Enmig d’un context complex, de postpandèmia, amb una guerra a Europa i davant d’una acceleració tecnològica plena d’oportunitats, però també de riscos als quals “cal estar atents”, Salvador Illa, primer secretari del PSC, ha reivindicat la política útil i el paper decisiu que juga Catalunya el proper 23 de juliol, a l’hora de “decantar la…
“Aquestes eleccions són una oportunitat perquè Catalunya parli clar”
“Aquestes eleccions són una oportunitat perquè Catalunya parli clar” i defensi, des del lideratge, el seu ple desenvolupament en una Espanya “oberta, moderna i que troba fortalesa en la seva diversitat”. En aquest sentit, Salvador Illa ha defensat el model que personifica Pedro Sánchez, en front de l’Espanya que personifica Alberto Núñez Feijóo, una Espanya “homogènia, centralitzada, conservadora i dibuixada per les elits”. És per aquest motiu que el primer secretari del PSC ha lamentat els “plantejaments d’”anem a bloquejar” que, segons el socialista, són “llençar el vot”. Per altra banda, Illa també ha criticat la política de “posar preu” i ha afegit que “la defensa dels drets no té preu”. “La política és un exercici d’acord i negociació però hi ha coses que no tenen preu”, ha sentenciat.
Durant la conferència, el primer secretari del PSC ha elogiat el mandat del primer govern d’Espanya de coalició “de la nostra història democràtica recent”, un mandat molt complex però “amb una obra de govern notable” en l’àmbit legislatiu, econòmic i en l’àmbit de reformes, com la reforma laboral i de les pensions. I, pel que fa a la política territorial, Illa ha afirmat que Pedro Sánchez “ha obert un camí polític” per resoldre la qüestió de Catalunya.
Preguntat, durant el col·loqui, sobre si hi ha risc que “Catalunya torni a les trinxeres”, Salvador Illa ha respost que la seva impressió és que “la societat catalana té ganes de recuperar el lideratge”, malgrat sí que reclama “un cert respecte per la situació catalana”. I ha lamentat que “la política catalana està un pèl desendreçada”.
Pedro Sánchez “ha obert un camí polític” per resoldre la qüestió de Catalunya
En relació a la construcció del lideratge, Illa ha mencionat cinc elements “que seran decisius per encarrilar els propers anys” i dibuixar la Catalunya del futur. Aquests elements són la connectivitat a través de l’ampliació de l’aeroport, la reforma de la política pública de salut, la reforma del sistema de finançament, la reforma de l’administració pública i la reforma de la política educativa. Per tal de dur-ho a terme, el primer secretari del PSC ha reclamat un acord “de les formacions polítiques rellevants de Catalunya, amb Esquerra i Junts” i ha demanat “tenir les idees clares, ser realista i cedir”.
L’acte ha estat presentat i moderat per Miquel Roca i Junyent, president d’Amics del País, que ha elogiat la claredat i la serenor del ponent, dos “valors que cotitzen a l’alça” en els moments actuals. Hi ha assistit un centenar de personalitats rellevants del món econòmic i polític, com el president de PIMEC, Antonio Cañete; l’expresident de la Generalitat de Catalunya, José Montilla; i l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Alejandro Fernández, president del Partit Popular de Catalunya, ha estat l’encarregat d’inaugurar el cicle “Catalunya davant les eleccions del 23-J”, organitzat per Barcelona Tribuna d’Amics del País, un cicle que, davant d’una campanya electoral de gran transcendència i dimensió, pretén oferir l’oportunitat a les diferents opcions polítiques d’explicar la seva resposta a la situació actual…
“Substituir la cultura del no a tot per la cultura del sí a tot allò que funciona”
Per aquest motiu, el president dels populars catalans ha instat a “substituir la culturadel no a tot per la cultura del sí a tot allò que funciona”, per tal de “superar la política de la indignació i retornar a la responsabilitat”. En aquest sentit, Alejandro Fernández ha reclamat revertir, en primer lloc, la paralització de grans infraestructures i de grans esdeveniments; en segon lloc, la criminalització de la indústria i la turismofòbia; en tercer lloc, la política energètica “absolutament absurda”, que fa que Catalunya estigui a la cua en projectes d’energies renovables, i la criminalització dels gestors privats de l’aigua i, conseqüentment, la criminalització de la “cooperació público-privada”; en quart lloc, la manca de respecte a la propietat privada i a la seguretat jurídica i, finalment, una política educativa “desfasada i plena de prejudicis ideològics”, que està “al servei de la construcció nacional i vulnera els drets dels alumnes”.
Pel que fa a la reforma del finançament autonòmic, Alejandro Fernández ha lamentat el discurs a Catalunya de ”Espanya ens roba” perquè, segons ell, “connecta amb el pitjor del nacional populisme europeu i frega la xenofòbia”. Per contra, s’ha mostrat a favor d’arribar a acords “legals i raonables i que s’apliquin amb lleialtat institucional i al conjunt de tot España”. No obstant, aquestes condicions, segons Fernández, no es compleixen actualment.
“La responsabilitat dels polítics catalans no ha de ser que Madrid tingui menys competències”
Per altra banda, el president del Partit Popular català també ha criticat l’excés de victimisme i de madriditis dels darrers anys a Catalunya i ha afirmat que “la responsabilitat dels polítics catalans no ha de ser que Madrid tingui menys competències”, sinó exercir les seves competències de manera eficient i eficaç.
Finalment, Alejandro Fernández ha conclòs que per tal de recuperar l’estabilitat política a Catalunya i el seu prestigi internacional, cal acabar de manera “definitiva” amb el “procés separatista” i recuperar els mecanismes de diàleg institucional comuns a totes les Comunitats Autònomes, ja que “Catalunya ha sortit greument perjudicada en la seva absència a les conferències de presidents autonòmics”. Tanmateix, segons Fernández, també cal frenar la taula de diàleg, que és “la segona part del procés i constitueix en l’erosió de les institucions democràtiques a Espanya”.
Preguntat durant el col·loqui si al Partit Popular li cal autocrítica, el seu president ha contestat que “nosaltres fem tota l’autocrítica necessària però potser no agrada a tothom”. En aquest sentit, ha defensat que, segons el seu partit, les causes del declivi de Catalunya no ha estat “una manca d’empatia amb el nacionalisme, sinó cedir-li massa concessions”.
Acabar amb el “procés independentista” i amb la taula de diàleg
En relació a això, el president popular ha afirmat que el futur d’Europa és “la superació del nacional populisme”, un populisme que ha comportat el declivi, també, europeu. I és per aquest motiu que, tal i com s’ha compromès el Partit Popular segons Alejandro Fernández, si el Partit Socialista queda per sobre del Partit Popular, els de Feijóo facilitarien la investidura dels socialistes amb l’abstenció.
L’acte ha estat presentat per l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, i moderat per Miquel Roca i Junyent, president d’Amics del País, que durant el seu torn ha suggerit que “la decadència de Catalunya és una banalització del llenguatge i que, potser, s’hauria de trobar una expressió més encertada”.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
“Barcelona està preparada pel canvi i clama per una nova etapa, un nou cicle, una nova manera de mostrar-se, d’existir i de ser. I jo estic preparat [per liderar-ho]”. Així ha arrencat la seva intervenció el candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana, Ernest Maragall, a la conferència i esmorzar-col·loqui “Una Barcelona per…
Perquè Barcelona funcioni bé, Ernest Maragall ha parlat de tres eixos importants. Per una banda, ha defensat que la ciutat ha de “tornar a crear, que vol dir parlar d’habitatge com a prioritat explícita”. En aquest sentit, el candidat d’Esquerra Republicana ha afirmat que per abordar aquesta qüestió, cal “parlar bé d’economia, de reducció de desigualtats creixents, de polítiques socials, econòmiques, d’infraestructures, educatives i culturals amb solvència i seriositat”, per posar-les al servei de la cohesió social. A més, ha afegit que no es pot abordar el problema de l’habitatge sense tenir en compte l’eficiència i la transició energètica i el canvi climàtic.
Barcelona, capital de Catalunya, del Mediterrani i del Sud d’Europa
En segon lloc, Maragall ha expressat la necessitat que Barcelona torni a ser referent, redefinint el seu rol com a capital de Catalunya, capital del Mediterrani i capital del Sud d’Europa. En relació amb aquest tema, ha afirmat que “per abordar les grans sobiranies rellevants (energètica, alimentària i tecnològica), cal que Barcelona s’obri” als diferents municipis del territori català, “que hi parli i acordi per construir de manera compartida, des del compromís i la corresponsabilitat”.
En tercer lloc, Maragall ha destinat part de la seva intervenció a explicar el model de mobilitat. “En un dia feiner, el 62% barcelonins i barcelonines es desplacen a peu o amb bicicleta, el 23% en transport públic i el 15% en vehicle privat”, ha detallat. En canvi, pel que fa a la mobilitat interurbana, “el 52% de les persones que entren a Barcelona ho fa amb vehicle privat, el 42% en transport públic i el 5% en bicicleta o patinet elèctric”. Gestionar i resoldre aquesta qüestió requereix una mirada metropolitana i s’ha lamentat de com s’ha gestionat aquests darrers quatre anys.
És per aquest motiu, que el candidat d’Esquerra Republicana ha anunciat la mesura de “construir 30 grans aparcaments dissuasoris, ben connectats amb transport públic, per tal de reduir significativament l’entrada de vehicles privats” a la ciutat i “no haver de gestionar l’Eixample com una trinxera o com un laberint”. Tanmateix, ha afegit que cal crear una “via de negociació i decisió metropolitana” per tal d’abordar aquesta qüestió, i ha ressaltat la importància de recuperar el lideratge de l’Àrea Metropolitana, ja que “Ada Colau ha dimitit de les seves funcions com a presidenta”, ha conclòs.
En relació a la mobilitat dins de la ciutat, Ernest Margall també ha exigit assolir tres objectius clars: electrificació, regulació del trànsit intern, des del punt de vista de distribució de mercaderies; capacitat demultiplicar les modalitats de mobilitat intel·ligent a l’interior de la ciutat, començant pels cotxes compartits; i definir què vol dir espai públic i els seus usos. “Actualment, el 40% de l’espai públic està ocupat pels vianants i el 60% pels vehicles i això ho hem d’invertir”. Per fer-ho possible, el candidat ha proposat actuar al carrer Aragó i a la Gran Via perquè esdevinguin bulevards, però ha insistit en que s’ha de fer de manera “gradual i acompassada ”. Tanmateix, també ha explicat que s’ha d’intervenir “al conjunt de la ciutat”, en aquells carrers d’amplada superior als 12 metres, per tal d’aconseguir “espais de vida, de convivència i de comerç”, equivalent a 37 parcs de la Ciutadella.
“Construir 30 grans aparcaments dissuasoris, ben connectats amb transport públic, per tal de reduir significativament l’entrada de vehicles privats”
Preguntat per la gestió de l’ocupació de dos immobles al barri de la Bonanova, Maragall ha lamentat “la violència com a eina de negociació política” i ha reconegut una “manca de responsabilitats”. Tanmateix, ha ressaltat que “acceptar que tot això depengui d’una decisió judicial és un fracàs”, perquè demostra que “no hem posat a disposició totes les eines necessàries al servei de la societat”. En aquest sentit, el candidat ha anunciat destinar 25 milions d’euros en polítiques d’habitatge tals com assegurar “oferta d’habitatge assequible en una bona dimensió i la creació d’un fons de garantia de lloguer social per prevenir desnonaments, garantint els drets de la propietat i la protecció dels llogaters”.
Finalment, Miquel Roca i Junyent, en nom d’Amics del País, ha afirmat que l’entitat que ell presideix sempre hi serà, en la complicitat al servei de Barcelona, i ha conclòs que “el més important és que la ciutat no estigui adormida”.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
En el dia internacional d’Europa, Jaume Collboni, candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC, ha expressat el seu desig de “recuperar la millor Barcelona” a través d’un projecte que la situï “al lloc que li pertoca en el concert de les ciutats europees”. Ho ha dit a l’acte organitzat per Barcelona Tribuna d’Amics…
El candidat del PSC ha explicat que “Barcelona es troba en un moment crucial i de gran transcendència, després de dotze anys sense rumb” arran del “Procés i l’exempció”, fent referència a les legislatures de Xavier Trias i d’Ada Colau. Per això, s’ha erigit com l’alcalde que governarà amb “la mà estesa per a tothom i en contra de ningú”, en favor de les oportunitats de futur de la ciutat. Per fer-ho, Collboni ha demanat recuperar “els valors que sempre han fet prosperar Barcelona: confiança, orgull i empenta”, a través de la complicitat entre la societat civil i l’Ajuntament de Barcelona i “en favor dels objectius compartits”.
“Destinar 100 milions d’euros en vuit anys a millorar l’eficiència energètica i la climatització de totes les escoles públiques de Barcelona”
Pel que fa a les propostes, Jaume Collboni ha destacat, primerament, la gestió del turisme de manera que garanteixi la convivència amb la ciutadania. En aquest sentit, ha posat en valor la taxa turística, que té previst recaptar 52 milions d’euros aquest any i 80 milions d’euros el 2024. I ha anunciat la creació d’un Fons de retorn ciutadà, finançat amb part dels diners recaptats per la taxa, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes de Barcelona. En relació a això, Collboni ha desvelat la mesura de “destinar 100 milions d’euros en vuit anys a millorar l’eficiència energètica i la climatització de totes les escoles públiques de Barcelona”, per pal·liar els efectes del canvi climàtic. “Això és governar bé, no fer enrenou entorn al debat del turisme, sinó donar resposta a problemes concrets”, ha conclòs.
El candidat a l’alcaldia pel PSC també ha anunciat que prendria mesures, els primers 100 dies de govern, per tal d’ordenar la ciutat i “superar la percepció de ciutat desendreçada”. Concretament, Collboni ha revelat que farà una proposta per a una “nova ordenança del civisme”, actualitzant “les normes de convivència”. Per exemple, ha recalcat en la necessitat de regular els patinets i d’actualitzar les sancions per “ser contundents amb els incívics”. I pel que fa a la seguretat, ha tret pit de l’esforç fet per la regidoria de seguretat de l’Ajuntament, amb Albert Batlle al capdavant, per haver augmentat en mil agents més la Guàrdia Urbana durant aquests quatre anys, i ha reclamat el compromís de la Generalitat de Catalunya per augmentar els efectius dels Mossos d’Esquadra.
Preguntat pel model de mobilitat de la ciutat, el candidat del PSC ha respost que “si no hi ha una política de transport públic clara, no es poden implantar mesures dràstiques com la que volen implantar els Comuns al carrer Consell de Cent”, i ha afegit que per evitar la “gentrificació verda” cal impulsar, també, polítiques serioses d’habitatge.
“A les noves àrees de creixement urbà es podran fer fins a 25 mil pisos de protecció oficial”
En relació a l’habitatge, Jaume Collboni ha explicat que “a les noves àrees de creixement urbà, que són 22@ nord, Sagrera i Bon Pastor, Marina del Prat Vermell i Zona Franca, es podran fer fins a 25 mil pisos de protecció oficial”. No obstant, ha avançat que “l’Ajuntament no té els diners per poder construir tots aquests pisos” i caldrà, per una banda, el compromís de la Generalitat i de totes les institucions, i també del sector privat.
Finalment, Collboni ha exposat les condicions que posarà sobre la taula per un possible acord de governabilitat a l’Ajuntament de Barcelona: el model de creixement econòmic, el debat sobre l’ampliació de l’aeroport, la protecció i cohesió social i la lleialtat institucional a l’Estat i a Europa. A més, ha aprofitat per fer una crida a la participació el proper 28 de maig, ja que “una baixa participació a les eleccions augmenta el risc de l’entrada d’extremistes al consistori i pot posar en risc la governabilitat de l’Ajuntament”.
Per finalitzar, Miquel Roca ha definit Jaume Collboni com “un bon coneixedor de la ciutat i de la seva problemàtica” i ha manifestat que “Barcelona mereix, no únicament, bons i bones alcaldes i alcaldesses, sinó també un bon servei a la ciutat, un estil, un símbol, que es projecti al món amb la imatge d’una Barcelona que vol ser tinguda en compte”.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
“Aquesta ciutat funciona malament. És un clam de la ciutadania i ho diuen les dades estadístiques”, ha sentenciat el Sr. Xavier Trias, candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona per Trias per Barcelona al cicle “Eleccions municipals 2023”, organitzat per Barcelona Tribuna d’Amics del País, avui 4 de maig de 2023. Durant l’acte, titulat “Per…
“Barcelona ha de recuperar l’urbanisme transformador i abandonar l’urbanisme tàctic,” que ha generat “carrers de primera i carrers de segona”
“Barcelona ha de recuperar l’urbanisme transformador i abandonar l’urbanisme tàctic,” que ha generat “carrers de primera i carrers de segona”, ha afirmat Xavier Trias. En aquest sentit, Trias per Barcelona aposta per “recosir la ciutat” apropant el verd de Collserola a la ciutat a través de la fi de la carretera de les Aigües, que esdevindrà una via verda única; impulsant la cobertura de la Ronda de Dalt; connectant la Marina del Prat Vermell amb el Paral·lel i fent de la Marina el primer barri de zero emissions.
Pel que fa a la pacificació dels carrers, Trias ha defensat que “fa quaranta anys que fem pacificació” i ha lamentat que amb el govern d’Ada Colau “s’ha perdut el sentit comú”. És per això que la seva candidatura defensa impulsar el “Pla Cerdà del segle XXI”, “omplint la ciutat de verd i de vida”, recuperant els barris mitjançant la renovació de les places i dels carrers majors”. A més, ha explicat que acabarà les Glòries, relligant-la amb la Sagrera, i actuarà sobre la Gran Via, convertint-la en un carrer amable i viu.
Preguntat per si desfaria tot allò que ha fet Ada Colau durant els darrers vuit anys, Xavier Trias ha contestat que “desmuntarà les coses que no tenen sentit”, com per exemple el carril bici de Via Augusta, perquè genera molta congestió, malestar i molta pol·lució. A més, també ha anticipat que “el tramvia no passarà de Verdaguer” perquè no és lògic fer una inversió tan elevada per la construcció d’una infraestructura rígida pel mig de la ciutat, quan ja existeixen autobusos modulars”.
“No pot ser que no considerem el Besòs com a nostre, aquest és l’esperit real metropolità que Barcelona ha de liderar”
Paral·lelament, Xavier Trias ha reivindicat la responsabilitat que té Barcelona amb el Besòs: “és imprescindible actuar al Besòs. L’hem de refer i reconstruir, urbanísticament i socialment, i de manera conjunta amb la resta de municipis”. I ha criticat la deixadesa de l’Ajuntament actual en relació amb aquesta qüestió. “No pot ser que no considerem el Besòs com a nostre, aquest és l’esperit real metropolità que Barcelona ha de liderar”, ha manifestat.
En l’àmbit econòmic i social, el candidat per Trias per Barcelona ha expressat que “volem ser la capital universitària i del coneixement del sud d’Europa. Tenim les oportunitats però ens les hem de creure”. Tanmateix, ha expressat que Barcelona ha de ser “atractiva pel talent i posar la digitalització i la innovació al servei de les persones”.
“Volem ser la capital universitària i del coneixement del sud d’Europa. Tenim les oportunitats però ens les hem de creure”
En aquest mateix sentit, Xavier Trias ha defensat que “cal progrés econòmic per lluitar contra la desigualtat social i la pobresa” i ha posat en valor la importància del Tercer Sector, “que ens ajuda a donar resposta a gran part de les necessitats socials”. “Cal creure-hi, professionalitzar-lo, donar-li seguretat jurídica i continuïtat en el finançament” i ha afegit que “tenir consciència social és fer les coses bé i no creure en Càritas és no fer les coses bé”, en al·lusió a Ada Colau.
Finalment, el candidat Trias ha expressat la voluntat que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i ha sentenciat que “no hem d’estar subordinats a ningú”. En aquest sentit, ha lamentat que, des de l’Ajuntament, no protesti ningú davant la manca sostinguda d’inversions, i ho ha exemplificat amb la darrera averia en el servei de Rodalies entre Tortosa i Barcelona: “no la sento ni piular”, ha declarat.
“Barcelona ha d’exercir com a capital de Catalunya”
Xavier Trias ha expressat que, davant del clam de la ciutadania pel canvi, el seu programa proposa recuperar l’urbanisme transformador, impulsar un nou model econòmic i social, promoure una nova manera de fer i de governar a través del consens per a les qüestions més rellevants com l’habitatge, el turisme i la seguretat, i treballar perquè Barcelona sigui la capital de Catalunya perquè els barcelonins i barcelonines tornin a creure en Barcelona.
Al seu torn, Miquel Roca ha expressat que “apel·lar l’autoestima és una clara mostra del caràcter col·lectiu de l’exercici de Xavier Trias en la seva funció pública” i ha destacat la seva generositat al posar-se a disposició de la ciutat.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
“La cultura és un bé essencial, és l’aire que respirem. La cultura és la diferència entre viure i sobreviure”, va afirmar Miquel Iceta i Llorens, ministre de Cultura i Esports del govern d’Espanya, a la conferència i esmorzar-col·loqui “Cultura: bé global”, organitzada per Barcelona Tribuna d’Amics del País el passat divendres 21 d’abril. Durant l’acte,…
En aquest sentit, el ministre va explicar que durant aquesta legislatura el pressupost en cultura ha assolit “màxims històrics”, “s’ha adaptat la legislació laboral, fiscal i de seguretat social a la intermitència de l’activitat cultural” i s’ha avançat en la protecció de la propietat intel·lectual i els drets d’autor en el marc de l’Estatut de l’artista; “s’han creat figures laborals i de contractació per fer aflorar el treball no regulat que sovintejava en el món de la cultura”; s’ha creat el Bo Cultural jove i s’han destinat més de 107 milions d’euros a la indústria audiovisual “per ajudar a la creació i captació d’inversió estrangera”, entre d’altres.
“Per primera vegada tenim una política cultural pensada en la seva globalitat, no limitant-nos a un increment pressupostari, sinó impulsant també canvis estructurals”
A més, el Ministeri d’Educació ha redactat el projecte de Llei d’Ensenyaments Artístics i “ahir es va tancar un acord al Congrés dels Diputats, a proposta del PDeCAT, per augmentar les possibilitats del mecenatge a tot el país”. Tot i que “no ens hem d’aturar fins que tinguem una Llei del Mecenatge amb tots els ets i uts, que haurà d’encaixar amb una reforma fiscal més general”, va afegir Iceta.
En relació al Bo Cultural jove, una dotació de 400 euros per destinar al consum d’activitats i béns culturals, Iceta es va felicitar per la cobertura de la mesura en el conjunt del territori espanyol, arribant al 56%: “els experts ens diuen que és un molt bon resultat”. No obstant, es va lamentar que a “Catalunya no hem estat a l’alçada”, ja que només el 48% dels joves han aprofitat l’ajuda, i va demanar la col·laboració de tothom per aprofitar millor les oportunitats que aquest ofereix.
“Un dels meus enemics polítics més importants no és ni una persona ni un partit, sinó el victimisme”
Pel que fa a la comparació entre Barcelona i Madrid, el ministre va declarar que “Madrid s’està convertint en un centre cultural molt important” amb una capacitat d’atracció “envejable”. I va alertar que “no podem badar” i que hem d’aprofitar les oportunitats de l’empenta de Madrid. “Un dels meus enemics polítics més importants no és ni una persona ni un partit, sinó el victimisme”, va sentenciar, “no va bé buscar excuses a fora per justificar que no fem prou”. En aquest sentit, va ressaltar la reactivació dels fons de Cocapitalitat, 20 milions d’euros per a Barcelona inclosos en els Pressupostos generals de l’Estat per aquest concepte, i va encoratjar a “fer més tàndem amb Madrid”.
Però també es va plànyer de no aprofitar prou “els trumfus” que té Catalunya. “Si no ho fem nosaltres, ho faran els altres”, va afirmar, en referència a la poca reivindicació de la importància d’Horta de Sant Joan i de Gòsol en l’obra de Picasso ara que es celebren els cinquanta anys de la mort de l’artista, en contraposició a “la passió que hi està dedicant A Coruña pels quatre o cinc anys que el pintor hi va viure”. Tanmateix, el ministre va mostrar la seva preocupació pel que fa al boom llatinoamericà: “jo no vull deixar que Madrid sigui l’únic pont amb Llatinoamèrica”, i va posar en relleu que Catalunya, “des de la defensa aferrissada del català, també ha d’aprofitar i defensar la part que li toca del castellà, perquè sense el castellà no s’entén el país i, a més a més, perquè ens interessa”.
“Jo no vull deixar que Madrid sigui l’únic pont amb Llatinoamèrica”
Preguntat per la Biblioteca de Barcelona, Iceta va revelar que desitjava que hi hagés “l’ambició de fer de la biblioteca alguna cosa més que un magatzem de llibres”, vinculant-hi el món editorial i la xarxa de biblioteques públiques, etc., a banda d’aprofitar-la per representar el llegat literari i recuperar els arxius que van marxar a Madrid. Això sí, el ministre va demanar reflexionar sobre “per què se’ns han escapat alguns arxius” i va suggerir que, potser, “no els hem tractat prou bé”.
Per altra banda, preguntat pel nom que hauria de tenir la Biblioteca, Iceta no s’hi va voler pronunciar, ja que hi ha un acord amb la Generalitat, l’Ajuntament i el govern espanyol perquè sigui la Generalitat qui faci una proposta, però va puntualitzar que “Salvador Espriu m’agrada molt”. També va reivindicar el nom de Carme Balcells i del polític Jordi Solé Tura. No obstant, “no és un problema de manca de noms a Catalunya”, tot i que “quan algú vol que un equipament sigui de referència, s’ha de començar pel nom”, va remarcar.
“Tenim el talent, tenim els estris però ens falta la mare de Déu de l’Empenta”
Finalment, Miquel Iceta va concloure que totes les institucions (Ajuntament, Generalitat i Govern) han de “treballar conjuntament, acordar prioritats i distribuir responsabilitats per recuperar empenta. “Tenim el talent, tenim els estris però ens falta la mare de Déu de l’Empenta, i a ella m’encomano”. En relació amb això, el ministre va demanar també “reacció social”, que tant les administracions com la societat apostin per la cultura de manera estratègica, considerant-la i defensant-la com a bé públic essencial i, per tant, incrementant-ne l’exigència i la demanda per part de tothom.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Moltes gràcies senyor Miquel Roca, president d’Amics del País, primer tinent d’alcalde, membres de la junta de la SEBAP. És un gran honor tenir l’oportunitat de ser aquí avui, i no només pel meravellós escenari, aquesta sala del Consell de Cent, sinó també per poder compartir amb vosaltres algunes reflexions que el senyor Miquel Roca ja ha esbossat.
Quan un ha de parlar públicament, com em passa a mi de tant en tant a causa de la meva feina, pot ser difícil fer-ho davant d’un públic tan divers, compost per persones amb trajectòries professionals impressionants, pares i mares orgullosos dels seus fills i filles i joves amb un talent excepcional. Per tant, no és senzill ajustar el to del discurs. Tenint en compte que abans d’entrar he saludat uns quants catedràtics i professors amb grans trajectòries, experts a nivell científic en aquesta matèria, em dirigiré sobretot als més joves, que em donarà la llibertat de ser, potser no del tot precís tècnicament, però sí, divulgatiu. Espero que els experts presents em disculpin.
“No és que Barcelona pugui ser capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que Barcelona ja és capital, com a mínim a nivell europeu, de la supercomputació”
Voldria començar aprofundint una mica més en la idea fonamental que el senyor Miquel Roca ja ha presentat sobre el rol de la nostra ciutat al món. No és que Barcelona pugui ser (en condicional) una capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que vull parlar-vos d’un àmbit on Barcelona ja ho és, de capital, com a mínim a nivell europeu. M’agradaria presentar-vos la realitat d’aquesta ciutat en l’àmbit de les tecnologies computacionals i digitals profundes, i ho faré a través d’aquestes quatre idees que us avanço per començar.
En primer lloc, m’agradaria explicar-vos per què passa tot això que passa ara mateix en l’àmbit de la IA i les tecnologies digitals, en general. Aquests dies, quan obrim Twitter o qualsevol diari digital, veiem notícies sobre el chatGPT contínuament. Voldria explicar-vos, tecnològicament, per què passa això, exactament ara, i per què és fruit d’una convergència de tecnologies. En segon lloc, m’agradaria transmetre-us una mica l’impacte que això té, no només, en la societat, l’economia o els debats ètics, que n’hi ha molts, sinó en l’activitat científica i com els científics treballen d’una manera diferent a causa d’aquesta convergència digital. En tercer lloc, m’agradaria explicar-vos que això no només afecta la ciència, sinó també la indústria i moltes empreses. I, evidentment, un tema que és important per a la ciència i la indústria té un impacte geopolític molt clar. Per tant, m’agradaria parlar-vos del paper que creiem que pot jugar Europa, i en particular Barcelona, en aquesta carrera entre els grans països del món per al control de la tecnologia digital. I, finalment, voldria discutir sobre el futur, on anem i quines tecnologies arribaran posteriorment (o complementàriament) al domini del silici.
La convergència de les tecnologies digitals
Permeteu-me començar insistint que seré tècnicament poc precís, així que em disculpo amb aquells que en saben més que jo, alguns presents en aquesta sala. Dit això, començo amb dos exemples amb els quals vull mostrar fins a quin punt la tecnologia de computació ha avançat en les últimes dècades. Una és l’ENIAC, un dels primers ordinadors instal·lats als Estats Units a finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, a Pennsylvania. L’altra és el Frontier, actualment el supercomputador reconegut com el més potent del món d’acord amb el rànquing del Top500, instal·lat pels nostres col·legues d’Oak Ridge als Estats Units, en un centre dependent del Departament d’Energia del Govern nord-americà.
El Frontier és el primer ordinador conegut que ha trencat la barrera de l’exascale, és a dir, la capacitat de fer un milió de milions de milions (un trilió europeu) d’operacions matemàtiques per segon. L’important és que, en les set dècades que separen aquests dos exemples, hi ha una diferència d’aproximadament setze ordres de magnitud. I setze ordres de magnitud equivalen a un “1” seguit de setze zeros. I un “1” seguit de setze zeros és una cosa que, no sé vostès, però, jo no comprenc amb profunditat. Un “1” seguit de setze zeros són deu mil milions de milions. Algú pot imaginar què significa que una cosa sigui deu mil milions de milions més gran que una altra? Entrem en una zona on un zero més o un zero menys ja et fa perdre una mica la capacitat d’entendre les coses. El Frontier, doncs, tal i com he mencionat abans, adequadament programada, és capaç d’arribar a l’anomenat exaflop, que vol dir que fa deu a la divuit, és a dir, un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon.
Jo no soc capaç de comprendre què vol dir que una màquina realitzi un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques cada segon, però sí que puc provar d’entendre què provoca aquesta immensa capacitat de càlcul. La tecnologia digital és probablement l’única tecnologia humana que ha avançat exponencialment sense aturar-se durant dècades. Això vol dir, per exemple, que l’ordinador portàtil que porteu a la motxilla o potser el mòbil que porteu a la butxaca hauria estat segurament l’ordinador més potent del món fa menys de trenta anys. És a dir, que vosaltres sou capaços de fer a casa el que l’ordinador més potent del món podia fer fa tres dècades. Per tant, si seguim amb aquesta tendència, ¿què podrem fer a casa nostra amb el dispositiu que portem a la butxaca d’aquí a dues o tres dècades? Tot això suposant, és clar, que siguem capaços de continuar amb el mateix ritme de creixement els propers anys.
I aquesta és la primera pregunta que voldria respondre: en serem capaços? Una mala notícia, no per als investigadors perquè significa repte, és que cada vegada ens costa més fer el següent salt. Habitualment parlem de salts de mil en mil: tera, peta, exa, etc., amb aquests prefixos. Abans saltàvem mil vegades cada vuit o deu anys, després cada dotze, després cada catorze. Ara, si volem arribar al següent nivell, que és el que anomenem zettaescala, deu elevat a vint-i-una operacions matemàtiques per segon, no sabem quant trigarem perquè el desafiament tecnològic és d’una magnitud com mai abans s’havia vist. Aviat ja no podrem fer transistors més petits. Ara hi ha fàbriques capaces de fer transistors de tres mil·límetres, potser en veurem de dos mil·límetres, potser algun dia d’un mil·límetre…, però prou, són massa pocs àtoms de silici disposats allà dins. Per tant, no és gens evident que a mig termini siguem capaços de seguir evolucionant com fins ara amb les nostres capacitats computacionals
“Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos. Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament.”
Ara bé, algú podria preguntar: ‘D’acord, però esperi un moment, milers de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon… Sí, però, ¿realment són necessàries? ¿Per què volem ordinadors encara més potents que els que esteu instal·lant i que després ens mostrareu? ¿Hi ha algun problema matemàtic, físic o d’enginyeria que requereixi tanta capacitat tecnològica?’. Ho il·lustro amb l’exemple del processament del llenguatge natural, aquests models de llenguatge massius que ocupen les notícies durant tot el dia. Les xarxes neuronals que hi ha sota aquests models de llengua tenen milers de milions de paràmetres per entrenar sobre enormes volums de dades, i això requereix unes capacitats computacionals enormes.
Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos, que, essencialment, és el que som capaços de fer posant més transistors dins d’un xip (seguint la llei de Moore). Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament. No podem continuar a aquest ritme. No hi ha tecnologia humana avui que sigui capaç de seguir aquest ritme, malgrat que hi ha molta demanda de problemes científics, i no només científics, que necessiten increments de capacitat computacional com aquests. Deixo per al final la resposta a la pregunta de com ho farem, però d’entrada sí, existeixen problemes reals que seguiran requerint de més capacitat de càlcul.
L’impacte d’aquesta convergència en la ciència i en la indústria
Així doncs, la primera idea és posar en relleu aquesta explosió de capacitat computacional. A partir d’aquí, la qüestió és: com afecta la ciència tot això?
Voldria començar compartint una idea molt conceptual, però que per a mi és tremendament important. Des de fa segles, la ciència avança seguint el mètode científic. Això vol dir, entre d’altres coses, l’existència d’un diàleg continu i fructífer entre la teoria i l’experimentació. Existeix un marc teòric, unes fórmules o unes equacions que ens descriuen un cert fenomen natural. Després, experimento a la realitat i verifico si el que observo és coherent amb el que prediu la teoria. Si la teoria és vàlida, l’experimentació coincideix amb el que prediu aquesta. Aleshores, cada cop que apareix un telescopi, un microscopi, un seqüenciador, un accelerador de partícules, que em permet mirar més lluny, més endins, més a prop, arribar a llocs on no havia arribat mai, tot això em permet fer una experimentació diferent. I allà, segurament, descobriré alguna cosa que no concorda amb la teoria en vigor i, per tant, podré fer un pas endavant com a científic, descobrint nous fenòmens que no encaixen amb la teoria fins aleshores considerada vàlida. Tot seguit, torno al marc teòric, el rectifico, l’amplio, el modifico i la ciència avança. La ciència avança en aquest continu diàleg entre el marc teòric i el marc experimental.
El meu missatge, per tant, és que la ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. I quina relació té això amb la capacitat computacional? Doncs que ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic. Eines que permeten, en comptes d’experimentar amb la realitat, simular-la. Hi haurà casos en què experimentar amb la realitat serà el millor, sens dubte. Hi haurà casos, en canvi, en què simular la realitat serà l’única possibilitat. Perquè si investigues el canvi climàtic i vols predir l’evolució del clima, la simulació computacional probablement sigui l’única manera de fer-ho. I si treballes amb plegaments de proteïnes, la intel·ligència artificial serà una gran aliada per donar-te marcs teòrics que expliquen o prediuen el comportament d’una determinada proteïna.
El consens de la comunitat científica diu avui que combinar l’experimentació amb la simulació és una bona manera de fer avançar la ciència. Per tant, la segona idea que exposo aquí és que, en gairebé totes les àrees de coneixement científic (podem parlar de l’enginyeria, la química, la física, el clima, l’aerodinàmica, els materials, etc.), cada vegada més, la computació massiva i l’experiència es combinen per fer avançar la ciència més eficaçment. I això és perquè hem arribat al que anomenem la convergència entre la supercomputació, aquesta capacitat massiva de calcular, i el que anomenem la intel·ligència artificial, la capacitat de desenvolupar algoritmes profunds que, gràcies a la supercomputació, s’entrenen en quantitats massives de dades.
“La ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. Ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic.”
Aquesta reflexió, que és molt conceptual, es pot exemplificar amb diversos casos d’interaccions on l’ús d’aquests “instruments” que anomenem supercomputadors és del tot imprescindible. I, tenint en compte aquestes idees, podria proporcionar-vos algun exemple de coses que la ciència és capaç de fer gràcies a aquests instruments anomenats supercomputadors. Us n’oferiré alguns, començant per un exemple del camp de l’astronomia. Al BSC desenvolupem un projecte, juntament amb l’Agència Espacial Europea, que té per objectiu observar tot el que hi ha a la Via Làctia i obtenir informació de cada objecte: la posició, la velocitat relativa, la lluminositat, l’espectrografia, etc., a partir de les dades d’una sonda anomenada Gaia que orbita i cartografia la Via Làctia. Cal tenir en compte, d’entrada, que la Via Làctia conté entre cent mil i dos-cents mil milions d’astres, la qual cosa implica un repte científic i tecnològic de primer ordre. Per tant, podríem començar centrant-nos en el nostre sistema solar, on hi ha uns cent cinquanta mil asteroides orbitant al voltant del Sol.
Aquest és un cas del qual coneixem a la perfecció les lleis que governen el problema, en aquest cas, les lleis que regeixen el moviment dels objectes en el sistema solar. Òbviament, és mecànica clàssica, són lleis conegudes des de fa molt de temps. Però conèixer les lleis és una cosa i ser capaç de resoldre-les en un cas com aquest, amb tants objectes involucrats, és un altre del tot diferent. El poder de les tècniques computacionals complementen (no substitueixen) la tasca científica experimental. Tractar cent cinquanta mil objectes simultàniament només és possible mitjançant la simulació computacional i la gestió de grans bases de dades.
Si baixem cap al nostre planeta, ens trobem amb nous casos d’ús científic de la supercomputació. Què en sabem avui del nostre planeta? Com canvia el clima, com evolucionarà el clima en els propers anys i les properes dècades? Ho sabem a nivell planetari gràcies a l’ús dels supercomputadors i, cada vegada més, ens podem apropar i conèixer-ho a nivell continental, regional, urbà. Podem treballar amb un ajuntament per simular la realitat d’una ciutat per tal de predir què passarà en funció de com actuem, de la mateixa manera que sabem què li passarà al Mediterrani d’aquí a unes quantes dècades. Tot això, que està basat en la ciència experimental i en les equacions matemàtiques que governen el clima, no seria possible sense el suport de les tècniques computacionals.
Deixeu-me proporcionar encara un altre exemple relacionat amb la salut humana, la medicina, la biologia, el disseny de fàrmacs, la simulació de nous enzims. En tots aquests àmbits experimentalment es poden fer moltes coses i, en els nostres laboratoris, hi hem avançat enormement. No obstant això, cada vegada més, allà on no arriba un aparell experimental, hi arriba la simulació computacional. Per exemple, amb ambdues tècniques, es pot simular l’evolució de les cèl·lules en un tumor en funció de la intensitat del fàrmac que s’administra i comprovar si això, experimentalment, es produeix exactament igual. Cada cop més, la recerca en salut avança gràcies a la combinació dels models teòrics, la recerca experimental i clínica i les eines computacionals. La combinació de tot plegat està obrint portes fins ara inimaginables.
Deixeu-me oferir un altre exemple extremadament impressionant. Tots estem entusiasmats, darrerament, amb el ChatGPT i els models massius de llenguatge. Però, en la mateixa línia dels grans models d’intel·ligència artificial, per a nosaltres, segurament, el més espectacular és el que ha realitzat l’empresa DeepMind amb el programa AlphaFold. Es tracta d’un algoritme que, d’una sola vegada -i disculpeu si simplifico-, resol un problema biològic que estava sent investigat per tota la comunitat científica des de feia quaranta anys: el problema del plegament de les proteïnes. En una primera aproximació, l’objectiu és ser capaços de saber com una proteïna es plega sobre si mateixa (el que en anglès s’anomena protein folding). És extremadament revolucionari el que ha aconseguit DeepMind amb aquesta IA, sobretot perquè ha assolit un percentatge d’èxit en la predicció del plegament de les proteïnes que mai ningú havia aconseguit. Això també deixa entreveure un gran repte: l’explicabilitat de l’algoritme no és òbvia. Sabem que ho fa bé, però no comprenem amb profunditat per què ho fa bé. I aquest és un dels motius pels quals DeepMind, immediatament, ha obert el seu algoritme perquè tota la comunitat científica internacional pugui interactuar-hi, treballar-hi i pugui ajudar, amb innovació oberta, a entendre com funciona això.
Per tant, des de la cosmologia fins al clima, passant per la medicina o la biologia, diverses àrees científiques estan avançant enormement també gràcies a la computació. La següent pregunta que ens podríem fer és si aquest impacte es limita només a la ciència o bé té repercussió en les empreses i en el món industrial. Per respondre a aquesta pregunta fixem-nos, en primer lloc, en l’ordinador que està instal·lant Meta, la matriu de Facebook. No sabem exactament què estan instal·lant, però afirmen que serà el més potent del món. Ho sigui o no, és probable que sigui una màquina extremadament potent i molt útil per als seus plans de futur amb el metavers i altres projectes.
Però això no només concerneix a les grans empreses tecnològiques, que un ja s’imagina que estan fent grans inversions en aquest camp. Avui en dia, això afecta gairebé tot el que està relacionat amb el món industrial de l’enginyeria: la combustió, l’aerodinàmica, el sector aeroespacial, els bessons digitals de la indústria, simular com canvia l’aerodinàmica d’un cotxe en diverses circumstàncies, simular com crema un nou combustible que hem dissenyat al laboratori. Cada vegada més, aquestes tècniques són crucials perquè les empreses millorin la seva competitivitat davant els reptes d’aquesta naturalesa. O, dit d’una altra manera, l’ús d’aquestes tecnologies dona, a qui les fa servir, un avantatge competitiu molt important.
‘Queda clar que aquesta tecnologia és d’una importància crucial tant per a la ciència com per a la indústria. I és fàcil de concloure que quelcom important per a la ciència i la indústria ho és també des del punt de vista de la geoestratègia.’
També podem parlar un altre cop de la medicina i analitzar l’exemple d’una companyia de dispositius mèdics com Medtronic, que prova una nova geometria o un nou material en un stent cardíac. Això només es podria fer mitjançant experimentació animal, però fer-ho al laboratori és extremadament complicat per diverses raons: d’una banda, no escala, és a dir, no és possible fer centenars de proves diferents en una escala de temps raonable; d’altra banda, l’experimentació animal necessària presenta problemes ètics no menors. No obstant, aquest procés de buscar noves configuracions d’un dispositiu mèdic sí que es pot fer computacionalment. Si els mètodes que es desenvolupen i els superodinadors disponibles ho permeten, es poden simular les diferents opcions superant els límits del mètode experimental. De fet, podem dir que, cada vegada més, l’assaig de nous dispositius mèdics incorporarà aquestes tecnologies digitals, complementant l’enfocament experimental. No trigarem en veure assajos clínics que incorporin de manera massiva aquestes tecnologies i permetin fer algunes fases in silico en comptes de in vitro o in vivo.
Moltes gràcies senyor Miquel Roca, president d’Amics del País, primer tinent d’alcalde, membres de la junta de la SEBAP. És un gran honor tenir l’oportunitat de ser aquí avui, i no només pel meravellós escenari, aquesta sala del Consell de Cent, sinó també per poder compartir amb vosaltres algunes reflexions que el senyor Miquel Roca ja ha esbossat.
Quan un ha de parlar públicament, com em passa a mi de tant en tant a causa de la meva feina, pot ser difícil fer-ho davant d’un públic tan divers, compost per persones amb trajectòries professionals impressionants, pares i mares orgullosos dels seus fills i filles i joves amb un talent excepcional. Per tant, no és senzill ajustar el to del discurs. Tenint en compte que abans d’entrar he saludat uns quants catedràtics i professors amb grans trajectòries, experts a nivell científic en aquesta matèria, em dirigiré sobretot als més joves, que em donarà la llibertat de ser, potser no del tot precís tècnicament, però sí, divulgatiu. Espero que els experts presents em disculpin.
“No és que Barcelona pugui ser capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que Barcelona ja és capital, com a mínim a nivell europeu, de la supercomputació”
Voldria començar aprofundint una mica més en la idea fonamental que el senyor Miquel Roca ja ha presentat sobre el rol de la nostra ciutat al món. No és que Barcelona pugui ser (en condicional) una capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que vull parlar-vos d’un àmbit on Barcelona ja ho és, de capital, com a mínim a nivell europeu. M’agradaria presentar-vos la realitat d’aquesta ciutat en l’àmbit de les tecnologies computacionals i digitals profundes, i ho faré a través d’aquestes quatre idees que us avanço per començar.
En primer lloc, m’agradaria explicar-vos per què passa tot això que passa ara mateix en l’àmbit de la IA i les tecnologies digitals, en general. Aquests dies, quan obrim Twitter o qualsevol diari digital, veiem notícies sobre el chatGPT contínuament. Voldria explicar-vos, tecnològicament, per què passa això, exactament ara, i per què és fruit d’una convergència de tecnologies. En segon lloc, m’agradaria transmetre-us una mica l’impacte que això té, no només, en la societat, l’economia o els debats ètics, que n’hi ha molts, sinó en l’activitat científica i com els científics treballen d’una manera diferent a causa d’aquesta convergència digital. En tercer lloc, m’agradaria explicar-vos que això no només afecta la ciència, sinó també la indústria i moltes empreses. I, evidentment, un tema que és important per a la ciència i la indústria té un impacte geopolític molt clar. Per tant, m’agradaria parlar-vos del paper que creiem que pot jugar Europa, i en particular Barcelona, en aquesta carrera entre els grans països del món per al control de la tecnologia digital. I, finalment, voldria discutir sobre el futur, on anem i quines tecnologies arribaran posteriorment (o complementàriament) al domini del silici.
La convergència de les tecnologies digitals
Permeteu-me començar insistint que seré tècnicament poc precís, així que em disculpo amb aquells que en saben més que jo, alguns presents en aquesta sala. Dit això, començo amb dos exemples amb els quals vull mostrar fins a quin punt la tecnologia de computació ha avançat en les últimes dècades. Una és l’ENIAC, un dels primers ordinadors instal·lats als Estats Units a finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, a Pennsylvania. L’altra és el Frontier, actualment el supercomputador reconegut com el més potent del món d’acord amb el rànquing del Top500, instal·lat pels nostres col·legues d’Oak Ridge als Estats Units, en un centre dependent del Departament d’Energia del Govern nord-americà.
El Frontier és el primer ordinador conegut que ha trencat la barrera de l’exascale, és a dir, la capacitat de fer un milió de milions de milions (un trilió europeu) d’operacions matemàtiques per segon. L’important és que, en les set dècades que separen aquests dos exemples, hi ha una diferència d’aproximadament setze ordres de magnitud. I setze ordres de magnitud equivalen a un “1” seguit de setze zeros. I un “1” seguit de setze zeros és una cosa que, no sé vostès, però, jo no comprenc amb profunditat. Un “1” seguit de setze zeros són deu mil milions de milions. Algú pot imaginar què significa que una cosa sigui deu mil milions de milions més gran que una altra? Entrem en una zona on un zero més o un zero menys ja et fa perdre una mica la capacitat d’entendre les coses. El Frontier, doncs, tal i com he mencionat abans, adequadament programada, és capaç d’arribar a l’anomenat exaflop, que vol dir que fa deu a la divuit, és a dir, un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon.
Jo no soc capaç de comprendre què vol dir que una màquina realitzi un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques cada segon, però sí que puc provar d’entendre què provoca aquesta immensa capacitat de càlcul. La tecnologia digital és probablement l’única tecnologia humana que ha avançat exponencialment sense aturar-se durant dècades. Això vol dir, per exemple, que l’ordinador portàtil que porteu a la motxilla o potser el mòbil que porteu a la butxaca hauria estat segurament l’ordinador més potent del món fa menys de trenta anys. És a dir, que vosaltres sou capaços de fer a casa el que l’ordinador més potent del món podia fer fa tres dècades. Per tant, si seguim amb aquesta tendència, ¿què podrem fer a casa nostra amb el dispositiu que portem a la butxaca d’aquí a dues o tres dècades? Tot això suposant, és clar, que siguem capaços de continuar amb el mateix ritme de creixement els propers anys.
I aquesta és la primera pregunta que voldria respondre: en serem capaços? Una mala notícia, no per als investigadors perquè significa repte, és que cada vegada ens costa més fer el següent salt. Habitualment parlem de salts de mil en mil: tera, peta, exa, etc., amb aquests prefixos. Abans saltàvem mil vegades cada vuit o deu anys, després cada dotze, després cada catorze. Ara, si volem arribar al següent nivell, que és el que anomenem zettaescala, deu elevat a vint-i-una operacions matemàtiques per segon, no sabem quant trigarem perquè el desafiament tecnològic és d’una magnitud com mai abans s’havia vist. Aviat ja no podrem fer transistors més petits. Ara hi ha fàbriques capaces de fer transistors de tres mil·límetres, potser en veurem de dos mil·límetres, potser algun dia d’un mil·límetre…, però prou, són massa pocs àtoms de silici disposats allà dins. Per tant, no és gens evident que a mig termini siguem capaços de seguir evolucionant com fins ara amb les nostres capacitats computacionals
“Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos. Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament.”
Ara bé, algú podria preguntar: ‘D’acord, però esperi un moment, milers de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon… Sí, però, ¿realment són necessàries? ¿Per què volem ordinadors encara més potents que els que esteu instal·lant i que després ens mostrareu? ¿Hi ha algun problema matemàtic, físic o d’enginyeria que requereixi tanta capacitat tecnològica?’. Ho il·lustro amb l’exemple del processament del llenguatge natural, aquests models de llenguatge massius que ocupen les notícies durant tot el dia. Les xarxes neuronals que hi ha sota aquests models de llengua tenen milers de milions de paràmetres per entrenar sobre enormes volums de dades, i això requereix unes capacitats computacionals enormes.
Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos, que, essencialment, és el que som capaços de fer posant més transistors dins d’un xip (seguint la llei de Moore). Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament. No podem continuar a aquest ritme. No hi ha tecnologia humana avui que sigui capaç de seguir aquest ritme, malgrat que hi ha molta demanda de problemes científics, i no només científics, que necessiten increments de capacitat computacional com aquests. Deixo per al final la resposta a la pregunta de com ho farem, però d’entrada sí, existeixen problemes reals que seguiran requerint de més capacitat de càlcul.
L’impacte d’aquesta convergència en la ciència i en la indústria
Així doncs, la primera idea és posar en relleu aquesta explosió de capacitat computacional. A partir d’aquí, la qüestió és: com afecta la ciència tot això?
Voldria començar compartint una idea molt conceptual, però que per a mi és tremendament important. Des de fa segles, la ciència avança seguint el mètode científic. Això vol dir, entre d’altres coses, l’existència d’un diàleg continu i fructífer entre la teoria i l’experimentació. Existeix un marc teòric, unes fórmules o unes equacions que ens descriuen un cert fenomen natural. Després, experimento a la realitat i verifico si el que observo és coherent amb el que prediu la teoria. Si la teoria és vàlida, l’experimentació coincideix amb el que prediu aquesta. Aleshores, cada cop que apareix un telescopi, un microscopi, un seqüenciador, un accelerador de partícules, que em permet mirar més lluny, més endins, més a prop, arribar a llocs on no havia arribat mai, tot això em permet fer una experimentació diferent. I allà, segurament, descobriré alguna cosa que no concorda amb la teoria en vigor i, per tant, podré fer un pas endavant com a científic, descobrint nous fenòmens que no encaixen amb la teoria fins aleshores considerada vàlida. Tot seguit, torno al marc teòric, el rectifico, l’amplio, el modifico i la ciència avança. La ciència avança en aquest continu diàleg entre el marc teòric i el marc experimental.
El meu missatge, per tant, és que la ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. I quina relació té això amb la capacitat computacional? Doncs que ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic. Eines que permeten, en comptes d’experimentar amb la realitat, simular-la. Hi haurà casos en què experimentar amb la realitat serà el millor, sens dubte. Hi haurà casos, en canvi, en què simular la realitat serà l’única possibilitat. Perquè si investigues el canvi climàtic i vols predir l’evolució del clima, la simulació computacional probablement sigui l’única manera de fer-ho. I si treballes amb plegaments de proteïnes, la intel·ligència artificial serà una gran aliada per donar-te marcs teòrics que expliquen o prediuen el comportament d’una determinada proteïna.
El consens de la comunitat científica diu avui que combinar l’experimentació amb la simulació és una bona manera de fer avançar la ciència. Per tant, la segona idea que exposo aquí és que, en gairebé totes les àrees de coneixement científic (podem parlar de l’enginyeria, la química, la física, el clima, l’aerodinàmica, els materials, etc.), cada vegada més, la computació massiva i l’experiència es combinen per fer avançar la ciència més eficaçment. I això és perquè hem arribat al que anomenem la convergència entre la supercomputació, aquesta capacitat massiva de calcular, i el que anomenem la intel·ligència artificial, la capacitat de desenvolupar algoritmes profunds que, gràcies a la supercomputació, s’entrenen en quantitats massives de dades.
“La ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. Ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic.”
Aquesta reflexió, que és molt conceptual, es pot exemplificar amb diversos casos d’interaccions on l’ús d’aquests “instruments” que anomenem supercomputadors és del tot imprescindible. I, tenint en compte aquestes idees, podria proporcionar-vos algun exemple de coses que la ciència és capaç de fer gràcies a aquests instruments anomenats supercomputadors. Us n’oferiré alguns, començant per un exemple del camp de l’astronomia. Al BSC desenvolupem un projecte, juntament amb l’Agència Espacial Europea, que té per objectiu observar tot el que hi ha a la Via Làctia i obtenir informació de cada objecte: la posició, la velocitat relativa, la lluminositat, l’espectrografia, etc., a partir de les dades d’una sonda anomenada Gaia que orbita i cartografia la Via Làctia. Cal tenir en compte, d’entrada, que la Via Làctia conté entre cent mil i dos-cents mil milions d’astres, la qual cosa implica un repte científic i tecnològic de primer ordre. Per tant, podríem començar centrant-nos en el nostre sistema solar, on hi ha uns cent cinquanta mil asteroides orbitant al voltant del Sol.
Aquest és un cas del qual coneixem a la perfecció les lleis que governen el problema, en aquest cas, les lleis que regeixen el moviment dels objectes en el sistema solar. Òbviament, és mecànica clàssica, són lleis conegudes des de fa molt de temps. Però conèixer les lleis és una cosa i ser capaç de resoldre-les en un cas com aquest, amb tants objectes involucrats, és un altre del tot diferent. El poder de les tècniques computacionals complementen (no substitueixen) la tasca científica experimental. Tractar cent cinquanta mil objectes simultàniament només és possible mitjançant la simulació computacional i la gestió de grans bases de dades.
Si baixem cap al nostre planeta, ens trobem amb nous casos d’ús científic de la supercomputació. Què en sabem avui del nostre planeta? Com canvia el clima, com evolucionarà el clima en els propers anys i les properes dècades? Ho sabem a nivell planetari gràcies a l’ús dels supercomputadors i, cada vegada més, ens podem apropar i conèixer-ho a nivell continental, regional, urbà. Podem treballar amb un ajuntament per simular la realitat d’una ciutat per tal de predir què passarà en funció de com actuem, de la mateixa manera que sabem què li passarà al Mediterrani d’aquí a unes quantes dècades. Tot això, que està basat en la ciència experimental i en les equacions matemàtiques que governen el clima, no seria possible sense el suport de les tècniques computacionals.
Deixeu-me proporcionar encara un altre exemple relacionat amb la salut humana, la medicina, la biologia, el disseny de fàrmacs, la simulació de nous enzims. En tots aquests àmbits experimentalment es poden fer moltes coses i, en els nostres laboratoris, hi hem avançat enormement. No obstant això, cada vegada més, allà on no arriba un aparell experimental, hi arriba la simulació computacional. Per exemple, amb ambdues tècniques, es pot simular l’evolució de les cèl·lules en un tumor en funció de la intensitat del fàrmac que s’administra i comprovar si això, experimentalment, es produeix exactament igual. Cada cop més, la recerca en salut avança gràcies a la combinació dels models teòrics, la recerca experimental i clínica i les eines computacionals. La combinació de tot plegat està obrint portes fins ara inimaginables.
Deixeu-me oferir un altre exemple extremadament impressionant. Tots estem entusiasmats, darrerament, amb el ChatGPT i els models massius de llenguatge. Però, en la mateixa línia dels grans models d’intel·ligència artificial, per a nosaltres, segurament, el més espectacular és el que ha realitzat l’empresa DeepMind amb el programa AlphaFold. Es tracta d’un algoritme que, d’una sola vegada -i disculpeu si simplifico-, resol un problema biològic que estava sent investigat per tota la comunitat científica des de feia quaranta anys: el problema del plegament de les proteïnes. En una primera aproximació, l’objectiu és ser capaços de saber com una proteïna es plega sobre si mateixa (el que en anglès s’anomena protein folding). És extremadament revolucionari el que ha aconseguit DeepMind amb aquesta IA, sobretot perquè ha assolit un percentatge d’èxit en la predicció del plegament de les proteïnes que mai ningú havia aconseguit. Això també deixa entreveure un gran repte: l’explicabilitat de l’algoritme no és òbvia. Sabem que ho fa bé, però no comprenem amb profunditat per què ho fa bé. I aquest és un dels motius pels quals DeepMind, immediatament, ha obert el seu algoritme perquè tota la comunitat científica internacional pugui interactuar-hi, treballar-hi i pugui ajudar, amb innovació oberta, a entendre com funciona això.
Per tant, des de la cosmologia fins al clima, passant per la medicina o la biologia, diverses àrees científiques estan avançant enormement també gràcies a la computació. La següent pregunta que ens podríem fer és si aquest impacte es limita només a la ciència o bé té repercussió en les empreses i en el món industrial. Per respondre a aquesta pregunta fixem-nos, en primer lloc, en l’ordinador que està instal·lant Meta, la matriu de Facebook. No sabem exactament què estan instal·lant, però afirmen que serà el més potent del món. Ho sigui o no, és probable que sigui una màquina extremadament potent i molt útil per als seus plans de futur amb el metavers i altres projectes.
Però això no només concerneix a les grans empreses tecnològiques, que un ja s’imagina que estan fent grans inversions en aquest camp. Avui en dia, això afecta gairebé tot el que està relacionat amb el món industrial de l’enginyeria: la combustió, l’aerodinàmica, el sector aeroespacial, els bessons digitals de la indústria, simular com canvia l’aerodinàmica d’un cotxe en diverses circumstàncies, simular com crema un nou combustible que hem dissenyat al laboratori. Cada vegada més, aquestes tècniques són crucials perquè les empreses millorin la seva competitivitat davant els reptes d’aquesta naturalesa. O, dit d’una altra manera, l’ús d’aquestes tecnologies dona, a qui les fa servir, un avantatge competitiu molt important.
‘Queda clar que aquesta tecnologia és d’una importància crucial tant per a la ciència com per a la indústria. I és fàcil de concloure que quelcom important per a la ciència i la indústria ho és també des del punt de vista de la geoestratègia.’
També podem parlar un altre cop de la medicina i analitzar l’exemple d’una companyia de dispositius mèdics com Medtronic, que prova una nova geometria o un nou material en un stent cardíac. Això només es podria fer mitjançant experimentació animal, però fer-ho al laboratori és extremadament complicat per diverses raons: d’una banda, no escala, és a dir, no és possible fer centenars de proves diferents en una escala de temps raonable; d’altra banda, l’experimentació animal necessària presenta problemes ètics no menors. No obstant, aquest procés de buscar noves configuracions d’un dispositiu mèdic sí que es pot fer computacionalment. Si els mètodes que es desenvolupen i els superodinadors disponibles ho permeten, es poden simular les diferents opcions superant els límits del mètode experimental. De fet, podem dir que, cada vegada més, l’assaig de nous dispositius mèdics incorporarà aquestes tecnologies digitals, complementant l’enfocament experimental. No trigarem en veure assajos clínics que incorporin de manera massiva aquestes tecnologies i permetin fer algunes fases in silico en comptes de in vitro o in vivo.
Moltes gràcies senyor Miquel Roca, president d’Amics del País, primer tinent d’alcalde, membres de la junta de la SEBAP. És un gran honor tenir l’oportunitat de ser aquí avui, i no només pel meravellós escenari, aquesta sala del Consell de Cent, sinó també per poder compartir amb vosaltres algunes reflexions que el senyor Miquel Roca ja ha esbossat.
Quan un ha de parlar públicament, com em passa a mi de tant en tant a causa de la meva feina, pot ser difícil fer-ho davant d’un públic tan divers, compost per persones amb trajectòries professionals impressionants, pares i mares orgullosos dels seus fills i filles i joves amb un talent excepcional. Per tant, no és senzill ajustar el to del discurs. Tenint en compte que abans d’entrar he saludat uns quants catedràtics i professors amb grans trajectòries, experts a nivell científic en aquesta matèria, em dirigiré sobretot als més joves, que em donarà la llibertat de ser, potser no del tot precís tècnicament, però sí, divulgatiu. Espero que els experts presents em disculpin.
“No és que Barcelona pugui ser capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que Barcelona ja és capital, com a mínim a nivell europeu, de la supercomputació”
Voldria començar aprofundint una mica més en la idea fonamental que el senyor Miquel Roca ja ha presentat sobre el rol de la nostra ciutat al món. No és que Barcelona pugui ser (en condicional) una capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que vull parlar-vos d’un àmbit on Barcelona ja ho és, de capital, com a mínim a nivell europeu. M’agradaria presentar-vos la realitat d’aquesta ciutat en l’àmbit de les tecnologies computacionals i digitals profundes, i ho faré a través d’aquestes quatre idees que us avanço per començar.
En primer lloc, m’agradaria explicar-vos per què passa tot això que passa ara mateix en l’àmbit de la IA i les tecnologies digitals, en general. Aquests dies, quan obrim Twitter o qualsevol diari digital, veiem notícies sobre el chatGPT contínuament. Voldria explicar-vos, tecnològicament, per què passa això, exactament ara, i per què és fruit d’una convergència de tecnologies. En segon lloc, m’agradaria transmetre-us una mica l’impacte que això té, no només, en la societat, l’economia o els debats ètics, que n’hi ha molts, sinó en l’activitat científica i com els científics treballen d’una manera diferent a causa d’aquesta convergència digital. En tercer lloc, m’agradaria explicar-vos que això no només afecta la ciència, sinó també la indústria i moltes empreses. I, evidentment, un tema que és important per a la ciència i la indústria té un impacte geopolític molt clar. Per tant, m’agradaria parlar-vos del paper que creiem que pot jugar Europa, i en particular Barcelona, en aquesta carrera entre els grans països del món per al control de la tecnologia digital. I, finalment, voldria discutir sobre el futur, on anem i quines tecnologies arribaran posteriorment (o complementàriament) al domini del silici.
La convergència de les tecnologies digitals
Permeteu-me començar insistint que seré tècnicament poc precís, així que em disculpo amb aquells que en saben més que jo, alguns presents en aquesta sala. Dit això, començo amb dos exemples amb els quals vull mostrar fins a quin punt la tecnologia de computació ha avançat en les últimes dècades. Una és l’ENIAC, un dels primers ordinadors instal·lats als Estats Units a finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, a Pennsylvania. L’altra és el Frontier, actualment el supercomputador reconegut com el més potent del món d’acord amb el rànquing del Top500, instal·lat pels nostres col·legues d’Oak Ridge als Estats Units, en un centre dependent del Departament d’Energia del Govern nord-americà.
El Frontier és el primer ordinador conegut que ha trencat la barrera de l’exascale, és a dir, la capacitat de fer un milió de milions de milions (un trilió europeu) d’operacions matemàtiques per segon. L’important és que, en les set dècades que separen aquests dos exemples, hi ha una diferència d’aproximadament setze ordres de magnitud. I setze ordres de magnitud equivalen a un “1” seguit de setze zeros. I un “1” seguit de setze zeros és una cosa que, no sé vostès, però, jo no comprenc amb profunditat. Un “1” seguit de setze zeros són deu mil milions de milions. Algú pot imaginar què significa que una cosa sigui deu mil milions de milions més gran que una altra? Entrem en una zona on un zero més o un zero menys ja et fa perdre una mica la capacitat d’entendre les coses. El Frontier, doncs, tal i com he mencionat abans, adequadament programada, és capaç d’arribar a l’anomenat exaflop, que vol dir que fa deu a la divuit, és a dir, un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon.
Jo no soc capaç de comprendre què vol dir que una màquina realitzi un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques cada segon, però sí que puc provar d’entendre què provoca aquesta immensa capacitat de càlcul. La tecnologia digital és probablement l’única tecnologia humana que ha avançat exponencialment sense aturar-se durant dècades. Això vol dir, per exemple, que l’ordinador portàtil que porteu a la motxilla o potser el mòbil que porteu a la butxaca hauria estat segurament l’ordinador més potent del món fa menys de trenta anys. És a dir, que vosaltres sou capaços de fer a casa el que l’ordinador més potent del món podia fer fa tres dècades. Per tant, si seguim amb aquesta tendència, ¿què podrem fer a casa nostra amb el dispositiu que portem a la butxaca d’aquí a dues o tres dècades? Tot això suposant, és clar, que siguem capaços de continuar amb el mateix ritme de creixement els propers anys.
I aquesta és la primera pregunta que voldria respondre: en serem capaços? Una mala notícia, no per als investigadors perquè significa repte, és que cada vegada ens costa més fer el següent salt. Habitualment parlem de salts de mil en mil: tera, peta, exa, etc., amb aquests prefixos. Abans saltàvem mil vegades cada vuit o deu anys, després cada dotze, després cada catorze. Ara, si volem arribar al següent nivell, que és el que anomenem zettaescala, deu elevat a vint-i-una operacions matemàtiques per segon, no sabem quant trigarem perquè el desafiament tecnològic és d’una magnitud com mai abans s’havia vist. Aviat ja no podrem fer transistors més petits. Ara hi ha fàbriques capaces de fer transistors de tres mil·límetres, potser en veurem de dos mil·límetres, potser algun dia d’un mil·límetre…, però prou, són massa pocs àtoms de silici disposats allà dins. Per tant, no és gens evident que a mig termini siguem capaços de seguir evolucionant com fins ara amb les nostres capacitats computacionals
“Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos. Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament.”
Ara bé, algú podria preguntar: ‘D’acord, però esperi un moment, milers de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon… Sí, però, ¿realment són necessàries? ¿Per què volem ordinadors encara més potents que els que esteu instal·lant i que després ens mostrareu? ¿Hi ha algun problema matemàtic, físic o d’enginyeria que requereixi tanta capacitat tecnològica?’. Ho il·lustro amb l’exemple del processament del llenguatge natural, aquests models de llenguatge massius que ocupen les notícies durant tot el dia. Les xarxes neuronals que hi ha sota aquests models de llengua tenen milers de milions de paràmetres per entrenar sobre enormes volums de dades, i això requereix unes capacitats computacionals enormes.
Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos, que, essencialment, és el que som capaços de fer posant més transistors dins d’un xip (seguint la llei de Moore). Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament. No podem continuar a aquest ritme. No hi ha tecnologia humana avui que sigui capaç de seguir aquest ritme, malgrat que hi ha molta demanda de problemes científics, i no només científics, que necessiten increments de capacitat computacional com aquests. Deixo per al final la resposta a la pregunta de com ho farem, però d’entrada sí, existeixen problemes reals que seguiran requerint de més capacitat de càlcul.
L’impacte d’aquesta convergència en la ciència i en la indústria
Així doncs, la primera idea és posar en relleu aquesta explosió de capacitat computacional. A partir d’aquí, la qüestió és: com afecta la ciència tot això?
Voldria començar compartint una idea molt conceptual, però que per a mi és tremendament important. Des de fa segles, la ciència avança seguint el mètode científic. Això vol dir, entre d’altres coses, l’existència d’un diàleg continu i fructífer entre la teoria i l’experimentació. Existeix un marc teòric, unes fórmules o unes equacions que ens descriuen un cert fenomen natural. Després, experimento a la realitat i verifico si el que observo és coherent amb el que prediu la teoria. Si la teoria és vàlida, l’experimentació coincideix amb el que prediu aquesta. Aleshores, cada cop que apareix un telescopi, un microscopi, un seqüenciador, un accelerador de partícules, que em permet mirar més lluny, més endins, més a prop, arribar a llocs on no havia arribat mai, tot això em permet fer una experimentació diferent. I allà, segurament, descobriré alguna cosa que no concorda amb la teoria en vigor i, per tant, podré fer un pas endavant com a científic, descobrint nous fenòmens que no encaixen amb la teoria fins aleshores considerada vàlida. Tot seguit, torno al marc teòric, el rectifico, l’amplio, el modifico i la ciència avança. La ciència avança en aquest continu diàleg entre el marc teòric i el marc experimental.
El meu missatge, per tant, és que la ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. I quina relació té això amb la capacitat computacional? Doncs que ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic. Eines que permeten, en comptes d’experimentar amb la realitat, simular-la. Hi haurà casos en què experimentar amb la realitat serà el millor, sens dubte. Hi haurà casos, en canvi, en què simular la realitat serà l’única possibilitat. Perquè si investigues el canvi climàtic i vols predir l’evolució del clima, la simulació computacional probablement sigui l’única manera de fer-ho. I si treballes amb plegaments de proteïnes, la intel·ligència artificial serà una gran aliada per donar-te marcs teòrics que expliquen o prediuen el comportament d’una determinada proteïna.
El consens de la comunitat científica diu avui que combinar l’experimentació amb la simulació és una bona manera de fer avançar la ciència. Per tant, la segona idea que exposo aquí és que, en gairebé totes les àrees de coneixement científic (podem parlar de l’enginyeria, la química, la física, el clima, l’aerodinàmica, els materials, etc.), cada vegada més, la computació massiva i l’experiència es combinen per fer avançar la ciència més eficaçment. I això és perquè hem arribat al que anomenem la convergència entre la supercomputació, aquesta capacitat massiva de calcular, i el que anomenem la intel·ligència artificial, la capacitat de desenvolupar algoritmes profunds que, gràcies a la supercomputació, s’entrenen en quantitats massives de dades.
“La ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. Ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic.”
Aquesta reflexió, que és molt conceptual, es pot exemplificar amb diversos casos d’interaccions on l’ús d’aquests “instruments” que anomenem supercomputadors és del tot imprescindible. I, tenint en compte aquestes idees, podria proporcionar-vos algun exemple de coses que la ciència és capaç de fer gràcies a aquests instruments anomenats supercomputadors. Us n’oferiré alguns, començant per un exemple del camp de l’astronomia. Al BSC desenvolupem un projecte, juntament amb l’Agència Espacial Europea, que té per objectiu observar tot el que hi ha a la Via Làctia i obtenir informació de cada objecte: la posició, la velocitat relativa, la lluminositat, l’espectrografia, etc., a partir de les dades d’una sonda anomenada Gaia que orbita i cartografia la Via Làctia. Cal tenir en compte, d’entrada, que la Via Làctia conté entre cent mil i dos-cents mil milions d’astres, la qual cosa implica un repte científic i tecnològic de primer ordre. Per tant, podríem començar centrant-nos en el nostre sistema solar, on hi ha uns cent cinquanta mil asteroides orbitant al voltant del Sol.
Aquest és un cas del qual coneixem a la perfecció les lleis que governen el problema, en aquest cas, les lleis que regeixen el moviment dels objectes en el sistema solar. Òbviament, és mecànica clàssica, són lleis conegudes des de fa molt de temps. Però conèixer les lleis és una cosa i ser capaç de resoldre-les en un cas com aquest, amb tants objectes involucrats, és un altre del tot diferent. El poder de les tècniques computacionals complementen (no substitueixen) la tasca científica experimental. Tractar cent cinquanta mil objectes simultàniament només és possible mitjançant la simulació computacional i la gestió de grans bases de dades.
Si baixem cap al nostre planeta, ens trobem amb nous casos d’ús científic de la supercomputació. Què en sabem avui del nostre planeta? Com canvia el clima, com evolucionarà el clima en els propers anys i les properes dècades? Ho sabem a nivell planetari gràcies a l’ús dels supercomputadors i, cada vegada més, ens podem apropar i conèixer-ho a nivell continental, regional, urbà. Podem treballar amb un ajuntament per simular la realitat d’una ciutat per tal de predir què passarà en funció de com actuem, de la mateixa manera que sabem què li passarà al Mediterrani d’aquí a unes quantes dècades. Tot això, que està basat en la ciència experimental i en les equacions matemàtiques que governen el clima, no seria possible sense el suport de les tècniques computacionals.
Deixeu-me proporcionar encara un altre exemple relacionat amb la salut humana, la medicina, la biologia, el disseny de fàrmacs, la simulació de nous enzims. En tots aquests àmbits experimentalment es poden fer moltes coses i, en els nostres laboratoris, hi hem avançat enormement. No obstant això, cada vegada més, allà on no arriba un aparell experimental, hi arriba la simulació computacional. Per exemple, amb ambdues tècniques, es pot simular l’evolució de les cèl·lules en un tumor en funció de la intensitat del fàrmac que s’administra i comprovar si això, experimentalment, es produeix exactament igual. Cada cop més, la recerca en salut avança gràcies a la combinació dels models teòrics, la recerca experimental i clínica i les eines computacionals. La combinació de tot plegat està obrint portes fins ara inimaginables.
Deixeu-me oferir un altre exemple extremadament impressionant. Tots estem entusiasmats, darrerament, amb el ChatGPT i els models massius de llenguatge. Però, en la mateixa línia dels grans models d’intel·ligència artificial, per a nosaltres, segurament, el més espectacular és el que ha realitzat l’empresa DeepMind amb el programa AlphaFold. Es tracta d’un algoritme que, d’una sola vegada -i disculpeu si simplifico-, resol un problema biològic que estava sent investigat per tota la comunitat científica des de feia quaranta anys: el problema del plegament de les proteïnes. En una primera aproximació, l’objectiu és ser capaços de saber com una proteïna es plega sobre si mateixa (el que en anglès s’anomena protein folding). És extremadament revolucionari el que ha aconseguit DeepMind amb aquesta IA, sobretot perquè ha assolit un percentatge d’èxit en la predicció del plegament de les proteïnes que mai ningú havia aconseguit. Això també deixa entreveure un gran repte: l’explicabilitat de l’algoritme no és òbvia. Sabem que ho fa bé, però no comprenem amb profunditat per què ho fa bé. I aquest és un dels motius pels quals DeepMind, immediatament, ha obert el seu algoritme perquè tota la comunitat científica internacional pugui interactuar-hi, treballar-hi i pugui ajudar, amb innovació oberta, a entendre com funciona això.
Per tant, des de la cosmologia fins al clima, passant per la medicina o la biologia, diverses àrees científiques estan avançant enormement també gràcies a la computació. La següent pregunta que ens podríem fer és si aquest impacte es limita només a la ciència o bé té repercussió en les empreses i en el món industrial. Per respondre a aquesta pregunta fixem-nos, en primer lloc, en l’ordinador que està instal·lant Meta, la matriu de Facebook. No sabem exactament què estan instal·lant, però afirmen que serà el més potent del món. Ho sigui o no, és probable que sigui una màquina extremadament potent i molt útil per als seus plans de futur amb el metavers i altres projectes.
Però això no només concerneix a les grans empreses tecnològiques, que un ja s’imagina que estan fent grans inversions en aquest camp. Avui en dia, això afecta gairebé tot el que està relacionat amb el món industrial de l’enginyeria: la combustió, l’aerodinàmica, el sector aeroespacial, els bessons digitals de la indústria, simular com canvia l’aerodinàmica d’un cotxe en diverses circumstàncies, simular com crema un nou combustible que hem dissenyat al laboratori. Cada vegada més, aquestes tècniques són crucials perquè les empreses millorin la seva competitivitat davant els reptes d’aquesta naturalesa. O, dit d’una altra manera, l’ús d’aquestes tecnologies dona, a qui les fa servir, un avantatge competitiu molt important.
‘Queda clar que aquesta tecnologia és d’una importància crucial tant per a la ciència com per a la indústria. I és fàcil de concloure que quelcom important per a la ciència i la indústria ho és també des del punt de vista de la geoestratègia.’
També podem parlar un altre cop de la medicina i analitzar l’exemple d’una companyia de dispositius mèdics com Medtronic, que prova una nova geometria o un nou material en un stent cardíac. Això només es podria fer mitjançant experimentació animal, però fer-ho al laboratori és extremadament complicat per diverses raons: d’una banda, no escala, és a dir, no és possible fer centenars de proves diferents en una escala de temps raonable; d’altra banda, l’experimentació animal necessària presenta problemes ètics no menors. No obstant, aquest procés de buscar noves configuracions d’un dispositiu mèdic sí que es pot fer computacionalment. Si els mètodes que es desenvolupen i els superodinadors disponibles ho permeten, es poden simular les diferents opcions superant els límits del mètode experimental. De fet, podem dir que, cada vegada més, l’assaig de nous dispositius mèdics incorporarà aquestes tecnologies digitals, complementant l’enfocament experimental. No trigarem en veure assajos clínics que incorporin de manera massiva aquestes tecnologies i permetin fer algunes fases in silico en comptes de in vitro o in vivo.
Moltes gràcies senyor Miquel Roca, president d’Amics del País, primer tinent d’alcalde, membres de la junta de la SEBAP. És un gran honor tenir l’oportunitat de ser aquí avui, i no només pel meravellós escenari, aquesta sala del Consell de Cent, sinó també per poder compartir amb vosaltres algunes reflexions que el senyor Miquel Roca ja ha esbossat.
Quan un ha de parlar públicament, com em passa a mi de tant en tant a causa de la meva feina, pot ser difícil fer-ho davant d’un públic tan divers, compost per persones amb trajectòries professionals impressionants, pares i mares orgullosos dels seus fills i filles i joves amb un talent excepcional. Per tant, no és senzill ajustar el to del discurs. Tenint en compte que abans d’entrar he saludat uns quants catedràtics i professors amb grans trajectòries, experts a nivell científic en aquesta matèria, em dirigiré sobretot als més joves, que em donarà la llibertat de ser, potser no del tot precís tècnicament, però sí, divulgatiu. Espero que els experts presents em disculpin.
“No és que Barcelona pugui ser capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que Barcelona ja és capital, com a mínim a nivell europeu, de la supercomputació”
Voldria començar aprofundint una mica més en la idea fonamental que el senyor Miquel Roca ja ha presentat sobre el rol de la nostra ciutat al món. No és que Barcelona pugui ser (en condicional) una capital mundial a nivell científic-tecnològic, sinó que vull parlar-vos d’un àmbit on Barcelona ja ho és, de capital, com a mínim a nivell europeu. M’agradaria presentar-vos la realitat d’aquesta ciutat en l’àmbit de les tecnologies computacionals i digitals profundes, i ho faré a través d’aquestes quatre idees que us avanço per començar.
En primer lloc, m’agradaria explicar-vos per què passa tot això que passa ara mateix en l’àmbit de la IA i les tecnologies digitals, en general. Aquests dies, quan obrim Twitter o qualsevol diari digital, veiem notícies sobre el chatGPT contínuament. Voldria explicar-vos, tecnològicament, per què passa això, exactament ara, i per què és fruit d’una convergència de tecnologies. En segon lloc, m’agradaria transmetre-us una mica l’impacte que això té, no només, en la societat, l’economia o els debats ètics, que n’hi ha molts, sinó en l’activitat científica i com els científics treballen d’una manera diferent a causa d’aquesta convergència digital. En tercer lloc, m’agradaria explicar-vos que això no només afecta la ciència, sinó també la indústria i moltes empreses. I, evidentment, un tema que és important per a la ciència i la indústria té un impacte geopolític molt clar. Per tant, m’agradaria parlar-vos del paper que creiem que pot jugar Europa, i en particular Barcelona, en aquesta carrera entre els grans països del món per al control de la tecnologia digital. I, finalment, voldria discutir sobre el futur, on anem i quines tecnologies arribaran posteriorment (o complementàriament) al domini del silici.
La convergència de les tecnologies digitals
Permeteu-me començar insistint que seré tècnicament poc precís, així que em disculpo amb aquells que en saben més que jo, alguns presents en aquesta sala. Dit això, començo amb dos exemples amb els quals vull mostrar fins a quin punt la tecnologia de computació ha avançat en les últimes dècades. Una és l’ENIAC, un dels primers ordinadors instal·lats als Estats Units a finals dels anys quaranta i fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, a Pennsylvania. L’altra és el Frontier, actualment el supercomputador reconegut com el més potent del món d’acord amb el rànquing del Top500, instal·lat pels nostres col·legues d’Oak Ridge als Estats Units, en un centre dependent del Departament d’Energia del Govern nord-americà.
El Frontier és el primer ordinador conegut que ha trencat la barrera de l’exascale, és a dir, la capacitat de fer un milió de milions de milions (un trilió europeu) d’operacions matemàtiques per segon. L’important és que, en les set dècades que separen aquests dos exemples, hi ha una diferència d’aproximadament setze ordres de magnitud. I setze ordres de magnitud equivalen a un “1” seguit de setze zeros. I un “1” seguit de setze zeros és una cosa que, no sé vostès, però, jo no comprenc amb profunditat. Un “1” seguit de setze zeros són deu mil milions de milions. Algú pot imaginar què significa que una cosa sigui deu mil milions de milions més gran que una altra? Entrem en una zona on un zero més o un zero menys ja et fa perdre una mica la capacitat d’entendre les coses. El Frontier, doncs, tal i com he mencionat abans, adequadament programada, és capaç d’arribar a l’anomenat exaflop, que vol dir que fa deu a la divuit, és a dir, un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon.
Jo no soc capaç de comprendre què vol dir que una màquina realitzi un milió de milions de milions d’operacions matemàtiques cada segon, però sí que puc provar d’entendre què provoca aquesta immensa capacitat de càlcul. La tecnologia digital és probablement l’única tecnologia humana que ha avançat exponencialment sense aturar-se durant dècades. Això vol dir, per exemple, que l’ordinador portàtil que porteu a la motxilla o potser el mòbil que porteu a la butxaca hauria estat segurament l’ordinador més potent del món fa menys de trenta anys. És a dir, que vosaltres sou capaços de fer a casa el que l’ordinador més potent del món podia fer fa tres dècades. Per tant, si seguim amb aquesta tendència, ¿què podrem fer a casa nostra amb el dispositiu que portem a la butxaca d’aquí a dues o tres dècades? Tot això suposant, és clar, que siguem capaços de continuar amb el mateix ritme de creixement els propers anys.
I aquesta és la primera pregunta que voldria respondre: en serem capaços? Una mala notícia, no per als investigadors perquè significa repte, és que cada vegada ens costa més fer el següent salt. Habitualment parlem de salts de mil en mil: tera, peta, exa, etc., amb aquests prefixos. Abans saltàvem mil vegades cada vuit o deu anys, després cada dotze, després cada catorze. Ara, si volem arribar al següent nivell, que és el que anomenem zettaescala, deu elevat a vint-i-una operacions matemàtiques per segon, no sabem quant trigarem perquè el desafiament tecnològic és d’una magnitud com mai abans s’havia vist. Aviat ja no podrem fer transistors més petits. Ara hi ha fàbriques capaces de fer transistors de tres mil·límetres, potser en veurem de dos mil·límetres, potser algun dia d’un mil·límetre…, però prou, són massa pocs àtoms de silici disposats allà dins. Per tant, no és gens evident que a mig termini siguem capaços de seguir evolucionant com fins ara amb les nostres capacitats computacionals
“Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos. Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament.”
Ara bé, algú podria preguntar: ‘D’acord, però esperi un moment, milers de milions de milions d’operacions matemàtiques per segon… Sí, però, ¿realment són necessàries? ¿Per què volem ordinadors encara més potents que els que esteu instal·lant i que després ens mostrareu? ¿Hi ha algun problema matemàtic, físic o d’enginyeria que requereixi tanta capacitat tecnològica?’. Ho il·lustro amb l’exemple del processament del llenguatge natural, aquests models de llenguatge massius que ocupen les notícies durant tot el dia. Les xarxes neuronals que hi ha sota aquests models de llengua tenen milers de milions de paràmetres per entrenar sobre enormes volums de dades, i això requereix unes capacitats computacionals enormes.
Fins fa deu anys, la necessitat computacional es duplicava cada divuit o vint-i-quatre mesos, que, essencialment, és el que som capaços de fer posant més transistors dins d’un xip (seguint la llei de Moore). Actualment, la quantitat de capacitat computacional necessària comença a duplicar-se cada tres o quatre mesos. I qualsevol cosa que es duplica cada tres o quatre mesos es multiplica per deu en un any, per cent en dos anys, i així successivament. No podem continuar a aquest ritme. No hi ha tecnologia humana avui que sigui capaç de seguir aquest ritme, malgrat que hi ha molta demanda de problemes científics, i no només científics, que necessiten increments de capacitat computacional com aquests. Deixo per al final la resposta a la pregunta de com ho farem, però d’entrada sí, existeixen problemes reals que seguiran requerint de més capacitat de càlcul.
L’impacte d’aquesta convergència en la ciència i en la indústria
Així doncs, la primera idea és posar en relleu aquesta explosió de capacitat computacional. A partir d’aquí, la qüestió és: com afecta la ciència tot això?
Voldria començar compartint una idea molt conceptual, però que per a mi és tremendament important. Des de fa segles, la ciència avança seguint el mètode científic. Això vol dir, entre d’altres coses, l’existència d’un diàleg continu i fructífer entre la teoria i l’experimentació. Existeix un marc teòric, unes fórmules o unes equacions que ens descriuen un cert fenomen natural. Després, experimento a la realitat i verifico si el que observo és coherent amb el que prediu la teoria. Si la teoria és vàlida, l’experimentació coincideix amb el que prediu aquesta. Aleshores, cada cop que apareix un telescopi, un microscopi, un seqüenciador, un accelerador de partícules, que em permet mirar més lluny, més endins, més a prop, arribar a llocs on no havia arribat mai, tot això em permet fer una experimentació diferent. I allà, segurament, descobriré alguna cosa que no concorda amb la teoria en vigor i, per tant, podré fer un pas endavant com a científic, descobrint nous fenòmens que no encaixen amb la teoria fins aleshores considerada vàlida. Tot seguit, torno al marc teòric, el rectifico, l’amplio, el modifico i la ciència avança. La ciència avança en aquest continu diàleg entre el marc teòric i el marc experimental.
El meu missatge, per tant, és que la ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. I quina relació té això amb la capacitat computacional? Doncs que ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic. Eines que permeten, en comptes d’experimentar amb la realitat, simular-la. Hi haurà casos en què experimentar amb la realitat serà el millor, sens dubte. Hi haurà casos, en canvi, en què simular la realitat serà l’única possibilitat. Perquè si investigues el canvi climàtic i vols predir l’evolució del clima, la simulació computacional probablement sigui l’única manera de fer-ho. I si treballes amb plegaments de proteïnes, la intel·ligència artificial serà una gran aliada per donar-te marcs teòrics que expliquen o prediuen el comportament d’una determinada proteïna.
El consens de la comunitat científica diu avui que combinar l’experimentació amb la simulació és una bona manera de fer avançar la ciència. Per tant, la segona idea que exposo aquí és que, en gairebé totes les àrees de coneixement científic (podem parlar de l’enginyeria, la química, la física, el clima, l’aerodinàmica, els materials, etc.), cada vegada més, la computació massiva i l’experiència es combinen per fer avançar la ciència més eficaçment. I això és perquè hem arribat al que anomenem la convergència entre la supercomputació, aquesta capacitat massiva de calcular, i el que anomenem la intel·ligència artificial, la capacitat de desenvolupar algoritmes profunds que, gràcies a la supercomputació, s’entrenen en quantitats massives de dades.
“La ciència porta segles progressant gràcies al mètode científic, que es basa en part en l’experimentació natural i en disposar d’instruments o aparells que em permeten observar allò que no podia observar abans de la creació d’aquests dispositius. Ara disposem de nous dispositius anomenats supercomputadors, que són, ni més ni menys, eines per fer avançar el coneixement científic.”
Aquesta reflexió, que és molt conceptual, es pot exemplificar amb diversos casos d’interaccions on l’ús d’aquests “instruments” que anomenem supercomputadors és del tot imprescindible. I, tenint en compte aquestes idees, podria proporcionar-vos algun exemple de coses que la ciència és capaç de fer gràcies a aquests instruments anomenats supercomputadors. Us n’oferiré alguns, començant per un exemple del camp de l’astronomia. Al BSC desenvolupem un projecte, juntament amb l’Agència Espacial Europea, que té per objectiu observar tot el que hi ha a la Via Làctia i obtenir informació de cada objecte: la posició, la velocitat relativa, la lluminositat, l’espectrografia, etc., a partir de les dades d’una sonda anomenada Gaia que orbita i cartografia la Via Làctia. Cal tenir en compte, d’entrada, que la Via Làctia conté entre cent mil i dos-cents mil milions d’astres, la qual cosa implica un repte científic i tecnològic de primer ordre. Per tant, podríem començar centrant-nos en el nostre sistema solar, on hi ha uns cent cinquanta mil asteroides orbitant al voltant del Sol.
Aquest és un cas del qual coneixem a la perfecció les lleis que governen el problema, en aquest cas, les lleis que regeixen el moviment dels objectes en el sistema solar. Òbviament, és mecànica clàssica, són lleis conegudes des de fa molt de temps. Però conèixer les lleis és una cosa i ser capaç de resoldre-les en un cas com aquest, amb tants objectes involucrats, és un altre del tot diferent. El poder de les tècniques computacionals complementen (no substitueixen) la tasca científica experimental. Tractar cent cinquanta mil objectes simultàniament només és possible mitjançant la simulació computacional i la gestió de grans bases de dades.
Si baixem cap al nostre planeta, ens trobem amb nous casos d’ús científic de la supercomputació. Què en sabem avui del nostre planeta? Com canvia el clima, com evolucionarà el clima en els propers anys i les properes dècades? Ho sabem a nivell planetari gràcies a l’ús dels supercomputadors i, cada vegada més, ens podem apropar i conèixer-ho a nivell continental, regional, urbà. Podem treballar amb un ajuntament per simular la realitat d’una ciutat per tal de predir què passarà en funció de com actuem, de la mateixa manera que sabem què li passarà al Mediterrani d’aquí a unes quantes dècades. Tot això, que està basat en la ciència experimental i en les equacions matemàtiques que governen el clima, no seria possible sense el suport de les tècniques computacionals.
Deixeu-me proporcionar encara un altre exemple relacionat amb la salut humana, la medicina, la biologia, el disseny de fàrmacs, la simulació de nous enzims. En tots aquests àmbits experimentalment es poden fer moltes coses i, en els nostres laboratoris, hi hem avançat enormement. No obstant això, cada vegada més, allà on no arriba un aparell experimental, hi arriba la simulació computacional. Per exemple, amb ambdues tècniques, es pot simular l’evolució de les cèl·lules en un tumor en funció de la intensitat del fàrmac que s’administra i comprovar si això, experimentalment, es produeix exactament igual. Cada cop més, la recerca en salut avança gràcies a la combinació dels models teòrics, la recerca experimental i clínica i les eines computacionals. La combinació de tot plegat està obrint portes fins ara inimaginables.
Deixeu-me oferir un altre exemple extremadament impressionant. Tots estem entusiasmats, darrerament, amb el ChatGPT i els models massius de llenguatge. Però, en la mateixa línia dels grans models d’intel·ligència artificial, per a nosaltres, segurament, el més espectacular és el que ha realitzat l’empresa DeepMind amb el programa AlphaFold. Es tracta d’un algoritme que, d’una sola vegada -i disculpeu si simplifico-, resol un problema biològic que estava sent investigat per tota la comunitat científica des de feia quaranta anys: el problema del plegament de les proteïnes. En una primera aproximació, l’objectiu és ser capaços de saber com una proteïna es plega sobre si mateixa (el que en anglès s’anomena protein folding). És extremadament revolucionari el que ha aconseguit DeepMind amb aquesta IA, sobretot perquè ha assolit un percentatge d’èxit en la predicció del plegament de les proteïnes que mai ningú havia aconseguit. Això també deixa entreveure un gran repte: l’explicabilitat de l’algoritme no és òbvia. Sabem que ho fa bé, però no comprenem amb profunditat per què ho fa bé. I aquest és un dels motius pels quals DeepMind, immediatament, ha obert el seu algoritme perquè tota la comunitat científica internacional pugui interactuar-hi, treballar-hi i pugui ajudar, amb innovació oberta, a entendre com funciona això.
Per tant, des de la cosmologia fins al clima, passant per la medicina o la biologia, diverses àrees científiques estan avançant enormement també gràcies a la computació. La següent pregunta que ens podríem fer és si aquest impacte es limita només a la ciència o bé té repercussió en les empreses i en el món industrial. Per respondre a aquesta pregunta fixem-nos, en primer lloc, en l’ordinador que està instal·lant Meta, la matriu de Facebook. No sabem exactament què estan instal·lant, però afirmen que serà el més potent del món. Ho sigui o no, és probable que sigui una màquina extremadament potent i molt útil per als seus plans de futur amb el metavers i altres projectes.
Però això no només concerneix a les grans empreses tecnològiques, que un ja s’imagina que estan fent grans inversions en aquest camp. Avui en dia, això afecta gairebé tot el que està relacionat amb el món industrial de l’enginyeria: la combustió, l’aerodinàmica, el sector aeroespacial, els bessons digitals de la indústria, simular com canvia l’aerodinàmica d’un cotxe en diverses circumstàncies, simular com crema un nou combustible que hem dissenyat al laboratori. Cada vegada més, aquestes tècniques són crucials perquè les empreses millorin la seva competitivitat davant els reptes d’aquesta naturalesa. O, dit d’una altra manera, l’ús d’aquestes tecnologies dona, a qui les fa servir, un avantatge competitiu molt important.
‘Queda clar que aquesta tecnologia és d’una importància crucial tant per a la ciència com per a la indústria. I és fàcil de concloure que quelcom important per a la ciència i la indústria ho és també des del punt de vista de la geoestratègia.’
També podem parlar un altre cop de la medicina i analitzar l’exemple d’una companyia de dispositius mèdics com Medtronic, que prova una nova geometria o un nou material en un stent cardíac. Això només es podria fer mitjançant experimentació animal, però fer-ho al laboratori és extremadament complicat per diverses raons: d’una banda, no escala, és a dir, no és possible fer centenars de proves diferents en una escala de temps raonable; d’altra banda, l’experimentació animal necessària presenta problemes ètics no menors. No obstant, aquest procés de buscar noves configuracions d’un dispositiu mèdic sí que es pot fer computacionalment. Si els mètodes que es desenvolupen i els superodinadors disponibles ho permeten, es poden simular les diferents opcions superant els límits del mètode experimental. De fet, podem dir que, cada vegada més, l’assaig de nous dispositius mèdics incorporarà aquestes tecnologies digitals, complementant l’enfocament experimental. No trigarem en veure assajos clínics que incorporin de manera massiva aquestes tecnologies i permetin fer algunes fases in silico en comptes de in vitro o in vivo.
Fa quatre-cents mil anys que els humans convivim amb un cert domini del foc i encara avui ens cremem. Malgrat el riscos, però, no en volem prescindir. Utilitzant el paral·lelisme del foc, Genís Roca, president de la Fundació PuntCat, va reivindicar la digitalització, tot i reconèixer-ne les amenaces, al debat “Identificació personal i protecció de…
“El 92% de la digitalització europea es fa sota el control i l’opacitat de les big tech”
“Hem de tornar a discutir l’arquitectura social però no tenim interlocutors legitimats”
“Europa ha de configurar una agenda per als propers anys”
“Europa ha de comprar Firefox”
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Un any més us presentem la memòria d’activitats de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i enguany de manera especial, ja que és la memòria dels 200 anys d’història de la nostra entitat, una història humil però destacada d’ideals i d’accions, de contribucions importants i d’iniciatives duradores i, sobretot, de fidelitat al país i…
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Dormir entre set i nou hores diàries i tenir una bona qualitat del son en l’etapa adulta és imprescindible per aconseguir un envelliment saludable. Aquest és el missatge que va transmetre el Dr. Antoni Esteve, fundador d’AdSalutem Institut, president de l’Institut Guttmann i acadèmic numerari de les Reials Acadèmies de Medicina i Farmàcia de Catalunya,…
“El son dedicat a partir de l’edat adulta determina l’expectativa i la qualitat de vida”, va afirmar el Dr. Esteve, ja que és mentre dormim que el cervell desencadena un seguit de mecanismes que li permeten vetllar pel bon funcionament de l’organisme, per una banda, i reparar el teixit neuronal deteriorat combatent, d’aquesta manera, l’envelliment, per l’altra. En aquest sentit, perquè el cervell pugui desenvolupar de manera òptima les seves funcions, el fundador d’Adsalutem va explicar que el son es divideix en dues etapes diferenciades, de 90 minuts cadascuna, que es succeeixen, una rere l’altra, i es repeteixen fins a un màxim de cinc vegades durant tota la nit.
“El son dedicat a partir de l’edat adulta determina l’expectativa i la qualitat de vida”
La primera etapa és la REM (Rapid Eyes Movement), on el cervell es dedica a treballar la memòria, la resposta emocional, la personalitat de l’individu i la plasticitat cerebral, encarregada de l’auto reparació del teixit neuronal malmès i, per tant, de prevenir el deteriorament. La segona etapa és la fase NREM, de son profund, on el cervell s’encarrega d’enfortir el sistema immunològic, que alhora “ens protegeix d’agents externs i identifica i bloqueja desordres del propi cos”. D’aquesta manera, és fàcil deduir que el temps i la qualitat del son estan íntimament relacionats amb l’estat de salut.
Relacionat amb això, el Dr. Esteve va mencionar algunes de les malalties que es podrien prevenir amb una bona gestió del son: el càncer, les malalties autoimmunes, la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars, els trastorns mentals i les malalties neurodegeneratives, com per exemple el Parkinson i l’Alzheimer. En referència a aquesta darrera, la Fundació Pascual Maragall ja sensibilitza sobre la importància del son en les primeres fases de la demència. “Ens estem gastant molts milions d’euros en desenvolupar nous fàrmacs per tractar l’Alzheimer i, actualment, sabem que incorporant bons hàbits de son ja hi estem lluitant per prevenir-la”, va sentenciar l’acadèmic numerari de les Reials Acadèmies de Medicina i Farmàcia de Catalunya.
El 30% de la població espanyola té trastorns del son y el 10% dorm per sota de les 6 hores
Malgrat, però, que la ciència confirma de manera categòrica la importància del son com a determinant en la salut i la qualitat de vida de les persones, la Societat Espanyola del son alerta que el 30% de la població espanyola té trastorns del son, el 10% dorm per sota de les 6 hores i que els horaris que tenen els espanyols s’allunyen del temps de llum, alterant així el ritme circadià i, conseqüentment, la fisiologia del son.
Per aconseguir una bona qualitat del son, el Dr. Esteve va enumerar alguns consells enfocats a gestionar l’activitat diürna d’acord amb les “necessitats del cervell”. És a dir, perquè el cervell pugui desenvolupar les seves funcions de manera òptima durant la nit, aquest “estableix una seqüència de fets orgànics i regulars que responen a una planificació cerebral” d’acord amb el ritme circadià. Per tant, “tot allò que fem durant el dia ha de ser curós amb aquesta planificació orgànica”, va afirmar.
Això vol dir tenir bones rutines i hàbits d’alimentació saludables, practicar activitat física diària, tenir cura de l’habitació on dormim (la ventilació, el matalàs, els teixits del llençols, la temperatura, etc.), evitar les pantalles abans d’anar a dormir (perquè la llum que emeten confonen el cervell i endarrereixen la segregació de melatonia, l’hormona del son), limitar l’ús del llit per dormir, tenir una bona gestió i control emocional i, finalment, fer cada dia una siesta que “no excedeixi els vint minuts”, va puntualitzar el Dr. Esteve. Sobre aquest darrer punt, va defensar que les siestes serveixen per “ressetejar el cervell i permetre que aquest revisi tot allò que ha fet durant la vigília d’acord amb la seva planificació orgànica” i arribar a la nit en condicions òptimes per aconseguir un son de qualitat.
Consum excessiu a Espanya de fàrmacs amb activitat sobre el sistema central
A més, el fundador d’AdSalutem va alertar del consum excessiu a Espanya de fàrmacs amb activitat sobre el sistema central, com per exemple ansiolítics, hipnòtics, etc. “Són productes meravellosos perquè la seva activitat farmacològica és molt efectiva, però el seu consum sostingut en el temps altera de manera substancial l’arquitectura del son, el funcionament lògic del cervell i això té conseqüències clíniques negatives”, va sentenciar. I va afegir que cal posar-se en mans de professionals a l’hora de corregir els problemes relacionats amb el son i els seus trastorns.
En conclusió, les societats occidentals veuran incrementar l’esperança de vida de manera significativa en un futur molt proper, tensionant encara més els sistemes de salut. Incloure la importància del son dins de la pràctica clínica, per una banda, i prendre consciència del paper rellevant del son en la qualitat de vida i l’envelliment saludable, per l’altra, pot permetre pal·liar alguns d’aquests efectes. “Si dormim millor, viurem més anys i millor”, va concloure el Dr. Esteve.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Per oferir les millors experiències, utilitzem tecnologies com ara les galetes (cookies) per emmagatzemar i/o accedir a la informació del dispositiu. El consentiment a aquestes tecnologies ens permetrà processar dades com ara el comportament de navegació o els identificadors únics en aquest lloc. No consentir o retirar el consentiment pot afectar negativament certes característiques i funcions.
Funcional
Always active
L'emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari amb la finalitat legítima de permetre l'ús d'un determinat servei sol·licitat explícitament per l'abonat o usuari, o amb l'única finalitat de realitzar la transmissió d'una comunicació a través d'una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
L'emmagatzematge tècnic o l'accés és necessari amb la finalitat legítima d'emmagatzemar preferències que no siguin sol·licitades pel subscriptor o usuari.
Estadístiques
L'emmagatzematge o accés tècnic que s'utilitza exclusivament amb finalitats estadístiques.The technical storage or access that is used exclusively for anonymous statistical purposes. Without a subpoena, voluntary compliance on the part of your Internet Service Provider, or additional records from a third party, information stored or retrieved for this purpose alone cannot usually be used to identify you.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o per fer un seguiment de l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb finalitats de màrqueting similars.
