Hace unos meses, tuve la oportunidad de asistir en Madrid a un Workshop, del Dr. Riaz Khadem, autor del libro Alineación Total. Era un viernes, lo peor que te puede pasar cuando impartes una conferencia es que te la coloquen un viernes después de comer. Es un verdadero reto, para el conferenciante y para los asistentes. Personalmente, no había planificado ir, pero un amigo me recomendó que asistiera. Éramos cuatro gatos, lo cual teniendo en cuenta que el conferenciante venía de Estados Unidos, era para desanimarlo, todo lo contrario, al ser pocos, derivó en una sesión muy interactiva y muy enriquecedora, el Dr. Khadem, nos transmitió ideas muy interesantes. Tres horas medio dormido en el AVE me permitieron meditarlas. Me parece importante haceros partícipes de las reflexiones que he desarrollado a partir de sus ideas, abusando de vuestra confianza, ya que el escribirlas me facilita terminar de asumirlas. ¿Cómo nos sentimos con relación a nuestra empresa u organización, alienado o alineado? Como Marx tenga razón y nos sintamos alienados, es decir, explotados, vamos mal. Si estoy en línea con los objetivos de la empresa, la empresa irá mejor y además personalmente estaré más contento. Es decir, hay que remar todos juntos para que la canoa avance y más en aguas turbulentas. Me contaba un colega, “es que tengo un colaborador que nos mete los goles en nuestra portería”, o sea, en vez de sumar, resta. La disyuntiva está clara, o cambia, o no puede seguir, porque es imprescindible la aportación de todo el mundo. Nadie puede restar. En la vida hay que estar alineados en varios aspectos, con uno mismo, con la familia, con la empresa, con el país. Los dos primeros los vamos a dejar para otra ocasión. Vamos a centrarnos en la empresa, que es donde creo que hay una problemática muy grave. El razonamiento también sirve para el concepto de país, entendido como la empresa conjunta de todos los ciudadanos. Mientras grandes segmentos de nuestra sociedad consideren que los objetivos de la empresa y de los trabajadores no son los mismos, vamos mal. Mientras se considere al empresario un explotador en vez de un individuo, que con más o menos capacidad de liderazgo y jugándose su dinero, es capaz de generar riqueza en beneficio de todos y no solo en el propio, no vamos bien. No se puede rendir si uno considera que está ahí porque no le queda otro remedio y que está bajo la bota, es imposible. Khadem enseña que deben estar alineados los objetivos de los accionistas, de los directivos, de los empleados, de los clientes y de los proveedores, es decir, una situación de ganar – ganar en la que todos salen beneficiados. Le acusé de utópico y de que planteaba un objetivo imposible de conseguir y me contestó, que la realidad lo iba a imponer. Es decir, o todos hacemos funcionar las empresas y por ende la sociedad o un sistema que no funciona se autodestruirá. El sistema no lo aguanta todo, un cúmulo continuo de ineficiencias lleva al colapso. El mal se autodestruye, dijo Juan Pablo II, el problema es que a veces la degeneración se produce poco a poco y no se nota. O avanzas o retrocedes, dijo San Agustín, no puedes estarte parado. Cuanto más sincronizado va el equipo de remeros, más deprisa avanza la embarcación. El objetivo común es imprescindible. En este entorno no hace ni falta comentar la convocatoria de una manifestación en contra de los empresarios por parte de los sindicatos, es querer aplicar planteamientos del siglo XIX a problemas del siglo XXI, no están alineados. Es un planteamiento obsoleto. Las actitudes en el trabajo y en la vida pueden ser constructivas (personas alineadas), destructivas (personas alienadas). Cuando te levantas por la mañana eliges entre aportar y esforzarse o estar enfadado con el mundo y por tanto restar. Hay quien dice que pueden ser neutrales, pero me parece que no. Se me ocurre como ejemplo de actitud neutral, o poco activa, una actitud vegetal, la que se expresa en el libro “Buenos días pereza”, sobre el arte y la necesidad de hacer lo menos posible en la empresa. El libro explica cómo pasar completamente desapercibido en una gran empresa durante 15 años a partir de la experiencia personal de su autora Corinne Maier en Electricite de la France. El libro fue en su momento muy polémico, especialmente en Francia, pero todos sabemos que cuenta una realidad indiscutible en nuestro entorno, es la mentalidad “funcionario” llevada a su máximo extremo. Corinne puede haber sido una “escaqueada”, una neutral durante quince años, pero al denunciarlo nos ha hecho ver una triste realidad frente a la que no podemos mantenernos indiferentes, y por tanto ya ha aportado algo positivo, es una pena el tiempo que ha precisado, podía haber empezado a escribir antes. Pero ¿realmente puede existir una actitud neutral?, una actitud “voy tirando”, de no molesto, no me meto en líos, total para lo que me pagan, una actitud de ambición mínima. Existir existe, pero no deja de ser un planteamiento teórico, en la realidad no puede existir, si lo pensamos bien, el simple hecho de la pasividad, ya lo convierte en destructivo, el cero, quedarse en el cero, ni crezco ni decrezco, es imposible. Por tanto una actitud de no aportar, aunque no sea estrictamente de destrucción deviene irremediablemente en destructiva, en el mejor de los casos es una rémora, un lastre que evita que se avance más rápido. Actitudes destructivas en el trabajo en general o frente a un proyecto en particular son muy frecuentes, y siempre se expresen, más bien de forma indirecta que directa. No son raros los casos en que esta actitud está muy fundamentada y hasta puede que tenga una justificación coherente. Uno puede sentirse perjudicado, en sus legítimos o no tan legítimos intereses. Es más no solo sentirse, sino ser un perjudicado real, un “daño colateral”, por ejemplo, con la automatización de un proceso, algunos puestos de trabajo pierde razón de ser. Frente a ello dos actitudes no acepto la realidad y no colaboro, o bien la acepto y miro la mejor manera de adaptarme. Las dos actitudes son posibles, pero solo una tiene sentido, que es luchar y esforzarse. Es el efecto carrete de fotos, en pocos meses se acabó, las cámaras digitales se imponen, se hacen infinitamente más fotos que antes, se copian en cuestión de milisegundos y pueden distribuirse a la velocidad de la luz. Pero al que trabajaba fabricando, vendiendo o revelando carretes de fotos, no le queda otro remedio que dedicarse a otra cosa. La reticencia a la innovación o al cambio solo empeora la situación. La desincronización en los equipos de trabajo, la no alineación de todos los miembros con los objetivos fijados, (siempre hablamos de objetivos legítimos y éticos) es la mayor dificultad a la que se enfrenta la dirección. Pero no hay alternativa no pueden aceptarse enemigos infiltrados. Las empresas deben crear riqueza y para ello todo el mundo debe arrimar el hombro. En las organizaciones pequeñas es más fácil, se ve mucho quien no aporta. En las grandes es más complicado, y se dan situaciones de “falso compañerismo”, estrategias cliente-dentista, “he que no nos haremos daño doctor”, componendas para mantener el “status quo”. Actitudes no constructivas, que junto a la carencia de autoridad y liderazgo provocan retraso en la toma de medidas correctoras, en la implantación de reingenierías de procesos. En posiciones de dominio del mercado o pseudo-monopolio estas situaciones se acentúan. Como tengo una posición de dominio puedo permitirme ser ineficiente. Puede que sea así, pero no lo será siempre y además es injusto. Cuando se quiere corregir ya es demasiado tarde y el escalón a superar debido a la falta de una mejora continua se parece a la pared del Eiger. Es necesario por tanto borrar mentalidades obsoletas, que arrastramos de desgraciadas realidades históricas, Marx es del siglo XIX y se ha muerto. No a la alienación. Nadie debe sentirse alienado porque la aportación de todos es necesaria. Es la anécdota del Sr. que barría Cabo Cañaveral y le preguntaron cuál era su trabajo, “ir a la luna” y tenía razón, para llegar a la luna aquello tenía que estar limpio. Entendamos que estamos todos en el mismo barco, y que todos debemos aportar. Solo hay una actitud posible, la actitud constructiva, es la única que tiene sentido. El Dr. Víctor Frankl, superviviente de los campos de concentración nazi, nos enseña que siempre, por muy dura que sea la realidad, podemos escoger la actitud con la que la afrontamos. Tomemos la decisión de construir. Observemos la realidad cambiante y adaptemos nuestra actitud y nuestras reglas de juego para crear riqueza. Como país debemos ir alineados, políticos, empresarios, profesionales liberales y trabajadores por cuenta ajena. Se impone, la mejora continua, “learning organization”, los equipos eficientes, el trabajo por proyecto o por objetivos. Superaremos la crisis siendo más eficientes, con organizaciones más simples, más sincronizadas, más alineadas, más comunicativas. La pyme tiene mucho futuro.

