Publicacions

  • |

    Lo que se debe hacer

    Lo que se debe hacer

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    17-10-2013

    Alexabdre Blasi: “Emprender representa riesgo, pero los ciudadanos individual o colectivamente debemos hacerlo si deseamos cambiar nuestro entorno social y económico”.

    Vale más hacer y arrepentirse que no hacer y arrepentirse (Maquiavelo 1469-1527) Aparentemente todo el mundo sabe lo que se debe hacer excepto los dirigentes políticos o los gestores de las organizaciones/empresas. Opinar y decir a los otros lo que se debe hacer es fácil, y si no sale bien es porque no lo han interpretado bien. Cuando se está en una posición de responsabilidad recibes consejos en todas las direcciones. Es más difícil encontrar a alguien que diga “hay que hacer esto o aquello” y que luego proponga “y además lo voy a hacer yo”. Pero la responsabilidad de tomar decisiones es del dirigente, aunque éste debe tener la capacidad de escuchar; pero hay un tiempo para escuchar (finito) y otro para la acción. A algunos amigos con los que tengo suficiente amistad para que les pueda hablar con franqueza, me he permitido indicarles que dejen de escribir artículos sobre lo que debería hacer el Gobierno para salir de la crisis. Primero porque el destinatario lo más probable es que no lo lea. Segundo porque cada día hay muchos artículos en los distintos medios que dicen cosas semejantes u opuestas. Tercero porque considero que para alcanzar la posición que han alcanzado los dirigentes, algunos méritos y alguna inteligencia deben tener, además de mucha más información. Cuarto que disponen o tienen acceso a muchos asesores muy cualificados que les aconsejan. Naturalmente, mis amigos pueden continuar escribiendo y opinando lo que quieran pero si no les doy mi opinión sobre la utilidad de su esfuerzo y su eficacia, reventaría. La lección también intento aplicármela con poco éxito porque se me calienta la boca y la alternativa de callarme me es difícil de asumir. Este camino de decir lo que deben hacer los demás nos ahorra el hacer a nosotros. Pero mientrastanto ¿qué debemos hacer? Últimamente he adoptado la actitud de actuar en aquellos ámbitos en los que puedo influir o cuanto menos me escuchan por obligación o por otros motivos. Procuro que cuando actúo como gestor, mi entorno comparta lo que es eficacia y eficiencia, qué es calidad real y percepción del cliente, quién es propietario y quien cliente, que evitemos ambigüedades y definamos parámetros de medición, que verifiquemos lo que prometemos, que corrijamos desviaciones, que mantengamos una actitud de mejora continua,…, buscando la satisfacción del trabajo hecho dentro de las expectativas esperadas y todo ello a pesar de un entorno de pesimismo. Al dar clases intento fomentar el mismo espíritu entre los oyentes activos o pasivos. O todos aportamos seriedad, trabajo, optimismo,…, o pocas alternativas de mejora tendremos. A recordar que en lugar de preguntar “¿Qué puede hacer el gobierno por mí? debo preguntarme ¿Qué puedo hacer yo?; la frase me gusta y en estos momentos me parece oportuna. En mi opinión, lo anterior es válido para todo tipo de organizaciones y emprendedores o dirigentes. É deben tener objetivos a alcanzar y con riesgo económico, social y/o político, deben asumir la responsabilidad de sus decisiones más allá de sus intereses personales con sentido y dejar de lado el mesianismo que puede sobresalir en algún momento. El decir a los demás lo que tienen que hacer nos permite culparlos de todos los males que nos aquejan. Esto es una forma de acomodación al esperar que las soluciones las den otros. También nos excusa frente a regulaciones del gobierno en cambio permanente o con carácter retroactivo, cambio de opinión o de criterio de aplicación, a que los políticos de un partido de la oposición prometan lo que harán cuando manden, para no hacer nada cuando vuelven a estar en el poder. En una conferencia a jóvenes directivos sobre la importancia de eliminar las mermas, uno pregunta qué son las mermas, y en otro caso uno afirma sin pudor que si le ofrecen un “sobre” lo tomaría sin reservas. O tener que escuchar a representantes de estudiantes que digan que los empresarios son corruptos o que nieguen el saludo a un representante empresarial. ¿Cómo hemos podido llegar a esta situación? Estamos alcanzando un nivel de confusión de valores, de trabajo y esfuerzo, increíbles y a pesar de todo no sabemos valorar lo bueno que tenemos, reconocer que hemos vivido por encima de nuestros medios, que debemos reaccionar, primero individualmente y luego colectivamente, como lo han hecho otras sociedades o generaciones frente a desastres sociales importantes, o como lo están haciendo los países emergentes. Debemos crear fuentes de riqueza real pero ¿lo estamos haciendo? ¿Creamos empresas? La actitud de defender a los medios de producción está cambiando pero hasta no hace mucho la opinión era que en nuestro país lo que nos convenía era transformarnos en una sociedad de servicios. Esto se dijo en una reunión de empresarios y algunos reclamamos que esto no podía ser así. Los medios de producción, además de otros medios, generan riqueza y pagan impuestos, dan trabajo a todas las capas sociales, permiten o deberían permitir la creación de potentes centros de investigación, dan trabajo a empresas de servicios,…. ¿Cuántos de nosotros estamos dispuestos a invertir, tiempo y/o dinero, en crear empresas? Hago la pregunta directamente, no espero respuesta, no ofrezco soluciones, pero hago lo que propongo, me arriesgo, intento con más o menos acierto predicar con el ejemplo. Emprender representa el riesgo de perder, más probable, o de ganar, pero los ciudadanos individual o colectivamente debemos hacerlo si deseamos cambiar nuestro entorno social y económico sin esperar que nos digan lo que tenemos que hacer. ¿Lo hacemos nosotros o lo deben hacer otros? No soy economista pero reconozco que sin los números como herramienta de trabajo no podría trabajar. Pero por otro lado el dominio de lo económico sobre lo empresarial es un error. Cuando digo lo empresarial lo digo en sentido muy amplio, por ejemplo, el cómo valoramos la intuición de oportunidad de negocio o servicio, y el fracaso y su aprendizaje. Mi duda personal es que si pasa delante de mí una oportunidad de ayudar una empresa que empieza como Amazon, o Apple, o Zara,…, ¿la sabré ver? ¿Podré ayudarla? O simplemente me diré que es una idea de locos y que no funcionará simplemente por comodidad. Tengo claro que un hospital público o privado sin una buena gestión económica no tiene sentido, pero si deja de pagar las nóminas o los medicamentos debe desaparecer a un cierto plazo. Pero en su gestión hay mucho más: su organización, su modelo y procesos de negocio, su calidad, la gestión de los conocimientos,…, lo que le diferencia de los demás y que difícilmente se puede poner en un libro de cuentas (aunque a la larga sí que se refleja en los resultados). ¿Dónde está la intuición empresarial o de las organizaciones de todo tipo para emprender? No se enseña en las escuelas. Allí nos dan herramientas, métodos de trabajo, algunas ideas más o menos acertadas,…, pero la intuición es un destilado de la experiencia y de la imaginación. ¿Cómo podemos dar valor al esfuerzo por el trabajo bien hecho? ¿Respetaré al que dedica las 24 horas de su vida al trabajo o lo despreciaré? ¿Aprenderé a valorar la persona que se lo merece y la ayudaré o me limitaré a tratarla de infeliz? Hablamos de Steve Jobs y Apple o de Picasso por hablar de personas, o hablamos de Samsung, por hablar de una empresa. Hay que adentrarse en los detalles y ver que se han dedicado jornadas de trabajo infinitas durante mucho tiempo para conseguirlo. La aportación individual suele ser irrelevante. Pero si somos capaces de crear grupos de trabajo, gente que crea en el trabajo bien hecho, si empezamos a crear pequeñas empresas con ambición de crecer, si asumimos el riesgo del fracaso individual,…, tendremos más oportunidades que si no hacemos nada o esperamos que nos digan lo que tenemos de hacer. Tenemos ejemplos de empresarios emprendedores que en nuestro entorno próximo están haciendo cosas destacables y se me ocurre el caso de Avinent o el de Internas, por citar los que me vienen a la cabeza. Por el contrario no puedo estar de acuerdo con los profesionales de la subvención que van siempre pidiendo la ayuda económica, sin aportar resultados que creen puestos de trabajo y riqueza, aquí ya no me atrevo a dar nombres por prudencia. En los despachos se puede pensar, organizar y planificar pero falta llevarlo a la realidad y esto se hace en la calle, que es una forma de decir el mercado o la sociedad. Podemos diseñar el mejor producto del mundo y su línea de producción pero no existe o no vale nada hasta que no se venda y no esté funcionando en el mercado. Se debe explicar que una cosa es el saber y otra muy distinta es el saber hacer. En las escuelas se nos enseña el saber pero el saber hacer lo debemos aprender nosotros, por el sistema de prueba y error, con más fracasos que éxitos, aprendiendo a levantarse después de cada tropiezo, a gestionar con eficacia nuestro entorno y nuestros recursos,…. El liderazgo va más allá si ampliamos el tema del “saber hacer” al “saber hacer hacer”. Propongo que hagamos en lugar, o además, de decir a los demás lo que deben hacer. Este hagamos, sea individual o colectivamente, depende de nosotros, de la capacidad de influir en nuestro entorno, asumiendo riesgo y comprometiéndose, liderando,…, los que puedan y quieran. La manera de hacer es ser. Lao-tsé (570 AC-490 AC.)

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevistas de Trabajo: Punto de vista del empleador

    Entrevistas de Trabajo: Punto de vista del empleador

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    26-09-2013

    Segon article d’Alexandre Blasi i Jordi Garcia sobre els processos de selecció. En aquesta ocasió apunten idees des de l’òptica de l’executiva d’una organització.

    El proceso de selección de candidatos es una función vital para las organizaciones y para su futuro. La responsabilidad es o debería estar al máximo nivel en la empresa, sea ésta grande o pequeña. Es fácil contratar más y más personas pero debemos ser conscientes de la responsabilidad que asumimos al hacerlo, tanto en organizaciones públicas como privadas, mucho más allá de consideraciones de corto plazo o políticas. Se suelen citar dos frases relativas a las personas y la relación con su empleo. Una hace referencia directa a la persona cuando dice que ésta toma dos grandes decisiones propias con relación a la organización que son la de entrar y la de salir (aunque en los tiempos actuales la salida tiende a ser impuesta) . La otra es que el principal capital que tienen las organizaciones son las personas y sus conocimientos individuales. Uno afecta a la persona que busca trabajo y el otro a la organización. Hoy trataremos del empleador, el ejecutivo de la organización, y no del seleccionador interno o externo (cazatalentos). Peter Drucker nos dice que en el siglo XXI el principal activo de las organizaciones son las personas. Otros autores tratan de la importancia de la gestión del conocimiento. El mismo Peter Drucker propone la definición de tecnología en el “cómo” hacemos un producto o servicio. Si aceptamos esta definición, ello pone en primer lugar la persona individual y colectiva, luego sus conocimientos y cómo los usa, luego las herramientas (lo que hoy llamamos tecnología) y finalmente cómo las utilizamos o cómo aprendemos a hacer las que necesitamos. El entorno de las organizaciones está sometido a una presión de mejora continua en calidad y costes de manera permanente. Esto vale para las universidades, públicas o privadas, ¿a qué universidad deseamos enviar nuestros hijos?, a hospitales, ¿en qué hospital deseamos ser atendidos?, y para otros muchos tipos de organizaciones sean de fabricación de productos o servicios. Podemos argumentar que es un bien social y demás razonamientos que no vienen al caso pero no todos los hospitales ni todas las universidades ni todas las organizaciones son iguales y nos merecen la misma confianza. La clave está en las personas que los componen puesto que teóricamente todas disponen de las mismas herramientas y acceso a los mismos conocimientos. Si introducimos el coste del servicio o de los productos añadiremos la relación calidad precio y la posibilidad económica propia de cada uno para poder acceder a él. Si se trata de un capricho, como comprar el último modelo de teléfono móvil, seguramente la importancia se desplazará más en el poder tenerlo, y presumir, que en su coste. Pero éste no es el caso más habitual ya que solemos tomar la decisión basada en la percepción de calidad y de precio. En un mercado libre como el nuestro la presión para el fabricante o el proveedor de servicios es muy importante para dar la percepción de calidad ofrecida a un coste que permita alcanzar a un máximo de la población interesada. Para conseguirlo se necesita poder tener el equipo de personas que contribuyan a conseguirlo de la manera más eficaz posible. El usuario tiene distintas opciones en que escoger y por tanto, si no tiene lo que desea, lo busca en otros sitios. Hacemos de nuevo énfasis en las personas para conseguir tener buenos productos o servicios y en definitiva buenas empresas/organizaciones. Primero seleccionamos las personas antes de su incorporación, luego asumimos el papel de incorporarlas a una cultura y de formarlas en el conocimiento específico al puesto de trabajo. Estos pasos son vitales y en muchos casos no se les da la importancia necesaria. Se delega en otros el proceso de selección y de evaluación, se entra en procesos de elección por su coste inmediato, su evaluación y formación continuada entran en un proceso burocrático rutinario o, peor, se trata a la persona como un número o se valora al que no molesta o no detectamos a los que aportan o los solucionadores silenciosos de problemas,… Los criterios de evaluación son importantes. ¿Contratamos a las personas por su CV académico, por su CV profesional, por sus fracasos en tareas difíciles o por sus éxitos en tareas fáciles, por sus conocimientos de idiomas o sus conocimientos técnicos, por su carácter y actitud o por su aptitud, por su capacidad futura o por su resultado a corto plazo,…? Es un proceso importante, que debe ser meditado y pensado, y de alta responsabilidad. Grandes empresas como General Electric o Samsung en su momento han tenido que despedir mucha gente para poder sobrevivir y lo han hecho con éxito, y haciéndolo han salvado la empresa y miles de puestos de trabajo. ¿Podían haberlo previsto? Contratar es fácil pero despedir es doloroso a más de difícil e injusto. Recomendamos la lectura del artículo 8 Questions to Ask Before You Hire More Employees que trata sobre las preguntas que debemos hacernos antes de contratar a personas. Es recomendable que definamos bien lo que queremos y realmente necesitamos previamente. No vale hacer descripciones de puestos de trabajo que requieran a una supermujer o un superhombre para pagarles un salario bajo. Es importante que seamos claros y justos en el proceso de selección, que no hagamos perder el tiempo y que cuando contratemos a alguien seamos conscientes que estamos asumiendo una responsabilidad personal importante. Ello implica eliminar los mediocres, los que sólo cumplirán su trabajo a medias, y no prometer lo que no podemos prometer como la carrera profesional de futuro en la organización. Finalment,e explicar en la medida de lo posible al candidato seleccionado por qué no ha sido seleccionado de entre los distintos candidatos de la mejor manera posible. Él también tiene derecho a una compensación por el tiempo y esfuerzo dedicado. El proceso de selección de candidatos es una función vital para las organizaciones y para su futuro. La responsabilidad es o debería estar al máximo nivel en la empresa, sea ésta grande o pequeña. Es fácil contratar más y más personas pero debemos ser conscientes de las responsabilidades que asumimos al hacerlo tanto en organizaciones públicas como privadas mucho más allá de consideraciones de corto plazo o políticas.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Una ètica 2.0 per a un món 2.0?

    Una ètica 2.0 per a un món 2.0?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    16-09-2013

    El món 2.0 ha trencat fronteres i ha trencat els vells esquemes d’una societat estratificada. L’ètica, com a corpus normatiu que limita i endreça la conducta humana, es pot haver vist superada per l’esclat de les tecnologies socials. Però el món 2.0 té també límits ètics? Els ha perdut o són diferents?

    Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat. A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables. El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig. Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor… En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics? Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet? S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats? I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera… Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món. És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    L’ètica a les xarxes

    L’ètica a les xarxes

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    16-09-2013

    L’empara d’un suposat anonimat a les xarxes pot fer més evident la utilització d’aquestes per a males pràctiques difícilment punibles. Però segons Joan Brunet, periodista, “no calen codis ètics específics, sinó educar en la llibertat i en el respecte envers els altres per garantir comportaments ajustats en l’ètica”.

