Cercle per al Coneixement Publicacions

  • | | |

    IMPORTÀNCIA DE LES COMUNICACIONS AÈRIES.

    IMPORTÀNCIA DE LES COMUNICACIONS AÈRIES.

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    11-08-2006

    El proppassat 28 de Juliol hom va copsar el que significa un dia d’atur a l’aeroport del Prat. El cas evidencia la importància que l’aeroport, i també el Port, tenen per la nostra economia. Aquesta importància queda magnificada per la nostre posició geogràfica.

    El proppassat 28 de Juliol hom va copsar el que significa un dia d’atur a l’aeroport del Prat. El cas és, que això demostra la importància que l’aeroport, i també el Port, tenen per la nostra economia. Aquesta importància queda magnificada per la nostre posició geogràfica. Com va recordar Pierre Vilar, el pol econòmic Barcelona es quasi be una illa. Si tracem un cercle de 300 Km. de radi a partir del centre de Barcelona hi contarem escassament 10 o 12 milions de habitants. Com l’àrea de Barcelona en te 4, el entorn que pot comunicar-se en cotxe solament aporta entre 6 i 8 milions de persones. Si repetíssim l’operació amb Milà, Basilea, Frankfurt, Colònia, Brussel•les, Amsterdam o Paris ens trobaríem entre 30 i 50 milions. Es fàcil entendre que les àrees de 40 milions tenen prou consumidors per si mateixes. Depenen poc del comerç llunyà. Però els pols econòmics, encara que tinguin un volum de 4 milions, si no tenen entorn proper l’han de cercar lluny. I per això necessiten Port i Aeroport funcionals i potents. Si a mes estan junts, millor. No s’entén que des de la transició fins avui no haguem tingut cura d’això. Hem de recuperar el temps perdut. L’AEROPORT, UN ENCERT CASUAL. Des de la transició no ens hem ocupat del aeroport del Prat. Quan l’estat el va traspassar des de Aviación Civil a una societat anònima radicada a Madrid – Aena – ningú no va protestar. En paral•lel des de Catalunya varem dificultar tot el que varem pòquer el desenvolupament del aeroport. A 1988 la Generalitat, per iniciativa seva, va declarar zona Zepa els entorns de aeroport i a més va crear el Polígon Empresarial Mas Blau com annex al desenvolupament firal que hi volia fer allí. Més tard, a 1997, va aprovar el Parc Residencial Gavà Mar. Es a dir, els catalans varem fer el possible per encerclar i limitar el creixement del aeroport del Prat. Els antics responsables de la Generalitat no han explicat encara les seves motivacions, més enllà de les apel•lacions a la xarxa catalana de aeroports connectada per trens d’alta velocitat. Per cert, encara ara, alguns ex responsables continuen defensant aquestes idees. Deixem això per altre oportunitat i concentrem-nos en el futur sobre el nou Aeroport. En primer lloc, si fer previsions es delicat, molt més en el camp de la aviació comercial. Es molt arriscat sumar-se al consens generalitzat de preveure creixements del 7 o 8 % anyal com fins ara. El altíssim consum energètic per viatjer-km i la ajuda directe al efecte hivernacle son fets que inviten a la reflexió. Tampoc es fàcil que el querosè continuí sense pagar impostos com fan els altres mitjans de transport. Però malgrat tot, siguem optimistes i considerem que no hi haurà recessió i que continuarà un cert creixement. El segon tema es la batalla comercial entre les empreses transportistes globals i les de “baix cost”. Això es essencial per definir el disseny dels aeroports, ja que no son iguals les necessitats de les empreses explotadores del “punt a punt” i les de les globals. Com no hi ha consens entre els especialistes, no ens queda més remei que apuntar-nos als que preveuen la coexistència de ambdues tipologies en percentatges equilibrats, tot tenint en compte que avui les “baix cost” ja tenen un 30 % del mercat europeu. En aquest punt, no puc deixar de dir, que m’apunto al sector dels que donem altes possibilitats a una victòria del concepte baix cost. Si passes això, com més endavant veurem, no seria dolent par Barcelona. Acceptat que seguirà un cert creixement i la coexistència de transportistes de baix cost amb globals, la tercera qüestió es com seran els avions del futur. Els megacarriers de 600-800 places seran relativament més eficients des del punt de vista energètic i adaptables al concepte de empresa global. Els avions de 250 places i de llarg radi seran adients per les linees de punt a punt. D´acord amb els punts anteriors es plausible pensar que les flotes d´avions del futur mantindrán un equilibri entre els dos tipus d´avions. Es a dir, acabarà en equilibri la actual batalla entre Airbus i Boeing. Aquí arribem al quart punt que es el que ens interessa: Hem encertat amb el projecte d’aeroport de Barcelona?. Per molt sorprenent que sigui, la resposta des del punt de vista geogràfic, logístic i comercial es positiva. La situació geogràfica es perfecta. Està al nodus de les comunicacions catalanes i al centre de gravetat demogràfic. Les idees de fer el aeroport al Penedés o la Segarra eren inferiors. Tampoc es vàlid pensar en una “xarxa catalana de tres aeroports connectats per Ave” com volia la Generalitat. El concepte de “hub” es precisament el contrari. El que si que val, es la possibilitat que Reus i Viloví s’especialitzin en punt a punt, paqueteria i charter. La situació logística i funcional es imbatible. Està al costat del Port i, encara que la terminal de mercaderies s´ha situat al costat oposat, hi ha grans sinergias per el establiment d’empreses logistíques. El aeroport rebrà gran profit de la obertura asiàtica que encertadament fa el Port de Barcelona. Però el millor es que hi ha la possibilitat de fer a baix cost una pista paral•lela a la costa, a uns 200 metres dins del mar, que permetrà treballar les 24 hores dia. Es molt difícil que a Europa hi hagi un altre competidor, amb les avantatges comercials que més endavant veurem. Finalment, per caramboles que un altre dia s’explicaran, està surtin un diseny molt funcional del nou aeroport.. Encara passarem algunes crisis – soroll a Gavá-Mar, connexió ferroviària amb el costat terra, traspàs de titularitat i gestió, discussió amb l’ajuntament del Prat, necessitats territorials noves – però a mig termini tindrem un aeroport amb ample horari, funcional i flexible. També es optimista la situació comercial per atreure distribucions regionals de companyies àrees. Les companyies volen, per aquest ordre, amplitud horària de actuació, funcionalitat i rapidesa de servei i massa critica de viatgers. En amplitud horària, que es el principal factor de decisió, serem els primers d’Europa un cop tinguem la pista al mar. Obrirem 24 hores, a nivell de mar i amb poquíssims dies d’inclemències atmosfèriques. La funcionalitat esta assegurada per un disseny que ha sortit bé gracies al grup de treball del Pla Barcelona d´Aena i d’una sèrie de caramboles poc conegudes encara, si tenim en compte que fa sis anys les autoritats catalanes volien la tercera pista a 750 o 1190 metres de la principal. La massa de viatgers aportada per l’entorn ha millorat, es equilibrada entre negocis i turisme, i pot ser incrementada per connexions que creen els nous operadors. El resum es que els propers cinc anys cern complicats. Tindrem moltes crisis com la produïda per la no renovació del handling a Iberia. Hi haurà debats estèrils provocats per la ignorancia i per amagar errors del passat. Però ja hem reaccionat col•lectivament. Hi ha integrés i els diaris en parlen. I sobretot, el vent ens bufa a favor. Ara depèn de nosaltres. Santiago Montero Enginyer Industrial Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Estratègies competitives per a Pymes davant el nou escenari turístic a Catalunya

    Estratègies competitives per a Pymes davant el nou escenari turístic a Catalunya

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    03-08-2006

    Per raons conjunturals, la indústria turística del segle XXI es troba sotmesa a forts canvis que posen el sector en una situació delicada i fortament imprevisible. El sector s’ha vist obligat a aprendre a gestionar els riscos esperats, com la guerra i els atacs terroristes, i els ciutadans, que ja no renuncien a viatjar, obliden…

    Introducció: Per raons conjunturals, la indústria turística del segle XXI es troba sotmesa a forts canvis que posen el sector en una situació delicada i fortament imprevisible. El sector s’ha vist obligat a aprendre a gestionar els riscos esperats, com la guerra i els atacs terroristes, i els ciutadans, que ja no renuncien a viatjar, obliden les crisis amb certa facilitat. Malgrat la situació actual, tant conjuntural com estructural, cal repensar amb optimisme el canvi de model turístic que s’imposarà durant el segle XXI. Una transformació profunda ja iniciada que no té previst que s’aturi. L’evolució de la motivació per fer turisme es va modificant amb la nova concepció de les coses i els nous estils de vida de l’anomenada era del coneixement en què l’oci adopta un paper de turisme basat en l’entreteniment: oci actiu, turisme d’aventura, emoció i coneixement. Parlem, per tant, dels nous turistes del segle XXI. Menys hores de treball, més esperança de vida, més temps lliure, més capacitat de consum, més coneixement… un consumidor més sensibilitzat pels aspectes qualitatius de l’oferta de les destinacions. L’oferta turística ha d’estar en consonància amb els nous desitjos dels clients. Nou escenari competitiu de les destinacions turístiques. Polítiques turístiques d’acompanyament del canvi Les destinacions turístiques han de treballar intensament per garantir la seva competitivitat, actuant fonamentalment sobre els eixos següents: • L’ordenació territorial • La planificació de les infrastructures • Una òptima dotació i gestió dels serveis públics • El desenvolupament de destinacions turístiques de qualitat, social, cultural i ambientalment parlant • El reconeixement de la identitat de la destinació com a valor per al turisme • Una excel•lent promoció de les destinacions turístiques i la recerca de nous mercats potencials El repte de les destinacions turístiques és posar en valor la seva riquesa i atractius, amb una forta dosi d’imaginació, de cooperació públic-privada, planificació a mig i llarg termini i una excel•lent promoció. Catalunya té un gran repte per a la competitivitat en matèria de turisme: diferenciació en productes turístics Garantir la competitivitat representa el major repte per a l’activitat turística al nostre país. El model tradicional de turisme a Catalunya presenta un cert nivell de maduresa que obliga administracions i empreses a revisar-lo i renovar-lo aplicant també nous models de gestió, curosos amb els elements diferenciadors i d’identitat de les nostres destinacions i, territorial i ambientalment, responsables. Un model de turisme de qualitat i sostenible, és a dir, viable econòmicament i socialment sense deteriorar el medi ambient ni la cultura local, amb bons resultats econòmics i empresarials i amb oportunitats de treball i beneficis per a la comunitat local. Un dels problemes del model turístic actual és la concentració i la saturació física i temporal. La creació d’oferta turística diferent del model de sol i platja passa per desenvolupar productes turístics vinculats al patrimoni natural i cultural del país, i a aquelles manifestacions culturals pròpies que poden generar un fort interès, com gastronomia, disseny, moda, arquitectura i formació entre d’altres. Fomentar la innovació i la creació de nous productes, afavorint l’especialització, i incidir en la professionalització de tota l’oferta per facilitar als clients una experiència vacacional única, pot aportar el valor afegit necessari perquè Catalunya es consolidi com a destinació turística de qualitat en el nou escenari de competitivitat. El repte de la competitivitat de les empreses turístiques en el nou escenari. Estratègies competitives Les empreses, també, hauran de repensar els actuals models de gestió i fonamentar les estratègies competitives en: • La innovació, entesa com la capacitat permanent de transformar l’activitat que es realitza per oferir productes i serveis més adaptats als mercats, i que demana flexibilitat, anticipació i adaptació als canvis, cercant elements clarament diferenciadors i amb elevat valor afegit per als clients. • La qualitat, com a voluntat constant de millora en la recerca i solució de les necessitats i desigs del públic objectiu i grups d’interès. • Millores en la gestió i organització de les empreses turístiques. Les estructures organitzatives s’hauran d’adaptar a la nova visió estratègica, en un procés que requereix una visió global del negoci, flexibilitat, especialització i molta agilitat en la presa de decisions. És important incentivar la inversió en tecnologia de les empreses turístiques, especialment per a la distribució i comercialització de serveis, amb la implantació de sistemes on line, la creació de pàgines web i la connexió a internet. • Formació i qualificació dels recursos humans com a necessitat indissociable per a la competitivitat del sector, sustentada no només en els coneixements teòrics, sinó especialment en l’adquisició i desenvolupament d’aptituds i actituds. En el cas del CETT , aquests aspectes es treballen intensament en els diferents nivells de formació i són fonamentals en el model pedagògic, que es basa en el desenvolupament de competències professionals a través de l’adquisició de coneixements, habilitats tècniques i adquisició d’altres competències genèriques, fonamentalment interpersonals i personals, (actituds i aptituds), no tan sols a les aules sinó també ens els Centres propis d’aplicació i en les empreses del sector,amb la finalitat d¡aportar les capacitats directives necessàries en l’actual context del turisme. Productes i serveis excel.lents i innovadors poden ser la clau de la competitivitat de les empreses i del sector, especialment en mercats madurs. Empreses amb una nova cultura orientada a satisfer les necessitats dels clients i a la millora contínua. Empreses que evolucionen amb l’objectiu de satisfer i fidelitzar els clients, incorporen també en la seva gestió la formació i la satisfacció del seu equip i interessos generals de la societat, immerses en un procés de revisió constant. Només així, en l’actual context de globalització, podrà existir una oferta de productes clarament diferenciats en bones condicions de competitivitat que ens permeti posicionar-nos amb força en el mercat i ser competitius en el futur. Maria Abellanet i Meya Associada al Cercle per el Coneixement Activitat Professional: Consellera delegada – Directora General CETT

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | | |

    Integració: Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

    Integració: Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    24-07-2006

    Amb l’aprovació de la fusió per part de les respectives assemblees, les dos organitzacions iniciem el procés jurídic i administratiu que culminarà al gener de 2007

    Amb l’aprovació per part de les assemblees respectives (maig i juliol d’enguany) el Cercle per el Coneixement i el Barcelona Breakfast han culminat el procés pel qual les dos organitzacions esdevindran una sola no més enllà del gener de 2007. L’associació sorgida de la integració de les dos organitzacions tindrà per nom Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast, i sorgeix amb el compromís d’esdevenir l’organització de referència, de la Societat Civil Catalana, quant a l’economia i la Societat del Coneixement. El llarg procés no ha estat exempt de dificultats però el procés de fusió ha estat possible per la coincidència d’objectius fundacionals, la generositat dels seus associats, i la voluntat de fer país convençuts de que la governabilitat i el progrés sols són possibles quan les societats assoleixen un funcionament sincrònic en la triada: Administració, Societat Civil i Mercat. Entesa la societat civil “com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa)”. El Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, com a organització de la societat civil catalana, oberta a la col•laboració amb altres organitzacions i institucions, al igual que ho fèiem les dos associacions, treballarà des de la pluralitat i la independència, estant amatent a aquelles actuacions que condicionen l’esdevenidor tot efectuant propostes a llarg termini, aquelles que d’assumir-les o no rau el futur del país i el progrés dels joves. Propostes que no han d’estar subjectes a polítiques partidistes ja que fan referència als grans reptes de la Societat del Coneixement: 1. L’Educació dels seus ciutadans i en especial dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual que possibilita “aprendre a aprendre i desaprendre” al llarg de tota la vida. Tot assumint que si la formació és cara, la ignorància ho és molt més. 2. L’ajustament dels elements productius als nous models d’organització en xarxa per adquirir la capacitat d’arribar als mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor afegit. 3. La integració en les xarxes de coneixements i innovació mundials com un node de generació de valor qualificat. Xarxes que només integren als nodes que aporten, a la totalitat de la xarxa, elements de referència quant a la investigació, producció i innovació, i que permeten convertir la innovació en PIB. 4. L’establiment de polítiques encaminades a preservar la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans, tenint especial cura de la salut dels més grans, el foment de la cultura, l’exercici de la llibertat d’elecció dels joves, l’equilibri de l’ecosistema que ens acull i les actuacions que impedeixin la fractura social i l’exclusió del progrés per motius generacionals, culturals o geogràfics. La cohesió social és la plataforma insubstituïble per al progrés. Barcelona Juliol 2006. Cercle per el Coneixement: www.cperc.net Barcelona Breakfast: www.BarcelonaBreakfast.com

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    El curs finalitza i nous titulats arriben al mercat laboral

    El curs finalitza i nous titulats arriben al mercat laboral

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    24-07-2006

    En els últims dies hem assistit a actes de final de curs acadèmic amb el que es certificava que el curs 2005.2006 havia finalitzat. Amb ell, milers de joves han assolit la titulació universitària, o de formació professional, que els habilita i capacita per iniciar la seva trajectòria professional. Aquests dies, una part de joves…

    El curs finalitza i nous titulats arriben al mercat laboral En els últims dies hem assistit a actes de final de curs acadèmic amb el que es certificava que el curs 2005.2006 havia finalitzat. Amb ell, milers de joves han assolit la titulació universitària, o de formació professional, que els habilita i capacita per iniciar la seva trajectòria professional. Aquests dies, una part de joves entusiastes miren les ofertes d’ocupació de les borses de treball dels seus centres o les pagines dels diaris buscant aquella feina que s’ajusti a les seves capacitats, il•lusions i projectes de futur. Malauradament un cert desencís es reflecteix em el seu rostre al constatar les característiques de les ofertes d’ocupació i les contraprestacions salarials que s’ofereixen. L’observació dels rostres il•lusionats, però ara tenyits de preocupació, coincideix amb la publicació de les dades de la inflació interanual: a Catalunya assolí el 4,1% ( 3,9% a Espanya), i les prediccions indiquen que, en el millor dels casos, el 2006 ens deixarà amb una inflació no inferior al 4%, una xifra molt llunyana al 2% prevista inicialment per el govern de L’Estat. El preu de petroli es senyala com un dels factors primers, i en la llista de productes mes inflacionistes apareixent de forma destacada l’habitatge i el transport. El increment del preu de l’habitatge i la seva repercussió sobre la capacitat d’emancipació dels joves, en un país on la cultura del lloguer es gairebé inexistent, no ens pot deixar indiferents, ja que si be és cert que avui per avui els tipus d’interès real a Espanya son negatius, també és cert que els salaris que reben la majoria dels joves catalans i espanyols no permeten afrontar la compra de la llar, ni allunyant-se dels llocs on hi ha mes oferta de treball, i en cas de que sigui possible es requerit invertir hores i hores en una xarxa de transport que no s’ajusta a la mobilitat requerida per la Catalunya actual i que segueix els patrons i els esquemes del últim quart del segle passat. El model econòmic actual no permet, en molts del casos, incrementar notòriament els salaris mitjans dels treballadors, i que es requerida una transformació del mateix amb la finalitat de que aquells puguin apropar-se als que pertocaria a la posició d’Espanya en quant a dades macroeconòmiques. Aquest és un fet que comporta als mes joves precarietat laboral i dificultats per desplegar els seus coneixements i vàlues en el sistema productiu. De be segur que el sistema educatiu es millorable, i que els mestres i professors necessiten mes recursos i recolzament en la seva tasca diària, però també és cert que les escoles i universitats desenvolupen amb esforç la tasca encomanda de preparar persones per afrontar els reptes de l’esdevenidor. Malauradament però, molts de nosaltres tenim la impressió de que aquestes capacitats no son utilitzades plenament per el país i el seu sistema productiu. Aquest es un fet real que deuríem considerar i no menysprear, ja que de la seva utilització eficient i eficaçment rau, tant les claus per assolir el progrés, com el disposar d’una joventut il•lusionada i ambiciosa que desitja assumir reptes de cara al futur. Lina Zulueta Fernadez. Soci Cercle per el Coneixement Activitat Professional: professora Universitat Ramon LLull

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Els nous entorns enriqueixen la nostra quotidianitat

    Els nous entorns enriqueixen la nostra quotidianitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals

    Hora
    Data

    04-07-2006

    Entrevista de Pablo Mancini a Joan Mayans i Planells, llicenciat en Antropologia Social i Història Contemporànea per la Universitat de Barcelona, membre fundador i actual director de l’Observatori per la Cibersocietat i membre de la Junta Directiva del Cercle. Publicada a educ.ar.

    Joan Mayans i Planells es autor de los libros “Género Chat. O cómo la etnografía puso un pie en el ciberespacio” (Gedisa, 2002) y “Sota un silenci amb mil orelles. Perspectives socials sobre ciborgs i ciberespais” (Edicions UIB, 2002). Algunos de los temas que investiga son la etnografía de ciberespacios concretos, la gestión del conocimiento y el diseño/concepción de espacios digitales para el conocimiento, los aspectos lingüísticos y formales y el análisis del discurso mediado por computadoras, y las dinámicas de interacción e intercambio simbólico en el ciberespacio. En diálogo con educ.ar, Joan Mayans i Planells analizó casos que se inscriben en esos campos y se explayó sobre el congreso on line que organizan desde el Observatorio. Por Pablo Mancini Usted ha explicado hace tres años el potencial del ciberespacio en tanto nuevo espacio público para el desarrollo de la identidad local. ¿Cómo encuentra esa posibilidad actualmente? ¿Se ha aprovechado significativamente ese potencial? —Probablemente, lo más significativo de estos últimos años en internet sea que hemos asistido a la progresiva creación de nuevas localidades. En aquel artículo al que te refieres, proponía el ciberespacio como un entorno en el que lo local y lo inmediato podían jugar sus bazas, ante los potentes procesos de globalización económica y cultural de los que todo el mundo hablaba hace unos años. Sin embargo, no creo que las entidades locales, a quienes se dirigía aquel artículo, hayan aprovechado el medio para lo que allí se proponía. Esa dimensión local a la que me refería, en un sentido clásico del concepto, apelando a municipios, pueblos y ciudades, no creo que haya dado ningún salto importante en cuanto a su utilización y proyección en el ciberespacio, entre otras razones, porque hemos ido adaptándonos y relativizando esa hipotética amenaza de la globalización cultural. Y, por otro lado, hemos visto como lo local, lo inmediato, se ha redefinido. La proliferación masiva de blogs y sistemas de sindicación y de enlace mutuo entre blogs tiene una importancia fundamental en la construcción de estas nuevas localidades: nuestro entorno social inmediato se ha visto alterado por la presencia de una nueva red de opinantes, escribientes y comentaristas completamente apropiada y personalizada por cada sujeto. En nuestro contexto cotidiano, inmediato, el lugar que antes ocupaban los ciudadanos-vecinos ahora lo empiezan a jugar los blogs-vecinos. Con todo lo que ello implica. En su libro Género chat. O cómo la etnografía puso un pie en el ciberespacio, ha estudiado el fenómeno de la escritura en tiempo real. Actualmente, el chat parece ser una de las formas culturales más naturales de los nativos digitales: ¿ya hemos visto todo en este campo?, ¿advierte algo nuevo para el futuro al respecto? —Desde luego, el chat, al día de hoy, ya parece casi una tradición del ciberespacio. Hace tanto ya que lo experimentamos por primera vez, cuando nos sorprendió su formato y sus características, que parece casi una cosa tan antigua… como la misma internet. Es muy posible que esta “antigüedad” como medio de comunicación sea la causa de que lo hayamos incorporado, de una forma naturalizada a nuestras prácticas comunicativas, como también ocurre con el correo electrónico. Creo que el chat ha encontrado unos determinados nichos y contextos sociales que le son especialmente propicios. Una gran mayoría de los usuarios de internet conocen los chats y los han experimentado. Sin embargo, por el hecho de tratarse de mucho más que una herramienta, de ser mucho más exigente a nivel de atención, continuidad y tiempo, hace que su uso se haya, progresivamente, situado en esos determinados nichos sociales. Por otro lado, los dispositivos de mensajería instantánea han ocupado la dimensión más directamente instrumental de los chats, haciendo que los chats, por sí mismos, asuman un mayor papel de espacio abierto, público y socialmente significativo. Esto, por supuesto, no quiere decir que lo hayamos visto todo, en este terreno, pero sí que es cierto que parece que los chats han encontrado su sitio socialmente significativo en el ciberespacio y que su importancia y aplicación social y cultural está mucho más definida que otros fenómenos emergentes en el ciberespacio. Pero precisamente la proliferación de estos constantes fenómenos emergentes; el hecho de que estemos hablando de un sector social cuya infraestructura fundamental son productos tecnológicos de consumo; la constante aparición de nuevas aplicaciones y dispositivos, hacen que el terreno se mueva bajo nuestros pies. Eso quiere decir que nada es estable en el ciberespacio y los chats, desde luego, no son ninguna excepción. —¿Cómo está observando el fenómeno de la proliferación de aplicaciones Web 2.0? —A mí me recuerda bastante lo que leí de la Web 0.1. En los últimos años del siglo pasado leía sobre los orígenes de internet y sobre todas aquellas personas e ideas que iban a hacer de internet algo socialmente revolucionario; los argumentos y las promesas de aquellas nuevas tecnologías y sus redes sociales. Tal vez luego chocamos con la realidad, la comercialización y la cotidianización de internet, la Web que todos hemos conocido, aprendido y, hasta cierto punto, aborrecido. Por eso digo que la Web 2.0 es más que un proyecto, es un desiderátum con resabios de esa amalgama de personas, ideas y proyectos medio utópica, medio revolucionaria, pero rabiosamente sociocéntrica, que fue la internet de antes de internet. Sin embargo, el concepto también tiene un componente de moda conceptual que se entronca con la frecuente aparición de nuevos programas, nuevas aplicaciones y nuevos nombres. Esta tendencia a la novedad, intrínseca en internet, no debe hacernos pensar que internet avanza, casi por inercia, hacia el modelo 2.0, con todo lo que esto implica de apertura, participación masiva y creación de entornos dinámicos. Esto no sólo no es necesariamente así, sino que puede llevarnos a perder de vista otros fenómenos tecnológicos, macro-empresariales e incluso legales que tendrán mucho que ver en cómo será la internet de dentro de algunos años, vaya por el número de versión que vaya. Esta es precisamente uno de los temas centrales del próximo congreso del Observatorio para la CiberSociedad, así que nos queda aún mucho que discutir sobre el tema. —¿Cómo analizaría el auge de redes sociales como MySpace o Second Life? En el caso de Second Life, las personas que participan construyen “alter egos a medida” y espacios que hibridan lo público con lo privado. ¿Cómo explica que más de 250 mil personas elijan llevar una segunda vida en la pantalla y generen relaciones, eventos y hasta dinero, que tienen impacto fuera del mundo virtual? —Conozco poco estos fenómenos, pero sin duda se parecen mucho a otros casos anteriores de participación masiva en entornos lúdicos y de vida social alternativa propios de internet. Siempre he pensado que la mayoría de las mejores “killer apps” del ciberespacio tienen un componente lúdico. Así fueron las prístinas listas de discusión de Arpanet, así fue Usenet y así fueron los chats. Así fue el clásico caso de Habitat y sus múltiples variantes de ciudades, poblados y lugares virtuales. Así también se explica el éxito de los mensajes cortos de los teléfonos móviles y su apropiación social como herramienta personalizada, más allá de su función telefónica. Así son los entornos de creación personal o colectiva en el ciberespacio, como los blogs. Yo creo que la explicación para fenómenos como Second Life o MySpace tiene mucho que ver con estos otros fenómenos: permiten crear redes sociales significativas para sus participantes. Permiten crear y recrear la identidad, proyectarla en nuevos entornos y volver a ser uno mismo. Quizá porque nuestro entorno cotidiano “tradicional” o “duro” no nos lo permite, porque no es lo bastante satisfactorio o, simplemente, porque estos nuevos entornos enriquecen nuestra cotidianidad. Para mí, este último factor es el determinante, al menos, a un nivel colectivo. Nuestro personaje de Second Life o nuestro nick en un canal de chat nos da la oportunidad de ser socialmente significativos. Y en última instancia, ¿no es eso lo queremos todos? El Observatorio para la CiberSociedad (OCS) que usted dirige ha anunciado que en noviembre próximo se celebrará la tercera edición de su congreso online. En los dos congresos anteriores (septiembre de 2002 y noviembre de 2004) los ejes de las convocatorias fueron “Cultura & Política @ CiberEspacio” y “¿Hacia qué sociedad del conocimiento?”. ¿Cuál es la idea rectora del próximo congreso del OCS? ¿Qué desafíos emergen para esta tercera edición? —Creo que la evolución de las temáticas de los congresos del OCS es, cierto modo, paralela a la propia cibersociedad o, queremos pensar, a los retos que se plantea en cada momento, desde una perspectiva sociocéntrica. Me explico: desde los primeros barruntos del OCS y en concreto en el congreso de 2002, creíamos que nuestro objetivo fundamental era modificar el foco central de atención sobre el ciberespacio. Queríamos subrayar que el ciberspacio, como espacio público, debía ser analizado, aproximado, entendido, gobernado, ocupado desde un punto de vista sociocéntrico, y no tecnocéntrico. Esto, que hoy parece algo superado, hace cuatro años no era así en absoluto. Creo que la labor del OCS y de aquel congreso colaboró con otras iniciativas que consiguieron llevar a más sectores el interés por lo cibersocial. En particular, estoy convencido de que el impacto de aquel congreso en el entorno académico fue importante y ha tenido continuidad, descubriendo el ciberespacio como lugar eminentemente social, donde tienen lugar cosas que merecen la atención de los científicos sociales. En el 2002 insistíamos en el carácter cultural del ciberespacio. Y, como consecuencia de esto, quisimos prestar una especial atención a los conflictos y a la política en el ciberespacio, puesto que donde haya sociedad y cultura hay conflictos, intereses y política. Negarlo, obviarlo o incluso ocultarlo también tiene efectos y consecuencias políticas. En el 2004 quisimos continuar con esta línea específica y propia de los congresos del OCS, que combinan el debate académico con el impacto social y la dimensión política del tema. Por ello nos fijamos en la expresión de moda del momento: “sociedad del conocimiento”. El concepto llevaba ya algún tiempo circulando, pero en aquel momento nos pareció que representaba magníficamente el momento que estábamos viviendo, al menos en el contexto del Estado español: por un lado, encontrábamos los discursos políticos, mensajes publicitarios, iniciativas empresariales aplaudiendo la llegada de una incierta “sociedad del conocimiento”; por otro lado, la realidad, en forma de una creciente fractura digital, de movimientos contradictorios de apropiación de las tecnologías, de comercialización y vulgarización de muchos de los detalles que se apuntaban en los años noventa como potencialmente revolucionarios, etcétera. Esta contradicción quedaba reflejada en los interrogantes entre los qué encerrábamos el título del congreso del 2004: ¿Hacia qué sociedad del conocimiento? Como en aquel momento no fuimos capaces de encontrar una respuesta clara a la pregunta, sino una gran cantidad de propuestas, análisis, síntomas e ideas, es pertinente que en el 2006 nos replanteemos esta cuestión con otros términos y a la luz de las nuevas dinámicas que están modificando la textura social de la Red. Antes hablábamos de la Web 2.0 y creo que este será uno de los temas centrales del congreso de este año. Porque bajo la idea de Web 2.0 se encuentra buena parte de los debates que han llevado a la elección del título y a la redacción de la línea editorial del nuevo congreso. Cuando decidimos encabezar el nuevo congreso con el título “Conocimiento Abierto; Sociedad Libre” estábamos proponiendo una fórmula provocadora, que pone en cuestión y confiere protagonismo a todos los movimientos open que estamos viendo proliferar en los últimos años. Pero a la vez, desde un punto de vista menos técnico, también suponen una muy buena excusa para debatir sobre las ideas de una Red más participativa, con muchos más creadores, con más capacidad multimedia e interactiva, con nuevas estructuras de redes “locales” hechas a partir de las nuevas localidades de nuestros vecindarios virtuales, etc. Uno de nuestros objetivos para este congreso será conseguir vincular, precisamente, los movimientos “open”, todos los fenómenos de “Web 2.0” y darle a todo ello la dimensión política y la relevancia social que hay tras todo ello, para que se convierta, de nuevo, en objeto de reflexión y análisis. Actualmente estamos en fase de recepción de candidaturas para la formación de grupos de trabajo, que son la base fundamental de los debates del congreso. Por ello, quiero aprovechar esta ocasión para invitar y para animar a todos, y no sólo desde ámbitos académicos, a visitar la web provisional del congreso (www.cibersociedad.net/congres2006), a leer allí la línea editorial del congreso y a plantearse la posible organización de un grupo de trabajo sobre alguno de los temas sobre los que aquí hemos conversado. En la medida en que seamos creativos y nos atrevamos a hacer las preguntas apropiadas en el planteamiento de los grupos de trabajo y discusión, conseguiremos encontrar las respuestas más importantes a un enunciado que también puede expresarse en forma de pregunta: Conocimiento Abierto, ¿Sociedad Libre? Fecha: Junio 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Entrevista amb Antoni Giró, rector de la UPC

    Entrevista amb Antoni Giró, rector de la UPC

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    30-06-2006

    En el context de la Societat i l’economia del Coneixement, la competitivitat en un món global requereix d’un sistema educatiu que desenvolupi una formació d’alta qualitat, una recerca significativa i una important transferència dels resultats de la recerca cap a l’empresa. Uns requisits que han d’anar acompanyats de la voluntat real de les empreses d’assolir…

    • Què opina del sistema de recerca i transferència actual? –En el decurs dels darrers anys la recerca a Catalunya ha augmentat tant quantitativament com qualitativament. Però encara som lluny d’on hauríem de ser. Així que cal continuar apostant per la recerca per acostar-nos més als nivells que en volum i en recursos econòmics es donen en els països més avançats de la UE. Sigui com sigui, el cert és que el desenvolupament de la recerca de qualitat a Catalunya ha permès dinamitzar els processos de transferència de coneixement i de resultats d’aquesta recerca cap a la societat i cap a les empreses. Estem en el bon camí, però no ens podem aturar i, novament, hem de reclamar un major esforç de l’administració a l’hora de destinar recursos a la recerca. També a les empreses que han d’apostar per la innovació i per la recerca si volen continuar essent competitives, ara amb productes d’alt valor afegit. • El Cercle ha evidenciant que les universitats i les empreses parlen llenguatges diferents, i a la vegada que els terminis i prioritats no coincideixen. Què creu que caldria fer per capgirar aquest situació? –Així era fins fa uns anys. Però tinc la impressió que universitat i empresa s’han anat acostant i parlen, cada dia més, un llenguatge més comú. I això perquè uns i altres hem descobert que ens necessitem i que hem de treballar conjuntament si volem que el país progressi i avanci. A més no podem oblidar que la universitat mateixa està actuant sovint com a dinamitzador socio-econòmic a través de programes nascuts en la institució acadèmica que aposten per la generació d’empreses amb un alt valor afegit. En el cas de la UPC hem de fer esment de l’èxit assolit pel Programa Innova. Una iniciativa que, només en cinc anys, ha estat motor de creació de 150 empreses de base tecnològica que, al seu torn, han creat més de 700 llocs de treball de molt alta qualificació ja que el 90% dels seus treballadors són titulats universitaris i doctors. • Un dels temes recurrents és la mobilitat del professorat, i facilitar anades del personal universitari a les empreses per períodes més o menys llarg, garantint la seva tornada en condicions òptimes, així com primar la col•laboració dels professors i doctorands. Com veu aquest tema: mite o realitat? què es podria fer per millorar? –En la línia que apuntava abans, la col•laboració i l’entesa entre universitat i empresa cada vegada ha de ser més rellevant i ha de donar més bons resultats. La universitat ha de posar a disposició de les empreses persones altament qualificades, preparades per innovar i per donar molt valor afegit a la producció d’aquestes empreses. En aquest sentit la universitat ha d’escoltar a les empreses per formar millor els futurs titulats i titulades. En aquesta mateixa línia treballem des de la universitat per formar doctors disposats a incorporar-se a les empreses, aportar els seus coneixements i desenvolupar programes d’innovació i d’inversió en R+D+I. • El teixit empresarial petit i atomitzat de Catalunya dificulta la col•laboració i l’abordament de projectes ambiciosos. Què ens pot dir al respecte? –Certament la composició del teixit empresarial a Catalunya està format per un elevat percentatge de petites i mitjanes empreses. Això dificulta, sovint, la capacitat d’aquestes empreses per abordar projectes de recerca i d’innovació. No obstant això, disposem de fórmules diverses i imaginatives que han d’ajudar a què també la petita i mitjana empresa puguin gaudir dels avantatges que la innovació i la transferència de resultats de la recerca pot significar per als seus productes. M’estic referint a les oportunitats que es deriven, d’una banda, de l’aprofitament d’instruments com el Centre de Transferència de Tecnologia (CTT) de la UPC; de l’altra de les iniciatives ja establertes entre la Universitat i el CIDEM en matèria d’innovació i transferència de tecnologia a través de les xarxes d’innovació tecnològica, centres tecnològics, trampolins tecnològics, que faciliten enormement la concreció de projectes d’R+D+I per a la petita i mitjana empresa. • Canviant de tema: el món es regionalitza i s’especialitza i cada cop més cal ser referent en alguna àrea de saber. Quines creu que podrien ser les àrees de desenvolupament estratègic quant a generació de coneixement i futur a Catalunya? –La nostra base empresarial s’ha estructurat tradicionalment entorn dels sectors alimentari, automobilístic i tèxtil; sectors que per continuar essent estratègics han d’incorporar nou coneixement i alt valor afegit als seus productes. En altres paraules: cal fer possible l’adaptació d’aquests sectors tradicionals als nous reptes que fenòmens com el de la deslocalització plantegen. Al costat d’això hem d’apostar per altres sectors que malgrat no disposen d’una tradició a casa nostra, ens han de ser absolutament estratègics de cara el futur. L’aeronàutica, la bioenginyeria, les TIC’s són alguns d’aquests sectors que hem de potenciar i en els quals, atesa la recerca que s’està fent ara a Catalunya, disposem de moltes i molt bones oportunitats. • El model d’R+D+i de la Unió sembla més propia per les economies avançades del nord que per la realitat del teixit productiu del Sud d’Europa. Què pot dir-nos d’aquest fet? –No penso que sigui ben bé així. Els països de la UE tenen, cadascun d’ells, les seves oportunitats a partir dels sectors productius en els quals sobresurten. A casa nostra, la nostra base productiva es troba en els sectors als quals ja m’he referit abans (alimentació, automòbil, tèxtil…) als quals cal afegir els sectors emergents i de serveis. No estem, ara com ara, excessivament lluny dels països més avançats de la UE pel què fa a la nostra capacitat per a la innovació i per a la recerca i hem de saber aprofitar les nostres oportunitats. • Per finalitzar: quin és el seu grau d’optimisme respecte a que Catalunya i el Sud d’Europa assoleixin la transformació del sistema productiu i interioritzin els paradigmes de la societat del coneixement? –Sóc optimista. I això perquè estic convençut que sabrem invertir adequadament en R+D tant a les universitats com a les empreses, continuant en la línia ascendent dels darrers anys. Si això és així –que sens dubte ho serà– la nostra distància amb la resta de països de la UE disminuirà progressivament. Insisteixo, però, que la nostra actual distància amb ells no és tan considerable com ho havia estat abans que no podíem transferir resultats de la recerca a la societat simplement perquè no disposàvem de coneixement. El repte és, ara que tenim coneixement, saber transferir aquest coneixement a les empreses del nostre entorn en una aposta de futur que s’ha de fomentar en disposar de sectors productius d’alt valor afegit. Barcelona, 26 de juny de 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | | |

    Ressenya del sopar amb Jordi Valls

    Ressenya del sopar amb Jordi Valls

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    30-06-2006

    En el sopar del 27 de juny, el darrer del Cicle sobre el nou model de finançament i desenvolupament, comptàrem amb la presència del Conseller de Treball i Indústria, Jordi Valls, que ens parlà sobre competitivitat i innovació en el context de la Societat del Coneixement.

    El Conseller començà la seva intervenció plantejant que el model econòmic que hem seguit en els darrers anys s’està quedant obsolet i requereix tot un canvi que permeti la “governabilitat” de la indústria al 2006. Una governabilitat que ha de poder-se estructurar deixant enrera el tradicional concepte industrial manufacturer dels segles XIX i XX. Fins i tot les estadístiques per les que ens guiem avui en dia no acaben de donar justícia al que realment s’hauria de considerar com a activitat industrial. Com a exemple, podem veure que la indústria audiovisual, inclosa l’editorial, en termes estadístics es considera que forma part del sector serveis. No obstant això, l’audiovisual ocupa unes 140.000 persones a Catalunya, davant d’unes 60.000 – 70.000 ocupades per la química i unes 40.000 – 60.000 persones que treballen en el camp de la indústria agroalimentària. Si ens fixem en la innovació, és inconcebible que encara estigui dividida en dos àmbits governamentals, CIDEM i universitat. En la mateixa línea, podem parlar de la Secretaria de la Societat de la Informació, però no podem seguir veient-la com una Secretaria pròpia desvinculada de la resta de sectors econòmics. Cal que siguem conscients de que és hora de modificar el concepte industrial a utilitzar. El que avui en dia comença a cobrar real importància són el comerç internacional i la logística. Aquesta darrera, molt cops menyspreada, es converteix en una necessitat per totes aquelles empreses, que malgrat no dur a terme un procés d’internacionalització, sí estan en un procés d’internacionalització de proveïdors. Estudiar i seguir el moviment de materials a la indústria des de les primeres matèries fins a l’expedició del producte acabat quan arriba al mercat és essencial i indispensable en un món cada cop més globalitzat, on el comerç es caracteriza per ser essencialment internacional. En aquest sentit, tenim diversos elements a tenir en compte: 1) La necessitat de les empreses d’internacionalitzar-se o, per altra banda, deslocalitzar-se, motivada a la imperant globalització de les tecnologies de la informació i comunicació. 2) La creixent importància de millorar la nostra productivitat. Els nostres nivells de productivitat no són gaire alts, a causa dels baixos nivells d’incorporació tecnològica als processos productius. Si mirem el cas dels Estats Units, independentment del seu dèficit públic o en la balança de pagaments, els seus nivells de productivitat són alts perquè s’hi ha generat una cultura i un coneixement tecnològic important, visible en els processos productius. A Catalunya el tema no està en crear un sector TIC, sinó que aquest es trobi dins de l’estructura industrial. Hem de ser capaços de crear talents que puguin desenvolupar-se en empreses potents, de forma que la gent que tingui capacitat productiva pugui incorporar tecnologia. 3) Hem de canviar el nostre model econòmic actual. Si fins ara el 80% de la riquesa provenia de l’ocupació i el 20% de la productivitat, ara ens interessa córrer més en termes de productivitat que no pas en ocupació Això no significa que no vulguem crèixer en ocupació, sinó que preferim fer-ho d’una forma més ralentida, però sòlida i de qualitat. Tot i això, no oblidem que hem tingut un creixement econòmic considerable en els últims anys. Les previsions de la OCDE per Espanya diuen que entre el 2008 i el 2012 seguíriem creixent al 2,5% anual. Una altra dada que crida l’atenció és que per primer cop des del segon semestre del 2001, el primer trimestre del 2006 ha mostrat un al creixement en el sector industrial. Per mantenir i millorar aquest creixement cal que es doni una reducció de la inversió en construcció per tal de poder redestinar aquesta inversió a altres processos industrials. 4) La política de les empreses ha de servir de suport constant per crèixer i per canviar. Això ha d’abarcar tots els àmbits: si abans tota l’atenció estava centrada en el producte, el que ara és vital són elements com el disseny, la marca, el márketing, la comercialització… Els productes, de vida cada cop més curta, necessiten d’altres elements de fidelització i de diferenciació de la marca. En el mateix sentit, es requereix un increment de la formació, ja que és discutible la rentabilidad social i laboral del volum de fons europeus destinats a formació en el nostre país durant els darrers 10 o 15 anys. Ara està surgint una nova generació d’empreses que no pot concebre l’activitat sense les TIC. La clau està en aconseguir que el teixit tradicional tingui un bon element d’incorporació tecnològica i no sigui únicament les empreses emergents les que utilitzin de forma eficient les tecnologies de la informació. En aquesta línea, cal fer un esforç entre l’administració pública i el sector universitari per tal de convertir la informació en coneixement i integrar el coneixement en l’activitat del sector industrial. Malgrat sembla que cada cop s’aconsegueix més aquest objectiu i es van aproximant les posicions dels dos actors, segueixen havent-hi dificultats en làmbit universitari per superar el tema de la conversió de la informació en coneixement, així com el sector empresarial encara no té o no sap utilitzar totes les eines per adquirir més reptes en l’àmbit tecnològic. L’administració pública ha de responsabilitzar-se de prendre mesures per aglutinar la innovació en un sol àmbit governamental, així com també ha de generar una governabilitat que doni resposta en aquesat realitat del segle XI, posant més valor afegit, més innovació i facilitant una major interrelació entre els tres sectors: universitat, empresa i administració pública.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    `La sexta`, el fútbol i la Societat de la Informació

    `La sexta`, el fútbol i la Societat de la Informació

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    27-06-2006

    Interessant reflexió sobre el fútbol, la televisió i la Societat de la Informació. Un article de to humorístic que ens parla sobre el nou canal de televisió (la “Sexta”), els seus problemes de cobertura i l’efecte del Mundial d’Alemania en el desplegament de la Societat de la Informació.

    El inicio del Mundial de Alemania nos ha situado al borde de ver aparecer una nueva fuente de alarma social: la señal de la Sexta, el canal de televisión que había adquirido los derechos de emisión en abierto del evento deportivo, no ha llegado a todos los usuarios. Aquellos que habían comprado, en cómodos plazos, un televisor plano de varias docenas de pulgadas, corrían el riesgo de tener que conformarse con utilizarlo para ver, por enésima vez, el fascinante documental sobre los hábitos alimentarios de los leones del Serengueti o el apareo de la rana roja de Borneo. La alarmante situación se entremezcla con el lío del despliegue de la televisión digital terrestre, la TDT. A nuestra antena llegan actualmente los canales analógicos convencionales, los de toda la vida, y los digitales de la TDT, aunque para poder ver estos últimos necesitamos un decodificador, artilugio que cuesta alrededor de cincuenta euros. Si vivimos en una comunidad de vecinos, posiblemente sea necesario realizar una ampliación de los amplificadores de cabecera. Un ingeniero de telecomunicación nos puede realizar el diagnóstico y recetar el tratamiento, y un instalador autorizado puede implementarlo con todas las garantías de calidad. Siempre y cuando haya tiempo, claro está. El problema es que, hoy por hoy, la Sexta no cubre todo el territorio, ni a través del canal convencional ni a través de los digitales. Pero no hay malos en esta historia. Su proceso de despliegue está en marcha y avanza a buen ritmo. En un rincón de la pantalla debería aparecer el cartelito de “estamos en obras”. En cualquier caso, se trata de un asunto que incumbe a una empresa privada, que debe desplegar de forma privada una red privada para retransmitir un espectáculo ofrecido por otra parte privada con la cual ha firmado, de forma privada y totalmente lícita, un contrato mercantil. Cargar a los poderes públicos con la responsabilidad de no poder ver el Mundial es, en este caso, excesivo. Los que se quejan porque consideran que tienen un derecho inalienable a ver los partidos de fútbol del Mundial se equivocan. Tal derecho no existe. Si tanto lo desean, pueden contratar los servicios de otro canal que los ofrece en la modalidad de pago, o pueden intentar buscarlos por Internet. Finalmente, salvados por la campana, se ha evitado el desastre: Cuatro nos brinda la posibilidad de visionar los encuentros más significativos. No se trata de un ataque súbito de filantropía, claro está. Por lo menos el Mundial habrá servido para acelerar el despliegue de la TDT, una tecnología de grandes prestaciones que nos zambulle aun más en la tan cacareada Sociedad de la Información. Ahora bien, no puedo evitar pensar que si el nuevo modelo de sociedad debe avanzar a golpe de partido de fútbol, apetece suscribir un “apaga y vámonos”. Antoni Brey Soci del Cercle per al Coneixement Vocal de la Junta del COETC

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    La política condiciona el desenvolupament de l´Economia del Coneixement

    La política condiciona el desenvolupament de l´Economia del Coneixement

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    26-06-2006

    Reflexió sobre la necessitat que el nou govern que es formi en les pròximes eleccions tingui com a objectiu possibilitar que Catalunya lideri el desenvolupament de l’economia del coneixement en la euro regió mediterrànea, tenint la vista posada a 10 o 15 anys i capaç d’afrontar actuacions a curt termini per preservar el present i…

    Amb la visita del darrer dijous dia 22 del president Maragall a la Moncloa, s’oficialitzà l’inici del procés de tancament d’un període de govern a Catalunya, no exent de sobresalts, tensions, sorolls de fons i ple d’incerteses, que més enllà de l’Estatut, ha impedit afrontar les polítiques que condicionen i determinen el futur. Sent cert que la tasca del Conseller Castells ha sigut eficient i digna d’elogi considerant les problemàtiques i limitacions existents, al igual que les actuacions del Conseller Nadal que han permès desbloquejar obres de gran importància, i les del Conseller Huguet, relatives a la internacionalització; també s’ha de reconèixer que Catalunya no ha abordat aquells projectes que permeten afrontar el futur, d’acord als reptes que exigeix l’economia del coneixement, garantitzar la competitivitat del teixit empresarial, generar els excedents requerits per les prestacions socials i garantitzar la qualitat de vida i el futur dels ciutadans. Les societats més avançades s’enfronten des del principi del mil•leni als desafiaments de la societat i l’economia del coneixement, la qual cosa comporta que els models de desenvolupament econòmic estiguin en un profund procés de transformació, els processos de localització s’accelerin, els temps d’aportació de valor dels productes es redueixin, creixin les incerteses i la competència asimètrica. Una transició de la societat industrial tradicional vers una més desenvolupada, que ha de crear valor afegit a través de la creativitat, la innovació i la comunicació. Un perfil de societat que ha de ser capaç de dinamitzar l’economia, de repensar el territori, de generar noves formes d’organitzar-se per dur a terme les activitats professionals, les relacions socials i un nou estil de vida més plural. Un procés possible pel teixit social i econòmic del país, sempre que es generin les condicions requerides i es prioritzin les polítiques que crean confiança i eliminen l’incertesa. Assumir els desafiaments de la Societat del Coneixement obliga a adaptar-se a un entorn altament competitiu i canviant, amb un excès d’informació assimilable que dificulta discernir entre veracitat i falsedat, el que exigeix disposar d’una ciutadania altament formada, tant en les actituds com en les aptituds que permeten seguir aprenent al llarg de tota la vida; ajustar els elements productius als nous models organitzacionals en xarxa, cooperant per a competir, assolint la capacitat d’accés als mercats globals amb productes d’alt valor i amb capacitat d’ubicar el procés productiu en les localitzacions més òptimes; polítiques decidides de R+D+i que facilitin tant el desenvolupament científic i tecnològic com la seva ràpida inclusió en el sistema productiu per convertir el “saber en PIB”; i l’establiment de polítiques que permetin garantitzar qualitat de vida i el benestar dels ciutadans en un context d’alta interrelació social i de greus fractures nord sud, i tensions est oest. Educació i desenvolupament social; foment de la investigació i de la innovació en ciència, tecnologia i diseny efectuada simbiòticament amb les empreses; ajustos i transformació del model productiu i suport decidit a sectors emergents, és un trinomi que ha d’abordar-se sense dil•lació, per no perdre capacitat de progrés i qualitat de vida dels ciutadans. Unes actuacions que no poden oblidar la necessària mobilitat de persones i béns, a l’igual que les polítiques encaminades a garantitzar els recursos hídrics i energètics. I és precisament en aquests camps essencials pel desenvolupament de la societat del coneixement on les polítiques empreses en els darrers temps han sigut més aviat escasses. Des d’aquesta perspectiva s’aborden les pròximes eleccions que han de configurar el govern que desplegarà el nou estatut, i haurà de recuperar, sense més dil•lació, el temps perdut. Unes eleccions que haurien de conduir-nos a un govern cohesionat, que entengui que assumeix un contracte amb la ciutadania a la que haurà de rendir comptes del que faci o deixi de fer. És necessari un govern fort amb la vista posada en 10 o 15 anys, capaç d’afrontar actuacions a curt termini per preservar el present i polítiques a llarg per a garantitzar el futur. Que apliqui el programa que han presentat davant la ciutadania, un programa clarament arrelat en el futur i en els reptes del segle XXI. El nou govern hauria de treballar amb un sol criteri i cultura, aplicant el programa complert que acceptaren amb el seu vot de forma majoritària els ciutadans, fugint de programes construits post eleccions amb l’estricta finalitat d’assolir el poder. Un programa de govern dirigit amb decisió i que hauria de tenir com a objectiu possibilitar que Catalunya lideri el desenvolupament de l’economia del coneixement en la euro regió mediterrànea. Antoni Garrell i Guiu Antoni Garrell y Guiu 26.6.2006 www.cperc.net

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    I ara, a treballar

    I ara, a treballar

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    20-06-2006

    Reflexió sobre el resultat del referèndum i el que implica el Sí a l’Estatut. Un Estatut que garantirà la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar – i força – perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la…

    Cap sorpresa. Ja tenim Estatut i aprovat en referèndum pel vot afirmatiu d’una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han anat a votar. Els ciutadans que hem anat a votar hem dit, majoritàriament, que sí, que aquest Estatut –“cepillado” i tot– que els nostres representants han sotmès a la nostra consideració ens sembla un instrument vàlid per a afrontar els reptes que té plantejats la societat catalana per als propers anys i, també, per a passar pàgina d’un etapa digna dels manuals de… psiquiatria. Ara és la realitat dels fets qui ens ha de donar o no la raó. La participació. Per a abordar aquest tema, resulta de lectura pràcticament obligatòria La necessitat de regeneració de la vida política, brillant reflexió d’Antoni Farrés publicada el passat dijous, 15 de juny de 2006. Cap sorpresa, tampoc, sobre la participació. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han participat en sis referèndums: 1976 (la reforma política), 74 % de participació; 1978 (la Constitució), 67,9 % de participació, 1979 (l’Estatut de Sau), 59,3 % de participació en un dia laborable –hi havia 4 hores per a anar a votar– i amb pluja; 1986 (l’ingrés a l’OTAN), poc menys del 63 % de participació; 2005 (la Constitució de la Unió Europea), 40, 6 % de participació. No sembla, per tant, que ni els temes del debat polític a l’entorn de l’Estatut que han transcendit a l’espai públic ni el nivell d’aquests hagi condicionat significativament la participació. Recordem-ne alguns, a tall d’exemple: que si la paraula donada per Zapatero –que, com és ben sabut, és un ferm partidari de la independència de Catalunya– “va a missa”; que si tot el procés i el que en surti és inconstitucional –com si en democràcia no es pogués parlar de tot respectant les regles del joc i les posicions dels qui no pensen com nosaltres–; que si el Pacte del Tinell és –era– la panacea universal; que si l’”Espanya d’esquerres” dóna molt “bon rotllo”; que el PSOE és amic i el PP és dolent; que qualsevol proposta d’Estatut –qualsevol, ni que sigui “cepillada” i ben “cepillada” per una comissió parlamentària presidida per un “cepillador” de solvència contrastada com és Alfonso Guerra– trenca la unitat d’Espanya; que si l’aprovació de la proposta d’Estatut sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre era perfectament possible; que si el de Catalunya és –era?– un procés polític paral•lel o homòleg al del País Basc o –millor encara– de Montenegro i que, en conseqüència, pot guanyar la independència demà passat o l’altre. Per no parlar de tots els pals a les rodes que han posat tots els qui, successivament, s’han enrabiat per no haver sortit en una foto perquè algú altre els havia pres el lloc. El nivell del debat no ha passat desapercebut als ciutadans i ciutadanes d’aquest país que treballen, paguen impostos i malden per pagar la seva hipoteca i arribar a final de mes confiant que els seus representants treballaran per a ajudar-los a deixar als seus fills un país millor i amb més oportunitats que no pas el que ells mateixos han trobat. És ben clar, doncs, que el triomf del “SÝ”, que ja apuntaven totes les enquestes, és el de tots els qui, vist el que hem vist durant els darrers dos anys i mig, han decidit de tornar a provar d’obtenir solucions reals i possibles a problemes reals durant els pròxims anys lluny de posicions extremes i d’excessos i maximalismes verbals de tota mena. Sí, tenim un nou Estatut, amb millores –algunes de substancials– en alguns àmbits –com ara el reconeixement del fet nacional català– i això és bo. L’escenari polític obert, però, ofereix alguns elements que cal tenir ben en compte: 1) en l’àmbit polític, queden unes relacions molt complicades amb la resta d’Espanya, amb la qual i en la qual hi ha encara fractures molt importants. Des de Catalunya, caldrà estar ara més que mai especialment amatents a les qüestions que afecten el govern d’Espanya. Caldrà un canvi de cultura política a Catalunya en el sentit que serà necessària una implicació molt més gran en el govern d’Espanya i –molt important– caldrà que els nostres representants siguin capaços d’introduir sense complexos i amb molta claredat els temes relatius al govern d’Espanya en el debat del conjunt de la societat catalana. Si, fins ara, parlar de “Madrid” com si es tractés de l’estratosfera o del “país veí” era un error, a partir d’ara serà, simplement, un acte d’imprudència temerària. Ens hi juguem molt i cal jugar-hi amb decisió i molt conscients que no partim de la millor posició. 2) en l’àmbit econòmic, no hi ha canvi de model de finançament, sinó avenços o possibilitats obertes per a avançar en les diverses línies ja definides en el model anterior, un model –recordem-ho– de negociació multilateral que ha representat un dèficit estructural del 7,5% del PIB amb tendència a l’alça segons l’últim estudi encarregat pel Departament d’Economia i Finances l’any 2005. Augmenta la capacitat de gestió en alguns àmbits però no representa cap nou marc de relacions de Catalunya amb Espanya. Aquest Estatut garanteix, molt probablement, la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar –i força– perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l’Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya. I això, per a poder afrontar amb mínimes garanties els nous reptes de la societat i de l’economia catalana: cohesió social i capacitat per a competir en un mercat globalitzat, elements que plantegen, entre d’altres exigències, un sistema educatiu de qualitat i bones infraestructures. Domènec Orriols i Gutiérrez Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits