Avui s’inicia a Washington la cimera del G20 més Espanya, Països Baixos, i la República Txeca, amb l’objectiu de coordinar politiques per frenar la greu crisi econòmica global i posar les bases per a la reforma del sistema financer internacional. Una reunió que en alguns indrets i col•lectius l’han assimilat a la conferencia celebrada al juliol de 1944 a Bretton Woods on, amb la finalitat de possibilitar el creixement mundial, s’establiren les regles relatives a les relacions comercials i financeres entre els països capdavanters del mon, i s’acordà la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, Banc Mundial, i el fons Monetari Internacional. Buscar el Paral•lelisme entre la cimera de Washington i la de Bretton Woods, es quelcom que no hauria de fer-se per evitar anàlisis erronis, o expectatives, avui per avui, impossibles que poden evitar que cadascun assumeixi la seva responsabilitat i desplegui de forma coordinada les capacitats tot esperant que la solució vindrà des de fora. Al 1944, Bretton Woods, existia una potencia hegemònica, el interès era coincident, gairebé únic, i tenia per finalitat fer possible la reconstrucció d’un mon que sorgia d’una cruenta guerra mundial, i tenia un diagnosis i propostes impulsades per l’economista britànic John Maynard Keynes. Ara més enllà d’una crisis financera global nascuda a Wall Street i amb afectació creixent en l’economia real, tan a nivell macro com micró, no hi ha una potencia hegemònica clara, els interessos encara no són coincidents, i la llum de la solució encarà no ha sorgit. Ens troben, per tant, en el inici d’una cimera molt polititzada , amb un diagnosi no coincident quant a les causes, que dificulta la solució, i que sols és el punt de partida, i de la que no cal esperar més que la voluntat de treball plegats, tot fitxant la data de la propera cimera, ates que el president electe nord-americà, Barack Obama, va desistir d’assistir-hi, les múltiples veus que té Europa, les prioritats no coincidents dels països emergents, les visions allunyades que tenen els diversos col•lectius que van des de reclamar retornar al proteccionisme i acabar amb els procés globalització, extremar la regulació, o afrontar canvis seriosos en el model i l’arquitectura financera augmentant els controls i la transparència, garantint l’òptim funcionament, per ajustar-los a les noves realitats obertes canviants globals i interdependents. Si bé no cal esperar grans acords ni solucions, el que és un fet, és que en les ultimes setmanes la cooperació i la sincronia en les actuacions, -mai anteriorment vista i molt superior a les accions desenvolupades fa 10 anys arrel de la crisi asiàtica que porta a la creació del G20-, ha permès enfocar la solució a la greu situació financera que explotà al setembre, que els governants ja han manifestat, abans d’assistir a Washington, la voluntat de seguir treballant conjuntament, coordinant politiques per permetre un major supervisió dels agents econòmics, fugint de la hiperregulació inmobilitzadora, i que cal retornar la confiança i esperonar la demanda allunyant el fantasma del proteccionisme, tot aprofundit en la interrelació i els intercanvis comercials en la línia iniciada al 2001 en el que es denominà Ronda de Doha. Una declaració d’intencions que hauria de formalitzar-se de forma conjunta en Washington, aparcant les discrepàncies i reforçant les coincidències, i a la vegada establir el full de ruta, acotant terminis, comprometent-se a la participació no sols de politics en raó del seu càrrec, i assumint compromís amb la mirada posada en superar la crisi però combinant la resolució dels problemes d’avui amb la vertebració del model de futur. Un model més sostenible, més ajustant a les potencialitats del planeta, capaç d’utilitzar al màxim el talent i l’avens tècnic i científic per assolir a nivell global les màximes cotes de benestar. Uns terminis que han d’esser forçosament ajustats en el temps, buscant celeritat i eficiència en la identificació i aplicació de politiques, ja que les crisis, i aquesta també, tenen nom i cognoms, i aquest són els dels milions d’aturats i les il•lusions frustrades d’aquells que treballaven pel futur. Una crisis engendrada per la manca d’escrúpols i l’avarícia, d’agents i entitats financeres que sols perseguien guanyar diners a qualsevol preu, aquets és un aspecte a no oblidar ja que la justícia te que identificar-los i exigir que assumeixen la seva responsabilitat. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 14-XI-2008

La Jornada InterACC1Ó que va organitzar ACC1Ó i celebrar-se el passat dimarts 28 d’Octubre va ser un esdeveniment refrescant i inspirador. Especialment atractiva va ser la concepció efectivament interactiva dels espais de treball, dels continguts, del recorreguts dels assistents, dels seus marcs d’interacció i de participació i la posada en escena, al CCIB del Fòrum de Barcelona. Més enllà del muntatge, del disseny conceptual i físic de l’esdeveniment, em van cridar l’atenció alguns punts de l’acte final de la Jornada, on quatre experts de prestigi internacional van donar pas a la presentació del Pla d’ACC1Ó 2009-2013, el full de ruta que ha de guiar l’organització en el seu procés de fusió i re-invenció i, alhora, han de servir d’empenta a l’empresa catalana, en moments de dificultat i, per què no, de crisi creativa (que és tot el contrari a una crisi de creativitat). Dins les seves micro-intervencions, cadascun d’aquests quatre ponents, va destacar un aspecte concret que ha de convertir-se en un vector protagonista de l’economia del futur immediat. Em permeto glossar-los en clau personal, assumint que probablement ho esbiaixaré una miqueta. Etnografia per la internacionalització? Pankaj Ghemawat posava l’atenció en la internacionalització. Exportar, internacionalitzar-se, moure’s amb ambició i sense complexos al context global, siguin quines siguin les dimensions de la pròpia empresa. World’s shrinking, fa temps que diu tothom, començant pels geògrafs. No obstant això, el matís de Ghemawat és important. Potser obvi, però important. Boundaries still matter. Les regions, les fronteres, les distàncies, existeixen. Potser no en termes dels segles XX o XIX, on aquestes barreres implicaven aranzels, proteccionismes i fronteres artificials, dures. Quines són les fronteres i les distàncies, avui en dia? Segur que algun antropòleg a la sala va anticipar-se mentalment a la resposta: culturals. Les distàncies, les fronteres, les regions, són avui en dia culturals. Especialment en termes econòmics, d’exportació o d’internacionalització. Malgrat el corrent imparable d’uns referents culturals globals, aquests no fan desaparèixer les identitats i els backgrounds culturals amb què ens movem pel món. Quan les fronteres dures desapareixen, tot el protagonisme recau en les fronteres toves. Líquides, que diria aquell… Ghemawat va il·lustrar aquesta reflexió amb una indicació molt clara: no s’ha d’anar a la Ýndia o a la Xina només perquè són grans mercats. Els nous centres distants del món policèntric són llaminers, però també poden suposar fracassos sonats. És un dels més grans errors de les tendències econòmiques actuals. La distància cultural amb aquests gegants és enorme, i caldrà fer sempre prèviament una aproximació i una reflexió seriosa i aprofundida, etnogràfica, sobre la millor manera de dur a terme aquesta hibridació cultural, si és que realment ha de ser avantatjosa. Ves per on, feina pels antropòlegs… Design thinking Josephine Green comentava que la creativitat és, avui en dia, el que les tècniques industrials (producció, enginyeria i management) van ser per a la revolució industrial. Potser es va passar una mica, però ja m’agrada. Innovació, segons Green, significa posar en qüestió les pròpies assumpcions i, consegüentment, va fer una decidida apologia del model d’innovació oberta i design thinking com a motors per a la creativitat, per a la innovació i per prosperar al mercat de competitivitat –i competidors- global. Després de descobrir el tema del design thinking darrerament i d’haver-lo incorporat a la meva línia argumental darrerament, no puc evitar dir que em va alegrar especialment veure reflectits i subratllats aquests arguments en paraules de qui ocupa actualment el càrrec de directora de tendències i estratègia a la Philips. Així, l’aposta i la recomanació de Green és abandonar un model de disseny top-down i incorporar als usuaris i als dissenyadors al principi del procés productiu i creatiu. El tipus de pensament del dissenyador és genial, deia, per pensar més enllà de les constriccions. “Design discipline is to think out of the box”. Xarxes (obertes) com a factor de multiplicació El tercer dels experts interpel·lats era Yochai Benkler, cèlebre pel seu The Wealth of Networks. Benkler va parlar en la línia que podia esperar-se d’ell i dels seus arguments més coneguts. Va definir les xarxes com l’estructura d’acceleració de tot plegat, allò que tenia la possibilitat d’empènyer significativament el ritme de l’aprenentatge i el de la innovació. Les TIC, predicava Benkler, han fet que les pràctiques socials habituals i pre-internàutiques de compartició i col·laboració que es mantenien apartades dels espais formals de la producció, l’economia i les dimensions serioses de la vida, s’hi hagin estès ràpidament, canviant de forma dràstica les regles del joc. Aquest fet altera radicalment les formes en que una organització, o una empresa, aprendrà i innovarà, d’ara endavant. Tal i com també ressaltava Esteve Almirall a la seva ressenya de l’esdeveniment, aquesa nova dinàmica provocarà la incorporació de metodologies d’innovació oberta i peer to peer design. Arran del paradigma del món-xarxa, els departaments d’innovació de les empreses no podran treballar mai més de forma aïllada, tancada. Sota la consigna de què sempre hi haurà més gent intel·ligent, creativa, motivada i amb bones idees portes enfora que endins, és evident que el millor és aprofitar-ho, vincular-s’hi, compartir-hi. Així, els departaments d’innovació de les empreses hauran de situar-se a mig camí entre l’interior i l’exterior. Resumint-ho, la recepta que ens oferien aquests experts, conté tres ingredients protagonistes:

• Pensar i actuar en clau local, per poder aprofitar realment el poder de les dinàmiques globals;
• Pensar i conceptualitzar els projectes amb una metodologia de design thinking, incorporant usuaris i dissenyadors des de l’inici dels mateixos;
• Treballar en xarxa i aprofitant/alimentant xarxes obertes de compartició i col·laboració, per multiplicar la capacitat i la velocitat d’innovació, propagació i producció.

Fàcil, no?