En aquests moments s’està fent responsable de tots el mals que ens afecten a l’empresa, en el sentit més general. Crítiques per part del govern de l’estat i dels sindicats. També es diu que els empresaris i els dirigents són dolents, i sempre en genèric. Un dels llocs on es vitupera més les empreses és dins de la universitat, tant per part dels professors com dels alumnes. Perdoneu-me però no ho entenc. Hi ha empreses bones i empreses dolentes, universitats bones i dolentes, estudiants bons i dolents, organitzacions socials de tota mena bones i de dolentes i persones bones i dolentes. Les darreres són la base de la societat i són les que fan que les organitzacions siguin el que són. Les empreses manufactureres o de serveis de casa nostra són les que aporten una part molt important dels ingressos de l’estat, la base que fa funcionar tot el sistema. Un estat sense ingressos no existeix. Algú ha de crear productes o serveis, fer-los o fabricar-los i vendre’ls. Deixem enrere, però no oblidem, les grans estafes fetes amb l’excusa de l’enginyeria financera i tornem a honorar el concepte social que moltes empreses encara practiquen. El límit és el de tant guanyaràs tant pagaràs (impostos). No és cap deshonra guanyar diners en el ben entès que sigui de manera honesta. No és cap deshonra si una persona guanya diners perquè amb el seu esforç i risc ha creat un producte i/o servei del qual en té el coneixement que li dóna una exclusiva durant un temps. Als meus amics professors universitaris, els comento que és molt fàcil tenir sentit social però no tenir cap responsabilitat sobre el salari de les persones. Hi ha molts empresaris que amb sentit social fan tot el possible per crear llocs de treball i que pateixen per arribar a final de mes per poder pagar la nòmina, especialment en moments de dificultats (naturalment també pateixen, i molt, els treballadors que no cobren). Un dia un periodista em preguntava quina era la responsabilitat social de l’empresari. Els empresaris tenen, o haurien de tenir, sentit de responsabilitat social. Però no tan sols ells, també la societat en general, des dels polítics utilitzant el diner públic fins a l’usuari quan compra pel carrer i, davant d’una opció de compra, no mira on ha estat fabricat. Un amic meu alemany em deia que ell compra sempre cotxes alemanys perquè així dóna feina a treballadors del seu país. Una vegada estàvem intentant convèncer el cap de compres d’una organització de distribució que comprés els nostres productes perquè la fàbrica local estava en perill. La resposta va ser clara i contundent en el sentit que ell volia tenir el millor preu independentment de l’origen del producte. Al periodista que citava a la primera línia, tot i acceptant-li la responsabilitat dels empresaris, li vaig demanar on estava fabricat el llapis que tenia a les seves mans en aquell moment o la camisa que portava o el cotxe que posseïa (ja que això també és responsabilitat) i no va saber contestar. No val tenir dos resers de mesura, un per als altres i un de diferent per a nosaltres. Això val quan tenim absentismes aberrants, quan els directius i els treballadors mirem cap una altra banda, quan tenim problemes de qualitat i /o de preu o quan veiem oportunitats de millora i no les apliquem, entre d’altres. És curiós que alguns estudiants demanin una universitat de qualitat però després no vagin mai a classe i no exigeixin que els professors imparteixin les classes i ho facin bé. A més a més, a títol d’exemple, per aprendre anglès no és suficient anar a classe, s’ha de practicar. Saber fer país ens obliga a tots a fer-ho molt millor individualment i col•lectivament i no passar la pilota als altres, sigui qui sigui.

Fa pocs dies que un catedràtic em va dir que la universitat no era una empresa. Volia marcar diferències amb la meva interpretació al demanar perquè servien els diners públics invertits envers els resultats que se n’obtenien. La resposta que una institució o organització no és una empresa ja l’he escoltada en molts llocs diferents. M’ha semblat més una excusa per no rendir comptes que altra cosa o també la por o el temor de no haver de fer-ho o, simplement, ignorància. M’ho han dit, a part de la universitat, en una mútua d’accidents laborals, en un club rotary, en diferents ajuntaments, en alguna ONG, en hospitals, en una escola religiosa, entre d’altres, i recentment he llegit que a en Ferran Soriano també li varen dir quan formava part de l’equip que va guanyar les eleccions a la junta directiva del Barça. Fa pocs dies m’han encarregat de fer un curs per a directius d’una empresa i van fer especial èmfasi que, sobre tot, tingués en compte que ells “eren diferents”. Quan parles amb directius d’aquestes empreses, directors mèdics, gerents,…, siguin del sector que siguin, associacions, sindicats, bancs, fàbriques, te n’adones que hi ha un munt de temes i problemes comuns a més a més de les especificitats de cadascun d’ells. És natural que l’economia de cada família sigui diferent en funció dels interessos, prioritats o de l’estil de vida desitjat, així com de la seva pròpia constitució. Però també em sembla evident que hi hagi conceptes bàsics comuns a la majoria de les famílies que són un equilibri mínim necessari entre els recursos que hi entren i els que hi surten per poder viure. Això a nivell bàsic val per a l’estalviador o per al que viu el dia a dia, val per al bohemi i per al pensionista o per al ric. En les economies de les organitzacions és el mateix i, per exemple, pel que fa a les ONG’s, veiem que existeixen rànquings que les classifiquen segons la seva eficàcia, mesurada en termes dels diners que reben i quants arriben realment als seus destinataris objectius. Com és possible que en lloc d’insistir en les diferències no siguem capaços de veure les assemblances que ens permeten aprendre i millorar? Què varen ser abans, els negocis o les escoles de negocis, la medecina o les facultats de medecina, o l’enginy o les escoles d’enginyeria? Podem buscar els punts comuns en les gestions de les organitzacions? No tothom serveix per dirigir-les i no és greu. Per exemple, alguns serveixen més per ser metges però no gestors d’organitzacions. En un món on cada cop hi ha menys límits a la transversalitat del coneixement i a l’aplicació de coneixements compartits tenim més necessitat que mai d’adonar-nos de l’existència d’aquest aprenentatge compartit. Ho sabrem i ho voldrem fer? El coneixement és entre altres coses saber veure les oportunitats d’uns llocs i portar-les a d’altres. En són exemples el cas del velcro o el del conegut sistema de gestió de la producció “just in time”. En el primer cas és la transferència de la utilització de certes llavors que s’enganxen al pèl de les ovelles cap a la fabricació i comercialització d’un producte. L’altre és veure com es gestiona visualment l’inventari en un supermercat i portar-ho primer al món industrial de la producció de l’automòbil i desprès a d’altres sectors. Els conceptes de “lean management” no deixen de ser els de les economies de la utilització òptima dels recursos que tenim a partir de l’objectiu per aconseguir que les mermes o pèrdues siguin zero. Si estudiem l’aprofitament de la carn de porc ho tindrem molt clar que ja fa anys que les generacions anteriors ja ho practicaven. La creació d’equips multidisciplinaris, eliminant el que ja hem provat abans, observant què passa en altres sectors; tenir els ulls i les orelles ben obertes per observar el què passa al voltant nostre, dins i fora de les nostres fronteres, ens hauria de permetre que les nostres organitzacions fossin molt millors. Podem demanar-ho? Ho sabrem fer? Jo espero i desitjo que així sigui.

De la crisi econòmica que estem vivint se’n parlarà durant molts anys. Encara que, en essència, aquesta pertorbació té l’orígen en causes semblants a les que han detonat altres crisis globals (sobrevaloració dels actius i endeutament excessiu d’empreses i famílies), la seva especial gravetat pot ser explicada en una part important per les conseqüències indesitjables de l’extraordinari desenvolupament tecnològic en el si del sistema econòmic i, molt especialment, del sistema financer, de la complexitat dels productes comercialitzats i de l’abast internacional i pràcticament instantani de la contractació d’aquests. Però a banda d’aquests elements objectius, ja sabem que la gravetat de les crisis s’aguditza degut al component psicològic dels agents que intervenen en l’activitat econòmica. El comportament humà afegeix un component sobrerreactiu que pot ser difícil de combatre, especialment quan l’exacerbació de posicionaments ideològics, sociològics i polítics fa que s’estengui el pessimisme entre els agents socials. El pessimisme i la falta de confiança en els responsables de la direcció econòmica d’un país es transmet per moltes vies però jo vull ressaltar avui i aquí la que prové dels medis de comunicació, especialment a través de la radio i de la televisió. La premsa escrita és, en general, més reflexiva i el seu discurs, més o menys crític amb l’actuació de les Administracions, és més el.laborat i, en definitiva més racional. Però els medis que es basen en la veu i la imatge, fora dels escassos espais de debat en els que es convida a especialistes en els temes a tractar, solen exposar les qüestions econòmiques d’una manera excessivament apassionada i, conseqüentment, irreflexiva. Aquests programes es converteixen en una caixa de ressonància extraordinàriament eficaç per expandir entre la població conceptes erronis, diagnòstics incorrectes i previsions catastrofistes. En el nostre país, en els dos darrers anys, no hi ha ni un sol concepte econòmic ni una sola decisió de política econòmica que no s’hagin desvirtuat per extreure exclusivament conclusions negatives que condueixen al desastre. Examinarem alguns d’aquests conceptes i decisions. La productivitat. Es diu que tenim la productivitat més baixa dels països del nostre entorn i que, a més, aquesta empitjora. Però no es diu que això és normal donada la nostra estructura productiva relativament especialitzada en productes de petit valor afegit. Aquesta estructura productiva, per altra banda, en els últims deu anys, ha amplificat aquestes característiques amb l’arribada massiva d’immigrants no qualificats. Els sectors que més han crescut en el nostre país són aquells en els que la productivitat és més baixa i més difícil de millorar ( construcció i serveis d’hosteleria). Els costos laborals. Alguns agents socials i polítics demanen una disminució substancial dels costos de la seguretat social i de l’acomiadament, argüint que no podem competir amb els països del nostre entorn, i, efectivament, aquest és un aspecte cabdal de la nostra organització econòmica que cal abordar amb decisió per assolir el nivell de competitivitat que exigeixen els mercats; però s’ha de reconèixer que la política de remuneració de moltes empreses (especialment les financeres) aplicada als nivells més elevats de l’estructura dificulta les negociacions sobre, per exemple, una reducció substancial dels costos d’acomiadament. Els treballadors de base poden no entendre la tremenda disparitat de tractament – eixamplada en els dos darrers decennis – amb els que ocupen llocs més elevats en les organitzacions empresarials. El sector immobiliari. Com és que les autoritats econòmiques i els bancs han permès que es creés una bombolla immobiliària tan colossal? Perquè el sistema de mercat és així. Amb tipus d’interès baixos, amb recursos financers pràcticament il.limitats, amb administracions locals deficitàries, amb un increment molt notable de la població i amb una demanda externa creixent per habitatges i equipament turístic, el mercat ha respòs amb la seva lògica. Molta gent tenia clar que aquesta situació, amb increments del crèdit que triplicaven el del PIB nominal, era insostenible, però la idea dominant era la d’un “laissez faire” exacerbat i ningú es va atrevir a incorporar ni el més lleuger element corrector a aquesta visió del món. Ara ho faran. La pujada dels impostos. Aquesta pujada ha produït un clamor. I s’entén; a ningú agrada que pugin els impostos. Però la generalitat amb que s’ha produït l’oposició a aquesta decisió, inclús entre els tècnics, crida l’atenció. No la cridaria si l’oposició hagués estat més matisada, en el sentit de no considerar-la oportuna en aquests moments per raons tècniques; no ha estat així en general. De tota manera, en les circumstàncies específiques d’aquest país, i malgrat una situació greu de recessió com la que vivim, pot ser tècnicament adequat augmentar moderadament els impostos per evitar caure en un dèficit fiscal excessiu difícil de reconduir i contraproduent pel cost del finançament tant de l’Estat com de les empreses; tampoc es pot desestimar el contingut anticíclic de la mesura, perquè donada la baixa propensió a consumir dels contribuents per rendes del capital, no es podia esperar que suportessin una expansió de la demanda agregada. Per últim, cal recordar que tan el tipus impositiu de l’IVA com el de les rendes del capital es mantindran, una vegada modificats, a nivells inferiors als dels països del nostre entorn. El sistema financer. Tampoc s’ha lliurat el sistema financer de comentaris que posen en qüestió la seva sanitat. En els últims dos anys s’ha produït una veritable hecatombe en els sistemes financers dels països occidentals més importants i les entitats financeres espanyoles se n’estan sortint prou bé donada la seva important participació en els problemes del sector immobiliari. Doncs bé, hem pogut sentir un bon nombre de comentaristes i tertulians sembrant dubtes sobre la situació bancària del país. La crisi i l’atur. S’ha acusat repetidament al Govern de no haver reconegut l’existència de la crisi quan aquesta ja era aquí, que aquesta és més profunda que en d’altres països occidentals, i de ser el responsable d’una taxa d’atur explosiva i incomparable amb la dels veïns. El Govern no ho ha fet tot bé, això és obvi; però s’hauria de reflexionar sobre si era tan inexplicable la seva posició de relativa calma davant la crisi donada l’actitud alarmista i fins i tot derrotista de tants agents socials, alguns dels quals podien tenir objectius que anessin més enllà de la denúncia de la inacció governamental. La crisi global que patim s’ha iniciat lluny de les nostres terres – encara que en el nostre cas també s’hagués produït una severa correcció independentment de l’existència d’una crisi global – i té l’origen en els errors de les Administracions dels principals països occidentals, que han permès un desenvolupament sense límits de les més poderoses entitats financeres del planeta. Aquí, al nostre país, menys; no s’han comés tantes barbaritats, però així i tot l’excessiva expansió creditícia i l’abundància de mà d’obra estrangera han estat determinants en la creació d’una bombolla immobiliària d’excepcional dimensió. Com aquest país ja tenia un nivell d’atur estructural molt elevat, amagat per un creixement repetidament, any rere any, per sobre del potencial de l’economia, la recessió l’ha deixat abruptament al descobert, amb conseqüències dramàtiques per tanta gent. Amb l’exposició d’aquesta mostra, no exhaustiva, de temes que han merescut en els últims mesos tractaments tremendistes per part de tants agents polítics i socials no s’ha de treure la conclusió de que estem satisfets amb la situació, i amb com s’estan fent les coses. Lluny del cofoisme que això demostraria, entenem que en el nostre país moltes coses han de canviar, i no solament en el pla econòmic, per avançar. Es obvi que l’activitat immobiliària ha de reduir el seu pes en l’estructura econòmica i, per tant s’han de trobar altres sectors més productius i menys procíclics on ocupar la força laboral que actualment tenim. En el futur, el creixement del producte no pot venir d’increments significatius de la població, sinó d’increments de la productivitat arrelats en la millora educativa, l’adaptació organitzativa a un entorn en canvi accelerat, la racionalització radical de l’administració i l’esforç de tots per competir a nivell global, no local. Esperem que en la crisi no tot sigui negatiu, i que ens esperoni per trobar el camí correcte i les millors solucions als problemes que se’ns presentaran.