Arribar a la vellesa i “aterrar-hi plàcidament” és l’objectiu que persegueix Joaquim Llucià amb els seus alumnes. I per assolir-lo cal exercici físic, una bona alimentació, bona actitud davant la vida i una xarxa social que ens “enriqueixi i ens aporti valor”.

En aquest sentit també s’ha pronunciat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que, davant la previsió de l’augment de l’esperança de vida de la població europea per sobre dels cent anys, recomana desenvolupar estratègies de promoció de la salut mitjançant l’exercici físic per contribuir a l’envelliment actiu i millorar la qualitat de vida de les persones i la sostenibilitat dels sistemes de salut.

Per què envellim?

L’envelliment de l’organisme és degut a la senescència cel·lular, procés pel qual les cèl·lules perden la capacitat de dividir-se; es deterioren, no es comuniquen entre elles i deixen de replicar-se. Aquest és un fenomen natural, però es pot veure afectat per factors que l’acceleren, com per exemple l’oxidació, la inflamació crònica, la contaminació atmosfèrica i l’epigenètica. És per això que, segons el terapeuta Llucià Pomares, la pràctica d’exercici físic i una bona alimentació són factors ambientals clau per a un envelliment actiu, ja que milloren l’estat físic i emocional de les persones.

“S’ha demostrat que, en edats avançades, els factors genètics no són tan rellevants com els epigenètics”, va afirmar Joaquim Llucià, i va alertar també de les conseqüències negatives de l’estrès sostingut, la por i la ira, “emocions que són letals”, va sentenciar. “A Barcelona, les persones que viuen en barris benestants viuen de mitjana 10 anys més que les persones que viuen en barris més humils perquè tenen més diners, una dieta més equilibrada, accés al gimnàs, menys estrès i més qualitat de vida”.

Què hem de treballar per aconseguir un envelliment saludable?

Joaquim Llucià Pomares va alertar de l’excés d’informació enganyosa que circula per internet i va defensar que “calen més professionals que coneguin anatomia humana” per aconsellar i guiar correctament les persones a assolir un envelliment actiu i satisfactori. “Caminar no serveix de res”, va afirmar, “perquè si el cor no assoleix una freqüència cardíaca mínima és impossible aconseguir els canvis saludables esperats”. En aquest sentit, va explicar que les tres regions “d’obligat entrenament” són “les cames que ens sostenen, l’esquena que ens manté drets i protegeix la columna vertebral i la faixa abdominal que estabilitza la zona lumbar”.

L’acte, presentat i moderat pel Dr. Antoni Guerrero, president de la comissió de salut, es va concloure amb un torn obert de preguntes on es va reflexionar sobre els avenços científics a favor de la longevitat i, fins i tot, la immortalitat. Malgrat recolzar la recerca sempre en la cerca de la millora de qualitat de vida de les persones, Joaquim Llucià va alertar de la perillositat de l’existència d’aquest tipus de tecnologia exclusiva en mans dels poderosos.

Guillem López Casasnovas, membre de diferents consells assessors en l’àmbit de la salut, tant de la Generalitat de Catalunya com del Ministeri com també de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), va iniciar la seva intervenció diferenciant els dos principals problemes del sistema de salut català: el problema de la sostenibilitat financera, per una banda, i el de la governança, per l’altra.

Guillem López Casasnovas: “Si volem gastar allò que ens pertoca pel nivell de PIB, hem de sortir del sistema de finançament autonòmic”

Pel que fa al primer, “el drama del finançament” és degut al model de finançament autonòmic que, en el millor dels casos, és capitatiu. És a dir, Catalunya té unes expectatives sanitàries en funció del seu PIB però, en canvi, la seva capacitat de resposta és en funció de la població. Segons les aproximacions fetes per López Casasnovas, hi ha una insuficiència de 5.000 milions d’euros. Per tant, “si volem gastar allò que ens pertoca pel nivell de PIB, hem de sortir del sistema de finançament autonòmic” i va afegir que, si no ho fem, “estem abocats a una certa dualitat sanitària que és un perill per la cohesió social”.

En aquest sentit, “no ens hem d’alarmar de tenir un sistema privat tan desenvolupat” ja que té la funció de corregir mínimament aquesta “dislèxia”. A més, va reivindicar el mal anomenat copagament i va criticar l’aversió de la població vers aquest sistema de finançament: “ens hem acostumat  a que les aspiracions col·lectives de la societat s’han de resoldre en clau d’ingressos públics, pressupostaris i a través d’impostos”, i va afegir que a la universitat se’n diuen taxes, “ingressos públics que nodreixen allò que no cobreix el contribuent per complementar el finançament”.

Guillem López Casasnovas: “Necessitem un sistema sanitari solvent, capaç de respondre amb resiliència els futurs reptes demogràfics, tecnològics i pandèmics”

Per altra banda, el catedràtic de la UPF va ressaltar la necessitat que el sistema sanitari sigui solvent, capaç de respondre sense improvisació i amb resiliència els futurs reptes demogràfics, tecnològics i pandèmics. “Necessitem un sistema musculat i flexible que, en un moment donat, sàpiga tancar un llit d’aguts i orbrir-ne un de semicrònics, tingui una relació més fluïda, més enllà de la segmentació i les divisions departamentals, entre el sistema sanitari i el sociosanitari”. I perquè això sigui possible, “la política sanitària necessita un marc estable”.

En aquesta línia, el president del COMB, el Dr. Jaume Padrós, va denunciar que durant els darrer anys “hi ha hagut una dissonància de diagnosi del sistema de salut, anant enrere i tornant a debats que semblaven superats”. I va reclamar tornar al consens que va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya i que va aconseguir “un sistema sanitari d’èxit i tret identitari del país”.

Jaume Padrós: “Tenim el full de ruta però necessitem estabilitat, pressupostos triennals i planificació des dels comandaments de gestió”

La pandèmia ha posat en evidència la poca musculació de la sanitat al nostre país i és per aquest motiu que després de la primera onada, el sector va elaborar un document amb 30 mesures per enfortir-lo. Per tant, “tenim el full de ruta però necessitem estabilitat, pressupostos triennals i planificació des dels comandaments de gestió”, va reivindicar el Dr. Padrós.

A més, cal empoderar els professionals per disminuir la rigidesa del sistema, va defensar el president del COMB, ressaltant l’experiència de la Vall d’Hebron durant l’estat d’alarma, que “va fer saltar tots els anquilosaments, col·laborant entre els nivells assistencials, professionals, provocant dinàmiques positives per aflorar el millor de la nostra professió” i va afegir que “quan ofereixes al sistema la capacitat d’empoderar els professionals i li dones flexibilitat per adaptar-se als nous reptes, això té una força extraordinària”.

El doctor també va denunciar el model de primària, no homologable a Europa, on els professionals destinen més del 40% de la seva jornada en tasques administratives i burocràtiques. Per exemple, “les baixes de tres dies ocupen a l’àrea del Baix Llobregat un milió de visites a l’any, quan a Anglaterra, Dinamarca, Suècia i Holanda són autorresponsables”, va explicar.

Jaume Padrós: “Si no es prenen decisions aviat, el sistema sanitari està abocat al col·lapse”

Altres problemes mencionats per Jaume Padrós són la cobertura assistencial, la manca de professionals i la competència lingüística: “el 2021, el 49% dels col·legiats eren estrangers no comunitaris formats en sistemes de pregrau i postgrau no homologables al nostre país” i va denunciar la manca de potestat del Col·legi per avaluar la competència, tal i com passa al món anglosaxó. Per tant, “s’ha de replantejar tot el sistema des d’un punt de vista organitzatiu”, ja que “amb la mateixa massa salarial però amb un altre model seríem més eficients”.

En aquest sentit, el Dr. Padrós va afirmar que “si no es prenen decisions molt aviat en l’àmbit català i espanyol, en poques setmanes o mesos, el sistema sanitari entrarà en col·lapse, és a dir que no es podran atendre necessitats peremptòries”. I va afegir que “no és un problema econòmic, sinó sociodemogràfic”. És per això que va reclamar recuperar el consens entre polítics, gestors i professionals sanitaris basat en el màxim empoderament dels professionals de la salut, el rendiment de comptes i l’avaluació de resultats.

En relació a l’empoderament dels professionals, Guillem López Casasnovas va alertar que la governança del sistema públic no la poden fer els metges i va afegir: “veig molta pancarta de gent que vol decidir sense assumir cap responsabilitat, i això no pot ser en un sistema públic’.

Posar terra entre decisors i finançadors a través de la creació d’institucions

Per altra banda, també va afirmar que “en un sistema sanitari com el nostre, el consens no hi és ni se l’espera, i l’única cosa que pot obrir una bretxa d’acords multipartidaris és la creació d’institucions, un Hispan Nice (basat en el Nice anglès) que prioritzi i defineixi polítiques. “Si volem evitar el col·lapse, necessitem posar terra entre decisors i finançadors”.

El sistema sanitari és un element cohesionador de la societat i alhora un creador de riquesa, generador de coneixement i innovació que està en perill, van concloure els ponents del debat i van afegir que és el moment de preguntar a la ciutadania quin model de sanitat vol, quins recursos hi vol destinar i quin ús responsable se’n vol fer per aprofitar la crisi sociodemogràfica com a oportunitat per precipitar els canvis necessaris per a la seva recuperació i sostenibilitat.