Publicacions

  • |

    Vot electrònic: També pot ajudar a la sostenibilitat

    Vot electrònic: També pot ajudar a la sostenibilitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    02-06-2007

    El 27 de maig vaig optar per el vot per correu. El sobre rebut contenia 22 paperetes i pesava 70 grams, un xifra a considerar si recordem que el “17% de la fibra verge utilitzada per la indústria paperera mundial procedeix de boscos primaris, especialment de boscos de Canadà, Finlàndia, Rússia i Indonèsia, i cada…

    El passat 27 de maig, dia d’eleccions, jo no podia ser a Barcelona i per tant no era possible exercir el meu dret de vot, com a persona conscient de que els drets comporten obligacions vaig preocupar-me d’utilitzar el vot anticipat per correu. Desprès d’efectuar els tràmits requerits, vaig rebre un sobre enviat per la Delegació Provincial de l’Oficina del Cens electoral de la província de Barcelona, amb un Din A3 on explicava amb detall com votar per correu i les 22 paperetes corresponents a les forces politiques que optaven a estar presents a l’Ajuntament de Barcelona. El sobre feia un pes considerable, 70 grams de paper, un xifra important si ens atenem l’origen del paper i recordem que el “17% de la fibra verge utilitzada per la indústria paperera mundial procedeix de boscos primaris, especialment de boscos de Canadà, Finlàndia, Rússia i Indonèsia, i cada vegada més de l’Amèrica Llatina” com ens denunciava Greenpeace en el dia Forestal Mundial, instaurat per la FAO al 1971. L’activitat de l’industria paperera fa que anualment desapareixien de la terra uns 90.000 Kilòmetres quadrats de boscos, una superfície equivalent a Portugal. El consum de paper és molt important, més de 300 milions de tones de paper i cartó es consumeixen a l’any, varis centenars de quilograms per persona i any en els països més avançats. Aquesta sobre explotació de la superfície forestal per part de la industria paperera i la conversió dels boscos en àrees destinades a l’agricultura, la ramaderia, la mineria, la construcció d’infraestructures com embassaments, carreteres i vies ferreres, tot un conjunt de fets que, juntament als problemes derivats del clima, han originat que gairebé 76 països hagin perdut tots els seus boscos primaris. Essent clau la importància dels boscos quant aspectes ambientals, climàtics, socials i econòmics, caldria doncs incrementar la sensibilitat enfront la natura i endegar procediments per protegir-los; una mesura raonable seria disminuir el consum. Amb les 21 paperetes sobrants a la ma, i amb tota la informació, és a dir, la propaganda que els cinc partits principals van enviar per correu a cadascú dels membres de la meva família, vaig recordar la jornada celebrada, el proppassat dia 5 de maig, al Monestir de Poblet amb el títol “Els ciutadans i la seva participació política”, on arrel de la conferencia del Dr. Gabriel Colomé s’obri un debat sobre el vot electrònic, les seves dificultats, avantatges i riscos. De ben segur que tot procés clarament innovador genera recel i oposició, i presenta riscos, però amb voluntat i enginy tots són superables. La tecnologia té molt a dir en la problemàtica d’un creixement sostenible en un món superhabitat i amb un model de desenvolupament basat el l’hipercomsum. És en aquets context de sostenibiliat on vaig pensar en la quantitat de paper i els arbres que hem emprat en els processos electorals. Una bona alternativa seria la incorporació del carnet d’identitat electrònic, i considerar que el vot electrònic, presencial o telemàtic, podria aportar el seu gra de sorra en l’estalvi de paper i els recursos addicionals requerits per la seva producció, una petita ajuda en el necessari estalvi de recursos i que potser també podria disminuir l’abstenció, un fet que no pot es pot oblidar ni ignorar. Conseqüentment caldria demanar als partits, que en l’exercici de la seva responsabilitat de govern no obliden totes les oportunitats, per petites que siguin, que ens ajudin a racionalitzar el consum, ajustant-lo a les capacitats del nostre planeta i emprant les oportunitats que els avenços tecnològics i científics ens possibiliten, i entre ells el vot electrònic és un d’ells. Lina Zulueta Fernández Asociada al Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Filòloga i psicopedagoga

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya del sopar amb Antoni Olivella

    Ressenya del sopar amb Antoni Olivella

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    31-05-2007

    El passat 29 de maig comptàrem amb l’Antoni Olivella, Director General de Indo, com a ponent en el nostre sopar mensual. Indo, empresa líder en el mercat espanyol d’òptica, és una de les empreses que ha sabut aprofitar la inversió en recerca i desenvolupament per aportar innovació als seus productes i posicionar-se amb un clar…

    Antoni Olivella començà la seva intervenció amb un breu resum sobre la història d’Indo, empresa que neix al 1937 a Sevilla i aviat es situà com a líder indiscutible en el mercat nacional. Al 1986, amb l’entrada d’Espanya en el mercat comú, Indo, al igual que moltes altres empreses espanyoles i catalanes, davant l’augment de la competència, hagué de replantejar-se la seva direcció i elaborar una nova estratègia que permetés simúltaneament internacionalitzar-se així com intentar mantenir la quota de mercat a Espanya. Al 1987 ja entra en borsa, a principis dels anys 90 davant d’una lleugera caiguda de ventes, Indo decideix contractar McKinsey & Company per iniciar una reconversió empresarial en el sentit organitzacional i estratègic. Al 1991 Indo comptava amb 2.460 empleats, dels quals el gran gruix es trobava a Espanya i només una petita part a l’exterior. Comparat amb dades actuals, la situació ha canviat força degut a la progressiva localització d’indústries en països com Xina o Thailàndia, de forma que avui en dia la distribució d’empleats segueix tenint la majoria situada a Espanya, però a l’exterior s’ha augmentat a 750 treballadors, xifra 12 cops major que al 1991. Al 2006, Indo ja facturava 148 millons d’€ amb les seves ventes de lents, montures i equipaments a les òptiques, el seu client directe. Antoni Olivella també ens comentà els canvis que s’estan duent a terme actualment a Indo, que impliquen una nova filosofia empresarial que treballa en l’elaboració d’una nova marca corporativa. Els cinc valors estratègics actuals de la companyia podrien resumir-se en: – La internacionalització, entesa com la necessitat de rentabilitzar les infraestructures competitives, reduïr la concentració industrial d’Indo a Espanya, crèixer en volum i aprofitar les economies d’escala. – La innovació, entesa com l’aplicació d’aquesta per guanyar en diferenciació de producte i dotar-lo de valor afegit per situar-se en una gamma més alta. – La productivitat, entesa com la clau per millorar la competitivitat. – L’organització, com a valor estratègic per garantir la cohesió dins de l’empresa i en relació amb els clients. – Les persones, el principal capital d’Indo, intentant professionalitzar al màxim els treballadors i posant les bases per garantir un bon funcionament dels equips de treball. Sent conscients de que avui en dia és necessari disposar de l’adaptabilitat suficient per treballar en un entorn canviant, en el que res és permanent, Indo intenta reforçar el sentit emprenedor dels seus treballadors, dissenyadors i tècnics, cercant idees revolucionàries que permetin anticipar-se al mercat per tal de guanyar en capacitat. Les principals dificultats que ens plantejava l’Antoni radiquen de la complexitat de l’ambient, les infraestructures deficientes, els serveis institucionals precaris (aduanes i regulacions sanitàries), la demora en les decisions polítiques (com per exemple la decisió d’anul•lar els ajuts de l’administració a l’innovació en el 2012), la manca de capacitat financera i un entorn laboral cada cop més difícil. Indo ha hagut de dur a terme una reconversió empresarial semblant a moltes altres empreses nacionals, que partien d’un model més aviat familiar-tradicional, enfocat a un mercat centrat en el que venien productes bàsics. La globalització i la competència exterior han obligat a canviar certes pautes de funcionament, que requereixen adquirir una visió més àmplia en termes de diversificació, segmentació i internacionalització. Pel que fa a la innovació, a part de tenir el seu propi equip d’investigadors, Indo també ha optat per l’outsorcing tecnològic. Entre les institucions que hi col•laboren, podem destacar el CSIC, la UPC, l’Escola d’Òptica de Terrassa i el Fraunhoffer Institut entre d’altres. Alguns dels nous productes fruit d’aquest intensiu esforç en innovació són el que anomenen les “lents progressives personalitzades”, fabricades gràcies a l’anàlisi previ del comportament ocular de cada persona mitjançant la medició digital prèvia, o les “lents progressives especialitzades”, dissenyades en funció de l’activitat que es pensa realitzar amb elles (esport, conducció, treball amb ordinador..). Un altre tema que abordà l’Antoni Olivella en la seva ponència fou la qüestió de la responsabilitat social, un aspecte que les empreses cada cop tenen més en compte, en un context actual en el que la localització d’indústries a països en els que els costos són més baixos molts cops implica una menor legislació/control en qüestions mediambientals o laborals. Indo forma part del programa de Nacions Unides del Global Compact, per la qual cosa són audidats i sotmesos a un control periòdic de qualitat i “bon comportament”. El debat posterior amb els associats, va donar peu a la discussió sobre els problemes que actualment pateix la indústria espanyola, que encara no ha entès ni la verticalitat ni la transversalitat, els problemes que es deriven d’una legislació pràcticament d’època franquista encara, una justícia laboral ineficaç, la manca de patents… així com també es parlà del codi ètic que han de seguir les empreses quan es localitzen a països com Xina per exemple, on la facilitat per caure en l’explotació dels treballadors i obviar certes normatives que a Europa serien impensables, pot ser temptadora. En aquest sentit, l’Antoni Olivella ens comentà que Indo a Xina paga un 60% més del salari mínim que regeix al país, a la vegada que compleix amb els preceptes establerts pel Global Compact.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista a Jordi Marín

    Entrevista a Jordi Marín

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    31-05-2007

    Breu entrevista a l’associat Jordi Marín, en la que ens transmet la seva visió sobre el futur de l’economia del coneixement, l’adeqüació de les propostes polítiques, els problemes de mobilitat i inserció laboral de joves professionals, i els reptes de la Catalunya del futur.

    1. Hem tancat un nou cicle electoral tot sabent que les polítiques condicionen molt el desenvolupament de les iniciatives de les persones. Creu que les propostes polítiques actuals estan enfocades a l’economia del coneixement? Crec que els nostres polítics comencen a ser conscients de la importància que té caminar cap a una economia del coneixement, però els passos que s’han donat encara no són els suficients. Estem a l’inici d’un procés que ha començat a veure que posicionar-se com a societat del coneixement ha de ser una prioritat, però ens manca concreció i desenvolupament eficaç de les polítiques orientades en aquest sentit. 2. A Catalunya i a Espanya estem experimentant un creixement econòmic important gràcies al paper cabdal del tipus d’interès negatiu, malgrat els pilars continuen essent la construcció i el turisme. Aquesta setmana l’euribor ha tornat a pujar, per la qual cosa el comerç associat amb la construcció podria experimentar una caiguda. Considera que la indústria del coneixement en podria agafar el relleu? El meu parer és que el futur no pot estar en altre lloc que en l’economia del coneixement. És més, crec que en un món globalitzat com el nostre, no ens podem permetre no pujar al carro del coneixement. Fa masses anys que sustentem el nostre creixement en el turisme i la construcció, ara ja és hora de passar pàgina i apostar per sectors innovadors i estratègics. El que ens frena és que a nivell de societat sembla que no ens acabem de creure que l’economia del coneixement pot ser molt rentable. En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un motor d’arrossegament, donant exemple i explicant. En realitat, ja tenim algunes iniciatives, empreses i professionals que treballen en aquest sentit: estan interconnectats en xarxa transmetent-se el coneixement, utilitzen eficientment les TIC sent capaços de minimitzar els costos, saben aprofitar el talent de les persones… la qüestió és que a nivell de societat no en tenim prou constància i per això costa de fer el gran salt. 3. L’economia del coneixement requereix la mobilitat de les persones, però l’àrea metropolitana de Barcelona viu una situació de col•lapsament continu. Creu que el teletreball podria minimitzar els problemes de mobilitat i reduir els col•lapses? El teletreball pot ser una bona opció futura per minimitzar els problemes de mobilitat i col·lapsament a l’àrea metropolitana, però no ha de ser l’única. Hem de tenir clar que el futur passa per una progressiva descentralització territorial, a part d’una política d’infraestructures eficient que millori el tema dels transports. Es tracta també d’anar desenfocant-se una mica de Barcelona, que sembla ser l’únic centre de decisió possible. Tenim altres ciutats catalanes que es podrien potenciar perfectament i convertir en importants centres de negoci, des de la resta de capitals catalanes fins a Terrassa o Sabadell al Vallès. Ara, això hauria d’anar lligat a una connexió menys descentralitzada en les vies de transport i comunicacions. És a dir, teletreball sí però com a complement d’una política clara en matèria d’infraestructures i descentralització. 4. Catalunya i Espanya viuen un problema crònic d’inserció laboral i remuneració dels joves professionals qualificats. Pensa que existeixen formes per solucionar aquest problema a mig i llarg termini? És evident que els joves que just han acabat una carrera no poden pretendre aconseguir de seguida el lloc de treball ideal. El problema és quan aquesta situació es manté durant molts anys, en els que no troben la possibilitat d’ascendir laboralment o augmentar el seu nivell d’ingressos. El problema en sí radica en que encara tenim una estructura empresarial anclada en un model econòmic antic. Si no som capaços de generar sectors més globals i competitius, no serem capaços de crear nous llocs de treball als que s’adeqüiin els joves formats i qualificats. Només canviant les estructures podrem absorbir el talent que poden aportar els joves excel·lentment formats i preparats. Tenim un sistema universitari i de recerca que més o menys funciona, però després no sabem aprofitar el valor afegit que podrien aportar. El mateix ens passa amb els estrangers: Barcelona és una ciutat dinàmica que atrau molts estudiants estrangers, el problema és que després no tenim prous instruments per retenir-los. Ens cal, en definitiva, encetar el camí de l’economia del coneixement. 5. Quins són els eixos que s’haurien d’activar per a que hi hagi una política europea d’innovació? El principal obstacle que se’ns presenta a nivell europeu és que encara no hem après a treballar conjuntament. En termes de recerca, sí que es comença a percebre una transferència de coneixement entre centres d’investigació de diferents països. El que posteriorment falla és l’aplicació d’aquest coneixement a l’economia productiva, ja que encara predomina una visió massa local. Les polítiques que propulsem tenen un caire molt estatal, poc comunitari, que recorda una mica al proteccionisme d’antany, un pèl sobiranista. Sí que és cert que s’han endegat petites iniciatives, com l’euroregió o la tecnoregió, que ens mostren que efectivament es poden fer les coses conjuntament. Ja no només a nivell europeu, sinó també dins del nostre propi Estat ens cal començar a pensar de forma més global, interconnectant el treball de Catalunya amb València, Aragó i les Balears, per exemple. 6. El repte actual quin és: innovar o competir? Avui en dia no ens podem plantejar competir sense innovar, tot i que hem de recordar que amb la innovació no hi ha prou, ja que és una condició necessària però no suficient per garantir la competitivitat.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Es corre el perill de que l´augment de la despesa en R+D alimenti la burocràcia

    Es corre el perill de que l´augment de la despesa en R+D alimenti la burocràcia

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals

    Hora
    Data

    31-05-2007

    Article escrit per la Mercè Sala, presidenta del CTESC, publicat a la Vanguardia el 30 de maig del 2007.

    España figura por debajo del promedio de la Unión Europea en inversión en innovación en comparación con otros países. Incluso Portugal y Grecia nos superan en dinamismo de acuerdo con el informe European innovation progres 2006 de la Comisión Europea. Ocupamos el puesto 16 del ranking en la Europa de los 25. Para tratar de mejorar la situación en los presupuestos del Estado de los dos últimos años se ha decidido aumentar en un 25% anual las partidas de gasto en I+ D+ i. Los resultados se suponen positivos aunque de momento no se conoce su evaluación. Sin embargo, nunca he visto claro que una política sea mejor ni más importante sólo por gastar más dinero. La cuestión no es ésa, sino gastar bien. Es decir, que ese gasto persiga objetivos claros, esté bien dirigido y se pueda demostrar que se ha empleado con eficiencia. De lo contrario, se corre el peligro de que el gasto se destine a aumentar controles y burocracia, con más funcionarios dedicados al asunto, más formularios por rellenar en las solicitudes de subvención, más informes y más trámites. Un peligro que puede ser un lastre a la efectividad de los programas de investigación. Concretamente, la comisión sectorial de I+ D de la conferencia de rectores alerta sobre “el aumento, sin precedentes, de las trabas burocráticas en la gestión de la investigación” porque “está frenando la labor de los investigadores”. Estos expertos pintan un panorama en el que “a pesar del fuerte incremento en los presupuestos de I+ D+ i, el malestar y el desánimo de los investigadores por la situación es creciente”. El incremento de las partidas presupuestarias debería ir unido a políticas claras, sobre cuáles son los programas preferentes, cómo se coordinan y cómo se otorgan las ayudas. El informe citado evidencia que en España se ha optado por una variedad de programas que parecen una sopa de letras (Cenit, Torres Quevedo, Reindus, Neotec…), de gestión muy farragosa. Está demostrado que las universidades sí invierten más en I+ D, y sobre todo en investigación de base, pero no puede decirse lo mismo de las empresas, sobre todo si se compara con otros países. El gasto empresarial en este concepto es el 45% del promedio de la UE y el ratio de patentes está por debajo del 20%. Hasta el presente, no parece que los recursos públicos atraigan a las empresas. Las causas pueden ser varias: desde un contexto fiscal que no incentiva la solicitud de desgravaciones – por el temor a que vayan seguidas de inspecciones-, hasta el complejo papeleo, farragoso y disperso. Así, sólo pueden animarse las empresas que ya dispongan de potentes departamentos de I+ D, con capacidad de obtener información y atender tantos trámites. Por otra parte, la transferencia de tecnología entre universidades y empresas, si bien va en aumento, aún no es una forma habitual de relación, sobre todo en lo que respecta a las pequeñas y medianas empresas y a las empresas de servicios porque seguramente falta un buen mecanismo de intermediación. Lo más importante es que la innovación sirva para mejorar la ventaja competitiva, para desarrollar procesos que abaraten costes y favorezcan la capacidad de anticipación. En definitiva, para llegar más lejos en el panorama internacional. Todos coincidimos en que el desarrollo del talento ha de ser uno de nuestros objetivos, pero todavía nos queda mucho camino que recorrer.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Velocidad, Obsolescencia y globalización

    Velocidad, Obsolescencia y globalización

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    30-05-2007

    Las empresas afrontan una problemática compleja que tiene muchos componentes de épocas anteriores, pero afronta el reto de interactuar de forma presencial en territorios muy diversos, lo que exige de profesionales con una fuerte capacidad de análisis y síntesis, una clara capacidad multidisciplinar con dominio del proceso creativo, una sólida componente técnica y científica que…

    Las empresas en general, y los productos que sustentan la razón de ser de éstas, afrontan una problemática compleja que tiene muchos componentes de épocas anteriores, pero también afronta una que es radicalmente diferente. Me refiero a la capacidad de interactuar de forma presencial en territorios muy diversos como consecuencia de la velocidad de desplazamiento de las personas y los productos. En cuanto a la velocidad, entendida como la distancia que somos capaces de recorrer con comodidad, se constata un hecho que a menudo olvidamos. Hasta el siglo XIX los hombres podían desplazarse con comodidad unos 38 Km. diarios, caminando un promedio de 5 Km. por hora. Es preciso entender que hasta el 1800 el radio de acción de toda persona para trabajar y relacionarse volviendo a su hogar, se limitaba a 19 km. En 1900 los raíles del ferrocarril comienzan a extenderse y los trenes empiezan a circular a una velocidad media de 48 Km./h, sin discriminar a hombres, mujeres o niños. Esta circunstancia origina que en un día normal la distancia a recorrer alcance rápidamente casi los 200 Km. Charles Van Doren estima la cifra en 198 Km. indicando que es 5 veces superior a la de 1800. Él mismo indica que en el 2000, miles de personas toman un avión para recorrer unos 1000 Km. y volver a su casa, una distancia 5 veces superior a la de 1900, circunstancias que le conducen a aventurar que en el 2100 la distancia diaria alcanzará los 4.750 Km., lo que representa un radio de acción superior a 2.350 Km. En 200 años, y de forma acelerada en los últimos 25, la velocidad se ha multiplicado por 25, un hecho que obliga a desarrollar la actividad en entornos culturales diferentes con problemáticas, legislaciones y objetivos asimétricos y a menudo divergentes, sin considerar las problemáticas específicas de las áreas formadas por un mosaico de culturas e historias confrontadas, como es el caso de Europa. La adaptabilidad a estas nuevas circunstancias y una amplia y sólida cultura son una de las exigencias a cumplir por los profesionales del siglo XXI como instrumento para afrontar la velocidad y la obsolescencia acelerada motivada por el proceso de interacción global y la rotura de las barreras proteccionistas que aislaban y protegían las economías de diversos países. Un conjunto de desafíos que es preciso encuadrar en un proceso de cambio climático que afronta la sociedad actual y que obliga, a la vez, a considerar los aspectos asociados a la sostenibilidad y el respeto al medio ambiente. La sociedad actual, plural y desequilibrada, configura colectivos humanos heterogéneos y asimétricos, en los que su desarrollo pasa por la competitividad de cada uno de ellos. Plantearse los retos de la competitividad y afrontarlos es la piedra angular en la que se apoya el progreso y paralelamente, la consolidación de toda sociedad independiente y libre. En este escenario, y considerando los países más avanzados, su economía tendría que centrar sus esfuerzos en mejorar su competitividad y la capacidad de transformar la información en capital de conocimiento y gestionarlo de forma eficaz. En definitiva, es preciso asumir que en los países más avanzados, la vía de progreso pasa por la competitividad basada en la innovación enraizada en los conocimientos, el talento y las capacidades creativas, en contrapunto a la de coste, una vía reservada para aquellos países que no han alcanzado aún los niveles de bienestar y progreso de los que disponen las sociedades más desarrolladas, y que siguen basando su competitividad en unos costes de producción más bajos. Es preciso pues entender que la nueva situación, derivada de la globalización económica e informacional, fundamentada en las posibilidades de los sistemas de comunicación e interacción humana extendidos a lo largo del planeta y con capacidad de interacción bilateral, anónima, personalizada y continuada, aporta unos escenarios radicalmente diferentes. Consecuentemente, para afrontar los nuevos desafíos es preciso superar una de las barreras más grandes existentes: el cambio de la cotidianidad, la modificación de las inercias, la capacidad de adaptación a nuevos contextos y situaciones. La cotidianidad que se arraiga en el ritmo de actividad, las pautas de consumo, los modelos de comportamiento y hábitos laborales y relacionales. Éste es el escenario en el que se mueven los profesionales de hoy y muy especialmente los diseñadores, ya que ellos constituyen la pieza clave para hacer posible el trabajo conjunto de científicos, tecnólogos y diseñadores como terna virtuosa que permite la innovación, especialmente en producto, en un contexto de competencia asimétrica global. Es en este escenario donde tienen que desarrollar la actividad los profesionales en general y los diseñadores en particular, y donde las escuelas tienen un papel clave a desarrollar. No en vano de su tarea y método docente surgen diseñadores adecuados a las exigencias de la sociedad actual y capaces de liderar el progreso y construir el futuro. Una formación integral, sustentada en una fuerte componente teórica que permita el despliegue de las capacidades de análisis y síntesis requeridas, una clara capacidad multidisciplinar con dominio del proceso creativo, una sólida componente técnica y científica que les permita interactuar en la mencionada tríada de diseñadores, científicos y tecnólogos, un sólido conocimiento de la problemática y desafíos sociales, y del entorno productivo de las empresas; y también que les permita entender y comprender las dinámicas globales y multiculturales, una particular atención a las nuevas informaciones y tendencias con un perfecto dominio de diversas lenguas. Un conjunto de requerimientos que debería regir las actuaciones de las escuelas de diseño, en especial aquellas más comprometidas con el progreso y los cambios que obliga la sociedad y la economía del conocimiento, y que saben que la velocidad, la obsolescencia y globalización nos obligan a asumir con determinación nuestros compromisos de futuro. Antoni Garrell i Guiu

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Per quina estranya raó un candidat a alcalde pot triar no tenir un bloc a Internet?

    Per quina estranya raó un candidat a alcalde pot triar no tenir un bloc a Internet?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    23-05-2007

    Curiosa reflexió sobre les noves formes de comunicació en la política. Breu anàlisi sobre la utilitat dels blocs com a via d’aproximament entre polítics i ciutadans, i possibles especulacions sobre els motius que expliquen perquè molts candidats encara no s’han pujat al tren de la blocsfera.

    Amb l’inici de la campanya electoral, tots els partits polítics s’esforcen a aconseguir el màxim espai possible als mitjans de comunicació. Especialment la ràdio i la televisió són l’objecte del desig de tots els candidats, que posaran en marxa qualsevol estratègia per a tenir un minut més, uns segons més, de quota de pantalla. La motivació principal que mou aquest desig, teòricament, és la voluntat de tots els candidats d’explicar detalladament els continguts dels seus programes de govern, d’exposar-se a la mirada dels ciutadans, seduint-los amb les seves idees, els seus pensaments i els seus projectes. Això, almenys, teòricament. Ingènuament, si voleu. Internet és l’espai de comunicació ideal per un moment com aquest. No hi ha còmput de minuts, ni s’han de comprar pàgines de publicitat, ni s’ha de compartir necessàriament el protagonisme amb altres candidats. A més, dóna possibilitats infinites de profunditat del missatge i es pot presentar en tota mena de formats, ja sigui text, veu, vídeo o, fins i tot, com ha demostrat fa poc Gaspar Llamazares –en una operació més propagandística que altra cosa- a la terra incognita cibernètica de Second Life. De tots els formats i possibilitats, la que està guanyant cada vegada més adeptes és el bloc dels polítics. Els blocs permeten la comunicació directa del que s’entén que és la veu i les idees del candidat, amb una construcció àgil i de fàcil i ràpid accés, tant pel mateix candidat com per la ciutadania. Per tant, si un polític té alguna cosa que dir a la ciutadania, el lloc on pot fer-ho amb més llibertat, detall i riquesa és, sense cap mena de dubte, amb un bloc a Internet. Especialment un polític de proximitat, com és un candidat a alcalde. Un amic meu, alcaldable ell, fins i tot m’apunta la necessitat de mantenir diversos tipus de blocs, el personal, el del candidat i, un cop acabat el procés electoral, tenir el detall de tancar-lo, acomiadant-lo i donant els resultats i les conclusions del procés. A continuació, si d’aquesta elecció en surt escollit, ja sigui com a governant, ja sigui com a oposició, pot mantenir encara un altre tipus de bloc, de contacte i continuïtat. I també de debat, ja que el bloc permet i provocarà respostes, diàlegs i controvèrsies a les quals el polític haurà de donar resposta. Crec realment que aquestes vies de diàleg i comunicació directa són molt positives per un aprofundiment seriós de la cultura i les pràctiques democràtiques. Així, les raons per a que un polític tingui un bloc a Internet, són moltes i diàfanes. Per això, em preocupen els candidats que no el tenen. Exactament, què vol dir? A què es deu? No crec que tinguin por de parlar en públic, perquè és precisament aquesta la seva vocació i la seva professió. Per tant, he d’especular amb algunes possibles raons per explicar-me perquè alguns polítics, que s’esbatussen per cada segon de ràdio o de televisió, desaprofiten tan inexplicablement el millor canal que existeix per exposar els seus pensaments i idees, els arguments pels quals un ciutadà conscient i responsable hauria de votar-los. Si la raó, per exemple, és que aquests candidats-sense-bloc no tenen els coneixements informàtics bàsics i mínims per a fer-ho, això no diu molt en favor dels seus gabinets de comunicació, assessors de campanya i, en darrera instància, de la validesa d’un candidat per a enfrontar-se als reptes educatius, econòmics i socials que la societat de la informació ens planteja. Si la raó, en canvi, és que les maquinàries dels partits són rígides i que no volen que els seus candidats tinguin aquest espai de lliure comunicació amb els ciutadans, la cosa també és preocupant. De fet, una mirada ràpida a Internet ens mostrarà que hi ha diferències notòries entre els partits, en aquest tema. He de reconèixer que em faria sentir bastant incòmode votar per un candidat el partit del qual no creu que la seva opinió sigui de prou valor, o de prou confiança, com per a ser expressada lliurement. Una tercera raó, encara més pessimista, em portaria a especular amb què, al final, no és el desconeixement tècnic ni la disciplina de partit el factor clau, sinó la capacitat argumental i la intel·ligència del candidat, el que suposen el seu major obstacle per a no aprofitar aquest claríssim espai de promoció política i electoral. No crec que tots els ciutadans hagin necessàriament de tenir un bloc o de ser capaços d’articular per escrit i públicament els seus pensaments. Però sí crec que aquelles persones que aspiren a governar-nos tenen aquesta obligació. Si hi penso bé, avui en dia, al nostre context, en realitat, no hi ha cap raó instrumental vàlida per explicar perquè un candidat a alcalde d’un municipi de, per exemple, més de 1000 habitants, no té un bloc personal a internet. Si no el té, per tant, he de pensar que no té res constructiu a dir-me, o bé que pensa que jo no seré capaç d’entendre-ho, o bé que és massa inepte com per saber articular-ho. Deixeu-me que em pensi per un moment si el votaré… La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 14 de Maig de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya de l´esmorzar amb Antoni Soy

    Ressenya de l´esmorzar amb Antoni Soy

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    18-05-2007

    El proppassat 4 de maig vàrem organitzar el segon dels Esmorzars BB després de la fusió. En aquesta ocasió comptàrem amb la presència d’Antoni Soy com a ponent, actual Secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat de Catalunya des del desembre del 2006.

    L’Antoni Soy, de formació economista, abans d’ocupar el càrrec de Secretari d’Indústria i Empresa, va treballar en el món de la docència com a professor de la UB, ha estat consultor de la UE en l’avaluació de projectes, i ha ostentat el càrrec d’alcalde d’Argentona. En la trobada amb els associats del Cercle del passat 4 de maig, Antoni Soy vingué a parlar-nos sobre la política d’empresa i d’indústria a la Catalunya d’avui en dia. Malgrat l’ocupació industrial ha disminuït amb el pas dels anys, el clima industrial, entés com la confiança en la indústria, manté els millors indicadors des de fa més de set anys. Per exemplificar-nos la situació actual de l’empresa catalana, l’Antoni Soy ens va presentar un breu DAFO per tal de posteriorment determinar els avantatges competitius de l’empresa i l’indústria catalanes i poder establir les directives d’actuació des de la Secretaria. Elements interns al sector: DEBILITATS: – Dimensió empresarial petita – Fragmentació de les infraestructures en diferents entitats (parcs industrials, polígons industrials…) – Endeutament elevat i interès alt – Manca de formació continuada – El marge econòmic de les empreses és decreixent – Es fa poca innovació – Tenim poques empreses que siguin motors d’arrosegament – Encara està massa implantat el model tradicional de creixement basat en costos – Tenim una manca d’infraestructures sobretot en el tema dels transports (carreteres, ferroviàries…) FORTALESES: – Bon posicionament en BRS (Business Related Services) – Sectors nous potents com la biotecnologia, el sector TIC i les energies renovables. – Important formació de clústers Elements externs al sector: AMENACES: – Temes referents a la normativa i la regulació. – Dificultat per accedir a la contractació pública – Manca d’infraestructures TIC als polígons industrials (no arriba la banda ampla…) – Dèficit de capital tecnològic – Dèficit en la producció de patents – Baix índex d’R+D+I – Manca d’enginyers – La cultura del treball, l’esforç i l’emprenedoria no està suficientment arrelada. – Baixos nivells de productivitat. OPORTUNITATS: – Millora del capital social: entorn administratiu i normatiu – Millora del capital físic: infraestructures – Millora del capital tecnològic – Millora del capital humà: cultura de l’esforç – Possibilitat d’incloure una assignatura sobre emprenedoria i innovació a les escoles. – Millora de la relació entre universitats, empresa i recerca aplicada – Millora de les activitats d’alta qualificació A nivell internacional ens trobem amb que: – La normativa (REACH) entra en vigor l’1 de juny de 2007 – Es fa patent una manca de cooperació i aliances entre les empreses petites i mitjanes. (El 98% de les empreses catalanes són pimes) – El grau d’integració dels nous inmigrants és molt baix. Analitzat el sector i les principals característiques del teixit empresarial català, des de la Generalitat es vol crear una Direcció General d’Innovació i Internacionalització que assumeixi les tasques d’innovació que actualment porta el CIDEM i les tasques d’internacionalització que fins el moment desenvolupa el COPCA. La creació d’aquesta institució paraigües que englobi ambdues funcions s’està treballant amb la col•laboració d’ESADE. Antoni Soy ens transmeté també que la filosofia que s’aplicava des de la Secretaria d’indústria era la de mantenir una política activa i atractiva, però fugint de l’intervencionisme. És a dir, assumint la funció de facilitador que dóna suport i acompanya a les empreses en el seu procés de creixement i millora, però evitant ser el principal impulsor que hagi d’anar obrint les portes que les empreses no volen obrir. Els pilars de la política empresarial industrial, Antoni Soy ens els definí com la seguretat industrial (ITV, ECAs…), la millora del capital social i l’entorn adequat, la cooperació i les aliances entre clústers, l’atracció de la inversió (ACI- Agència Catalana d’Inversions), els parcs industrials i vivers d’empreses, la R+D+i aplicada, i la intensificació de la internacionalització. Les conclusions de la trobada es poden resumir en la idea que tenint en compte la pluralitat i complexitat del teixit productiu català, per potenciar la competitivitat és necessària la cooperació entre les pròpies empreses i entre els diferents nivells de l’administració pública. Si no gaudim del suficient finançament, s’haurà d’anar buscar a altres instàncies o projectes, sigui el CENIT, PROFITS, INNOEMPRESA o dirigir-se directament a Brussel•les.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Comprenent el canvi Climàtic: causes i desafiaments

    Comprenent el canvi Climàtic: causes i desafiaments

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    17-05-2007

    Que la humanitat es troba en un procés de canvi climàtic originat per l’efecte hivernacle és una fet fora de tot dubte, de la mateixa manera que una part importantíssima del mateix es deu al model de vida i progrés humà. Afrontar el mateix, i minimitzar els impactes per a les possibles generacions és un…

    La humanidad de halla sumergida en un proceso de cambio climático de grandes dimensiones, ya perceptible por los ciudadanos, que se esta convirtiendo en un importante problema al ser: Global (ninguna área del planeta se escapa del mismo), Rápido (progresivamente acelerado), Incierto (por la cantidad de variables interdependientes que intervienen), y que tiene una clara componente de origen humano tal como fue afirmado en cumbre de la tierra de 1992: “… Las actividades humanas han ido aumentado las concentraciones de gases de efecto invernadero….. implicará un calentamiento adicional de la superficie y la atmósfera y puede afectar adversamente a los ecosistemas naturales y a la humanidad…”¸ unos cambios que afectaran seriamente al raza humana ya que sus periodos de adaptación son muy largos requiriendo varias generaciones. El cambio climático, originado por el efecto invernadero, tiene sus causas, o al menos algunas de ellas, en el modelo de desarrollo y crecimiento económico basado en el hiperconsumo energético obtenido de la combustión de las depósitos fósiles, el incremento del numero de habitantes que exige la sobreexplotación del planeta, y la producción de productos de un sólo uso sin considerar que la mayoría de ellos se producen con materiales no biodegradables y que en algunos casos, si lo hacen, se reconfiguran en moléculas nocivas que se incorporan a la cadena trófica alterando sustancialmente el medio ambiente. Un conjunto de hechos que deberían ser comprendidos, por parte de la totalidad de los ciudadanos, ya que solo con el concurso consciente y comprometido de la sociedad, las organizaciones y las Administraciones, puede afrontarse ese importante problema que condiciona el desarrollo humano y la consolidación de la economía de conocimiento que debería conducirnos a un mayor y sostenible desarrollo. Para poder actuar de acuerdo a las nuevas realidades derivadas del cambio climático se deben conocer las causas ya que sólo desde ellas se podrá mitigar los desbastadores efectos que se predicen sobre la especia humano (que no es sobre el plantea Tierra). La raíz del mismo está en la alteración de la composición de la atmósfera y el incremento en la misma de los gases: Dióxido de Carbono , Metano, Oxido Nitroso, Clorofluocarburos, el vapor de Agua y Ozono, gases que responsables del efecto invernadero. Los 4 primeros asumen un 97% la responsabilidad del efecto invernadero El Dióxido de Carbono tiene la responsabilidad del 60% del efecto invernadero. Su concentración ha ido creciendo constantemente de forma acelerada en los últimos 40 años superando en la actualidad las 360 partes por millón. Las causas están en la obtención de energía a partir de la materia orgánica mediante el proceso de combustión para obtener energía. El Metano tiene la responsabilidad del 16% del efecto invernadero, su concentración también ha ido creciendo de forma sostenida alcanzando las 1,7 partes por millón. Se origina en la ganadería intensiva (la cabaña bovina del planeta supera los 1.300 millones de reses) que genera unas 100 millones de toneladas anuales de metano, en zonas pantanosas y arrozales, y de las fugas en oleoductos. El Oxido Nitroso a pesar de su baja concentración contribuye en un 4% al efecto invernadero, se origina por el incremento de la agricultura intensiva, y la sobreexplotación del suelo que requiere un significativo uso de fertilizantes. En cuanto a los Cloroflurocarburos, CFC con una responsabilidad que llegó al 17% si bien esta en proceso, es el cuarto gas clave en el proceso que se produce en su uso al ser utilizado en los sistemas de refrigeración y como impulsor en los spray y en extintores. En síntesis la generación de energía, la movilidad, la ganadería, la agricultura intensiva, los sistemas de refrigeración, útiles a presión del hogar… etc., elementos sobre los que se ha construido una parte importante de nuestro modelo social son fuentes permanentes de emisiones que potencian el efecto invernadero de nuestro planeta tierra, por este motivo su solución es extremadamente compleja. A pesar que desde hace siglos se conoce el problema del efecto invernadero, es recomendable la lectura del documento del matemático Joseph Fourier, “Notas generales sobre la temperatura del globo terrestre y de los espacios planetarios”, y que fuese el premio Nóbel que identificará la influencia del oxido carbónico del aire sobre la temperatura del aire, aunque lo calificara como efecto positivo para prevenir la próxima glaciación. Nuestro estilo de vida, y el consumo energético que sigue basándose en la producción de energía sucia y altamente contaminante, nos conduce a un cambio climático que parece inevitable a medio plazo y que presenta escenarios con incrementos de temperaturas entre 1.1 y 6.4 grados centígrados a lo largo del siglo XXI, circunstancia que ocasiona importantes desajustes: más incendios, disminución de los recursos hídricos, trastornos fisiológicos, subida del nivel del mar, exige entender que las actuaciones que se efectúen tendrán efectos positivos a muy largo plazo, consecuentemente los efectos negativos sobre las personas, de cumplirse los modelos actuales, serán notorios y afectaran de forma significativa a su salud, y al modelo de desarrollo. Cabria púes actuar en dos líneas. La primera a largo plazo debería enfocarse a disminuir los gases causantes del efecto invernadero, como un esfuerzo para garantizar la vida de las próximas generaciones, actuando en una triple dirección: Asistir y potenciar los efectos de la autorregulación del planeta; Variar el modelo productivo y de desarrollo; y configurar un modelo de comportamiento humano más sostenible y ajustado a las capacidades del planeta, un contexto que implica la decidida actuación de científicos, economistas, pedagogos y tecnólogos es crucial. La línea de actuación hace referencia en dotar a los humanos de productos, herramientas y sistemas que permitan complementar la falta de adaptabilidad a los nuevos modelos climáticos. En esa línea, que debe tratarse como un elemento de supervivencia, debería actuarse en la disminución recursos requeridos ajustando estilo de vida y comportamientos de interrelación; diseñar nuevos productos personales o de entorno; y efectuar esfuerzo notorio sobre las edificaciones existentes y las nuevas. Los nuevos desafíos que ponen a la humanidad frente su mayor reto exige de productos concebidos con criterios de durabilidad, eficacia y de bajo o nulo impacto ambiental, el uso de materiales biodegradables, el reciclable y su reutilización, la disminución del consumo energético y aprovechamiento de la energía solar a nivel producto autónomo, el replanteamiento de los electos constructivos y funcionales, el aprovechamiento de la energía solar y eólica, así como el reciclaje del agua en las edificaciones, y avanzar en la eliminación de la movilidad innecesaria potenciando el teletrabajo. Sin duda unos desafíos enormes, pero abordables en la actualidad mediante la aplicación intensiva y coordinada del conocimiento, ese elemento clave para el desarrollo de la sociedad, y muy especialmente de creativos, tecnólogos y científicos, como terna clave de progreso sostenible, con la finalidad de permitir que sin los cambios adaptativos de la especie que se producen a largo, la vida humana siga siendo posible, y se reconduzca la situación como una exigencia obligada para las próximas generaciones. Antoni Garrell Guiu 14 de mayo de 2007. En documentación relacionada, se adunta documento con la información ampliada y que fué publicada en la Intranet de la Universidad UNIACC de Santiago de Chile

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya Els ciutadans i la seva participació en la vida política

    Ressenya Els ciutadans i la seva participació en la vida política

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    11-05-2007

    Sota el títol de “Els ciutadans i la seva participació política”, el Dr. Gabriel Colomé ha reflexionat, en primer lloc, sobre el tema de la participació del ciutadà en la vida política i, concretament, en les diferents consultes electorals. En la taula rodona posterior, moderada per Lluís Foix, han participat: E. Granados, d’UGT, M. Prunera,…

    Jornada 5 de Maig al Reial Monestir Santa Maria de Poblet FUNDACIÓ POBLET: Cicle II “Els ciutadans i la seva participació en la vida política “ Síntesi 1a Jornada d’estudi (5 de maig de 2007) L’acte ha començat amb les paraules de benvinguda del P. Abat, on ha fet una referència a la vida monàstica, que no és pas una vida allunyada del món ja que hi pot aportar certs valors com ara el sentit de participació, així la vida monàstica intenta posar els valors de cada membre en bé de la comunitat. Després d’això, el Dr. Bricall ha presentat el Dr. Gabriel Colomé als assistents. Sota el títol de “Els ciutadans i la seva participació política”, el Dr. Gabriel Colomé ha reflexionat, en primer lloc, sobre el tema de la participació del ciutadà en la vida política i, concretament, en les diferents consultes electorals. S’ha notat una tendència, al llarg dels darrers trenta anys, cap a una més alta participació en les eleccions generals que no pas en les municipals o autonòmiques ja que, pel Dr. Colomé, un cert nombre de ciutadans consideren les eleccions generals les realment importants mentre que les altres les consideren més relatives. Així, els índexs de participació en les eleccions generals no han baixat mai del 70% mentre que en les municipals i autonòmiques dels darrers anys s’han mantingut entre el 55% i el 59%, essent molt més baixa la participació en els referèndums (Constitució Europea 42% i Estatut 40%). Hi ha tres tipus d’electors • Els que participen en qualsevol consulta electoral: Sobre un 42% • Els abstencionistes estructurals que mai no participen: Sobre un 20 % • Els abstencionistes cojunturals que participen segons se sentin o no directament mobilitzats a participar-hi: Sobre el 38% Ressenya completa en documentació adjunta. La ressenya ha estat facilitada per Fra Octaví Vila, monjo de Poblet

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya junta del Cercle del 8 de maig de 2007

    Ressenya junta del Cercle del 8 de maig de 2007

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    10-05-2007

    Temes tractats: assemblea 26 de juny, quotes any 2007, documents en curs, posicionament del Cercle al mitjans i WEB, informe de la web aqui

    Lloc: ESDi Barcelona Passeig de Gracia, 114. Agrair a l’escola Superior de Disseny ESDi la cessió del espai). Hora: 19h30’ Assitents: Rodolfo Fernandez, Salvador Estapé, Antoni Garrell, Xavier Marcet, Ricart Ruiz de Querolt, Albert Pelach, Alberto Sanfeliu, Joan Sole, Blanca Pons, Santiago Sarda, Santiago Montero, Remmo Suppi, Toni Farres, Rafel Suñol, Ramon Palació Temes tractats en la reunió: 1. Assemblea 26 de juny, a las 19h30’, amb l’ordre del dia que es publicarà en la convocaria. 2. Passar a cobrament les quotes de l’any 2007 a finals de maig. El nou import es de 180 euros. 3. Es van debatre els dos documents sobre posicionament que s’estan elaborant i han estat enviats als associats inscrits en els àmbits de treball, agraint l’esforç dels associats que han elaborat el text inicial (Remmo Suppi i Ricard Ruiz de Querolt), i es demana demanat la màxima aportació de tots els associats quant a la redacció final que es vol tenir completada en uns 10 dies. 4. S’analitza el posicionament del Cercle al mitjans i la nostra capacitat de generar opinió. 5. Finalment es valora la import presencia del Cercle a Internet i el reconeixement de la nostra WEB, un especial reconeixement a la tasca de seguiment del vocal de la junta Remo Suppi, invitant a que llegiu l’article de la nostra WEB,

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.