El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. La relació política entesa des d’aquesta perspectiva és una relació de confiança, com la que es té amb el metge o advocat – de res serveix disposar dels millors, si no hi confiem-. Aquesta relació de confiança es fonamenta en la cessió temporal d’una part de la llibertat de cadascú de nosaltres en favor d’una persona o grup, però tenint present que cap partit és propietari dels vots, ja que en cada procés electoral els electors atorguen la sobirania al parlament per una sola legislatura, ni cap partit és propietari de cap institució, ja que l’interès d’aquesta ha de prevaldre per sobre dels de l’organització partidària. És un fet constatat la baixa consideració que té la ciutadania de l’activitat política, que posa en evidència que s’ha trencat la relació de confiança, que comporta tant una elevada abstenció, que no és res més que un vot de càstig, o de rebuig a les opcions, com un vot inercial sense analitzar programes ni propostes. Essent la confiança pedra angular de la democràcia representativa, cal preguntar-se per què s’ha trencat. Les raons bàsiques es fonamenten en tres elements: l’incompliment dels compromisos electorals; el fenomen de la corrupció; i la falta de visió estratègica, de projecte i de lideratge per impulsar un projecte col·lectiu. * * * L’incompliment dels compromisos electorals és el trencament del contracte electoral, de naturalesa política, pel qual el polític l’hi fou cedida part de la llibertat individual a canvi de fer unes coses en un temps determinat, assumint que de vegades, per raons superiors e impredictibles de tipus econòmic, jurídic o polític, els objectius no són assumibles. Si aquest fos el cas, cal que els polítics expliquin a la ciutadania el perquè no ha estat possible o perquè s’ha tingut de buscar el punt d’equilibri amb altres coses, ajudant així a fer pedagogia respecte de l’administració dels béns i drets col·lectius, fugint sempre de tractar als ciutadans com a menors d’edat, no rendint comptes del perquè dels incompliments dels compromisos adquirits. Sols amb honestedat, i voluntat de compliment dels contractes polític entre ciutadà/elector, polític/elegit, es pot assumir el lideratge requerit, un lideratge emparat amb un conjunt de principis que s’han d’assumir amb: – Acceptació del Risc per anticipar-se al futur formulant un projecte estratègic, la qual cosa requereix voluntat de definir un model de país, o de ciutat. – Voluntat pedagògica: Explicar el que es vol fer, perquè es vol fer, i si pertoca, perquè no s’han pogut assolir els objectius establerts. – Sumar esforços per aconseguir, que els ciutadans i els equips de govern comparteixin el projecte estratègic i que representi una aspiració col·lectiva. – Honestedat, basada en regles clares i iguals per a tothom, entenent que la corrupció política és l’arbitrarietat. – Sinceritat, i proximitat. Cal creure’s el que un diu, i ésser proper en el debat, sabedors que en les distàncies curtes és “on hom se la juga”. – Professionalitat. Configurar un equip de bons professionals. El líder assumeix la visió estratègica, l’equip el dia a dia, tots compartint i creient en el projecte. – Capacitat d’autocrítica. El que obliga que existeixi una oposició i ser coneixedors de que en governs de coalició no és pot funcionar com a regnes de Taifa. El projecte ha de ser congruent i compartit. – Austeritat, no com a renúncia, sinó com a valor en si mateix. – Voluntat de rendir comptes, per valorar la capacitat de gestió (eficàcia versus eficiència). – Equilibri entre impulsar el progrés i la cohesió social. Sabedors de que el progrés sense cohesió social és insostenible, però cohesió social sense progrés també. És un fet que la vida política, i el politics, no han interioritzat plenament els principis anteriors. És en aquest context on cal reclamar un procés de regeneració democràtica, basada en els següents principis: 1. Modificar el sistema electoral i acabar amb les llistes tancades i bloquejades o anar a un sistema majoritari per districtes. En definitiva, cal buscar un sistema que vinculi molt més l’electe amb els electors, alliberant-lo de les maquinàries dels partits. 2. Identificar mecanismes perquè el debat de les liquidacions dels pressupostos sigui rellevant, esdevenint un dels elements cabdal d’avaluació de les iniciatives i orientador quant a la bona o mala gestió dels seus representants. 3. Professionalitzar més l’administració. No pot ser que quan hi hagi un canvi de govern hi hagi el ball d’alts càrrecs que canvien. Els alts funcionaris han de ser molt bons professionals a l’estil dels de l’ENARC francesa. 4. Facilitar tant l’entrada com la sortida a la vida política. Especialment donant cobertura a la sortida amb ‘l’atur laboral’, a l’igual que la resta de ciutadans. 5. Revisar els mecanismes d’imposició de penes en els processos penals, aplicant plenament el codi, i no solament la inhabilitació per elegir i ser elegit. 6. Revisar les competències locals, en especial les urbanístiques, el procediment de contractació, els procediments d’urgència, el problema no resolt del finançament dels partits polítics. És hora de regenerar la vida política, per facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania, base de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el sistema millor pel govern dels col·lectius humans. Antoni Farrés Membre de la Junta del Cercle per el Coneixement Juny 2006

Publicat simultàniament el 17 de maig de 2005 a www.dossiertecnologic.com L’endemà de la nova reorganització del govern del president Maragall, en menys d’un mes que porta la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a dependre directament de presidència, -en un fet que no voldríem entendre com ‘accidental’ sinó com a reconeixement de la seva importància per avançar en la societat i l’economia del coneixement-, arriba la diada d’Internet, Telecomunicacions i Societat de la Informació; una celebració d’abast planetari que reafirma la importància de les TIC en el procés de globalització i interacció planetària. Lluny queda en el record, potser en l’oblit, dels milions d’internautes que dia a dia omplen de vida i continguts la xarxa, l’any 1993 en el que va néixer l’Internet que avui coneixem, mercès al navegador MOSAIC que possibilitava posar imatges a les pàgines web, accedir-hi i descarregar-les amb el “Hiper Text Transfer Protocol”, més conegut com “http”. També l’any 1994 en que s’eliminaren les restriccions al us comercial de la xarxa i el fi del control de la informació per part del govern dels Estats Units. Des de llavors a Espanya el nombre de persones que accedeixen a Internet no ha fet més que créixer. El passat abril, segons la última enquesta “del Estudio General de Medios”, més 16 milions d’internatutes, o el que es el mateix el 36,8% dels ciutadans espanyols majors de 14 anys, es connecten a Internet, un 3,2% més que l’any anterior. A Catalunya el 41,8% de la població accedeix a Internet, per darrera de Madrid, i per davant del País Basc amb percentatges respectius del 43,6% i el 41,4%. Un nombre important d’internautes que presenten un gran potencial que no es desenvolupat completament com conseqüència de que solament el 14,5% te Internet d’ample de banda escaient, unes dades que ens situen en la posició 20 del ranking dels 30 països de la OCDE, una xifra que s’ha de contextualitzar amb la seva desena posició macroeconomia. Catalunya té, les dades ho certifiquen, una bona xarxa de fibra, pero manca il•luminar-la, fer-la arribar al punt d’us i omplir-la de continguts, sense fer-ho és com no tenir-la i ens allunya d’aquell 15 de Abril de 1998 quant el vice-president dels EE.UU anunciar Internet2. segons les seves paraules: “la revolució més important des de l’ impremta’. A Catalunya la feina fer és molta, al llarg dels dos anys la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació ha elaborat plans directors, pero la realitat es que poc hem avançat, la importància de les TIC i el seu caràcter transversal requereixin més compromís i capacitat d’establir directrius i polítiques que exigeixen la coordinació i el compromís de les diverses conselleries, i el compromís explícit i explicitat del president de la Generalitat. La nova ubicació es la que molts esperàvem de fa temps. Es cert que arriba tard i en un govern que continua trameten incertesa, fruit ara de la seva interinitat i la manca de concreció. Una incertesa que paralitza les iniciatives i les inversions en futur, ja que els humans estem entrenats per els rics pero fugim de les incerteses. Caldria entendre que el desenvolupament de la societat i l’economia del coneixement és política de país, que hauria de defugir de les confrontacions electorals, conseqüentment no es pot continuar frenant el progrés, cal deixar i accelerar les capacitats, i en aquesta línia, fora bo deixar que el recent estrenat secretari continuï treballant per no perdre més temps, tot esperant que el govern que surti de les properes eleccions, i en especial el seu president, assumeixi amb cohesió i indiscutible lideratge els reptes que dia a dia altres països ja estan assumint i aquí encara no. Antoni Garrell i Guiu

Innovació i aprenentatge: Espais d’innovació i aprenentatge en les organitzacions En diverses reunions de treball efectuades a finals del 2005 i principis del 2006 entre diversos associats del Cercle per debatre la problemàtica de la generació i divulgació del coneixement, i com aquest s’articulava en els col•lectius humans per convertir-lo en PIB mitjançant la innovació, es constatà que avui en dia, amb més força que abans, les organitzacions requereixen ésser competitives en un entorn canviant. Per aquest motiu l’actiu més important és la creació de nous coneixements, entenent el coneixement com la capacitat d’organitzar les bones idees en un cos que permeti la seva acumulació, transmissió i aprenentatge, i la seva gestió en sistemes, serveis i productes. Aquest fet exigeix ésser creatius entenent la creativitat com l’habilitat d’imaginar o inventar quelcom nou o de re-imaginar o re-inventar a partir de quelcom existent. La creativitat és una actitud, la voluntat d’acceptar el canvi i la novetat, i la capacitat de jugar amb idees i noves possibilitats per a la millora continuada, tenint clar que les idees amb freqüència neixen de manera isolada però sols poden créixer amb força si es desenvolupen en col•laboració. Treballant des de la premisa que el coneixement és intrínsicament personal i en gran part tàcit, i tot sovint difícil d’articular i explicitar en les fases primerenques o emergents, una de les millors formes de difondre el coneixement en una organització és a través de la transferència de la gent “portadora del coneixement” facilitant la transversalitat, la permeabilitat, i la comunicació formal e informal en l’organització. L’aprenentatge té lloc quan els individus estan junts sota circumstàncies que els animen a compartir les seves idees i de desenvolupar noves idees que conduiran a la creació de coneixement nou. Aquest és sens dubte el cas del Cercle per al Coneixement. L’espai, per tant, està en el cor de la formació del coneixement, un espai físic articular i vertebrat per permetre la proximitat relacional, laboral i social. Encara més important, si la generació de coneixement i l’aprenentatge es produeix en gran part en el si de les organitzacions no hi ha raó que ens obligui a assumir que els vincles locals són més forts o millors que els vincles a distància, conseqüentment la creació d’àrees, “illes de la innovació”, on sigui possible el treball, la interrelació, i el viure esdevenen cabdals per fer possible que un territori esdevingui element de referència quant a generació de valor. Aquesta era una de les raons per les que al Cercle proposàrem al 2002 la creació d’un “parc del coneixement” que vertebrés en forma nodal al llarg del territori, les empreses, els centres de recerca, les universitats, les polítiques de projecció i localització, i com no, un ‘nou estil de vida’ que facilités aquesta interacció. Un estil de vida basat en la construcció informal de xarxes complexes i de sistemes d’autogestió de les mateixes, mercès al contacte regular i freqüent entre comunitats diverses, arrelades en el territori, on interactuen el coneixement tàcit que viatja a través dels executius, científics, tècnics… D’aquesta manera, “estar allà” ja no significa només estar propers geogràficament, ‘estar allà’ vol dir formar part del territori, de la comunitat, tot establint vincles propers i no distanciats, que facilitin desenvolupar gradualment noves iniciatives i prolongar-les al llarg del planeta en base a les relacions amb freqüència desestructurades i difuses que s’han construït en el territori entre aquells que l’han compartit. És amb aquestes conviccions que el Cercle reitera la necessitat de vertebrar nodes on el talent interactiu, nodes de producció, desenvolupament i aplicació del coneixement, saben que l’adherència del coneixement en aquests llocs prové de la facilitat d’interacció i de desenvolupament. Cal doncs, treballar en aquesta línia, i per ajudar a fer-ho el Cercle aporta el seu gra de sorra, un gra de sorra fruit del treball dels seus associats, i que es sintetitza en el document adjunt. Salvador Estapé Secretari General Antoni Garrell, President Maig 2006.