Estem immersos en una nova era, la dels tipus d’interès baixos, conseqüència sobretot de “la transformació econòmica i social profunda lligada a l’envelliment de la població i al canvi tecnològic, dos factors que han pressionat a l’alça l’estalvi i han disminuït la propensió a la inversió”, va afirmar Oriol Carreras. Degut al fort endeutament públic de les economies desenvolupades i a les grans demandes de democratització de les institucions, pot ser que en aquesta nova era haguem de “tornar a defensar la independència dels bancs centrals”, que ha permès una de les etapes de més estabilitat i progrés econòmic, va sentenciar Oriol Aspachs.

En el context actual —de tipus d’interès baixos, baixa inflació i creixement econòmic—, cal esperar menys marge de la política monetària quan l’economia comenci a desaccelerar. En aquest sentit, Javier García-Arenas va apuntar algunes alternatives que poden implementar els bancs centrals. La primera és mantenir el tipus d’interès com a eina principal i redefinir l’objectiu d’inflació. No obstant, aquesta opció pot generar pèrdua de credibilitat del banc central si l’objectiu no es pot assolir finalment, com ha passat al Japó. La segona alternativa és la que s’ha aplicat des de després de la crisi financera del 2008, que consta en mantenir els objectius actuals i incorporar mesures no convencionals (comunicació i polítiques de balanç, com les compres d’actius), que tampoc són exemptes de límits, com els desequilibris financers que se’n poden derivar i la credibilitat dels inversors. Arribats a aquest punt, Javier García-Arenas va llençar a l’aire el debat existent: l’estabilitat financera hauria de ser un objectiu en si mateix dels bancs centrals?

En el torn de preguntes, es va qüestionar la sostenibilitat dels tipus d’interès baixos per a l’economia, en un context de baixa productivitat i elevat endeutament públic. “És cert que en època de recessió hi ha perill que s’enfili la prima de risc”, va afirmar Oriol Aspachs, però cal ressaltar que l’escenari central als països desenvolupats no és alarmant, amb un “desapalancament corporatiu i un deute públic mínimament raonable”. 

“CaixaBank Research és actualment una de les institucions que genera més coneixement econòmic del nostre país i que, a més, ho fa amb una clara voluntat de divulgació” va afirmar Martí Parellada a l’inici de l’acte. Amb l’objectiu de compartir aquest coneixement i encarar els reptes de present i futur, les dues institucions hem sumat esforços per presentar conjuntament l’Informe Mensual – Dossier, publicació periòdica que analitza la conjuntura econòmica espanyola, europea i internacional, aprofundint en cada edició en una temàtica clau de l’actualitat.

L’impacte de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, el Brexit i la política italiana són tres dels factors més rellevants d’incertesa per al 2019. No obstant, Enric Fernández va voler enviar un missatge d’optimisme, predint un creiexement econòmic global del 3,5% per al 2019. Tot i que els factors d’incertesa esmentats formen part d’un corrent general i estructural que és l’auge dels populismes arreu, els economistes treballen amb uns escenaris on el sentit comú predomina.

En aquest sentit, pel que fa a la guerra comercial, creuen que existeix marge d’acord de cara a les eleccions presidencials del 2020 als EUA, tal i com s’intueix després dels 90 dies de treva pactats en la cimera del G-20 celebrada a Argentina. Pel que fa al Brexit, tot i que la probabilitat que els economistes atorguen a l’aprovació de l’acord actual entre el Regne Unit ila UEés del 50%, l’escenari que guanya pes no és el d’una sortida desordenada, sinó un Brexit en diferit (que el regne Unit retiri l’article 50 i que hi hagi més temps per negociar l’acord). I finalment, pel que fa a la política italiana, ja hi ha indicis d’una rebaixa de les tensions entre Itàlia ila Unió Europea, fet que demostra l’opció del govern italià a ser pragmàtic i no arriscar-se a fomentar encara més la inestabilitat financera i la conseqüent crisi de l’economia domèstica.

No obstant, cap a finals de l’any vinent i a principis del 2020, s’espera una desacceleració de l’economia dels Estats Units deguda a l’extinció de l’efecte de l’impuls fiscal i la normalització de la política monetària. A més, tal i com va indicar l’economista Clàudia Canals, la Xina fa anys que està immersa en un canvi de model productiu més centrat en el consum intern i els serveis que, segons els experts, pot comportar un creixement menor, més sostenible però susceptible a desequilibris econòmics; i que sumat a les tensions financeres de l’economia emergent més important del món i la segona potència econòmica mundial pot fer trontollar l’economia mundial.

En el seu torn, Oriol Aspachs va parlar d’Europa i, més concretament, d’Espanya. Tot i que les perspectives són moderadament optimistes, amb una previsió del creixement europeu lleugerament per sota del 2%, cal treballar per fer front als reptes socials, macroeconòmics i financers per lluitar contra l’auge dels populismes, que és la principal causa d’incertesa i un factor important de desacceleració econòmica. En aquest sentit, el director de macroeconomia i mercats de Caixabank Research va ressaltar la necessitat de millorar el mercat laboral per impulsar un creixement inclusiu de tota la zona euro. Per altra banda, centrant-se en Espanya, tot i ressaltar que per primera vegada en les últimes dècades el país creixia alhora que corregia desequilibris financers, va emfatitzar en desenvolupar mesures per millorar la competitivitat i la productivitat i seguir treballant per reduir el deute públic i el deute extern.

Andreu Domingo va començar la seva intervenció denunciant l’expulsió de la veritat del camp polític, tal i com ja havia anunciat que passaria Annah Arendt durant la Guerra del Vietnam, quan la teoria del joc va substituir la realitat que vivien els comandaments al camp de batalla. Actualment, degut a la Globalització i la concentració dels mitjans de comunicació, entre d’altres factors, “el poder polític ha instrumentalitzat la demografia per projectar futurs distòpics i generar discursos de por entre la població amb l’objectiu que s’accepti la imposició de mesures contra el bé comú”.

Una d’aquestes falsedats més antigues és la catàstrofe Malthusiana, que ha anat variant amb el temps. Després de la Segona Guerra Mundial, es va estendre entre els països desenvolupats la temor d’un augment explosiu i descontrolat de la població mundial que comportés l’esgotament dels recursos del planeta. En aquest sentit, Iñaki Permanyer ha estudiat el creixement poblacional en relació a l’evolució de la producció d’aliments, l’esperança de vida i el PIB per càpita mundial, entre d’altres. Tots els indicadors demostren que, tot i que el creixement de la població ha augmentat exponencialment des del segle XIX, la pobresa en termes absoluts ha disminuït com també la fam al món. En relació a aquest darrer aspecte, el problema no ha estat la manca de producció d’aliments sinó la seva distribució. Segons l’investigador Permanyer, les causes de no haver caigut en el parany Malthusià han estat la innovació tecnològica, l’accés a l’educació i la urbanització de la població. Tot i que també ha advertit dels reptes que planteja l’augment de la població en relació a la sostenibilitat mediambiental i la distribució de la riquesa, per citar alguns dels conceptes mencionats.

Pau Miret, per la seva banda, ha centrat la seva intervenció en el problema del sistema de pensions públic espanyol, que “no és degut a l’envelliment de la població sinó al precari mercat laboral del país”. És cert que existeix envelliment demogràfic degut a la baixa de la fecunditat però la insostenibilitat de les pensions es deu als sous baixos, al 25% de la població inactiva, a la gran taxa d’atur, sobretot la taxa d’atur juvenil, i a l’elevada taxa d’abandonament escolar. “Si no es duen a terme polítiques orientades a millorar el mercat laboral no es solucionarà el problema de les pensions”, ha sentenciat.

Preguntats per les causes de la davallada de la taxa de fecunditat a Espanya, els investigadors han afirmat que existeix una relació directa entre l’impuls de polítiques d’igualtat i la taxa de fecunditat. “Són més efectives mesures que garanteixen un millor repartiment de les tasques de cures entre homes i dones que no pas desenvolupar polítiques de natalitat”, ha conclòs Andreu Domingo.

El debat ha finalitzat amb una conversa sobre els reptes que planteja la robotització. “Per primera vegada a la història som els responsables directes de la nostra evolució i cal estar alerta per tal de fer front als riscos de desigualtat. Hem de desenvolupar models de producció, distribució i consum més eficients i més sostenibles, tan des del punt de vista social com mediambiental” ha afirmat Andreu Doimingo.