Cap sorpresa. Ja tenim Estatut i aprovat en referèndum pel vot afirmatiu d’una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han anat a votar. Els ciutadans que hem anat a votar hem dit, majoritàriament, que sí, que aquest Estatut –“cepillado” i tot– que els nostres representants han sotmès a la nostra consideració ens sembla un instrument vàlid per a afrontar els reptes que té plantejats la societat catalana per als propers anys i, també, per a passar pàgina d’un etapa digna dels manuals de… psiquiatria. Ara és la realitat dels fets qui ens ha de donar o no la raó. La participació. Per a abordar aquest tema, resulta de lectura pràcticament obligatòria La necessitat de regeneració de la vida política, brillant reflexió d’Antoni Farrés publicada el passat dijous, 15 de juny de 2006. Cap sorpresa, tampoc, sobre la participació. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han participat en sis referèndums: 1976 (la reforma política), 74 % de participació; 1978 (la Constitució), 67,9 % de participació, 1979 (l’Estatut de Sau), 59,3 % de participació en un dia laborable –hi havia 4 hores per a anar a votar– i amb pluja; 1986 (l’ingrés a l’OTAN), poc menys del 63 % de participació; 2005 (la Constitució de la Unió Europea), 40, 6 % de participació. No sembla, per tant, que ni els temes del debat polític a l’entorn de l’Estatut que han transcendit a l’espai públic ni el nivell d’aquests hagi condicionat significativament la participació. Recordem-ne alguns, a tall d’exemple: que si la paraula donada per Zapatero –que, com és ben sabut, és un ferm partidari de la independència de Catalunya– “va a missa”; que si tot el procés i el que en surti és inconstitucional –com si en democràcia no es pogués parlar de tot respectant les regles del joc i les posicions dels qui no pensen com nosaltres–; que si el Pacte del Tinell és –era– la panacea universal; que si l’”Espanya d’esquerres” dóna molt “bon rotllo”; que el PSOE és amic i el PP és dolent; que qualsevol proposta d’Estatut –qualsevol, ni que sigui “cepillada” i ben “cepillada” per una comissió parlamentària presidida per un “cepillador” de solvència contrastada com és Alfonso Guerra– trenca la unitat d’Espanya; que si l’aprovació de la proposta d’Estatut sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre era perfectament possible; que si el de Catalunya és –era?– un procés polític paral•lel o homòleg al del País Basc o –millor encara– de Montenegro i que, en conseqüència, pot guanyar la independència demà passat o l’altre. Per no parlar de tots els pals a les rodes que han posat tots els qui, successivament, s’han enrabiat per no haver sortit en una foto perquè algú altre els havia pres el lloc. El nivell del debat no ha passat desapercebut als ciutadans i ciutadanes d’aquest país que treballen, paguen impostos i malden per pagar la seva hipoteca i arribar a final de mes confiant que els seus representants treballaran per a ajudar-los a deixar als seus fills un país millor i amb més oportunitats que no pas el que ells mateixos han trobat. És ben clar, doncs, que el triomf del “SÝ”, que ja apuntaven totes les enquestes, és el de tots els qui, vist el que hem vist durant els darrers dos anys i mig, han decidit de tornar a provar d’obtenir solucions reals i possibles a problemes reals durant els pròxims anys lluny de posicions extremes i d’excessos i maximalismes verbals de tota mena. Sí, tenim un nou Estatut, amb millores –algunes de substancials– en alguns àmbits –com ara el reconeixement del fet nacional català– i això és bo. L’escenari polític obert, però, ofereix alguns elements que cal tenir ben en compte: 1) en l’àmbit polític, queden unes relacions molt complicades amb la resta d’Espanya, amb la qual i en la qual hi ha encara fractures molt importants. Des de Catalunya, caldrà estar ara més que mai especialment amatents a les qüestions que afecten el govern d’Espanya. Caldrà un canvi de cultura política a Catalunya en el sentit que serà necessària una implicació molt més gran en el govern d’Espanya i –molt important– caldrà que els nostres representants siguin capaços d’introduir sense complexos i amb molta claredat els temes relatius al govern d’Espanya en el debat del conjunt de la societat catalana. Si, fins ara, parlar de “Madrid” com si es tractés de l’estratosfera o del “país veí” era un error, a partir d’ara serà, simplement, un acte d’imprudència temerària. Ens hi juguem molt i cal jugar-hi amb decisió i molt conscients que no partim de la millor posició. 2) en l’àmbit econòmic, no hi ha canvi de model de finançament, sinó avenços o possibilitats obertes per a avançar en les diverses línies ja definides en el model anterior, un model –recordem-ho– de negociació multilateral que ha representat un dèficit estructural del 7,5% del PIB amb tendència a l’alça segons l’últim estudi encarregat pel Departament d’Economia i Finances l’any 2005. Augmenta la capacitat de gestió en alguns àmbits però no representa cap nou marc de relacions de Catalunya amb Espanya. Aquest Estatut garanteix, molt probablement, la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar –i força– perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l’Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya. I això, per a poder afrontar amb mínimes garanties els nous reptes de la societat i de l’economia catalana: cohesió social i capacitat per a competir en un mercat globalitzat, elements que plantegen, entre d’altres exigències, un sistema educatiu de qualitat i bones infraestructures. Domènec Orriols i Gutiérrez Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

Després de 2 anys de debat, de treballs, d’incerteses i desencontres, els ciutadans de Catalunya hem exercit el dret de vot i hem aprovat el nou estatut amb un 74% de vots favorables. És cert que la participació és baixa i frega sols el 50%, inferior a la que les enquestes pronosticaven i situaven propera al 60%, i que sols 1 de cada 3 dels ciutadans amb dret a vot s’hauran pronunciat a favor del Sí. Aquest és un fet que donarà ales a les més variades interpretacions, i serà causa de que els detractors del nou estatut llancin velades, o menys velades, opinions encaminades a qüestionar la legitimitat del mateix. De ben segur que no mancaran les comparacions amb el referèndum del 79, amb una participació del 60% i amb un suport del 88,14%, que representava que 1 de cada 2 dels catalans amb dret a vot el recolzés. Comparar el 79 amb ara és una comparació entre entorns desiguals i una perversió en l’anàlisis, probablement amb la vista posada en les properes eleccions. A l’any 79 es votava en dia laboral, tots els treballadors teníem dret a 4h pagades per anar a votar, (un fet que es mantingué fins el 88, moment en que es passà a fer les consultes als electors en diumenge). En aquell moment la democràcia era un nadó, gairebé un projecte, i cada dia teníem que guanyar-la arreu, mentre que a les casernes el soroll d’armes era permanent i tots teníem que aprendre a desenvolupar-nos en ella, a més a Catalunya el 79 representava recuperar els legítims drets d’autogovern usurpats dècades enrera. Afortunadament no té res que veure amb ara, on Catalunya, a l’igual que la resta de l’Estat, té una democràcia consolidada en el marc de la Unió Europea. Sense defugir però, de considerar que l’abstenció no deixa de ser un símptoma de baixa consideració que té la ciutadania envers l’activitat política, d’un cert rebuig de les seves actuacions, i de la manca de confiança en la capacitat de molts polítics de vertebrar el futur. Més enllà de consideracions, ara, amb el nou estatut aprovat, sols pendent que entri en vigència, cal recordar que en democràcia no hi ha altra legitimitat que la que surt de les urnes, la derivada de cada una de les paperetes que els ciutadans han dipositat exercint amb llibertat el vot. El resultat no pot ésser mai deslegitimitzat en funció de la participació, tot convertint-se en interpretador de les voluntats d’aquells que han optat, en exercici de la seva llibertat, pel dret de no pronunciar-se. Ara és hora de mirar endavant, de passar pàgina i posar-se a treballar per desplegar l’estatut al màxim de les seves capacitats, sabent que és un pas més, no l’últim, en la recuperació dels que ens pertoca i requerim. Un Estatut que dóna al govern de Catalunya més recursos i més competències, uns recursos i unes competències que cal que siguin utilitzades amb visió de futur i no amb voluntat de preservar el present, sabent que Catalunya en el context de la Societat i l’economia del Coneixement té moltes assignatures i decisions pendents. Ara és hora de donar prioritat a les polítiques de com s’utilitzaran els recursos i administraran les competències, és l’hora de mirar amb detall els programes electorals que properament ens posaran a la nostra consideració, ja que d’ells emanaran les polítiques que han de permetre, sense més dilacions, obrir una nova etapa que ens permeti, amb l’estatut a la mà, assolir el futur conscients de que en la Societat globalitzada i interdependent res és igual i Catalunya no pot quedar al marge. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per el Coneixement 18 de juny de 2006 Informació relacionada: Ens cal un estatut per impulsar la societat i l’economia del coneixement Societat del Coneixement: i el nou Estatut de Catalunya

El procés d’internacionalització creixent exigeix també una sèrie d’innovacions per part de les empreses. La transparència i la globalitat dels mercats i, amb això, el canvi implícit a la gestió comercial, constitueixen un repte de primer ordre per a les petites i mitjanes empreses (pimes). En aquest context, la velocitat es converteix en un factor clau d’èxit. Avui en dia, el ràpid guanya al lent; independentment de la seva dimensió, atès que actualment la tecnologia iguala les capacitats dels petits i dels grans. A més a més, en el cas de les pimes, aquestes tenen els seus propis avantatges, com són la seva flexibilitat, adaptabilitat i rapidesa en el moment de prendre les decisions. El primer requeriment tecnològic de les pimes és disposar d’un processament de dades funcional i eficient. La informació ha de poder-se transmetre i processar a l’instant. Per això, és necessària una automatització i una integració dels principals processos interns i externs de l’empresa. S’han d’incorporar cada vegada més els proveïdors i clients a la pròpia planificació i, d’aquesta manera, vincular-los estretament a la pròpia empresa. En aquesta línia i sense ànim de ser exhaustiu, esmentaré tot seguit algunes tecnologies que ofereixen una resposta a les necessitats mencionades, i amb un ordre lògic d’implementació que podria variar en funció de les necessitats de negoci específiques de la pime: PPS (Planning, Production and Scheduling). Programari que dóna resposta als processos de planificació i control de la producció. Inclou control gràfic, gestió de la fabricació, planificació de la capacitat, planificació avançada i programació de la producció , control de presència, control d’accessos i captura de dades en planta. ERP (Enterprise Resource Planning). És un programari que serveix per donar resposta a l’organització interna i als seus processos. Inclou comptabilitat financera, càlcul de costos, administració de material, logística, compres i vendes, gestió documental. Intel.ligència de negoci (Business Intelligence). Programari per al tractament i anàlisi de la informació. Components e-business integrats: E-commerce (transaccions electròniques de comerç a través d’internet. Pot contemplar models B2C, B2B, B2B2C); E-Procurament (compres a proveïdors o clients a través d’internet); SCM (Supply Chain Management), programari per a l’automatització de la cadena de subministrament; CRM (Customer Relationship Management), programari per a l’automatització i gestió de les relacions amb els clients. Sense cap mena de dubte, les petites i mitjanes empreses es troben en el present davant d’una oportunitat històrica pel que fa a l’augment de la seva competitivitat mitjançant l’ús intel.ligent de les noves tecnologies. Això no obstant, convé que no caiguin en la temptació de fer una lectura excessivament tecnològica de l’empresa, sinó que han d’assegurar una òptima visió empresarial de la tecnologia. Només aleshores el retorn de la inversió estarà assegurat. Si aquesta circumstància es produeix, estic totalment convençut que aquesta dècada serà l’època de les pimes. José Vicente Ruiz Conseller Delegat de infor business solutions ibérica Membre de l’àmbit d’empreses i economia del coneixement del Cercle

La Unión Europea dio un rapapolvo a España por su patético rendimiento en innovación. Es furgón de cola con países exsoviéticos y Turquía. Al mismo tiempo,Yahoo crea en el 22@ un laboratorio de I+D con la UPF. Ha venido porque hay conocimiento útil para competir con su archirrival Google. Ejemplo de que el talento atrae e indicio de que un Factor O positivo abre más futuro. ¿Qué es el Factor O? Fácil. Imagínense salidos del subdesarrollo y propietarios de un “Seiscientos”. Las autopistas europeas les abren sus puertas. Única condición: circular a 200 por hora. En estas, alguien les dice “tranquilos, os doy el triple de litros de gasolina durante cinco años”. ¿Correrá el Seiscientos a 200? ¿A que no? El tipo y la calidad de sus componentes pero, sobre todo, la relación entre ellos, hacen de un Seiscientos lo que es y no un Ferrari. El “organizarse” de sus elementos (Factor O) define a uno y a otro. En I+D nuestro Factor O es negativo. Grupos aislados de investigación excelente que patentan poco; estudiantes bien formados… empleados en otros países; empresas extranjeras que usan el talento local…obviado por las empresas propias, etc. Así, un euro invertido en el sistema de I+D aquí rinde menos que, pongamos, en Alemania. Ante esto, los actores de nuestra I+D siempre reclaman más gasolina: que el gobierno (Factor G) invierta más (Factor I). Sucesivos gobiernos han prometido más inversión y pedido que también la Empresa (Factor E) invirtiera en I+D. ¿Gasolina para el Seiscientos? ¡Bienvenida! ¡El depósito estaba seco! Pero, ¿no deberíamos diseñar otro coche? Yahoo mejorará su competitividad y la UPF atraerá a estudiantes e investigadores. Este éxito revela cambios relacionales, Factor O. La UPF ha podido contratar a investigadores de primera fuera del esquema funcionarial. Cambio de relaciones contractuales con el conocimiento, aunque lejos del mercado de talento de otros países. Ha conectado con una iniciativa local, el 22@. ¿Qué otros cambios del Factor O potenciarían todo el sistema de I+D? ¿Un nuevo compromiso de los patrones de cada universidad con el capital riesgo? ¿Un marco legal más ágil a este fin? ¿Que nuestras universidades superen el estadio organizativo de “oligarquía académica” y evolucionen a “universidad global profesionalizada”? Esto sería un cambio del factor C (Cultura) tanto de las universidades como del resto del sistema de I+D. La cultura define qué se puede y qué no se puede ver. Apenas entrevemos el grano fino del Factor O, poco más allá de la salmodia “hay que mejorar la relación universidad-empresa”. La relación actual entre los cinco factores (Cultura, Inversión, Empresa, Gobierno, Organización) describe con exactitud nuestra capacidad de visión de futuro en I+D. No lo olviden, la clave está en la O.

El final del curso académico se acerca, la dura realidad de los rendimientos académicos no aceptables quedaran reflejados en las notas, no en todos los casos, ya que a menudo la falta de rigor o evitar afrontar la realidad, genera actitudes benévolas que disimulan a corto plazo la realidad. Es un hecho indiscutible que los modelos educativos europeos tienen paralelismos en cuanto a rendimientos no buenos en la educación obligatoria, como queda evidenciado en los múltiples indicadores y estudios que sistemáticamente llegan a nuestras manos. Análisis y diagnosis recurrentes, en muchos casos limitados a la exposición de las realidades harto conocidas, y con ausencia de propuestas concretas. Muchas son las causas, pero una de ellas es la ausencia de procesos y métodos ajustados a los requisitos socioeconómicos, al no haberse incorporado al proceso las herramientas pedagógicas basadas en los avances tecnológicos, ya que hoy en día es imprescindible tanto un aprendizaje personalizado, como facilitar la asimilación de los conocimientos mediante su aplicación simultanea a su estudio, lo cual es posible mediante técnicas de simulación en entornos virtuales, en la línea de lo que indicaba el Cercle per el Coneixement en el 2002 cuando proponía implementar herramientas basadas en técnicas infograficas e inteligencia artificial –LDI: Libro digital inteligente-. También sabemos que es necesario que los proyectos educativos no varíen cada vez que se produce un cambio de gobierno, y que se asuman los cambios socioculturales fruto de la creciente inmigración, la desestructuración familiar, la necesidad del trabajo de la mayoría de miembros de la unidad familiar, ciertas conductas violentas que aparecen en las aulas … Todo un conjunto de evidencias que no deberían esconder que el problema real reside en el modelo último que inspira y rige el modelo educativo; me refiero a la cultura del mínimo esfuerzo, de la proximidad excesiva, de la falta de rigor, en definitiva del divorcio entre los valores que rigen el acto académico y aquellos que permiten el progreso social, el desarrollo personal y profesional. EL método educativo, aplicado en España, no interioriza la importancia de la disciplina científica y el valor de las materias humanistas; no asume plenamente la dualidad simbiótica que exige el proceso de aprendizaje: formar en actitudes y aptitudes; tampoco inculca los valores del esfuerzo, la perseverancia, el rigor, el trabajo en equipo y el compromiso. Esconde a menudo que el despilfarro se sustenta porque condenamos a la miseria a millones de ciudadanos del planeta a vivir anclados en la pobreza y la desesperanza, olvida la diferencia entre empatizar y simpatizar, practica la relajación en los valores que sustentan la fortaleza en los razonamientos y las decisiones, sin comprender que la tolerancia y la aceptación de las diversas culturas y opiniones sólo es posible con una sólida formación, y adquiriendo la capacidad de observar, analizar y razonar. A los imprescindible maestros no les podemos exigir más de lo que razonable se espera de ellos, y menos aun si no les dotamos de los medios y recursos requeridos, a la vez que reconozcamos públicamente, con palabras y hechos, su importancia fundamental en la sociedad globalizada, multicultural y asimétrica que estamos construyendo a principios del siglo XXI. Un nuevo curso llama a las puertas, la planificación se ultima, pero las herramientas, la cultura y los valores que lo sustentan, y que siguen forjándose en las facultades y escuelas de pedagogos, siguen sin variar, consecuentemente los resultados difícilmente podrán cambiar su tendencia negativa, y el divorció entre los jóvenes que surgen de las aulas y los requerimientos del sistema sociocultural y socioeconómico que rige la sociedad del siglo XXI seguirá existiendo. El futuro seguirá en las manos de aquellos países que hacen del sistema educativo y la formación de las personas el pilar donde se apoya el progreso. Lina Zulueta Fernández Asociada del Cercle per el Coneixement

Opportunities for Europe: the key moment The EU isn’t working: how should it change? By Joan Monras Oliu The French and Dutch “no” at the referendum for the Treaty establishing a Constitution for Europe (TCE) showed that something was not working in the EU. It was presented as the next natural step towards European political integration and it was rejected by two of the six countries that in 1957 signed the Treaty of Rome. Some may see this “no” as a result of the unsatisfactory and insufficient social issues of the text. For them it is clear that European mentality grew in the welfare state and that the failure of the TCE to deeply defend this social model is the main reason for its rejection. I will argue a slightly different thing: I will defend the view that the social failure and economic stagnation of the actual European Union is the underlying reason for a traditionalist reaction that ended in the “no” vote or in the French riots. Traditionalists from the right and the left have denounced the TCE as a threat for the preservation of the European old social model. However, I will argue that the “no” to the TCE should be used as an opportunity to rebuild the concept of Europe in different and modern terms. The best answer to the problems of the EU is through a powerful and competitive economy which gives opportunities to European citizens, something that has no relation at all to the political integration. In the 21st Century, it means that Europe needs a knowledge based, dynamic and creative economy. In order to do that Europe will have to rethink the appropriateness of its institutions and its projects, which was probably a better reason to vote against the TCE. First of all it is useful to understand why EU is not working by analysing the positions around the Treaty for a Constitution for Europe, concentrating on the “no” vote. In many countries, like France or Spain, the opposition to the Treaty came either from the radical left or radical right. On the left, people argued that the new step towards integration did not match with the traditional welfare state that the EU members allegedly represent. From their point of view, the project did not constitute a guarantee of the rights (many times they forget the duties or responsibilities) of the workers or the public education and health. On the right the arguments were essentially nationalist, thinking on a deepest integration as a threat to national interest. Nonetheless, in countries like France or Spain, there was a lack of liberal critique to the TCE. Hardly anyone argued that the welfare state is unsustainable or that EU members have to rethink its system, something that the TCE did not do. Hardly anyone either said that the actual way the EU works can be largely improved and that a deeper political integration has nothing to do with actual EU problems. Both this latter liberal critique and the aforementioned reasons for the traditionalist “no” vote helps us to look at some of the problems that the EU will have to face and the opportunities that it has. The EU leaders and population have to be aware of the time that we are living. Luckily or unluckily the globalisation is a reality. Products are easy made in many places and travel expenses are extremely low. Producers from a remote part of the world can be our closest competitor, and trade is growing increasingly fast. This reality may produce a sense of fragility or fear, something that is growing in developed countries. Nowadays they have to face a different reality, where China, India or Brazil are, in many aspects, more powerful than European countries or even the US. This situation causes a reaction that encourages protectionism. Those who think that the others are stronger will defend a greater protection both in trade, immigration or social rights. Those are, arguably, the same that voted against the European Treaty because they saw it too soft in social terms or because they were afraid of losing their national identity. The globalisation has, however, another side. As suggested by Hiscox from the Harvard University, it represents an increase of the global wealth, even if it has some ‘losers’. In other words, the opportunities of shortening time and distance that offers globalisation can be taken by European members not as a threat but as an open door towards an improvement of their economy and well-being: this is the challenge that Europe has to face. The EU members have now the capacity to compete in terms of quality rather than quantity. It is clear that China is unbeatable in making cheap easy-designed clothes, but Europe or the United States are unbeatable when a high skilled professional is needed to develop a certain product. Following in the textile sector, an example would be design. Cities like Milan or Barcelona, which are in regions where they were used to earn money from textile factories, have now developed a high standard textile design and are competing all around the world. The same is true when talking about all those products that need high levels of knowledge. Here are the opportunities for Europe. In this sense Europe can be at the forefront of the world and can exploit its background and skilled population. Europe has the challenge to use these opportunities, something that, arguably, is not doing enough. The best example in that sense is the decreasing competitiveness of European Universities. While some years ago most of the best universities were mainly in Europe, now they are mainly in the US. In other words, Europe in stead of taking advantage of the moment and the opportunities (never in the history had had such a big market where to sell its products), it is trying to defend what it acquired in previous years. In concrete terms, EU members should be conscious that this economic change is essential for the European future. Political integration is not a guarantee against wars (also domestic wars have been frequent during the world history) but rather a powerful and dynamic economy that enables people to take advantage of their opportunities and that give individuals their rights to have opportunities and their duties to use them. Therefore, rather than fighting for a stronger political integration I would argue for a stronger economical integration and a stronger strategical integration. On the one hand, recent cases like the takeover bid of Spanish Gas Natural to Endesa and counter-offer of E.Con, the German energy company, are examples where national interest has overcome economic interest, as has been argued recently in The Economist or in La Vanguardia by Ralf Darhendorf. On the other hand, European initiatives in strategic sectors concerning knowledge-based economy, like the Agenda Lisbon 2010, should be reinforced. Finally, it is the time, with the actual failures of the EU Treaty, to reassess which legislation is favouring the knowledge based creative economy and which one is not. In other words, the enormous quantity of rules that European have to follow as an alleged guarantee of the quality of European products may be causing high limitations to many companies, for example SMEs. Many of this knowledge based economy come from small and medium size companies of professionals that decide to develop a certain product. It is virtually impossible to face the enormous cost of EU rules for those groups of professionals, and what was born as a guarantee for quality is now reducing the opportunities of high qualified professionals working on high quality products. In conclusion, the EU is facing a crucial moment. The failure of the Treaty is an example of the threats and opportunities that the EU has. On the one hand there are those who seemed afraid of the growing opportunities partly due to globalisation. They defend that the best way to face this opportunities is by closing European doors, and saving the success of the 60 years period of peace and prosperity. On the other hand, there are those who see the actual circumstances as a huge opportunity to develop a solid and dynamic economy. EU has the background and conditions to successfully become a knowledge-based and competitive economy, but the EU members have to be conscious of it and work on it. Stronger political integration is not the solution to these economic issues, but rather a potential danger as showed by the example of the SMEs. The accidental curb on political integration can be used as an opportunity to rethink what policies are favouring the strengths of the EU, and which ones are limiting them. It is our choice to see these facts as a failure of the EU or as an opportunity for the EU, my choice is clear. Joan Monràs Oliu Menbre del Cercle

Publicat a www.e-noticies.com el 15 de maig de 2005 El dia 17 de maig es celebra el dia d’Internet, de les Telecomunicacions i de la Sociedad de la Informació; una celebració d’abast planetari i que reafirma novament la globalitat del fenomen i la importància cabdal que té, no sols en l’àmbit econòmic i científic, sinó també en les relacions socials i el hàbits de molts joves, i menys joves, que dia a dia construeixen xarxes informals de relació creant una nova cultura i abstraient-se, amb massa freqüència, de la realitat propera, tot refugiant-se en la distància, la virtualitat i l’anonimat del ciberespai. Lluny queda la primera meitat de la dècada dels 80 on Internet cridava sols l’interès de la comunitat acadèmica com un element de comunicació i via d’accés a la informació remota, i gairebé s’ha oblidat que sols fa 14 anys que s’inicià el WWW (World Wide Web) com a medi de comunicació adreçat al públic en general, o que fou al maig del 1993 quant es registra el primer web espanyol, per iniciativa de la Universitat Jaume I de Castelló, seguit, al setembre, per la Universitat de Cantàbria. Caldria esperar 2 anys més perquè Internet irrompis amb força a Catalunya primer i a la resta d’España desprès. Fou al 1995 quan el diari Avui presenta la seva edició electrònica, seguit ràpidament per El Periódico de Catalunya i La Vanguardia; TV3 esdevingué al juny la primera televisió de l’Estat que posa les seves informació a la xarxa. Si la premsa afrontà el repte de Internet, la banca també inicià el camí de la ma de Banesto inaugurant la seva Web al maig del mateix any, i el món de les finances mitjançant la Borsa de Madrid i la de Barcelona esdevenien les primeres d’Europa en connectar-se a Internet. Espanya tenia llavors 50.000 usuaris d’Internet, 10 anys desprès, l’últim semestre de 2005, el nombre de persones que es connectaren a Internet assolí 15,5 milions, el 42,1% de la població espanyola, una xifra encara mes significativa si es considera que el 93% accedeix a la xarxa diària o setmanalment, una xifra que representà un increment de 2 milions respecte l’any anterior. La celebració del dia mundial d’Internet arriba amb la població de l’Estat que ha assumit i interioritzat plenament el fenomen i la seva cultura, en especial els joves entre 15 i 34 anys, utilitzant la tecnologia Wi-fi, els serveis de missatges instantanis, la transferia d’arxius, la veu i la imatge sota IP, …, a casa (un 36,0 % de les llars espanyoles estaven connectades a Internet a finals del 2005 –valor mig de la Unió el 53%-),i al treball ( el 33% dels treballadors tenen connectat el seu ordinador a Internet, dedicant a navegar per la xarxa mes de mitja hora daria –si be accedeixen mes de la meitat del temps a pàgines web sense relació amb el seu treball-) Si bé aquest dades són positives, i cal enquadrar-les en el fet de que Catalunya i Espanya foren pioners en introduir-se amb celeritat en el mon d’Internet, no es pot oblidar que al 2006 són llunyanes a la dels països capdavanters de la Unió, i que algunes dades es situen per sota de la mitjana , un fet arrelat al 2001 on ja es posa en evidencia un clar endarreriment tecnològic respecte a la resta de la Unió. Per aquest motiu es llança llavors el Plan Info XXI, un pla que no aportà els resultats esperats i que les posteriors iniciatives tampoc acaben d’aconseguir el canvi de tendència, quant a extreure valor i competitivitat a les TIC i al coneixement de les persones, la nostra posició en el Global Information Technology Report 2005-2006 ho certifica. La celebració del dia mundial d’Internet, tot considerant la penetració i acceptació per part de la població, hauria d’ésser un motiu de reflexió per emprendre iniciatives capaces de trencar la tendència d’allunyar-nos de l’objectiu, d’extreure el màxim partit de la tecnologia, per avançar en productivitat i competitivitat, també per endegar iniciatives locals que ens apropin a les xifres d’inversió en TIC properes als Estat Units, que hi dedica 200€ per persona i any, mentre que a la UE sols arribem a 71€, i també per comprendre que sols incorporant a les empreses el talen dels joves preparats i capaços el futur és possible. Un dia de celebració o un dia d’acció?, per a mí, i per els associats del Cercle per el coneixement, www.cperc.net, creiem que d’acció, especialment a Catalunya on cal passar del debat i la planificació a l’execució, entenent a la vegada que el desenvolupament tecnològic i la societat del coneixement són prioritats. Hom voldria entendre que el traspàs a Presidència de la Secretaria de Telecomunicacions i la Societat de la Informació no és un accident i que vol evidenciar aquest fet. Encara que sigui tard i la legislatura finalitza és una línia a seguir en el futur. Un futur que cal accelerar amb el talent, la preparació i l’empenta dels joves, saben que els altres ni es paren, ni esperen Antoni Garrell i Guiu Maig 2006.

El passat 19 d’abril vaig assistir a una presentació molt interessant al Col•legi d’Economistes de Catalunya anomenada Catalunya, sector TIC? En aquesta trobada, la Marta Aymerich, directora de la CIRIT, va presentar la TecnoRegió, en Carles Fradera, Director d’Innovació del CIDEM, va presentar el Centre Tecnològic de les TIC i en Josep Miquel Piqué, president de la XPCAT va fer algunes reflexions generals sobre el sector. Crec que tant la TecnoRegió com el Centre Tecnològic de les TIC són iniciatives molt positives. Sense pretendre fer un resum exhaustiu, si que voldria compartir alguns aspectes que em van cridar l’atenció. La TecnoRegió és una resposta a la necessitat de generar valor afegit mitjançant un sector potent de les TIC i creant llocs de treball qualificats. Vol definir un pla estratègic que estimuli el creixement d’un sector que necessita l’R+D i per tant, la col•laboració entre les universitats i centres de recerca amb les empreses. Un dels objectius, amb el que no podria estar més d’acord, és el d’estimular la creació d’empreses /institucions basades en recerca/innovació TIC. En l’avantmodel de la TecnoRegió es defineixen tres línies d’activitat prioritàries: Media (audiovisual), Salut i Infrastructures Digitals. Per a mi, aquesta priorització, ja té un gran valor. S’ha de triar i apostar per sectors concrets com l’audiovisual i la sanitat, i deixar de dispersar esforços. Es defineixen com a factors claus d’èxit, entre d’altres, l’orientació al mercat, la focalització en línies d’activitat en les que Catalunya pugui ser un pol de referència internacional, i la implicació del capital privat en el finançament dels projectes. Per altra banda, la missió del Centre Tecnològic és contribuir a la competitivitat de les empreses del sector TIC a través del desenvolupament de productes i serveis en tecnologies de la informació i comunicació, innovadors a nivell global i orientats a les necessitats de les empreses catalanes. Es presenta amb un model de Centre d’R+D corporatiu on empreses, Universitats i Centres de Recerca i Administració col•laboren en projectes. Entre els objectius es contemplen la coordinació dels recursos existents per a la recerca en TIC al servei de les empreses del sector, i fomentar el creixement de les empreses del sector TIC per mitjà de la seva activitat innovadora. Es pretén que la major part del finançament d’aquest centre vingui del sector privat. El dia següent d’aquesta trobada, vaig llegir a la premsa que el preu dels habitatges nous a Barcelona ha pujat l’últim any un 21%, i el dels habitatges de segona mà, un 17%. Tenint aquestes rendibilitats assegurades a curt termini, és impossible que el sector privat financii en les quantitats i els temps necessaris, empreses de base tecnològica en les àrees d’activitat previstes a la TecnoRegió, o aporti al Centre Tecnològic quotes en quantitat i continuïtat necessàries fins a tenir impacte significatiu en l’ocupació del sector.. Per què la construcció i l’immobiliari han assolit rendibilitats tan altes? Durant els últims 30 anys s’ha anat construint un marc normatiu i legislatiu que essencialment aporta seguretat a les inversions en aquest sector. Les escriptures davant de notari, els registres de la propietat, les normes urbanístiques,…. tot va encaminat a donar seguretat a tots els agents d’aquest sector. I la prova d’això és que el sector financer s’ho creu, i no posa dificultats al finançament de promotors, constructores, i compradors d’habitatges. I els efectes són bons: aquesta situació ajuda al finançament dels ajuntaments, les famílies veuen com els seus estalvis invertits en habitatges es revaloritzen, i sobretot, es genera ocupació. De fet a Catalunya, entre els anys 2000 i 2003 la construcció ha generat 63.900 nous llocs de treball, compensant sobradament els 22.700 llocs de treball que ha perdut la indústria. No és estrany, doncs, que cap partit polític vulgui canviar aquesta situació, encara que de vegades es produeixin excessos com el de Marbella. En la intervenció de Josep Miquel Piqué, va mencionar que és relativament fàcil aixecar 1M€ per arrencar una empresa en el sector TIC, i és veritat. Però també és pràcticament impossible aconseguir finançament per a que les empreses de serveis de base tecnològica puguin fer-se grans, i expandir-se internacionalment. És a dir, de la cadena ciència/tecnologia/empreses/mercat, el punt més feble a Catalunya és el de les empreses i el seu finançament (suposant que considerem el mercat global). Aquesta feblesa potser no es nota al moment d’arrencar, però és molt real quan l’empresa vol anar a mercats grans i expandir-se internacionalment. Si volem que el sector TIC contribueixi al creixement econòmic i a la generació d’ocupació de manera significativa, crec que fan falta mesures que redueixin el risc de les inversions en aquest sector. És normal que una empresa de serveis de base tecnològica trigui entre cinc i set anys en donar beneficis, sobretot si l’aposta és per un mercat gran (en canvi es fàcil donar beneficis en poc temps amb una empresa petita, però llavors tenim el problema de finançar el creixement). Si volem captar recursos del sector privat per empreses TIC (i la major part del finançament de la TecnoRegió i del Centre Tecnològic de les TIC tindria que ser privat) avui és impossible competir amb altres sector que donen rendibilitats del 21% en un any. De fet, recordo del viatge a Corea que vam fer l’any passat amb la Cambra de Comerç, que el seu govern veia com una de les seves tasques prioritàries, donar seguretat jurídica a les inversions en el sector de les TIC. Per tant, i donat que comencem a tenir iniciatives amb cara i ulls com la TecnoRegió i el Centre Tecnològic de les TIC, potser és hora de començar a pensar quines mesures legislatives es poden prendre per disminuir el risc de les inversions en empreses del sector TIC, i animar al capital privat a invertir en quantitats i temps adequats per generar ocupació d’alt valor afegit de manera significativa.

Sembla que molts han interpretat la impotència del govern francès per a implantar la seva proposta de reforma del mercat laboral com a una mostra més de la pèrdua de tremp del nostre país veí. França, diuen, s’indigesta amb el desafiament de la globalització, no aconsegueix trobar el seu lloc en el nou context i, definitivament, ha deixat de ser un referent i una avançada de la cultura occidental. Res més lluny de la veritat. França està com està precisament perquè és troba al capdavant de l’evolució d’un model de societat que, amb una generació de retràs, també és el nostre. Han estat els primers en arribar a un estadi que planteja un extens conjunt de preguntes noves per a les quals ningú té encara una resposta convincent. Totes elles deriven de l’acumulació de tensió entre allò que caldria fer per a encarar els reptes d’un món farcit d’incerteses i allò altre que realment és capaç de fer una societat democràtica instal•lada en l’opulència i el benestar. És raonable pensar que els ciutadans assumiran aquests reptes en lloc de reclamar a qualsevol preu el manteniment de determinats privilegis que, segurament, han esdevingut insostenibles? És realista creure que des del poder polític d’una societat democràtica és possible liderar un projecte a contracorrent dels anhels quotidians de la majoria de la població? Implica necessàriament el nou escenari un increment substancial de la desigualtat econòmica, després de dècades d’anivellament? Fins a quin punt una societat té a les seves mans la facultat d’orientar el seu destí cap a allò que, des d’un punt de vista racional, considera més desitjable? És possible que una democràcia moderna, incapaç de reaccionar adequadament, derivi cap a noves formes de totalitarisme? No crec que es pugui respondre a aquestes preguntes des d’un optimisme inconscient, però tampoc ens podem resignar a caure en un fatalisme desesperant. En qualsevol cas, mirem-nos bé el que succeeix a França perquè, de la mateixa manera que ara nosaltres tot just comencem a experimentar, amb dècades de retard respecte els francesos, els trasbalsos d’una afluència massiva d’immigrants, també arribarà el moment en que ens aniran bé les respostes que ells hagin pogut trobar per aquesta mena de qüestions.