Quan ens plantegem la necessitat d’un canvi pel que fa referència a la Universitat, és perquè estem fortament convençuts que aquesta ha d’esdevenir una peça clau per la societat del coneixement. El canvi que cerquem ha de permetre situar la Universitat com una palanca de l’economia del coneixement, com el ressort principal de competitivitat i de projecció cultural d’una societat. L’inventari de respostes que resoldrien la qüestió plantejada és el següent: 1. Sí (des de dins però sentint la pressió d’una societat més compromesa amb la Universitat). 2. Sí (amb lideratge, molt lideratge, un bon sistema de lideratge i amb il•lusió). 3. Sí (amb visió, estratègia clara i competències d’innovació). 4. Sí (teixint coalicions internes que superin una certa tendència natural al bloqueig corporatiu). 5. Sí (amb comunicació a més de lideratge). 6. Sí (amb una gran competència directiva, amb talent en la direcció gerencial). 7. No (sense risc, sense tocar interessos personals o de grup a vegades molt arrelats). 8. No (sense gestionar una àrdua resistència al canvi, que desgasta i s’eriça fàcilment). 9. No (perdent-nos en la burocràcia administrativa davant qualsevol iniciativa nova). 10. No (amb un tempo de presa de decisions propi de principis del segle XX). 11. No (sense capacitat d’enfrontar-se a la demagògia estamental o a l’animadversió a qualsevol cosa que respiri presència de l’empresa). 12. No (instal•lats en el victimisme, sense voluntat emprenedora, pensant que tot depèn de les lleis, dels reglaments que fan els altres o tan sols del pressupost que arriba de les administracions públiques).

A principis del mes de març del 2008, coneixíem que les inversions que han situat a Espanya com un dels líders mundials em producció d’energia elèctrica per via eòlica donava el seu fruit, el dia 4 a les 4 de la tarda es superaven els 10.000 MW cobrint el 28% de la demanda elèctrica, la resta fins els 34.185 MW requerits foren generats en un 25% per centrals de cicle combinat, un 20% amb energia nuclear, un 14% amb centrals de carbó i un 2% amb energia hidràulica, sens dubte, una bona noticia però que no amaga la dependència de les condicions climatològiques, el forts vents permeten assolir aquesta significativa xifra, ni l’important percentatge de generació en base a la combustió de residus fòssils, que genera CO2, una generació contaminant a la que es suma la immensa majoria de vehicles a motor que consumeixen derivats del petroli. Un petroli que dia a dia incrementa el seu preu com han comprovat els milions de conductors que, en les vacances de setmana santa, al omplir el dipòsit dels seus vehicles han pagat entre 6 i 12 euros més que l’any passat. Aquesta era sols una de les evidencies del fort increment del preu de l’energia que certifica que vivim una època de fortes tensions energètiques motivades per la petrodependència, i el fort increment de la demanda procedent dels països emergents amb creixements econòmics molt importants, com queda palès que a la Xina entre el 2002 i el 2006 el consum per càpita d’energia primària passes de 0,83 a 1,3 tones equivalents de petroli, o a la India de 0,32 a 0,37, unes xifres importants però encara llunyanes al consum per càpita dels EEUU, que si be ha disminuït es situà en 7,77 tones al 2006, o a les 4,1 de la Unió Europea. Una demanda que ha posat el preu del barril de petroli per damunt dels 100 euros, si be al tancament de la setmana el preu retrocedia arrel de les ombres sobre el creixement econòmic global. Un alt preu del barril encara no plenament percebut per nosaltres atès el canvi del dòlar amb l’euro, que també ha assolit màxims històrics 1,55 dòlars per euro, un fet que comporta que pels països de la zona euro el increment sigui molt inferior. Si considerem els 81 dolars que costava el barril mig any enrere i el canvi euro dòlar de 1,39 del setembre, constatem que mentre qui paga en dòlars el barril el preu s’ha incrementat un 25%, mentre que a la zona euros sols un 12%. És coneguda la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ja que és el que permet assolir alts valors de productivitat, possibilita la mobilitat i les comunicacions, atorga habitabilitat i comoditat, i marca diferencies fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible i aquells que encara tenen series dificultats per accedir-hi. Certament el creixement del consum energètic incideix negativament en el medi ambient, arrel de l’ increment dels gasos d’efecte hivernacle per l’elevat percentatge que s’obté en base a la combustió de residus fòssils, el baix percentatge d’ energies renovables i, malauradament, els recels que genera l’energia procedent de la combustió nuclear pels seus residus i greus episodis com el de Chernobil. Però l’energia és un be indispensable i creixent, originat no sols pel desenvolupament de grans àrees del planeta, sinó també per l’ increment de la població mundial, sols cal recordar que en els darrers 50 anys s’ha duplicà, superant els 6.000 milions i, encara que la tassa de natalitat ha baixat al 1,2%, al ritme actual al 2050 es poden sobrepassar el 9.000 milions. Es cert que el creixement del consum energètic genera trastorns mediambientals, i també és cert que sense energia no hi ha vida. El nostre cos per mantenir-se viu necessita convertir els nutrients amb l’energia vital, i l’espècie humana s’ha desenvolupat a l’aprendre a canalitzar energies alienes per incrementar les seves capacitats. Podem constatar que en la mesura que s’incrementa el benestar i el desenvolupament personal i col•lectiu les necessitats energètiques creixent, ho certifica el consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que sobrepassa els 8.053 kWh, en contrapunt al gairebé els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per a molts ens queda lluny la utilització de la llenya per escalfar-nos, alimentar-nos, il•luminar la foscor, i fabricar eines; o requerir d’animals per desplaçar-nos o millorar el rendiment de la terra, encara que centenars de milions de persones encara esta en aquest estadi. La millora de la qualitat de vida ha estat possible mercès a eines i màquines més i més complexes que consumint energia permeten fer més amb menys esforç i amb més rapidesa. La qualitat de vida en un mon globalitzat, tecnificat, hiperproductiu i massificat, requereix de creixents quantitats d’energia. El problema rau no sols en estalviar, que cal fer-ho i és possible, sinó també en com obtenim la quantitat d’energia requerida, i amb quins recursos energètics. Uns recursos que han de trencar tant la dependència del petroli, que queda palesa amb les més de 3.500 milions de tones anuals requerides en l’actualitat en contrapunt al poc menys del milió de tones produïdes al 1880, com l’hegemonia de la producció de recursos energètics concentrats actualment en un 70% a Orient Mitjà, els Estats Units, i l’antiga Unió Soviètica, i un 15% a Veneçuela, Mèxic i Xina. La UE en general, i Espanya en particular que importa el 80% del seus recursos energètics, són clarament regions energèticament dependents, ja que s’importa gairebé la totalitat del gas i del petroli que requereixen. Cal acceptar que l’elevat preu de l’energia no és conjuntural, ja que el desitjable desenvolupament dels països endarrerits i l’augment de la població mundial incrementaran la demanda a pesar del camí a recórrer en l’eficiència en el seu ús que comportarà importants estalvis en els països desenvolupats. Un bon exemple és el pla d’acció aprovat per la Comissió Europea amb la finalitat de que els europeus consumim un 20% menys d’energia fins a l’any 2020, un fet requerit si considerem que sols l’estand-by dels aparells de la U.E. consumeix, en un any, una quantitat d’energia electricitat similar al consum anual de Centreamericà. Per fer-ho hi cal crear hàbits d’estalvi i usar aparells més eficients, substituir les bombetes de llum incandescent, desconnectar els aparells electrònics quant no s’utilitzen, descongelar amb més freqüència, apagar la pantalla del PC, les impressores, fotocopiadores i escàners, emprar menys els ascensors, o fitxar la temperatura escaient sense exagerar en fred o calor. Es pot concloure que l’energia és un element cabdal, al igual que l’aigua, però que a diferencia d’altres recursos basics es pot obtenir de moltes fonts, si be d’algunes amb més esforç i cost que altres. Cal dons actuar per una triple raó; la primera per garantir aquest bé indispensable per la qualitat de vida i el progrés; la segona per disminuir la petrodependència, que és reduir l’agressió constants permanents i sostinguda a l’ecosistema i al futur; i en tercer lloc, assolir un raonable grau d’autonomia i no dependència en un bé que, ens agradi o no, generarà tensions creixents, al igual que l’agua, i es mantindrà en alts preus arrel de l’increment de la demanda. En conseqüència, ens cal dir SÝ, en contrapunt a dir NO. Un sí fonamentat en l’equilibri entre risc i seguretat, un sí pel progrés enfront de l’estancament, un sí en la confiança en l’home i les seves creacions i un no a la por a l’avens tècnic i científic. Un sí al desenvolupament sostenible, i un no al retrocés quan la font energètica no era altra que la força animal pròpia o la dels animals domesticables. I aquest si obliga a afrontar el repte que és a la vegada un desafiament i una oportunitat. Per tant, cal treballar i implantar també fonts energètiques estables no sotmeses a situacions climatològiques canviants o a conjuntures globals no propicies, quelcom que no es pot garantir solament amb l’esperançador augment de les energies renovables. Cal no renunciar a cap font energètica neta, acceptant l’energia nuclear per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús, fàcil de transportar, convertir en energia calòrica, cinètica i magnètica; cal també potenciar la recerca aplicada per facilitar l’increment de l’autonomia energètica personal, usant energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; també avançar en alternatives als motors d’explosió basats en el petroli o biocombustibles, mitjançant motors elèctrics, i prestant especial atenció tot esmerçant esforços en fer possible el perfeccionament i domini dels motors d’hidrogen. L’abordament i resolució d’aquesta problemàtica, que obliga actuacions a llarg termini, requereixen del comprimís dels poders públics i la precisió de la ciutadania fruit de prendre consciencia de la seva importància, gràcies a la tasca informativa i didàctica dels mitjans de comunicació. Conseqüentment els mitjans de comunicació, i aquells que generen opinió, no poden relegar a segon terme els problemes clau pel futur, com són els energètics. Han de prestar-li especial atenció i informar explicar alternatives i les implicacions d’actuar o no actuar. Una tasca complicada que obliga a extremar la prudència tot alliberant-nos de les cargues arrelades en la por, l’angoixa i els vell prejudicis. Un projecte a llarg termini convençuts que la resolució del problema és possible i que aquesta recau en tots, però també sabem que és l’Administració dels recursos públics i la governabilitat del país qui té que fer-les possible, trencant els tòpics que ens portem al immobilisme i a la decadència. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 23 de març de 2008. Aquest article fou publicat conjuntament el 2 d’abril amb el diari Diari de Sabadell , tambè una versió reduïda d’aquest article fou publicat al diaria e-noicies el dia 29 de març amb el títol l’energia: un problema a resoldre, un clic aquí per accés a e-noticies

Después de semanas de campaña electoral, época donde las políticas se paralizan y todas las actuaciones se focalizan a alcanzar o renovar la confianza de los electores, en especial la de los que con su indecisión la prolongan y justifican, ha llegado de nuevo la hora de reanudar el contacto con los problemas reales y en especial aquéllos que la economía globalizada, la sostenibilidad, la liberalización y la fragilidad de los mercados exigen. Unos problemas suficientes conocidos que requieren una optima formación de los ciudadanos; un alto nivel de investigación y de innovación encuadrado la necesidad de garantizar que el resultado científico se convierta en PIB; apoyar la cultura emprendedora y el espíritu empresarial; garantizar la competitividad del territorio y la ocupación los ciudadanos; preservar la calidad de vida y el medioambiente; y disponer de óptimas infraestructuras para facilitar la movilidad de las informaciones, los productos y las personas. Unos desafíos conocidos pero que es preciso recordarlos puesto que los resultados obtenidos no son buenos y dibujan sombras e incertidumbres al futuro. Unas problemáticas que se sobreponen a otras que parecían, hace unos años, ya superadas como son la energía y el agua, dos aspectos fundamentales, que desgraciadamente no se afrontan de forma contundente para solucionar las carencias de hoy y las demandas crecientes del futuro; y, también, unos desafíos que han sido, son y serán motivos de desacuerdos, tensiones y conflictos. Una evidencia de las tensiones generadas por el agua, es la polémica generada la semana pasada en Cataluña por el descubrimiento de unas señalizaciones que podían indicar la puesta en marcha de un proyecto para intercomunicar la cabecera del río Segre con la cuenca del Llobregat a traves del Túnel del Cadí, una obra no compleja que llevaría, desde la Cerdaña a Barcelona, agua de alta calidad para ayudar a paliar la grave situación actual aunque no resolvería el problema de su suministro. Una obra que aunque recoja el agua de la Cerdaña implica tomarla del Ebro, ya que el río Segre pertenece a la Cuenca hidrográfica del Ebro, y por ello se requiere la autorización de su Confederación Hidrográfica, en este caso, como otros muchos, las decisiones pasan por Madrid. Con independencia de la critica situación actual originada por una grave sequía, que esta obligando a llevar agua con camiones cisterna a algunos pueblos de Cataluña, y a limitar el consumo a 50 litros por día y persona; una cantidad considerada por la Organización Mundial de la Salud como cantidad mínima adecuada por el consumo humano si bien no permite desarrollar la agricultura, pone en dificultades a la industria, e impide conservar los ecosistemas acuáticos. El problema del agua es algo estructural que viene de lo lejos y que afecta a amplías zonas del planeta. No podemos ignorar las tensiones sociales, y los graves enfrentamientos, por el control del agua que han existido y que existen; sirvan como ejemplos las luchas entre Siria e Israel por el Altos del Golan, originadas por su importante depósito de agua, o los conflictos para controlar los recursos hídricos de los ríos Eufrates y Tigres, que nacen en Turquía y son controlados por Siria e Irak; o las tensiones entre Etiopía, donde nace y se nutre el Nilo, y Sudán y Egipto, sin olvidar los problemas a lo largo del río Yang-Tsé, o los movimientos militares entorno del inmenso y extenso acuífero Suramericano Guaraní que se extiende desde Brasil a la Pampa Argentina. Pero al pensar en el agua es preciso recordar que más de 1.100 millones de personas no tienen agua potable, y que anualmente centenares de miles de personas mueren de enfermedades relacionadas con el agua y la falta de higiene, o que casi el 80% de las enfermedades de los países subdesarrollados están relacionadas con la falta o calidad del agua. Un hecho que sorprende si consideremos que el agua cubre casi el 80% de la superficie del planeta aunque aproximadamente sólo el 2% del agua es apta por el uso doméstico, agrícola o industrial, este es el autentico problema. Podríamos afirmar que no falta el agua, el problema es la sal. El agua no es solo un bien indispensable, es una necesidad vital, consecuentemente un derecho fundamental y un recurso estratégico que incrementa su importancia al considerar el aumento de la población mundial y la concentración en grandes ciudades, una concentración que ha hecho que a lo largo del siglo XX la población urbana se multiplicase por 10, mientras que la rural solamente se duplica. Hoy casi 3.000 millones de habitantes, casi el 50% de la población mundial, viven en zonas urbanas, lo que obliga a trasladar grandes cantidades de agua de un lugar a otro ya que los recursos hídricos locales, superficiales o subterráneos, no son suficientes cuando las lluvias no acompañan, ignorarlo y no generar las infraestructuras que lo hacen posible no solo se algo inadmisible, sino que frena el desarrollo y puede condicionar el progreso y el bienestar. Cataluña, al igual que el mundo en su totalidad, no puede ignorar la problemática del agua i la búsqueda de soluciones, tiene que optimizar sus usos, reciclar y reutilizar, pero también tiene que disponer de la capacidad de mover el agua entre las diversas cuencas de forma radial y bidireccional, tiene que disponer de canalizaciones desde las zonas con suficientes recursos hídricos, sin renunciar al trasvase desde el Ródano que al llegar Bellcaire, al inicio del delta, lleva casi todo el año 1.710 m3/s, y a la vez tiene que disponer de la capacidad de desalar el agua del mar, ya que existe tecnología suficiente para hacerlo eficientemente, aunque con un importante consumo de energía, y produciendo gran cantidad de salmuera que se debe tratar adecuadamente por no afectar el ecosistema marino; un buen ejemplo es la planta desalinizadora en Ashkelon, en el sur de Israel, que produce 100 millones de metros cúbicos de agua al año, a un coste de 53 centavos de dólar el metro cúbico, y suministra agua además de 1,5 millones de personas. El agua es un elemento esencial para la vida, que ha generado guerras en el pasado y que se esta convirtiendo en un bien escaso generador de tensiones territoriales y hostilidades crecientes. Pero es un problema que tiene solución si se establece políticas y prioridades adecuadas que, -sin renunciar a darle más de un uso, aunque los habitáculos y las instalaciones actuales lo dificulten-, permitan mover el agua potable existente hacia donde se necesite y a la vez se potabilice el agua marina, aunque todas estas medidas requieren de importantes cantidades de energía, pero éste es otro problema que hay que afrontar, y de significativas inversiones, unas inversiones que son plenamente abordable si consideremos que la desalinizadora a la que antes hacía referencia costó unos 250 millones de dólares, más o menos lo mismo que 3 o 4 cazas ligeros F-16, pero el gasto militar es se mueve por lógicas y prioridades distintas. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 17 de març de 2008 _______________ Este artículo fue publicado simultáneamente el 17 de marzo en el periódico digital e-notices, y el 22 de marzo en el Diari de Sabadell . Versión en Catalán del articulo se adjunta en información relacionada al articulo.