    Internet –la xarxa– ha contribuït a socialitzar la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials han donat ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal disposar d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma necessàriament l’ús ètic de la xarxa. Algú va dir que la xarxa és la gran ciutat virtual, i com a gran ciutat que és, de tot i força hi ha. Per analogia, les xarxes socials són les entitats, les organitzacions, els clubs als quals donen vida les persones que en formen part i que n’accepten les condicions d’ingrés que se’ls requereix. La diferència d’aquestes amb les entitats del món real rau en què en el món virtual ningú no comprova que qui s’hi apunta i n’accepta les condicions, sigui una persona física i real. En qualsevol cas, una vegada dins del ‘club virtual’ el nou ‘soci’ es podrà valer de totes les possibilitats de relació que la ‘seva’ xarxa social li ofereix…, i no –com bé deia la meva àvia— aquest ús serà sempre a fi de bé. I és que sota l’empara d’un suposat anonimat cada vegada més relatiu, qualsevol individu pot utilitzar la xarxa social malèvolament difonent opinions i/o continguts que en ocasions fins i tot poden ser susceptibles de vulnerar drets fonamentals de la persona, com per exemple els relatius a l’honor i a la intimitat, d’entre d’altres. Es tracta de males pràctiques que són difícilment perseguibles, com també ho són les actuacions d’aquells individus que en la vida real se senten valents només quan es mouen emparats per la massa. El comportament de les persones no varia pel sol fet de moure’s en una societat física o fer-ho en la ciutat virtual que la xarxa és. Els fonaments ètics de cadascú són l’ADN dels valors que impregnen –o no— a cada persona. Només la formació i l’educació en la llibertat i en el respecte envers els altres pot garantir, també en les xarxes socials, comportaments ajustats a l’ètica. I és que el món virtual i el món real són avui indiscernibles. Societat i xarxes socials són fonamentalment líquides i les fronteres difoses. És així com parlar d’ètica a les xarxes socials és fer-ho d’ètica a la societat en el seu conjunt, i dels seus individus en particular. Destriar gra de la palla en quant a bones pràctiques no és una tasca fàcil a la vida real. Menys ho és encara a la xarxa i a les xarxes socials en les que les males pràctiques malauradament tendeixen a créixer. També ho deia la meva àvia: no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No hi ha pitjor comportament al món real i al món virtual que el que practiquen persones sense escrúpols. Mentre la societat no eduqui més en els valors –com ara la llibertat, la igualtat, la justícia, el diàleg, el sentit crític, el respecte a la diversitat, a l’honor, a la diferència…–, els comportaments ètics tant en el món real com en el virtual continuaran limitats a aquells individus que s’hi sentin identificats i compromesos. No es poden demanar peres a l’om. No podem esperar que tothom faci un ús ètic de les oportunitats que la xarxa ofereix si la societat mateixa està mancada d’aquests valors. Al cap i a la fi possiblement ens sobren codis ètics i ens manquen les actituds individuals i col•lectives capaces de reprovar les males pràctiques sigui en l’àmbit social que sigui, real o virtual.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevistas de Trabajo: Punto de vista del que busca trabajo

    Entrevistas de Trabajo: Punto de vista del que busca trabajo

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    12-09-2013

    Alexandre Blasi i Jordi Garcia apunten a un seguit de reflexions i recomanacions sobre els processos de selecció des de diferents punts de vista. Aquest primer article parla des de la perspectiva del que busca feina.

    Se suelen citar dos frases relativas a las personas y la relación con su empleo. Una hace referencia directa a la persona cuando dice que ésta toma dos grandes decisiones propias con relación a la organización que son la de entrar y la de salir (aunque en los tiempos actuales la salida puede ser impuesta). La otra es que el principal capital que tienen las organizaciones son las personas y sus conocimientos individuales. Uno afecta a la persona que busca trabajo y la otra a la organización. Hoy trataremos el primero y lo haremos en base a casos reales. Decidir incorporarse a una organización es asumir que una vez dentro tendremos que aceptar una serie de condiciones, escritas o no, que ignorábamos. Naturalmente si estamos sin trabajo aceptaremos (casi) cualquier empleo, pero existe el riesgo que el entrevistador lo puede detectar fácilmente y ante las muestras de aceptar todo y/o de nerviosismo, aumentan las probabilidades de no ser elegidos por mostrar inseguridad o ser un empleado con poca continuidad. Primera recomendación: prepararse bien las entrevistas. Es normal estar nervioso y más si necesitamos el trabajo, pero evitemos que las emociones nos dominen. Una buena preparación personal permite transmitir una impresión positiva y favorable al entrevistador. Para saber orientar la entrevista conviene tener la información previa de la empresa, y si es posible de los anteriores ocupantes del puesto de trabajo. Conocemos el caso de un puesto de alta dirección cuya media de rotación era de 2 años. No nos debería sorprender que al siguiente candidato le sucediera lo mismo. En otra oferta para un director de I+D , el candidato provenía del ambiente doctoral universitario exclusivamente y no tenía ni una corbata. Se informó de que el entrevistador era muy formal por lo que decidió comprarse un traje completo, corbata incluida para la entrevista, y de este modo predispuso favorablemente al entrevistador. Luego pudo demostrar sus conocimientos técnicos, para finalmente ser seleccionado por su don de gentes, capacidad de liderazgo y de comunicación prioritariamente a sus conocimientos técnicos. Segunda recomendación: humildad. ¿Por qué no soy el elegido? En un proceso de selección es posible que se preseleccionen 100 o 200 personas para una sola plaza. Lo más probable es que no seamos ni finalistas. Hay formas de comunicar el descarte mejor que otras, como en un caso en que al candidato le dijeron “eres la persona ideal por formación, por idiomas, por experiencia y por conocimientos,…, pero eres demasiado mayor” ¡¡¡El candidato tenía 43 años y los que hacían la entrevista 30!!! Se debe aprender a remontar estas situaciones y estar preparado para la siguiente. Tercera recomendación: aprender a conocerse a uno mismo. En función del puesto de trabajo se recomienda modular la información que el candidato transmite procurando presentar al entrevistador las cualidades que el puesto de trabajo requiere. En otras palabras más simples, debemos aprender a “vendernos” ya que somos lo mejor que tenemos. No se debe mentir porque un buen entrevistador lo detecta y lo más normal es que no seamos escogidos. Pero no necesariamente se debe decir toda la verdad literalmente y sÝ se puede o debe intentar esquivar que la conversación vaya hacia aquello que nos puede perjudicar. En una ocasión un aspirante a un puesto de dirección se quedó mudo cuando le preguntaron cuáles eran sus defectos, no tenía la respuesta preparada y además temía que según lo que contestara lo pudiera perjudicar. En la siguiente entrevista ya la tenía, “soy adicto al trabajo (workalcholic)”, lo que tenía connotaciones positivas y negativas. En otro caso el entrevistador notaba que el candidato le ocultaba alguna información de situación personal y llevó la entrevista al límite porque, salvo esto, el candidato le gustaba. Al final “confesó” que había estado un año tocando la guitarra en el metro de ParÝs, que acababa de regresar y que no tenía trabajo y salió convencido de la entrevista de que no sería elegido. Cuando se le confirmó que era la persona elegida para un departamento de I+D por sus cualidades de serenidad, su creatividad, su madurez,…, y finalmente por sus conocimientos, no se lo creía. Cuarta recomendación: Tener la mejor predisposición y apertura de mente. Hay muchas pruebas selectivas y también muy buenos entrevistadores que saben ver más allá de lo que el entrevistado desea. No hay que tenerles miedo pero debemos ir preparados, puesto que un tema importante es la actitud que transmitamos sea el nivel de puesto de trabajo que sea. Por ejemplo, en un proceso de selección para trabajadores de línea de producción de electrónica de consumo, la entrevista consistía únicamente en una prueba de habilidad manual. Al candidato se le dejaban unos 50 clips de diferentes tamaños, formas y colores y se le pedía que los clasificara según su mejor criterio, sin reglas ni ninguna otra instrucción. La reacción ante una situación de este tipo, ver cómo lo hacía, su habilidad manual, criterios que seguía,…, permitió la creación de una de las mejores plantillas de la multinacional. Quinta recomendación: No siempre quien te quiere te hará reír. Ocurrió en una entrevista para la selección de un puesto de dirección. Era la última entrevista con los altos directivos de la empresa antes de la decisión final. La candidata había percibido que ella era la persona elegida y estaba confiada. Uno de los directivos tomó la palabra y le dijo que la iba a convencer de que el puesto de trabajo no le convenía y empezó a explicitarle las dificultades que había tenido el antecesor en el puesto de trabajo, la dureza del entorno y la dedicación que el puesto tenía, en particular para una mujer. Mantuvo la calma exteriormente, posteriormente indicó que la había hecho dudar en aceptar el puesto, pidió unos minutos de reflexión y finalmente manifestó que aceptaba el reto. Con el tiempo agradeció la franqueza del entrevistador pues no se sintió engañada al enfrentarse a la situación real. Recomendación final: Cada empresa u organización es distinta. Del mismo modo que cada persona es distinta cada empresa es distinta. Insistimos de nuevo en que las entrevistas deben prepararse, modular la comunicación en función del puesto de trabajo y de la persona que tenemos enfrente, conocer toda la información previa posible, hacer preguntas, adaptarse pero no humillarse, tener serenidad y mantener la calma, estar abierto y aceptar que no necesariamente seremos los elegidos. Recordemos las dos frases relativas a las personas y su relación con empleo. La que hace referencia directa a la persona cuando dice que ésta toma dos grandes decisiones propias con relación a la organización que son la de entrar y la de salir (aunque en los tiempos actuales la salida puede ser impuesta). La otra es que el principal capital que tienen las organizaciones son las personas y sus conocimientos individuales. Uno afecta a la persona que busca trabajo y el otro a la organización. Hoy hemos tratado el primero.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ètica a les finances

    Ètica a les finances

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    02-09-2013

    Àngel Pes, subdirector general de CaixaBank i president de la Red Española del Pacto Mundial, afirma que la solvència i la honestedat són els dos pilars fonamentals de l’ètica en l’activitat financera. I defensa una conducta responsable per a la viabilitat econòmica a llarg termini.

    El diner és un dels béns públics més universals en les societats modernes, ja que és el principal mitjà per acreditar la solvència econòmica de les persones, físiques i jurídiques. Aquesta funció, que el diner té gairebé en exclusiva, li dóna un rol decisiu en el desenvolupament de les relacions mercantils, que poden ser tan senzilles com ara pagar la compra al supermercat de la cantonada de casa o tan complexes com l’operació corporativa més sofisticada que hom pugui imaginar. La funció social dels bancs consisteix en administrar aquest bé públic que anomenem “diner”. Els bancs s’encarreguen de guardar i retribuir els diners dels estalviadors, de facilitar-lo als inversors mitjançant el crèdit, de garantir la fiabilitat del sistema de pagaments -validar els xecs, els pagaments amb les targetes de crèdit, gestionar els rebuts i les factures que es giren entre compradors i venedors d’una infinitat de productes i de serveis- d’avalar les empreses privades davant de l’Administració Pública, quan aquesta actua en una transacció econòmica, i de fer operatives les decisions de política monetària que adopten les autoritats corresponents; en el nostre cas el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu. Aquest conjunt de funcions converteix el sistema financer en una peça fonamental per al funcionament fluid de l’economia d’un país. Els bancs obtenen els beneficis corresponents per la labor que realitzen, a canvi dels quals se’ls exigeix l’imperatiu ètic que han de complir els administradors: no malbaratar allò que administren, en aquest cas el bé públic “diner”. Confiança A més de complir els requeriments legals, els bancs han d’inspirar confiança per desenvolupar amb èxit la labor que la societat els confia; i les persones confiem en les entitats que actuen d’acord amb l’ètica de la l’activitat financera, la qual es sustenta en dos pilars bàsics: la solvència i l’honestedat en el tracte amb els clients, per aquest ordre. El primer, el més important encara que no sigui suficient, depèn de la qualitat de la gestió; els bancs que generen prou beneficis per atraure el capital que n’assegura la solvència, compleixen un requisit imprescindible per respectar l’ètica de les finances. La variable crítica per aconseguir-ho és la gestió prudent del risc, ja que la major part dels diners que arrisca un banc en les seves operacions de crèdit o d’inversió pertanyen als seus clients estalviadors. En aquest sentit, quan atribuïm la crisi financera actual a la manca d’ètica de les entitats financeres critiquem, amb raó, la lleugeresa amb què algunes varen assumir riscos, molt superiors a la seva capacitat per absorbir les pèrdues que es podien generar amb aquelles operacions. Per aquest motiu, quan aquelles s’han produït, a més de provocar la fallida de les entitats menys curoses, han obligat el govern a posar milers de milions d’euros per evitar la crisi de confiança i el col•lapse de tot el sistema. El segon pilar de l’ètica bancària, l’honestedat en el tracte amb els clients, és el complement necessari per qualificar d’ètica una entitat financera solvent. L’honestedat en banca implica que l’assessorament als clients atengui en primer lloc els interessos d’aquests. Per complir aquest requisit l’entitat ha de garantir que els seus empleats tenen el coneixement adequat dels diferents productes financers que ofereixen i l’experiència suficient per entendre les necessitats del client, en funció de la seva cultura financera i de les circumstàncies en què es troba. Aquest pilar també ha fallat aquests darrers anys, tal com demostren les participacions preferents, per exemple, que en alguns casos s’han venut a clients que no entenien bé el risc del producte o bé, per les seves circumstàncies, no els convenia adquirir-les. No obstant això, els judicis ètics han d’avaluar cas per cas i entitat per entitat; mai no poden ser generals. No es pot desqualificar globalment el sector financer perquè hi ha entitats que han actuat bé, aguanten la intensitat i la duració de la crisi i si han comès errors han ofert solucions raonables per preservar els interessos dels clients. Responsabilitat Corporativa (RC) Juntament amb les responsabilitats específiques com a entitats financeres, els bancs comparteixen les que els correspon com a empreses. El compromís d’aquestes amb la societat es recull en el concepte de Responsabilitat Corporativa, que avalua la conducta de les companyies en relació al medi ambient, a l’impacte que produeix la seva activitat en la societat i al funcionament dels seus òrgans govern. (ESG segons les sigles angleses d’aquests àmbits). Durant els darrers vint anys, al mateix temps que creixia l’economia global, s’han desenvolupat iniciatives internacionals per tal d’establir uns criteris d’actuació responsable, aplicables en tot el món, als que les empreses es poden adherir voluntàriament. Crec que la iniciativa més destacada és el Pacte Mundial, impulsat per Nacions Unides, que des de l’any 2000 promou l’adhesió de les empreses a deu principis, agrupats en quatre apartats: relacions laborals, drets humans, medi ambient i anti-corrupció. Desenvolupar una política de responsabilitat corporativa forma part de l’ètica empresarial, i la forma més natural de fer-ho és adherir-se a iniciatives com ara el Pacte Mundial. A tot Espanya hi ha més de 2000 firmants d’aquesta iniciativa, un dels quals és CaixaBank, que des de l’any 2012 ha assumit la Presidència de la Red Española del Pacto Mundial per contribuir a estendre aquesta iniciativa. A més de respondre a un imperatiu ètic, el comportament responsable és una condició necessària per a l’èxit de l’empresa a mitjà i llarg termini, ja que la seva reputació depèn en gran mesura del compromís que demostra amb la societat a la qual ven els seus productes o serveis. En definitiva, en una economia global, la reputació de l’empresa cada cop és més important per obtenir la confiança dels clients, i un comportament coherent amb els principis del Pacte Mundial contribueix de forma decisiva a aconseguir-la.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Finances i ètica: una relació imprescindible

    Finances i ètica: una relació imprescindible

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    02-09-2013

    Joan Cavallé, director general de Caixa d’Enginyers, afirma en el seu article que “unes finances realment eficients assoliran el seu paper dins de la societat i serviran com a impulsor per sortir de la crisi”. I en aquest sentit, destaca el paper de les cooperatives de crèdit per assolir aquest objectiu.

    Ha estat acceptat per bona part dels agents econòmics que l’actual crisi econòmico-financera –la qual té en les economies avançades la seva major expressió– ha estat originada per una crisi de valors, fet que ens porta directament a l´arrel ètica de la crisi. La definició d’ètica al Webster assenyala que són els principis morals o valors que governen o distingeixen una particular cultura o grup. Indica, així mateix, que és la branca de la filosofia que tracta dels valors relatius a la conducta humana en relació a la correcció/incorrecció de certes accions i a la bondat/no bondat dels motius i fins d’aquestes accions. Al llegir ambdues definicions ens adonem de l’obvietat de l’afirmació: aquesta és una crisi de valors. I certament ens en adonem que això es fa encara més evident quan parlem de les finances. Podem dir, doncs, que la manca d’ètica (i conseqüentment de valors) ha conduit a la crisi actual, tant en la seva vessant econòmica com financera? La resposta es SÝ! I a més podríem afegir que la manca de valors en les finances ha coadjuvat a la crisi econòmica, atesa la rellevància de les finances en el desenvolupament de l’activitat econòmica i el cost social que ha representat per al contribuent el rescat del sistema financer, el qual s’ha fet necessari per evitar el col•lapse econòmic. Cal entendre, però, que les finances no són autònomes de la realitat/context de valors de la societat en el seu conjunt i, per tant, tampoc seria de justícia considerar els financers com els causants únics de la crisi. És evident que en els darrers 30 anys (període en el que considerem s’ha incubat el virus de la crisi actual) la lògica de la maximització de tot (beneficis, dimensió, globalització, consum, etc.) ens ha portat a una pèrdua constant de la força dels valors com a paràmetres de reconeixement social i econòmic, mentre que els aspectes més mercantils han anat ocupant progressivament més l´espai de rellevància. De forma subtil, però implacable, s’han anat desenvolupant poderosos factors autodestructius de bona part de les empreses financeres. Certament, hom pot afegir que la societat ha anat desenvolupant iniciatives encaminades a resoldre/mitigar els efectes negatius del nou paradigma financer i econòmic: Responsabilitat Social Corporativa, Codis de Bon govern, Basilea II, Basilea III, directives de protecció dels consumidors, Inversió Socialment Responsable, etc. La regulació és condició necessària per atorgar una dimensió en valors a partir de la seva incidència en com es fa el negoci, però també podem considerar que no és condició suficient (i la prova és la pròpia crisi) si no s’actua en la base del reconeixement empresarial, que en tants casos està focalitzat, fonamentalment, a la consecució del màxim benefici a curt termini. El què, el com i el perquè són les bases que defineixen una empresa/sector/economia, i sobre elles ens cal construir una “moral” econòmica que ens atorgui aquesta dimensió ètica a les finances. És el mateix que dir Missió, Visió i Valors, que tots coneixem, però cal desenvolupar mètriques que connectin variables quantitatives i qualitatives i situar-les a l´agenda de la gestió. És evident que unes finances realment eficients, que serveixin a la societat i als seus stakeholders, desenvoluparan les seves funcions econòmiques bàsiques, és a dir, canalitzar l´estalvi cap a la inversió, garantir el correcte funcionament dels sistemes de pagament i gestionar els riscs de l’economia generant valor i, per tant, les finances assoliran el seu paper com a impulsor per sortir de la crisi. Les Cooperatives de Crèdit són entitats de base social amb la missió de contribuir al desenvolupament d’aquesta i estan molt arrelades en els valors de la seva base. Per això els principis de confiança i proximitat als seus usuaris, l’especificitat de la governança cooperativa, la resiliència i no recerca del màxim benefici econòmic com a factor únic de presa de decisions, i la seva implicació social mitjançant el fons d´educació i promoció (el qual s´obté dels beneficis generats) fan de les Cooperatives de Crèdit entitats que, tal com ha posat de manifest recentment el Parlament Europeu, han donat proves convincents de la seva “solidesa”, fins i tot en els moments més difícils de la crisi, gràcies al model de governança, autosuficiència i gestió per a la creació de valor amb perspectiva no sols de curt termini sinó, en especial, a llarg termini. En la recerca d’una superació de la crisi és fonamental recuperar l’essència ètica de les entitats financeres. Existeixen diferents models i formes de fer finances i, d’ésser tots ells igualment vàlids, cal evitar esquemes reduccionistes en torn a un sol model. I en una societat plural, moderna, global –però també local– és imprescindible cultivar la diversificació de models corporatius i ser conscients de l’aportació que cadascun d´ells realitza a la societat i, en aquest sentit, és –per a qui aquí escriu– inqüestionable el paper que les cooperatives han de seguir actuant per assolir quelcom que en el món de les finances havíem perdut i que està en l´agenda: la permanent meta de l’estabilitat financera.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    ENTREVISTES ALS FINALISTES DE LA NIT DEL CERCLE 2013

    ENTREVISTES ALS FINALISTES DE LA NIT DEL CERCLE 2013

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    02-09-2013

    En motiu de la III Nit del Cercle, entrevistem els representants de les tres empreses candidates al Premi Nit del Cercle 2013

