Com deia Charles Dickens a l’inici de la seva obra Història de dues ciutats, “eren el millors moments i eren els pitjors moments”. També és així en el món de la salut. D’una banda, la ciència, la tecnologia, la farmacologia, la genètica i la biotecnologia en el curs dels darrers vint anys han fet donar un fonamental salt qualitatiu a la forma en què es diagnostiquen i es tracten les malalties. D’altra banda, les despeses corrents i les inversions en serveis sanitaris han augmentat entorn d’un 45% en els darrers 10 anys a Catalunya, i el nivell dels professionals de la salut és, sense cap dubte, molt alt i sovint excel•lent. Les enquestes de qualitat ho indiquen, fins i tot a escala internacional. Un reportatge de la revista Newsweek (23/08/2010) sobre els millors països del món, situava Espanya al lloc 21 en classificació general i al lloc 4 pel que fa al sistema de salut. Dit això, ens trobem en un atzucac. La pressió assistencial deguda a l’augment de les expectatives de vida –i, conseqüentment, degut a l’augment de malalties cròniques–, les exigències d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i la rapidesa en què la tecnologia s’incorpora a la pràctica clínica, entre d’altres, estan creant tensions importants als diferents nivells del sistema de salut. A més, a rel de la crisi econòmica, s’estan portant a terme reduccions importants en els pressupostos de les organitzacions de la salut. Però, sobretot, és el mateix model el que s’està desdibuixant, i això crea incertesa i sensació de no saber cap a on anem, especialment quan ens adonem que el que hem anomenat “estat del benestar” està naufragant. Com podem parlar d’estat del benestar amb un 20% d’aturats? I com podem garantir l’educació a tots nivells i el sistema de salut per a tothom si els pressupostos públics es van aprimant com a conseqüència d’una menor activitat econòmica i, per tant, de menys ingressos per impostos? Les dificultats per implementar la Llei de la dependència en són una mostra. Malauradament hi ha més preguntes que respostes. Però potser és que estem entrant en un nou paradigma. François Jullien a Les transformations silencieuses (Jullien, 2009, pàg. 44) diu: “Hi ha tantes modificacions que es produeixen davant nostre, d’una forma tan continuada, que no les percebem prou. Però de cop i volta en constatem el resultat, que ens dóna de ple a la cara”. Així, doncs, aquest nou paradigma del sistema de salut ens donarà de ple a la cara si no actuem de pressa. De fet, la transformació silenciosa que vivim té a veure més amb la societat que amb els sistemes de salut en si mateixos. Fins avui, els governs i les administracions, amb molta diligència, han tingut cura del que en podríem dir l’oferta sanitària: incrementar el nombre de professionals i de serveis, invertir en nous equipaments, incorporar noves tecnologies mèdiques, etc. Segurament això no podrà seguir així. Les restriccions pressupostàries tindran un gran impacte en aquest sector en el decurs dels propers anys. Però la societat està en un canvi constant. I la direcció del canvi ens indica que els ciutadans, que al mateix temps són els qui financien el sistema de salut, volen tenir millor control de la seva salut. Com també volen tenir control de les seves finances, del seu temps lliure, d’organitzar les seves vacances, de decidir la feina que volen fer i els estudis que calguin, de preparar la seva jubilació, etc. En definitiva, volen cada cop més tenir el control de les seves vides. Evidentment no vull dir que tothom estigui en aquesta línia però, donant un cop d’ull a l’ús que fan de les tecnologies i de les xarxes socials, ens adonem que estan passant coses que no es veuen a simple vista. Segons les enquestes de l’INE, l’any 2009, el 66,3% de les llars amb almenys un membre de 16 a 74 anys disposava d’ordinador i el 51,3% de les llars (gairebé 7,9 milions d’habitatges) tenia connexió de banda ampla a Internet (ADSL, xarxa de cable, etc.), la qual cosa suposava un increment d’ aproximadament 1.135.000 llars respecte a l’any anterior. El nombre d’internautes ha crescut un 6,0% l’últim any i s’acosta als 21 milions de persones. Segons un estudi realitzat per Nielsen Online, companyia especialitzada en la mesura i anàlisi d’audiències a la xarxa, l’ús d’Internet des de dispositius mòbils ha augmentat un 30% a Espanya. En total, més de 4,7 milions d’internautes han accedit a continguts en xarxa des dels seus telèfons durant el primer trimestre del 2010. Seguint la tendència actual, en una dècada, a escala mundial, el nombre d’aparells que integraran connexions a la Xarxa arribarà als 22.000 milions, segons les previsions d’un estudi elaborat per IMS Search. El mateix informe indica que uns 1.100 milions de cotxes disposaran també d’aquesta tecnologia, igual que uns altres 2.500 milions de televisors i 6.000 milions de telèfons mòbils. En l’actualitat, es calcula que hi ha 5.000 milions de dispositius connectats a Internet. Quin impacte poden tenir tots aquests canvis en el món de la salut? Només cal donar una ullada al Fòrum Clínic, www.forumclinic.org, una lloable iniciativa de l’Hospital Clínic de Barcelona que permet a pacients poder informar-se de la seva malaltia, aprendre a gestionar la seva situació i compartir amb altres pacients amb pronòstics similars les seves experiències i consells. Del mes de setembre de 2009 al mateix mes de 2010 hi va haver 1.513.397 visites, un 68,60% més que l’any anterior, 1.142.166 usuaris en total, un 66,90% més respecte a l’any anterior. L’encapçala el Fòrum Depressió, amb 948.542 pàgines visitades, i el segueix el Fòrum Càncer de Mama amb 670.488 pàgines. Val a dir que els participants, a més d’Espanya, també són de Llatinoamèrica. Només a Barcelona hi ha hagut un augment de 135.641 visites en el període d’un any. Per tant, és impressionant el creixement d’usuaris tan sols en un any. Igualment, la Universitat dels Pacients (Fundació Laporte, Barcelona) www.universitatpacients.org és una experiència reeixida en què milers de pacients poden aprendre en diferents aules com viure amb les seves malalties. Un dels models exemplars ha estat PatientsLikeMe (www.patientslikeme.com) que es gestiona des de Cambridge (USA), a prop de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Va ser una iniciativa de Stephen Heywood, un fuster a qui l‘any 1989 van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica, conjuntament amb el seu germà Jamie que tenia una formació al MIT d’enginyer mecànic i vocació en temes de salut. Després de sis anys de recerca sobre aquesta malaltia, el mes de març de l’any 2006 van començar una comunitat en línia per a pacients amb la mateixa malaltia. Malgrat que ell va morir just a finals del 2006, la iniciativa va continuar. Avui és un referent mundial, amb una base de dades de 40.000 pacients que voluntàriament comparteixen la seva informació. El paradigma és que per tenir salut o per fer front a les malalties s’han de prendre decisions. I sobretot s’han de prendre a temps. Des de deixar de fumar, seguir una dieta, fer exercici físic, etc., fins a decidir si cal radioteràpia o una acció quirúrgica en el cas d’un càncer. I sabem per evidència empírica que la millor manera de combatre un càncer és un diagnòstic a temps. Però si parlem de decidir, ens calen dades, informació, experiència per emprendre les accions adequades. Gràcies a la digitalització de la informació, avui per avui tenim una quantitat enorme de dades que no sabem encara com utilitzar de forma adequada. Un exemple senzill és el de les llibreries virtuals. Al comprar un seguit de llibres, a partir d’aquestes dades s’elabora un perfil de lector que permet recomanar altres llibres que poden ser de l’interès del lector. Aquest model pot ser d’utilitat en el món de la salut. L’inconvenient és que els algoritmes són molt més complicats. Però la informació existeix, dispersa, desordenada, en diferents indrets. Un factor que segurament serà decisiu és la incorporació dels tests genètics en la gestió de la pròpia salut. No som al món de la ciència ficció. Només cal anar a 23andMe’s (www.23andme.com) i per 429 dòlars es pot tenir informació sobre la probabilitat que es desenvolupin un seguit de malalties al llarg de la vida d’una persona en concret. Però per cent dòlars més s’obté també un arbre genealògic amb els factors hereditaris. Evidentment, això no significa que les malalties amb més probabilitats hagin d’aparèixer, però és un bon indicador per prevenir i adoptar conductes i hàbits adequats. L’altra revolució és els apps (aplicacions) d’Apple. Tota una nova tecnologia que en aquest cas pot ser per a mòbil (iPhone ) o per a ordinador (iMac o iPad). Hi ha més de 100.00 apps que es poden baixar, alguns gratuïtament, d’altres per 3 o 5 euros. Hi podem trobar programes de control de l’embaràs, de com s’ha de seguir una dieta, com fer exercici, com entendre una malaltia, com actuar en cas de crisi, entre d’altres. Però el més important no és la informació que es dóna sinó la possibilitat de seguiment i control de les opcions. Si em vull aprimar he de seguir una pauta i l’apps m’indica on estic fallant. Elecció i control, o més ben dit, autocontrol, són les paraules clau. La societat en xarxa que va anunciar el professor Manuel Castells (La societat xarxa, 1998) està creant noves eines que poden ser molt importants per a la salut. Essencialment, el fet de poder disposar d’informació, de coneixement, d’experiències que poden ajudar a decidir què fem amb la nostra salut. No obstant, tot plegat no està exempt de riscs. Però la nostra societat ha anant avançant confrontant-losi resolent contradiccions. El que sí es fa palès és que les futures estratègies del sistema de salut s’han de focalitzar més en la demanda, i això no és gens fàcil perquè les estructures dels serveis de salut són força rígides i sovint sotmeses a inèrcies i rutines que són difícils de canviar. El gran repte de veritat que ha d’afrontar el sistema de salut és com tenir cura del cada cop més nombrós col•lectiu de persones amb malalties cròniques i persones amb dependència, sense oblidar les conseqüències de l’envelliment de la població. Segurament no podem permetre’ns el luxe de separar els serveis de salut dels serveis socials. No hi ha respostes fàcils. De fet, pocs sistemes de salut d’arreu del món han trobat la solució òptima. Als Estats Units s’estima que el 70% de la població tindrà alguna malaltia crònica al llarg de la seva vida. A casa nostra, en la darrera Enquesta de salut de 2006 del Departament de Salut, s’afirma que el 65,8% de la població de 15 anys i més pateix algun dels deu trastorns crònics més prevalents (el 59,6% dels homes i el 71,8% de les dones). Els indicats amb més freqüència són, per als dos sexes, les malalties dels ossos i de les articulacions (mal d’esquena, artrosi o reumatisme) i les malalties de l’aparell circulatori (mala circulació de la sang, hipertensió o varius). De fet, les noves tecnologies ens estant donant l’oportunitat de canviar el que entenem per salut i el tractament o la gestió de la malaltia. De la passivitat i la resignació que durant milers d’anys han estat l’actitud de resposta davant de les malalties, ara entrem, després d’una fase cabdal de professionalització i d’avenços científics, en una altra fase on el ciutadà/pacient es converteix en el centre del sistema de salut i pren la seves responsabilitats, tant per mantenir la salut com per gestionar la malaltia. En podem dir “apoderament” del ciutadà, aquest és el nou paradigma. Una important aportació de les noves tecnologies en la línia de l’apoderament el constitueixen la telemedicina i la teleassistència, que són el pont entre el domicili i els serveis de salut. Tenim, doncs, per una banda, els serveis de salut, les eines de gestió de la salut personal, i, per l’ altra, eines que ens permeten l’ atenció sense que importi el lloc a on estem físicament. Es crea així un sistema en què s’assoleix la continuïtat, tant per garantir l’estat de salut com per tractar la malaltia. En definitiva, si el ciutadà vol gaudir de bona salut, cal que es programi hàbits saludables, es mantingui a l’aguait comprovant a temps si hi ha malalties en estadi inicial (com el càncer que va creixent per estadis) i, si escau, gestioni les malalties cròniques de forma adequada. Passem, per tant, del “sistema de salut” a la “meva salut”. És aquí on rau el canvi de paradigma. Les tecnologies de la Informació i de la comunicació (TIC) seran cada cop més un aliat molt potent per donar una resposta articulada a la demanda creixent de la població. De la gestió de l’oferta anem cap a la gestió de la demanda. Temps al temps.

Estrictament, la innovació és el procés a través del qual es passa d’una idea a un nou producte o servei disponible comercialment. Segons l’Enciclopèdia Catalana, la innovació és la introducció per primera vegada en el mercat d’un producte, o d’un procés modificat, a partir d’una idea, invenció o reconeixement d’una necessitat, i que ha estat acceptada pel mercat. Darrerament, però, aquest concepte s’ha generalitzat per incloure-hi també la introducció de canvis organitztius i noves maneres de gestionar (managementinnovation) a fi d’aconseguir organitzacions més eficients. No obstant, no hem d’oblidar que la base de la innovació és la introducció en un mercat d’un nou producte o servei que aporti valor afegit als clients o usuaris i beneficis a l’empresa innovadora, maximitzant d’aquesta manera els resultats de l’activitat econòmica. I per què últimament es parla tant d’innovació? Bàsicament per dues raons, relacionades entre elles. En primer lloc, la globalització dels mercats i la velocitat en la que es propaga la informació sobre un nou producte o servei per les xarxes de telecomunicació fan que pocs mercats es salvin d’una competència ferotge originada des de qualsevol lloc del món. I en segon lloc, la gradual incorporació de tecnologia durant les darreres dècades en els processos industrials ha millorat la productivitat i, per tant, actualment hi ha un excés d’oferta de gsairebé qualsevol bé i servei. Davant d’aquesta situació, i sigui quin sigui el mercat, les empreses tenen bàsicament dues alternatives. La primera és seguir treballant per la demanda tradicional i aquella que tingui necessitats semblants a aquesta. En la majoria dels casos, es tracta de satisfer una demanda de proximitat, tant geogràficament com conceptualment, coneguda i, fins ara, previsible. Per altra banda, però, l’empresa pot apostar per la innovació i aconseguir entrar en els mercats globals amb productes i serveis competitius. A més, i degut a la facilitat i velocitat amb la que la informació sobre qualsevol bona oferta es difon, no es tracta d’innovar només una vegada per col•locar en el mercat un producte extraordinari, sinó que es tracta de fer-ho contínuament, reinventant-se i generant un flux continu de nous productes i serveis. Això obliga a gestionar un procés que s’alimenta de noves idees i que, per tant, és molt costós. Gary Hamel en The Future of Management, ho explica de la següent manera: “[Per els inversors en capital risc] la innovació segueix una llei exponencial: de cada mil idees excèntriques, només valdrà la pena experimentar amb cent d’elles; d’aquestes, no més de deu es mereixen una inversió significativa, i només dues o tres, en última instància, tindran èxit comercial( …) Pocs directius, però, semblen disposats a reconèixer la ineludible aritmètica de la innovació”. Això, però, no vol dir que, per una empresa que treballi en un sector concret, la seva taxa d’èxit comercial dels nous productes hagi de ser tant sols d’un 2 o 3 per mil, ja que el seu coneixement del mercat, de la competència i de les pròpies capacitats li hauria de permetre gestionar aquest procés de manera molt més eficient. No obstant, la ineludible aritmètica de la innovació, el com gestionar el pas de moltes idees a pocs productes d’èxit comercial, estarà sempre present. En aquest sentit, doncs, un dels reptes més importants per a les empreses que optin per la innovació és el com gestionar els costos que aquesta genera. La innovació és avui una activitat duta a terme, sobretot, en el sector industrial, però que té un caire eminentment artesanal i que es gestiona, generalment, de manera ineficient. Per aquest motiu cal industrialitzar-la. De la mateixa manera que la indústria va néixer per limitar els costos derivats de l’obtenció, elaboració i transport de productes, ara cal comprendre i organitzar els processos que ens permeten gestionar eficientment la innovació contínua. De la mateixa manera que al principi del segle XX es buscava l’eficiència productiva, ara ens hem de plantejar com assolir l’eficiència innovadora. Industrialitzar la innovació significa ser eficient en el procés que va des de la generació d’infinitat de noves idees fins a la introducció en el mercat d’aquelles que puguin garantir un percentatge d’èxit elevat. L’objectiu ja no és posar molts productes idèntics al mercat amb un mínim cost, ja que els processos i les organitzacions necessàries per poder fer-ho són coneguts arreu del món, sinó que ara hem de ser eficients posant contínuament productes i serveis nous en un mercat global. És a dir, hem passat de l’eficiència en l’ús del material i el treball a l’eficiència en l’ús del talent per tal d’innovar de manera eficient. Com a mínim hi ha dues variables que determinen el cost del procés d’innovació: la taxa a la que el mercat està disposat a adoptar nous béns i serveis, per una banda, i el temps, i el consum de recursos durant el període, necessari per introduir-los en el mercat. Pel que fa a la primera, no té sentit estar contínuament innovant per un mercat que triga anys o dècades a acceptar un nou producte, com és el cas de la indústria aeronàutica. En canvi, hi ha altres mercats en els que els productes queden antiquats i obsolets ràpidament. Els consumidors substitueixen els telèfons mòbils, aproximadament, cada divuit mesos. Els fabricants d’aquest sector que no són capaços de portar el ritme innovador que els exigeix la demanda, senzillament desapareixen, com li va passar a Siemens Mobile. En relació a la segona variable, mencionaré també dos exemples. La inústria farmacèutica està acostumada a terminis d’aproximadament deu anys, des del moment de la troballa d’un principi actiu amb potencial terapèutic fins a l’inici de la seva comercialització. Per contra, avui és possible obrir un nou portal d’internet en pocs dies o, fins i tot, en hores. Això fa que la indústria farmacèutica sigui molt més eficient que les empreses d’internet en l’administració del seu talent. A més, cal mencionar que la primera pot protegir les seves innovacions amb patents, cosa que no es pot fer amb un portal d’internet. En qualsevol cas, és esgarrifós veure com algunes empreses, habitualment degut als extraordinaris resultats que obtenen d’algun negoci concret, innoven de manera ineficient i desordenada, només perquè poden fer-ho. Per exemple, Google és famosa per animar els seus empleats a utilitzar el 20% del seu temps a la feina a treballar en projectes innovadors per iniciativa pròpia. El resultat és un procés en el que contínuament es proposen noves idees sobre productes, serveis i aplicacions, que es discuteixen més o menys informalment i, algunes, portades finalment al mercat. Però això no amaga el fet que els resultats de Google vinguin d’un sol negoci: la venda de publicitat basada en el seu cercador. Tots els esforços duts a terme a impulsar la innovació, fins ara només ha produït que el negoci bàsic de Google vagi cada vegada millor, hi hagi més continguts i aplicacions gratuïtes a l’abast dels usuaris, però sense aportar cap novetat conceptual al seu model de negoci original. Però no totes les empreses tenen negocis tan exitoses com el de Google i, per tant, és dubtós que el procés d’innovació d’aquesta empresa sigui un bon model a imitar, sinó que més aviat tinc la impressió que és un model molt ineficient. I per això, la cerca de l’eficiència innovadora és una oportunitat per a la resta d’empreses d’arreu del món. Una de les coses a destacar, però, és que res de tot això seria possible sense la revolució que l’ETIC (Electrónica, Tecnologies de la Informació i Comunicacions) han patit els darrers cinquanta anys i que està afectant transversalment tots els sectors de l’economia. Sovint es posa l’èmfasi en l’impacte d’internet o les xarxes de telefonia mòbil i ens oblidem que tot el potencial de l’ETIC es manifesta realment quan dispositius electrònics, aplicacions i xarxes de comunicacions funcionen de