Publicacions

  • |

    Productivitat la clau per la competitivitat

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Productivitat la clau per la competitivitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    24-03-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Reflexió sobre l’impacte del procés de globalització en una economia com la catalana, que presenta uns ratis dolents de productivitat i competitivitat i un nivell baix d’internacionalització. Propostes d’actuacions possibles i factibles per el teixit productiu i la societat catalana per tal d’assumir aquest desafiament.

    La setmana passada vaig compartir un dinar amb un grup d’empresaris per analitzar aspectes relatius a la transició de l’economia industrial a l’economia del coneixement. El dinar va sorgir arrel de la meva conferència del passat 17 de novembre en la Jornada LLeida-Empresa que organitzà el Cercle d’Economia de Lleida per tractar la gestió del coneixement i el capital humà en el si de l’empresa del segle XXI. Els industrials estaven molt sensibilitzats per l’impacte del procés de globalització de l’economia i la debilitat d’Espanya, de retruc la catalana, arrel dels ratis dolents de productivitat i competitivitat, un fet que afegit al baix nivell d’internacionalització -entès com a capacitat de distribuir el procés productiu al llarg del planeta- planteja un escenari econòmic molt incert a mig termini, a menys que s’assumeixi amb força aquest desafiament i a la vegada s’abordi una estreta col•laboració amb les universitat i centres de recerca per afrontar programes de R+D+i. En aquesta línia, el grup constatà que l’economia espanyola és la única de la Unió Europea que a pesar del seu creixement i creació d’ocupació ha perdut productivitat des de 1995. Així, en el període 1995-2002 va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE15 fou d’un 1,2%. Una llista que està encapçalada per Irlanda amb un increment del 3,6% seguida per Grècia amb un 3,3%, (segons explicita l’últim informe de SIE’05 de Telefònica tot citant a OIT,IMD). Unes dades que són més desconcertants si es consideren les xifres d’Euroestat 2003 que indiquen que en el mateix període, Estat Units assolí un increment del 118,81% prenent com a base 100 l’increment de la UE15. Un fet que no es correspon a la posició que les dades macroeconòmiques de creixement y producció atorguen a Espanya, si bé expliquen els índex de pèrdua de competitivitat fruit del descens de productivitat. Alguns dels empresaris, tot recordant a diversos ponents de la jornada Lleida-empresa, constataren que l’increment de les inversions en TIC i la capacitació del seu ús és la via per superar aquesta greu feblesa. Essent cert que les empreses catalanes i espanyoles haurien d’incrementar les inversions en tecnologia i extreure de les mateixes la màxima potencialitat, cal assumir que no és suficient, i que cal enquadrar el procés productiu en els paràmetres que regeixen l’economia globalitzada actual. El primer és el relatiu al temps en que un avenç tecnològic pot ésser incorporat a l’estructura productiva; uns temps molt curts i que doten de més potencialitat a les organitzacions amb capacitat d’incorporar-les i d’utilitzar-les amb eficàcia i eficiència. El segon fa referència a la competència global, cosa que implica escenaris competitius desequilibrats i heterogenis, i el tercer és la regionalització planetària quant a coneixements i sectors productius. En aquesta línia les empreses requereixen afrontar el repte de la productivitat i la competitivitat com un binomi indissociable en el si de l’economia del coneixement, tot assumint la importància de les persones i el seu talent, canalitzant-lo i permetent que aflori per facilitar la innovació requerida per assolir la màxima rendibilitat o retorn per hora de treball. Aquest és un aspecte que no es pot oblidar, ja que l’Estat Espanyol presenta increments de rendibilitat per hora treballada molt baixos. Si a la OCDE s’incrementà un 1,99% en el període 1994-2003, i la UE15 un 1,7%, Espanya sols pujà un 0,38%. Per tot això, addicionalment a les requerides inversions tecnològiques, al llarg de la trobada es constatà que caldria actuar en les línies següents: possibilitar la continuïtat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) en els centres de recerca i universitats amb el de la seva aplicació en els processos productius. Facilitar el sorgiment de xarxes que fomentin l’emprenedoria i la innovació amb complicitat i sintonia amb les estructures productives actuals, ajustar els marc legislatius per facilitar els canvis organitzacionals, la cooperació transversal i intersectorial de les empreses, la formació de la població ocupada i la incorporació dels titulats universitaris al procés productiu. Un conjunt d’actuacions possibles i factibles per el teixit productiu i la societat catalana, ja que es disposa de voluntat i personal preparat per fer-ho. Però caldria incrementar la despesa pública i privada en R+D+i per complir de forma integral els objectius de Lisboa; incentivar i primar les actuacions que facilitin la connexió de la universitat i l’empresa que permetin garantir que l’avenç científic i tecnològic arribin amb celeritat a l’empresa; promoure el desenvolupament d’un potent sector TIC altament qualificat i especialitzat per facilitar la incorporació dels avenços i disposar de les eines escaients; incorporar polítiques de innovació integral amb especial èmfasi en producte i organització; i assumir els estils de lideratge i aprenentatge propis de l’economia del coneixement. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Qui mata els Blockbusters?

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    Qui mata els Blockbusters?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    22-03-2006
    Joan Mayans Planells

    La notícia de l’anunci del tancament de molts Blockbuster encara ressona als nostres periòdics. El culpable, segons la companyia, és la pirateria. En aquest artícle reflexionem breument sobre aquesta argumentació, força simple, i intentem posar en context el model de negoci dels continguts digitals en el què s’ubica la caiguda de l’imperi Blockbuster

    Fa només alguns dies, esmorzàvem amb notícies als mitjans digitals i als vells diaris de sempre que varen cridar-me especialment l’atenció. D’acord amb diversos mitjans, la cadena de videoclubls nordamericna més famosa del món mundial, Blockbuster, es veia obligada a estudiar el tancament dels seus locals a l’Estat, adduint com a motiu una raó una miqueda manida: la pirateria. No sé vosaltres, però jo començo a estar una mica cansat d’aquest discurs que li dóna la culpa de tot a una pràctica social molt estesa que es conceptualitza com a “pirateria”… i en aquest cas, en el “Cas Blockbuster” hi ha elements que ens permeten desmuntar aquest discurs dominant. El videoclub és un negoci basat en el lloguer de continguts audiovisuals, com les pel·lícules o els videojocs, en diversos formats o suports: VHS, DVD, etc. Tots els indicadors apunten cap a un major consum de continguts digitals a tots els sectors d’edat, tal i com mostren els estudis de PriceWaterhouse per al cas espanyol o les dades de qualsevol consultora internacional. Aquestes mateixes dades mosten un increment sostingut del volum de negoci i dels beneficis de la indústria de la creació dels continguts audiovisuals, tal i com assenyala una nota de la Fundació FranceTelecom de pròxima publicació. Així doncs, si el consum del contingut audiovisual s’incrementa i el volum de negoci i dels beneficis també… on és el problema que fa que trenca el model Blockbuster? Si tornem a l’anterior definició del negoci, la resposta no sembla tan simple i sobretot no sembla estar limitada a això que anomenen “pirateria”. Mor el “Suport”? O s’esgota el model de negoci? Aquestes són les dues principals hipòtesis. A mi em sembla una mica aviat per apostar per la mort del “suport”. Si fem un cop d’ull a societats més avançades en les TIC i en la Societat de la Informació, com Korea o Japó, és fàcil intuir que el suport no té un camí fàcil als propers anys. Japó i Korea estan articulant les seves polítiques públiques en el sector TIC al voltant del concepte d’ubiquitat amb els plans Korea IT839 i u-Japan. Aquest context ubicu combinat amb una creixent interoperatibilitat entre dispositiu, de convergència d’estàndards i de digitalització dels continguts obre un futur incert per als suports com el CD, el DVD i els nous formats. Sospitosament, el negoci dels videoclubs se basa, actualment i com ja dèiem, en el lloguer de continguts digitals sobre suports (físics). Per una altra banda, no està de més fer un cop d’ull a experiències exitoses en la distribució de contingut. Fa uns dies Apple va anunciar que acabava de vendre la seva canço número mil milions (1.000.000.000) a la seva iTunesMusicstore posicionant-se com a líder indiscutible en la distribució de continguts digitals a nivell mundial. Apple comença a distribuir continguts audiovisuals a través d’acords amb diferents productores i cadenes de televisió del món… i sospito que no haurem d’esperar massa per a tener disponible a l’iTunes la programació més demanada de la televisió, com mostren experiències a casa nostra com el nou servei de http://www.3alacarta.com. Simplificant fins a l’extrem, podem dir que l’èxit d’Apple està fonamentant-se en un dispositiu de prestacions (en capacitat i duració de bateria) sense competidors al mercat, i en la integració d’aquest dispositiu en un ecosistema de gestió de continguts basat en un programari d’alta qualitat (iTunes) i en una botiga online de continguts accesible de forma ràpida, barata i intuïtiva. Possiblement aquesta argumentació ens porti a fer una prospectiva no gaire optimista del model tecnològic (tant en soft com en hard) que ha triat Televisió de Catalunya per a la seva nova iniciativa, però aquest no és el tema d’aquest article. El que ens interessa ara és subratllar el fet que existeixen models de negoci exitosos en la distribució de continguts digitals, tot i la “pirateria”. Per tant, sembla que les claus d’aquesta mort (anunciada, com veurem) no es troben tant en la pirateria com en un model de negoci caducat, obsolet i esgotat. Tindria una altra sortida Blockbuster? Jo penso que sí i, com sempre, la resposta està en una aposta per la innovació, per la I+D i la creativitat, però aquest ja és un altre tema. La cultura del Hit i la Cua LlargaPer una altra banda, molts portem un temps escoltant -o llegint- parlar de la mort de Blockbuster, no tant com a empresa sinó com a símbol de la distribució de contingut basada en el Hit o el supervendes. Si algun cop has entrat a un Blockbuster ja saps a què em refereixo. En aquest videoclub pots trobar 20 còpies de la pel·lícula que s’estrena en DVD una determinada setmana. És a dir, si voleu veure El senyor dels anells el cap de setmana que s’estrena en DVD, podeu anar a aquesta cadena de videoclubs perquè teniu la certesa que allí en tindran un munt de còpies. Això sí, no espereu trobar-hi les cintes que comenta Pawley, ja sabeu de què parlo: cinema europeu, independent i altres. Chris Anderson, editor de la revista Wired, porta ja un temps parlant del que ell anomena ‘long tail’ (vegeu que en diu la wikipedia al respecte) al seu blog i en un llibre de propera aparició. La cua llarga és una mica difícil de definir. Segons la Wikipedia, la cua llarga descriu un determinat model econòmic o de negoci, com pot ser el d’Amazon o el d’iTunes, en el què els productes que tenen poca demanda o un volum de vendes baix poden articular, de forma conjunta, una demanda que superi els líders de vendes. Segons les últimes investigacions de Chris Anderson, en aquesta última dècada el volum de Hits al sector musical està baixant d’una forma molt clara, portant a la mort als models de negoci que tenen aquesta base. No és la pirateria, no. Les respostes no són tan simples i cal ser una mica més rigurosos en l’anàlisi de les causes que porten a un estendard del sector a la fallida… perquè si aquest és el rigor amb el fan els análisis sectorials, no m’estranya que tanqui el Blockbuster de la cantonada. —- Aclariment: Aquest article és original de Fernando Garrido Ferradanes i ha estat traduït i localitzat al català per en Joan Mayans i Planells. Ha estat publicat durant el mes de març de 2006 al portal Vieiros en la seva versió original galega i a la secció de Divulgació de l’Observatori per a la CiberSocietat tant en galego com en català.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista a Núria Aymerich

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista a Núria Aymerich

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    15-03-2006
    Elena López

    Entrevista a Núria Aymerich, especialista en temes de formació i col·laboradora en l’àmbit d’educació i desenvolupament social del Cercle. En aquesta entrevista ens parla sobre les causes de la manca de sensibilitat per la formació al nostre país i les possibles reformes a fer.

    1) Quines creu que són les causes de la manca de sensibilitat per la formació al nostre país? La sensibilitat cap a la formació ha anat creixent, tant per part de governs, patronals, sindicats, empreses i treballadors. De tota manera el camí que queda per recórrer encara és molt important. Fa encara pocs anys que s’ha apostat clarament per la formació i en aquest procés s’han fet errors en alguns del plantejament que no han ajudat a augmentar la sensibilitat i credibilitat. 2) Quines poden ser les causes de la falta de formació al llarg de tot el cicle de vida professional? Primer de tot la falta de la cultura per fer que la formació al llarg de tota la vida sigui un fet natural i imprescindible pel desenvolupament de cada persona. Falta conscienciar a totes les parts de que la formació és una inversió i en cap cas una despesa. En un món globalitzat com en el que vivim, el tret diferencial entre empreses és el nivell de coneixement que tenen les persones. Les empreses han de poder contemplar la formació i el coneixement com un actiu. 3) Quines polítiques s’haurien d’endegar per a que les empreses o universitats siguin més conscients de la importància de la formació? Cal que totes les polítiques actives de formació s’ajustin a la realitat de cada empresa i de cada treballador. Cal facilitar la flexibilitat per fer formació tant pel que fa a continguts, horaris i calendari. Facilitar els tràmits i disminuir la burocratització incidirà d’una manera directa en augmentar la formació. Cal posar mecanismes de mesura i potenciació de la qualitat de la formació i evitar les mesures de control burocràtic que no aporten cap mena de valor afegit i paralitzen la realització d’accions formatives. 4) Fins quan considera és determinant la formació per no ser exclòs del mercat laboral? És fonamental la formació per no ésser exclòs del mercat laboral. Però cal fer un pas més i parlar de la importància de la formació al llarg de la vida, de la formació de qualitat i de l’adquisició de coneixement. La viabilitat de les empreses, la capacitat d’expansió, de creixement i d’internacionalització passen indubtablement pel valor del coneixement dels seus treballadors. 5) Quines creu que haurien de ser les reformes o ajustos a fer? El Cercle hi pot ajudar d’alguna forma? Les principals reformes han d’anar lligades a facilitar la formació dels treballadors evitant processos administratius llargs i impossibles de complir. Cal fer processos fàcils, eficients i flexibles de manera que per l’empresa fer formació quan ho necessiti sigui immediat. Cal posar mecanismes que potenciïn la qualitat (qualitat és sinònim d’adequar-se a la realitat dels treballadors i empreses). Els agents que participen en la gestió dels recursos han de partir de la confiança i apostar per la qualitat. El Cercle seguint en la seva línia de donar a conèixer la importància de la formació i de l’adquisició contribueix d’una manera directa. També ho fa, essent interlocutor amb els governs i agents implicats, transmetent-li els conceptes clau per aconseguir el màxim èxit en la formació.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Asimetria

    ByAntoni Brey Rodríguez

    Publicacions

    Asimetria

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    09-03-2006
    Antoni Brey Rodríguez

    Reflexió sobre l’asimetria en l’actuació de l’Administració en quant a salvar llocs de treball. El cas de l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i el resultat final: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors.

    Potser pels racons d’algun diari el lector atent haurà pogut informar-se sobre l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i del resultat final de tot el procés: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors i el més que probable desmantellament de la sèu de l’operadora a Catalunya. Un assumpte de dimensions equivalents al tema de SEAT, al capdavall. Però les equivalències acaben aquí. Indubtablement, en els aspectes de presència mediàtica, esforços de les administracions per a salvar els llocs de treball i escarafalls de l’oposició, ambdós casos són diferents. ¿A què és deguda tanta asimetria? Em venen al cap varies respostes: Primera: la ubicació de la sèu d’un operador de telecomunicacions no es considera una aposta estratègica per Barcelona o per Catalunya. És de suposar que algú ha reflexionat sobre “l’estratègia”. Segona: els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar endavant. Tercera: davant el trasllat de la CMT i el possible desenllaç de l’OPA, és preferible fer poc soroll. No és necessari preguntar-se si, potser, estem fent el tipus de negocis que solia fer en Robert… el de les cabres. Quarta: per sobre de progressistes i d’esquerres, som liberals. Si el mercat decideix un trasllat i imposa una regularització d’ocupació, ho acatem i punt. El cas de SEAT fou un moment de debilitat. Això de Radio 4, també. Cinquena: en front una mundança a Madrid no hauríem de queixar-nos massa alt, per allò del “hoy por ti y manyana por mí”. Quan la Senyora Esperanza Aguirre ho fa, actua de forma equivocada. Sisena: als sindicats el cas no els afecta. Poden permetre’s el luxe de viure tranquil•lament instal•lats en les cada vegada menys nombroses factories que ens queden de l’era industrial. Setena: vivim immersos en un oceà de desídia, irresponsabilitat i debats estèrils, del qual tots en som responsables. Que el lector esculli la que li sembli més encertada. Antoni Brey Vocal de la Junta del Col•legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    `Pragmatisme` o `el tot o res`: una dicotomia pel nou Estatut de Catalunya

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    `Pragmatisme` o `el tot o res`: una dicotomia pel nou Estatut de Catalunya

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    09-03-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Havent finalitzat al Congrés dels Diputats a Madrid els treballs per a la ponència sobre el nou Estatut de Catalunya, la tramitació parlamentària inicia la seva recta final. S’obre un procés en el que caldria treballar per sumar Esquerra al projecte tot assumint que ara és el moment de l’aposta decidida per col•locar el talent…

    El passat dilluns 6 de març van finalitzar al Congreso de los Diputados de Madrid els treballs de la ponència sobre el nou Estatut de Catalunya. El seguiment de les informacions publicades indiquen que els retalls al projecte aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre han estat molt significatius, i encara que és prematur per determinar amb exactitud les millores assolides respecte a l‘Estatut del 79 és cert que d’aprovar-se tal com ho ha dictaminat la ponència milloraria substancialment el finançament i el marc competencial. Probablement aquest no és l’Estatut que molt catalans voldríem, les il•lusions enceses a la tardor passada s’han vist, cal reconèixer-ho, un tant frustrades desprès dels treballs de la ponència, potser havíem oblidat que l’Estatut final no era el que sortia del Parlament, atès que és requerit, per la seva pròpia concepció i marc jurídic, d’un pacte a dos: Catalunya i l’Estat. Un pacte que exigia consens per assolir noves cotes d’autogovern, de capacitat d’exercir-lo i de reconeixement de la nostra identitat. Un consens difícil que s’està construint en un marc enrarit, amb excessiu soroll de fons, no sols el creat pel primer partit de l’oposició a Madrid, també el que ha originat certs sector de la premsa, les opinions d’alguns militars, -que portaren a la memòria la retallada en el desenvolupament territorial de l’Estat a partir del 23.F- i de certes organitzacions econòmiques i socials. Ara s’ha culminat la tasca de la ponència, malauradament sense el requerit recolzament d’ERC. S’ha desenvolupat una negociació en la que calia, partint de les nostres febleses, defensar amb contundència el futur del nostre país per un període on ens juguem el ser o no ser en el context del nou escenari econòmic i social que la globalització i l’economia del coneixement imposen. De segur que al llarg del procés de negociació els parlamentaris catalans han treballat buscant l’equilibri entre el possible per l’Estat i el requerit per Catalunya, assumint que l’Estatut del 79 ja no és una eina valida, i conscients que el camí emprés per eliminar càrregues al desenvolupament del país exigés no hipotecar el futur, amb concessions inadmissibles, però a la vegada fer viable el present. ‘Pragmatisme’ o ‘el tot o res’, és una dicotomia que exigeix ésser considerada, i que de ben segur els parlamentaris l’han tingut present en un moment on el desenvolupament econòmic català és palès, si bé molt llunyà del que caracteritza les economies més avançades i menys sensibles a l’obertura de la competència de països amb baixos costos i absents de polítiques de protecció a la natura i als ciutadans. La bonança d’avui no pot fer perdre de vista que el demà requereix més competències i més recursos, i que l’ofec inaguantable que l’Estatut actual, i els marc legals que limitaren el seu desenvolupament, exigeixen, sense renunciar al que som i necessitem, caviar el marc d’encaix amb l’Estat en tot allò que sigui possible. La tramitació parlamentaria, inicia la recta final, en ella caldria treballar per millorar el que encara és possible i sumar Esquerra al projecte, i desprès el poble de Catalunya haurà de pronunciar-se; caldrà explicar-ho bé, no oblidant les expectatives creades el 30 de setembre, i caldria fer-ho amb projectes, assumint que ara és el moment de l’aposta decidida per col•locar el talent i els sabers com a palanques per transformar el eixos de generació de valor i cohesió social. Ara és el moment de les polítiques que garanteixin una Catalunya plena per als nostres fills, ara és el moment de mirar al futur i establir prioritats. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement març 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | |

    Ressenya del sopar amb Antoni Castells

    BySEBAP

    Publicacions

    Ressenya del sopar amb Antoni Castells

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    03-03-2006
    SEBAP

    El passat dimarts 21 de febrer, iniciàrem un nou cicle de sopars-col•loqui del Cercle encaminat a compartir opinió i debat amb convidats claus en el desenvolupament de l’Estatut i les polítiques per assolir el futur. En el primer sopar del 2006, comptàrem amb la presència del Hble. Sr. Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances de…

    Antoni Castells inicià la seva intervenció afirmant que Catalunya en la actualitat gaudeix d’una bona situació econòmica, cosa que s’evidencia amb dades macroeconòmiques com per exemple el creixement del PIB de Catalunya en el darrer semestre que es sitúa per sobre del de la zona euro, o la taxa d’ocupació que també ha pujat considerablement assolint pràcticament les expectatives de Lisboa per el 2010. Tot i així, Catalunya té grans reptes per endavant que no pot obviar: el fet de que un 75% de les nostres exportacions vagin a la zona euro, no significa només que estem en un bon procés d’integració en el mercat europeu, sinó que també hem d’estar molt pendents de la situació econòmica europea. En la mateixa línea, sent conscients del fortíssim pes industrial que té Catalunya, és necessari que treballem per a que s’encamini de la millor manera la transició vers una economia de serveis d’alt valor afegit. Si el que volem és que Catalunya es projecti al món, cal que impusem polítiques que ens permetin abordar per una banda les millores competitives vinculades a la potenciació d’infraestructures físiques, i per l’altre, millores competitives derivades de la innovació tecnològica, formació del capital humà i recerca. En aquest sentit, el Conseller Castells mencionà l’Acord Estratègic com a exemple de l’esforç del Govern per treballar per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. El debat que es formà a continuació comptà amb les següents intervencions: Alberto Sanfeliu: Què podem fer per a que les PIMEs catalanes facin R+D? Jordi Capelleras: Quina és l’opinió de la Generalitat sobre el projecte de Llei que preveu suprimir les deduccions per recerca, desenvolupament i innovació? Ermengol Casanovas: De quines quantitats estem parlant quan es diu que l’Estatut millora els recursos econòmics per la nostra comunitat? Pere Monràs: És possible fer una distinció en l’espai fiscal entre les fundacions que es dediquen a fomentar diferents aspectes? Haurien de tenir la mateixa desgravació els que donen recursos a una fundació per l’esport que els que en dónen a una que potencia la societat del coneixement? Ricard Ruiz de Querol: Què podem fer per a que el govern i la societat civil tinguin el mateix grau de concreció front a millorar les infraestructures físiques? Dirk Kremer: L’Estatut tindrà el mateix efecte que el 1992 per Barcelona. A banda d’això, Catalunya té un gran problema que és el fracàs escolar i el fet de que els nostres estudiants no parlin ni l’anglès ni el castellà en molts casos. Antoni Farrés: Els poders públics han d’encarregar-se de lluitar per a que en aquest país es torni a tenir una il•lusió col•lectiva . Marc Monràs: La publicació de les balances fiscals és un tema profundament democràtic. Hem fe bé eludint fins ara aquesta problemàtica derivant la discussió vers el fet català o espanyol? Eugeni Bofill: Les polítiques de govern haurien d’anar més en la línea de buscar altres formes de finançament que permetessin a les PIMEs fer projectes de R+D que no pas fomentar les subvencions. (En el document adjunt podeu trobar la ressenya complerta)

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | |

    Economia Catalana del Coneixement?. Debat al Col•legi d’economistes: Garrell, Ruiz de Querol, i Alarcon

    BySEBAP

    Publicacions

    Economia Catalana del Coneixement?. Debat al Col•legi d’economistes: Garrell, Ruiz de Querol, i Alarcon

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    02-03-2006
    SEBAP

    El passat 28 de febrer, el Col·legi d’Economistes de Catalunya començava un nou cicle de debats en format de taula rodona encaminats a parlar sobre Catalunya i la Societat del Coneixement. En aquesta primera trobada el tema a debat fou la situació real de Catalunya i les seves expectatives d’entrar en la societat o economia…

    Jordi Marín introduí el debat que comptava amb la presència dels ponents: Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, Ricard Ruiz de Querol, vice-president del Barcelona Breakfast i Ginés Alarcón, president del Cluster per la Innovació. Antoni Garrell començà la seva intervenció comentant que l’economia del coneixement depén de diversos factors, com poden ser les circumstàncies i el temps. Anys enrera, ja s’havia definit el model econòmic acceptable com aquell que posa el talent i el coneixement al bell mig de l’activitat productiva. Avui en dia, necessitem d’altres condicions que ens defineixin el que realment entenem sota economia del coneixement. En aquest sentit, Antoni Garrell identificà tres pàrametres per caracteritzar el model competitiu actual: 1) El temps que transcorre entre un avenç tecnològic i la seva incorporació a l’estructura productiva actualment és menor de sis mesos. 2) L’abast de la competència és global, la qual cosa implica pautes de comportament desequil•librades i heterogènies. 3) El planeta es va regionalitzant. En funció de desenvolupar la indústria del coneixement, calen els següents prerequisits: 1) Una continuitat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) i el d’aplicació delRicard Ruiz de Querol fou el següent en intervenir i començà la seva ponència afirmant que no existeix un sol model d’economia del coneixement, de forma que no podem intentar emular altres països que han tingut experiències exitoses quan nosaltres partim d’una situació totalment diferent. El que sí podem agafar com a referent és el fet que aquells països que són els primers en l’economia del coneixement, tenen un índex de productivitat molt elevat i fan un ús força intensiu de les TIC. En el cas espanyol podem afirmar que la penetració de les TIC no és baixa, ans al contrari, però que no s’utilitza tot el que es podria. En el fons, el què ens manca és tenir un projecte per dur a terme les transformacions que volem. L’experiència ens mostra que els projectes que poden arribar a tenir èxit són aquells que compten amb elements com la urgència o la necessitat de disposar-n’en, que tinguin un lideratge que els faci tirar endavant, i un eslògan u objectiu clar. Agafant paraules del Conseller Castells, Ricard Ruiz de Querol finalitzà la seva ponència fent menció a la necessitat de que es recuperi la taxa d’infraestructures físiques i es treballi per assolir els reptes que planteja Lisboa per al 2010. La última intervenció, a càrrec de Ginés Alarcón, plantejà la pregunta de com es pot convertir el coneixement en economia i producció, és a dir, com convertir-ho en quelcom de tangible? Ginés Alarcón proposava la innovació com a instrument d’introducció del coneixement en els processos productius. Una innovació aplicable a processos, productes, gestió … sobretot tenint en compte que avui en dia no s’està fent una bona gestió del coneixement. Una part del problema del dèficit d’innovació és que no hi ha pressupost per innovar. Les dades ens ensenyen que només el 17% de les empreses fan activitats d’innovació, front a un 52% que no en fa i un 75% d’empreses que ni tan sols posseeixen una funció d’innovació. Ginés Alarcón proposava diverses maneres d’introduir innovació a les empreses, com per exemple a través del CRM, de la cadena de suministres o d’una gestió intel•ligent del negoci, sense oblidar l’imprescindible convenciment i compromís per part dels dirigents de les empreses i una cooperació major amb proveedors, competidors o socis tecnològics.
    • Ruiz

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    La supressió dels incentius fiscals a la recerca

    ByJordi Capelleras Segura

    Publicacions

    La supressió dels incentius fiscals a la recerca

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    01-03-2006
    Jordi Capelleras Segura

    Posicionament del Cercle respecte a la proposta del govern de l’estat que pretén suprimir totalment els incentius a la recerca en un procés que començaria al 2007 i finalitzaria el 2011. Des del Cercle ho veiem com un pas enrera no només respecte de les nostres conviccions sinó també pel que fa referència als objectius…

    Un dels objectius centrals del Cercle és el de fomentar l’economia del coneixement a Catalunya. En aquest context, el Cercle ha impulsat mesures per a la millora dels incentius fiscals a les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació. Per aquest motiu, considerem que la proposta del govern de l’estat de SUPRIMIR TOTALMENT ELS INCENTIUS A LA RECERCA en un procés que començaria al 2007 i finalitzaria el 2011 significa un pas enrera que va no només en contra de les idees del Cercle sinó també dels objectius que el propi govern manifesta perseguir. Públicament s’ha dit que s’abordarà una reducció de l’Impost sobre Societats, de forma que el tipus general, que actualment és del 35%, passaria al 30%. A canvi, es suprimirien totalment les deduccions per incentius. Des del punt de vista macroeconòmic, aquesta argumentació és insostenible: totes les estadístiques situen molt per sota del 30% el tipus efectiu que actualment paguen les empreses. El tipus efectiu és el que resulta de dividir l’impost efectivament pagat (que té en compte les deduccions per incentius) pel benefici fiscalment computable. Segons l’any i les fonts es situaria entre el 22 i el 28%. Per tant, la càrrega fiscal conjunta de les empreses no només no disminuirà, sinó que augmentarà. Essent discutible la conveniència d’un increment de la tributació de les empreses, resulta encara més greu saber quines són les EMPRESES QUE TINDRAN UN MAJOR INCREMENT D’IMPOSTOS: LES QUE INVESTIGUEN, LES QUE EXPORTEN I LES QUE FAN INVERSIONS PER A LA PROTECCIÓ MEDIAMBIENTAL, entre d’altres, ja que aquestes són les que gaudeixen d’incentius. Les que no realitzin cap d’aquestes activitats precisament seran les que reduiran els costos fiscals. Hi ha una corrent d’opinió en l’Administració tributària que opina que els incentius fiscals no són eficaços perquè les empreses, quan inverteixen, ho fan per raons econòmiques i no fiscals. Aquesta posició no només és intel•lectualment insostenible (les raons fiscals són també raons econòmiques, i tan legítimes com qualsevol altra) sinó que nombrosos estudis científics han demostrat la correlació positiva entre els incentius fiscals i el grau d’inversió. Els següents autors han tractat aquest tema amb conclusions convergents: Cummings, Hasset y Hubbard (1996), Estrada, de Castro, Hernando y Vallès (1997), Jaumandreu (1999), García Marco (1998), Espitia, Huerta, Lecha y Salas (1989) Giner y Salas (1994). D’altra banda, l’establiment de beneficis fiscals a la investigació no deu ser tan forassenyada quan la majoria dels estats europeus preveuen incentius per fomentar-la. Així, França, el Regne Unit i Luxemburg tenen un nivell d’incentius similar al que fins ara han gaudit les empreses espanyoles; Bèlgica, Itàlia i Portugal també en preveuen, tot i que inferiors als actualment vigents a Espanya. Si països com el Regne Unit o França, amb un nivell de despesa en investigació molt superior a Espanya consideren convenient establir beneficis fiscals, no s’entén com a Espanya es proposa suprimir-los. Per donar una dada que va proporcionar el president de HP en un sopar del Cercle, aquesta empresa té deduccions de 26 milions d’euros a l’any per aplicació d’aquests incentius. Estan segurs els nostres governants que una pèrdua d’aquesta magnitud no afectarà el nivell d’inversió en recerca d’aquesta multinacional a Espanya? No resulta tampoc sòlid l’argument que les deduccions de les que han gaudit fins ara no han servit per situar Espanya al nivell d’inversió en recerca que tenen altres estats. Com va apuntar el Cercle en el seu moment, la confusió conceptual de la legislació i les traves burocràtiques dificulten la seva aplicació; si els mecanismes no funcionen correctament, el que cal és revisar-los, no prescindir-n’en. Però, encara més important, l’Administració pretén eliminar l’incentiu sense aportar dades sobre quin estima que seria el nivell d’inversió en recerca si els incentius no haguessin existit, perquè si el que pretén dir-se és que la inversió hagués estat la mateixa, llavors és que, simplement, no s’ha consultat la literatura científica. El projecte entrarà ara al Parlament i es discutirà. Esperem que a les cambres parlamentàries la posició del Cercle i de molts altres trobi ressò i no només no s’eliminin els incentius sinó que es millori la situació actual.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Ciència i empresa: un binomi que hauria de funcionar simbiòticament

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Ciència i empresa: un binomi que hauria de funcionar simbiòticament

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    27-02-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Reflexió sobre la importància del treball conjunt entre empreses, universitats i centres de recerca en la potenciació de l’R+D+i, fent especial èmfasi en que l’empresa assoleixi una cultura i consciència científica més significativa i a les universitats es vagi forjant aquest esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs que demanda la Societat del Coneixement.

    El passat 24 de febrer els mitjans de comunicació informaven de la presentació de l’informe “La contribución de las universidades españolas al desarrollo” elaborat per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el que s’alerta del relatiu esgotament de la capacitat del sistema universitari per contribuir al desenvolupament econòmic i a les necessitats del sistema productiu. La lectura de la notícia no ens hauria de deixar indiferents ja que en la Societat del Coneixement el rol de les universitats i el centres de recerca és cabdal per evolucionar cap a l’economia del coneixement. En aquest línia no es pot oblidar que les universitats espanyoles amb uns 51.000 investigadors, equivalents a jornada complerta, desenvolupen gairebé un terç del total d’R+D de l’Estat. Essent determinant el pes dels investigadors universitaris espanyols, en un Estat on la despesa –caldria dir inversió- en R+D+i respecte el PIB és sols d’un 1,05%, cal entendre que hauria d’ésser inadmissible que, tal com indica l’informe, menys del 3% de les empreses considerin la Universitat com a font d’innovació, o que dos terceres parts del total no tinguin cap tipus de relació amb la Universitat, i que un terç de les mateixes opinin que la Universitat no és motor de desenvolupament econòmic, encara que el 84% considerin que hauria de ser-ho. Aquesta realitat esdevé mes punyent a Catalunya ja que la capacitat d’innovació i recerca de moltes empreses catalanes és molt baixa arrel de que el 85% de les mateixes tenen menys de 5 treballadors segons indicà el IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest insuportable divorci entre Universitat i empresa va més enllà de les seves interrelacions; la qualitat dels professionals universitaris és contrastada, tal com explicava el Cercle per al Coneixement al indicar que el 60% dels articles publicats en les revistes científiques de qualitat provenen de científics i tecnòlegs espanyols, però la seva conversió en instruments generadors de PIB és baixa ja que, tal i com queda reflectit a l’any 2001, sols el 29% de les Universitats presentaren sol•licitud de patents europees i que el nombre de propostes fóren solament 47, un escàs 7% del total efectuat des de l’Estat espanyol. La realitat evidencia que la Universitat i l’empresa no parlem un llenguatge comú. La recerca requereix temps, constància i paciència, i la empresa uns terminis indefugibles i uns pressupostos que requereixen l’equilibri entre la rendibilitat a curt i la competitivitat a llarg. A l’empresa manca cultura científica i a la universitat esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs. Encara que insuficient, si que és engrescador el creixement d’empreses creades com a resultat de l’activitat de recerca, que va creixent any rera any; si el 2001 es crearen 19 spin-off, al 2001 foren 51 i 65 al 2002, un nombre petit per la qualitat dels investigadors però que fixa una clara i esperançadora tendència. Cal constatar però que malgrat la manca de cooperació, les empreses van assumint els desafiaments derivats de la recerca. L’informe COTEC 2005, atorga a les empreses el 56% del creixement total de la despesa en R+D al 2004, també indica que s’incrementà en un 22% el nombre d’empreses que la desenvolupa, i que el seu nombre d’investigadors augmenta en un 16%, situant-se per sobre de 32.000 persones. Unes xifres que no poden amagar que el percentatge executat per les empreses espanyoles és sols del 52% del total, mentre que països com Alemanya arriba al 70%, o França al 62%. Tots aquests fets requereixen de polítiques especifiques encaminades a estimular que els resultats de la recerca permetin creixement significatius del PIB, i l’acceleració del procés cap a l’economia del coneixement, unes polítiques que no poden oblidar fomentar que la recerca formi part de les estratègies empresarials. Pot ser el moment per recordar que, en altres indrets, la creació d’agències intersectorials per facilitar el seguiment i la patentabilitat dels resultats de la recerca, tot posant-les a disposició del teixit productiu, ha esdevingut un element cabdal al solucionar les problemàtiques legals, preservar la propietat i facilitar la interrelació i el diàleg recerca-empresa. Tot i que l’economia creix a un ritme important i les taxes d’ocupació són bones, l’economia encara es recolza significativament en la construcció i el consum intern. Ara que hi ha cada cop més consciència de la importància de convertir el coneixement en progrés econòmic i social, com es constata en en el fet de que les inversions en R+D a l’Estat no han deixat de créixer en els últims 10 anys, i que l’actual executiu presidit per Rodríguez Zapatero està complint el seu compromís electoral d’incrementar un 25% anual durant la legislatura el pressupost en R+D, assumint l’objectiu de situar al 2010 la despesa en R+D+i en el 2% del PIB, cal reclamar que les polítiques es plantegin a llarg termini i no siguin modificades en funció de les legislatures quatrienals o dels canvis de govern derivats de les mateixes, i a la vegada que les iniciatives defugissin d’actuacions partidistes o dels rèdits electorals, essent contemplades com a polítiques d’Estats, Polítiques amb ‘P’ majúscula, és a dir aquelles més arrelades en la voluntat de construir un país per les properes generacions que les de garantir la subsistència de les actuals. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement Febrer 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | |

    Seminari-Debat amb Marta Continente i Josep Ramon Rodríguez

    BySEBAP

    Publicacions

    Seminari-Debat amb Marta Continente i Josep Ramon Rodríguez

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    22-02-2006
    SEBAP

    El darrer seminari-debat celebrat el dia 14 de febrer comptava amb la presència de na Marta Continente, directora general de l’Oficina d’Atenció Ciutadana de la Generalitat i en Josep Ramon Rodríguez, responsable d’Organització, Sistemes i Tecnologies de la Informació i dels serveis d’atenció al ciutadà de l’Ajuntament de Barcelona. El tema del debat era la…

    Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, introduí el debat recordant que el Cercle sempre ha apostat per al llarg termini, i la necessitat d’impulsar aquelles polítiques necessàries i no les que més populars són. Considerant que el que és vol és crear i desenvolupar el futur, el president del Cercle remarcà que per això cal una forta voluntat política per dur-ho a terme, recursos suficients, una visió estratègica de país que vagi més enllà dels cicles electorals, l’assoliment d’un compromís entre els agents econòmics i socials, i la potenciació dels serveis i continguts a part de les infraestructures. Amb una última crida a la necessitat de construir un autèntic sector TIC, Antoni Garrell obrí el debat que es generà a continuació. Marta Continente: En política, el més difícil no és planificar les accions sinó dur-les a terme. La demanda principal dels ciutadans és que es descentralitzi la informació, és a dir, que es faci clara i transparent, cosa que l’administració pública ha assumit com una de les seves prioritats. Quan es parla d’infraestructures en la Societat del Coneixement, ens referim sobretot a informació, una informació que en el cas de l’Administració Pública es resumeix en una estandarització de models de dades, contrastables i que puguin fer-se extensibles a altres sectors, com pot ser l’empresarial, que necessita de la informació del sector públic. La qüestió no és tant formar o construir un sector TIC, sinó adonar-se’n de la necessitat d’incorporar una mentalitat i cultura TIC dins de tots i cadascun dels departaments que conformen una empresa o administració pública. Carles Ubach: Al sector públic la velocitat amb què es fan les coses no té res a veure amb el sector privat. Què es pot fer des de la societat civil per accelerar aquest timing en l’execució? Marta Continente: Des de l’administració pública és té la impressió que es va el més ràpid que es pot anar en funció del que permet el context i la situació, tenint en compte que també hi ha altres actors en joc que condicionen la gestió i execució dels serveis. Ermengol Casanovas: En primer lloc, Ermengol Casanovas expressà la seva satisfacció perquè les coses tiren endavant i l’Administració que tenim ara ha avançat molt en la prestació de serveis respecte a la situació d’uns anys enrere. Primant la idea d’intermodalitat més que no pas de multicanal, el Sr. Casanovas posà l’èmfasi en aconseguir que els sistemes siguin útils, utilitzables i sobretot, utilitzats pels ciutadans. En aquest sentit, cal no doblar esforços i aprofitar el que ja està fet, i no separar el concepte d’infraestructures i serveis, ja que haurien d’anar íntimament relacionats. El problema que ressalta de l’administració pública és que posa la tecnologia a l’abast dels ciutadans, però no la desenvolupa. En aquesta línea, en funció de potenciar les tecnologies de la informació, demana que es doni més recolzament als emprenedors, perquè siguin aquests els que ajudin a desenvolupar innovació i tecnologia. Xavier Castillo: Aquells països que avancen econòmicament són els que tenen un sector TIC més fort, com és el cas de Nokia a Finlàndia. El problema del nostre país és que s’ha intentat provar-ho tot però no ens hem especialitzat en res concret. Josep Ramon Rodríguez: L’Ajuntament de Barcelona, precisament, si peca d’alguna cosa és pel fet que ha agafat la responsabilitat de desenvolupar infraestructures tecnològiques, com és el cable. Els problemes que sorgeixen no són tant d’idees ni plantejaments, sinó d’execució. Per exemple, la gestió dels stakeholders dins de les administracions públiques és més difícil que en l’àmbit privat. Josep Ramon Rodríguez mencionà també el fet de que en els serveis estrella de l’Ajuntament hi ha competència privada i són les persones les que tenen potestat d’escollir. Rodolfo Fernández: Què pensa fer l’Administració Pública per impulsar el sector TIC? Marta Continente: El que necessitem és un sector TIC més modern i més funcional, per això hem d’evolucionar en aquest camp. El Govern de la Generalitat des del CIDEM presta suport als emprenedors i a les empreses proporcionant informació fiscal i laboral, finançament, subvencions, desenvolupant polítiques sectorials… També és cert que si com a país tinguessim propostes més singulars, probablement avançariem més. Alberto Sanfeliu: En el tema de la salut per exemple, se n’ha parlat sovint de la necessitat d’estandaritzar totes les dades i obtenir així una fitxa mèdica que pot ser compartida electrònicament. Les administracions públiques podrien ajudar-hi si es primés un model més relacional entre el sector públic i privat. De fet, tenim l’exemple de molts països europeus que aquesta interrelació l’exploten molt més i en treuen bons fruits. Marta Continente: El que ens manca és una major homogeneització que ajudi a l’estandardització. Si desenvolupem uns usos que permetin aquests canvis, el que ens restarà seran les estratègies més que no pas la tecnologia. Jordi Marín: Si volem ser econòmicament competitius en el món necessitem un potent sector TIC i per això ens calen empreses petites que tirin, empreses més grans que arrastrin i una administració pública que compri i doni suport. Partint de que el sector TIC està a Madrid, a Catalunya no ens queda més opció que apostar per un govern que vagi més enllà de la simple prestació de serveis; necessitem un govern que assumeixi corresponsabilitat amb el sector privat per fomentar l’emprenedoria i la innovació. Eugeni Bofill: El kit de la qüestió està en canviar la pròpia mentalitat dels qui estan dins del sector TIC. Sense això no podrem començar a parlar de la potenciació del sector. Enric Canela: S’ha parlat molt de la necessitat d’interrelació entre els sectors públic i privat, però el que és igual d’important i no s’ha mencionat encara és la necessitat de treballar conjuntament les universitats, centres de recerca i empreses. Ermengol Casanovas: L’estandardització pràcticament no és possible, donat que la millora tecnològica imparable trenca contínuament els estàndards assolits. A Catalunya, a més, comptem amb empreses totalment capdavanteres a les quals la informació els hi és relativament igual. Josep Ramon Rodríguez: De quin sector TIC estem parlant realment? Hem de tenir en compte dos factors importants alhora de decidir cap a quina direcció volem anar. Per una banda, plantejar com volem atraure la inversió internacional i per l’altra, prendre posicionament sobre si el que volem realment és una empresa tipus Nokia a Catalunya o de fet ja ens va bé mantenir el teixit de petites i mitjanes empreses que actualment tenim. Tampoc hem d’oblidar que el sector públic ha de ser el responsable de potenciar i construir aquelles infraestructures en àmbits que el privat no ho farà, com poden ser l’educació o la sanitat. Xavier Castillo: Pel que fa a la sanitat a Catalunya, partim d’una posició de sortida bona i comptem amb una indústria farmacèutica pròpia. El problema és que el marc legislatiu actual desincentiva la inversió en aquests projectes. Lluis Girbau: El que ens diferenciaria i ens aportaria més competitivitat seria una aposta sectorial clara, que impulsés el que realment demanda Catalunya, que són canvis organitzatius i de procés per tal de poder implementar canvis realment tecnològics. A mode de clausura, Salvador Estapé, Secretari General del Cercle, féu menció de la principal conclusió que comportà el debat: el sector públic ha de passar d’administrar a governar, primant l’emprenedoria i la creativitat, i sent conscient que gran part de la innovació la duen a terme les PIMEs, un model empresarial molt semblant al de Dinamarca. Situant l’administració pública en el paper de facilitadora del marc i del entorn, haurà de començar a innovar, no només tecnològica, sinó també administrativament.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits