David Garrofé vingué acompanyat d’en David Villarrubias, encarregat de la digitalització de les empreses i la consegüent implantació de les TIC. El Sr. Garrofé inicià la seva ponència fent un recompte de la història de la CECOT, explicant-nos que al 1996 es creà la fundació CECOT per la innovació, per tal de veure com la innovació podia afectar al procés productiu. Un any més tard ja es creava el portal www.larambla.com, que pretenia estimular el comerç electrònic de les empreses de la confederació. Al 1997 també es negociaren amb la Caixa i altres entitats financeres, uns datàfons amb marca blanca pels comerços, a la vegada que sorgia la plataforma tecnològica multicontingut i multicanal CECOTXPRESS amb l’objectiu d’agregar totes les tecnologies i construir un metacercador personalitzat. L’èxit d’aquesta eina de recerca fou rotund, ja que un 95% dels usuaris la segueixen utilitzant diàriament. En David Garrofé ens comentà que l’assessorament sobre la integració de les TIC en les empreses, desenvolupat pel Centre de Demostració de Tecnologia (de la Fundació Cecot Innovació) en el transcurs dels darrers anys els ha permès fer una anàlisi del que les empreses tenen instal·lat i de l’ús que en fan. Aquest estudi posa de manifest que abans d’implantar, cal tenir perfectament definit, conegut i contrastat el pla de processos de l’empresa. Si no es coneix suficientment l’empesa, o si no es té relativament optimitzada, no és útil introduir-hi tecnologia, ja que incorporar sistemes a uns processos que no funcionen només afegeix una acceleració del que ja es fa malament. Si una empresa d’entrada no funciona correctament, amb sistemes tecnològics no millorarà els processos, sinó que només els accelerarà. Des d’aquest punt de vista, i en referència al món de l’empresa en general, i al de les PIME en particular, cal dir que en molts casos, per desconeixement o idees preconcebudes, l’empresari percep la incorporació de les TIC com una despesa directa i no pas com una inversió. És més, en molts casos es percep com una font de perill per a l’estabilitat dels processos dins de l’empresa, o com una font de risc financer per no estar estandarditzat ni consensuat un model que estableixi el càlcul del retorn de la inversió (ROI). El desconeixement també du al recel, a la por per part de l’empresari de perdre control d’una informació que en lloc de tenir-la ell, ara es cedirà a uns sistemes o que estarà en mans del gestor informàtic. El que es desconeix es tem, i el que es tem, no s’aplica. Concretament, el major risc que apareix que es percep en l’adopció d’aquestes tecnologies es produeix en dos moments: quan es decideix quina solució escollir (fabricant, integrador, etc.), decisió que l’empresari haurà de prendre en base a unes recomanacions i opcions que ell no ha controlat, sinó que sorgeixen del seu responsable de sistemes o, del seu proveïdor. El segon moment es dona en la fase d’implementació, això és, en la transició que suposa instal·lar en la infraestructura i organització de l’empresa, noves tecnologies i molt especialment, nous processos de negoci no sempre compatibles amb els que estan en vigor. Existeix un període més o menys llarg d’integració, de migració d’aprenentatge i d’adaptació, que requereix un esforç i seguiment. És doncs, la causa de la típica fricció que es produeix en un moment de canvi, en un moment de convivència i paulatina substitució del que és vell pel que és nou. Justament degut al fet que moltes ocupacions tradicionals són substituïdes per nous processos automatitzats, basats en TIC, les noves tecnologies són també vistes amb gran recel i com una amenaça per part del treballadors no qualificats. David Garrofé també ens va transmetre les seves propostes de millora: – Dotar l’empresari del criteri suficient per a que no se senti insegur i sense control de la situació al dialogar amb els venedors i instal·ladors de tecnologia. – Organitzar la prescripció externa, és a dir, realitzar un acompanyament neutre i imparcial a l’empresa. – Formar al treballador en l’ús eficient de les TIC d’una forma permanent i actualitzada: coaching. – L’Administració també ha de jugar un rol fonamental a l’hora d’impulsar i difondre l’existència de serveis en xarxa, així com de fomentar-ne el seu ús. Sense un lideratge clar de l’administració cap a la plena incorporació del model de la societat de la informació en la seva tasca diària, el nostre model productiu no podrà aprofitar-se de les experiències i sinèrgies generades pel sector públic. – Cal que les noves tecnologies s’expliquin millor a les empreses ja que el problema amb la introducció d’aquestes no és qüestió ni de costos ni d’infraestructures, sinó de la falta de coneixement dels seus avantatges. El desconeixement del potencial de les noves tecnologies duu a les Pimes a no donar prioritat ni a la inversió en TIC ni a optimitzar-ne el seu ús, però més enllà d’aquestes dificultats, l’experiència ve a demostrar que el problema de la Pime espanyola no és tant econòmic com de mentalitat. En David Villarrubias complementà la ponència d’en David Garrofé comentant-nos que l’assessoria realitzada per la Fundació Cecot Innovació els ha fet veure que la disparitat de productes al mercat complica la presa de decisió per l’empresari, que no sap vers quin decantar-se, a la vegada que té recel a implantar circuits tancats nous. Un altre problema és que la idea que es ven de que la “informàtica és fàcil” ha provocat que moltes Pimes pensin que ho poden fer sense ajuda exterior, amb les seves consegüents males implementacions. La informàtica s’ha de vendre com una oportunitat, malgrat es veuen les reduccions de despeses en el processos curts, però no als llargs. La ISO ajudà a estandaritzar processos, la qual cosa fou positiva per moltes empreses, tot i que moltes d’elles han deixat de revisar els processos. El teixit de base de les empreses (les Pimes) no té accés a les subvencions ja que els ajuts governamentals són per fonamentar la R+D però no per implantar noves tecnologies. L’Administració sovint obliga a presentar documentació a través d’internet, la qual cosa té com a resultat que en molts casos siguin gestories les que acabin fent la feina. En el posterior debat amb els associats intervingueren en Ricard Ruiz de Querol, Xavier Marcet, Josep Casanovas, Manel Medina, Ramon Palacio, Carles Ubach, Enric Canela i Toni Garrell, i es tractaren els següents temes: – El discurs segueix sent el mateix que fa trenta anys: s’ha de lluitar contra la desorganització, la manca de professionals i la falta de coneixement. A les grans empreses això s’ha anat solventant gràcies al canvi generacional, però a les Pimes el ritme d’adquirir personal més qualificat és més lent. – Si ens comparem amb la Unió Europea dels 15, les nostres Pimes estan ben posicionades respecte a la tecnologia implantada (95%), però fallen en el seu ús (50%). Moltes de les micro-empreses no tenen ni tan sols correu electrònic, i moltes de les que sí en tenen, no el consulten periòdicament. – Tenim més gent preparada per l’antic i encara vigent model econòmic que no pel nou model de coneixement. El gran repte que ens planteja el futur és, abans que tot, generar talent. – Moltes empreses TIC són Pimes i poden ajudar a fer de catalitzador, tot i que també es necessitarà ajuda de les universitats i de l’administració per ajudar les empreses a familiaritzar-se amb l’ús de les TIC (assessorament imparcial a través d’associacions professionals, formació d’especialistes en el càlcul del ROI – retorn de la inversió, redacció de manuals de bones pràctiques – CIDEM). – Els directius no veuen la incidència directa d’utilitzar les TIC en els seus negocis, per això l’administració ha d’assumir part de la responsabilitat evangelitzadora de promocionar-ne el seu ús.

Oberts al coneixement per assolir la competitivitat en un món global. A mitjans d’aquest mes d’abril, el President del govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero va presentar l’informe econòmic a la Borsa de Madrid, que constata l’excel•lent evolució de l’economia espanyola. Al 2006 el creixement fou d’un 3,9%, xifra superior a la de tots els països del G-7, situant-se Espanya com l’octava economia del món. En aquest primer trimestre el creixement va ser quasi del 4%, amb unes previsions pel 2007 també excel•lents amb previsió de creixement del 3,6%, i amb una clara tendència a que el sector industrial recuperi la força i esdevingui el sector més dinàmic de l’economia espanyola, superant la construcció. Aquesta és una excel•lent noticia pels que creiem que sense una forta indústria amb capacitat de convertir en PIB l’avenç científic, el futur no pot assolir el màxim nivell de generació de riquesa. La lectura de l’Informe del President Zapatero, va recordar-me que fa poques setmanes el World Economic Forum publicà The Global Information Technology Report 2006 – 2007, informe que compara 122 països quant a diversos criteris respecte a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc. En ell s’indica que Espada ocupa la posició 32 en el Networked Readiness Index, una posició menys que en l’informe 2005-2006. Un ranking encapçalat per Dinamarca que conjuntament amb altres 7 països Europeus (Suècia, Finlàndia, Suïssa, Holanda, Islàndia, Regne Unit i Noruega), més Singapur (posició 3) i Estats Units en la 6 completen la llista dels 10 millors països. La bona marxa de l’economia no pot amagar que amb la posició 32, Espanya ha perdut 7 posicions des de el 2002, primer any en que es va elaborar el ránking. Una xifra que es contraposa a la creixent penetració d’Internet que es situa en 35,4 usuaris per cada mil habitants enfront dels 23,9 de l’informe anterior, o la important millora quant a científics. Xifres que evidencien el potencial latent no desplegat encara. Les dades certifiquen, novament, el problema del nostre teixit productiu per utilitzar amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com un element bàsic per incrementar l’eficiència i la productivitat, un fet que condiciona la competitivitat o perjudica altres components de la mateixa al no emprar el potencial de la tecnologia de forma directa o induïda. Les empreses del país segueixen tenint un doble problema, per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor, i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat de les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes. Afortunadament per la nostra economia, aquesta incapacitat per extreure capacitat productiva a la tecnologia no està afectant al seu creixement, i tampoc ha afectat a la capacitat competitiva de l’empresa espanyola ja que mantenia la posició 29 en el rànking de Competitivitat Global del World Economic Forum corresponent al període 2006-2007 publicat al setembre passat. Les raons del manteniment de la posició d’Espanya es deu a a unes bones taxes d’escolaritat en tots els nivells educatius, una bona sanitat pública (14), bones infraestructures (22) i un entorn macroeconòmic estable (24). Si bé indica aspectes clarament millorables quant a la qualitat de les institucions i l’administració, l’educació superior, i les polítiques de recerca científica e innovació tecnològica especialment en l’àmbit privat. En definitiva el nostre teixit productiu té que avançar en aquells aspectes que caracteritzen els països més avançats i que encapçalen el rànking. Suïssa, Finlàndia, Suècia i Dinamarca són els quatre millors països mercès al bon nivell de les seves Administracions, les òptimes infraestructures, l’eficiència dels mercats, els alts nivells de innovació -en tots els àmbits sense descuidar la innovació tecnològica-, els centres de recerca científica, empreses que inverteixen en R+D, i una excel•lent aposta per la formació en tots els àmbits. En definitiva, aquells elements que caracteritzen l’economia actual i que tenen la capacitat d’aportar els recursos suficients per mantenir la qualitat de vida i el desenvolupament, i que coneixem com a economia del coneixement. L’informe ens indica que “España dispone del potencial para convertirse en una de las economías más competitivas de Europa. Sin embargo, la capacidad de España para alcanzar los niveles de competitividad de los líderes europeos dependerá de manera crucial de su capacidad en los próximos años para flexibilizar su mercado laboral, disminuyendo aun más así las persistentes altas tasas de desempleo, reducir las distorsiones en sus mercados de bienes, así como en la mejora de la calidad de la educación secundaria y terciaria, para poder desarrollar así plenamente su capacidad como economía del conocimiento” Que cal fer doncs? Quina és la nostra actitud davant aquesta situació?De ben segur que hi ha dues opcions: aferrar-nos a les excel•lents dades econòmiques del 2006, i les que ja coneixem del primer trimestre del 2007, o endegar autèntiques actuacions, aprofitant la bonança mundial i el potencial espanyol per assumir el repte de la competitivitat per assolir una posició més propera a la nostra octava posició quant al pes macroeconòmic. En definitiva, avançar per esdevenir més forts, més competitius, sense esperar la crisi com ha passat en altres indrets. Aquest fet comporta assumir plenament la competitivitat i els seus reptes, que no són altres que la innovació, la productivitat, la globalització i la gestió integral de l’activitat, sabedors que en l’economia del coneixement, el talent i les persones són cabdals. Consegüentment, la seva motivació i capacitació esdevenen la pedra angular on es vertebra la competitivitat. Una menció especial requereixen els aspectes motivacionals moltes vegades oblidats, aquests són basics en el comportament humà, i per tant, clau per assolir la competitivitat, un èxit del que ha de gaudir el procés productiu i l’evolució de l’empresa simultàniament amb la de les persones que ho han fet possible. Cal incrementar el nombre de persones amb una disposició intensa i compromesa, disminuint el del grup de persones amb un disposició neutra o acomodada, i desterrant aquelles actituds d’indisposició o d’oposició als objectius establerts i assumits per l’equip. Un reconeixement no sols en forma de diners, sinó també en reconeixement entès com a notorietat, evolució professional i formació, especialment en aquest darrer aspecte. La competitivitat sols assoleix altes cotes si la direcció estimula als seus membres i facilita l’aplicació del seu talent creatiu tot facilitant el seu progrés personal i professional. Així doncs, les empreses en particular, i els col•lectius en general requereixen endegar actuacions que possibilitin formar persones capaces de liderar la generació de valor en un context canviant i complex que requereix afrontar la disponibilitat de l’avenç científic i tecnològic, aprofitar les oportunitats dels mercats global, entendre que el coneixement és regionalització a nivell planetari, que la globalització permet la fragmentació i multiemplaçament dels processos de generació de valor. De fer-ho i de millorar la nostra competitivitat depèn en gran mesura la possibilitat de seguir escalant posicions i cobrir les necessitats i exigències de les societats pròsperes. La bonança econòmica ho obliga, i el futur ens ho exigeix. Antoni Garrell 25 d’abril de 2007.

Mercè Sala inicià la seva intervenció afirmant que les infraestructures són necessàries e imprescindibles pel desenvolupament d’una societat de les nostres característiques, per la qual cosa no podem obviar la importància del dèficit d’infraestructures que actualment patim a Catalunya. Aquest dèficit es fa patent en estudis com el que ha realitzat el BBVA, en el que s’analitza l’evolució del capital net (del qual gran part són infraestructures) des dels anys 60 fins entrat el segle XXI. El resultat és que a l’any 1964, Catalunya representava el 17% del total d’Espanya en dotació de capital, al 1979, el 21%, i al 2001 havia tornat a baixar al 18%. Sí és cert que Catalunya ha crescut en termes macroeconòmics, però el creixement ha sigut inferior a la mitjana espanyola, ja que hem perdut pes. Demogràficament, Catalunya sí ha presentat un augment considerable; al 2001, la població censada es trobava en 6,3 milions de persones i al 2006 ja superàvem els 7 milions. El problema de les inversions a Catalunya, és que, malgrat haver-hi plans i projectes, ens costa molt executar-los i tirar-los endavant. Tenim un mapa de gran densitat urbana, la qual cosa genera que a l’hora de construir infraestructures, la protesta de la societat civil sigui notable i sovint es demanin soterraments. Es produeix el que podríem anomenar l’efecte NIMB (not in my backyard). A més a més, tenim la tendència de fer cas exclusivament a les protestes dels que surten perjudicats per una obra, mentre que ningú menciona els beneficis que també se n’extreuen. Un altre tema important per a construir infraestructures és la disponibilitat de diners. Aquesta mena d’inversions no les pot proveïr el mercat privat, per la qual cosa el pressupost necessari ha de venir d’una entitat pública, sigui la Generalitat, l’Estat central o la Unió Europea. El problema és que ens trobem en un moment en que els impostos no estan ben vistos i costa de fer entendre a la població de que són necessaris per tal de garantir les prestacions que se li demanen als poders públics. En l’àmbit on sí que s’ha avançat molt és en la planificació d’infraestructures. Avui en dia comptem amb dos grans plans d’infraestructures: un a nivell estatal, el pla d’infraestructures de transports, que vol fer arribar les infraestructures a tot el territori de l’estat, però peca de tenir una concepció del territori més aviat com a quilòmetre quadrat que com a població, i un a nivell autonòmic, molt ambiciós però al que li falta aproximadament el 25% del finançament, si es parteix del pressupost total previst que ascendeix als 44.800 milions d’euros. Sobre el tren d’alta velocitat, la Mercè Sala ens menciona que és ideal per a viatges que durin com a màxim tres hores. A partir dels 1000 km, l’avió és tres vegades més ràpid, i si tenim en compte que la gent que viatja amb tren en general és per motius de negoci, és absurd planificar el tren d’alta velocitat per a trajectes gaire llargs. Un altre avantatge dels trens d’alta velocitat és que uneixen punts centrals de les ciutats. No és necessari que passin per tots els pobles petits, amb que uneixin ciutats com Madrid, Saragossa, Barcelona i Tarragona, és suficient. Aquells que proposen que el tren d’alta velocitat passi pel Vallès en comptes de passar per Barcelona ciutat, obliden que llavors es produeix una ruptura de càrrega, que obliga a que les persones hagin de canviar de tren per apropar-se a la ciutat comptal, amb la consegüent pèrdua de temps. Un altre qüestió relacionada amb l’AVE és que produeix demanda induïda, la qual cosa significa que els viatges que s’hi fan, si no existís el tren, no es farien amb cap altre mitjà. Es calcula que en el primer any de la construcció de l’AVE, la demanda induïda va ser de l’ordre del 36%. A Catalunya, els serveis del tren d’alta velocitat, a part de cobrir el trajecte Madrid-Barcelona-França, també contemplen el TGV Catalunya Express, que connectaria les capitals catalanes. Com a última pinzellada sobre el tren d’alta velocitat, la Mercè Sala es va centrar en el tema, a vegades una mica polèmic, de la construcció del túnel necessari per a que el tren d’alta velocitat travessi Barcelona. Malgrat s’han escoltat moltes queixes i preocupacions sobre la construcció del túnel i els seus possibles perills per a la seguretat, la Mercè Sala ens indicà que actualment arreu del món s’estan construint uns 1.500 km de túnels urbans, per la qual cosa hauríem de treure una mica de ferro a l’assumpte i entendre que el túnel del TGV és idèntic als túnels del metro. La Mercè Sala finalitzà la seva intervenció fent una crida a la necessitat de tenir bons gestors de les infraestructures, així com d’enfortir les relacions amb els clients en pro d’aconseguir una major qualitat en el serveis. Qualitat, que a la vegada, requereix ser garantitzada a través de la mesura objectiva de cumpliment de certs paràmetres d’eficiència, la consulta de l’opinió dels usuaris a través d’enquestes i la progressiva despolitització en el tema d’infraestructures. En el debat que s’originà a continuació participaren els associats Ramon Palacio, Ferran Sanz, Jordi Marín, Salvador Estapé, Santiago Montero i Paco Montañés, i els principals temes que suscitaren l’interès fóren els transports a l’eix mediterrani, els problemes de l’Euromed, el sistema de rodalies i els criteris que des del Ministeri manen en la política d’infraestructures. En el tema de rodalies es debatí l’excessiva centralització i dèficits en la gestió en el sistema de transports; respecte a l’eix mediterrani la Mercè Sala ens comentà que malgrat estar planificat, els problemes d’execució obstaculitzen l’aplicació a la pràctica i la lentitud de l’Euromed es justificà per la via única en alguns trajectes. El sopar es tancà amb una cloenda a càrrec del vice-secretari general del Cercle, Rodolfo Fernández, i una clara aposta per temes futurs que requereixen d’un bon implantament com és el tren d’alta velocitat i la millora en el sistema de rodalies.

Xavier Trias començà la seva ponència amb una crida a la necessitat de competir, a la vegada que cooperar, entre la mancomunitat de municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat comptal, d’espai delimitat i definit per les ciutats que la rodejen, inevitablement representa un model urbanístic diferent al de Madrid. Barcelona disposa de mar, montanya i dos rius, accidents geogràfics que dificulten la qüestió de la movilitat. Millorar-la per això, no ha de consistir en fer la vida impossible als cotxes, sinó prestar els serveis necessaris per a que l’ús del cotxe dins la ciutat no sigui imprescindible. La creació de l’àrea verda no pot anar acompanyada d’una manca d’impuls de millorar el transport de rodalies. En el cas de Barcelona, el problema de la movilitat és sobretot extern, englobant tota l’àrea metropolitana; en aquest sentit és important el quart cinturó, ja que la B30 no pot donar abast a tot el tràfic de cotxes diari que vol entrar a Barcelona. Referent als transports, Xavier Trias distingí tres temes bàsics a tractar: una millora de les comunicacions de rodalies, la línea 9 del metro en el seu recoregut sencer, que d’aquesta forma connectaria barris de la ciutat que tenen una gran demanda de transport públic, amb la zona industrial i el Prat, i l’adequació de l’horari del transport públic a l’ús real que es fa de la ciutat. Referent a la formació, X. Trias admet que és cert que s’ha de fer molta més formació professional, així com dotar-la de qualitat a la vegada que se l’acompanya d’un suport explícit i potent a les universitats. A Barcelona, una reforma de les universitats també hauria d’implicar una aposta clara per terrenys estratègics, on construir centres de recerca que estiguin ben comunicats i facilitar-ne així la transferència de coneixement. S’han d’enforitr els clústers de futur que té Barcelona: per una banda les escoles de negoci, com IESE o ESADE, i per l’altra, el consorci de la Zona Franca, del qual és inadmissible que la gestió segueixi venint dirigida per Madrid. Com seguim creixent a través de la construcció i el turisme, la mà d’obra demandada és no qualificada, per la qual cosa el gap entre salaris cada cop és major. Juntament amb el progressiu envelliment de la població, els ciutadans barcelonins cada cop acusen més la pèrdua de qualitat de vida i la pujada dels preus de l’habitatge. El resultat és que les persones se’n van a viure fora de Barcelona a municipis com Rubí, Cerdanyola o Mataró, on els ajuntaments tenen més ajuts, proveeixen de més serveis i doten de cada cop més equipaments les ciutats. Si a Barcelona també apostéssim fort pels serveis personals prestats per l’Ajuntament, aquests podrien ser una eina important pel desenvolupament de noves tecnologies. El nostre sistema social està pràcticament universalitzat, i gaudeix d’un tamany suficient com per aplicar-hi les noves tecnologies i fer-ho de forma exitosa. En el posterior debat amb els associats, en el que participaren la Roser Ràfols, l’Agustí Argelich, l’Enric Canela, en Rodolfo Fernández, el Pere Monràs, Jordi Capelleras, Ramon Palacio, Santiago Sardà, Juan José Pérez i Salvador Estapé, es tractaren molts temes que afecten la ciutat. Es parlà de la manca d’infraestructures tecnològiques, del problema de les telecomunicacions i Telefònica, de la poca implementació de la fibra òptica, del percentatge baix d’investigadors que segueix trobant-se majoritàriament a les universitats, de la llei de finançament de les hisendes locals i la incapacitat pressupostària per invertir si no es reforma, de les possibilitats de promoure iniciatives privades per part de l’Ajuntament, de la necessitat d’innovar en el model de governança i lideratge, dels efectes de les deduccions fiscals i els impostos, la falta d’engrescament polític en el futur de la ciutat, el paper de la societat civil i la transformació d’una Barcelona com a ciutat d’atracció en una ciutat de retenció. Xavier Trias contestà a les preguntes suscitades, fent especial menció a la necessitat de trascendir l’endogàmia present a les universitats, potenciant el sorgiment de plantejaments innovadors, així com per altra banda, incitar a les empreses a apropar-se a les universitats en comptes de montar el seu propi departament de recerca. Per l’experiència que hem tingut a Barcelona, les universitats han canviat la ciutat, i no només a nivell urbanístic, com són la zona del Raval o Ciutadella, sinó també a nivell de qualitat. I malgrat això seguim tenint l’obsessió de cercar les persones de fora en comptes d’aprofitar el propi talent. Referent al tema d’habitatge, s’ha aconseguit la integració de barris com Nou Barris, però no s’ha sabut crear una borsa d’habitatges públics com cal. En comptes de construir vivendes de protecció oficial, a tota la zona del litoral s’han edificat pisos pensats per les rendes mitges-altes. Referent a la implicació de l’Ajuntament per promoure la iniciatives privada, Xavier Trias ens parlà de la necessitat d’adoptar una actitut proactiva, així com de la possibilitat de que l’Ajuntament es convertís en aval per facilitar certes adquisicions i inversions. El sistema de finançament actual de la ciutat de Barcelona no és el millor, pel que ens hem d’apropar al sector no públic però amb vocació pública, i treballar per disposar algun dia d’una pròpia agència tributària. X. Trias convergí amb els associats en la manca de lideratge, molt visible en qui pren les decisions i qui les gestiona, i ens plantejà els dos principals reptes als quals s’enfronta la Barcelona del futur: el mercat globalitzat i el canvi demogràfic. En aquest sentit, féu una crida a la necessitat de tenir un govern fort i coherent, que exerceixi el lideratge i autoritat pertinents per tal de garantir la supervivència, éxit i avanç d’iniciatives com el Parc de recerca biomèdica, el Sincrotró, el Supercomputador o el 22@.

Introduït pel Secretari General del Cercle, Salvador Estapé, que féu una crida a la necessitat d’apostar per una Barcelona capdavantera en la societat del coneixement i en l’economia creativa, Alberto Fernández començà la seva intervenció comentant que a nivell de ciutat cal prendre un seguit de decisions estratègiques al voltant d’àmbits com la seguretat, la inmigració, els serveis d’atenció a les persones i el lideratge que es vol que exerceixi Barcelona. Barcelona ha de continuar essent una ciutat de serveis i de turisme, però acompanyant-ho d’una aposta clara per la qualitat i l’excel•lència en sectors d’economia productiva i creativa i afavorint emplaçaments com el districte de la innovació, el 22@. S’ha de redefinir la Barcelona real, anant més enllà de l’àrea metropolitana, arribant a l’àmbit del pla territorial. En segon terme, és necessari enfortir les relacions empresa-universitat i treballar en el tema de la formació. Els millors professionals han de ser formats a Barcelona, a la vegada que la nostra ciutat requereix poder atraure el talent exterior. Hem de saber aprofitar el valor afegit que aporta Barcelona en termes de qualitat de vida, clima, societat i estructura urbana. En aquest sentit, és necessari treballar també per facilitar l’accessibilitat a l’habitatge per tal de garantir la movilitat. L’Alberto Fernández va mencionar la importància d’enfortir inciatives com el Parc biomèdic, el Supercomputador i tot el sector de la biociència en general, així com dotar de més continguts el 22@, que definí com una gran idea però mal desenvolupada i amb un alt cost polític. Hagués estat molt més lògic emplaçar el 22@ a la Zona Franca per tal de crear un pol tecnològic i logístic, al costat de l’aeroport, en comptes de construir-hi habitatges. El problema és que ara des de l’aeroport fins la zona Fòrum s’hi arriba amb tota una hora de viatge, la qual cosa és un handicap en una societat en la que la rapidesa i facilitat de comunicacions són indispensables pel progrés i creixement econòmics. Partint del requisit indispensable de redefinir el model actual de serveis i turisme que planteja Barcelona, amb un enfocament clar vers la qualitat i excel•lència, també en termes de negoci hem de lluitar per tal de que ciutats com Saragossa o València, que disposen de l’avantatge de tenir més sòl que nosaltres, no es converteixin en competidores directes de Barcelona. Saragossa per exemple, és la gran ciutat emergent: disposa de pràcticament 1000 km2, té un govern en bona sintonia amb el govern de l’estat i una bona xarxa d’autopistes i autovies amb connexió amb França. En aquest sentit, a Barcelona ens toca fer una aposta selectiva respecte a la indústria que volem tenir i potenciar per tal d’aprofitar al màxim les condicions naturals donades per la nostra localització. En el debat que s’obrí a continuació intervingueren els associats Juan José Pérez, Antoni Garrell, Rodolfo Fernández, Josep Pallarés, Santiago Sardà, Pere Monràs i Agustí Argelich. Els temes que suscitaren més interès fóren les possibles mesures que es podrien prendre per enfortir Barcelona al costat de ciutats espanyoles emergents, el futur pròxim en quant a aliances entre forces polítiques després de les eleccions municipals, els problemes inherents a la societat catalana que tendeix al debat constant però després no acaba de concretitzar les propostes en accions reals i permanents, l’element de la por i adversió al risc com a principal obstacle per la creació de talent i la manca d’acord entre forces polítiques malgrat la búsqueda del consens per tal de no caure en el que seria políticament incorrecte. La preocupació per la lentitud i bloquejos a l’hora de prendre decisions polítiques degut a problemes d’autoritat i lideratge fou un tema transversal al llarg de tot el debat amb els associats. Alberto Fernández contestà a les preguntes fent especial menció a la necessitat de crear noves infraestructures, anant més enllà de qüestions com la terminal sud de l’aeroport. Amb una queixa a la manca de definició d’una Catalunya dels eixos, així com de la Barcelona de les rondes, que no només és la litoral ni la de dalt, A. Fernández parlà sobre la possibilitat de perllongar Barcelona per sobre del Tibidabo. Reiterant que la manca de sòl és necessari combatre-la, el candidat del PP féu una crida a la coordinació del govern metropolità en matèria de sòl i habitatge. Catalunya ha de ser capaç d’atraure les multinacionals que fins ara a Madrid han tingut totes les portes obertes tant ver venir com per a marxar, i en aquest sentit a Barcelona s’ha de prioritzar el tema dels transports i comunicacions.

En aquesta primera convocatòria, Jordi Portabella inicià la seva intervenció fent menció a la necessitat d’especialitzar-nos per tal d’entrar en l’era del coneixement, fet inevitable i necessari en les economies del països desenvolupats. Barcelona com a ciutat, que compta amb una llarga tradició industrial, ja ha iniciat la seva transformació. Avui en dia, sobresurten alguns enclavaments com la zona franca, el 22@ i la zona industrial de Bon Pastor-Verneda. El posicionament de la ciutat comptal en la societat del coneixement no és dolenta; s’hi està desenvolupant indústria auxiliar vinculada al tema de l’automòvil, així com indústria farmacèutica i química. Partint de la seva situació privilegiada en quant a mar i clima mediterrani, Barcelona es configura com un pol de captació i atracció de recursos humans provinents d’arreu del món, al mateix temps que cal destacar que les seves universitats tenen un nivell força homologable a la resta d’Europa. Malgrat aquestes bones condicions de partida, no cal oblidar que ens queda treball a fer per millorar qüestions com la transferència de coneixement de la universitat a l’empresa o la introducció dels propis recursos dins de la xarxa a través de la innovació. Adaptant el criteri de la triple hèlix, cal potenciar el treball conjunt de les Administracions Públiques, universitats i empreses per tal d’anar encaminant-nos vers el que podríem anomenar com especialització en la diversitat. En comptes de centrar-se exclusivament en una sola cosa, pot donar més fruits ampliar l’espectre però mantenint-ne la centralització en el que refereix a la localització territorial, per tal d’afavorir la creació de sinèrgies i clústers. Abans de donar pas al debat, Jordi Portabella féu una crida a l’aposta forta per sectors estratègics com el de les energies renovables, el sector TIC, multimèdia, així com el biomèdic, farmacèutic i químic, en els que ja es dóna un important impuls per la innovació. En el debat amb els associats sorgiren les següents qüestions: Antoni Garrell: Cal ser optimista però sense oblidar que l’economia del coneixement es basa en una sèria de prerequisits i indicadors, en els quals Catalunya no ocupa les millors posicions. Tenim un alt índex de fracàs escolar, la movilitat és reduïda, les polítiques científiques varien en funció de qui està al govern i el sistema financer està massa enfocat al crèdit i a la construcció. Rafael Suñol: No és tan fàcil de canviar el model energètic actual. Cal considerar la rendibilitat i el que suposaria un increment del preu. Jordi Portabella: La formació del professorat i la modernització de les escoles en la primera i segona etapa certament requereixen d’un impuls, però per fer-ho es necessiten més recursos. Referent al tema dels transports, la plataforma logística de l’àrea metropolitana és una de les més compactes, creada per potenciar les sinèrgies entre les zones industrials més potents de l’àrea. Respecte a l’aeroport, els problemes sorgeixen per la distribució de cargues i passatgers entre Madrid i Barcelona. Seria convenient aprofitar els avantatges geogràfics i especialitzar els vols cap a diferents continents, de forma que Barcelona per exemple podria assumir els vols cap a Àsia, i Madrid cap al continent americà. Pel que fa al tema energètic, no es pot obviar el canvi climàtic amb les seves corresponents conseqüències sobre el medi ambient. Consumim molt més petroli del que actualment s’extrau, per la qual cosa és imprescindible iniciar el canvi cap a altres formes de producció d’energia, com és la fotovoltaica. Xavier Marcet: A Catalunya actualment patim d’un raquitisme estructural, entès com una greu dificultat en el creixement de les empreses, sobretot les noves que surten de l’àmbit universitari. Malgrat sovint es diu que Barcelona té una gran capacitat d’atracció respecte l’estranger, ens costa estructurar polítiques sistemàtiques de captació de talent. El nombre de seus empresarials al territori català es força reduït, i la diversificació en clústers no és solució si no definim millor els nostres sistemes de lideratge. Lluís Coll: El problema de l’aeroport del Prat no ve d’ara, sinó de molts anys enrere. Un altre tema és la diversitat d’opinions i la falta d’una unitat de criteri entre les pròpies forces polítiques. Santiago Montero: Anys enrera es demanava per part de l’administració pública una tercera pista de 700 metres, la qual es construí finalment de 1.300 gràcies a pressions provinents de fora de l’Administració. En aspectes tècnics com aquest, s’haurien de tenir més en compte les opinions d’experts i professionals en la matèria. Josep Moles: A Barcelona i a tota Catalunya en general predominen les empreses petites. Quan aquestes creixen es veuen pràcticament forçades a marxar a Madrid, ja que allà és on hi troben el mercat. Necessitem clarament una estratègia eficient que ens acosti al mercat i en millori les comunicacions. Jordi Portabella: És cert que la major part del teixit empresarial català està conformat per PIMEs. Les fusions i/o absorcions són difícils quan no hi ha la predisposició per part dels agents implicats de cooperar per assolir major competitivitat. Una alternativa seria l’associacionisme o l’execució directa. Un sector a Catalunya, i sobretot a Barcelona, que està creixent a gran velocitat és el turisme. El sector hoteler, de fet, està jugant un paper molt important en el procés d’internacionalització. Hernán Scapusio: Un dels problemes més greus no és tant que no produïm coneixement, sinó que no el sabem vendre. Hem d’apostar fort pel consum digital com a nova via d’arribar als potencials clients. La Universitat Oberta de Catalunya és un bon exemple de model que ha funcionat. Albert Pèlach: Entroncant amb el tema del consum digital, cal dir que un dels obstacles majors per la seva potenciació és la manca d’infraestructures. Referent al 22@, la idea és bona però falta dotar-la de més continguts i serveis. Jordi Portabella: El 22@ sorgeix com a idea urbanística que pretèn redensificar la ciutat. Des del govern hem potenciat la creació d’un sector estratègic com és el del software. El que es pretén és aprofitar les economies d’escala i de xarxa que es generin. Roser Ràfols: Com a advocada, considero que s’hauria de tenir més en compte l’opinió dels juristes en temes de propietat intel•lectual, cosa que els empresaris sovint obliden. Pere Monràs: La qüestió no és que manquin idees, sinó que és difícil movilitzar les persones, ja que hi ha un sentiment força generalitzat de no “fer-se masses expectatives”. Aquesta falta de lideratge s’ha de combatre, conjuntament amb la potenciació de nodes i xarxes que ajudin a convertir l’àrea metropolitana en un pol d’excel•lència. Jordi Marín: Quines són les xarxes internes i externes que es plantegen potenciar des de l’administració pública per situar Barcelona com a ciutat del coneixement? A part d’exemples com Barcelona Activa o el 22@, quines altres propostes es debaten a nivell d’infraestructures? Santiago Sardà: El tema del transport de les mercaderies tampoc no està resolt. Necessitem més armonització amb l’amplada europea. Jordi Portabella: A mode de cloenda, mencionar que cal fer émfasi en la construcció en xarxa, i que per això és necessari incorporar noves tecnologies, malgrat suposi un esforç pressupostari important. S’hi han d’invertir diners i recursos per tal d’equil•librar les xarxes, que per naturalesa tendeixen a la concentració.

Acta resum de la primera Junta conjunta del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast celebrada el dimarts 6 de març del 2007. Addicionalment als membres de la Junta del Cercle per part del Barcelona Breakfast s’incorporaren a la Junta: en Xavier Marcet, en Joan Solé, en Ricard Ruiz de Querol, en Vicenç Gasulla i en Ramon Palació. Aquests junta culminarà el procés de fusió que finalitzarà el proper mes de maig. Els temes Tractats foren els següents: 1. Execució dels acords de fusió – En Xavier Marcet indicà que aquella mateixa tarda, i un cop comunicat a tots els associats del Breakfast que passaven a esser associats del Cercle per al Coniexment-Barcelona Breakfast, s’havien enviat les dades a la secretaria del Cercle. – Quant al ajust de les quotes de 300 euros a 180 euros que te que efectuar-se al llarg del 2007, es constatà que encarà no s’ha resolt el problema de finançament del menys ingrés que es situa en uns 18.000 Euros anuals, s’acorda que aquets tema hauria d’estar resolt amb anterioritat a l’assemblea general del mes de maig. – S’analitzà els ajustos de la web requerits arrel de la fusió i els associats a millorar algunes prestacions de la mateixa. S’aprovà les propostes efectuades per l’empresa ddmedia i facultà a la comissió permanent a tirar endavant els ajustos un cop es rebi l’oferta pressupostaria. – Es comenta que en les properes setmanes es procedirà a ajustar la junta del Cercle arrel de la fusió, tot considerant que a la propera tardor finalitzà el mandat del president, i que al octubre es convocaran eleccions. 2. S’analitzaren les activitats ja previstes fins el 30 de juny i que estan a la web, i el document preparat per en Ruiz de Querol sobre les temàtiques a abordar en l’activitat de d’anàlisi Barcelona-Breakfast que seran continuïtat dels que organitzava l’associació Barcelona Breakfast tot mantenint el format, s’acorden les pautes quant a dades i el fitxà el proper esmorzar per el divendres dia 30 de març. El vocal de la junta Ricard Ruiz de Querol conjuntament amb en S. Estapé seran els coordinadors de les activitats. 3. Es tractarà la temàtica i l’Acte sobre l’aeroport del dia 22, s’acorda l’adhesió al mateix i els membres de la junta que assistiran al mateix, enviant els noms el dia següent des de la secretaria del cercle. 4. S’acorda que la data inicial de la propera assemblea serà el 22 de maig, el vicesecretari general del Cercle cuidarà de tots els aspectes tècnics i jurídics conjuntament amb el secretari general. Barcelona 6 de març de 2007.

Andreu Mas-Colell començà la seva ponència comentant que l’educació superior europea té dos reptes per endavant que ha d’afrontar sense rèmora. Per una banda, el procés de Bolonya, que és fruit de la necessitat de tenir una major comunicabilitat entre els països europeus, en el sentit d’armonització de titulacions, així com la necessitat d’impulsar una renovació pedagògica, que implicarà un canvi en el mètode d’ensenyament i plans d’estudi. La normalització del nostre sistema universitari amb el dels altres països de la Unió Europea en el marc del que es va establir a Bolonya, comportarà, segons Andreu Mas-Colell, un augment de la qualitat del sistema així com un increment de la mobilitat entre universitats europees, sobretot en el que respecta a les modalitats de tercer grau, els màsters i postgraus. El segon repte a afrontar és el cumpliment dels objectius marcats a l’agenda de Lisboa. Espanya, i també Catalunya, han d’esforçar-se per no perdre la cursa en la carrera cap a l’assoliment de la societat del coneixement. Algunes economies del sud-est asiàtic en aquest sentit han entès millor cap a on apostar. A Europa ens cal començar a definir quin serà el nostre sistema d’excel·lència. La ciència i indústria europees són segones, després de les dels Estats Units, i a nivell de recerca, és evident que tenim un problema en la seva transferència i conversió en PIB. Malgrat això, Andreu Mas-Colell considera que l’àmbit de la recerca està experimentant canvis positius, cosa que es veurà reforçada amb el procés de Bolonya i la integració en l’espai europeu d’educació superior. Els tres països centrals de la Unió Europea, França, Regne Unit i Alemanya es distingeixen per haver tingut universitats de molt prestigi dedicades a la recerca, com la Oxford, Cambridge o Humbold Universität, tot i que el sistema elitista i/o meritocràtic en el que algunes estan basades ha entrat en crisi. Malgrat això, són països en els que s’ha donat més èmfasi a la necessitat de crear clústers d’excel·lència i potenciar l’aplicació eficient del coneixement generat a les universitats i centres de recerca. En aquest sentit cal recordar l’impuls de Schröder, Chirac i Blair tres anys enrera a Berlin, per crear l’European Research Council. Andreu Mas-Colell feu un breu repàs al posicionament de les universitats espanyoles i europees en el ranking d’universitats publicat pel The Times. Al 2006 la UB fou la única universitat espanyola present en el llistat de les 200 millors universitats del món, ocupant el lloc 190, mentre que la UPC no sortia al llistat de les 100 universitats tècniques més importants del món. A nivell europeu, les millors universitats en els rankings mundials, que estan basats en gran part en la recerca que produeixen les universitats, són les britàniques, com Cambridge, Oxford, London School of Economics, seguides de l’École Normale Supérieure de París. Evidentment a nivell global les estadounidenques es porten els primers llocs, però en les trenta primeres posicions també s’hi troben països representats com la Xina, Japó o Singapur. És necessari que a Europa es creïn institucions més efectives i interuniversitàries, en estreta col·laboració entre el govern, els centres de recerca i la universitat. Des de l’administració s’han d’endegar més polítiques científiques, encaminades a dinamitzar i posar a punta la universitat. Si aconseguim desburocratitzar-la progressivament, també serà més fàcil impulsar-ne la creació d’empreses. El debat posterior entre els associats va fer sorgir qüestions com les que segueixen: – Quin prestigi té la universitat espanyola? La Unió Europea és un món força igualitari. No es pot dir que ens mirin amb distància. A vegades fins i tot es sorprenen de la modernitat de les instal·lacions. A nivell de postgrau per això, el tema és més dubtós, malgrat que el postgrau europeu tampoc es distingeix excessivament per la seva qualitat i varietat. En temes de recerca, és obvi mencionar que Espanya no és una gran potència científica, però sí cal recordar que la tendència que segueix és bona, si tenim en compte que la despesa en recerca ha experimentat un augment en els darrers anys. Dels sis països europeus demogràficament més grans, França, Gran Bretanya i Alemanya són els actuals líder en producció científica. A Espanya li toca espavilar-se si no vol quedar-se enrera junt amb Itàlia o Polònia. – Com a conseller, fou impulsor de centres de recerca d’excel·lència. Avui en dia tenim set universitats públiques catalanes i una virtual. No seria millor agafar les que ja tenim per tal de posicionar Catalunya en comptes de crear noves institucions i centres? Jo estic a favor de crear institucions noves perquè és necessari introduïr agilitat en el sistema, però reconec que hi poden haver diferents fòrmules, entre elles la de crear patronats en els que es trobin totes les universitats. – Un dels problemes que té la universitat és que el professorat hi és de per vida, la qual cosa significa que si es vol dedicar a la recerca ho farà, però en cas contrari, no. És difícil dur a terme una bona recerca si no existeix massa crítica. Támbé el tema dels recursos és crític, no n’hi ha suficients i estem molt allunyats de la mitjana europea que situa la despesa en recerca en el 2%. Ens hem de proposar elevar el nivell del professorat i reconèixer que no tothom és igual. La creació d’institucions noves concentrades en el postgrau i els centres de recerca amb capacitat contractual pot ser una via per millorar la situació actual. – Fa temps que es dóna el debat sobre la necessitat de mantenir o suprimir els incentius fiscals a la innovació. Quina és la seva opinió? Posar els incentius fiscals en qüestió ja és una irresponsabilitat perquè els deixa ferits. La ventatge que tenen els incentius fiscals és que són neutres i depenen exclusivament de que la empresa faci R+D, i no tant dels gabinets polítics. És el que els diferencia del programa CÉNIT. – Els estudiants espanyols surten de la universitat sense tenir gairebé coneixements pràctics. A Alemanya tenen un sistema més especialitzat i eficient, dividint l’educació superior entre universitats i les “Fachhochschulen”, de caire més pràctic. En aquest sentit, sembla ser que el procés de Bolonya va encaminat en la direcció alemana, però aquí a Espanya s’introdueix més en l’àmbit de les humanitats que en el sector enginyer industrial. Això és cert, però tampoc hem d’oblidar que les empreses haurien de considerar més la necessitat de fomentar la seva pròpia formació interna. No poden esperar que els vinguin els estudiants amb tot après. – Es parla molt de foment de la recerca, de la col·laboració entre universitat i empresa, però en realitat els continguts universitaris i les necessitats empresarials no estan gaire alineats, i els recursos que es destinen aquí a recerca es tradueixen en menys patents que amb la mateixa quantitat de recursos es donaria a Alemanya. A part, les estadístiques demostren que els estudiants prefereixen ser funcionaris abans que empresaris. La principal diferència amb Alemanya és que allà està la seu, és on s’originen i remouen les idees. Respecte a les enquestes, no es poden interpretar només en un sentit. Si la pregunta fos diferent i les carreres empresarials tinguessin més expectatives, les respostes serien unes altres, i només prenent el percentatges donats, en principi un 30% d’empresaris hauria de ser suficient. El sopar va finalitzar amb una cloenda a càrrec d’Antoni Garrell, que féu menció a la necessitat de renovació que tenen els col·legis professionals i la implantació eficient del nou espai únic universitari de convergència europea.

Aquesta iniciativa, sorgida per iniciativa conjunta dels diversos àmbits de treball del Cercle, és fruit d’un marc de col•laboració amb la UAB, UPC, UB i UPF i comptà amb el suport de La Vanguardia que tingué cura de la difusió dels resultats i temes tractats en la mateixa. Un dels objectius principals que perseguia la jornada era evidenciar a tota la societat en general, i en especial als stakeholders, la importància que té per al futur del país, en el context de la societat i l’economia del coneixement, el reconeixement a l’activitat científica i tècnica, el foment de polítiques de recerca, la valoració dels doctors i la connexió universitat i empresa. La jornada va estar organitzada en dues taules rodones, que tractaren la recerca en el darrer any i la transferència de resultats de la recerca, respectivament. El programa fou el següent: I. Presentació 16 h a 16h 15’ Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement II. La recerca en l’últim any: fets significatius i marc de desenvolupament 16 h 15’ a 18 h’ taula rodona de 5 experts amb ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Jaume Bertranpetit de la UPF Josep Maria Guilemany de la UB Eugenio Oñate de la UPC Josep Samitier de la UB Moderador: Enric I. Canela del Cercle per al Coneixement III. La transferència de resultats de la recerca: connexió universitat empresa (de la recerca al PIB) 18 h 30’ h a 20 h 15’ taula rodona de 5 experts amb 2 ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Juan José Villanueva de la UAB Ramon Maspons del Departament de Salut Antonio Parente del Grup Lipotec Xavier Serra Barcelona de Music and Audio Technologies (BMAT) Francesc Solé Parellada d’Innova Moderador: Salvador Estapé del Cercle per al Coneixement III. 20 h 30’ Conclusions, propostes. Dr. Canela i Estapé. Tancament: Excm. i Magfc. Sr. Rubiralta rector de la U.B. IV. 21 h 15’ Sopar entre ponents, rectors i representants dels consells socials i de la junta del Cercle. Durant la Jornada es parlà de la situació d’Espanya, que malgrat ser la desena potència industrial del món, ocupa el lloc 31 en els rànkings sobre educació superior, el 33 en adequació tecnològica, el 35 en innovació o el 36 en eficiència de mercat. És evident que ni Espanya ni Catalunya aconsegueixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, situació que agreuja el gap cada cop major entre política macroeconòmica i competitivitat global. Preocupacions que no són alienes al context polític català del darrer any, marcat pel canvi de quatre consellers, la desaparició del Departament d’Universitats i Recerca, la manca d’un model de recerca i la falta de predisposició dels estudiants envers la innovació. La Jornada tragué a llum situacions com la següent: arriben diners per la recerca sense contrapartida en over-heads (despeses indirectes), la qual cosa provoca la descapitalització de la universitat. En la mateixa línia, és necessari innovar en l’administració i paulatinament modificar la cultura imperant de la igualtat en la universitat, que no incentiva el sorgiment de líders ni afavoreix la pèrdua de la por al risc. Una altra dada que hauria de donar-nos que pensar és el nombre de patents que registra Espanya anualment, xifra molt allunyada de la mitjana dels països més desenvolupats d’Europa. Un dèficit que no només reflexa les carències de la recerca, sinó que també fa patent, ara més que mai, la necessitat d’un pacte sobre política científica que no vingui condicionat pels cicles polítics electorals ni per la problemàtica a curt termini del mercat de treball. El Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, s’ha compromés a reunir-se amb els organitzadors de l’acte i intentar accelerar la proposta d’un pacte per a l’educació superior i recerca. El Cercle, fruit dels treballs dels darrers anys va proposar una sèrie de mesures per impulsar la transformació del model productiu actual basat en l’ús intensiu de mà d’obra cap a un model basat en l’aplicació del coneixement. Entre elles, podem destacar la necessitat de facilitar la movilitat del professorat, afavorir la creació de grups de recerca fixos i dotats dels recursos suficients, potenciar les spin-off, fer de la R+D+i la clau per a la competitivitat i incentivar la creació de grups interuniversitaris en temes emergents. El Cercle i els ponents de les universitats participants, així com els seus rectors, coincidiren en que s’ha d’endegar un camí conjunt que permeti traspassar el potencial i coneixements de la universitat a la societat, superant la rigidesa funcionarial present a l’administració i les universitats, que massa sovint obstaculitza el procés de petició d’ajuts i beques. Agafant com a exemple la creació d’algunes spin-offs, que malgrat el seu petit tamany han funcionat prou bé, és requisit indispensable perseverar en aquesta línea i entendre que la innovació ha d’anar clarament encaminada al mercat. Al cap i a la fi, és inadmissible que els nostres joves, sobretot en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, es vegin obligats a anar-se’n a l’estranger per trobar els sous i el reconeixement que aquí no reben. Informació Relacionada: : Ni Espanya ni Catalunya assoleixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, per accedir un clic aqui. un clic aqui Elena López Responsable secretaria tècnica Cercle per al Coneixement

Presentat per Carles Grau, Antoni González començà la seva intervenció amb un breu resum de l’història i evolució de la seva empresa. L’origen de la iniciativa es remonta al 1995, només 11 anys enrere, arrel d’un anunci publicat al periòdic que proposava el següent: “si tens una idea i et falta suport, som un grup de persones que et pot ajudar”. L’objectiu era convertir-se en una incubadora que permetés ajudar a nous emprenedors a tirar endavant les seves idees a l’internet. Amb una inversió inicial de 10 millons de pessetes ajuntades entre 23 persones, en només cinc anys aconsegueixen posar en marxa sis negocis, dels quals tres ja són venuts al 2000 generant plusvàlues. Avui en dia, el Grup Intercom compta amb 350 treballadors, la majoria d’ells joves i curiosament amb poca experiència en el sector pel qual aposten. Tres dels negocis que s’han impulsat des del Grup, exitosos i rentables, han aconseguit ser el més grans de tota la Unió Europea. Estem parlant d’Infojobs, el “site” d’ocupació que més audiència té, E-magister, el directori formacional amb més visitants i Softonic, la pàgina amb més programes descargats diàriament. El Grup Intercom també ha aconseguit fer el salt a l’estranger amb alguns dels seus negocis, en els seus inicis fins i tot sense tenir-hi oficines físiques, com va ser el cas d’Infojobs a Itàlia. Sens dubte la internacionalització sembla ser un procés més fàcil quan es parla de portals d’Internet que no pas en altres sectors, tot i que els competidors segueixen sent molts i molt diversos. Quan sorgí Monster, una altra pàgina web dedicada a la recerca de treball, Infojobs decidí confiar en les seves economies de xarxa, esperant ser unes de les propostes el valor de les quals incrementa a mesura que augmenta el nombre d’usuaris que les utilitzen. Sembla ser que fou l’estratègia adequada. Respecte al tema crític que implica el pas de la gratuïtat al pagament, en el cas dels negocis impulsats pel Grup Intercom s’intentà dur a terme de forma molt paulatina. Primer es començà deixant el tema del pagament a la voluntat dels usuaris, per passar després a un model més encaminat a oferir incentius extres a canvi de contribució econòmica. Antoni González ens comentà que l’organització de l’empresa s’adscriu a la nova línea de funcionament que segueixen molts negocis que treballen, sobretot, en el camp de l’internet i la virtualitat. Situats en oficines diàfanes amb tots els diferents negocis junts i barrejats, la seva forma de funcionar a primera vista pot semblar desestructurada i desorganitzada, quan precisament aquesta falta de jerarquia i formalitat es converteix en el punt clau que explica l’èxit de les iniciatives recolzades pel Grup Intercom. Gràcies a la transparència i proximitat física dels diferents negocis, el coneixement es transmet i comparteix de forma molt més ràpida i visible, ajudat per reunions mensuals en les que els coordinadors dels diferents projectes expliquen de forma oberta a tota la resta els seus objectius i avanços. Es busca potenciar l’eficiència, la creativitat i la imaginació, fugint d’horaris estrictes i afavorint el teletreball. El fundador del Grup ens féu partícips dels factors que considera claus per tal de que un projecte / negoci a l’internet sigui atractiu i exitós. Aquests podrien resumir-se en els següents punts: 1) Aconseguir a través d’internet feedback dels clients que utilitzen el portal. 2) Arribar i motivar al target concret al qual un desitja arribar. 3) Generar agraïment en les persones que utilitzin el servei que s’ofereix. 4) Generar economies de xarxa, entenent que el valor del negoci serà proporcional al quadrat del nombre d’usuaris que té. 5) Aconseguir el suficient nivell de massa crítica per tal que el principal competir off-line quedi seriament perjudicat. 6) Minimitzar al màxim els costos, partint de que a través d’internet es redueixen considerablement les despeses de comunicació amb els clients o usuaris. 7) Aportar alguna cosa novedosa que fins el moment no ha estat possible amb la tecnologia anterior. 8) Adquirir tot el know-how que sigui possible mentre es tira endavant el projecte. 9) Personalitzar i individualitzar al màxim el que s’ofereix. El posterior debat amb els socis del Cercle féu sorgir preguntes com les que segueixen: Com vau superar els anys al voltant del 2000 en el que proliferaren els negocis a Internet? Certament fóren anys en els que es notà un augment de la competència. Ens adonàrem que el fet d’estar a internet no implicava necessàriament un negoci, per la qual cosa havíem de trobar idees diferents encara no vistes al mercat. Solostocks n’és un exemple, ja que fins el dia d’avui encara no ens ha sorgit cap competidor. La clau és trobar un terreny en el qual no s’hi consolidat ningú. Quines són les principals causes del fracàs d’alguns negocis a internet? A part de la idea que s’intenta vendre, no es pot oblidar les persones que han de tirar un negoci endavant. Primer van els valors humans i després els professionals. En el nostre cas, podríem distingir sis necessitats emocionals que intentem cubrir en el personal de les nostres empreses: a) Sentir-nos segurs b) Sentir-nos singulars i importants c) Trobar agraïment pel nostre treball d) Connexió amb la resta de les persones e) Créixer professional i personalment f) Sentir-nos útils i insubstituibles La publicitat us reporta un ingrés important? No s’ha de menysprear el tema de la publicitat. Avui en dia, la publicitat segueix utilitzant majoritàriament els canals convencionals, com són la televisió, ràdio o premsa, i malgrat només el 2% es fa a través de l’internet, creiem que en pocs anys es pot augmentar al 10%. Per tant, en aquest sentit som optimistes i si bé ara la publicitat no és un ingrés important, sí ho pot arribar a ser amb el pas dels anys.