El saber i el Saber Fer: Associacions, Col•legis Professionals i altres Fa un temps llegia un article on el degà d’una facultat recomanava als estudiants que en la mesura del possible no creessin nous grups d’activitats. Els hi recomanava que s’integressin a grups que ja estiguessin en funcionament d’activitats semblants, no necessàriament iguals, i que a partir de les sinèrgies, la generositat, la participació, el treball en equip (allò que en parlem tant quan es tracta dels altres) aconseguissin fer més i a un cost menor. Aquesta anotació em porta a fer diferents consideracions. En el sector que potser conec més, el de les TIC, cada cop hi ha més iniciatives col•lectives petites, locals, amb representació (però local), que l’únic que fan és barallar-se entre elles per aconseguir un espai dins de la societat. Si busquem les conferències, les taules rodones, els congressos, etc. que s’organitzen sobre temes semblants cada any, en trobarem molts i penso que ens en sobren. No fóra millor menys associacions organitzades de la manera que més els agradés o coordinades entre elles de tal manera que hi guanyessin tots els associats, la comunitat i la societat en general? Ja no vull pensar en que hi hagi algú o alguns que se n’aprofitin. El mateix val per a les organitzacions empresarials. En necessitem tantes? Ara si una persona o una empresa vol tenir les diferents sinèrgies s’ha de apuntar a diferents lloc. Per aquest motiu, l’anunci recent de l’acord entre les organitzacions empresarials catalanes, Foment i Pimec m’ha alegrat molt i és un bon exemple per a Catalunya. Un cas semblant és el dels col•legis professionals d’enginyers? A les escoles ens parlen (o parlem) del valor de les sinèrgies, la del treball en equip i la col•laboració, entre d’altres, per aconseguir resultats. Per què necessitem tants col•legis d’enginyers? Els metges només en tenen un i molt fort, per cert. Què estem defensant: una classe, una categoria o un espai i uns ingressos? En el món de la tecnologia tenim més coses en comú i a compartir que diferències. Si acceptem la definició de Peter Drucker que la tecnologia és el com es fan les coses, siguin productes o serveis, estem encarrilats en el saber fer i aquí podem trobar la base de l’enginyeria. Si els enginyers aconseguíssim empènyer en la mateixa direcció, o més o menys, possiblement ens aniria millor col•lectivament. La meva proposta és un sol títol d’enginyeria, unes atribucions en funció de l’especialitat de graduació i amb una caducitat d’aquestes atribucions que obliguin a reciclar-se i a actualitzar-se en funció del permanent canvi del coneixement. Possiblement seria una millor solució i certament més econòmica. Per arribar-hi, però, necessitarem un període transitori de ben segur, però com més triguem més lluny estarem de la solució. Progressivament anem tenint unes definicions de professió poc flexibles i més allunyades de la realitat, i probablement estem perdent un temps preciós en discussions vanes i buides de contingut però plena d’egos i de negocis personals. Fa uns dies llegia una cita de Henry Kissinger on deia que les discussions acadèmiques són les més violentes perquè estan centrades en minúcies. Hem d’evitar anar per aquest camí. En el procés transitori no és necessari arribar a un sol títol d’enginyer d’un salt. Sempre es poden fer acords parcials i transitoris però amb caducitat. No necessàriament hem d’estar d’acord en tot, però més val estar d’acord en alguns temes i en d’altres no que estar permanentment enfrontats.

La situació econòmica a Catalunya no ha anat gaire carregada de bones notícies, al llarg dels darrers mesos. L’empresa viu una de les situacions més complicades que recorda i tothom intueix que, més enllà de quadrar els comptes de cada final de mes, de cada trimestre, hi ha molt més. Es parla de canvis de paradigma, de nous models econòmics, d’acceleració d’una transformació global… També es parla de les oportunitats, dels avantatges emergents que una situació de canvi genera. Aquesta és la mirada que realment és productiva. La mirada que caracteritza l’esperit d’una empresa ambiciosa. El proper 28 d’octubre es reuniran a Barcelona més de 3.000 empreses ambicioses. Sota el paraigües d’interACC1Ó’09, la segona edició de l’esdeveniment empresarial de referència que organitza ACC1Ó, es produirà una alta concentració d’ambició, valentia i ganes de descobrir noves oportunitats de negoci, reals i tangibles, per a l’empresa. Oportunitats reals a mercats internacionals. Oportunitats tangibles de transferència tecnològica. Oportunitats pràctiques per millorar la competitivitat de l’empresa. La sessió plenària d’interACC1Ó correrà a càrrec dels coneguts David J. Rothkopf, expert en comerç internacional que va formar part del govern Clinton i que actualment assessora l’administració Obama (autor del best-seller Superclass. The global power elite and the world they are making, traduït a l’espanyol com a El club de los elegidos: cómo la élite del poder global gobierna el mundo) i Claude Smadja, membre del consell d’administració d’Infosys, una de les multinacionals asiàtiques més influents del món, i impulsor del Forum de Davos, dins el Fòrum Econòmic Mundial. Amb ells, l’empresari català podrà descobrir quines estratègies estan seguint els gegants asiàtics i nordamericà i quines són les oportunitats que se li presenten a l’empresa europea. Un altre dels continguts centrals d’interACC1Ó serà el Fòrum de Prospectiva Internacional de l’OME, l’Observatori de Mercats Emergents d’ACC1Ó, que permetrà descobrir, de forma detallada i precisa, un mapa de més de 200 oportunitats emergents que se li presenten a l’empresa a gairebé 40 països. A partir d’aquí, l’oferta d’activitats i possibilitats d’interACC1Ó es va segmentant en múltiples espais i formats de treball. Als tallers participatius, s’aborden de forma específica i dinàmica tres puntals fonamentals de la competitivitat empresarial: el finançament, l’estratègia empresarial i el talent i el lideratge. A la trobada de comunitats de l’Anella, s’abordarà de forma concreta com aconseguir resultats empresarials reals com a conseqüència del treball en comunitats virtuals. Al Fòrum TECNIO, es presentaran més de 40 experiències, projectes i oportunitats concretes de transferència tecnològica cap a l’empresa, als camps de les TIC; de la biotecnologia i la salut; dels materials i la producció; de l’energia i el medi ambient; i de l’alimentació i la química. interACC1Ó és el lloc per tenir i aprofitar el contacte directe amb els assessors en transferència tecnològica i, sobretot, amb els directors de les 35 oficines a l’exterior d’ACC1Ó. Aquest últim element tindrà continuïtat al Mercat de Centres de Promoció de Negocis dels dies 29 i 30 d’octubre i constitueix una ocasió especialment útil per descobrir possibilitats reals i concretes de fer negoci a tot el món. Però interACC1Ó és més. La jornada segueix desgranant-se en més espais, més personals, més dinàmics, més participatius. Com un joc de nines russes, cada cop més abastables i de petit format, però integrant-se en un discurs i un fil conductor únic, se succeeixen les activitats: des de cantonades per a fer speed meetings fins a espais d’assessorament empresarial directe, passant per una dotzena més de racons i excuses per enriquir la xarxa de contactes i endur-se’n idees i noves estratègies per innovar i sortir al món. A les jornades prèvies d’interACC1Ó que s’han celebrat a diferents ciutats de Catalunya, en Xavier Marcet solia repetir un fet encoratjador: la majoria de les empreses que avui estan al rànking del Fortune 500 van ser creades durant la crisi i la recessió de 1929. I ho solia rematar amb una frase igualment vitamínica: “ara que pinten bastos, ens hem de preguntar si aguantem. Si aguantem, és que hem de créixer. Si no aguantem, és que hem de canviar”. Tant per créixer com per canviar, el dia 28, interACC1Ó és una bona recepta.

Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent. Igual passa al països com Catalunya. Si no som capaços de donar resposta a aquesta pregunta algú ho farà per nosaltres: o el tertulià més cridaner dels mitjans de comunicació o allò impersonal i llunyà que anomenem Madrid o l’ “anar tirant” del dia a dia. Crec que és millor agafar el control del nostre destí. Encara que n’hi ha molts que pensen que és millor no fer-ho per poder tenir algú altre a qui donar les culpes dels nostres problemes o de la nostra malaurança. A vegades es diu que no es dóna resposta per una manca de lideratge, habitualment polític. Però això també és una manera de treure’s les puces de sobre tractant de trobar un altre responsable de les nostres pròpies mancances. Som nosaltres com a poble els que hem de definir, corroborar o defensar la nostra decisió segons el paper que ens toqui jugar dins de la, tan esmentada, societat civil. El que volem ser de grans ha de ser quelcom assumit, instal•lat i refrenat com ho és la llengua i la cultura a la vida del país. No podem seguir amb el convenciment que al parvulari es vivia millor i que érem els més “xulos” i macos del pati. Ara el món és global i hem de sortir del pati per competir amb els altres, amb tota la nostra capacitat i empenta. Que són precisament les mateixes virtuts que sempre ens han caracteritzat al llarg de la història. Podríem començar per reflexionar sobre quin tipus d’economia ens interessa desenvolupar. La resposta ha de ser contundent: som una societat amb una economia eminentment industrial. Ja ho era fa 150 anys i ho serà una bona pila d’anys més. No descobreixo res de nou però cal dir-ho i repetir-ho fins que tothom ho comparteixi. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona(1) ha analitzat el volum de persones ocupades a l’activitat industrial a Catalunya. Suma les persones ocupades directament a les indústries catalanes i afegeix les ocupades als sectors de serveis de Logística i de Distribució i les ocupades als serveis imprescindibles pel seu funcionament, molts d’ells provinents de l’externalització de serveis interns de les pròpies indústries. El total dóna un 53,7% del total d’ocupació a Catalunya. Pel que resulta que l’activitat industrial és la que més persones ocupa del total de 3,6 milions de treballadors. El teixit industrial a Catalunya no està constituït per un o per uns pocs sectors aglutinants, com succeeix a moltes altres regions industrials, sinó que és un teixit prou variat. Hi ha des dels sectors més tradicionals(2), com el Metl.lúrgic, el Tèxtil, l’Alimentari, i el Paper i Arts Gràfiques, que són els quatre més importants en ocupació i VAB i que es caracteritzen precisament per una gran presència de PIMES; seguits per la Química, la Maquinària i equips mecànics, l’Automòbil i els Equips elèctrics. Però a més, no es tracta d’un teixit industrial constituït per empreses obsoletes i en capacaiguda, com alguns volen fer-nos creure, si no al contrari, per empreses majoritariàment dinàmiques i competitives, com ho demostra el seu alt grau d’internacionalització. Un indicador clau de la competitivitat el dóna l’anàlisi de la tipologia de productes exportats i la seva evolució. Es pot constatar que el 52% de l’exportació industrial(3) catalana està constituïda per productes catalogats com de nivell tecnològic alt o mitjà alt. Amb un creixement sostingut els últims 10 anys de l’exportació de productes classificats com de nivell tecnològic alt. Un sector especialment actiu a l’exportació és el de les TIC, difícil d’avaluar donada la classificació actual de la CENAE, ja que es troba esmicolat i barrejat per diversos epígrafs. Aquest sector ocupa a Catalunya uns 70.000 professionals(4), el que el situaria entre el grup dels més importants de la indústria abans mencionat. Tot això no vol dir que les empreses de la indústria a Catalunya no tinguin problemes, el que vol dir és que el nucli de la nostra economia és la indústria. I que la transformació del seu teixit, que s’ha estat fent en el sentit correcte d’una forma progressiva i positiva des de ja fa més de 15 anys, és el que li ha permès arribar a la situació actual. La necessària transformació de l’economia per després de la crisi, que tant es parla, ha de tenir present aquesta fortalesa i ha d’enfocar-se primordialment a enfortir i transformar els sectors industrials, abans mencionats, incorporant-los a la Societat del Coneixement per a que puguin gaudir de les oportunitats que ofereix el futur. Cal doncs apretar el pas i donar el recolzament que ara necessita la nostra indústria per a que pugui, el més ràpidament possible, incorporar coneixement als seus productes i sistemes productius. Bàsicament per tres vies: per la millora del talent necessari, amb especial èmfasi en la Formació Professional; pel foment de la innovació, millorant la relació amb la Universitat i Centres Tecnològics; i per l’ús intensiu de les TIC a les empreses, acostant-les més fermament als nivells europeus. Saber el què volem ser és una condició necessària, encara que no suficient, per aconseguir-ho. Serà suficient si a més a més tots hi treballem en aquest sentit. (1) L’ocupació industrial a Catalunya. Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació de Barcelona (2) Meçé Sala Rios. Anàlisis sectorial de la indÚstria catalana. Universitat de Lleida (3) Memòria Econòmica de Catalunya 2008. Consell General de Cambres de Catalunya (4) Las Tecnologías de la Información en España 2008. AETIC

Em sorprèn cada vegada més que una Universitat pugui definir-se com a difusora dels coneixements que té dins seu. Ja està bé tenir una definició tan clara, però en la meva opinió és un indicatiu que prioritza més la docència que la recerca. Per contra, la Universitat que defineix que la seva missió és la recerca dels límits del coneixement està prioritzant la recerca. El dos models extrems són igualment vàlids, de la mateixa manera que ho són els entremitjos. Però a partir del moment que es defineix d’una manera, és necessari ser coherent amb les accions i els treballs que hi van associats. També entenc que és necessari tenir un model educatiu que consideri l’equilibri de distribució territorial, però tenir tantes universitats com les que tenim a Catalunya? No fora millor tenir menys universitats, més ben dotades, amb un model mixt de professors amb experiència professional i una distribució de facultats que donés resposta al territori tant a curt com a llarg termini i de manera flexible i ajustant- se a les necessitats de la societat? Si ens mirem el melic, veiem que a Catalunya es fan més patents tot i destinar-hi menys recursos que a la resta d’Espanya. Però si mirem més enllà i ens comparem amb altres països, ens adonem que els resultats són minsos, que milloren any rera any però són minsos. És lògic i coherent que, si el que volem és un model educatiu que creï llocs de treball tant a l’Administració com a les empreses i que reparteixi el coneixement en un territori, que ho fem així. Però hem de pensar que som un país amb recursos limitats i que potser fora millor que, sense entrar en una planificació d’estat, diguéssim que volem que la Universitat retorni al país que la sosté més enllà de criteris exclusivament econòmics i de curt termini. Volem tenir literats, científics, patents. Volem tenir i crear empreses que competeixin en el món, i volem tenir ingressos que paguin aquestes despeses. Potser la resposta és anar pensant quin model volem, definir el pla de treball, veure el que costa, etc., en definitiva, fer el què s’explica a les universitats o el que practiquem en les nostres economies familiars a una escala diferent. No és lògic el model que tenim ara, si es tenen en compte els resultats. Tenim un índex de fracàs escolar a tots els nivells absolutament exagerat. Tenim noies i nois que surten de la Universitat sense cap experiència professional als 25 o 27 anys. En aquestes condicions és“normal” que cobrin un sou de 1000€ al mes i encara gràcies. Proposo que surtin de la Universitat més aviat, amb 21 o 22 anys, que comencin a exercir la professió triada, sigui la que sigui, i que a partir d’aquell moment adquireixin experiència i coneixement, podent iniciar gradualment un procés de formació continuada per anar-se adaptant a l’entorn en el que hi tenen o veuen un futur. El coneixement entès com la digestió de les experiències, bones i dolentes, és la combinació de la teoria que aprenem a l’escola i la nostra pròpia capacitat per analitzar els fets. Aquestes noies i nois, quan arribin a l’edat de 27 o 28 anys, cobraran un salari més digne i tindran l’opció de formar una família. Les estadístiques de la universitat pública sobre el fracàs escolar o l’abandonament dels estudis, sense parlar de les etapes anteriors, i les estadístiques sobre la inserció laboral dels estudiants són preocupants, i ens han de fer reflexionar. Convé fer alguna cosa, a més de parlar-ne, no tant sols d’estètica sinó de fons.

L’entrada de ple a la Societat del Coneixement implica per als professionals, per a les empreses, per a les organitzacions, per a les administracions, per a les persones en general, un nou escenari, nous paradigmes, noves variables i una nova manera d’organitzar-se i de gestionar. Des de la perspectiva dels professionals, com a autònoms, com a gestors d’entitats, d’empreses, d’administracions o com a docents, necessitem adaptar les nostres capacitats per tal de ser plenament competitius en aquest marc. Si caracteritzem aquesta societat de canvi accelerat i basada en intangibles i en el coneixement, on els mercats són ecosistemes que es caracteritzen, alguns, com l’era del client, amb nous models d’organització i de negoci o de ple desenvolupament de les tecnologies de la informació i les comunicacions (les anomenades TIC), això ens porta a la necessitat d’articular noves competències i capacitats dels nostres professionals que s’afegeixen a les ja exigibles fina ara. S’articulen en 4 variables clau: 1. Xarxa Cal gestionar les xarxes. Cada cop més el mercat és co-creat i les empreses són més un entramat d’agents (proveïdors, clients, partners, aliances, unions temporals, joint-venture, …; el que s’ha anomenat empresa virtual). Cal desenvolupar les habilitats, capacitats, competències i eines necessàries per a poder adaptar-nos a aquest nou entorn. El professional ha de desenvolupar xarxes de treball que permetin donar respostes als problemes cada cop més complexos. 2. La Innovació La globalització, les tecnologies, el canvi accelerat, entre altres, impliquen que les possibilitats d’informació i coneixement i la seva transmissió són immediates i accessibles, per la qual cosa, i entre d’altres, la competència es basa en la innovació. Només sobreviurà en el mercat aquell que sigui capaç de diferenciar-se, d’incorporar valor afegit, innovació, imaginació i creativitat. Necessitem un professional innovador i amb enginy. 3. Les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) El mitjà natural d’aquesta Societat són les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions. El domini de les mateixes esdevé essencial: la capacitat de definir estratègies basades en l’aposta tecnològica de manera interna, molt lligada a guanys de productivitat però també relacionada amb la cadena de valor de l’empresa o com a sistemes d’informació per a la presa de decisions o en la relació amb el mercat. En qualsevol cas, els professionals TIC tenen, per tant, un avantatge competitiu respecte a d’altres professionals, convertint-los en condició necessària per al desenvolupament d’aquesta nova societat. 4. El Coneixement El factor de producció rellevant en aquesta societat és el coneixement, per tant caldrà gestionar-lo de manera intel•ligent i alineat amb els objectius de l’empresa, capitalitzant el mateix. La formació, el desenvolupament professional, el talent, la seva gestió, valorització i rendibilitat seran claus. En aquest sentit, el professional ha de vetllar per la seva formació i capacitació professional. Encara que simplificant i esquematitzant el context en el que els professionals competeixen avui, caldrà que les seves destreses estiguin lligades a la capacitació i adquisició de competències, habilitats i eines com les tecnologies de la informació i les comunicacions (des de totes les vessants), la gestió del coneixement i el capital intel•lectual, la gestió de xarxes (aliances, partneriats, equips multidisciplinars,…), la innovació, la gestió estratègica i del canvi. En definitiva, podríem dir que el professional competitiu en la societat del coneixement serà un professional que, a part de reforçar els valors propis de la seva professió, serà un gestor de xarxes, un innovador tecnològicament avançat i capaç de gestionar el coneixement i el talent. S’ha publicat una versió simplificada d’aquest article a l’edició d’agost de Món Empresarial

Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.

Quan es parla d’economia, una de les coses en les que tothom està d’acord és que sense innovació no hi ha cap possibilitat de competir en un mercat globalitzat. Les empreses del nostre entorn han de donar cada vegada més importància a aspectes relacionats amb l’augment del valor afegit dels seus productes o serveis ja que d’altra manera, a causa dels menors costos de mà d’obra de països d’altres zones, els serà impossible competir en condicions adequades. Fa uns anys, en alguns països, una part important del que es denominava innovació no era ni més ni menys que una còpia del que s’estava realitzant en altres tecnològicament més avançats. En mercats relativament tancats i amb una globalització escassa, en països que tenien una mà d’obra relativament barata, aquest tipus d’innovació local permetia competir sense massa dificultats amb els productes i serveis del propi àmbit d’influència. Tanmateix, en els països del nostre entorn econòmic, més desenvolupats, els profunds canvis derivats de la globalització que, entre altres coses, van comportar l’obertura dels mercats i l’eliminació del proteccionisme, han arruïnat aquest model “innovador” i ho han desplaçat a països on el cost de la mà d’obra és baix. Ara, en tot allò que es pot transportar i no té el mercat captiu, cal innovar per poder competir internacionalment. SEGUIM ALLUNYATS DE LA UE Malauradament Catalunya, tradicionalment dinàmica i moderadament innovadora, es troba en una situació de debilitat respecte als seus competidors globals. Catalunya, en temps més emprenedora que altres zones de l’Estat, tenia al seu abast el mercat espanyol. Avui, això no és així. Les coses han canviat substancialment i alhora que els mercats espanyols accedeixen a altres fonts, Catalunya ha diversificat els seus mercats. Això no seria dolent, al contrari, però el seu atractiu en els mercats ha disminuït notablement, bàsicament per tenir un baix índex de competitivitat i una capacitat d’innovació empresarial molt per sota de la dels seus competidors. Sobre aquest punt les estadístiques ens donen alguna informació significativa. Les últimes dades consolidaDES sobre R + D, que corresponen a l’any 2007, indiquen que Catalunya va dedicar un 1,48% del PIB a R + D, mentre que l’any 2006 havia dedicat un 1,42%. Es tracta d’un modest increment, però l’índex encara està bastant allunyat del 1,83% que va dedicar, de mitjana, la Unió Europea. Encara que pugui semblar que això no dista massa de la mitjana, el resultat és francament descoratjador ja que cal tenir en compte els països recentment incorporats, que si bé alguns dediquen menys, la majoria tenen un cost d’obra molt menor. La dada és especialment dolenta si es considera que els països amb els quals s’ha de competir inverteixen més del doble en recerca i desenvolupament. Les dades, fredes, aïllades, potser no tinguin gaire utilitat, però quan es compara la seva evolució amb la dels competidors immediats les coses cobren sentit. La despesa catalana en R + D no només no convergeix amb la dels països més desenvolupats de la Unió Europea, sinó que s’allunya. S’obre una escletxa entre estats, com Catalunya enfront dels països nòrdics, que inverteixen més del doble. Quan analitzem la distribució de la despesa en R + D a Catalunya, s’observa que l’any 2006 un 35% procedia del sector públic, incloent les universitats. Aquesta distribució en la que una tercera part de la inversió en R + D procedeix del sector públic i les altres dues terceres parts del sector privat, es pot considerar adequada, però hi ha una dada negativa, l’any 2007, encara que no molt, va augmentar el percentatge que provenia del sector públic i va passar a ser del 38%, degut a que la inversió del sector privat no va créixer tot i ser un any en que l’evolució econòmica espanyola va ser aparentment bona. ¿PERÒ PER QUÈ NO S’INNOVA A CATALUNYA? No és gens fàcil donar una resposta correcta, ja que hi ha moltes causes i totes elles relacionades. El que sí que hi ha és una resposta òbvia i immediata. Els qui dirigeixen les empreses decideixen no fer-ho perquè prefereixen dirigir les seves inversions a aquells aspectes del negoci que els rendeixen més beneficis a curt termini per a satisfer els seus propietaris o accionistes, enfront d’altres més incerts derivats de la investigació. La innovació només es produeix quan és ja imprescindible per competir. Cal tenir en compte, però, que la investigació, el desenvolupament i la innovació, encara que poden ser objecte de substancials ajudes i desgravacions fiscals, requereixen disposar de recursos econòmics, bé propis o obtinguts a través de l’endeutament. Fa un parell d’anys, l’economia vivia encara un període de bonança tot i que començava una certa desacceleració, el diner era barat i fàcil obtenir-lo. Un bon moment per invertir en R + D, potenciar els productes amb valor afegit i preparar-se per als moments més difícils, però les empreses, en general, malgrat les campanyes d’incentivació no percebien de forma fefaent la necessitat d’innovar. L’experiència diu que, malauradament, la majoria de les empreses només es decideixen a invertir quan les circumstàncies els obliguen. Potser avui això no seria tan greu si el moment no coincidís amb una forta restricció del crèdit. Estem doncs en un moment crític per a la R + D + i empresarial. La Cambra de Comerç de Barcelona estimava que les coses poden empitjorar encara més, ja que la dificultat que troben les empreses per obtenir crèdit a causa de la crisi financera limita la despesa en innovació. Aquesta organització empresarial preveu una disminució del nombre d’empreses innovadores del 40% al 34% entre el 2008 i el 2009. El cas és que quan les empreses es troben en dificultats i requereixen de crèdit per a la inversió, es troben amb un sistema financer tancat i sense cap ajuda real de l’administració pública. La majoria de les vegades són ajudes que requereixen avals, que només estan a l’abast d’aquells que no requereixen finançament. Aquesta circumstància contrasta amb el que passa als Estats Units, paradigma del tan criticat capitalisme, on l’Administració intervé de forma efectiva per salvar les empreses més emblemàtiques. Convé donar una nota d’alerta. El desastrós model econòmic espanyol, dependent de la construcció, ens ha sumit en una crisi més profunda que la d’altres països europeus i la recuperació serà més lenta. Quan els països líders surtin de la crisi i tornin a créixer, per contenir la inflació, el diner s’encarirà, cosa que dificultarà encara més la nostra sortida. POCA CULTURA EMPRENDEDORA En tot cas, resoldre els problemes requereix conèixer les causes. Per què els directius decideixen no innovar quan el mercat és favorable? Per què són tan reticents? Per què no hi ha més transferència de coneixement, més innovació? No sé si la millor manera d’explicar-ho sigui inventant un exemple d’una cosa que em resulta molt proper. Imaginem una empresa de l’àmbit de l’alimentació. Té a les seves mans una substància obtinguda com un subproducte en l’elaboració d’un suc de fruites. Descobreix que aquesta substància té la propietat de, per exemple, reduir la hipertensió o reduir la concentració de glucosa en sang en cas de lleugera hiperglucèmia. Pensen que es podria afegir a algun o a alguns dels productes alimentaris que distribueixen. No la comercialitza cap empresa en el món com nutracèutics o aliment funcional. Seria un producte de valor afegit relativament elevat. Estudien la legislació espanyola i europea, fan les seves consultes, s’adonen que per fer-ho és necessari que la Comissió Europea ho autoritzi i per això han d’aportar proves científiques del que pretenen demostrar en les seves al•legacions, és a dir, les virtuts que atribueixen al nou producte, i també de la seva innocuïtat per a la salut. Com fer-ho? S’assessoren amb professionals de la universitat. Aquests els diuen que han de fer una sèrie d’assaigs clínics i que per a que siguin significatius, podrien costar al voltant de 60.000 euros. L’empresa intenta economitzar i rebaixa la xifra. Lògicament, els assaigs clínics tenen uns costos i com menys voluntaris s’utilitzin en els assajos, menys significació tindrà el resultat estadístic. Al final ho descarten, és car. Tot queda en res. Aquesta mateixa empresa, que es té per innovadora, decideix distribuir un producte d’una empresa estrangera. Per introduir en el mercat es gasta 600.000 euros en publicitat. El seu marge comercial és menor del que tindria amb un producte propi. Per què ha renunciat quan el cost afegit de la recerca com a molt, una vegada aplicades les desgravacions, li podria representar a l’empresa no més enllà del 5% del que li costa una campanya a la televisió? Quin és el risc? Que el producte no funcioni? La veritat és que resulta difícil d’explicar. Podria tenir sentit si el cost de la recerca representés un percentatge molt més gran i un temps molt llarg. Seria el cas de la indústria farmacèutica. Aquest supòsit només es pot explicar per l’aversió al risc, per la poca cultura emprenedora d’alguns dels nostres empresaris. També cal dir que la política espanyola en matèria de recerca, i com és el cas de la indústria farmacèutica, perjudica la inversió en aquest aspecte. Algunes de les estratègies encaminades a reduir la factura de la seguretat social comporta la desincentivación de la inversió. Cal trobar l’equilibri. LAMENTEM PÈRDUA DE CREDIBILITAT I parlant de la política a favor de la recerca i el desenvolupament, no puc no citar una cosa que va succeir mentre escrivia aquest article. Es va fer públic que la Font Europea de Neutrons per Espalación (ESS, per les sigles en anglès), no s’instal•larà a Bilbao, sinó a la ciutat sueca de Lund, ja que en una votació preliminar, la candidata Sueca va obtenir els vots d’Alemanya , França, Polònia, Dinamarca, Noruega, Estònia, Letònia, Itàlia i Suïssa i només Portugal va votar per la capital basca. Sembla ser que les raons que van impulsar els governs europeus a preferir la ciutat sueca a la basca estan relacionades amb l’escassa credibilitat que té l’Estat espanyol en temes de recerca, desenvolupament i innovació. Espanya només va dedicar l’any 2007, un 1,27% del seu PIB a R + D + i, mentre que els suecs van dedicar pràcticament el triple un 3,64%. Tot i el notable esforç que estan fent a Euskadi en R + D, amb una inversió de l’1,65%, sent líders a l’estat espanyol, i de la seva creixent credibilitat, no han estat suficients per compensar la poca confiança que inspiren les erràtiques polítiques del Govern espanyol. Aquest fet és especialment greu perquè, sense cap dubte, Bilbo tenia altres avantatges: les actuals condicions permetrien que la instal•lació a Bilbao comencés a ser operativa molt abans que a Lund. Posteriorment, i amb presses, el Govern espanyol sembla haver arribat a un acord amb el suec per a que les instal•lacions de disseny i fabricació dels acceleradors, laboratori de proves i una estació d’accés remot s’instal•lin en l’esmentada ciutat biscaïna. Encara que el resultat d’aquesta negociació sigui positiu i el País Basc obtingui el premi de consolació, això no deixarà de ser una mostra més del trist futur que li espera a l’economia del coneixement a Espanya si no es produeixen canvis radicals. MANCA SENSIBILITAT EN INNOVACIÓ Catalunya, encara que amb limitacions, té capacitat per crear el seu propi sistema d’R + D i també d’innovació. En l’últim decenni, s’han creat diferents centres tecnològics, instituts, parcs científics, parcs tecnològics, parcs científico-tecnològics, clústers, plataformes, un conjunt d’eines totes elles vàlides, però al meu entendre, sense ordre ni concert. En l’àmbit de la recerca més bàsica, ni les universitats ni el Govern de la Generalitat han estat capaços d’establir prioritats i sempre ha prevalgut una sola política: “cafè per a tots”. Únicament hi ha hagut una excepció: Andreu Mas-Colell, que malauradament va estar massa poc temps al capdavant de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Encara que, qui li va succeir en el càrrec va procurar mantenir alguns dels seus projectes, especialment d’investigació, la posterior política de vol gallinaci, va fer que les coses acabessin malament: amb la desaparició d’un departament específic, capaç de planificar en un àmbit tan sensible per l’economia del coneixement. En l’àmbit més proper a les empreses existeix ACC1Ó, resultat de sumar el CIDEM i el COPCA. Al meu entendre, aquest organisme dedicat a donar suport als projectes internacionals ha funcionat amb relativa eficàcia, mentre que el CIDEM, enfocat a la innovació empresarial no ha tingut massa èxit, ja que ha diversificat en excés les seves accions sense recursos suficients per a cap d’elles. Les empreses s’associen en alguns clústers, però sembla que l’únic interès real és obtenir alguns petits beneficis de l’administració; resultats derivats d’aquestes agrupacions: molt pocs. Per què les coses no han funcionat? Una raó ja l’he indicat, poca sensibilitat empresarial per la innovació. Explicava un emprenedor de l’àmbit químic que el que falla en la transferència de coneixement entre universitat i empresa és la demanda empresarial. A Catalunya hi ha un bon potencial investigador, bastant descoordinat; capaç de publicar a les millors revistes científiques internacionals, preparat per triomfar en els millors centres americans, però que no aconsegueix despertar el més mínim interès per les empreses. Per què? Les universitats i les empreses es nodreixen de personal que procedeix d’una mateixa societat, bàsicament la catalana. Els que es dediquen a ser professors universitaris no tenen com a objectiu ser emprenedors, es dediquen a aquesta professió perquè els agrada la docència universitària o la investigació o, probablement, ambdues; mentre, que els que decideixen ser empresaris sí que tenen o han de tenir vocació emprenedora . No és lògic demanar major esperit emprenedor als universitaris que els empresaris. És cert que en països amb els quals competim, la creació d’empreses spin-off, fruit de la recerca, és més gran i hi ha més patents, i també ho és que les empreses investiguen i creen moltes més start-up que nosaltres. També és cert que les universitats podrien fer més amb millors eines de gestió interna. Es pot atacar a les universitats però hi ha una tenaç realitat, les normes que les regeixen fan impossible la governabilitat, una cosa que cal agrair al Govern de l’Estat. En aquells primers anys de democràcia, van decidir fer una llei a favor de l’assemblearisme i contra qualsevol tipus de govern, segurament per reacció a la dictadura, els resultats parlen per si sols. Ara, ningú s’atreveix a modificar les coses. SÓN NECESSARIS MÉS RECURSOS Deixo per al final un aspecte que no pot pal•liar la manca d’esperit emprenedor, però sí crear les condicions per ser-ho. Com he indicat, Catalunya disposa d’alguns instruments, però els recursos de què disposa són ridículs, i també manca de les eines financeres necessàries. Amb un model de finançament com l’actual, una part important del Producte Interior Brut (PIB), en lloc de destinar-se a la R + D + i, desapareix, i es redistribueix per l’Estat. Catalunya, que té menys recursos per habitant que els ciutadans d’altres parts de l’Estat. Si que és cert que podria crear més incentius financers, però, ¿amb quins recursos? Quines solucions tenim? Jo crec que de llarg abast només hi ha dos, més recursos econòmics aplicats a la R + D + i des del sector públic, i una aposta per crear més esperit emprenedor entre els joves, des de nens, un profund canvi cultural i una millor educació. Malauradament, si contemplem els indicadors, veurem que a Catalunya la despesa pública en educació en el 2006 era del 3,4% del PIB, mentre que la mitjana espanyola era del 4,3%, i en la Unió Europea del 5,0% . Difícilment, un país pot avançar en l’economia del coneixement si no inverteix en educació. No hi ha receptes màgiques que canviïn els comportaments. Haurem d’afavorir als que volen ser emprenedors i crear les condicions per atraure’n d’altres de fora de les nostres fronteres. És l’únic que es pot fer a curt termini, però no cal oblidar el futur.