    Entrevista al Sr. Jordi Rubiralta President del Grup Werfen, al qual pertany l’empresa Biokit Internacionalitzar l’activitat és una opció no trivial però indispensable ja que permet créixer el negoci amb criteris geogràfics, diversifica i mitiga els riscos associats a una àrea específica, justifica les importants inversions en I+D i innovació necessàries per mantenir la competitivitat i exposa la companyia a requeriments de màxima exigència que impulsen els processos de millora continua. Llegeix l’entrevista completa Entrevista al Sr. Manel Xifra President de Comexi Group La indústria catalana només tindrà futur si opta per l’excel•lència. Però l’excel•lència no és possible sense un compromís ètic més enllà de la legislació existent. En aquest àmbit, doncs, tenim el gran repte de transformar la indústria amb la finalitat d’adaptar-la a la societat sostenible del futur i tant la innovació com la RSC en seran les principals eines d’actuació. Llegeix l’entrevista completa Entrevista al Dr. Antoni Esteve Membre del Consell d’Administració d’Esteve La competitivitat i creixement passen ineludiblement per la promoció del coneixement i la investigació com a generadora de riquesa en el seu sentit més ampli. En aquest sentit, com a empresa i com a país, serem competitius si som capaços de seguir apostant per aquest coneixement, fomentant-lo i exportant-lo allà on se’l reconeixi. Llegeix l’entrevista completa

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    BREAKFAST AMB EL DR. JOSÉ JERÓNIMO NAVAS

    BREAKFAST AMB EL DR. JOSÉ JERÓNIMO NAVAS

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    17-07-2013

    El Dr. Navas, en el marc del Cicle e-health, va reclamar més esforç en innovació no farmacològica, ja que és on Espanya hi té un fort potencial de desenvolupament.

    El passat 10 de juliol, en el marc del Cicle e-health, vam celebrar el Breakfast amb el Dr. Navas, gerent de l’hospital Vall d’Hebron que compta amb una llarga trajectòria de gestió hospitalària i recerca en el camp de la biomedicina. L’acte, que es va celebrar a la sala de reunions de l’Edifici dels Til•lers del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Jordi Marin, exvicepresident del Cercle per al Coneixement i responsable dels Breakfasts. La ponència titulada “La recerca biomèdica a l’hospital universitari Vall d’Hebron” va ser seguida per una vintena d’assistents provinents, sobretot, del món acadèmic. Amb un pressupost (el 2012) de 580.310.000€ i una ocupació de 7.000 persones, l’hospital Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya i el cinquè hospital del món en transplantaments de pulmó. “Una gran estructura productiva és un input molt important per a la recerca biomèdica” va afirmar el Dr. Navas. L’hospital Vall d’Hebron és el segon hospital del rànking espanyol en producció científica i el primer en assajos clínics. Dels 1.000 metges que treballen a l’hospital, 370 estan involucrats en projectes d’investigació i els articles publicats amb més impacte són sobre innovació hospitalària. Sobre aquest aspecte, el Dr. Navas va reclamar més esforç en innovació no farmacològica, ja que és on Espanya hi té un fort potencial de desenvolupament. “ El 95% dels recursos que es destinen a innovació són per a innovació farmacològica. No obstant, la indústria del nostre país no té capacitat per aprofitar aquestes inversions i aconseguir resultats positius a escala internacional. En canvi, tenim indústries molt competitives que podrien aconseguir grans resultats en innovació no farmacològica (equipaments, dispositius, etc.) i no ho aprofitem”. El Dr. Navas també va fer referència als reptes que han de fer front els hospitals públics del nostre país: la crisi econòmica, la transformació de l’ICS, la creixent competitivitat en el sector sanitari, els canvis socials (el 7% de la població pateix una malaltia rara i aquestes són la quarta causa de demanda hospitalària), les expectatives creixents de la ciutadania, etc. Aquest context reclama més eficiència i competitivitat i innovació integral, des dels processos de gestió fins a la diagnosi, la tecnologia i l’assistència, per tal d’oferir al pacient el benefici del coneixement més avançat.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Visita a la fàbrica d´Audi Q3

    Visita a la fàbrica d´Audi Q3

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    05-07-2013

    Socis de la SEBAP i del CTecno visiten la fàbrica de l’Audi Q3 a les instal·lacions de la factoria de SEAT a Martorell.

    El passat dimarts 2 de juliol, la comissió Cercle per al Coneixement, la Comissió de Tecnologia de la SEBAP i el CTecno vam visitar les instal•lacions de SEAT a Martorell, on ens va rebre el Sr. Ciríaco Hidalgo, director de Relacions Institucionals de SEAT. A la visita hi van assistir una trentena de persones provinents del sector tecnològic i empresarial, entre les quals hi havia el Sr. Joan Majó, president del Cercle per al Coneixement, el Sr. Josep Miquel Piqué, president de la comissió de Tecnologia i representant del CTecno, i el Sr. Lluís Carulla, president d’Agroalimen, entre d’altres. Les instal•lacions de SEAT Martorell ocupen un espai de 3 milions de metres quadrats on hi treballen 15.000 persones, 1.000 de les quals són enginyers. Les vendes del 2012 han estat de més de 300.000 unitats, s’han facturat 6.000 milions d’euros i s’han invertit més de 652 milions d’euros en R+D+i, convertint la companyia en el segon inversor industrial d’I+D del conjunt d’Espanya. Segons el Sr. Hidalgo, l’eficiència i la sostenibilitat són valors clau de l’estratègia empresarial i, en aquest sentit, ens va presentar els models de cotxe electrònic amb els que està treballant SEAT. Durant el recorregut, vam poder visitar el taller 6 de xapisteria de l’Audi Q3 i el taller 9 de muntatge del mateix model de cotxe, el primer de gama alta que fabriquen a la factoria de Martorell, com a exemple del funcionament de la fàbrica SEAT al Vallès. En tota la fàbrica hi ha més de 2.400 robots que funcionen amb un complex sistema de sensors i hi treballen 10.000 persones, duent a terme funcions de neteja, de manteniment, de qualitat i de millora per oferir un producte eficient i de qualitat.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits