Publicacions

  • |

    Cal crear un pol de recerca i innovació de referència mundial

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Cal crear un pol de recerca i innovació de referència mundial

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    31-12-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Reflexió i balanç de finals d’any escrit per Antoni Garrell, on fa èmfasi en la necessitat de no tancar els ulls davant la urgència d’afrontar els reptes econòmis i socials que demanda la societat catalana malgrat les dades macroeconòmiques tornen a certificar la bonança econòmica en la que vivim.

    El 2006 està a punt de finalitzar i novament les dades macroeconòmiques certifiquen la bonança econòmica que estem vivim. Creixem i generem ocupació per damunt de la mitjana Europea, però l’excel•lència de les dades macroeconòmiques no pot amagar altres fets com són la manca d’inversió privada en R+D+i, i que una gran part de la societat visqui al marge dels investigadors, infravalorant la seva cabdal aportació. Sols cal considerar la retribució mitjana i l’atenció prestada pels mitjans de comunicació. De ben segur que la manca de complicitat entre el món científic i l’empresa, els baixos índex en quant a patents, el desconeixement per part de sectors empresarials de la importància de generar coneixement, són frens a la transformació del model productiu i a la capacitat d’afrontar amb èxit el repte de la competitivitat i la generació de valor més enllà de conjuntures favorables. El creixement del que gaudim pot fer pensar que els grans canvis que el tercer mil•leni ha portat a la societat i a l’economia mundial són un miratge, i que no estem afectats per la desindustrialització, la liberalització i la globalització dels mercats, la importància de la capacitat innovadora i la requerida conversió dels resultats de la recerca en PIB. Talment es pot arribar a qüestionar si és necessari disposar d’un sistema de recerca eficient i de qualitat o si cal transformar el model econòmic. L’ombra ‘del que inventin el altres’ és un risc a considerar, i no s’hauria d’oblidar les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, en les que Espanya ocupa el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, uns valors molt baixos quant als trets característics de l’economia del coneixement i els objectius establerts per la Unió Europea a Lisboa de cara al 2010. En aquest escenari, i a la vista dels excedents econòmics produïts, caldria recordar que els països més pròspers són aquells que dediquen més diners a la recerca, a la innovació, a la permeabilitat del món científic amb el món empresarial i a la formació, i ho són, perquè han dedicat i dediquen més recursos en aquest aspectes, i molt especialment a la potencialització de la comunitat científica com a sustent de la competitivitat basada en la innovació, única via per garantir el progrés a llarg termini i esdevenir pol de referència mundial. Països que faciliten el sorgiment d’àrees d’arrelament i creació del coneixement on s’impulsen la recerca científica i tecnològica d’excel•lència en àrees claus com les matemàtiques, l’espai, el software i la telemàtica, les ciències de la salut, la bioenginyeria, la nanotecnologia i l’energia, i que per fer-ho endeguen polítiques per atraure i retenir els professionals amb més capacitat de generar coneixement, ja sigui a persones amb experiència contrastada o a joves amb brillants expedients acadèmics, independentment del seu lloc de naixement, estudis o treball. Apostar per un procés de generació de valor, menys subjecte a conjuntures i menys sensible a la multicompetència, no comporta només disposar de talent, sinó que exigeix conformar una regió on s’assoleixi la complicitat i l’equilibri entre la iniciativa pública i privada, entre el món científic i l’empresa, i on es facilitin les iniciatives emergents. Una regió on s’orienti la recerca, o al menys una part important de la mateixa, cap als requeriments del mercat, a la vegada que es requereix una àmplia disponibilitat d’infraestructures. Uns aspectes pels quals cal determinació, constància i a la vegada coratge per conduir a que els centres de recerca e innovació existents en el territori, o almenys una gran part d’ells, projectin conjuntament la seva activitat, comparteixin processos d’avaluació continuats per garantir l’excel•lència, disposin i comparteixin entre ells les infraestructures òptimes, es gestionin les seves actuacions amb criteris econòmics i orientats a assolir resultats, es potencii que els nous coneixements s’incorporin als productes i processos productius, es faciliti l’estreta relació entre la tasca de recerca i les activitats docents, es fomenti la configuració d’equips heterogenis, plurals i internacionals per afrontar nous reptes, tot garantint el desenvolupament de l’activitat en un entorn que permet el treball i les relacions formals i informals. Si bé les tendències apunten a que l’any que comencem continuarà presentant unes bones dades quant a desenvolupament econòmic, han aflorat signes d’esgotament respecte als pilars en que es sustenta el nostre creixement, conjuntament amb senyals de que es disposa de massa crítica i determinació per afrontar els reptes derivats dels nous paradigmes mundials. Caldria doncs aprofitar l’avinentesa i fer del 2007 l’inici de la creació a Catalunya d’un pol de recerca i innovació de referència mundials seguint el full de ruta establert en els parcs del coneixement, i fer-ho sabent que altres àrees de l’Estat i d’Europa ja han iniciat el viatge i que el talent no té altre destí que aquell on és acollit i esperonat. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement 29 desembre 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya del sopar amb Antoni González

    BySEBAP

    Publicacions

    Ressenya del sopar amb Antoni González

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    29-12-2006
    SEBAP

    El passat 21 de novembre organitzàrem el darrer dels nostres sopars mensuals de l’any 2006, que tancava el cicle sobre “Centres de decisió i volum per competir en un món global”. En aquesta ocasió ens acompanyà Antoni González, President i Fundador del Grup Intercom.

    Presentat per Carles Grau, Antoni González començà la seva intervenció amb un breu resum de l’història i evolució de la seva empresa. L’origen de la iniciativa es remonta al 1995, només 11 anys enrere, arrel d’un anunci publicat al periòdic que proposava el següent: “si tens una idea i et falta suport, som un grup de persones que et pot ajudar”. L’objectiu era convertir-se en una incubadora que permetés ajudar a nous emprenedors a tirar endavant les seves idees a l’internet. Amb una inversió inicial de 10 millons de pessetes ajuntades entre 23 persones, en només cinc anys aconsegueixen posar en marxa sis negocis, dels quals tres ja són venuts al 2000 generant plusvàlues. Avui en dia, el Grup Intercom compta amb 350 treballadors, la majoria d’ells joves i curiosament amb poca experiència en el sector pel qual aposten. Tres dels negocis que s’han impulsat des del Grup, exitosos i rentables, han aconseguit ser el més grans de tota la Unió Europea. Estem parlant d’Infojobs, el “site” d’ocupació que més audiència té, E-magister, el directori formacional amb més visitants i Softonic, la pàgina amb més programes descargats diàriament. El Grup Intercom també ha aconseguit fer el salt a l’estranger amb alguns dels seus negocis, en els seus inicis fins i tot sense tenir-hi oficines físiques, com va ser el cas d’Infojobs a Itàlia. Sens dubte la internacionalització sembla ser un procés més fàcil quan es parla de portals d’Internet que no pas en altres sectors, tot i que els competidors segueixen sent molts i molt diversos. Quan sorgí Monster, una altra pàgina web dedicada a la recerca de treball, Infojobs decidí confiar en les seves economies de xarxa, esperant ser unes de les propostes el valor de les quals incrementa a mesura que augmenta el nombre d’usuaris que les utilitzen. Sembla ser que fou l’estratègia adequada. Respecte al tema crític que implica el pas de la gratuïtat al pagament, en el cas dels negocis impulsats pel Grup Intercom s’intentà dur a terme de forma molt paulatina. Primer es començà deixant el tema del pagament a la voluntat dels usuaris, per passar després a un model més encaminat a oferir incentius extres a canvi de contribució econòmica. Antoni González ens comentà que l’organització de l’empresa s’adscriu a la nova línea de funcionament que segueixen molts negocis que treballen, sobretot, en el camp de l’internet i la virtualitat. Situats en oficines diàfanes amb tots els diferents negocis junts i barrejats, la seva forma de funcionar a primera vista pot semblar desestructurada i desorganitzada, quan precisament aquesta falta de jerarquia i formalitat es converteix en el punt clau que explica l’èxit de les iniciatives recolzades pel Grup Intercom. Gràcies a la transparència i proximitat física dels diferents negocis, el coneixement es transmet i comparteix de forma molt més ràpida i visible, ajudat per reunions mensuals en les que els coordinadors dels diferents projectes expliquen de forma oberta a tota la resta els seus objectius i avanços. Es busca potenciar l’eficiència, la creativitat i la imaginació, fugint d’horaris estrictes i afavorint el teletreball. El fundador del Grup ens féu partícips dels factors que considera claus per tal de que un projecte / negoci a l’internet sigui atractiu i exitós. Aquests podrien resumir-se en els següents punts: 1) Aconseguir a través d’internet feedback dels clients que utilitzen el portal. 2) Arribar i motivar al target concret al qual un desitja arribar. 3) Generar agraïment en les persones que utilitzin el servei que s’ofereix. 4) Generar economies de xarxa, entenent que el valor del negoci serà proporcional al quadrat del nombre d’usuaris que té. 5) Aconseguir el suficient nivell de massa crítica per tal que el principal competir off-line quedi seriament perjudicat. 6) Minimitzar al màxim els costos, partint de que a través d’internet es redueixen considerablement les despeses de comunicació amb els clients o usuaris. 7) Aportar alguna cosa novedosa que fins el moment no ha estat possible amb la tecnologia anterior. 8) Adquirir tot el know-how que sigui possible mentre es tira endavant el projecte. 9) Personalitzar i individualitzar al màxim el que s’ofereix. El posterior debat amb els socis del Cercle féu sorgir preguntes com les que segueixen: Com vau superar els anys al voltant del 2000 en el que proliferaren els negocis a Internet? Certament fóren anys en els que es notà un augment de la competència. Ens adonàrem que el fet d’estar a internet no implicava necessàriament un negoci, per la qual cosa havíem de trobar idees diferents encara no vistes al mercat. Solostocks n’és un exemple, ja que fins el dia d’avui encara no ens ha sorgit cap competidor. La clau és trobar un terreny en el qual no s’hi consolidat ningú. Quines són les principals causes del fracàs d’alguns negocis a internet? A part de la idea que s’intenta vendre, no es pot oblidar les persones que han de tirar un negoci endavant. Primer van els valors humans i després els professionals. En el nostre cas, podríem distingir sis necessitats emocionals que intentem cubrir en el personal de les nostres empreses: a) Sentir-nos segurs b) Sentir-nos singulars i importants c) Trobar agraïment pel nostre treball d) Connexió amb la resta de les persones e) Créixer professional i personalment f) Sentir-nos útils i insubstituibles La publicitat us reporta un ingrés important? No s’ha de menysprear el tema de la publicitat. Avui en dia, la publicitat segueix utilitzant majoritàriament els canals convencionals, com són la televisió, ràdio o premsa, i malgrat només el 2% es fa a través de l’internet, creiem que en pocs anys es pot augmentar al 10%. Per tant, en aquest sentit som optimistes i si bé ara la publicitat no és un ingrés important, sí ho pot arribar a ser amb el pas dels anys.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista a José Vicente

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista a José Vicente

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    28-12-2006
    Elena López

    Entrevista a José Vicente, director general i fundador de Infor Business Solutions. En aquesta entrevista, José Vicente ens parla sobre la indústria de software a Catalunya i els problemes i reptes de l’empresa catalana a l’hora d’internacionalitzar-se arrel de la seva pròpia experiència.

    1) Vostè ha internacionalitzat una empresa de software industrial d’àmbit nacional, construint a la vegada software factories a diferents països. Quins són els països cap als quals s’ha dirigit? infor business solutions és una empresa de software d’àmbit nacional especialitzada en desenvolupar solucions per a la empresa industrial amb especial focus a la PYME industrial, que té una marcada vocació internacional i una legítima aspiració de competir en las primeres lligues de software internacional. Des de mitjans del 2004 infor business solutions està desenvolupant una intensa activitat de internacionalització. En l’any 2003 vam definir una estratègia de desenvolupament internacional centrada en els mercats del sur d’Europa, Turquia, Orient Mitjà, Egipte, Nord d’Àfrica, Llatinoamèrica i Xina. És a dir, els principals mercats on existeix una major presència de la PYME industrial. Actualment estem centrats en seguir consolidant la nostra posició privilegiada en el mercat espanyol (el nostre mercat base) i en el desenvolupament de Llatinoamèrica on estem ja presents en els principals països de la regió. Així, avuí dia les nostres solucions arriben a clients de 15 mercats diferents. A mida que anem consolidant els mercados en els quals estem presents, anirem ampliant la nostra presència internacional. Actualmentent disposem de tres Centres d’I+D+i localitzats a Barcelona (Espanya), Monterrey (Mèxic) i Còrdoba (Argentina) , a més també hem obert filials a Argentina, Mèxic, Xile i una important red de Partners en els principals països de Llatinoamèrica. 2) Ens podria comentar les principals causes per les quals va decidir obrir software factories fora de Catalunya? L’excelent relació cost/talent trobada a Argentina i Mèxic ens ha portat a redissenyar el nostre procés de desenvolupament de software deslocalitzant certs desenvolupaments. Resaltar que tot i que hem obert dos centres d’I+D+i a Llatinoamèrica, la importància estratègica del Centre d’I+D+i de Barcelona continua inalterada i també ha guanyat en major valor, ja que és a Barcelona on definim y dissenyem totes les arquitectures de les solucions, on realitzem el procés d’acoblament i de tèsting final. En els Centres d’I+D+I d’Argentina i Mèxico desenvolupem noves solucions o components específics. És a dir, des de Barcelona dirigim tota l’activitat de desenvolupament de software i a Còrdoba (Argentina) i Monterrey(Mèxic) realitzem la producció de components. Indudablement aquest procés parcial de deslocalització està generant més llocs de treball fora que dins d’Espanya, reservant els llocs de treball de més valor al centre d’I+D+i de Barcelona. Si ajuntem el fàcil i ràpid accés al talent , a l’intens compromís professional i als costos de mà d’obra molt competitius que trobem a Argentina i Mèxic, podem oferir sens dubte solucions de primera classe a costos molt assequibles per a les pymes industrials dels mercats on operem actualment. 3) Quina és la relació costos – productivitat – nivells de control tenint les software factories a l’estranger? La relació de costos en desenvolupament de software entre Barcelona i Còrdoba (Argentina) està en la relació de 3 a 1. En el cas de Monterrey (Mèxic) és de 2 a 1. Tot i què els costos dels especialistes en desenvolupament de software en aquests països estan inflacionant-se degut a la creixent activitat en desenvolupament de software en aquests països encara existeix molt de recorregut fins a igualar els nostres costos. D’altra banda no solsament és un tema de costos sino també de la existència en aquests països d’una òptima legislació que promou i motiva les inversions en iniciatives de factories de software i d’una bona i nombrosa presència d’universitats que asseguren la disponibilitat d’enginyers de software en número i en calitat òptima. Sens dubte Catalunya i Espanya deurien de prendre exemple d’aquests dos països en el tema de com desenvolupar iniciatives d’empreses de software, ja que el software constitueix l’activitat principal de l’economia del coneixament, on tant Catalunya com Espanya tenen que millorar molt i ràpidament si no volen perdre una vegada més la oportunitat de formar part del grup de països que estan liderant l’economia del coneixament. 4) Segons la seva experiència, quins són els problemes amb els quals topa l’empresa catalana a l’hora d’internacionalitzar-se? Des del meu punt de vista hem de desenvolupar més autoconfiança en el nostre talent i en els productes desenvolupats al nostre país. Excepte honroses excepcions l’emprenedor català i espanyol és massa local, li manca vocació internacional i autoconfiança. En paral.lel hem de desenvolupar una legislació que afavoreixi la innovació, no m’estic refirint a subvencions que en alguns sentits fins i tot podrien ser perjudicials pel desenvolupament de l’esperit emprenedor, em refereixo a lleis que promoguin la internacionalizació, la innovació i l’emprendiment. En aquest punt tant Catalunya com Espanya tenen que millorar molt i ràpid. Aquest és un país on és molt difícil ser emprenedor i trobes cada dia mil raons per desistir de la teva obstinació emprenedora. Al nostre país podem trobar molt de talent , tenim un clima ideal per a l’activitat del desenvolupament de software, bones universitats, etc., però ens manca desenvolupar més capacitat emprenedora. Tenim que motivar i dignificar socialment l’emprendiment si volem tenir empresas que durant la pròxima dècada juguin a primera divisió internacional i generin riquesa social i econòmica. Però pot ser que tot això sigui un somni que no farem realitat fins que hi hagi una nova generació de política amb més experiència i interés en l’economia del coneixament que és on Catalunya i Espanya podrien competir de forma òptima a nivell mundial. Talent no ens manca. Humilment crec que la iniciativa empresarial d’infor business solutions és un exemple que demostra que és possible. 5) Creu que realment existeix una indústria de software catalana? Absolutament no. A Catalunya existeixen excel.lents iniciatives d’empreses de software amb productes excepcionals. És a dir, tenim un dels ingredients necessaris però no els suficients. Una indústria és el conjunt de lleis, pràctiques, cultura, mercats, tecnologies, promoció, innovació, coneixament i talent que motiven el desenvolupament d’iniciatives empresarials encaminades a generar riquesa econòmica i social d’una forma sostenible en el temps. Crec que la meva definició és suficientment explícita per intuir el lluny que estem de tenir una veritable indústria del software no sols catalana sino també espanyola. Si a nivell de país no es prenen mesures reals ( i no paraules maques) amb certa celeritat auguro una fuga de talent i d’iniciatives empresarials cap altres països on sí existeixen veritables indústries del software. I aquesta tendència ja ha començat. 6) Quines considera les perspectives i esculls que ha de superar l’empresa catalana respecte el futur? En síntesi podriem afirmar que les perspectives de l’empresa catalana serien molt positives si corregíssim defectes que tenim molt arrelats darrerament en el nostre comportament cultural. Tenim que deixar de ser excessivament locals , de mirar-nos en excés el melic i tornar a recobrar l’esperit perdut dels nostres avantpassats els quals van ser dessignats “Catalans Universals”. Hem de saber integrar la diversitat a la nostra cultura ja que la diversitat afavoreix el desenvolupament de la innovació. Hem de tenir més vocació internacional, desenvolupar més alt nivell d’emprendiment i per últim i no menys important, desenvolupar la innovació al seu grau màxim.La innovació té que ser generada i lliderada des de la societat civil i no esperar molt de les iniciatives polítiques en aquest tema. Només llavors el futur de les nostres empreses serà prometedor. I hem de començar de forma immediata perquè .. ja arribem tard. Un altre cop!!

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    El factor humà en el turisme

    ByMaria Abellanet i Meya

    Publicacions

    El factor humà en el turisme

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    21-12-2006
    Maria Abellanet i Meya

    Ponencia de Maria Abellanet, Directora General del Grup CETT, sota el títol “El factor humà en el turisme”, presentada el passat 18 de desembre en el marc de la convenció a Barcelona del Congrés de Turisme de Catalunya.

    Bon dia. Han passat dos anys des del darrer Congrés de Turisme de Catalunya. Un Congrés liderat pel Consell de Cambres de Catalunya en el que es va comptar amb el món acadèmic, una representació de les associacions empresarials i l’administració. Un model en principi interessant per abordar, amb rigor i profunditat, els aspectes clau per a un correcte desenvolupament del turisme i de les empreses turístiques al nostre país. L’EUHT CETT, adscrita a la UB (Maria Abellanet), juntament amb la UdG (Dr. Joaquim Majó), vàrem desenvolupar la ponència: “Com respondre a les necessitats laborals del sector turístic?”. Vàrem comptar amb la col·laboració de Josefina Díez, representant de la Direcció General de Turisme i amb el suport de Jaume Marimón, representant del sector empresarial, amb qui he pogut treballar darrerament per contrastar la vigència de les conclusions i recollir, a la meva exposició d’avui, la veu del sector empresarial. La ponència es va plantejar des de l’inici molt participativa, amb una forta complicitat del sector i l’aportació de sindicats, administració i centres de formació. Les taules de debat amb el sector, l’estudi Delphi, la Jornada prèvia i les sessions del propi congrés varen ser espais de contacte directe amb el sector i amb els líders d’opinió. Rigorosa en l’estructuració del sector, tan complex per les característiques pròpies d’una oferta turística molt fragmentada (Hoteleria i Restauració, Allotjament no hoteler, Intermediació i transports, Productes i activitats i Gestió pública), aquesta ponència procurà ser objectiva en l’anàlisi de problemes reals per fonamentar les propostes en una base sòlida. En tot moment, es va fer evident la complexitat que comportava voler fer una observació rigorosa de quines són les necessitats laborals en el sector turístic per poder donar-hi resposta. No només, per la dificultat de reunir dades sobre el mercat de treball, sinó pel fet de recollir aspectes que, sovint, només queden enregistrats en l’experiència de qui està en contacte directe amb la problemàtica. La informació disponible era i és poca, insuficient, i per això va ser tan important la col·laboració de totes aquelles persones que ens van traslladar la seva visió o experiència a l’entorn del tema. Dos anys després del Congrés, la necessitat de donar resposta a les necessitats laborals del sector turístic continua essent una qüestió pendent, que ha estat objecte de reunions, debats i publicacions com el “Llibre blanc dels recursos humans del turisme a Espanya, competitivitat turística i diferenciació a través de les persones” d’Exceltur, però, amb un gran repte pendent, al meu parer: la decisió i l’impuls d’accions concretes, prioritàries, fruit del consens i de la col·laboració entre els agents empresarials, públics, acadèmics i socials. La mancança de personal, per una banda, i la formació dels professionals que s’hi dediquen, per l’altra, són els principals reptes als quals s’enfronta la generalitat del sector turístic, tot i que, en volum, afecta especialment a les pimes de l’àmbit de la restauració i l’hoteleria pel que fa als llocs de més baixa qualificació. Respondre a aquestes necessitats laborals és vital, perquè el capital humà és el que ha de marcar la diferència a Catalunya. Són imprescindibles, per avançar, el ferm compromís i el liderat del sector empresarial i dels seus representants. D’aquí la importància de parlar-ne en un context empresarial com el d’avui. [… Podeu trobar la ponència íntegra a informació relacionada …]

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Al 2007 ens cal afrontar els repte de l’educació

    ByLina Zulueta

    Publicacions

    Al 2007 ens cal afrontar els repte de l’educació

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    20-12-2006
    Lina Zulueta

    La professora Lina Zulueta, efectua un anàlisis de la problemàtica de l’educació, i ens recorda algunes de les propostes sorgides dels treballs de l’àmbit de formació del Cercle. Aquest darrers dies, conversant amb professors universitaris ha sortit de forma reiterada un tema que ens preocupa a tots, em refereixo a l’escassa preparació dels estudiants que…

    Aquests darrers dies, conversant amb professors universitaris ha sortit de forma reiterada un tema que ens preocupa a tots; em refereixo a l’escassa preparació dels estudiants que arriben a la universitat; lamentablement estem d’acord en afirmar que hi ha una disminució quant als coneixements assolits en l’etapa preuniversitària i que les actituds no es regeixen per la capacitat d’esforç, la curiositat per aprendre, o la voluntat d’assolir el màxim que les pròpies capacitats permetin. El desconeixement quant a l’història, la filosofia o la pròpia llengua condueixen a la incapacitat de comprendre plenament el que es llegeix i porten la persona a interessar-se només per allò que creu que li agrada. No és conscient que cada vegada que rebutja l’esforç d’afrontar-se a una complexitat, el que en realitat està fent és reduir la seva capacitat cognoscitiva, de forma que es dirà: “no llegeixo perquè no m’agrada”quan en realitat és que no sap comprendre. Conseqüentment, si no tenim una bona preparació, la nostra escriptura mancarà de fluïdesa i contingut. Tot això, unit a la manca de capacitat d’abstracció i lògica deductiva i el domini de llengües estrangeres són els trets que defineixen a una gran part dels estudiants que ja han superat l’etapa d’ensenyança general obligatòria. Les causes són diverses, però sabem que 3 són coincidents i ocupen les primeres posicions en l’enumeració: l’entorn familiar regit per un excés de tolerància , el que els educadors denominen “pares permissius”, els que confonen la benevolència amb la debilitat i cedeixen a les exigències inapropiades dels fills, sorgit del sentiment de no dedicar-els-hi el temps requerit. Per altra banda, la manca d’eines pedagògiques fonamentades en els avenços científics i tecnològics, i de formació dels quadres docents quant als requisits de la societat global hiperconectada, assumint que un excés de informació no vol dir coneixement. I en tercer lloc, la manca de reconeixement i cessió d’autoritat al professorat; els bons professors són els que obtenen el millor rendiment de cada alumne, però és necessari que la societat reconegui la importància d’ aquests professionals. Luc Ferry, ex ministre d’educació francès, escriu: “s’ha de dir als alumnes que l’educació és l’únic camí per arribar a l’edat adulta i que s’hauran d’esforçar per poder-la gaudir”. Tres fets que, junt a una certa cultura del “laissez-faire” que impregna la societat i el “delegacionisme” present en la tasca educativa dels pares en altres persones, avis i veïns, o en organitzacions de lleure i esport, configuren els ingredients que expliquen els pèssims resultats quant a avaluació objectiva del nostre sistema educatiu i l’elevat índex de fracàs que presenta. La preocupació per l’ensenyança dels joves té que enquadrar-se en els canvis de paradigmes que viu el món en la seva totalitat: com a conseqüència de la revolució informacional i l’obertura dels mercats, la societat del coneixement és un fet inqüestionable i no pot oblidar-se que un dels grans reptes de la societat contemporània és “l’educació dels seus ciutadans i en especial la dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual que possibilita aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles i interrelacionar-les per tal de generar els coneixements que permeten afrontar amb èxit els desafiaments de la globalització, la interdependència, la multiculturalitat i la sostenibilitat”, tal com ja indicava el Cercle al 2001 en un dels seus documents fundacionals. Una educació que no sols té que adreçar-se al més joves, sinó també als adults per tal d’evitar la seva exclusió, tant del sistema productiu com del progrés social i intel•lectual. Un altre factor important en el món educatiu que té seriosos problemes és l’escola: Espanya és un dels 4 països amb més fracàs escolar del món desenvolupat, 1 de cada 3 joves no finalitza l’ensenyament obligatori, tenim la tassa més gran d’abandonament dels estudis de la UE, i la quinta dels països de la OCDE, el maltractament entre companys és un fet reconegut, i la problemàtica dels mestres que no es senten respectats. Sabem que ens queda un llarg camí per igualar els recursos destinats a ensenyament als dels països amb els qui ens hauríem d’emmirallar, com són els escandinaus; però coneguts els problemes, sols cal posar-hi solució i de ben segur que la capacitat i l’enginy per afrontar-los no ens falta, només hem de reconèixer el problema, assumir-lo i aplicar-hi solució, prioritzant les politiques o actuacions, mai amagant-lo o mirant cap un altre costat. Si bé he volgut cridar l’atenció sobre un problema que, per ser crònic, no hem d’acceptar, voldria també recordar algunes propostes per resoldre’l que el Cercle ja ha demanat de forma reiterada, i que encara segueixen pendents: Ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”, incrementar l’eficàcia en el tractament de les informacions disponibles i personalitzar l’ensenyament a les peculiaritats de cada persona. Dotar als pedagogs, per incrementar l’eficiència de la seva tasca, de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement. Definir, dissenyar i construir nous material didàctics que possibilitin dominar l’ús dels coneixements adquirits. L’experiència com a informació assimilada i contrastada ha d’ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització. Assolir nivells d’escolarització més elevats en l’ensenyament post-obligatori. Revisar i redefinir els currículums per ajustar-los als requeriments del mercat de treball endegant polítiques encaminades a possibilitar l’estudi i el treball remunerat. Disposar de material i actuacions específics per minimitzar el fracàs escolar, assumint que aquest és determinant en les expectatives de futur personals i col•lectives. Propostes del Cercle que compartim molts, i en les que voldríem insistir en aquest nou any , ja que de l’educació dels nostres infants i joves depèn el progrés i prosperitat de l’esdevenidor. Lina Zulueta Fernández Filòloga, associada al cercle per al Coneixement Barcelona 20 de desembre de 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Sorpreses i desencisos de política informàtica simbòlica

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    Sorpreses i desencisos de política informàtica simbòlica

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    20-12-2006
    Joan Mayans Planells

    Sorpresa: el parlament espanyol va aprovar el passat dimarts dia 12 una proposta no de Llei que insta al govern a promoure el programari (software, per entendre’ns) lliure tant entre els ciutadans com en les pròpies administracions públiques. Les cròniques periodístiques parlen de 299 vots a favor, una abstenció i un vot en contra. Diuen…

    Sorpresa: el parlament espanyol va aprovar el passat dimarts dia 12 una proposta no de Llei que insta al govern a promoure el programari (software, per entendre’ns) lliure tant entre els ciutadans com en les pròpies administracions públiques. Les cròniques periodístiques parlen de 299 vots a favor, una abstenció i un vot en contra. Diuen aqueixes mateixes cròniques que aquests dos vots díscols deuen ser cosa d’errors humans o informàtics… No consta si el sistema de recompte de vots funciona amb programari lliure o propietari, però reconec que m’agradaria saber-ho… He de confessar que quan he llegit la notícia el primer que he pensat és que era una innocentada anticipada, perquè ni la iniciativa en ella mateixa ni el suport parlamentari massiu que ha rebut estan en la línia de desatenció o ignorància que l’administració estatal i la majoria de les administracions autonòmiques han mostrat cap a aquest tema. Que hagin votat pràcticament tots a favor també resulta sorprenent, amb el clima polític actual, on qualsevol cosa és susceptible de ser convertida en arma llancívola cap a una banda o l’altra de l’hemicicle. Programari lliure, en resum i per dir-ho molt ràpida i divulgativament, significa programes i aplicatius informàtics que siguin oberts i no blindats, entesos com a un conjunt d’eines per a la utilització lliure –i creativa- dels seus usuaris. El programari lliure funciona com ho fa un llenguatge, que no és propietat de ningú i que tothom utilitza per a construir frases, idees, opinions, llibres i coneixement. Els ordinadors no són un electrodomèstic que fa coses per ell mateix, com ho podria ser una nevera. Són un contenidor d’eines i dreceres que fan coses si només si nosaltres els hi ho sabem demanar. Per tant, són una caixa de possibilitats, de potencialitats, com una llengua amb la què podem crear frases, paraules i idees. Si les eines que posem dins la caixa són tancades (com ho és el programari propietari), l’ordinador és semblant a una nevera. Si el programari que hi ha a dins és obert i lliure, l’ordinador es converteix en una eina més fèrtil per pensar, per créixer i per actuar. La diferència és radical i la ja clàssica oposició entre programari lliure i propietari n’és l’exemple més palmari. El programari lliure, vinculat als col•lectius i als pobles, a més, té uns efectes i conseqüències molt més interessants: de la mateixa manera que Internet és un espai sense fronteres i que serveix per combatre eficaçment els hàndicaps de la insularitat i s’adapta meravellosament a les capacitats del nostre petit país, el programari lliure permet que entitats petites, empreses sense grans xarxes, persones i col•lectius innovadors sense un finançament extraordinari, etc., puguin aprofitar un coneixement obert i a la seva disposició, per crear nous productes i serveis altament adaptables i competitius. És a dir: activitat comercial i riquesa. El programari lliure no és anticapitalista ni hippie ni econòmicament ineficaç. El que fa és generar nous models de negoci on economies com la catalana hi poden trobar grans avantatges perquè hi poden superar dèficits històrics estructurals. Exemples com Irlanda o Extremadura, regions econòmicament poc competitives que fa anys que aposten per una alfabetització digital intensa en programari lliure, són molt interessants, perquè demostren la força motriu d’aquestes iniciatives. Tot això, sense comptar els 300 milions d’euros de diners públics que podríem estalviar-nos si els nostres governs optessin realment pel programari lliure i deixessin de pagar llicències de software. Seguia llegint i la sorpresa se m’ha fet majúscula (i he tornat a sospitar que fos, de debò, una innocentada) quan he trobat, com a informació perifèrica de la notícia, que al mateix text aprovat massivament pel Parlament es “ressalta la necessitat que l’Executiu promogui l’existència d’aplicatius en les diverses llengües de l’Estat”, cosa encara menys freqüent, inexistent a la pràctica totalitat dels serveis electrònics (i telefònics) de totes les dependències de l’Estat. Foment del programari lliure, bona educació i criteri polític al Parlament i pluralitat lingüística… Serà cert que l’Estat s’està modernitzant i civilitzant? Finalment, però, la sorpresa se m’ha atemperat. He parat més atenció a la lectura de la notícia i m’he informat que una proposta no de llei, en llenguatge parlamentari, és l’equivalent a un brindis al sol, que no té efectes legals, legislatius ni administratius i que es queda en el terreny d’allò merament simbòlic. L’antropologia m’ha ensenyat moltes coses sobre el poder dels símbols, però aquest cop i aquests temes crec que ens fan falta, urgentment, molt més que símbols. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat Informació Relacionada sobre el coneixement obert i lliure: La competitivitat al segle XXI requereix una societat lliure i amb accés obert al coneixement. 18 de desembre de 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    La Universitat a la sala dels miralls

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    La Universitat a la sala dels miralls

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    06-12-2006
    Joan Mayans Planells

    Aquests dies he estat immers en al congrés internacional que s’ha celebrat la Global University Network for Innovation a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari . Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO i la Universitat de les Nacions Unides, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de…

    Aquests dies he estat immers en al congrés internacional que s’ha celebrat la Global University Network for Innovation a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari. Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO i la Universitat de les Nacions Unides, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de 400 experts procedents de gairebé un centenar de països diferents, tractava en concret sobre les formes de garantir i acreditar la qualitat de l’ensenyament universitari en el context de progressiva internacionalització i d’imparable competitivitat dels estudiants, els estudis i les seves implicacions globals. Als Països Catalans, i especialment al Principat amb la recent re-configuració del (diluït) lloc de les universitats dins els esquemes departamentals i de govern, el món universitari és motiu de preocupació i debats. La despesa en ensenyament superior és alta i, malgrat això, les nostres xifres de recerca, de patents, de publicacions o, simplement, de competitivitat i de qualificació professional són veritablement decebedores. Sembla que no hi ha forma de convertir la inversió en ensenyament superior llocs de treball reals i estables. Precisament, aquest és un dels factors de crisi i canvi que està afectant més directament el context universitari. Es reclama a la universitat que s’apropi a la realitat, que prepari professionals, que adeqüi els seus programes d’estudi a les demandes del mercat, que centri tots els seus esforços en ser un bon proveïdor de recursos humans per al mercat laboral. Alhora, també se li reclama un major equilibri de comptes, que sigui més rendible, menys deficitària, més autofinançada… En definitiva, que tingui un comportament molt més semblant al d’una empresa privada que al d’una institució pública. Posada davant el mirall de l’empresa, la vella institució universitària s’enrojoleix pel color dels seus balanços pressupostaris i per les xifres i indicadors generals de la nostra economia del totxo i la birra. Demanar-li eficàcia, utilitat i control pressupostari a les universitats no és, òbviament, res forassenyat. Però en cap cas ha de suposar, com sembla que pot passar, que això passi per arrencar de la Universitat les seves autèntiques i principals missions i rols dins el conjunt de la nostra societat. En primer lloc, la universitat ha de ser un espai per a la transmissió i la creació del coneixement. Docència i recerca són les principals missions de la institució universitària, no tant per a la seva aplicabilitat i convertibilitat directa al mercat laboral, sinó com a un bé públic i un factor de creixement del nostre valor global com a societat. I si no volem parlar de coses aparentment etèries com el valor global de la nostra societat, aquest argument també pot prendre un matís directament econòmic: concebre la formació universitària com una simple etapa d’entrenament que ha de transformar-se en un lloc de treball immediat és un plantejament de curt abast i minsa ambició, un obstacle importantíssim al nostre potencial econòmic. Perquè sense recerca i sense ambició pel coneixement, difícilment serem altra cosa que una economia dependent i subsidiària. La universitat és la clau per a formar emprenedors i innovadors, i no només treballadors dependents i assalariats. En segon lloc, la universitat és, ha estat i ha de continuar sent un espai per a la formació i la presa de consciència dels ciutadans. La Universitat, com a estadi superior del nostre sistema educatiu, ha de proporcionar ciutadans, més que no pas professionals. Ha de ser un context per a l’articulació de la consciència política, de la responsabilitat ecològica i de l’ètica individual i col•lectiva de la nostra societat. I no obstant, aquests vectors no apareixen als plans de renovació universitària ni tampoc a les directrius de govern de les mateixes. Al contrari: tot allò que sembli poc apropiat per a la seva immediata convertibilitat laboral queda apartat o amenaçat dels plans d’estudi, com està passant a una gran quantitat de matèries de les ciències socials i humanes. Tots aquests estires i arronses que tenen per objecte la institució universitària la posen a la sala dels miralls, amb múltiples variants de la seva pròpia fesomia, però cap que sigui realment ella mateixa. Se li demana que sigui més empresa, que sigui més govern, que sigui més escola secundària, que sigui més centre de formació professional… Que sigui centre de recerca però només si la recerca ja està pautada i adreçada a un determinat sector d’explotació comercial, que faci el que sigui per a tenir un bon retorn d’inversió… És possible que les raons de què el famós ROI sigui tan baix no hagin de buscar-se només a la Universitat, sinó a l’economia i la política… No només ha de canviar la Universitat (i segurament, no en el sentit de convertir-se en una sucursal empresarial de RRHH), sinó que també ho ha de fer l’economia, el món laboral i les directrius polítiques que, en bona mesura, regeixen aquest últim. És molt probable que un dels camins de les universitats sigui sortir de la sala dels miralls i contemplar amb més respecte el seu propi passat mil•lenari. Semblar-se més a ella mateixa, al seu propi reflex, a les seves missions i rols principals, com són la recerca, l’ambició pel coneixement i la formació de ciutadans. Perquè convertir la Universitat en una enorme escola de formació professional segur que no és la solució que necessita, ni a mig ni a llarg terme, la nostra economia, ni, de bon segur, la nostra societat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta directiva del Cercle per al Coneixement Barcelona 5-XII-2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Conferencia del Dr. Mateo Valero en l’entrega del premi 2006 de la Fundació Catalana de Recerca

    BySEBAP

    Publicacions

    Conferencia del Dr. Mateo Valero en l’entrega del premi 2006 de la Fundació Catalana de Recerca

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals
    Hora
    Data

    06-12-2006
    SEBAP

    Conferència del Dr. Mateo Valero en l’entrega de l’últim premi de la Fundació Catalana de Recerca. Un discurs valent, convençut i argumentatiu, prova evident del compromís dels centres de recerca amb el futur, i un anàlisi lúcid de la realitat. Una reflexió que no pot ésser oblidada, que cal llegir i fer nostra.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    04-12-2006
    Antoni Garrell Guiu

    L’important creixement econòmic ens pot conduir a preguntar-nos si és necessari disposar d’un sistema de recerca altament eficient i de qualitat, i si és requerida una aposta decidida per transformar el model en que es sustenta la generació de valor actual. La Conferència del Dr. Mateo Valero el 17 d’octubre en el marc dels premis…

    No es pot baixar la guàrdia: Cal més recolzament a la recerca i la Industria. Espanya, al igual que Catalunya, esta vivint un període de bonança i creixement econòmic molt important, acompanyat de significatius beneficis en alguns sectors empresarials, a pesar, segons les dades del l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006, d’ocupar el lloc 28 quant a competitivitat, el 35 quant a innovació, el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, un índex de competitivitat baix i valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia del coneixement, una circumstància que condueix, o pot conduir, a preguntar si és requerit disposar de un sistema de recerca altament eficient i de qualitats, i si es requerida una aposta decidia per transformar el model en que es sustenta la generació de valor actual. Més enllà de les paraules, cal buscar les conviccions en que s’arrelen les actuacions i les politiques sense oblidar que a pesar del creixement sostingut des de fa 10 anys, l’índex de competitivitat baixa de manera també contínua, i que el creixement s’explica per el pes del turisme i la construcció, i uns tipus d’interès negatius. Caldria assumir amb plenitud que en el món globalitzat d’inicis del segle XXI, els països amb alts nivells de riquesa requereixen transformar el seu model productiu basat en l’ús intensiu en ma d’obra cap un altre on l’eix vertebrador de la generació de valor és l’aplicació del coneixement al llarg del procés productiu. Arrelat en aquest fet, moltes son les veus que posen de manifest la necessitat de que l’empresa innovi, una innovació sorgida del avenç científic, el desenvolupament tecnològic i la capitat integradora del disseny. Un procés de innovació que permeti convertir els resultats de la recerca en PIB, i que exigeix de capacitats per aplicar, de forma continuada i rapida, les idees i els nous coneixements al teixit productiu, amb la finalitat de dotar-lo de la competitivitat i capacitat requerida per generar els recursos que garanteixen l’avenç lliure de les societats, i assolir altes cotes de qualitat de vida. Un anàlisis dels països més pròspers i avançats, permet constatar que es caracteritzen per un triple component que tracten simbioticament: per un costat fonamenten la innovació potenciant la investigació altament competitiva i el reconeixement social dels investigadors; per altre s’actua decididament en la millora de la productivitat fonamentada en les infraestructures, els equips humans i els serveis i capacitats del territori; i en tercer lloc s’aborden la globalització en un context d’interdependència i d’obertura de mercats que obligà a entendre-la com la capacitat de distribuir el procés al llarg del planeta, disposar de productes acceptats i reconeguts en diversos mercats, i capacitats d’esdevenir referent. Una triada complexa quant a la seva gestió, que requereix buscar l’equilibri òptim entre els diversos components però que es la única via per guanyar el repte de la competitivitat. En definitiva són països que no per ser més rics dediquen més diners a la recerca, a la interconnexió del món científic amb el món empresarial, a la formació, al procés d’innovació integral, i a la globalització econòmica i social, sinó que son més rics i propers perquè han dedicat i dediquen més recursos a aquest aspectes, i molt especialment a la investigació, com a fet primigeni on s’arrela la resta. Els socis del Cercle ha manifestat reiteradament que la Catalunya del segle XXI, requereix un fort impuls a la recerca d’excel•lència i a la connexió universitat empresa, i que estem en immillorables condicions per fer-ho ja que disposa d’excel•lents professionals, i investigadors de reconegut prestigi compromesos tant amb la recerca com en el treball simbiòtic amb l’empresa. Un exemple d’aquest fet el tenim en l’entrega del últim premi de la Fundació Catalana de Recerca que s’ atorgà al Dr. Mateo Dr. Mateo valero alero . El discurs valent (veure informació relacionada), convençut i argument del Dr. Valero és prova evident del compromís dels centres de recerca amb el futur, i un anàlisis lúcid de la realitat. Una reflexió que no pot esser oblidada, que cal llegir i fer nostra. Cal acceptar amb determinació la ma estesa que ens ofereix la Comunitat científica, i amb ella construir el futur on ens pugen sentir orgullosos. Un futur que possibiliti el desenvolupament i el progrés continuat de les properes generacions Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement Barcelona 30 de novembre de 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Entrevista a Pere Monràs

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista a Pere Monràs

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    01-12-2006
    Elena López

    Aquest any, la Fundació Cercle per al Coneixement torna a organitzar la tercera edició dels Tallers sobre Economia del Coneixement. El nou programa es presenta sota el títol de “Growing up €mpresarial 2007” i segueix la premissa d’aprendre per l’acció assumint que el coneixement és la clau actual de qualsevol negoci. Parlem amb Pere Monràs,…

    – La Fundació Cercle per al Coneixement recollí la iniciativa que sorgí anys enrere arrel de treballs interns del Cercle. Em podries dir quines són les bases en les que es fonamentava la petició del Cercle per fer els Tallers? El Cercle constatà que un dels temes rellevants en l’economia del coneixement eren les persones. En aquest sentit, els Tallers estan orientats a formar professionals del coneixement que puguin aportar un valor afegit a qualsevol sistema o organització a través de la millor coneixença d’un mateix i de les seves potencialitats. En definitiva facilitar l’activació màxima del talent de cadascú. – Quin és el perfil de persona a qui estan dirigits els Tallers? En principi aquelles persones que tinguin un pla d’acció o un projecte professional per dur a terme. Els nostres Tallers no pretenen quedar-se en la formació, sinó representar un entrenament i un aprenentatge concrets per les persones. Per això els hem estructurat en tres tipus: tallers reflexius, actitudinals i operatius, per tal de generar conceptes clars, actituds apropiades i eines aplicables. Els diferents tallers estaran centrats a la vegada en el projecte empresarial de cada participant en els anomenats “tallers projecte”. – Quin és l’objectiu principal dels Tallers i quines eines posa a disposició de les persones? Els tallers que proposem suposen una transformació en la cultura de l’empresa i del treball, que esdevé molt més efectiu, si ve plantejat per la direcció i compta amb la implicació dels professionals. Partint de que cada empresa i cada professional tenen les seves particularitats, els tallers no pretenen donar la solució, sinó els mitjans, és a dir, les preguntes clau per a que cadascú trobi la seva pròpia via de solució. – Quin valor afegit o diferencial creus que tenen els tallers respecte altres ofertes formatives? Considero que el valor afegit dels Tallers de “Growing up €mpresarial 2007” ve marcat perquè parteixen a la vegada d’un pla d’acció individual i grupal, tenen una assistència en xarxa permanent a través d’una intranet pròpia i posen a disposició dels participants un servei de seguiment i de suport per tal de realitzar consultes individualitzades. – Heu modificat o millorat alguns punts del programa arrel de les experiències de les darreres edicions? De les darreres edicions hem après que no hi ha prou amb saber cap a on es vol anar, sinó que és necessari explorar, i si convé, modificar els propis comportaments per tal d’arribar als propis objectius. Per això cal entrenament i treball en equip. En aquest sentit, limitem les places a tan sols 24 persones per tal de poder dividir els tallers en grups de 8, un nombre que considerem adequat per obtenir la qualitat pedagògica. Tenim la sort de comptar també en aquesta tercera edició amb la col•laboració d’Itamar Rogovsky del Growing Resource Institut de la Universitat de Tel Aviv, l’expert en neuropedagogia Jean Routchenko, i diferents associats del Cercle. Agraïm també el suport i la promoció amb beques de les següents institucions: – 22@network – 22@barcelona – Col•legi d’Economistes de Catalunya – Cambra de Comerç de Barcelona – Tecnocrèdit – Foment del Treball Nacional Per a més informació us remetem a: o al 675 677 017 / 696 905 368. Podeu trobar més detalls a www.fundaciocperc.net.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits