millor que coneixia i dominava el coneixement que fins no fa gaire es dipositava fonamentalment només en llibres. I és urgent que ho faci no només per a poder seguir duent a terme la funció docent que exercia fins ara, sinó perquè, a més, davant l’allau d’informació disponible que ofereixen les TIC, el criteri, el guiatge entre tanta informació es fan més necessaris que mai. En aquest sentit, es fa necessari que el professor aprengui i posi en pràctica les TIC, de forma tan experta com li sigui possible. No fer-ho és una forma de minar la seva personalitat, el seu rol i la seva autoritat dins l’aula. Una autoritat que ja no ha de basar-se en el volum d’informació aportable, sinó en la forma d’interconnectar-lo, d’interpretar-lo, de fer-lo rellevant. És a dir, ha de practicar la intel·ligència, entre-llegir entre textos i hipertextos, entre tota mena de suports. Es tracta d’una autoritat basada en el criteri i, en darrer instància, en la superioritat ètica i moral que haurà de posar en pràctica i ensenyar dins l’aula. I per a fer-ho, haurà de recórrer a tota mena de portals, invents, webs, modes, enginys, etc. Podrà fer una classe en un bloc, o elaborar-la a partir de vídeos de YouTube i de presentacions de SlideShare, o podrà fer-la descarregable en podcast o qualsevol altra forma d’hibridació formal en la que la seva veu serveixi per a donar coherència i criteri a moltes altres veus, disponibles per als alumnes, accessibles si volguessin, però que prenen sentit gràcies al professor. El professor ha actuat durant segles com a una mena de director d’orquestra. Ell tenia la partitura. A partir del seu criteri, feia sonar d’una forma o una altra la melodia del coneixement per a que la seva audiència, desposseïda d’instruments musicals i només capacitada per beure de la canalització del director, passiva i submisa, escoltés la seva composició. Aquest esquema s’ha acabat. S’ha obert. S’ha desmonopolitzat. L’audiència ni està quieta ni és passiva. Al contrari: corre el risc d’avorrir-se. Té tants o més instruments a la seva disposició que el professor i és capaç de fer-los sonar. No obstant, corre el perill de no aconseguir elaborar-hi cap melodia coherent ni prou madura. Davant d’això, el nou professor, no té més remei que abandonar el faristol i convertir-se en un digei (DJ, disk-jockey… ). Aprendre a agafar d’aquí i d’allà i construir, d’aquesta manera, noves melodies i cançons amb més sentit, amb noves coherències. Davant l’extensíssima quantitat de possibles fonts d’informació que existeixen avui en dia, la nova responsabilitat del professor consisteix en elaborar-hi missatges i composicions noves. Les noves classes, les noves conferències, prendran la forma d’un patchwork de diverses fonts, formats i procedències. Com diu Castells al pròleg al llibre ¿Universidad, S.A.? Público y Privado en la educación superior, “el que la universitat pot i ha d’aportar és l’estructuració de la ment humana, de la seva capacitat analítica, perquè la informació és a Internet i a les xarxes informàtiques corresponents” (pàg. 10). És a dir, cal entendre el que cal formar és la capacitat d’interactuar amb la informació. I contra el que es podria arribar a pensar, aquesta necessitat, aquesta raó fa que la figura del professor sigui més important que mai. El model, l’estructura jeràrquica en l’educació segueix tenint tot el sentit del món, però no es basarà en la superiorat del volum d’informacions disponibles, sinó una autoritat que s’ha de fonamentar en la capacitat per extreure lectures pertinents d’aquestes informacions, transformar-ne un recull d’elles en un recorregut coherent i significatiu. Entre-llegir i entre-lligar, intel·ligentment, aquestes informacions per educar a uns ciutadans del segle XXI que del que tindran falta no serà d’accès a grans volums d’informació sinó, sobretot, criteri per triar quina és la rellevant, quina és la que marca la diferència. Aquí trobarem, probablement, la nova -i imprescindible- missió del (DJ) professor. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 19 de Juny de 2007. Aquesta versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Fa alguns dies tornaven a aparèixer als mitjans de comunicació sospites de l’ús de dades personals per part de Google de forma poc legítima. Aquestes mateixes sospites i polèmiques han sobrevolat altres empreses i webs, responent a la lògica preocupació de qualsevol internauta que veu col·lapsat el seu correu electrònic pel correu-brossa. D’alguna banda deuen treure la meva adreça i per alguna raó deuen pensar que obriré aquest missatge, pensem molts usuaris… No són pocs els webs que enregistren adreces electròniques, situen geogràficament i analitzen la navegació dels seus visitants, per anar construint una base de dades llaminera que pugui utilitzar-se després amb finalitats comercials. Emperò, quan Google és el protagonista, la qüestió es magnifica, ja que els seus productes, començant pel buscador, s’han convertit en poc menys que omnipresents, a Internet. Omnipresents, i sorprenentment efectius, cal afegir. S’acusa Google d’utilitzar les frases de recerca dels usuaris -al buscador- i informació procedent de les seves altres eines i serveis, que cobreixen gairebé qualsevol aspecte que ens puguem imaginar. Aquestes informacions, utilitzades amb l’efectivitat que caracteritza els projectes Google, per exemple, es veuen reflectides al buscador, on els usuaris ara poden afinar la seva recerca en funció de cerques anteriors, resultats triats i altres matrius d’informació personal que poden permetre’ns arribar més fàcilment a allò que realment estem buscant. Si Google ja s’estava convertint en una mena de guia Michelín del ciberespai, amb l’aprofitament de la informació personal pot arribar a elaborar-nos-en una versió personalitzada en funció dels gustos i interessos de cadascú. De fet, l’enorme i imparable quantitat d’informació que es publica a Internet fa cada vegada més necessari qualsevol tipus d’invent que ajudi a trobar-hi el que busquem, a tenir formes de destriar allò rellevant. Com que la rellevància té una component personal molt marcada, la història de personal de cada usuari és una eina fonamental per a que el buscador pugui avançar-se als nostres desitjos i donar-nos l’enllaç que realment ens serà útil. D’on ve, doncs, la preocupació? Evidentment, de les possibles utilitzacions comercials que puguin fer-se d’aquestes informacions personals recollides a partir de les nostres activitats cibernètiques quotidianes. La millora dels resultats de búsqueda només és la punta de l’iceberg del que pot arribar a oferir-se a partir de l’explotació de la brutal massa d’informació que pot recollir-se des d’una plataforma de l’omnipresència de Google. Un empori que aglomera cada vegada més línies de producte i negoci i la informació personal de milions de persones a tot el món és una riquesa de valor incalculable per a totes elles. Recentment ha adquirit l’empresa més important del món de la publicitat online, DoubleClick, per 3.100 milions de dòlars. Més del que Google havia pagat mai per l’adquisició d’una empresa, doblant el que va pagar no fa gaire per YouTube. La nova empresa no només podria treure un profit fantàstic de totes aquestes dades personals, sinó que, a més, té una història pròpia esquitxada de polèmiques i denúncies pel seu poc respecte per la privacitat dels usuaris. Així doncs, és evident que la inquietud és lícita i la preocupació té fonament. És una pràctica que pot moure’s entre l’amoralitat i la il·legalitat, segons com es dugui a terme. No són poques les ocasions en què s’ha comparat i acusat a Google d’estar-se convertint en l’autèntic “gran germà” cibernètic. Els esforços per regular i legislar aquestes pràctiques per part dels governs s’acompanyen de moltes crítiques entre els usuaris més experts, molts dels quals rebutgen qualsevol forma de recollida d’informació de la navegació de les persones. La qüestió, però, no és tant si recollir dades personals és o no lícit. En la recerca i interpretació de dades personals ja es basava qualsevol campanya de venda des de molt abans que Internet existís, en forma d’enquestes d’opinió, estudis d’audiència o simplement observant quin producte s’acabava abans i qui el comprava d’una botigueta de poble. La qüestió, realment, està en el coneixement i el consentiment per part de l’usuari. L’internauta ha de poder saber quines dades cedeix, per a quina finalitat, qui hi tindrà accés i durant quant temps. I ha de poder saber-ho en tot moment i d’una forma senzilla, sense gaires costos de temps ni complicacions i tecnicismes. Alhora, més que lleis i legislacions rígides i carregades de llenguatge dens i incomprensible per a les persones, més que disposicions burocratitzants i declaracions enllaunades de proteccions de dades, el que cada vegada es fa més necessari són sistemes més naturals que apliquin una supervisió a aquestes pràctiques en funció d’un codi ètic que probablement no resultaria difícil consensuar. Aquesta podria ser perfectament una funció que es dugués a terme des dels múltiples observatoris públics de la societat de la informació com el que ja tenim a Catalunya o bé a través d’entitats semipúbliques com la Fundació IBIT a les illes. Penso, en concret, en sistemes on el que es potenciï sigui l’expertesa tècnica, la perspectiva ètica i, sobretot, el sentit comú. I dic sentit comú perquè, en darrer instància, és possible que molts de nosaltres no tinguem inconvenient en que s’utilitzin algunes de les nostres dades i registres personals, si la finalitat és oferir-nos millor informació, trobar més ràpidament el que busquem i, fins i tot, rebre publicitat sobre productes i serveis que, per variar, potser sí ens interessen. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 4 de Juny de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Fa pocs dies vaig assistir a una conversa on van sorgir temes com el desencís de molta gent per la política, la manca de confiança en els partits polítics, els valors que impregnen la societat, i el fet de què una part significativa de la societat actual, en especial el joves, mostren una clara predisposició a activitats evasives de la realitat tot renunciant a assumir compromisos col•lectius, activitats que obliguen a esforços permanents. També parlaren del fet que els joves estan immersos en la cibercultura que els porta a construir noves realitats mercès a la virtualitat. Seguint aquest línia, i enquadrant la seva afirmació en l’excel•lent evolució econòmica, una de les persones sentencià “ara tot és més fàcil que abans i els joves tenen les màximes facilitats per fer el que vulguin i construir la seva pròpia vida …”, tot afegint, “inclús és molt més fàcil avui emancipar-se que fa uns anys, ja que ara es pot comprar un pis i pagar a 30 o 40 anys en contrapunt als 15 o 20 d’abans”. Al sentir aquest afirmació, va venir-me a la memòria la informació publicada a finals de maig del “Observatorio Joven de la Vivienda” corresponent al quart trímetre del 2006. En ella s’indicava que els joves entre 18 i 35 anys que volguessin adquirir un habitatge d’uns 90 metres quadrats útils, tenien que destinar-hi el 69% del seu salari, un fet agreujat per les pujades del tipus d’interès. Una xifra que duplica el percentatge recomanat per poder afrontar la hipoteca sense angoixes, i és 10 punts més alt que l’any anterior. Unes dades que contrasten amb les excel•lents dades macroeconòmiques de l’Estat que certifiquen que portem 10 anys de creixements espectaculars, que el PIB s’incrementa més ràpid que la mitjana europea, i que es continuï creant ocupació, circumstàncies que fan que sovint s’oblidin els aspectes micro, o les alertes que s’efectuen des d’organitzacions supranacionals. Un darrer exemple el varem tenir fa pocs dies en l’ informe de la OCDE sobre ocupació, en ell s’explicava que el salari mig real dels espanyols va perdre un 4% del seu poder adquisitiu en la dècada 1995-2005, essent l’estat Espanyol l’únic país dels 30 membres de la OCDE on es va perdre poder adquisitiu. Òbviament aquesta xifra s’ha d’enquadrar en l’important creació d’ocupació, que permet augmentar els ingressos de les unitats familiars, però posa en evidencia que una gran part dels llocs de treball generats siguin poc qualificats i amb remuneracions baixes, el que explica la disminució del salari mig, conseqüentment llocs de treball que no aprofiten les potencialitats derivades de la formació de la població, i que fonamenten una competència basada en costos, en lloc d’una economia altament competitiva per integrar les potencialitats de la innovació, la productivitat i la globalització que requereix l’economia del coneixement. La baixada de salari mig, arrel del increment de salaris baixos i amb alts nivells de precarietat, origina que augmenti el nombre de persones per sota del llinda de pobresa relativa, i la distància entre els que guanyen més i els que guanyen menys, uns fets que minven la cohesió social i són fonts de tensions quant arriben els períodes de menors creixements. L’absència de l’explicitació de problemes existents no hauria d’implicar que no siguin reconeguts, sense alarmisme, per qui té competències, i s’endeguin les politiques escaients. Conseqüentment, el que és requerit, és evitar els missatges excessivament triomfalistes, per guanyar reconeixements, ja que aquest tipus de notícies no generen els entorns de canvi anticipats, els quals són requerits per potenciar el model econòmic per permetre que es tregui rendiment dels titulats en les universitats, i dels resultats dels avenços tècnics i científics. Uns missatges que condueixen a que s’arrelin i efectuïn afirmacions com la que sorgir en la conversa que feia referència al inici, tot evidencien desconeixement de la realitat, i sensibilitat pels milers de joves, que amb un salari al voltant els 1.000 euros han de lluitar per obrir-se camí en el sí d’un model econòmic mancat d’empreses i llocs de treball capaços de canalitzar l’enorme potencial, de la qual disposen les noves generacions sorgides de la universitat i educades en un espai Europeu sense fronteres. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement www.cperc.net Juliol 2007. Aquest article fou també publicat a e-noticies la primera setmana de juliol. per accedir a la versió publicada un clic aquí