Un dels trets que ha caracteritzat sempre la ciutat de Barcelona i els seus habitants ha estat el caràcter emprenedor, degut a ser una ciutat oberta al mar. Abraçar la confluència entre diferents móns, doncs, pot ser una palanca cap al coneixement, va apuntar Cristina Salvador. La creativitat és experimentar diferents maneres de relacionar-se, d’interaccionar amb diferents disciplines. Tal i com deia Jorge Wagensberg, la innovació és en la hibridació.

En aquest sentit, Alberto Guijarro va afegir que per eixamplar la cultura a la ciutat hem d’estar molt atents a allò que passa als barris, hem de sortir del centre. El motor de canvi i transformació és a la perifèria, allà on s’han instal·lat els nouvinguts, amb noves maneres de fer i d’entendre el món.

Al seu torn, Gabriel Jené va afirmar que la ràpida carrera que ha hagut de fer Barcelona per situar-se en poc més de vint anys al grup de les grans ciutats del món, juntament amb Londres, Berlin i París entre d’altres, l’obliga actualment a reinventar-se. Aquest canvi l’ha de liderar la societat civil, teixint una gran complicitat  entre el sector públic, el teixit empresarial i les universitats.

Jaime Gil de Biedma deia que el poema naixia d’una imatge, a Juan Marsé li arribava la inspiració a través dels aventis, les històries de carrer, per a Rosa Montero l’espurna de la creativitat era una constel·lació al cel i per a Carme Riera és una anècdota amb la que topa de manera espontània i a partir de la qual comença a teixir-ne una història.

Un cop immersa en el procés de creació d’una novel·la, l’escriptora confessa que viu en dos mons paral·lels, el real i el fictici. “Entre els bojos i els escriptors hi ha una frontera molt fina”, afirma Carme Riera. No obstant, els dos mons s’entrellacen. Els personatges d’una novel·la es construeixen amb elements de la realitat que l’autora posa a disposició de la ficció. Com per exemple va fer Gabriel García Márquez quan escrivia Cien años de soledad, que va inspirar-se en el vol dels llençols blancs estesos al terrat perquè Remedios la Bella levités.

Preguntada per si un creador neix o es construeix, l’escriptora ha dit que, per una banda, ha d’existir una certa traça, una habilitat inherent en la persona. Però per l’altra, hi ha d’haver un context cultural, de tradició familiar i, sobretot, una educació que treballi per desenvolupar la imaginació i que aquesta esdevingui un instrument fi capaç de reflectir les emocions més subtils i les reflexions més profundes jugant i cercant les paraules precises.

Carme Riera ha carregat contra el sistema educatiu actual, que ha eliminat la literatura i les humanitats del currículum dels ensenyaments reglats. “La literatura desapareixerà i només quedarà el bestseller”, ha sentenciat. No obstant, Carles Duarte, president del CONCA, ha precisat que l’ésser humà sempre ha tingut la necessitat d’explicar històries a través de la paraula. I en aquest sentit, l’escriptora ha recordat Octavio Paz que deia que la poesia (literatura) serveix per recordar el que som. Qui no llegeix no recordarà qui som: criatures finites abocades a l’amor, la mort, la naturalesa, que busquen un món millor.

“El procés d’una creació musical és una lluita frenètica i literal contra el temps perquè a mesura que concretes la idea original, poètica, el misteri percebut s’esvaeix”, explica Benet Casablancas a la conversa que vam mantenir amb ell a la seu dela Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (Sebap) dins del cicle Procés creatiu. Definir la forma d’una peça musical, l’arquitectura que permet expressar l’emoció percebuda pel compositor, és la part més important i la que planteja més dificultats específiques, però “quan escrius la primera nota, sents un punt d’alleujament. No obstant, cal estar alerta”, assegura Benet Casablancas, “de no perdre la força, la pulsió, el sentiment que has experimentat i has volgut plasmar”.

Benet Casablancas, tal i com el defineix Carles Duarte, president del CONCA, no actua senzillament empès per la mera experimentació, transgressió com a element definitori. Sinó que la seva obra projecta un coneixement precís, complet i minuciós. Pel compositor Casablancas, “la música és una arquitectura en el temps” i, com en el camp de l’arquitectura, calen càlculs matemàtics per definir la composició, les càrregues i la distribució i fer intel·ligible la forma de l’art per acabar trobant l’empatia d’algun interlocutor. No obstant, confessa el compositor, “hi ha vegades que tot i haver acabat una obra des de la raó, intueixes que hi manca alguna cosa, la peça t’interpel·la”.

L’obra de Benet Casablancas es confronta amb les inquietuds, anhels i pulsions dels seus contemporanis, de l’ésser humà d’avui, però no ho fa mai ignorant el bagatge de segles de cultura. El compositor sovint dialoga amb altres llenguatges artístics per trobar la inspiració. Un quadre de Rothko on les tonalitats, proporcions i transicions el van conduir a escriure’n una melodia; el poema de J. V. Foix Jo tem la nit que el compositor va musicar estirat, tal i com així ho expressa, per la lletra; el Hamlet de Shaskpeare, autor que sempre l’ha commogut per la barreja de tendresa infinita i crueltat; entre d’altres exemple.

Preguntat per si el bon creador neix o es construeix, Benet Casablancas ha respost que cal un entrenament, un reconeixement i un esforç com a societat per integrar la presència natural de la música a la vida social i cultural a diferents nivells per adquirir i desenvolupar sensibilitats que potenciïn el desenvolupament artístic de la música. En aquest sentit, ha citat el proverbi de Goethe: “no podeu mediatitzar en l’experiència estètica perquè la pròpia obra artística ja és un missatger de lo inefable. Però a mesura que hi poseu esforç, serà retornat amb escreix”.