El divendres dia 31 de març vaig llegir en un diari de Xile el titular “Chile avanza en el uso de las tecnologías” d’una notícia que indicava: “Chile se ubicó en el lugar 29 de la clasificación mundial sobre el uso de las tecnologías de la información y comunicación (TIC), siendo el país de América latina i el Caribe con mejor posición en el ranking que mide la capacidad de los países para aprovechar y usar las innovaciones que ofrecen las TIC. El alcance se produjo gracias al retroceso de España que se situó dos menos que en el 2004, según el documento (Global Information Technology Report 2005-2006) elaborado por el Foro Económico Mundial…”. La lectura de la noticia va fer-me connectar a Internet, accedir als mitjans de comunicació espanyols on aquesta informació va passar sense pena ni glòria, per la qual cosa vaig accedir a la web www.weforum.org, on vaig poder constatar que l’estudi feia referència a 115 països i que Espanya havia passat del lloc 29 al 2004 al 31 al 2005 en una llista encapçalada pels Estats Units, seguits de Singapur, Dinamarca, Islàndia, Finlàndia, Canadà, Taiwan, Suècia, Suïssa i Regne Unit. El retrocés espanyol cal considerar-lo en un doble sentit, el primer és la seva posició numero 10 en quant al ranking de desenvolupament macroeconòmic, i el segon és el fet de que a l’any 2002 la posició que ocupava en l’ús de les TIC era la 25. En altres paraules, la nostra economia no utilitza amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com “…. un dels motors més importants per incrementar l’eficiència i la productivitat en el si de la vertiginosa economia mundial…” en paraules del propi Augusto López-Claros, directiu del Fòrum Econòmic Mundial i coautor del document. La incapacitat d’Espanya per extreure competitivitat de les TIC, i de Catalunya com a motor de l’Estat, cal situar-la no sols en el si dels Estats amb més potencial econòmic, sinó també respecte altres països amb els que Espanya competeix dins de la Unió Europea, com és el cas de Portugal, que ha millorat 3 llocs situant-se en la posició 27, o Estonia, un país de l’Europa de l’Est que s’ha col•locat en la posició 23 (millorant dos posicions) gràcies al seu “excel•lent marc polític i legal” regulador de les TIC i impulsor de l’Economia i la Societat del Coneixement. Un cas a analitzar són els Estats Units, que novament lideren en innovació tecnològica mundial. Sens dubte les causes són diverses, però al Cercle no se’ns escapa que l’excel•lent qualitat de les seves universitats, l’estreta col•laboració dels centres o agències de recerca amb el sector privat, la disponibilitat de fons de capital risc per fomentar la creació d’empreses en sectors emergents, la cultura de que el fracàs aporta coneixement i que cal recolzar les noves iniciatives, i el compromís del les empreses amb R+D+i, són elements a considerar en l’establiment de polítiques. No voldria continuar analitzant les dades, ja que la lectura de la relació del països i les seves variacions són prou il•lustratives, al igual que el resum executiu de l’informe. Els dos documents els podeu trobar a Informació relacionada. El que si voldria mencionar és que el Cercle des de l’any 2002 ve reclamant iniciatives per potenciar l’Economia i la Societat del Coneixement, cosa que ha fet i segueix fent emetent propostes. Considero que ara pot ser un bon moment per recordar algunes de les mateixes: facilitar l’increment dels professionals dedicats a la investigació, assignant recursos tant als grup consolidats com als grup de coneixements emergents; potenciar la recerca bàsica a llarg termini conjuntament amb aquella estretament lligada als sectors productius arrelats al país; coordinar l’oferta universitària com actuació de país fugint de les redundàncies innecessàries; facilitar la transferència de tecnologia i els resultats de la recerca possibilitant la col•laboració del professorat amb les empreses tot facilitant el sorgiment d’empreses a l’ombra de les universitats i centres de recerca; crear fons de capital risc especialment adreçats als sectors emergents d’alta complexitat científica i tècnica; facilitar l’accés a fons per la innovació i la competitivitat, i activitat en sectors emergents… Tot un conjunt de propostes que ara que al Parlament de Catalunya es debatrà la Llei de Foment de la Ciència, haurien de ser considerades, així com les dades evidenciades pel Fòrum Econòmic Mundial, ja que d’assumir-les o no ens juguem la competitivitat de les nostres empreses, o el que és el mateix, la qualitat de vida i el benestar del ciutadans. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement

A la Web del Cercle per al Coneixement, l’associat del Cercle i vocal de la Junta del Col•legi d’Enginyers de Telecomunicació, Antoni Brey, va publicar fa pocs dies un article sobre l’asimetria entre el tractament dels acomiadaments de SEAT i els d’ONO desprès de l’adquisició d’Auna Telecomunicaciones. L’acomiadament de més de 800 treballadors, la majoria d’ells enginyers de telecomunicacions o informàtics, ha passat desapercebut per la societat i els mitjans de comunicació, gairebé com va passar per a molts la venta a l’estiu passat del segon operador de telecomunicacions espanyol, per l’important xifra de 12.850 M€. L’article d’en Toni Brey, posava el dit en la ferida al explicar que a nivell de pèrdua de llocs de treball “l’assumpte tenia dimensions equivalents al tema de SEAT” , si bé el tractament que s’ha donat en un cas i en l’altre per part de l’Administració i els mitjans és molt diferent. Fent-se la pregunta a què es devia tanta asimetria, en Toni Brey donà vàries propostes, les quals aconsello llegir i meditar. (www.cperc.net/continguts/article.php?llengua=ca&idvar=132). De totes elles em quedo amb una que em copsà seriosament: ‘els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar”, i que m’ha incentivat a escriure aquestes línies pensant en ells, ja que com a persona que al 1977 vaig manifestar públicament la importància d’efectuar accions i sumar esforços per assolir que Retevisión fixés la seva seu a Catalunya, ara Grup Auna, vaig seguir la notícia des de la impotència i la preocupació, ja que mes enllà de la indiferència de molts agents econòmics, politics i socials, la sortida de l’operador cap a Madrid comportava ajustos en la plantilla i canvis molt significatius en la situació del sector TIC a Catalunya. En aquest sentit cal recordar que l’arribada de Retevisión fou un revulsiu pel sector de les telecomunicacions català. Es crearen més de 2.000 llocs de treball directes i uns 8.000 indirectes que incorporaven proveïdors, integradors i fabricants. Moltes d’aquestes empreses fixaren també la seva seu a Catalunya, al considerar que milloraven les seves expectatives de negoci al estar prop del centre de decisió del segon operador. Des de la lògica de mercat i rendibilitat, cal reconèixer que la venda del Grup Auna ha estat un encert, al igual que les importants plusvàlues pels seus accionistes. Amena ha fet un pas endavant amb la seva absorció pel grup d’abast global Orange – France Telecom Mobile, eliminant el seu punt dèbil respecte a Movistar i Vodafone, capaços de donar serveis a gran quantitat de clients amb criteris internacionals incorporant els serveis que ja gaudeixen els clients d’Orange d’altres països. També els clients d’ Auna Telecomunicaciones, centrada en el sector de la telefonia fixa, Internet i serveis audiovisuals, gaudiran els beneficis d’escala de l’operador global en la mesura en que el mercat i els diversos operadors garanteixin la competència. No posaré en dubte que més enllà de la ubicació el que és més important és la potenciació dels serveis pels clients i la del propi projecte empresarial, però si que vull manifestar que tot col•lectiu humà i territori requereix elements de referència i gestos que evidenciïn el que és important pel futur en l’actual estadi de desenvolupament econòmic i social. Amb independència de quin fos el resultat, la societat catalana en general i molt especialment els que tenim capacitat de decisió i d’establir elements de referència i de desenvolupament, no vàrem estar a l’alçada l’estiu passat, i no ho hem estat ara al no evidenciar l’esforç silenciós que els professionals afectats pel trasllat de la seu a Madrid han fet per redreçar la seva situació. Sens dubte la seva excel•lent formació i el treball en un sector clau els ha facilitat la tasca, cosa que caldria explicar tant per evidenciar la importància respecte al futur de disposar de gent amb una sòlida formació i amb experiència en sectors estratègics en la societat i l’economia del coneixement. A tots ells “obrers de la Societat de la Informació” el meu reconeixement, i al Toni Brey per recordar-nos i fer-nos pensar que són requerides altres prioritats per esvair els núvols del horitzó. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement

La setmana passada vaig compartir un dinar amb un grup d’empresaris per analitzar aspectes relatius a la transició de l’economia industrial a l’economia del coneixement. El dinar va sorgir arrel de la meva conferència del passat 17 de novembre en la Jornada LLeida-Empresa que organitzà el Cercle d’Economia de Lleida per tractar la gestió del coneixement i el capital humà en el si de l’empresa del segle XXI. Els industrials estaven molt sensibilitzats per l’impacte del procés de globalització de l’economia i la debilitat d’Espanya, de retruc la catalana, arrel dels ratis dolents de productivitat i competitivitat, un fet que afegit al baix nivell d’internacionalització -entès com a capacitat de distribuir el procés productiu al llarg del planeta- planteja un escenari econòmic molt incert a mig termini, a menys que s’assumeixi amb força aquest desafiament i a la vegada s’abordi una estreta col•laboració amb les universitat i centres de recerca per afrontar programes de R+D+i. En aquesta línia, el grup constatà que l’economia espanyola és la única de la Unió Europea que a pesar del seu creixement i creació d’ocupació ha perdut productivitat des de 1995. Així, en el període 1995-2002 va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE15 fou d’un 1,2%. Una llista que està encapçalada per Irlanda amb un increment del 3,6% seguida per Grècia amb un 3,3%, (segons explicita l’últim informe de SIE’05 de Telefònica tot citant a OIT,IMD). Unes dades que són més desconcertants si es consideren les xifres d’Euroestat 2003 que indiquen que en el mateix període, Estat Units assolí un increment del 118,81% prenent com a base 100 l’increment de la UE15. Un fet que no es correspon a la posició que les dades macroeconòmiques de creixement y producció atorguen a Espanya, si bé expliquen els índex de pèrdua de competitivitat fruit del descens de productivitat. Alguns dels empresaris, tot recordant a diversos ponents de la jornada Lleida-empresa, constataren que l’increment de les inversions en TIC i la capacitació del seu ús és la via per superar aquesta greu feblesa. Essent cert que les empreses catalanes i espanyoles haurien d’incrementar les inversions en tecnologia i extreure de les mateixes la màxima potencialitat, cal assumir que no és suficient, i que cal enquadrar el procés productiu en els paràmetres que regeixen l’economia globalitzada actual. El primer és el relatiu al temps en que un avenç tecnològic pot ésser incorporat a l’estructura productiva; uns temps molt curts i que doten de més potencialitat a les organitzacions amb capacitat d’incorporar-les i d’utilitzar-les amb eficàcia i eficiència. El segon fa referència a la competència global, cosa que implica escenaris competitius desequilibrats i heterogenis, i el tercer és la regionalització planetària quant a coneixements i sectors productius. En aquesta línia les empreses requereixen afrontar el repte de la productivitat i la competitivitat com un binomi indissociable en el si de l’economia del coneixement, tot assumint la importància de les persones i el seu talent, canalitzant-lo i permetent que aflori per facilitar la innovació requerida per assolir la màxima rendibilitat o retorn per hora de treball. Aquest és un aspecte que no es pot oblidar, ja que l’Estat Espanyol presenta increments de rendibilitat per hora treballada molt baixos. Si a la OCDE s’incrementà un 1,99% en el període 1994-2003, i la UE15 un 1,7%, Espanya sols pujà un 0,38%. Per tot això, addicionalment a les requerides inversions tecnològiques, al llarg de la trobada es constatà que caldria actuar en les línies següents: possibilitar la continuïtat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) en els centres de recerca i universitats amb el de la seva aplicació en els processos productius. Facilitar el sorgiment de xarxes que fomentin l’emprenedoria i la innovació amb complicitat i sintonia amb les estructures productives actuals, ajustar els marc legislatius per facilitar els canvis organitzacionals, la cooperació transversal i intersectorial de les empreses, la formació de la població ocupada i la incorporació dels titulats universitaris al procés productiu. Un conjunt d’actuacions possibles i factibles per el teixit productiu i la societat catalana, ja que es disposa de voluntat i personal preparat per fer-ho. Però caldria incrementar la despesa pública i privada en R+D+i per complir de forma integral els objectius de Lisboa; incentivar i primar les actuacions que facilitin la connexió de la universitat i l’empresa que permetin garantir que l’avenç científic i tecnològic arribin amb celeritat a l’empresa; promoure el desenvolupament d’un potent sector TIC altament qualificat i especialitzat per facilitar la incorporació dels avenços i disposar de les eines escaients; incorporar polítiques de innovació integral amb especial èmfasi en producte i organització; i assumir els estils de lideratge i aprenentatge propis de l’economia del coneixement. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement

Fa només alguns dies, esmorzàvem amb notícies als mitjans digitals i als vells diaris de sempre que varen cridar-me especialment l’atenció. D’acord amb diversos mitjans, la cadena de videoclubls nordamericna més famosa del món mundial, Blockbuster, es veia obligada a estudiar el tancament dels seus locals a l’Estat, adduint com a motiu una raó una miqueda manida: la pirateria. No sé vosaltres, però jo començo a estar una mica cansat d’aquest discurs que li dóna la culpa de tot a una pràctica social molt estesa que es conceptualitza com a “pirateria”… i en aquest cas, en el “Cas Blockbuster” hi ha elements que ens permeten desmuntar aquest discurs dominant. El videoclub és un negoci basat en el lloguer de continguts audiovisuals, com les pel·lícules o els videojocs, en diversos formats o suports: VHS, DVD, etc. Tots els indicadors apunten cap a un major consum de continguts digitals a tots els sectors d’edat, tal i com mostren els estudis de PriceWaterhouse per al cas espanyol o les dades de qualsevol consultora internacional. Aquestes mateixes dades mosten un increment sostingut del volum de negoci i dels beneficis de la indústria de la creació dels continguts audiovisuals, tal i com assenyala una nota de la Fundació FranceTelecom de pròxima publicació. Així doncs, si el consum del contingut audiovisual s’incrementa i el volum de negoci i dels beneficis també… on és el problema que fa que trenca el model Blockbuster? Si tornem a l’anterior definició del negoci, la resposta no sembla tan simple i sobretot no sembla estar limitada a això que anomenen “pirateria”. Mor el “Suport”? O s’esgota el model de negoci? Aquestes són les dues principals hipòtesis. A mi em sembla una mica aviat per apostar per la mort del “suport”. Si fem un cop d’ull a societats més avançades en les TIC i en la Societat de la Informació, com Korea o Japó, és fàcil intuir que el suport no té un camí fàcil als propers anys. Japó i Korea estan articulant les seves polítiques públiques en el sector TIC al voltant del concepte d’ubiquitat amb els plans Korea IT839 i u-Japan. Aquest context ubicu combinat amb una creixent interoperatibilitat entre dispositiu, de convergència d’estàndards i de digitalització dels continguts obre un futur incert per als suports com el CD, el DVD i els nous formats. Sospitosament, el negoci dels videoclubs se basa, actualment i com ja dèiem, en el lloguer de continguts digitals sobre suports (físics). Per una altra banda, no està de més fer un cop d’ull a experiències exitoses en la distribució de contingut. Fa uns dies Apple va anunciar que acabava de vendre la seva canço número mil milions (1.000.000.000) a la seva iTunesMusicstore posicionant-se com a líder indiscutible en la distribució de continguts digitals a nivell mundial. Apple comença a distribuir continguts audiovisuals a través d’acords amb diferents productores i cadenes de televisió del món… i sospito que no haurem d’esperar massa per a tener disponible a l’iTunes la programació més demanada de la televisió, com mostren experiències a casa nostra com el nou servei de http://www.3alacarta.com. Simplificant fins a l’extrem, podem dir que l’èxit d’Apple està fonamentant-se en un dispositiu de prestacions (en capacitat i duració de bateria) sense competidors al mercat, i en la integració d’aquest dispositiu en un ecosistema de gestió de continguts basat en un programari d’alta qualitat (iTunes) i en una botiga online de continguts accesible de forma ràpida, barata i intuïtiva. Possiblement aquesta argumentació ens porti a fer una prospectiva no gaire optimista del model tecnològic (tant en soft com en hard) que ha triat Televisió de Catalunya per a la seva nova iniciativa, però aquest no és el tema d’aquest article. El que ens interessa ara és subratllar el fet que existeixen models de negoci exitosos en la distribució de continguts digitals, tot i la “pirateria”. Per tant, sembla que les claus d’aquesta mort (anunciada, com veurem) no es troben tant en la pirateria com en un model de negoci caducat, obsolet i esgotat. Tindria una altra sortida Blockbuster? Jo penso que sí i, com sempre, la resposta està en una aposta per la innovació, per la I+D i la creativitat, però aquest ja és un altre tema. La cultura del Hit i la Cua LlargaPer una altra banda, molts portem un temps escoltant -o llegint- parlar de la mort de Blockbuster, no tant com a empresa sinó com a símbol de la distribució de contingut basada en el Hit o el supervendes. Si algun cop has entrat a un Blockbuster ja saps a què em refereixo. En aquest videoclub pots trobar 20 còpies de la pel·lícula que s’estrena en DVD una determinada setmana. És a dir, si voleu veure El senyor dels anells el cap de setmana que s’estrena en DVD, podeu anar a aquesta cadena de videoclubs perquè teniu la certesa que allí en tindran un munt de còpies. Això sí, no espereu trobar-hi les cintes que comenta Pawley, ja sabeu de què parlo: cinema europeu, independent i altres. Chris Anderson, editor de la revista Wired, porta ja un temps parlant del que ell anomena ‘long tail’ (vegeu que en diu la wikipedia al respecte) al seu blog i en un llibre de propera aparició. La cua llarga és una mica difícil de definir. Segons la Wikipedia, la cua llarga descriu un determinat model econòmic o de negoci, com pot ser el d’Amazon o el d’iTunes, en el què els productes que tenen poca demanda o un volum de vendes baix poden articular, de forma conjunta, una demanda que superi els líders de vendes. Segons les últimes investigacions de Chris Anderson, en aquesta última dècada el volum de Hits al sector musical està baixant d’una forma molt clara, portant a la mort als models de negoci que tenen aquesta base. No és la pirateria, no. Les respostes no són tan simples i cal ser una mica més rigurosos en l’anàlisi de les causes que porten a un estendard del sector a la fallida… perquè si aquest és el rigor amb el fan els análisis sectorials, no m’estranya que tanqui el Blockbuster de la cantonada. —- Aclariment: Aquest article és original de Fernando Garrido Ferradanes i ha estat traduït i localitzat al català per en Joan Mayans i Planells. Ha estat publicat durant el mes de març de 2006 al portal Vieiros en la seva versió original galega i a la secció de Divulgació de l’Observatori per a la CiberSocietat tant en galego com en català.

Potser pels racons d’algun diari el lector atent haurà pogut informar-se sobre l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i del resultat final de tot el procés: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors i el més que probable desmantellament de la sèu de l’operadora a Catalunya. Un assumpte de dimensions equivalents al tema de SEAT, al capdavall. Però les equivalències acaben aquí. Indubtablement, en els aspectes de presència mediàtica, esforços de les administracions per a salvar els llocs de treball i escarafalls de l’oposició, ambdós casos són diferents. ¿A què és deguda tanta asimetria? Em venen al cap varies respostes: Primera: la ubicació de la sèu d’un operador de telecomunicacions no es considera una aposta estratègica per Barcelona o per Catalunya. És de suposar que algú ha reflexionat sobre “l’estratègia”. Segona: els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar endavant. Tercera: davant el trasllat de la CMT i el possible desenllaç de l’OPA, és preferible fer poc soroll. No és necessari preguntar-se si, potser, estem fent el tipus de negocis que solia fer en Robert… el de les cabres. Quarta: per sobre de progressistes i d’esquerres, som liberals. Si el mercat decideix un trasllat i imposa una regularització d’ocupació, ho acatem i punt. El cas de SEAT fou un moment de debilitat. Això de Radio 4, també. Cinquena: en front una mundança a Madrid no hauríem de queixar-nos massa alt, per allò del “hoy por ti y manyana por mí”. Quan la Senyora Esperanza Aguirre ho fa, actua de forma equivocada. Sisena: als sindicats el cas no els afecta. Poden permetre’s el luxe de viure tranquil•lament instal•lats en les cada vegada menys nombroses factories que ens queden de l’era industrial. Setena: vivim immersos en un oceà de desídia, irresponsabilitat i debats estèrils, del qual tots en som responsables. Que el lector esculli la que li sembli més encertada. Antoni Brey Vocal de la Junta del Col•legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya