Curiosa reflexió sobre les noves formes de comunicació en la política. Breu anàlisi sobre la utilitat dels blocs com a via d’aproximament entre polítics i ciutadans, i possibles especulacions sobre els motius que expliquen perquè molts candidats encara no s’han pujat al tren de la blocsfera.
Amb l’inici de la campanya electoral, tots els partits polítics s’esforcen a aconseguir el màxim espai possible als mitjans de comunicació. Especialment la ràdio i la televisió són l’objecte del desig de tots els candidats, que posaran en marxa qualsevol estratègia per a tenir un minut més, uns segons més, de quota de pantalla. La motivació principal que mou aquest desig, teòricament, és la voluntat de tots els candidats
d’explicar detalladament els continguts dels seus programes de govern, d’exposar-se a la mirada dels ciutadans, seduint-los amb les seves idees, els seus pensaments i els seus projectes. Això, almenys, teòricament. Ingènuament, si voleu.
Internet és l’espai de comunicació ideal per un moment com aquest. No hi ha còmput de minuts, ni s’han de comprar pàgines de publicitat, ni s’ha de compartir necessàriament el protagonisme amb altres candidats. A més, dóna possibilitats infinites de profunditat del missatge i es pot presentar en tota mena de formats, ja sigui text, veu, vídeo o, fins i tot, com ha demostrat fa poc
Gaspar Llamazares –en una operació més propagandística que altra cosa- a la terra incognita cibernètica de
Second Life. De tots els formats i possibilitats, la que està guanyant cada vegada més adeptes és el
bloc dels polítics.
Els blocs permeten la comunicació directa del que s’entén que és la veu i les idees del candidat, amb una construcció àgil i de fàcil i ràpid accés, tant pel mateix candidat com per la ciutadania. Per tant, si un polític té alguna cosa que dir a la ciutadania, el lloc on pot fer-ho amb més llibertat, detall i riquesa és, sense cap mena de dubte, amb un bloc a Internet. Especialment un polític de proximitat, com és un candidat a alcalde.
Un amic meu, alcaldable ell, fins i tot m’apunta la necessitat de mantenir
diversos tipus de blocs, el personal, el del candidat i, un cop acabat el procés electoral, tenir el detall de tancar-lo, acomiadant-lo i donant els resultats i les conclusions del procés. A continuació, si d’aquesta elecció en surt escollit, ja sigui com a governant, ja sigui com a oposició, pot mantenir encara un altre tipus de bloc, de contacte i continuïtat. I també de debat, ja que
el bloc permet i provocarà respostes, diàlegs i controvèrsies a les quals el polític haurà de donar resposta. Crec realment que aquestes vies de diàleg i comunicació directa són molt positives per un aprofundiment seriós de la cultura i les pràctiques democràtiques. Així, les raons per a que un polític tingui un bloc a Internet, són moltes i diàfanes. Per això,
em preocupen els candidats que no el tenen. Exactament, què vol dir? A què es deu? No crec que tinguin por de parlar en públic, perquè és precisament aquesta la seva vocació i la seva professió. Per tant, he d’especular amb algunes possibles raons per explicar-me perquè alguns polítics, que s’esbatussen per cada segon de ràdio o de televisió, desaprofiten tan inexplicablement el millor canal que existeix per exposar els seus pensaments i idees, els arguments pels quals un ciutadà conscient i responsable hauria de votar-los. Si la raó, per exemple, és que aquests candidats-sense-bloc
no tenen els coneixements informàtics bàsics i mínims per a fer-ho, això no diu molt en favor dels seus gabinets de comunicació, assessors de campanya i, en darrera instància, de la validesa d’un candidat per a enfrontar-se als reptes educatius, econòmics i socials que la societat de la informació ens planteja. Si la raó, en canvi, és que les
maquinàries dels partits són rígides i que no volen que els seus candidats tinguin aquest espai de lliure comunicació amb els ciutadans, la cosa també és preocupant. De fet, una mirada ràpida a Internet ens mostrarà que hi ha diferències notòries entre els partits, en aquest tema. He de reconèixer que em faria sentir bastant incòmode votar per un candidat el partit del qual no creu que la seva opinió sigui de prou valor, o de prou confiança, com per a ser expressada lliurement. Una tercera raó, encara més pessimista, em portaria a especular amb què, al final, no és el desconeixement tècnic ni la disciplina de partit el factor clau, sinó la
capacitat argumental i la intel·ligència del candidat, el que suposen el seu major obstacle per a no aprofitar aquest claríssim espai de promoció política i electoral. No crec que tots els ciutadans hagin necessàriament de tenir un bloc o de ser capaços d’articular per escrit i públicament els seus pensaments. Però sí crec que aquelles persones que aspiren a governar-nos tenen aquesta obligació. Si hi penso bé, avui en dia, al nostre context, en realitat, no hi ha cap raó instrumental vàlida per explicar perquè un candidat a alcalde d’un municipi de, per exemple, més de 1000 habitants, no té un bloc personal a internet. Si no el té, per tant, he de pensar que
no té res constructiu a dir-me, o bé que
pensa que jo no seré capaç d’entendre-ho, o bé que
és massa inepte com per saber articular-ho. Deixeu-me que em pensi per un moment si el votaré…
La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 14 de Maig de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
