Amb les notícies de les darreres setmanes que no criden l’optimisme i frenen la iniciativa, a nivell individual i col•lectiu, he llegit aquests dies el document “España en la era de la innovación”, editat per la “Fundación de las Cajas de Ahorros”. És un document que permet redescobrir les raons de per què Espanya afronta la crisi amb debilitat. I el que és més important: algunes de les raons per les quals ens costarà recuperar el ritme del creixement i la generació d’ocupació. Un informe que, enquadrat en l’anàlisis de les polítiques pressupostàries, permet afirmar que no estem fent bé els deures per sortir millor de la crisi. En efecte, el document explica que si bé la R+D se situà en l’1,35% del PIB en 2008, encara estem molt lluny de la mitjana Europea, que és de l’1,85%. També explica la distància existent entre la universitat i l’empresa, en indicar que menys del 30% dels que generen avenços importants s’apropen a la universitat per desenvolupar les seves patents. A Europa, el percentatge supera el 40%. És un important escull si considerem que sols el 45% de la R+D+i de l’Estat és finançada per les empreses, mentre que en el conjunt de la UE s’assoleix el 66%, i que sols 2,5 investigadors de cada mil treballen a la empresa privada quan a la UE són 3,9 per mil. Haurem d’esperar per conèixer els resultats del 2010. Però si coneixem les dades de l’INE del 2009, que indiquen que per primera vegada des de 1994 la inversió en R+D ha disminuït, igual que el nombre d’investigadors. I només Navarra, La Rioja i Aragó les varen augmentar. També les empreses van aplicar un decrement del 6,3% en les despeses en R+D+i. Una tendència negativa recollida també en els pressupostos generals de l’Estat del 2010, que disminuïren en 5,5 punts la despesa en R+D. I empitjora aquest any ja que disminueixen en un 7,38%, situant-se en imports similars a l’any 2007. Certament, és un fet d’enorme influència per a l’esdevenidor com va denunciar, a mitjans de febrer, la “Confederación de Sociedades Científicas de España”. Aquesta reducció pressupostària ens aparta de la societat i l’economia del coneixement. També ens allunya de països com Alemanya que, malgrat les retallades que ha efectuat, ha incrementat el pressupost en recerca en un 7%; o com Suècia, Dinamarca i Finlàndia que la mantenen al voltant del 3%. Són decisions polítiques del govern de l’Estat que ens distancien del països més avançats i del camí del progrés. És ben cert que en els darrers anys es va fer un esforç important en prioritzar la R+D+i, certificat en que Espanya se situés a la novena posició en el rànking de producció científica mundial. Però de poc ens serveix ocupar aquesta posició si no som capaços de convertir el progrés científic en llocs de treball i creixement econòmic. Ho demostra que presentem 33,4 patents EPO (European Patent Office) per milió d’habitants, xifra llunyana de les més de 700 del Regne Unit o de les més de 300 d’Alemanya. La feblesa de l’esperit emprenedor, l’absència de polítiques realment engrescadores en la creació d’empreses i la manca de continuïtat entre el món científic i tecnològic amb el món empresarial són problemes crònics a resoldre. Cal, doncs -trencant fórmules obsoletes i actituds endogàmiques-, solucionar aquests aspectes cabdals per poder competir en l’economia globalitzada, que fonamenta la seva competitivitat en un model altament competitiu i intensiu en coneixement. Un model on Espanya té encara un llarg camí per recórrer ja que, a la baixa col•laboració de les universitats i els centres de recerca amb les empreses, se suma que el nostre teixit productiu no és d’alta intensitat en contingut tecnològic. Un fet inqüestionable si es considera que sols el 5% del valor afegit brut és generat per empreses d’alta tecnologia, o de tecnologia mitja-alta. Les coses no s’han fet bé. Per afirmar-ho sols cal considerar l’elevada taxa d’atur 20,5% (mitjana de la UE 9,5%), o que un 43,5% (20,4% de mitjana europea) dels joves de menys de 25 anys estan aturats. Cal rectificar. I podem fer-ho perquè tenim un bon potencial i enormes oportunitats de millora. Però per fer-ho cal exportar més, ser més productius i posar èmfasi en la innovació. Per assolir-ho, cal treballar en la línia establerta l’any passat a l’Estratègia Estatal d’Innovació, també coneguda per E2i, que persegueix situar la transferència de coneixement com a element central de les actuacions per possibilitar que els avenços científics i tecnològics arribin al sistema productiu. I, a partir d’aquí, impulsar el canvi del model productiu actual dotant-lo de més capacitat competitiva. Hem d’eliminar els tòpics relatius a que la recerca -a les universitats i centres d’investigació- està impregnada d’una cultura burocràtica, sense motivació per l’excel•lència i la cooperació, i acceptar que és imprescindible la cooperació estreta i continuada del món científic i l’empresa. És en aquest context que caldria analitzar i, des de el meu posicionament, recolzar amb entusiasme i generositat el projecte de la B-30 que, des de fa uns mesos, s’impulsa des del consistori, presidit per l’alcalde Bustos, de la ciutat de Sabadell. És un projecte que agrupa més de 20 municipis amb la voluntat de definir, desenvolupar i executar una estratègia conjunta de col•laboració entre Universitats, centres de recerca, empreses, organitzacions socials, sindicals i administracions. La capacitat exportadora i de generació de riquesa d’aquesta àrea és notòria (sols cal analitzar la seva contribució a les exportacions i al PIB a nivell de l’Estat -més del 4%-). Però el que és encara més important és que disposa de les bases requerides per continuar sent capdavantera i esdevenir una zona d’innovació i generació de valor referencial a nivell mundial. Tant sols cal fer efectiva la cooperació i coordinació requerida tot implementant el model de governança escaient. La potencialitat d’aquesta zona ja va ser explicitada el 2002, en un estudi efectuat pel Cercle del Coneixement, que analitzava les comunicacions relatives a persones, mercaderies i dades, la capacitat demogràfica i de formació dels seus ciutadans, els parcs tecnològics, les universitats i empreses implantades, i els instituts de recerca que al llarg d’aquest espai desenvolupen la seva activitat. I eren realitats que conduirien a que el 2003, des de la Generalitat, es definís el projecte MEDARC Catalonia presentat per Artur Mas, llavors conseller en cap, tot afirmant la voluntat de desenvolupar-lo a la següent legislatura. El projecte, que no fou assumit pel govern del President Maragall, situava com a element nuclear del Corredor Mediterrani del Coneixement els municipis de la B30. La bonança econòmica que es visualitzava el 2004, i el miratge de la riquesa fictícia, avalada per l’alta taxa de generació d’ocupació, amagaren la feblesa del model de creixement, i no generaren les condicions per convertir el projecte en realitat. Ara les condicions són unes altres, i l’enorme potencial dels 20 municipis és una de les palanques bàsiques per construir el futur generant empreses, creant ocupació i convertir el progrés científic en PIB. No s’hauria de permetre que la iniciativa -ara amb nou impuls- es freni. Tenim uns antecedents que hauríem d’aprofitar ja que poden ajudar a minimitzar els temps, i construir de nou, aprenent de les iniciatives precedents desenvolupades amb èxit o d’aquelles que no l’assoliren. És hora de sumar, d’enfortir-nos col•lectivament i progressar cap a un model de creació d’ocupació i riquesa sòlid i robust. Per aquest motiu, donar suport al projecte de la B-30 esdevé una obligació indefugible ja que mira el futur recolzant-se i potenciant el present.

La història es fa dia a dia i la fem entre tots, però no hi ha cap dubte que hi ha dies que es poden assenyalar com a moments d’acceleració i com a punts d’inflexió, perquè en ells surt a la superfície, i després ells el simbolitzen, un corrent subterrani que ja feia temps que estava canviant el futur. L’11 de Setembre de 2001, amb la caiguda de les torres bessones a NY, o el 15 de Setembre de 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, són dos exemples recents. Crec que les darreres setmanes, i de manera molt especial la que ara acabem, tenen aquestes característiques per la coincidència inesperada de vàries causes. Les revolucions parcialment reeixides a Tunísia i a Egipte posen en marxa uns processos de transició difícils i per tant de final poc previsible. Les oscil•lacions internes i externes de la pràctica guerra civil que hi ha a Líbia fan preveure un període de caos en aquest país. I, potser encara més important, és difícil entendre el significat i les derivacions de la dissimulada invasió de Bahrain per part de l’Aràbia Saudí. Tot plegat està refent el mapa polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, està posant en qüestió l’estabilitat d’una regió de tanta importància estratègica i fa difícil preveure l’evolució del mercat mundial del petroli i del gas. Tot això està coincidint, d’altra banda, amb el drama que està patint Japó (terratrèmol i tsunami) i amb la posterior derivació cap a un accident nuclear. La importància del que està passant a Fukushima i la seva, discutible però immensa, repercussió mediàtica global, inicien a tot el món una nova etapa en relació a la utilització segura de l’energia nuclear. No vull enfocar aquest article cap a consideracions de geopolítica global, ni cap als sentiments de tipus emocional i dolorós que ens han produït els drames humans que hem contemplat a Líbia o al Japó. Vull només centrar-lo en una reflexió de caire econòmic relacionada amb l’energia. La tercera setmana de març del 2011 marcarà un canvi important en les nostres reflexions al voltant d’aquest tema. L’enorme consum energètic de les societats occidentals està basat en quatre tipus d’energies primàries, cada una de les quals té els seus avantatges, els seus inconvenients i els seus límits: l’energia procedent dels “combustibles fòssils” (carbó, gas, i sobre tot, petroli), la d’origen nuclear, la que ve de la biomassa i la procedent directament del sol, de l’aigua o del vent (aquestes darreres es poden considerar “renovables”). A Europa, el repartiment actual del consum entre els quatre tipus és, en números aproximats, d’un 80%, 10% , 5% i 5%, respectivament. Només amb aquestes xifres ja es pot veure fins a quin punt depenem de les energies “fòssils” que tenen tres grans inconvenients: estan en procés d’esgotament ja que les reserves són limitades per naturalesa, a l’utilitzar-les produeixen emissions de CO2 que estan canviant el clima global i, finalment, gairebé totes les reserves existents estan en poder de tercers països. És imperatiu reduir el consum de fòssils importats, tant per las seves emissions, com per la dependència que generen, com sobretot, perquè la creixent demanda de tercers països fa que s’incrementi el cost i augmentin les perspectives d’esgotament. Però, a més, aquesta setmana està quedant molt clar que la garantia de subministrament és cada vegada més petita i les possibilitats de substitució per la nuclear són molt més problemàtiques. Si hem de rebaixar la part del petroli i el gas i no podem augmentar la part nuclear, només ens queden les quatre renovables, i això és molt més fàcil de dir que de fer. Per sort ens queda una sortida relativament simple: l’estalvi. Simple perquè els esforços que s’han de fer per reduir el consum, i les inversions que demana, són inferiors a les d’augmentar altres produccions, ja que una part importantíssima de l’energia que ara consumim (més de la meitat) la malbaratem. La tercera setmana de març del 2011 marca el moment de posar-se a treballar en aquesta direcció. Article escrit per Joan Majó i publicat al Diari Ara el 20/03/2011