manera integrada per resoldre un problema concret. A més, cal recordar que l’alt nivell de sofisticació i abast del software i les xarxes de telecomunicació no seria possible sense la contínua evolució dels dispositius electrònics, sustentada per la Llei de Moore. Per exemple, l’iPAD d’Apple s’està estenent ràpidament gràcies a la seva combinació de dispositiu ben dissenyat i connectat permanentment a una xarxa de telecomunicacions a través de la qual s’accedeix a un ampli catàleg de continguts i aplicacions. Per altra banda, l’alta productivitat en la producció d’automòbils només és possible per la disponibilitat de robots en les línees de muntatge, les aplicacions de control de producció i les comunicacions que connecten la fàbrica amb proveïdors, concessionaris, i clients. Però perquè tots els sectors de l’economia puguin industrialitzar els seus processos d’innovació, cal tenir accés a:  Una oferta adequada d’aplicacions i serveis  Unes xarxes de telecomunicació amb abast, cost i serveis, al menys, competitius amb els de la resta del món  Possibilitat de dissenyar i obtenir ràpidament dispositius electrònics adaptats a la necessitat de cada sector d’activitat. Els tres són necessaris. Tan dolent és que les empreses hagin de pagar un cost elevat per a l’ús de xarxes de telecomunicació, com dependre al 100% de dispositius fabricats a Àsia, com no tenir una oferta adequada d’aplicacions i serveis. Per tant, és imprescindible que el sector públic i el sector privat es posin a treballar conjuntament per corregir les carències que el sector ETIC pugui tenir. En resum, la propera gran oportunitat per a les empreses que vulguin competir i créixer en els mercats globals és aprendre a gestionar de manera eficient la innovació contínua. Expressat d’aquesta manera, és un problema no resolt i que encara no té una resposta clara. Les empreses d’un territori necessiten unes infraestructures tecnològiques que les permetin avançar en la resolució d’aquest problema, per mantenir i millorar la seva competitivitat i, per tant, han de poder industrialitzar la innovació.

Les TIC, palanca de l’educació, O com aconseguir un ensenyament eficaç, eficient i de qualitat. Vagi per davant una opinió personal, potser agosarada. En l’estat del benestar europeu, que esperem pugui ser algun dia estàndard mundial, crec que l’educació de qualitat ha de ser el més universal dels drets civils, més universal que altres drets de primer nivell, com la salut, la vivenda o el treball. De fet, sols hi veig més importants els drets a la integritat física i jurídica de la persona, és a dir a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la personalitat jurídica, a la nacionalitat. A nivell individual, l’educació proporciona la capacitat de valorar-se com a persona, la força de l’autoestima, i permet lluitar per tots els altres drets recollits en la declaració universal dels drets de l’home. Per altra banda, a nivell col•lectiu, l’educació fa dues aportacions fonamentals a la societat. La primera és “expansiva”, en el sentit que els nivells de desenvolupament intel•lectual d’un conjunt de persones (coneixements, habilitats, cultura,…) estan directament correlacionats amb els nivells de desenvolupament econòmic d’aquest col•lectiu (riquesa, renda per càpita, qualitat de vida,…). I la segona és “redistributiva”, ja que que una educació universal de qualitat permet anivellar les posicions de sortida generacionals en la cursa de l’èxit professional i econòmic, fomentant així la igualtat d’oportunitats i la mobilitat en l’escala social. Estem ara en un món que ha introduït justificadament, per motius d’eficiència, les tecnologies de la informació i de la comunicació en pràcticament totes les activitats socials i econòmiques. Les TIC són les eines bàsiques de procés i transmissió de la informació (i tots vivim i treballem amb la informació). La disponibilitat d’aquestes eines en qualsevol lloc, ubiqüitat i, fins i tot, en entorns dinàmics, mobilitat, ens permeten avui treballar remòtament, és a dir, assimilar la informació, processar-la, construir coneixement, prendre decisions i comunicar-les des de qualsevol lloc (i en qualsevol moment). Però en el procés de l’educació, al menys en l’ensenyament en les escoles, tant de primària com de secundària, de professionals i, fins i tot, universitària, hi ha una peculiaritat important. Els alumnes i els professors són de diferents generacions, uns són nadius digitals i els altres som immigrants digitals (simplificadament). Tenim uns alumnes digitals, que dominen la imatge, que s’han format (bé o malament) amb la tv, que practiquen l’ús dels dispositius 3G per fer fotos i gravacions en vídeo, que comparteixen informació i experiències amb la missatgeria instantània, els xats i el messenger, que viuen al facebook de manera natural, etc. Resumint, tenim uns alumnes 2.0. Per contra, tenim uns adults (i entre ells els professors) que ens hem incorporat amb dificultats al món TIC, que fem esforços per atrapar l’àmbit digital, que no trobem les barres d’eines en la pantalla, que ens agrada llegir en paper, que potser ja estem en el linked In i en el facebook i en el twitter però que no ens hi sentim prou còmodes. En definitiva, som uns adults 1.0. Tota innovació integra l’estat anterior. Ni el cine va anular el teatre, ni la TV el cine, ni els videos/CD’s la TV, ni l’ internet (amb totes les seves funcionalitats) els anteriors. Cada nou procediment tecnològic integra els anteriors, en el sentit dialèctic d’Hegel, i sempre queda un cert “market share” per a tots. En aquest context, ja no té sentit un ensenyament exclusivament magistral, ni uns recursos lineals de la informació. Ara tots aquests elements estan en xarxa (i el difícl és destriar-la, processar-la, transformar-la en coneixement). El coneixement es crea individualment i col•lectivament “dins” del grup, les experiències es comparteixen. I això no és possible sense tecnologies de la informació i la comunicació. Però això no vol dir que no hi hagi espai per a la lectura, per a la classe magistral, per a l’estudi a la biblioteca, per a les presentacions orals o per al debat. Hi ha lloc per a tot. Sols que la nova incorporació tecnològica ens potencia les anteriors. Ara fa 25 anys, el 30 de gener de 1986, el govern de Catalunya fou pioner en la utilització de les TIC en l’ensenyament quan va aprovar el decret de creació d’un important pla de modernització de l’ensenyament “en ordre a la consecució d’uns objectius de renovació pedagògica, d’innovació educativa i de formació permanent” que “a través de l’aplicació de nous models, sistemes i instruments” fos capaç de proporcionar “solucions adequades als problemes plantejats per les noves i canviants situacions” en què es trobava immers el sistema educatiu. El Programa d’Informàtica Educativa (PIE) que ha arribat fins als nostres dies era una peça clau d’aquell pla de modernització a llarg termini. I, altra vegada, al gener del 2009, quan ja era evident la potència del format digital, i aprofitant la reducció dels preus dels PCs portàtils i la irrupció (a vegades induïda) dels llibres de text en format digital, també a preus competitius per alumne, la Generalitat de Catalunya va iniciar el projecte Educat 1×1, d’acord amb el programa estatal Escuela 2.0 i amb cofinançament del Ministerio de Educación y Ciencia. L’Educat 1×1 és una revolució procedimental a l’escola, que requereix de noves instal•lacions i equipaments a l’edifici escolar, de connectivitat i comunicacions amb el món exterior, de continguts digitals en nous formats interactius i, sobretot, d’acompanyament, de formació del professorat i de suport tecnològic, per assegurar el canvi cultural necessari en l’entorn educatiu. Més enllà dels aspectes purament tecnològics, l’Educat 1×1 aconsegueix innovar en els plantejaments didàctics dels centres i facilitar els enfocaments competencials de manera que augmenti l’èxit educatiu de l’alumnat. Les TIC són l’element multiplicador de l’eficàcia i l’eficiència educativa.

El ritme vertiginós d’avenç tecnològic està destruint els límits de l’aula. A més, l’aprenentatge online està guanyant una sòlida posició a les universitats d’arreu del món. Segons un informe de la revista The Economist sobre tecnologia i educació superior publicat el 2008, més de dos terços dels enquestats del món acadèmic deien que les seves institucions oferien cursos online. Molts d’ells, especialment els que tenen un mandat de servei públic, consideraven la possibilitat de l’aprenentatge online clau per avançar en la seva missió, situant l’educació superior a l’abast de les persones que d’altra manera no podrien accedir-hi. Estem davant d’una generació d’estudiants que mai han conegut la vida sense ordinador. Les modernes tecnologies estan situant l’educació a l’abast de moltes més persones arreu del món, permetent una major especialització en metodologies de plans d’estudi i d’ensenyament. La innovació tecnològica està canviant la manera en què les universitats ensenyen i els estudiants aprenen. Per a les institucions acadèmiques, encarregades d’equipar els graduats per competir en l’economia del coneixement actual, les possibilitats són enormes. L’educació a distància, sistemes sofisticats de gestió de l’aprenentatge i l’oportunitat de col.laborar amb col•legues de tot el món són només algunes de les avantatges en la transformació que les universitats estan experimentant. Com afrontem el repte de les noves tecnologies a les aules i campus de les nostres universitats? Hauríem de prohibir que els alumnes universitaris utilitzin telèfons mòbils o Internet a classe? O per contra, és millor animar-los a que responguin amb missatges de text a les preguntes i busquin informació a la Web mentre el professor està donant les classes? En definitiva, com canviarà la tecnologia la dinàmica de les aules? ¿Com utilitzar-la per involucrar els estudiants? La tecnologia és una part inherent de la vida dels joves estudiants d’avui en dia. Quan arriben a la universitat, aquests joves esperen que la tecnologia estigui incorporada en l’aprenentatge. La tecnologia no desapareixerà. Així que es pot veure com una distracció o com una eina útil. Hi ha professors que posen les seves classes a l’abast a través de podcasts, proporcionen videostreaming en directe de les classes, mantenen fòrums de discussió perquè els estudiants puguin publicar preguntes, i animen l’ús de Twitter, blogs i xats amb altres estudiants. Fins i tot hi ha qui va més lluny, obrint canals alternatius de conversa en línia: per exemple a través de Twitter els estudiants poden fer-se preguntes entre ells, compartir informació, i xerrar sobre un concepte, mentre el professor està donant la classe. Té el risc d’acabar sent una distracció, però els estudiants també poden utilitzar-lo per múltiples tasques. I, la realitat del nou paradigma és que si el docent no s’avança, els alumnes prendran la iniciativa. Quan representa una millora, la innovació no pot aturar-se. Les classes estan canviant com a resultat de la tecnologia. Els professors estan deixant de ser aquelles persones que damunt d’una tarima, dempeus o asseguts davant d’una taula, reciten fets i dades mentre els estudiants prenen notes. S’imposa el “aprendre fent” i això implica crear equips i comunitats, i aquí el paper de les TIC és determinant. Avui en dia amb Internet com un univers d’informació, els docents poden fer les classes més interactives en tres direccions bàsiques: entre l’alumne i el material d’aprenentatge digital, entre els alumnes creant comunitat i entre el docent i els alumnes. Hi ha formes de fer…Com? Per exemple, alguns professors dediquen el temps de classe a desenvolupar el pensament crític, la resolució de problemes i l’aprenentatge en equip. Es reuneixen mini-podcast per explicar conceptes confusos i s’encoratja als estudiants a fer preguntes a la seva pàgina de Twitter per obtenir respostes instantànies dels seus companys. Altres utilitzen els sistemes de resposta dels estudiants per mesurar si aquests han entès bé una lliçó. Els sistemes permeten als estudiants respondre a les preguntes amb un clic, i els resultats són registrats immediatament en la pantalla de l’ordinador del professor. I, per sobre de tot, despertar mitjançant les noves tecnologies la curiositat i l’interès de l’alumne per l’estudi i la seva capacitació.