El 26 d’abril es compleix el vintè aniversari del desastre de Chernobil, un gran accident fruit de la incapacitat de directius emparats en estructures organitzatives mancades de transparència, i també per sistemes faltats de manteniment i sotmeses a corrupteles. Una catàstrofe inoblidable que causà milers de morts, afectant sèriament la salut de la població de les àrees properes, i potencià el rebuig a l’energia nuclear, especialment a Europa, oblidant la dependència energètica del progrés i els importants trastorns mediambientals que produeix l’ús intensiu dels combustibles fòssils. L’aniversari de l’accident del 1986 a Chernobil arriba en un moment on el preu del barril de petroli assoleix records històrics fregant els 75 dòlars, avançant per un camí, que sembla infrenable, cap els 100 dòlars per barril, en un mercat obligat a traslladar el increment, sense demores, al consumidor final com ha quedat evidenciat en els recàrrecs per combustible aplicats per les companyies àrees aquesta mateixa setmana. De fet, ja fa dos mesos, en una reunió amb responsables d’estudis de multinacionals en les que van assistir associats del Cercle per el Coneixement, ja es dibuixava escenaris a 5 anys amb el barril a 100 dòlars fonamentats, entre altres, per l’important increment de la demanda energètica mundial, sobre tot la procedent de les noves economies industrials encapçalades per Xina i India; una insuficient capacitat d’extracció i refinament del petroli; la necessitat de plans per el desenvolupament de la població del tercer món; i el increment constant del consum elèctric amb percentatges superiors al creixement industrial. Una xifra que podia superar-se de no minvar la inestabilitat i els conflictes en països com Nigèria, primer productor africà, o Iran, quart productor mundial amb 4 milions de barrils diaris. De fet, la tensió a Iran creix, el president Mahmud Ahmadineyad defugint de les prensions internacionals incrementa els plans d’enriquiment d’urani, i segueix amb els seus atacs a Israel negant les evidencies històriques. L’Energia és, al igual que les infraestructures, la formació, la recerca i la seva conversió en PIB, i la globalització econòmica, un dels elements cabdals tant per possibilitar la societat i l’economia del Coneixement, com per el desplegament industrial i el progrés social del països en vies de desenvolupament. Es en l’anterior context, on el problema del consum energètic i la seva producció hauria d’esser abordat assumint que de no fer-ho les tensions i les problemàtiques derivades aniran a més. Europa, al igual que altres economies, no pot defugir d’afrontar la problemàtica sense depreciar cap font enèrgica, considerant els indesitjables impactes mediambientals que l’ús intensiu del petroli com a font energètica està produint Conseqüentment el debat energètic hauria d’esser assumit amb força per accelerar la presa de decisions que han de passar forçosament per la diversificació de les fonts, i la utilització de les energies renovables com part fonamental del sistema energètic. Tant les netes (solar, eòlica, geotèrmica, mareomotriu), com les derivades de la biomassa utilitzades directament o convertida en biodiesel o biogas. Un sintema que requereix actuar en una doble línia: disminuir la dependència externa, i incrementar la interconnexió elèctrica del països, efectuant-ho reduint la petrodependència, i a la vegada complint els criteris establerts en el marc de Kioto. Un sistema energètic que, garantint la demanda d’energia, freni el deteriorament sistemàtic del planeta. És en aquest context on l’energia nuclear no pot esser oblidada, ni molt menys desestimada. En aquest línia, cal analitzar acuradament Japó, un país amb una clara consciencia antinuclear, conseqüència dels bombardejos de Hiroshima i Nagasaki del 1945, que no ha impedit que, arrel de la primera crisi energètica, apostes per possibilitar el desenvolupament de la seva industria i garantir l’abastiment dels ciutadans amb energia nuclear. Una energia econòmica, per sota de 1,5 cèntims per KWh, i ecològica. Japó avui disposa de 52 centrals tèrmiques d’urani, una d’elles, Fukushima Daiichi-Dain, a tan sols 250 km de Tokio. Japó va assumir la perillositat terminal de les centrals nuclears, però també que, l’error humà i tècnic pot ésser desterrat amb el compliment estricte dels protocols de seguretat més exigents. Europa i el món sencer hauria d’assumir que en l’escenari actual el preu de l’energia seguirà creixent, no pot ser d’altra manera, per l’important demanda de les economies en procés d’industrialització i la concentració de les reserves d’hidrocarburs en àrees d’inestabilitat geoestratègica Per tant, sense oblidar la recerca en noves fons energètiques i en els processos d’obtenció d’energies renovables, cal obrir el debat en quant a la construcció de noves centrals nuclears. Un debat rigorós ‘amb paràmetres diferents amb els que es va fer a Espanya al 82’ utilitzant paraules del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris, un clar opositor a l’energia nuclear en aquells anys. La Comissió Europea ja treballa en l’elaboració de propostes en el marc dels acords de la tardor en Hampton Court, saben que no hi ha unitat de criteri en els 25, ja que mentre alguns d’ells desenvolupen plans per la seva eliminació altres, com França, la consideren una peça cabdal del sistema. La divergència dels països i el fet de que sols el 12% dels ciutadans estiguin a favor són elements a considerar, uns elements que no poden amagar la realitat del paper clau de l’energia en la societat actual, i dificultar la presa de decisions, ja que les sensibilitats politiques i les confrontacions asociades no podem frenar ni el desenvopulament de la societat, ni impedir que es redueixi el procés de destrucció sistemàtic del planeta. El debat energètic es requerit, la recerca en noves fons també, l’eficiència en l’ús del recursos existent bàsica, al igual que l’estalvi i la racionalització de les seves aplicacions. Però mes enllà de tot, la l’energia és la pedra angular del progrés i l’evolució i com a tal requereix no de debats estèrils sinó de solucions reals, i en aquestes solucions les energies renovables i l’energia nuclear en son, avui per avui, imprescindibles. Cal dons coratge i visió de futur per abordar-los, i efectuar-ho evitant que la incompetència i l’error humà ens porti al desastre. Avui això es possible. Antoni Garrell i Guiu 22 d’abril de 2006.

Desprès de molts mesos, anys, de debat sembla ja que s’albira el principi del final de procés de Convergència Europea pel que fa a disposar d’un Espai Europeu d’Educació Superior. Massa temps de debats per arribar a aquest punt; recordem que la Declaració de Bolonya va ser signada al juny de 1999. Principi del final perquè ben aviat disposarem d’un marc per elaborar els nous plans d’estudi de les titulacions universitàries adaptats al que preveu l’esmentada Declaració. Durant aquests anys, especialment en el darrer període, s’han dit masses coses i, potser d’una manera molt resumida, cal fer memòria del compromís assumit pels països signants. Aquest compromís fou el d’aconseguir: 1.- Un sistema d’Ensenyament Superior basat en un grau i un postgrau, de manera que el grau, d’un mínim de tres anys, sigui el que doni la qualificació per al mercat laboral. 2.- Un sistema d’Ensenyament Superior comparable entre els països per tal d’aconseguir que els estudis fets en un país siguin reconeguts en un altre i així afavorir la mobilitat i ocupabilitat dels graduats, amb un sistema comú de mesura dels aprenentatges basat en el crèdit europeu (ECTS). Crèdit europeu que facilita la comparació de les competències assolides. Quan es parla de la declaració de Bolonya és convenient recordar el seu origen i la seva raó. El desencadenant fou la declaració de la Sorbona signada un any abans per França, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit com a conseqüència dels Acords del Consell d’Europa de l’abril de 1997. Aquests països se n’adonaren que per competir amb els EUA calia apostar per una Europa del Coneixement i que això no seria possible sense adoptar un model de formació superior més comprensible entre els integrants de la UE. Sense oblidar que la referència eren els EUA. Malauradament, els diferents governs de l’Estat no han estat capaços de tirar endavant aquest procés de convergència d’una manera ordenada i ràpida, cosa que ha generat massa soroll i debats totalment estèrils sobre la durada de les carreres, tres o quatre anys, on s’han barrejat més els interessos corporatius que l’autèntic interès per disposar d’un sistema d’Educació Superior de qualitat per afavorir que la creació, la transmissió, la conservació i l’emmagatzematge de coneixement siguin centrals en la nostra societat, la Societat del Coneixement. Interessos del professorat de diferents àrees i disciplines per aconseguir amb la reforma dels plans d’estudi més docència i disposar així de més places; també interessos d’alguns gremis o col•legis professionals per tenir una carrera més llarga que la dels altres gremis com si això hagués d’implicar més o menys reconeixement social o professional. L’excusa comuna és que així s’aconsegueix una millor formació, ja que en tres anys no és possible impartir els coneixements necessaris per a aquells professionals, especialment si es té en compte l’escassa preparació dels estudiants que accedeixen a la universitat, a causa d’uns resultats deficients de l’ensenyament secundari. No cal dir que les dades que ens proporcionen informes com PISA 2003, en el que es posa de manifest els mals resultats en càlcul i comprensió lingüística d’aquests estudiants, donen suport a aquests arguments. La manca de decisió de l’Administració central incapaç de resistir-se a la pressió d’alguns lobbies és l’altra peça que complica el problema. Tots aquests interessos i pors s’han posat per davant d’una anàlisi crítica del que ens estàvem jugant, sobretot un cop vist el que estava succeint a altres països que han de ser punt de comparació per a nosaltres. Quan finalment el Ministeri d’Educació i Ciència ha comunicat quina és la seva proposta ho ha fet amb manca de decisió, sense optar d’una manera clara per una o altra opció. La proposta de directrius indica que per obtenir el títol acadèmic que capacita per al mercat laboral, de manera general, caldrà superar 180 crèdits de formació acadèmica bàsica (3 anys) i 60 crèdits de formació addicional d’orientació acadèmica o professional (1 any). O sigui el Ministeri opta per quatre anys en contra del que sembla més escaient per afavorir la competència dels nostres professionals en el mercat europeu i per facilitar que els graduats d’altres països s’interessin per completar la formació a les nostres universitats. No hi ha cap dubte que els crítics amb el sistema educatiu, com demostren els informes i l’opinió del professorat universitari, tenen raó, però probablement l’abordatge més correcte del problema no és aquest sinó apostar decididament per una formació de tres anys i per la millora de l’ensenyament preuniversitari. La formació postgraduada, al final del grau o al llarg de la vida, en funció de les autèntiques necessitats professionals és la que ha de donar millors resultats. No es tracta d’allargar de manera innecessària la formació universitària, sinó que cal que els que s’incorporen a la universitat ho facin en les condicions adequades. Gairebé en paral•lel, sense rectificar la seva proposta escrita, el Ministeri diu que en lloc de 60 crèdits de formació addicional, s’hauran de fer fins a 60, cosa que permetria reduir l’últim d’aquests 4 anys a tres mesos. És una transacció que pot pal•liar parcialment l’error. Tanmateix per tal que això sigui així, cal que s’adopti de manera definitiva en el desenvolupament final de les directrius de les titulacions. Som a temps de fer-ho. No és només un tema de les universitats i de l’administració, cal una implicació social inequívoca en aquesta línia. Cal que les organitzacions del que denominem societat civil, ens hi impliquem. Cal que des del Cercle per al Coneixement fem sentir una opinió oposada a les dels que inevitablement faran pressió per evitar aquesta necessària correcció.