Vaig pensar aquest article mentre els ciutadans nord-americans encara estaven votant per decidir quin havia de ser el seu pròxim president. Això vol dir que no parlaré dels resultats de les eleccions. Ja tindrem prou temps per fer-ho els pròxims dies, si aconseguim obrir una escletxa en d’enorme teranyina mediàtica de manifestos, dades contradictòries (quan no falses), arguments poc rigorosos (quan no mentides), sorolls i emocions, que s’està teixint al voltant de les nostres eleccions – plebiscit. Però vull parlar de la campanya americana i especialment d’un episodi menor que ha passat desapercebut i que m’ha servit per confirmar una convicció que jo tenia respecte de l’actitud, molt estesa, dels americans (i sobretot de molts dels seus polítics) en relació a la lluita contra el canvi climàtic. En contrast amb Europa, és molt corrent als EUA negar les evidències científiques i resistir-se a prendre mesures, segurament per por de perjudicar el seu creixement econòmic. Per això em va causar força impacte la imatge de l’alcalde de Nova York contemplant amb tristor l’enorme desolació provocada a la seva ciutat pel pas de l’huracà Sandy i el patiment que ha provocat als seus conciutadans. I, sobretot, veure després l’alcalde Bloomberg, un home independent però sempre alineat amb el partit republicà, amb el món dels negocis i de Wall Street (sectors que sempre han considerat exagerats els advertiment respecte de l’escalfament del planeta), explicant que ell votaria Obama perquè era qui millor defensava la necessitat de prendre ja mesures per aturar el canvi climàtic. La meva reacció va ser pensar que, certament, quan a un l’afecten directament les conseqüències comença a pensar que potser sí que cal evitar les causes, encara que fins ara les hagi posat en dubte. I és que el gran problema que hi ha amb el canvi climàtic és que encara no tenim prou consciència que és un fenomen que no podem barrejar amb pol•lució atmosfèrica, les pluges àcides, les aigües contaminades, els residus tòxics o els residus radioactius. Cada un d’aquests problemes mediambientals té normalment una incidència directa en la degradació dels paisatges, en l’aparició i la propagació de malalties humanes, en la destrucció d’espais naturals o en la desaparició de vida animal i vegetal. El seu efecte és proper, ràpid i evident, comprovable i per tant indiscutible. La població el veu i el pateix i, per tant, no tan sols no s’oposa a les mesures que calen per evitar-lo, encara que signifiquin incomoditats o renúncies, sinó que sovint les demana. Els perills relacionats amb el canvi climàtic han estat molt més difícils de detectar i de ser acceptats per la gent, i fins i tot pels governs, que els de la contaminació o la pol•lució. Això es deu a tres raons. 1) Perquè no es tracta d’eliminar una substància tòxica que ens enverina o ens posa malalts, com l’àcid sulfúric, el mercuri o el plutoni. El CO no és maligne en si mateix, no és perjudicial per a la salut excepte en grans concentracions. 2) Perquè els efectes nocius no són de tipus directe ni local, cas en el qual es veuen i es pateixen. L’escalfament és a escala planetària i té diferents efectes en diferents parts del món, independentment de quines són les zones on s’han fet les emissions. I 3) Perquè, tractant-se d’un fenomen d’acumulació, aquests efectes tarden molt de temps a produir-se i el seu creixement és inapreciable a curt termini (pensem que la concentració de CO ha anat creixent al llarg dels darrers cent anys). Per tot això les actuacions necessàries han estat, per ara, lentes, polèmiques, discutides i molt parcials. Els beneficis de cremar carbó, petroli o gas són immediats (ens permeten tenir electricitat, viatjar en cotxe o en avió, fabricar ciment o alumini…), mentre que les seves conseqüències negatives (escalfament general, fosa dels gels polars, augment del nivell dels oceans, desertificació, increment dels fenòmens meteorològics violents) afectaran altres persones, sigui perquè viuen en altres llocs de la Terra, sigui perquè viuran quan nosaltres ja haurem mort. Algunes ni les coneixem ni les coneixerem; d’altres poden ser els nostres néts. Si la destrucció de zones importants de la Costa Est fa pensar a gent com Bloomberg que cal prendre seriosament decisions abans no sigui massa tard (alguns diuen que ja ho és), i ja que, tal com jo desitjava, Obama segueix com a president, pot ser que veiem un canvi en la política americana en aquest sentit. I pot ser que el veiem en la nostra política, que també convé. Article publicat al Diari Ara el 9 de novembre de 2012

Las empresas se pueden caracterizar por su coste, su calidad, su flexibilidad, su velocidad y alguna cosa más. Pero en particular, desearía destacar su confiabilidad. La confianza que depositamos en ella tanto puede ser como proveedor, como cliente o como empleado. Tenemos la tendencia de hablar de empresas o de organizaciones buenas y malas – utilizo organización puesto que vale para todo tipo de administración pública o privada, hospital, sindicato, universidad, partido político, escuela religiosa o laica, etc., y ello nos deja tranquilos puesto que estamos ante un ente etéreo en su personalidad-. El problema es que esta situación es falsa. Las organizaciones son buenas o malas en función de las personas que la componen y en particular de sus dirigentes. Hablemos pues de personas y de confiabilidad. Cada vez que doy una charla a profesionales en un máster empiezo diciendo que no me crean, ni a mí ni a otros conferenciantes. Veo la cara de sorpresa de los asistentes. Es una manera de atraer la atención inmediata del auditorio y poder centrar el tema del aprendizaje. Cualquier explicación no sirve de nada si no va acompañada de una experimentación, prueba y error, por parte de cada persona, les digo. Yo explico mi verdad que intento que sea lo más acertada posible, de la manera más pedagógica, según mi manera; y el oyente lo interpreta a su modo. Por tanto, si no lo practica lo olvidará en un tiempo muy corto. Los oyentes ya tendrán tiempo de creerme y confiar en mis palabras cuando comprueben a lo largo de sus experiencias posteriores que mis recomendaciones tienen un grado razonable de aproximación a la realidad y que tengo un buen balance de aciertos. Esto es válido para todas las personas y organizaciones. Una empresa es confiable en la medida que cumple lo que promete, paga a sus empleados cuando debe, entrega las mercancías en la calidad, precio y tiempo comprometidos. Hace unos años asistí a un seminario sobre liderazgo. Había un conferenciante que siempre tenía su charla después de la comida. Aquella hora siempre es difícil porque ya llevas acumulado el cansancio de la mañana, el relajamiento por la comida y su digestión, lo que podía ser un agravante. Pero las de aquel profesor alemán se transformaron en unas de las mejores sesiones a las que he asistido nunca. Las clases eran muy amenas, con un ritmo trepidante, mezclado con anécdotas humorísticas, con cambios de tono, con debates de ejemplos en los que participábamos todos los asistentes y donde demostraba sus conocimientos. No te podías dormir ni distraer porque te perdías algo bueno. Cuando alguna cosa no la conocía o tenía dudas, lo expresaba abiertamente y entre todos los asistentes explorábamos oportunidades. Al cabo de dos semanas se había ganado la confianza de todos nosotros. Otra afirmación que hago en mis charlas es que no confíen en nadie al cien por ciento. La confianza se gana, no se da. Hay distintos grados de confianza, del cero por ciento hasta un grado muy alto, pero el cien por ciento no existe en el sentido más general. Es como una cuenta de resultados: si las organizaciones y las personas demostramos con hechos que cumplimos los compromisos, que nuestras recomendaciones tiene sentido, en la mayoría de los casos tendremos un saldo positivo que debe compensar con creces los no aciertos. Se puede interpretar que predico la desconfianza pero no es así. Es como cuando vemos los resúmenes de una misma reunión realizadas por dos personas distintas. Cada uno escribe lo que ha percibido y lo que le ha parecido importante, pero no necesariamente va a coincidir. Lo mismo sucede cuando estamos trabajando en ambientes culturales distintos, pues las percepciones pueden ser totalmente distintas e incluso opuestas. Finalmente, recomiendo que asignen a cada organización y a cada persona un distinto grado de confianza, de credibilidad, en función de la experiencia acumulada. También en los casos críticos recomiendo que se vaya a ver la realidad directamente, y ello es simplemente retomar una de las recomendaciones del sistema de producción de Toyota. No es desconfianza, sino comprobar por tu mismo la realidad y ajustarla a la verdad que te han explicado. Lo mejor que puede suceder es de que ambas verdades sean suficientemente próximas. Tomo una cita de Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, “con la que está cayendo, todo aquello relacionado con la confianza se ha convertido en uno de los elementos de más preocupación de las organizaciones. Sin relaciones basadas en la confianza, es imposible tirar adelante”. Las organizaciones y las empresas no son buenas o malas, o corruptas como se transmite en algún medio, lo son las personas que formamos parte de ellas. Nuestra obligación es generar confianza en nuestro entorno a partir de un alto grado de cumplimiento de nuestros compromisos éticos, morales, contractuales, colectivos e individuales. Alexandre Blasi Socio CAUDEX PE caudexpe.com

La Fundació Bofill va presentar fa una setmana el seu Anuari 2011 sobre L’estat de l’educació a Catalunya . D’entre les moltes dades de l’informe em vull fixar en dues de caràcter estructural, és a dir, que reflecteixen uns trets socials, o potser culturals, de la nostra població, i que ens haurien de fer pensar. Com a pròleg, sense entrar-hi, deixo dit amb satisfacció que en els darrers tres anys s’ha reduït del 33% al 26% l’abandonament escolar prematur. És una bona notícia, però amb una doble matisació. Penso que, malauradament, una de les raons d’aquesta millora ha estat l’enduriment de la situació del mercat laboral, que fins al 2008 oferia llocs de treball amb uns sous acceptables a joves sense qualificacions específiques. Era un atractiu important per a aquest abandonament i ha desaparegut. La segona és que la xifra segueix sent molt elevada, ja que l’Estratègia Europea estableix per al 2020 un objectiu del 15%. Ens sobren 10 punts… Les dues dades estructurals de què vull parlar, per cert molt lligades, són la mala distribució de la població entre els nivells de formació i la baixa participació dels adults en activitats de formació al llarg de la vida. La població catalana adulta (de 25 a 64 anys) està repartida entre un 47% amb estudis bàsics o inferiors, un 22% amb estudis mitjans i un 31% amb estudis superiors. El repartiment en el cas de la Unió Europea és del 27%, 47% i 26%. Per dir-ho de forma senzilla: tenim molta més gent poc formada, molts més universitaris i molt poca gent amb estudis mitjans. Es podria dir més durament canviant les paraules molts per massa . El desequilibri és greu, ja que el gruix de les necessitats del mercat laboral correspon a uns perfils que necessiten precisament formació del tipus mitjà. La conseqüència d’això és doble. D’una banda, hi ha molts llocs de treball ocupats per persones amb formació inferior a la necessària i això disminueix la productivitat del seu treball. I de l’altra, hi ha molts titulats universitaris que o bé estan aturats o estan frustrats fent tasques de menys nivell i responsabilitat del que els correspon, o han decidit anar a buscar feina a Alemanya o al Brasil, per citar dos països. La manca d’encaix entre les demandes de l’economia i la realitat de la formació provoca una disminució de l’eficiència a tot el nostre sistema. D’una banda, hi ha moltes persones que per manca de formació no poden assolir els nivells de productivitat, de qualitat i d’innovació que demanarien les exigències del seu lloc de treball. I, de l’altra, suposa una mala utilització dels recursos, ja que no s’aprofita prou per a l’economia del país la inversió (majoritàriament pública) que s’ha fet per proporcionar una formació universitària a molta gent. Exagerant-ho, és com fer trams d’AVE que no es necessiten. Per recuperar l’equilibri cal prendre mesures de dos tipus. Algunes són per preparar el futur, ja que tenen efectes a mitjà termini. Són prou conegudes: reduir la taxa d’abandonament escolar per disminuir la proporció de gent amb formació baixa; potenciar molt la formació professional per ampliar la quantitat i les habilitats de gent amb formació mitjana, i revisar el sistema universitari, tant pel que fa al seu volum i dispersió com al seu sistema de finançament (taxes més altes i més beques). Però hi ha una mesura que podria tenir efectes més ràpids i que no s’utilitza prou: aprofitar les possibilitats de la formació al llarg de la vida. En un estudi de la Comissió Europea en el qual vaig participar ara fa uns deu anys vam identificar clarament que tots el països europeus més competitius i més desenvolupats tenien molt elevat un índex: el percentatge de la població adulta (25-64 anys) que participava en programes de formació continuada. Aquests programes permetien que persones que sortien de l’escola amb un nivell baix milloressin el seu grau de formació i paral•lelament assolissin llocs de treball de més responsabilitat i sou. I també permetien que molts titulats de grau mitjà adquirissin una titulació superior en una etapa més madura, que també els permetia una promoció professional. Als països del nord d’Europa recordo que el 2001 aquest índex superava el 20% i en el cas de Suècia arribava al 22%. No crec pas que hagi baixat… Per això em preocupa llegir a l’Anuari 2011 que a Catalunya aquesta proporció no arriba al 10%. Però encara és més preocupant que entre les persones amb formació baixa aquest índex és del 3,5%, entre els que ja tenen una formació mitjana és del 6% i entre universitaris és del 14,5%. Deu haver-hi molts universitaris que fan doctorats, o màsters o segones carreres (potser perquè no troben feina), però molt poques persones que milloren la seva formació des de situacions inferiors. La llibertat personal s’ha de respectar, però segur que el sistema d’incentius públics és dolent. Cal revisar de forma urgent les activitats de formació relacionades amb el subsidi d’atur, la qualitat i la consideració social de les ofertes públiques i privades de formació professional i, com ja he dit, el sistema de finançament de les universitats. Si Catalunya aspira, com jo crec que ha d’aspirar, a ser una nació capdavantera i amb personalitat pròpia, ha de saber que té en la formació una feblesa important. Un comentari final: anar a treballar un temps a Alemanya no és dramàtic; pot ser un tipus de formació continuada… Article publicat al Diari Ara, 21/09/2012

Que les TIC no són una indústria qualsevol ho sabem de sobra. S’ha dit una i mil vegades que són, més que un sector econòmic, una palanca de transformació de tot plegat: societat, cultura, política, ciència, economia, acadèmia, vida empresarial, etc. Les TIC són la cara visible d’una transformació total, d’un canvi de paradigma integral. Ara fa cinquanta anys, Thomas S. Kuhn explicava la forma en què s’estructuraven les revolucions científiques i tecnològiques. Les autèntiques revolucions científiques/tecnològiques ho abasseguen tot, fins a fer-se tan imprescindibles, tan inevitables, que es tornaven invisibles i acabaven passant inadvertides. Com comunicar-se digitalment. Com un mòbil a una butxaca. Com indicava, Kuhn, després d’un canvi de paradigma, cal reescriure els llibres de text, perquè el món ja no pot entendre’s com s’entenia abans. La “T” de TIC de vegades s’hauria d’escriure com una “P”, de paradigma. I la “C”, més que de ‘comunicació’, potser hauria de parlar de ‘coneixement’. Al voltant d’aquest “Paradigma de la Informació i el Coneixement – PIC”, ple de tecnologies, cert, però també ple d’usos socials revolucionaris d’aquestes tecnologies, van néixer el Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfast. Ambdues associacions van fusionar-se ja fa alguns anys i ara, com a següent etapa evolutiva, passen a integrar-se dins la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP). En un dels seus darrers actes abans d’aquesta nova etapa, van presentar fa uns dies a la Universitat Politècnica de Catalunya el resultat de les seves reflexions en aquesta línia “PIC”. Al llibre es recullen els articles, opinions i reflexions d’una vintena dels seus associats, que analitzen el fenomen TIC/PIC des de múltiples òptiques. El prisma resultant és una reflexió coral sobre un canvi de paradigma tecnològic, social, científic i econòmic, incrustada en el singular moment històric que estem vivint. Albert Benedicto, Xavier Castillo, Miquel Vila, Alexandre Blasi, Ramon Palacio, Salvador Estapé, Víctor Canivell, Antoni Garrell, Jordi Marin, Joan Cornet, Josep Maria Vilà, Maria Abellanet, Oleguer Sarsanedas, Santiago Miralles, Joan Mayans i Bernat Ruiz, prologats pel rector de la UPC, Antoni i Giró i encapçalats pel president del Cercle, Joan Majó, són els autors que, amb diferents pinzells, donen forma i color a un petit retrat puntillista del canvi de paradigma que estem vivint i protagonitzant. El llibre està disponible com a eBook (ePub) i PDF “clàssic” a aquest link: eBook

Fa poc vaig publicar en el número 2011/04 de la revista de Foment del Treball Nacional dedicat a la Innovació, un article sobre la necessitat d’una Política Industrial pel Sector ETIC (Electrónica, Tecnologies de la Informació i Comunicacions) a Catalunya. En l’article, es resumia el punt de vista dels empresaris i directius que constitueixen el Consell d’AMETIC (Asociación Multisectorial de Empresas de Electrónica, Tecnologías de la Información y la Comunicación; de las Telecomunicaciones y de los Contenidos Digitales) de Catalunya. Aquest punt de vista es concretava en set idees a treballar conjuntament pel Sector Públic i pel Sector Privat. Una d’aquestes set idees sobre la que empresaris i directius creuen que s’ha de treballar és la Transferència de Coneixement. O més ben dit, s’ha de treballar sobre aquest tema perquè hi ha la impressió generalitzada que la societat catalana i espanyola (i jo afegiria la d’una gran part d’Europa) és tremendament ineficient en transferir coneixement dels centres de recerca públics, de manera que una part raonable d’aquest coneixement es converteixi en activitat econòmica a les empreses. L’actual crisi econòmica ens ha portat a un escenari en el que al final de 2011 Espanya tenia una taxa d’atur del 22,5 %. Però simultàniament Espanya és una de les primeres potències mundials en producció científica. Què estem fent malament? Per analitzar una mica més a fons el nivell d’ineficiència del sistema de transferència de coneixement podem analitzar les dades següents: L’any 2011 Espanya està al novè lloc mundial pel que fa a la producció científica, mesurada en número de publicacions. En quant al número de referències citades per investigadors d’arreu del món, Espanya està en el desè lloc (1). Un canvi espectacular si tenim en compte que fa tant sols 25 anys, l’aportació d’Espanya a la comunitat científica mundial era insignificant. Però quan es mesura la competitivitat d’Espanya, definida com el conjunt d’institucions, polítiques i factors que determinen la productivitat d’un país, Espanya cau al lloc 42. Si dins de la competitivitat, mesurem la posició d’Espanya en quant a innovació, Espanya no surt fins el lloc 46 (2) . Si les comparacions es fan en l’àmbit europeu, els resultats són semblants. Espanya destaca, molt per sobre de la mitjana de la UE-27, en número de publicacions científiques. Però en canvi està molt per sota de la mitjana de la UE-27 en número de patents, o número de publicacions científiques escrites en cooperació pública i privada (3). Es pot argumentar que la producció científica i la competitivitat d’un país que depèn, entre altres coses, de la seva capacitat d’innovació no han d’estar relacionades. Però és raonable suposar que els països capdavanters en la generació de coneixement (la producció científica en número d’articles és una mesura) aprofitin eficientment una part del coneixement que generen per millorar la seva competitivitat. I en general és així. Els EEUU és el primer país en producció científica mundial, és el quart en competitivitat i el primer en innovació. Alemanya és el cinquè en producció científica, el cinquè en competitivitat, i el vuitè en innovació. Japó, França i Canadè també estan entre els primers quinze països del món en producció científica i competitivitat. Les excepcions són Xina (segon en producció científica, 27è en competitivitat), Ýndia (desè en producció científica, 48è en competitivitat), Itàlia (vuitè en producció científica, 48è en competitivitat) i Espanya (novè en producció científica, 42è en competitivitat). Les raons per la disparitat entre producció científica i competitivitat de Xina i Ýndia són fàcils d’imaginar. Els dos són països en desenvolupament, molt grans, que han assolit consolidar èlits científiques, però que encara no han tingut temps de passar prou coneixement a les seves institucions i empreses perquè es manifestin en millores de competitivitat. Però el cas d’Itàlia i Espanya criden l’atenció. El cas de Catalunya ha sigut analitzat en detall en un excel•lent informe d’ACC1Ó(4) i la situació és semblant a la d’Espanya. El volum de producció científica a Catalunya es posiciona a nivells d’Àustria, i per sobre de la producció total de Finlàndia o Noruega. En canvi, Catalunya està lluny de les 25 regions europees altament innovadores. La producció científica mesura la generació de coneixement. Els indicadors d’innovació mesuren l’impacte en el mercat de nous productes o serveis, processos, innovacions organitzatives o de màrketing, mitjançant el teixit empresarial. Per tant, aquesta discrepància a nivell català i espanyol entre producció científica i innovació manifesta un poc aprofitament del coneixement generat en centres de recerca per part del teixit empresarial. Hi ha probablement vàries raons per aquest distanciament entre el món científic i l’empresarial. Jo destacaria: 1. Un teixit empresarial que entre els anys 1996-2007 ha crescut impulsat per sectors poc necessitats de coneixement: l’immobiliari i serveis de poc valor afegit. 2. La consolidació de grups de recerca excel•lents en temes en els que al territori no hi ha un teixit empresarial preparat per aprofitar el coneixement generat (per exemple, Supercomputació) 3. La poca eficiència en la transferència de coneixement en aquelles situacions en que sí que hi ha empreses capaces d’aprofitar el coneixement generat en centres de recerca o en els casos en els que els centres de recerca prenen la iniciativa de crear empreses en forma de Spin-offs. En la resta de l’article em centraré exclusivament en el tercer punt. L’informe d’ACC1Ó citat anteriorment inclou unes estadístiques molt interessants sobre la creació d’empreses tecnològiques. En els darrers 10 anys (2000-2009) a Catalunya s’han creat 413 empreses tecnològiques, de les quals més de la meitat han sorgit de processos de transferència tecnològica de l’entorn científic. Ara bé, l’estudi de l’evolució de la seva facturació mostra la ineficiència del procés. De 413 empreses creades, només cinc superen avui els 2 milions d’euros d’ingressos a l’any. És a dir, la gran majoria d’aquestes empreses creades en els darrers anys generen ingressos molt petits o estan inactives o s’han dissolt. Alguns contactes recents amb alguns Spin-off creats fa poc temps m’han fet reflexionar sobre aquesta eficiència tant baixa en la creació i creixement d’empreses tecnològiques sortides d’entorns científics. Quan un grup de recerca aconsegueix un primer prototip que pot ser la base per a un nou producte o servei, i es planteja la seva explotació comercial, té bàsicament quatre alternatives (5) : 1. Crear una empresa, amb la intenció que tingui totes les funcions necessàries per produir el producte o servei i per comercialitzar-lo als seus usuaris finals. En cas d’èxit, aquesta alternativa és la que donarà més beneficis als seus fundadors. Però també és la més improbable de tenir èxit. En els grups de recerca no hi solen haver persones amb experiència empresarial i les dificultats de llançar un nou producte al mercat, difícils de gestionar per professionals de l’empresa, són pràcticament impossibles d’entendre per personal que només ha treballat tota la seva vida fent recerca i docència. 2. Crear una empresa però amb la intenció de llicenciar la tecnologia perquè siguin altres empreses les que la incorporin als seus productes i serveis finals. En aquest cas, els requisits de creixement no són tant exigents, però requereix coneixement sobre quines empreses poden estar interessades en la tecnologia. 3. Fer una empresa però amb la intenció de fer una aliança estratègica amb una altra empresa que complementi les habilitats i coneixements del Spin-off. Idealment, l’altra empresa aportarà canals de vendes, coneixement de mercat i experiència sobre el posicionament de màrketing de la tecnologia del Spin-off. 4. Crear l’empresa però amb la intenció de fer entrar el més aviat possible un soci industrial en l’accionariat. Com el cas anterior, el soci industrial aportarà coneixement i habilitats complementàries a les de l’equip emprenedor. Però en aquest cas el compromís és mes gran, al compartir amb els emprenedors els risc del projecte en formar part de la “Joint Venture”. Per mi l’escenari ideal és claríssimament aquest darrer en el que un soci industrial acompanya a l’equip emprenedor quasi des del començament. Però sembla no ser un plantejament que els Spin-offs que he conegut valorin. Quan l’any 1998 dos estudiants de Stanford, Larry Page i Sergei Brin, decideixen crear una empresa per explotar comercialment el cercador que després seria la base de Google, no ho fan sols. L’empresa la creen amb un altre soci, Andy Bechtolsheim (6). Aquest senyor havia fundat, 16 anys abans, Sun Microsystems i havia treballat tot aquell temps en aquesta empresa, sent un dels gestors del seu creixement. Més endavant, quan necessiten finançament pel creixement de Google el troben en dos empreses de capital risc: Sequoia Capital i Kleiner Perkins Caulfield & Byers (KPCB). Sequoia posa com a conseller a Michael Miritz, un dels fundadors de Yahoo i KPCB posa a John Doerr, un dels fundadors de Amazon. És amb l’ajut d’aquestes i altres persones, coneixedores de la gestió d’empreses tecnològiques, que dos matemàtics com Larry Page i Sergei Brin han tirat endavant una empresa com Google. Ni en el moment de la creació de l’empresa varen intentar fer-ho tot sols. Sempre s’han recolzat en persones que tenien els coneixements i les habilitats que a ells els hi faltaven. Òbviament, aquí no estem a Califòrnia, però tenim un teixit empresarial excel•lent en alguns sectors. Empreses com Ficosa en la indústria de l’automòbil, el Grup Intercom a internet, farmacèutiques com Esteve i Almirall, GTD i Mier en tecnologies aeroespacials, Abertis en gestió d’infraestructures són alguns exemples de projectes empresarials d’èxit que acumulen coneixements molt valuosos dels seus respectius sectors. Els seus accionistes i directius tenen molta experiència acumulada i segur que alguns d’ells estaran encantats d’aconsellar i potser participar en la gestió d’un Spin-off. Però el que és molt ineficient és que personal que ha dedicat tota la seva vida a fer recerca i docència pretenguin tirar endavant en solitari projectes empresarials d’una dificultat extrema. Si des del moment de començar a pensar en la creació d’un Spin-off els fundadors poden incorporar socis, o consellers, amb coneixement del món empresarial i del mercat on vol créixer l’empresa, l’èxit del projecte potser no estarà encara assegurat, però tot serà més fàcil. (1) Knowledge, Networks and Nations. The Royal Society, 2011 (2) The Global Competitiveness Report 2010-2011. World Economic Forum (3) Innovation Union Scoreboard 2010. Pro Inno Europe, European Union, 2011 (4) Informe Anual de R+D i la Innovació a Catalunya. Generalitat de Catalunya, ACC1Ó, 2011. (5) Schilling, MA, Strategic Management of Technological Innovation, Mcgraw –Hil, 2010 (6) John Battelle, The Search, Penguin Books, 2005

Si somos capaces de contestar por qué se crea una empresa podremos contestar por qué desaparece. El tema es extensivo a cualquier concepto de organización en el sentido más amplio. El nacer y el morir forman parte del ciclo natural de vida de todo organismo. El período entre ambos varía en función de muchas circunstancias pero esencialmente de su capacidad de adaptación al entorno cambiante permanentemente y por ello depende sobre todo de los elementos que lo constituyen. En las organizaciones la calidad en el sentido más amplio de las personas que forman parte de ellas son la garantía de su creación, su adaptación al entorno, la garantía de permanencia y de su longevidad. Cuando se pierde esta calidad de las personas, cuando ellas y su organización declinan, normalmente y en consecuencia la empresa debe desaparecer. Peter Drucker nos habla del aprender a saber decir no y también a abandonar un negocio o una organización cuando ha dejado de tener una razón para existir más allá del romanticismo de su continuidad puesto que es una carga insoportable para la sociedad y que condena su supervivencia. Mantener artificialmente la continuidad es muy costoso, social y económicamente, para toda la sociedad salvo raras excepciones. Supongo que hay muchas razones para crear una empresa y una extensa literatura que las cita. Existen casi las mismas que las para crear cualquier otro tipo de organización como establecer un hospital, una ong, un club de natación o social, una orden religiosa o un convento, un sindicato, una escuela, una mutua laboral o un equipo de futbol….pero básicamente es para cumplir una misión y de acuerdo a la visión de una o varias personas. Puede ser para ganar dinero, para ayudar a los demás, o para tener un punto de encuentro donde divertirse,…, en el fondo pueden coexistir diversas razones, algunas en base económica o sin ánimo de lucro, éticas y otras no tanto. Pero su creación y continuidad tienen un motivo y necesitan un encaje en la sociedad que les rodea. El emprendedor de esta organización o empresa, o el equipo de personas que toman esta decisión, cuando inician esta aventura muchas veces lo hacen a su riesgo. Es un camino muy duro, tanto que no lo pueden ni imaginar. Por lo que habrán de poseer la capacidad de adaptarse ante las distintas dificultades y situaciones imprevisibles a las que deberán hacer frente. Muchas de estas empresas no sobrevivirán a su fase inicial. Pero unas pocas, quizás las mejores, quizás las que sepan aprovechar mejor las oportunidades, o las que estén en el lugar adecuado en el momento adecuado, lo conseguirán. Probablemente el emprendedor si de entrada hubiera imaginado el cumulo de dificultades a las que debería enfrentarse no habría emprendido este camino. Sea cuales sean los motivos de su inicio, el éxito, su continuidad, crecimiento,…, dependerán de un conjunto de factores internos y externos. Los podríamos llamar “valores de las personas y de la organización”. Aquí conviene recordar que Karl Popper nos habla de que “quien tiene valores tiene problemas” dando una connotación positiva a la palabra problema. Ciertamente quien no quiera complicarse la vida lo mejor que puede ser es empleado de nivel bajo,…., delegando la responsabilidad de la empresa en otros y deberá ser coherente con los resultados que obtenga ya que difícilmente podrá acceder a unos niveles de satisfacción determinados y naturalmente discutibles en función de los gustos personales. De entre los factores internos, uno fundamental es la cuenta de resultados. Este punto es válido para un hospital, para una administración pública, una escuela, una fábrica, una ong,…, pues debe existir un equilibrio controlado entre lo que entra en caja y lo que sale. Organizaciones importantes que en su momento han tenido grandes beneficios han cerrado por no gobernar este flujo. Pero es lo mismo para un hospital público en que el objetivo no es el beneficio económico pero sin capital no se pueden pagar salarios, medicamentos ni impuestos. Lo mismo para una ONG como Médicos sin Fronteras, aunque los médicos no cobren salarios, hay unos costes asociados a su gestión que sin recursos económicos harían inviable su objetivo. Pero lo más importante son las personas que lo componen, sus líderes, con todas sus cualidades utilizadas a fondo, el compromiso con la misión, la perseverancia, el liderazgo, la superación de dificultades, la capacidad de utilizar sus conocimientos, la mejora permanente y la innovación, la voluntad de servicio, … , el saber hacer. Hace un tiempo apareció un artículo en La Contra de La Vanguardia que se titulaba mas o menos como “en una empresa lo que no suma resta”. El titulo y su breve contenido tienen mucho valor. Ayuda de forma clara a analizar la eficacia, no la eficiencia, con que trabajamos, como generamos valor, como competimos con otros, como gestionamos nuestro entorno y nos obliga a plantear de forma continuada nuestra forma de trabajar consiguiendo que con el mismo esfuerzo obtengamos mayores resultados en base a eliminar el desperdicio de tiempo, materiales, recursos, … Pero es que la misma expresión la podemos utilizar para las personas como “en una organización el que no suma resta” y por ello debemos aprender a tomar decisiones que contribuyan a una mejora de nuestra sociedad. De entre los factores externos quizá el más importante es si realmente el entorno necesita aquella organización. El entorno puede o no saber que lo necesita pero si es necesario y útil conviene aprovechar la oportunidad dándolo a conocer. Algunas veces puede ser discutible si alguna cosa es imprescindible para vivir pero esto es otro debate. Es el momento adecuado, si la sociedad no percibe su necesidad la debemos generar, quien es el cliente (en el sentido más amplio),…, son muchas preguntas que se deben contestar. Luego viene el tema de si la empresa se puede hacer un hueco donde ya existen otras con factores como la percepción de su calidad, el precio, la confiabilidad,…. Las aportaciones de las organizaciones y de las empresas a la sociedad son muy importantes e imprescindibles. El debate sobre la necesidad de un sector industrial o la necesidad de un sector servicios y lo que aportan cada uno de ellos es vital. La defensa de cada sector tiene sus características peculiares pero casi todos ellos generan salarios, pagan impuestos, utilizan servicios de otras empresas, sus empleados van a hospitales o van de vacaciones,… Por ejemplo si pensamos en empresas industriales, éstas emplean personal formado en las universidades o en las escuelas de formación profesional, personal que deberá ser formado de una manera continuada, empresas de transporte, de publicidad, abogados, imprentas, compran a otras empresas, generan conocimiento que es aprovechado para crear más empresas,…, es una cadena de complicidades y beneficios sociales imprescindible para cualquier país o territorio. El directivo, el dirigente, el empresario, el emprendedor debe ser consciente que es un generador de prosperidad y de bienestar más allá del lícito lucro o de la satisfacción personal, debe estar preparado para asumir el riesgo, aprender a abandonar el pasado de éxito para afrontar el futuro porque el entorno cambia continuamente, que debe prever los tiempos difíciles en tiempos de bonanza, que puede no tener éxito pero que deberá volver a levantarse con la lección aprendida, a sacudirse a sí mismo y su entorno de posiciones confortables para pensar en el futuro. Históricamente hay muchos ejemplos de cambios que sirven de reflexión como por ejemplo el servicio de transporte con caballos en el momento de la aparición del automóvil. El conductor de carro que se definió como tal y no aceptó que él era un servicio de transporte y que el carro no era más que una herramienta y el que no la cambió por el automóvil perdió su negocio. Cuando el conjunto de las condiciones internas y las externas no se cumplen, o alguna de ellas, no existe ningún motivo razonable para la continuidad de la organización/empresa. Por ejemplo un hospital que no pueda pagar al equipo de personas o la compra de medicamentos, debe cerrar. Ello suele suceder cuando se ha dejado de innovar, cuando se ha dejado de lado el espíritu de la mejora continua, cuando la organización y especialmente sus líderes se han anquilosado, viven del pasado, no se han dado cuenta que su entrono ha cambiado y ellos no se han adaptado, cuando los emprendedores han dejado paso a personas más preocupadas en conservar su estatus que en mejorar, cuando toda su gestión está basada en el seguimiento de unas cifras contables, cuando olvidan o quieren olvidar el riesgo asociado, por ejemplo cuando el líder es substituido por burócratas. Lamentablemente en general no sabemos decir que no a tiempo y en la debida forma a un negocio, a un colaborador, a una organización, a una administración. No se enseña a decir no en las escuelas ni en las de negocios. Queremos parecer buenos y actuamos erróneamente porque hacerlo tarde suele ser peor porque es cuando ya nos hemos quedado sin recursos. ¿Cuántos emprendedores, empresarios, de todo tipo de organizaciones han esperado demasiado tiempo en tomar las medidas necesarias, dolorosas pero necesarias, en la vana esperanza de que el entorno cambiaría en sentido favorable? Sin hablar de jefes de gobierno…. Hemos hablado directa o indirectamente de organizaciones pero sobretodo de personas, de valores individuales y colectivos, de cualidades y de capacidad ilimitada de trabajo rutinario y/o inteligente,… pero cuando una empresa/organización desaparece se pierde toda la cadena de valor y su aportación a la sociedad que le rodea. Por ello es importante que se creen empresas que renueven, que mantengan la continuidad de la sociedad para pagar con sus impuestos los servicios de los que nos hemos dotado: universidades, servicios de asistencia y de salud, … ya que todo ello no es gratuito Si somos capaces de contestar por qué se crea una organización podemos contestar por qué desaparece. El nacer y el morir forman parte del ciclo natural de vida de todo organismo. El período entre ambos varía en función de muchas circunstancias pero esencialmente de su capacidad de adaptación al entorno cambiante permanentemente y por ello depende sobre todo de las personas que forman parte de ella. La calidad en el sentido más amplio de estas personas son la garantía de su creación, su adaptación al entorno son el garante de su permanencia y de su longevidad. Cuando se pierde esta calidad de las personas, cuando ellas y su organización declinan, normalmente y naturalmente la organización debe desaparecer. Alexandre Blasi Senior Advisor

“La esencia del desarrollo económico es la transformación estructural, el crecimiento de nuevas industrias que sustituyen a las industrias tradicionales. Pero éste no es un proceso automático ni fácil. Por una parte, requiere seguir las tendencias del mercado, pero también precisa de apoyo de las Administraciones Públicas. Si la administración es demasiado intervencionista, ahoga la iniciativa privada. Si la administración se queda al margen del proceso, los mercados continuaran haciendo lo que saben hacer mejor, dejando en el país únicamente sus industrias especializadas en productos tradicionales de baja productividad“(1). La anterior cita parece haber sido escrita a propósito del caso español. En concreto, el problema español consiste en cómo favorecer el crecimiento de nuevas industrias que sustituyan a las industrias tradicionales de baja productividad. Es evidente que en la situación actual, con los niveles de deuda pública y privada acumulados en España, la iniciativa privada no será capaz de realizar por sí misma la transformación estructural que el país necesita. La pregunta que debemos plantearnos, por lo tanto, no es si es necesaria una Política Industrial que coordine actividades de agentes públicos y privados, sino cual y cómo articularla. AMETIC (Asociación Multisectorial de Empresas de la Electrónica, Las Tecnologías de la Información y La Comunicación, de las Telecomunicaciones y de los Contenidos Digitales) lleva tiempo trabajando en este tema, habiendo elaborado diversos documentos al respecto. Además, el Consejo Territorial de AMETIC en Cataluña ha preparado un documento en el que se recogen siete ideas a partir de las cuales se podría articular una Política Industrial. Dichas ideas no son solo aplicables a empresas de electrónica, tecnologías de la Información, telecomunicaciones y contenidos digitales, sino a empresas tecnológicas en general. Estas siete ideas son: 1.La Compra Pública de Tecnología Innovadora (CPTI) tiene que llegar a ser uno de los instrumentos rutinariamente utilizados por las Administraciones Públicas para mejorar la competitividad del tejido empresarial. La Directiva 2004/18/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 31 de marzo de 2004, abrió las puertas a que las Administraciones Pública (AAPP) en Europa usen su poder de compra para mejorar la competitividad de las empresas europeas. En la comunicación de la Comisión Europea Más Investigación e Innovación. Invertir en el crecimiento y el empleo: Un enfoque común (2) se recomiendan posibles acciones y buenas prácticas para estimular, mediante la compra pública, el desarrollo de productos y servicios intensivos en tecnología nueva. En España, la Ley 30/2007 de 30 de octubre, de Contratos del Sector Público, abre las puertas al uso de los instrumentos necesarios para las adquisiciones de tecnología innovadora. Sin embargo, todo este esfuerzo legislativo no ha dado todavía ningún fruto. Las AAPP siguen actuando como si la innovación no fuese de su incumbencia, como si la competitividad empresarial fuese un problema ajeno, como si el hecho de tener pocas empresas exportadoras con productos globalmente competitivos fuese un problema de los empresarios, que ellos solos deben resolver. Nada más lejos de la realidad. El papel de unas AAPP exigentes, que demandan productos y servicios innovadores al tejido empresarial que las rodea, puede llegar a ser uno de los factores decisivos para la competitividad empresarial. La ausencia de este papel por parte de las AAPP lleva igualmente a una situación en la que la desaparición de sectores de actividad tradicionales, no puede ser compensada por sectores emergentes, por la incapacidad del sector privado de competir en mercados globales. 2. La transferencia de conocimiento desde los centro públicos de investigación hacia el sector privado debe alinearse con las posibilidades empresariales de competir globalmente. El nivel conseguido por los investigadores y centros de investigación españoles ha colocado a España en la novena posición en cuanto a producción científica mundial. Nunca la producción científica en España había alcanzado la cantidad y cualidad de los últimos años. Sin embargo, la mayor parte de esta producción científica no encuentra salida en empresas que generen actividad económica a partir de la misma. Esta producción científica incluso favorece desinteresadamente el crecimiento de empresas multinacionales con escasa presencia en nuestro país. Recientemente, un informe de la OCDE (4) destaca, por ejemplo, el potencial de Cataluña para poder llegar a ser una de las regiones mundiales líderes en innovación. Pero hoy no lo es: “Cataluña tienen un sistema de generación de conocimientos fuerte y mejorando continuamente…. Pero tiene un sistema de transferencia de tecnología ineficiente” reza el informe. Por tanto, urge encontrar métodos rápidos y eficientes para dar salida el mercado a toda la producción científica que tenga aplicación práctica. Además, la transferencia de conocimiento debería realizarse, siempre que sea posible, con empresas ya existentes familiarizadas con las tecnologías y mercados potenciales de las mismas. 3. Financiación de la Actividad Empresarial Puesto que este es un problema bien conocido y que ya está siendo tratado en diversos ámbitos, no será tratado aquí en más detalle. Tal vez destacar que, en estos momentos, se trata de financiar principalmente aquellas actividades orientadas a la creación de nuevos productos o servicios y a su comercialización en mercados internacionales. Sin olvidar la necesidad de mejorar el tratamiento fiscal de los gastos en I+D, el tratamiento fiscal de los gastos en innovación y la disponibilidad de recursos para crear empresas. 4. Supervisión del Mercado La globalización del mercado ha tenido sin duda un efecto beneficioso en el comercio mundial. La libre circulación de productos, y la liberalización de prestación de servicios se traducen a menores precios y mayor oferta para los consumidores finales. Pero la libre circulación de productos también permite la comercialización de algunos de ellos que no cumplen las normas vigentes actualmente en la Unión Europea. La certificación en origen por parte de fabricantes asiáticos de equipos que luego no cumplen las normas de seguridad eléctrica, o de compatibilidad electromagnética, puede ser fuentes de competencia desleal para los fabricantes locales. La facultad de inspeccionar y en su caso, sancionar por incumplimiento de dichas normas está transferida a las Comunidades Autónomas sin que hasta ahora hayan tomado medidas al respecto. Por lo tanto, urge empezar a actuar para proteger los intereses de las empresas que si cumplen con las normas vigentes. 5. Respaldar Proyectos de Colaboración para el Desarrollo de Soluciones Integrales Históricamente, las palabras “Política Industrial” se han asociado a la protección de determinados sectores de actividad, ya sean maduros o emergentes. Sin embargo, los estudios recientes sobre Política Industrial apuntan más al respaldo de determinadas actividades, no sectores específicos de actividad. (5) Por tanto, en la medida en que el principal objetivo de la Política Industrial deber ser impulsar la generación de nuevos productos y servicios (innovación) que sean competitivos globalmente (internacionalización) el respaldo institucional debe ser más oportunístico. Sobre todo debe concentrarse allí donde un grupo de empresas, centro tecnológicos y centros de investigación cooperen para desarrollar una solución claramente exportable. 6. Vocaciones de Estudios Tecnológicos La futura competitividad de Europa pasa por la formación de suficientes profesionales ETIC (Electrónica, Telecomunicación, Informática) para sustentar el crecimiento de las empresas tecnológicas. Desde la Comisión Europea se están realizando acciones para atacar este problema en todos los países de la Unión (7). La demanda de estudios universitarios en el sector ETIC en las Universidades Públicas Catalanas, por ejemplo, cayó un 39 % entre los años 2001 y 2007. Si bien, los últimos años esta demanda se ha recuperado algo, se está todavía lejos de las cifras del curso 2000/01, en el que un elevado número de estudiantes elegían una carrera ETIC en primera preferencia. Las causas de esta caída de demanda han sido estudiadas ampliamente (6) y, por lo tanto, debería ser fácil aplicar medidas correctoras. Si bien ahora el mercado de trabajo no muestra tensiones por carencia de profesionales ETIC, si las ha mostrado en el pasado. A menos que se tomen medidas correctoras, dichas tensiones aparecerán otra vez en el futuro limitando la competitividad de las empresas tecnológicas. 7. Valoración de la Actividad Empresarial e Innovadora. La base del crecimiento económico es la actividad empresarial. Sin embargo, desde algunos colectivos se sigue poniendo en duda el valor de la actividad emprendedora, el papel del empresario en la sociedad, los beneficios de la propiedad industrial e intelectual o incluso la propia existencia de empresas de base tecnológica. Por tanto, es preciso reforzar la imagen del empresario, del emprendedor y de las personas que impulsan la innovación y la internacionalización desde las empresas. Se debe comunicar a la sociedad en general y a los jóvenes en concreto, los aspectos positivos de la actividad económica de las empresas y la importancia de la innovación y la internacionalización. _______ Las anteriores ideas han sido priorizadas por el Consejo de AMETIC en Cataluña. Por tanto, expresan las inquietudes de empresarios de los sectores de la Electrónica, las Tecnologías de la Información, las Telecomunicaciones y los Contenidos Digitales. Sin embargo, las siete ideas expuestas anteriormente son fácilmente aplicables a cualquier sector de base tecnológica. Los problemas a resolver son los mismos, y los objetivos a conseguir también: mayor presencia en mercados internacionales gracias a la innovación. Y no debemos olvidar que, en cualquier caso, las empresas españolas que salen al exterior inmediatamente se enfrentan a competidores respaldados por políticas industriales más o menos explícitas. Países tan dispares como Alemania, Finlandia, Israel o Korea tienen políticas activas de respaldo a la capacidad de innovación y de internacionalización de sus empresas. Pretender que en España cualquier sector de actividad privado pueda competir globalmente sin respaldo de las Administraciones Públicas es una quimera. Urge una Política Industrial clara y duradera. (1) Extracto de la aportación de Dani Rodrik en Industrial Policy: Statements, www.economist.com/debate/days/viuw/541 (2) Mas Investigación e Innovación –Invertir en el crecimiento y el empleo: Un enfoque común, COM 2005, 488 (3) Public procurement for research and innovation development procurement practices favorable to R&D and Innovation, Informe Wilkinson, 2005 (4) OECD reviews for Regional Innovation: Catalonia, Spain (5) Rodrik, T., Industry Policy for the Twenty-First Century, Howard University, 2004 (6) Informe Flash –La manca d’enginyers al Sector TIC. Everis ( Cátedra Everis de la UPC) 2009 (7) The e-Skills Manifiesto. Ade Mccormack, European Schoolnet, Brussels, June 2010

Hace unos días leí el artículo de Antonio Elías, catedrático de la UPC, titulado “La Innovación de las Ingenierías” publicado en la revista Tecnonews y que tiene la fecha del 13.10.2011. Me parece un articulo magnífico. Retomo una frase de éste: “nos hemos comportado como aquellos colegas universitarios siempre dispuestos a cambiar el mundo pero incapaces de tocar la asignatura que imparten ¿Cómo puede aceptarse que entrados en la segunda década del siglo XXI sigamos con unas titulaciones definidas, salvo la ingeniería informática, en el primer cuarto del siglo XX? ” Y añado una reflexión personal: ¿Si hoy empezáramos los estudios de ingeniería cómo los organizaríamos? O su alternativa ¿si a nosotros se nos encargara de organizarlas en un país que no tuviera estos estudios cómo lo haríamos? Más preguntas – ¿Conceptualmente qué diferencía un martillo de un relojero, de un carpintero, de un constructor de barcos o de aviones, de un electricista, un mecánico,…? ¿Es necesaria una escuela distinta especialmente en la primera etapa de formación? ¿Y las matemáticas, la física,…? – ¿Las diferencias de las ingenierías están en sus orígenes? No hace muchos años los ingenieros industriales dependían del Ministerio de Industria y los ingenieros navales del Ministerio de Marina. – ¿Son los colegios profesionales los que impiden la unificación de estudios y racionalización de la formación? ¿O son las actuales facultades y escuelas que se esfuerzan en reforzar las diferencias en lugar de similitudes? ¿O es por las competencias (firma profesional decimonónica)? ¿O es por el corporativismo? – ¿Por qué el colegio de médicos es único para todos los colegiados? ¿Les aporta ventajas? – ¿Son necesarias tantas escuelas, facultades, colegios profesionales,…, cuando en el mercado laboral todos trabajamos hombro por hombro y lo que se valora es el individuo y su aportación? – ¿En un mundo en cambio permanente, donde las necesidades de conocimiento futuro son difíciles de predecir, cómo podemos estar hablando de distintas titulaciones cerradas? – ¿Cómo interpretamos que los centros de investigación más avanzados crean equipos con combinaciones de distintas profesiones más allá de las propiamente denominadas ingenierías? ¿El titulo en sí mismo ha sido desbordado? – ¿Las TIC en sí mismas son una herramienta o son una especialidad? – ¿Tenemos un exceso de reglamentos y regulaciones que limitan la competencia basadas en la excelencia en la formación y en las necesidades de la sociedad? – ¿Es mejorable la aportación de los ingenieros a la sociedad? ¿Cómo se mide? ¿Cómo lo podemos hacer? El qué hacer Seamos innovadores no por moda sino por eficacia y pragmatismo, pensando más allá de nuestro papel que, con la firma de quien corresponde, nos otorga un titulo y un colegio que lo garantiza (¿?). A la pregunta de si hoy empezásemos de cero qué haríamos, la respondería con: una institución única que formara sobre unos conocimientos básicos, fuertes en asignaturas básicas como matemáticas, física, química, informática,etc, una carrera por materias a la elección de los propios estudiantes pero condicionada a una coherencia, un título único pero con certificación de las materias estudiadas y la posibilidad de continuar estudiando a partir de niveles de conocimiento en función de la evolución de la propia sociedad, entre otras cosas. Con estos títulos compitiendo en un mercado libre (¿?) e internacional. El cómo hacerlo Si la idea es buena, cómo hacemos la transición de un modelo a otro debe ser planteada. No vale aquello de “se debería hacer” y quedarse quieto esperando a que otros o el gobierno tomen la decisión para luego criticarlos. Las actuales dificultades del COEIC en su intento de agrupar otras especialidades es un claro ejemplo de lo que puede suceder. Por el contrario es muy positivo el esfuerzo que están haciendo desde varios colegios y asociaciones para reunirse y ver los puntos. Tampoco tiene sentido que desde una pequeña organización se escriba un papel y se publique si después no tiene ningún apoyo. En mi opinión se trata de crear un marco paralelo de formación combinando las excelencias existentes en las universidades, y en particular la UPC, con la complicidad del rector y de los decanos que aceptando algunas limitaciones de sus atribuciones actuales participen en un proyecto “paralegal” y hacer un experimento “sin pedir permiso”. Este último punto es relevante puesto que para hacerlo oficial se deben modificar leyes en Madrid. Las universidades tienen experiencia en hacer estas cosas y es posible que se pudiera contar con la complicidad de la Generalitat. Tenemos un título genérico que pudiera servir como el de la Universidad de Catalunya o el más especifico de la UPC, aunque éste último dejaría fuera algunas facultades y especialidades significativas.

El Govern català vol donar prioritat, fins i tot per sobre de temes que en l’actual situació d’atur serien més urgents, a la discussió del “pacte fiscal”. Cal recolzar aquesta iniciativa? Jo crec que sí. Però després d’haver fet un seguit important de consideracions, fruit de les ambigüitats que hi ha en la proposta. S’està jugant constantment amb tres conceptes: “pacte fiscal” com a objectiu, “concert econòmic” com a modalitat del pacte i “dèficit fiscal” com a problema que es vol solucionar, que ningú no s’ha encarregat de definir prou bé, i que encara que per als especialistes puguin tenir un significat més o menys clar, no és el cas per a la gent normal i, per tant, cada persona té el dret a omplir-los del contingut que vulgui. Això pot confondre molta gent, pot fer més difícil la negociació i pot crear expectatives falses i frustracions. És perillós encetar un debat polític al voltat d’un objectiu que no està ben definit perquè no s’han aclarit prou els continguts. No em correspon pas a mi fer-ho, però això no treu que pugui fer unes quantes preguntes. Aquestes son les meves consideracions: 1. Un pacte fiscal és un acord entre Catalunya i l’Estat sobre la gestió i el repartiment dels recursos fiscals generats a Catalunya. L’acord de finançament que es va aprovar ara fa dos anys és un pacte fiscal? La part de finançament que conté l’Estatut del 2007 és un pacte fiscal? Una millora de l’actual acord de finançament es podria considerar un nou pacte fiscal? Quins serien els elements imprescindibles de qualsevol millora per tal de poder dir que s’ha aconseguit “el pacte fiscal”? 2. Quan es diu que el pacte fiscal ha d’estar “en la línia del concert econòmic”, què es vol dir? Vol dir que el nou sistema ha de ser homologable a l’actual concert econòmic basc? En les formes o en el resultat, o en totes dues coses? Quins serien els contingut necessaris per poder dir que està en la línia del concert? 3. Amb tota la raó es diu que el que es pretén sobre tot és disminuir el “dèficit fiscal” de Catalunya. Ho comparteixo plenament. Però, quin és el dèficit actual? Deixant de banda la mala voluntat de l’Administració Central per ser transparent, els diferents càlculs que s’han fet a Catalunya han donat estimacions fonamentades bastant diferents fruit de la metodologia utilitzada (des del 6,5% al 8,5% del PIB català). Les dues xifres són excessives, però la feina per arreglar-ho seria molt diferent. S’haurà d’utilitzar el flux monetari o el flux de benefici? Quin dèficit es podria acceptar? Cap? El derivat del pagament dels serveis de l’Estat? El que tingués una quota de solidaritat? Ha de tenir un límit aquesta quota? Quin? El de la Constitució alemanya (al voltant del 4%) que sovint es posa com a model? El que resulta del Concert basc, molt proper a zero? Sense concretar més és molt difícil fer-se una idea del que volem. 4. No cal dir que en el possible nou pacte s’han de distingir dos tipus d’objectius: l’econòmic, en termes dels recursos que se n’obtinguin, i el polític, en termes de reconeixement de la sobirania nacional catalana. L’aspiració principal és una millora del finançament o un canvi de model que reconeixi els aspectes polítics? Quins són els equilibris que es poden fer entre els dos? Això és important, ja que cal saber interpretar les diferents motivacions de la, al meu entendre, ampla majoria de catalans que es poden alinear cap al nou pacte. Tothom que diu que està a favor del pacte fiscal està pensant en els diners o en les identitats? Seria bo que ho coneguéssim, però això no s’ha preguntat a les enquestes. 5. Es pensa seguir la clàssica estratègia de demanar 100 amb voluntat d’obtenir 50, de forma que quan s’obté quelcom força bo la gent queda frustrada, tal com ha passat amb el darrer pacte fiscal i encara més amb l’Estatut? Pot ser una tàctica molt útil en termes electorlas, però nefasta de cara a la moral del nostre poble. Ja que he fet preguntes, potser tinc l’obligació de donar algunes respostes personals. Aquí en teniu deu: 1.Cal millorar l’actual relació fiscal amb la resta d’Espanya? Sens cap dubte. 2. Hem de tenir la competència per recaptar tots els impostos? Sí. 3. Ens els hem de quedar tots? No. (No oblidem que això passa gairebé amb el concert basc, que molts posen com a objectiu) 4. Hem de pagar els serveis que fa l’Estat? Sí. 5. Hem d’aportar una quota de solidaritat per distribuir a altres àrees de l’Estat? Sí. 5. Cal posar un màxim i un mínim a aquesta quota? Sí. 6. Cal posar un sostre al dèficit fiscal? Sí. 7.Cal establir un mètode de càlcul pactat per calcular el dèficit fiscal? És imprescindible. 8. Cal tenir un pacte bilateral entre Catalunya i l’Estat, com a iguals? Crec que no és possible sense modificar substancialment la Constitució (el concepte de Concert significa això…) 9. Què és més important, el resultat o la forma? Sense menystenir la importància d’una part important del catalans (jo entre ells) que donem als aspectes identitaris, jo crec que per al conjunt del nostre poble l’important és el resultat en termes econòmics. I 10. Cal recolzar el Govern en aquesta iniciativa? Sí, però exigint aclarir molts d’aquests punts. Si no, una vegada més, podem prendre mal.

En els darrers temps han proliferat a les universitats diferents programes de promoció a l’activitat emprenedora. Aquests han cobert un ventall ampli de serveis i activitats: des d’acompanyar a spin-off d’investigadors fins a dotar premis per a la millor iniciativa emprenedora, passant per cicles de xerrades i conferències o per la creació d’assignatures d’emprenedoria. La recepció d’aquests programes ha estat generalment positiva, en un context en el que la societat s’ha adonat que ser funcionari no hauria de ser la principal ambició dels nostres universitaris. També hi ha hagut però, algunes veus, que els han qüestionat, atacant sobretot la seva possible efectivitat. Encara és d’hora per poder avaluar d’una manera completa l’efectivitat d’aquests instruments, molts dels quals amb prou feines arriben als quatre o cinc anys d’existència. Ara bé, l’experiència que reporten aquests anys de funcionament ja ens donen algunes pistes de cap a on hauria d’anar la cosa. Aquí en teniu algunes: 1. Pensar globalment el suport a l’emprenedoria. Els programes d’iniciativa emprenedora no poden acabar sent un departament administratiu més, sinó que ha de ser quelcom transversal a la universitat. Molt sovint hem vist com excel•lents iniciatives, algunes d’elles amb notables pressupostos, naixien pràcticament mortes per la nul•la implicació de la comunitat universitària, generalment per pura desconeixença. L’emprenedoria ha de ser quelcom transversal, en el que hi participi activament tant la comunitat universitària com també persones més o menys properes a la universitat, com els graduats d’anteriors promocions. 2. Deixar que siguin persones emprenedores les que liderin el projecte. Massa sovint, per raons pressupostàries, de gestió de recursos humans o polítiques, els serveis de suport a l’emprenedoria acaben dirigits per persones que rarament han hagut d’enfrontar-se a la realitat dels mercats. Per més bona voluntat que hi posin aquestes persones, el risc que acabi esdevenint un òrgan burocràtic més és molt elevat. Triar persones que coneguin la universitat i que alhora se les hagin hagut de veure amb la realitat del mercat és gairebé condició necessària per poder tenir èxit. 3. Marcar-se fites realistes. No tots els graduats acabaran sent emprenedors. De fet el que seria esperable és que els emprenedors acabin sent un petita minoria, i que fins i tot molts d’ells acabin fent-se’n anys després d’acabar els estudis. Cal evitar per tant anàlisis de l’efectivitat basats exclusivament (o principalment) en indicadors que acaben primant en excés la quantitat i el curt termini. Intentar analitzar la bondat d’un programa a partir únicament del nombre d’empreses creades pot dur-nos a conclusions equivocades. Això implica també que a l’hora de fer la planificació pressupostària caldrà tenir en compte que els fruits d’aquestes iniciatives no es visualitzaran fins al cap d’uns anys. 4. Ser emprenedor amb el foment de l’emprenedoria. No hi ha res més allunyat de l’emprenedoria que basar els programes de suport a l’emprenedoria en el que podríem anomenar “aprenentatge passiu”. Les conferències, taules rodones o cursos d’emprenedoria són útils com a activitats complementàries i de suport, però mai haurien d’esdevenir l’eix central d’aquests programes. Cal primar en canvi activitats que incideixin en l’aprenentatge actiu: tutoritzacions de projectes, mentorització… 5. Evitar la cultura de la subvenció. Una temptació en la qual es cau sovint és intentar ajudar monetàriament els projectes d’emprenedoria, bé mitjançant subvencions a fons perdut, bé mitjançant la concessió de premis que no tenen una dedicació finalista. Tots aquests ajuts, realitzats amb la millor de les intencions, poden acabar pervertint l’activitat emprenedora, bé generant projectes de dubtosa sostenibilitat econòmica, bé frivolitzant-la. Si hi ha diners a la caixa, és millor que aquests s’inverteixin tal i com faria un “business angel”.