Des de fa pràcticament dos anys, els indicadors de l’economia espanyola, igual que la de la majoria dels estats, han anat empitjorant; s’ha passat de ser l’economia europea que més llocs de treball creava, encara que fossin de baixa qualificació, a liderar la desocupació. La perplexitat per la ràpida destrucció d’ocupació ha sorprès la majoria dels ciutadans que volien ignorar que els indicadors de futur evidenciaven la debilitat d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior i en els tipus d’interès que fomentaven el consum. Entre els informes que alertaven dels riscos del model espanyol per les seves deficiències estructurals figura l’European Competitiveness Report que el 2007, a les portes de l’inici de la crisi, explicava que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol només havia augmentat un 0,8% el 2006, un increment llunyà al 7% de Letònia i al 1,5% de la mitjana de la Unió. En aquest context, tampoc es pot oblidar l’estudi de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació que explicava que el salari mitjà dels titulats universitaris espanyols després de 5 anys d’inserció en el mercat laboral es situava en 1.414 €, una xifra sensiblement inferior als 4.000 € de mitjana a Alemanya, Suïssa o Noruega, i que la seva taxa d’ocupació era 2,2 punts percentuals menys a la mitjana de la UE-27. Amb aquests antecedents, i les prediccions del Banc Central Europeu (BCE) i de l’OCDE que, augmentat les previsions de creixement de l’euro zona, indiquen que a Espanya la sortida de la crisi arribarà amb un retard no inferior a un any respecte als seus socis, no és d’estranyar que la majoria dels agents econòmics i socials mostrin una preocupació, no exempta de pessimisme, al certificar les dificultats de les empreses tant per la debilitat de la demanda interna, motivada per l’alt índex de la taxa d’atur, i la baixa competitivitat dels productes en els mercats internacionals, com pel fet que Espanya s’allunyava de l’evolució positiva d’altres països i especialment d’Alemanya i França. Sens dubte amb la iniciativa privada frenada per la incertesa i la falta de lideratge, una taxa d’atur que se situa al capdavant de l’OCDE i un dèficit que dificulta les polítiques d’inversió pública, justifiquen les previsions i obliguen tant al necessari pacte social com a emprendre les reformes estructurals requerides. Dos aspectes urgents s’assumeixen: en els últims mesos hem perdut una part significativa de la nostra capacitat de generar riquesa i no hem millorat el capital humà. Un capital humà directament vinculat a la formació bàsica i molt especialment a la formació ocupacional i continuada, en aquest aspecte Espanya segueix aplicant un model que ens allunya dels països motors de la Unió, ja que la formació no s’imparteix massivament a les persones en atur, és a dir, no s’aprofita aquest període per augmentar la seva ocupabilitat. Se segueix en la línia explicada a l’inici de la crisi per l’Euroíndice laboral IESE-Adecco en el qual s’indicava que mentre la Unió Europea invertia de mitjana en formació per aturat uns 1.327 €, o Alemanya 2.033 €, a Espanya només s’aplicaven 479 €. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a millorar la productivitat. Pel que fa a la indústria espanyola, recordar que amb la caiguda, a mig any, d’un 25% i la davallada de les comandes en un 26,2% en taxa interanual, va acumular deu mesos de caiguda de facturació i un any de contractació de noves comandes. Un fet que hauria d’obligar-nos a prestar especial atenció ja que són indispensables les seves exportacions per disminuir el dèficit exterior i aprofitar l’activació dels mercats d’aquelles economies que han iniciat el camí del creixement. Conseqüentment, la pregunta que molts es formulen és si la indústria serà capaç de resistir la crisi i quin és el seu futur. És cert que des de 1970 el pes de la Indústria en el PIB ha disminuït. L’any passat va representar un 17% del PIB, lluny del 34% de 1970. Una tendència similar a la majoria dels països desenvolupats, a causa de la globalització que va facilitar la fragmentació dels processos i la seva localització en els llocs òptims, especialment aquells processos de baixa complexitat tècnico-científica o els que usen intensivament recursos humans. Els processos industrials que s’han mantingut en l’origen són aquells que han afrontat processos significatius d’innovació, especialment en producte, gràcies a esforços en recerca, i que han utilitzat de forma intensiva la tecnologia més avançada, el que permet significatius avenços en productivitat. La indústria espanyola, per la seva fragmentació i mida, no ha evolucionat d’acord amb aquests paràmetres seguint un model que no aprofita plenament el saber de les persones o les capacitats de les universitats, el disseny i els centres de recerca ni les oportunitats dels mercats globals. Una indústria que s’ha de transformar, incrementant la seva competitivitat i convertint-se novament en autèntic motor de progrés. Una transformació encaminada a aconseguir que sigui més eficient, més innovadora, més competitiva i ràpida a incorporar els avenços tècnico-científics. L’objectiu a mitjà termini és incrementar la capacitat de desenvolupar, fabricar i comercialitzar productes complexos d’alt contingut innovador per competir per valor, i alhora diversificar els mercats arribant trencant l’Europa dependència, (el 2008 les exportacions a països europeus van representar el 77,3% del total), i aconseguint cotes significatives en els emergents. Cal un model de desenvolupament sòlid, i la clau resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents i de qualitat, amb un alt contingut tecnològic, amb un disseny adequat i un alt nivell d’internacionalització. És a dir, disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar polítiques decidides de R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum adequat per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial com en els processos productius, recolzant-se en el fet que tot i el greu deteriorament sofert a Espanya i Catalunya segueixen disposant d’una base sòlida per efectuar aquesta transformació. La competitivitat industrial, o el que és el mateix, dels productes en els mercats internacionals, és un desafiament urgent i prioritari ja que només amb una indústria competitiva es pot garantir el progrés social i assegurar-se la capacitat de participar en els mercats globals mantenint, o augmentant, la quota de mercat i obtenir les plusvàlues que garanteixen tant la rendibilitat de les inversions com les actuacions en recerca, desenvolupament i innovació. En conseqüència, la sortida de la crisi i el camí del creixement sostenible a mig i llarg termini requereixen una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg termini, canviant la tendència de menysvalorar la indústria i la seva importància estratègica, sense eludir les problemàtiques actuals i en especial aquelles arrelades a la crisi actual. Un suport selectiu especialment dirigit a aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant l’accés als recursos financers, especialment en èpoques de restriccions creditícies, ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat, per preservar tant les eines de creixement i generació d’ocupació, com per afrontar el problema de la balança comercial facilitant la seva expansió, amb especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’increment de la seva demanda interna. Una política adreçada a potenciar tant les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com aquelles amb productes subjectes a ser reconeguts i acceptats pels mercats mundials. Actuacions que han d’anar acompanyades dels ajustos legislatius i estructurals que reactivin els canvis interns que permeten la competitivitat fonamentada en la importància del recurs humà, en un alt índex de productivitat i d’innovació, en una òptima estratègia d’aliances per estendre la seva cadena de valor al llarg del procés productiu i de comercialització funcionant sincrònicament amb els mercats. Una aposta decidida per a la Indústria fugint de la demagògia, la confrontació i la inacció que permeti un impuls en aquells camps on hi ha potencialitats reals per afrontar les oportunitats a l’existir una demanda real i no creada pel miratge de la riquesa irreal. Entre ells s’ha de tenir cura dels sectors com la robòtica i la seva indústria auxiliar, les telecomunicacions, l’energia, el tèxtil d’alt nivell i el desenvolupament de no teixits i teixits intel•ligents, l’alimentació, la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut, la mobilitat terrestre no contaminant i l’aeronàutica, i la d’equipaments de la llar, prestant especial atenció a l’envelliment de la població. Definir-los és una tasca bàsica, i desenvolupar-los sumant il•lusions i unint voluntats, esforços i complicitats, un repte indefugible. Antoni Garrell President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast novembre 2009