Rosa Maria Malet (RM) – A quin tipus de públic ens adrecem? Som conscients del públic que ens visita? Quin públic volem captar? Hi ha hagut un canvi notable del tipus de públic que visita els museus?

Marta Gili (MG) – París té tantíssimes institucions, tantíssims museus i centres culturals, que era necessari trobar l’espai que podia ocupar el Jeu de Paume, tant a París com dins del Jardí de les Tulleries, on hi ha el Museu d’Orssay, el Louvre, l’Orangerie, el museu d’Art Décoratif,… i grans institucions al voltant, com el Grand Palais. Aleshores, tenint en compte que el Jeu de Paume està dedicat a la imatge, no només a la fotografia, i la majoria d’artistes actuals utilitzen imatges, ja siguin digitals, analògiques, fixes, en moviment, virtuals o reals… Nosaltres vam decidir donar gran visibilitat a les creacions d’artistes contemporanis i del segle XX que treballen amb imatges, en contraposició a l’altra banda de les Tulleries, on s’hi exposen els grans mestres al Louvre. El públic del Jeu de Paume és local (només el 20% dels visitants són turistes), jove i amb un intercanvi internacional molt important. En contraposició a la majoria de museus de París, que estan pensats per un públic turista, passavolant.

Pepe Serra (PS) – El MNAC té un 50% de públic local i un 50% d’estranger. Però la qüestió del públic que ens preguntaves remet a quin és el sentit del museu en l’actualitat. Avui en dia, EL públic ja no existeix. El públic és un milió de minories existents, i per tant, el museu ja no ha de tenir una actitud paternalista cap al públic, sinó que ha de ser un lloc de trobada, un connector entre els visitants. I en aquest sentit, què ha de fer un museu? Barrejar punts de vista, classes socials, fomentar el debat, generar preguntes enlloc de donar respostes. El museu ha de ser per a tothom, és una institució de servei públic i, per tant, que ens utilitzi tothom per al que vulgui. En el cas del MNAC, ens estem enretirant per deixar que passin coses. Aquest any 2018, de la muntanya de coses que hem fet, una pila important no les hem decidit nosaltres, les ha fet un tercer a casa nostra. No obstant, crec fermament que encara el públic més gran d’un museu és el no-públic. Els museus encara tenim barreres socials, com el preu, però no el més important; sinó la idea de museu com un lloc acadèmic, amb un sol relat que s’ha d’obeir, que mai canvia de disposició,… Crec que els museus hem estat uns quants anys rebutjant gent. Per tant, aquí està la gran revolució, que si no la fem, acabarem sent magatzems. En aquest país, hem de fer un gran esforç per generar públic jove, com tan bé fa el Jeu de Paume, amb convenis amb escoles.

Ferran Barenblit (FB) – Per mi hi ha una qüestió prèvia al públic i és a qui li retem comptes, quina és la nostra circumscripció, com ens constituïm com a museu? El públic és qui efectivament ve al museu però nosaltres amb qui ens relacionem de debò és amb aquells que no venen, els que ens donen legitimitat per constituir-nos com a institució i els que formen realment l’espai social en el que ens movem i relacionem. És a dir, per a mi és molt més important de quina manera el museu respon a les expectatives, necessitats i desitjos d’una societat i com es configura tot això dins de la institució. Per tant, és més important que en una societat hi hagi diversitat cultural que el nombre absolut de visitants. Dit això, el MACBA té entre un 35% i un 40% de públic local, actualment. I el públic està constituït per persones, individus, amb històries diferents i que venen a buscar coses diferents dins el museu. Per a mi, l’important no és tant el què hi troben sinó com ho troben. En aquest sentit, el  més insignificant element del nostre tracte com a institució desvela molt quina mena d’institució som i de quina manera podem donar resposta a les expectatives dels visitants.

RM – Com creieu que hem d’oferir el contingut dels museus perquè sigui atractiu i accessible a un públic ampli i heterogeni, tenint en compte les noves eines de comunicació i difusió que tenim a l’abast?

MG – Okwui Enwezor, director de Haus der Kunst, va dir farà uns mesos en una taula rodona organitzada per la Tate Modern, que duia per títol Who do you think you are?, que ‘els museus són construccions polítiques, socials i econòmiques que tenen angles morts i que s’han de cuidar perquè sinó, aquests poden fragilitzar qualsevol narrativa i programació’. Jo trobo totalment encertada aquesta afirmació i, precisament, al Jeu de Paume treballem aquests angles morts per fer-los matèria primera en la generació de contingut. Aquests angles morts són espais que si no els mires et pots repetir o bé caure en populismes,… Per exemple, un angle mort del Jeu de Paume era la banalització de la fotografia i, per això, hem treballat amb artistes que a través de la fotografia mostren allò invisible. Un altre angle mort que hem treballat és la programació de dones artistes. Actualment tenim un 50% de dones artistes a la programació d’exposicions, activitats, conferències, seminaris, etc.

PS – Nosaltres, en activitats i comissariats, sí que estem en paritat absoluta. Però és veritat que hi ha marge de millora i la perspectiva es pot oferir. A banda, crec que el museu, fonamentalment, ha de ser crític i, per tant, també ho han de ser els continguts que aquest ofereix. El museu pot ser una gran font de recursos i generar una quantitat enorme de continguts que estiguin a l’abast de qui els vulgui, però el que no pot fer és imposar-los. El nostre contingut ha de ser capaç de desvelar inquietuds. Quan això passa, es produeixen coses que no controlem. I en aquest punt, utilitzant les noves eines que ofereixen les noves tecnologies, hauríem de ser un repositori d’experiències de tercers per oferir nous punts de vista. I per acabar, voldria dir que, des del meu punt de vista, hi ha un error en la divisió del temps, ja que tots els museus són contemporanis, perquè les experiències de valor afegit que reclamem passen avui. Per tant, el punt de vista sempre ha de ser contemporani.

FB – Són moltes dècades d’establir la funció d’un museu com un repositori d’un saber superior que exclou el visitant, que divideix entre ‘els que sabem i els que no saben’. I també són moltes dècades de convidar el públic a venir al museu a reconèixer i no a conèixer. I això és el resultat d’una cultura, que té a veure amb la visualitat contemporània, en la que l’adquisició del coneixement pot ser ràpida, immediata i conseqüència d’una necessitat d’apropiació temporal d’allò que estem veient. Aleshores, hem  d’insistir molt en que estem generant un coneixement, conjuntament amb la nostra audiència, que va més enllà del que les obres transmeten. És un coneixement que genera posicionaments crítics, que obre espais de diàleg, extremadament complexos però molt enriquidors quan existeixen.

RM – Ja que som a Amics del País, institució que vetlla per al desenvolupament de Barcelona a través de la generació d’espais de debat, quin creieu que ha de ser el paper dels museus en una ciutat com Barcelona?

MG – Estic molt d’acord amb els conceptes de l”espectador maltractat’ i l”espectador emancipat’ descrits per la filòsofa Marie Josée Mausain. Els museus hem de formar l’espectador del futur, un espectador emancipat, que entén que l’acció d’anar a un museu ha de generar coneixement i pensament crític. Però el museu també ha de ser productor de desig i, per tant, hem d’equilibrar les nostres produccions per atraure diferent tipus de públic.

FB – El museu ha d’oferir al públic allò que no ve a buscar, l’ha de sorprendre, interpel·lar-lo.

PS – La ciutat ha de ser atractiva i, com sempre diu l’artista Franc Aleu, ha de treballar per una societat compulsivament consumidora de cultura. Crec que la ciutat no utilitza prou els museus. Som un recurs potentíssim per a la ciutat per afrontar tots els reptes que té la ciutat: immigració, nord-sud, gènere, etc. Som espais d’educació, de debat, d’empoderament, d’acollida.