Actualment la paraula “coaching” esdevé un mot adquirit de l’anglès i que ens dona poca informació tant pel seu origen com per la indefinició de la pròpia paraula. Trobar una paraula en català o castellà que identifiqui el seu significat no és fàcil però segurament ens podríem sentir més còmodes dient-ne “ensinistrament” o “entrenament”. Què és i què no és el coaching? Treballa per aconseguir que les persones obtinguin tot el millor de si mateixes. No es tracta d’adquirir coneixements tècnics que poden ésser adquirits i comuns a moltes persones, sinó que treballa de manera totalment personalitzada. El procés és propi i exclusiu de cadascú. És una tècnica clarament diferent d’altres disciplines com és la formació o la consultoria. Totes les persones estem lluny de fer servir totes les nostres potencialitats per molts motius. El que hem d’aprendre està dins de nosaltres i sovint no en tenim consciència. Es freqüent que en el procés de coaching hàgim d’aprendre a desaprendre moltes coses apreses. Es tracta de transformar en coneixement conscient allò que forma part de nosaltres i que no en fem ús perquè ni tant sols ens en adonem. L’equilibri intern i el propi coneixement, permeten que cada persona sigui una font de saviesa i que pugui assolir tots els reptes que senti que l’il•lusionen. En coaching partim de que cadascun de nosaltres som persones complertes, creatives i plena de recursos. El coach (entrenador) té com a missió fer que cada persona conegui tots els seus recursos fent servir tota la creativitat que té el client, que en la majoria dels casos no se’n ha adonat. El coaching es dirigeix a tots els aspectes de la vida d’una persona i participa en el procés pel que cada persona s’encamina a la plenitud i a l’equilibri de la seva vida. Els resultats que obté cada persona son els que cadascun decideix. El coach acompanya en el procés i s’assegura que la persona es comprometi amb el procés de la seva vida. Acompanyat pel coach cada persona camina pas a pas, en la definició dels seus objectius i en la identificació de les seves fortaleses i febleses. Un coach mai dona opinió ni dona solucions externes a la persona sinó que facilita que cadascú les trobi, sabent que sempre son dintre d’un mateix. El procés que es segueix no parteix d’un pla rígid i es va ajustant al que va sorgint. Sempre es produeix un intercanvi fluid entre el coach i la persona. La confiança i la confidencialitat son dos peces claus en el procés. Es fonamental que el client pugui parlar obertament amb el seu coach de qualsevol aspecte que consideri important. El coach es compromet a mantenir el secret professional al llarg de la seva carrera i forma part del seu codi ètic. Qualsevol informació, sigui del tipus que sigui, quedarà sempre guardada en la relació coach-client i en cap cas el coach en podrà fer ús. Les tècniques que aplica el coach, es suporten en moltes eines: preguntes potents, preguntes de reflexió, ajuda a planificar objectius, planeja reptes, fa reconeixement, metavisió…. Dins el món de l’empresa, els diferents membres que la componen poden seguir processos individuals de coaching per fer créixer l’organització. Amb l’evolució de cada membre, evolucionarà sense dubte l’empresa i tota l’organització. En el món actual, on el valor principal de les organitzacions és el capital humà, el coaching esdevé una eina clau d’ajuda per fer que les persones esdevinguin com son realment amb la màxima plenitud. Només així, es milloren les relacions personals i en conseqüència les organitzacions fluiran cap a uns resultats humans i empresarials d’èxit. Núria Aymerich Soci del Cercle per al Conexiement-Barcelona Breakfast Directora d’ESEC

Recentment s’ha llegit una tesi doctoral en la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que em sembla interessant ressenyar. La tesi, l’autor de la qual és el xilè Juan José Tohá, duu per títol “Educación, comunicación para el desarrollo y gestión del conocimiento: estudios de caso de los modelos de sociedad de la información de Finlandia e Irlanda”. La conclusió principal és que ambdós països, si bé van emprar models diferents, van dirigir les seves economies cap al desenvolupament de productes i serveis intensius en coneixement, enfocats principalment als mercats internacionals. Tant Finlàndia com Irlanda han crescut de forma accelerada, en gran mesura, gràcies a la utilització intensiva de coneixement en l’àmbit productiu. En el cas finlandès, el procés d’inserció a la Societat de la Informació es produeix a finals de la dècada dels 80 a partir de la crisi econòmica generada amb la caiguda del bloc soviètic. La necessària transformació política, econòmica i productiva generada amb la irrupció d’aquest nou escenari global, va permetre construir un ampli acord social, entre els diversos actors polítics, econòmics i socials finlandesos, sobre el model de desenvolupament per aquest país. Finlàndia va impulsar una transformació productiva basada en aquells sectors que ja posseïen una important experiència, introduint la innovació contínua com a mitjà per elevar la productivitat i competitivitat. L’alt nivell de competitivitat econòmica i de productivitat són conseqüència de la contínua innovació social i tecnològica, és a dir, mitjançant l’acte creatiu de generar nous productes i serveis intensius en coneixement i innovadors a escala global. La innovació no és un fet casual o aïllat, és el resultat d’una complexa xarxa d’actors i esdeveniments, d’entorns propicis per a l’activitat educativa, investigadora i de desenvolupament. És important destacar que la innovació s’aconsegueix mitjançant la intensiva gestió dels coneixements; tant en l’activitat productiva, com en la social, sorgeix de la voluntat i convicció de la societat finlandesa en el seu conjunt, la qual comprèn que la societat de la informació és el camí més apropiat per a recuperar la seva competitivitat econòmica. A partir de la dècada passada, Finlàndia potencia la xarxa de creació de coneixement i es vincula estretament a l’activitat productiva, elevant la despesa pública i privada en R+D; es va millorar el nivell de la mà d’obra; es van crear noves infraestructures per a facilitar la connectivitat i es va generar un sistema d’educació avançat que permetés comptar amb professionals, tècnics i investigadors de primer ordre mundial. A més es va internacionalitzar l’economia com a forma de generar demanda per a les indústries de coneixement local. En aquest context, el model d’educació i recerca ocupa un rol especialment important. Finlàndia té un dels sistemes educatius millor avaluats a nivell mundial. Aquest sistema garanteix l’accés a l’educació de primer nivell a tota la població, sense importar edat, condició social o ubicació geogràfica. Destaca l’existència de programes de gran impacte d’educació al llarg de la vida, la qual cosa està possibilitant plantar cara a l’envelliment de la força laboral. Quant al sistema de recerca i desenvolupament, Finlàndia ha centrat els seus esforços en tenir una activitat investigadora de primer nivell mundial i generar demanda des de l’estranger pel coneixement produït. En definitiva, l’experiència finlandesa s’explica per un conjunt d’accions que responen a un projecte de país i a una profunda convicció sobre el potencial del coneixement com a font d’innovació i augment de la competitivitat i productivitat del país. Finlàndia és un generador i exportador de coneixement patentat aplicat a productes i serveis. La font de generació de riquesa no radica fonamentalment en la indústria de la telefonia mòbil, d’equipament forestal o de cel·lulosa sinó en la indústria del coneixement que protegeixen aquests sectors. En definitiva, el coneixement és el producte exportat, ja sigui per a ser aplicat per indústries tecnològiques locals o estrangeres. Quant a la penetració de les TIC, Finlàndia també ocupa un lloc molt destacat, que es reflecteix no tan sols en el nivell de penetració, sinó també en la capacitat de la població de beneficiar-se’n. Per altra banda, el model de societat de la informació irlandès es caracteritza per oferir condicions de baix cost a empreses tecnològiques multinacionals i per llur plataforma d’accés al mercat de la UE. Tanmateix, en l’actualitat està en procés de transició d’un model industrial de producció de tecnologies de la informació i comunicació, cap a un basat en la innovació contínua. Igual que els denominats “tigres asiàtics”, Irlanda ha crescut econòmicament de forma molt accelerada impulsada per la inversió estrangera lligada a les indústries de les TIC. Aquestes s’han instal·lat en el país atretes per les condicions per a produir a baix cost i l’obertura al mercat europeu. L’estratègia per a atreure les empreses estrangeres en el camp de la computació i l’electrònica va ser de caràcter selectiu. L’objectiu era atreure empreses considerades líders en les seves respectives àrees. Es van identificar aquelles companyies que estiguessin liderant la carrera de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i es caracteritzessin per les seves bones pràctiques com a empreses manufactureras. En aquestes se les va convidar a invertir a Irlanda, oferint-les-hi condicions especials. Juntament amb aquestes empreses van arribar nous coneixements, professionals i tècnics de primer nivell, bones pràctiques, etc. Cap destacar que durant l’última dècada i mitja han sorgit una quantitat important d’empreses tecnològiques locals, especialment lligades a la producció de programari o proveïdores de les grans companyies existents a l’illa. Si bé gran part dels productes i serveis generats des d’Irlanda són intensius en coneixement, això no significa que siguin el resultat d’una intensa activitat d’R+D local. Encara que a partir de la dècada dels 80 es va elevar fortament la despesa d’R+D, àdhuc està lluny d’assemblar-se als països capdavanters en aquesta matèria, ni aquesta despesa ha crescut al ritme de la resta de l’economia. Però Irlanda compta avui amb professionals i tècnics qualificats, la qual cosa s’explica fonamentalment per tres raons: les empreses van arribar al país amb professionals i tècnics, es va produir una forta repatriació d’irlandesos altament qualificats des de l’estranger, i el sistema d’educació ha sabut respondre a les necessitats del sector productiu, sobretot en el sector de la informàtica i la formació multilingüe. El sistema d’educació irlandès està entre el grup dels vint països capdavanters en aquesta matèria. Al llarg dels darrers anys, Irlanda està impulsant un sistema nacional d’innovació que permeti atorgar més suport al model actual, transitant des d’una economia basada en les indústries tecnològiques a una que s’aboqui a la innovació contínua com a font de competitivitat i productivitat. Del seu èxit dependrà en gran mesura el sorgiment d’empreses irlandeses en l’àmbit de les TIC, les quals basin la seva competitivitat i productivitat en la generació i aplicació del coneixement.

Ara que la Societat Catalana és mou per dir prou als problemes de l’aeroport del Prat, quant es certs moments es posa en qüestiona el paper de la societat Civil, quant es vol imposar el políticament correcte i la pau del silenci davant una Catalunya que te greus problemes amb infrastructures de mobilitat (siguin de persones, mercaderies o dades) per via terrestre o aèria, amb xarxes de generació i distribució d’energia que treballin al límit de la seva capacitat amb perill de no garantir els requeriments a curt i mig termini, quant el model econòmic que permet assolir altíssim nivells de creixement pero sense avançar amb l’economia del coneixement, cal que més que mai la societat civil independent i lliure faci sentir la seva veu, i per aquest motiu cal novament recordar el paper clau de la Societat Civil per garantir el futur, i quina millor manera de fer-ho que amb un document del pre-Cercle que definia la Societat Civil i que ajudar a prendre la iniciativa de constituir-lo. Era el gener de 2001 quant es redactà i fou debatut pel nucli inicial del Cercle: En Pere Monras, Antoni Farres, Rafael Suñol, Joaquim Català, Anna Pasqual, i jo mateix, i ara, quasi 7 anys desprès, voldria reproduir-lo per reclamar que sols amb una societat civil forta les polítiques a llarg termini es podent abordar. Consideracions sobre La Societat Civil. La societat civil és aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa). Dit d’aquesta manera, podríem pensar que la societat civil és l’element menys important dels tres, que només existeix per contextualitzar els altres dos. Res més lluny de la veritat. El cert és que els tres components (Societat Civil, Administracions i Mercat) són factors essencials de tota societat humana, tots tres elements formen un equilibri sense el qual una societat no pot desenvolupar-se. Avui dia, comprenem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, necessita la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur. Històricament, es pot comprovar que els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil, els totalitarismes en són una bona evidència. Efectivament, els totalitarismes, ja fossin de signe feixista o comunista, van pretendre substituir la societat civil per un nou entramat social dissenyat verticalment des d’una instància política superior. I és que, a partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres sectors. El cas de Catalunya és paradigmàtic en aquest sentit. Des del decret de Nova Planta Catalunya ha tingut, en el millor dels casos, un nivell d’autogovern limitat. Malgrat aquesta situació Catalunya ha aconseguit desenvolupar-se econòmicament i mantenir la seva identitat política i social. Si això ha estat possible és, sens dubte, degut a la vitalitat de la seva societat civil. El teixit associatiu de Catalunya ha estat clau a l’hora de situar Catalunya entre les regions capdavanteres d’Europa malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil comença a donar senyals de feblesa i pèrdua de capacitat de mobilització. Veiem que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és ben migrada, i pràcticament circumscrita a les ONG trencant el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil Aquesta tendència és especialment preocupant en la conjuntura actual. L’adveniment de la societat de la informació, i el seu epígon, la societat del coneixement, fan que sigui indispensable que els tres elements de la governació funcionin sinèrgicament al millor nivell. De moment, la iniciativa l’està prenent bàsicament el mercat. Els agents del mercat han entès perfectament que la societat de la informació o del coneixement impliquen un capgirament del status quo present, comparable al que va provocar la revolució industrial en el seu moment. Per tant, estant prenent decisions estratègiques per tal d’assegurar-se una posició avantatjosa en aquest hipotètic nou ordre. A tot això, l’Administració viu presa d’una certa incoherència estructural respecte als nous models organitzatius i decisionals, no en va els estats actuals són els fills de la modernitat i de les societats industrials. El poder públic vol preparar-se pel canvi, vol adaptar-s’hi, però la seva estructura genètica el limita. Mentre la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que la societat de la informació provocarà la crisi de les estructures verticals, jerarquitzades i obrirà oportunitats a les xarxes. Però de moment, manca la capacitat, o potser voluntat, de mobilització i d’organització per fer front, de forma adequada, als reptes de la globalització. Els propers anys seran decisius, amb un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació, només la regeneració de la societat civil permetrà assolir un nou estadi de governació. Tornant a Catalunya, cal dir que la situació no pot dur-nos a cap mena de cofoisme. Si bé és cert que nombrosos indicadors ens situen en bona posició de cara a la gran transició de la societat de la informació. També ho és que aquests mateixos indicadors ens assenyalen més com a consumidors de productes de la societat de la informació que no com a centre de producció i iniciativa. És a dir, el lideratge en aquesta revolució ve d’altres llocs i nosaltres seguim l’ona. Evidentment, això comporta que Catalunya, si persisteix en aquesta situació, tingui dificultats en conservar la riquesa que pugui generar i que li costi més mantenir una identitat diferenciada en el context de la societat plural i global Per tant és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal que esperoni, efectuant propostes i col•laborant activament, a l’Administració, perquè endegui amb decisió aquelles iniciatives que permetran a la nostra societat desenvolupar-se en la nova conjuntura. Cal que incideixi sobre els agents del mercat per tal que en la cerca de beneficia no perjudiquin la societat ni despocisionin Catalunya en el context de l’Estat, d’Europa i el món. En el passat la societat civil catalana va exercir un lideratge que ara es troba a faltar, l’Administració només troba interlocutors en contextos polítics o econòmics i això afebleix la governació. Cal abandonar aquesta somnolència que tenalla al nostre teixit civil, cal superar la nostra dependència de l’acció pública i recuperar la iniciativa col•laborant activa i generosament. Amb aquesta voluntat sorgeix el Cercle per al Coneixement. Una Societat Civil que no pot defugir dels seus reptes, que s’ha d’organitzar i que ha d’assumir compromís, un compromís que va més enllà de les persones que l’assumeix en cada moment, que s’ha de poder trametre d’uns a altres com a prova inequívoca de vitalitat social. Un compromís assumit pel Cercle des de la primera Junta encapçala per en Pere Monràs, 2001-2004; que vaig continuar jo mateix amb la junta que presideixo i que finalitza el seu mandat al 1 d’octubre, i que amb forces renovades, per la fusió del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast, assumirà un nou president i la seva junta, seguint l’objectiu fundacional de treballar des de la societat civil per el futur de Catalunya que és el nostre pero especialment el de les properes generacions. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Brakfast 25 de març de 2007

Fa uns dies per motius professionals em vaig haver de desplaçar al País Valencià. Vaig anar a visitar una empresa industrial del sector d’alimentació que estava interessada en conèixer la oferta de serveis de la meva empresa. El que em varen explicar em va fer tornar a reflexionar sobre un aspecte que en els darrers anys és motiu constant de debat: la Globalització. Resulta que l’empresa que vaig visitar en els darrers set anys ha canviat de propietaris tres vegades. En principi era una empresa de capital espanyol, posteriorment va ésser adquirida per una empresa de capital anglo-holandès i finalment ha estat adquirida per una empresa de capital francès. Doncs resulta que aquesta situació que fa uns anys podria ser considerada com excepcional, avui en dia forma part de la quotidianitat del món empresarial: les empreses es compren, es venen o es fusionen d’una forma quasibé natural, a excepció feta de les que són considerades estratègiques per part dels Estats. Des del punt de vista empresarial aquesta facilitat en que ara es poden produir aquestes operacions, és la situació ideal ja que tots hi surten guanyant; el venedor normalment ho fa o bé perquè ha rebut una molt bona oferta o bé perquè d’alguna manera es treu un problema de sobre, i el comprador ho fa perquè aconsegueix fer-se més gran i arribar a mercats on el venedor era el dominant. En cas de que l’opció sigui la fusió, en principi l’empresa resultant també tindrà més recursos, augmentarà en tamany i probablement acabi tenint més beneficis a mig termini. Aquesta situació idíl·lica en la que tots aparentment surten guanyant, contrasta tanmateix amb la situació en la que queden la majoria de persones que formen part d’aquestes organitzacions. Malauradament, a excepció d’alguns casos concrets, les persones no són considerades com un actiu sinó més aviat com una despesa. Es menysprea el capital humà, i aquesta filosofia porta a l’acomiadament de moltes persones que d’alguna manera han estat compromeses amb l’empresa. Es dóna per fet que la nova organització no podrà comptar amb totes les persones ja que, entre altres aspectes, es produeix una duplicació de càrrecs i funcions, i per tant cal desfer-se dels “sobrants”. Moltes vegades aquests “sobrants” no són precisament els menys qualificats, però potser sí els menys “polítics”. En una societat com la que vivim, el coneixement és fonamental perquè les empreses millorin en tots els seus aspectes, i el menyspreu al capital humà acaba sent un error a mig i a llarg termini. Probablement les grans companyies de consultoria que participen en aquests processos de concentració són les que d’alguna manera col·laboren en aquesta desintegració, ja que tendeixen a aplicar la solució més fàcil. En el meu parer, crec que el que s’hauria de fer és procurar integrar tot el capital humà a la nova organització, demostrant a la Direcció que aquesta filosofia és la que els portarà a l’èxit, ja que d’aquesta forma obtindran el compromís de les persones, un valor afegit que no té preu. De fet, a les empreses de consultoria se les hauria de valorar no per reduir costos de personal sinó per l’obligació de mantenir el capital humà, enfocat a millorar els resultats de l’empresa. En tot cas, com que malauradament aquesta idea no serà aplicable a curt termini, perquè moltes coses han de canviar en la mentalitat dels empresaris i de les empreses de consultoria, simplement voldria recomanar a les persones que es troben en aquesta situació tant complexe, en la que no saben si demà seran o no acomiadats i per tant hauran de conviure algun temps en un estat d’angoixa important, que intentin seguir fent bé la seva feina, ja que d’alguna manera és la única cosa que està a les seves mans i serà la única que els donarà una certa satisfacció. Si el capital humà es pogués reflectir en el balanç de les empreses, segurament el tracte a les persones seria molt diferent i encara que fos una comparació odiosa, les persones estarien al mateix nivell que els estocs que sí apareixen en el balanç perquè es considera que tenen un valor. Això sí, a diferència dels estocs que poden perdre valor, les persones en guanyen dia rera dia a través del constant increment de coneixements. Albert Benedicto Tarragó Soci del Cercle per al Coneixement

L’altre dia vaig estar parlant amb membres d’Iniciativa Joven (http://www.iniciativajoven.org/), un projecte de l’entorn personal del president Rodríguez Ibarra, Junta de Extremadura. Em van obrir els ulls a la forma que tenim de pensar la innovació a Catalunya. El que m’ha interessat és com enfronten el seu futur en la societat del coneixement. Bàsicament, sense complexos. M’explico ràpid. (1)De millora a salt Extremadura no pot partir d’una base industrial per progressar cap a la societat del coneixement. Ha de saltar-hi, fer “leapfrogging”, com estan fent països endarrerits (com els de l’Est europeu i el seu espectacular ascens dins els rànquings d’innovació europeus). En conseqüència, els extremenys qüestionen els marcs d’innovació habituals i plantegen les estratègies de forma radical, no incremental. A Catalunya tenim moltes rèmores que afecten a la nostra capacitat de definir el problema i la solució. Rèmores de conceptualització, mentals, que ens venen de la tradició industrial. Per exemple, pensar que la innovació no és possible sense una R+D forta. Podem afegir-hi els compromissos adquirits amb certs sectors que ja no tenen massa futur. Per contra, tenim molts actius que podríem fer saltar si ens treíessim les ulleres conceptuals que portem. (2) D’estructures a gent A Extremadura l’aposta més directa és pels joves i per fer crèixer en ells l’esperit creatiu, innovador i emprenedor. L’aposta per l’educació és clara. Per exemple, en nous models d’educació basats en un ús integrat i intel.ligent de la tecnologia a l’aula. Això em recorda a Irlanda i la seva doble tasca d’innovació en infrastructures TIC per l’educació i la innovació i el seu programa de facilitació de l’accés a l’educació per tothom. A Catalunya, tenim una oportunitat si som capaços d’integrar l’estratègies d’educació amb les d’innovació. (3) De gent a ment A Extremadura els interessa el “capital mental” de la regió i no tenen por de quedar-s’hi curts, donat el treball previ en educació. Com saben que no bastiran centres d’investigació potents en un temps curt, acceleren promovent les formes d’innovació que no depenguin massa de la R+D bàsica. És molt interessant estudiar com articulen xarxes i clústers no pas amb indústries afins pel sector en què estan sinó per la proximitat dels coneixements que usen. Al voltant del “Cerdo Ibérico” hi podeu trobar des de millora genètica a exotransplantaments. A Catalunya podríem repensar-nos els famosos clústers en termes de coneixement: segur que crearíem sinergies força més potents que a partir de les proximitats sectorials actuals. Hi ha base de sobres!. (4) De coneixement a imaginació De tot allò que pot aportar la ment, el que més interessa als extremenys és la imaginació i la creativitat docns dóna lloc a combinacions estranyes i originals. Així, els projectes de reaprofitament de biomassa forestal que impliquen inserció de dones en el món del treball, cura del medi ambient, generació de nous combustibles alternatius i creació de nou coneixement en sostenibilitat. Es promou la intersecció i es deixa a l’entrexoc creatiu l’aparició de noves possibilitats. Es confia en la capacitat dels emprenedors per intertraduir-se idees i s’admet d’entrada que la creativitat i la innovació amb èxit de negoci és un procés massa caòtic com per pretendre planificar-lo i controlar-lo. Amb el capital intel.lectual i creatiu que tenim a Catalunya un empenteta envers el caos i lluny de la cotilla de la planificació per part de l’Administració estaria bé. També que assumíssin el risc de la creativitat. (5) “Perifèric” no vol dir” local” A Extremadura prenen com a avantatge el fet de ser perifèrics dins d’Espanya i d’Europa. Què vol dir això? Doncs que el centre els interessa relativament poc i que per a ells el món … és el món. És a dir, busquen el coneixement que no tenen allà on fa falta i les persones que no tenen allà on fa falta. No a partir dels “nostres” o els “companys de partit”. Si no recordo malament, la directora de FUNDECYT, l’organisme de promoció de ciència i tecnologia que articula els clústers de coneixement a Extremadura, és holandesa. Algunes de les iniciatives de desenvolupament rural (TIC+turisme de l’experiència) han atret a emprenedors catalans que han trobat un marc receptiu i s’hi han radicat. D’altra banda, els extremenys es connecten amb d’altres periferies emergents, com Letònia (mireu els indexos d’ús i innovació en TIC d’aquest país ex-soviètic i compareu amb Catalunya, sisplau) en projectes que van des de l’educació a les belles arts en formats digitals. Què no podriem fer aquí, donat la força d’atracció que tenen ciutats com Barcelona entre els professionals de mig món?. També han articulat un “corredor internacional” que passa per Lisboa i acaba en diverses regions brasileires on incuben i desenvolupen les seves empreses. Ja sé què direu. Si sou economistes que “l’estrucutra econòmica d’Extremadura i de Catalunya no són comparables”. Si investigadors universitaris, que sense recerca bàsica no hi ha futur. Si sou enginyers que les infrastructures són crucials. M’és ben bé igual, no estic discutint marcs ni eines de política d’innovació. Estic parlant de paradigmes mentals i vull remarcar com la nostra història ens ha portat a considerar certes categories de pensament com a les úniques amb que podem pensar sobre la innovació i com la inèrcia o l’orgull ens hi instal.lat de forma quasi permanent. És així com ens prohibim de veure possibilitats molt grans que tenim a tocar. Podem ser molt més innovadors … si mirem amb ulls nous. Respecte la necessitat de ser més radicals, innovadors i agossarats quan ens plantegem el futur de Catalunya dins la Societat del Coneixement fora bó considerar, per exemple, que després de 20 anys de treballar el model d’innovació industrial i d’excel.lència en R+D universitària hem aconseguit una sola universitat entre les 500 millors del món i baixar del lloc 52 al 82 a l’indicador d’innovació de les regions europees entre el 2003 i el 2006. Canviem d’estratègia i fem “leapfrogging”?. Ramon Sangüesa Soci del Cercle i ex-vocal de la junta Directiva del Cercle Referències: – Bona part de les hipòtesis de treball d’Iniciativa Joven les podeu trobar a l’intervenció d’Ibarra al Club Siglo XXI apadrinat per Ana Patricia Botín (http://www.psoebadajoz.org/descargas/audio/SigloXXI1.mp3 i http://www.psoebadajoz.org/descargas/audio/SigloXXI2.mp3) i al seu discurs al Parlament extremeny sobre la “Sociedad de la Imaginación” (el podeu trobar aquí: http://www.asambleaex.es/). Feu l’esforç d’obviar les seves referències als terribles nacionalismes perifèrics i hi trobareu una perspectiva interessant sobre què és la innovació per la societat del coneixement i quines polítiques hi menen. – Per una referència crítica de l’operació de Iniciativa Joven i com queda llastrada pel seu origen en l’Administració podeu veure: http://gabinete.extreblog.com/200603213729_Ibarra-y-el-Gabinete-de-Iniciativa-Joven-sueos-rotos.html – Per comparar indexos d’innovació de Catalunya sota la perspectiva dels experts europeus compareu el Regional Innovation Scoreboard del 2003 amb el del 2006. Els trobareu aquí: http://trendchart.cordis.lu/scoreboards/scoreboard2006/scoreboard_papers.cfm

A Catalunya hi ha molta gent que triomfa, però molt poca gent ho sap. Qui triomfa, i per què no ho coneixem? Triomfen els professionals, metges, biòlegs, advocats, arquitectes, professors (doctors), creatius, dissenyadors, artistes, cuiners, esportistes, molts a nivell mundial, i uns quants empresaris de petita i mitjana empresa. Gairebé tots, a excepció d’alguns casos brillants, en un entorn reduït. Molts (tenim molt bona matèria prima) però sense donar el pas a fer-ne del seu èxit individual un succés global. Explicacions d’aquest fenomen? N’hi ha que tenen a veure amb l’idiosincràsia i l’escala de valors d’aquest poble nostre, i que tots coneixem. Però n’hi ha d’altres que es refereixen més a la manera en què tenim organitzada la nostra economia i estructura social. Sense descartar que uns i altres estiguin relacionats. Sobre aquests darrers voldria parlar-ne. Totes les empreses han començat essent petites, però han crescut, algunes per les seves pròpies forces, altres per fusió o adquisició. Aquest segon procediment és més ràpid, però també més complicat i requereix, potser, uns valors una mica diferents. Entre aquests, el valor de compartir i el d’exposar-se al risc. El creixement orgànic, el de la majoria d’empreses catalanes, es basa en la professionalitat d’un empresari, la majoria individualista, amb tots el mèrits però també amb les limitacions que comporta la falta de recursos, o, la concentració de riscos. En qualsevol cas el ritme de creixement és molt lent, i més encara en uns mercats cada cop més competitius i globals. Els requisits que comporta fer el salt cap a una empresa de més tamany que pugui estar als mercats internacionals –encara que siguin de nínxol- són molt “demanding” per a la majoria de les empreses catalanes. En primer lloc perquè, per a la majoria de les empreses catalanes tradicionalment molt endeutades, les coses han anat molt bé, en termes generals, des de l’entrada a la CEE i la Unió Econòmica i Monetària; en especial, la caiguda radical dels tipus d’interès, els hi ha anat de meravella. Això fa que actualment es sentin confortables amb el seu posicionament competitiu i no acaben de ser conscients que la dimensió esdevé una avantatge estratègica, difícil d’adquirir a curt termini. En segon lloc perquè fer un canvi d’escala, a les empreses petites, és com canviar pràcticament tots els paràmetres de competitivitat. D’exportar a tenir presència permanent a l’exterior, d’haver de contractar professionals (més cars i escassos) amb mentalitat i experiència internacional. La ja famosa manca “d’anglès”, la recerca permanent d’un sistema d’R+D i les TIC com a suport de la “nova” empresa, són, entre d’altres, canvis radicals, que no totes les empreses estan disposades a dur a terme. El salt de dimensió potser requereix una altra manera d’entendre l’empresa, més centrada en projectes, recursos i equips, més professionals i amb una mentalitat menys egocentrista. És veritat que a Barcelona, a Catalunya, és viu molt bé i ens costa sortir, però hem de ser conscients que per conservar el nivell actual tenim que canviar moltes coses del nostre comportament social. I aquest canvi requereix en un primer moment, de temps, que no tenim, però també és un salt en profunditat, de model de societat; és com un repte que l’afrontes de veritat o bé no hi arribes i et quedes pel camí per bastant temps. Sobre la naturalesa i profunditat del repte potser no tots estem d’acord, o no ens en volem adonar. Sols depèn de nosaltres mateixos. Rafael Suñol Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Membre Fundador

La celebració del congrés 3GSM a Barcelona ha estat un tema central d’aquests darrers dies, omplint informatius, diaris, hotels i agendes de polítics i empresaris del negoci de la telefonia mòbil. La ciutat sencera ha semblat una mica alterada, una mica més frenètica, una mica més interconnectada (o col·lapsada) i una mica més il·luminada pels focus de l’atenció internacional. El volum i l’enormitat creixent del sector i de les seves empreses capdavanteres, fan que bona part d’aquesta atenció mediàtica i alteració de la vida quotidiana no siguin del tot accidentals, sinó part implicada en l’efecte d’excepció circense que ha acompanyat el xou. Una de les atraccions principals d’aquest circ ha estat la proclamació de l’ascensió del mòbil a la categoria de “quarta pantalla”. Després del cinema, la televisió i l’ordinador, el telèfon mòbil és presentat com el següent espai de projecció (i consum, és clar) de productes d’entreteniment. Aquesta ascensió vindrà donada per la progressiva colonització, per part del telèfon mòbil, d’alguns usos i funcions que fins ara han estat pròpies de les altres tres pantalles. Així, si bé ja fa temps que la proximitat entre el mòbil i la televisió ha estat detectada, sobretot a nivell comercial, aquest congrés de Barcelona ha servit per a convertir el mòbil en pantalla de projecció de cinema. De fet, l’estrella del congrés (tot i que no ha vingut) ha estat Robert Redford. El seu Institut de Sundance, mite del cinema teòricament independent, ha presentat a Barcelona cinc curtmetratges realitzats especialment per a ser consumits al mòbil. Ja no són tràilers de pel·lícules ni clips de baixa qualitat, sinó productes cinematogràfics d’etiqueta negra, concebuts i realitzats pensant en les característiques concretes d’una pantalla que, amb sort, supera les dues polzades. També Bollywood, la indústria cinematogràfica de la Ýndia, ha estat protagonista del congrés de Barcelona, presentant-hi la seva primera producció específica per a telèfons mòbils, donant a la iniciativa un caràcter alhora exòtic, global i especialment atractiu per al poderós mercat indi. La convergència des de l’ordinador i des d’internet tampoc és nova, però tot just ara, aquests darrers anys, s’està fent cada cop tècnicament més real i viable, tant a nivell de terminals com d’ample de banda. Així, un altre dels titulars del congrés l’han generat les versions per a mòbil dels grans èxits de l’any de la Xarxa: Youtube, MySpace i el veterà eBay ja tenen versions realment utilitzables per a telèfon mòbil. En conjunt, doncs, el telèfon mòbil cada cop és més prop de convertir-se, efectivament, en la nostra quarta pantalla d’oci, informació i entreteniment. Sembla com si telefonar-hi estigués passat de moda, vaja. No obstant, la lectura econòmica que alguns analistes fan d’aquest fenomen, de la progressiva conversió del telèfon mòbil en un aparell on el menys promocionat és la seva utilitat bàsica i original, és interessant. Ara que a l’estat espanyol ja hi ha més d’un mòbil per habitant i que els ingressos per consum comencen a estancar-se, les operadores estan buscant fórmules per mantenir els índexs de creixement. Amb la polèmica recent dels increments de les tarifes dels tres principals operadors de telefonia mòbil de l’estat espanyol s’ha destapat un debat que demostra que, mentre que el volum total de negoci generat per la telefonia mòbil no ha deixat mai de créixer, els seus ritmes de creixement es van alentint. D’altra banda, l’evolució de la factura del telèfon mòbil per consumidor, comparada amb el cost de la vida, no ha deixat de baixar any rera any. Segons dades de la CMT, des de l’any 2000, mentre l’IPC indica que els preus han pujat en un 17,8% total, els preus de la telefonia mòbil han baixat en un 23%. Comparativament, el cert és que el preu dels serveis bàsics de telefonia mòbil, han baixat més d’un terç des de l’any 2000. La polèmica de les tarifes, en definitiva, deixa al descobert un cert punt de tensió i inquietud dins el sector que probablement jugarà a favor de l’enfortiment de les alternatives com Yoigo. El que s’anomena tràfic de dades és, doncs, l’espai a conquerir per a convertir el mòbil en un terminal de consum de quotes d’accés a televisió, cinema, internet i tota mena de serveis derivats. Tant les empreses fabricants de mòbils com, especialment, les operadores, que són els principals assistents del congrés 3GSM, tenen autèntic interès en trobar noves maneres d’aprofitar encara més les oportunitats de negoci que s’obren des que tots portem un terminal multi-usos a la butxaca. Precisament aquesta és la raó fonamental que explica tot l’aldarull mediàtic i el rebombori generalitzat que provoca el congrés 3GSM. El fenomen de la “quarta pantalla” (també) ha de ser llegit i entès en aquest context. Dins aquesta mateixa lectura, també és fàcil dubtar de la viabilitat econòmica d’aquestes operacions, de produir continguts cinematogràfics exclusius per al mòbil, de fer grans inversions per a disposar-hi dels portals d’internet de moda, etc. A canvi d’aquests dubtes, s’addueixen xifres: 7.000 milions de dòlars gastats l’any passat en tons, politons, melodies i similars. Més d’un 15% dels usuaris de mòbil a l’Estat Espanyol van comprar alguna melodia per al seu mòbil durant 2006. El raonament és senzill: si la gent paga per tenir al seu mòbil la última frase del Neng o el Chiquito de la Calzada, per què no ha de pagar per tenir-hi un curtmetratge, els vídeos del Youtube o per editar-hi el seu propi bloc? El raonament té la seva lògica, però crec que oblida alguns factors fonamentals que expliquen els èxits i els fracassos d’altres projectes semblants al món de les comunicacions digitals. Les melodies, de la mateixa manera que abans els SMS, són productes creats i inventats per als telèfons mòbils. En són específics i originals. Són formes comunicatives pròpies del medi. I tenen una marcadíssima component social, compartida, col·laborativa. Aquestes són les raons fonamentals del seu èxit. La musiqueta que ens posem al mòbil és per a que la sentin els altres, la nostra xarxa social. No és per a ser contemplada estàticament o individualment, com un curtmetratge o un programa de televisió. Aquests gadgets ens individualitzen, defineixen i construeixen, però sempre de cara als altres, de cara als nostres diversos grups socials, que és on prenen significat i rellevància. Si el mòbil ha de convertir-se, efectivament, en una mena de ‘quarta pantalla’, serà probablement entenent-lo no com a instrument d’entreteniment, sinó com a instrument de comunicació i de socialització. Malgrat que aquesta comunicació i socialització siguin, segurament, en la seva major part de caràcter lúdic, el factor fonamental és el primer, la seva component social i socialitzadora. Així doncs, en la mesura que el mòbil actuï i continuï actuant com a eina potenciadora de la nostra xarxa social, en comprarem i gastarem més. En definitiva, el mòbil està fet per a comunicar-nos, no per aïllar-nos. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta Directiva el Cercle per al Coneixement Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat —— La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de febrer de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Internet no és només un motor de desenvolupament social i econòmic, sinó també un factor de transformació de les empreses. A poc a poc, les noves tecnologies Web 2.0 (YouTube, blocs, wikis, podcast, etc.) estan modificant la manera a través de la qual les entitats es comuniquen i interactuen amb els seus públics, ja siguin clients, proveïdors, empleats, accionistes o mitjans de comunicació. Aquestes noves tecnologies socials permeten que el consumidor opini, comparteixi o valori qualsevol informació sobre un determinat producte, servei o notícia que hagi trobat a la Xarxa. És cert que encara no s’han llançat models de negoci viables basats en les noves tecnologies socials, però tot sembla indicar que la participació dels usuaris (clients, proveïdors, etc.) en els processos de comunicació externa i interna de les empreses serà un dels factors més rellevants d’aquests nous models. Les empreses han de tenir en compte que els consumidors estan assumint a una velocitat de vertigen aquestes noves eines de comunicació i informació. En els últims mesos, els internautes han penjat més de 100 milions de vídeos a YouTube i uns 150 milions de fotos en la xarxa social d’intercanvi de fotografies Flickr. A més, s’han creat més de 60 milions de blocs i s’han publicat prop de 1,5 milions d’articles a l’enciclopèdia Wikipedia. En aquest context, no sorprèn que la revista Time hagi escollit els ciutadans que participen a la Web 2.0 com a Persona de l’Any 2006 per transformar l’era de la informació. A continuació explicarem breument la funcionalitat d’algunes d’aquestes noves eines de comunicació social: Menéame. Els membres d’aquesta comunitat promouen informacions ja publicades a Internet (blocs, revistes especialitzades, wikis, mitjans digitals, etc.). Els participants voten i comenten les notícies publicades per altres lectors de la comunitat. Els articles més votats es publiquen a la portada de la web. Diferents experts assenyalen que en un futur pròxim naixeran comunitats similars però especialitzades en sectors diversos (farmacèutic, assegurances, cultural, etc.) i que tindran com a objectiu la valoració social de la informació publicada per les empreses i clients d’aquest sector. Del.icio.us. En aquest lloc web milers de persones comparteixen de forma altruista el llistat de les seves pàgines web i blocs preferits, les fonts habituals d’informació, articles d’interès publicats a la Xarxa, enllaços directes a opinions, etc. Gràcies a aquesta tasca de recerca i arxiu comunitari, qualsevol persona que estigui interessada en un determinat tema pot trobar-ne informació extensa de forma ràpida i senzilla. Technorati. És el principal motor de cerca especialitzat en converses als blocs. A través d’aquest cercador, es poden rastrejar i valorar milers d’opinions de consumidors en més de 60 milions de bitàcoles. A més, aporten dades molt interessants sobre el perfil de la font d’informació, el seu nivell d’influència a la Xarxa, el nombre d’enllaços, etc. My Space. Aquest portal atreu cada dia milers de joves que visiten les pàgines personals que altres adolescents han creat per xerrar i intercanviar informació. En aquests “diaris virtuals”, els joves opinen sobre els seus productes preferits, preocupacions, reptes, etc. YouTube. Aquest lloc web té prop de 80 milions d’usuaris que el visiten per veure 100 milions de vídeos al dia. Crear un vídeo “casolà” i publicar-lo a la web és un procés molt senzill que genera una àmplia visibilitat a través de tècniques basades en el tradicional màrqueting viral. La seva ràpida implantació entre les noves generacions ha animat l’agència Reuters, una de les agències de notícies més importants del món, a crear un programa de recepció de fotos i vídeos de les notícies elaborades per periodistes ciutadans. La irrupció d’aquestes noves tecnologies ha generat un alt grau d’interconnectivitat entre els consumidors, que els permet intercanviar tot tipus d’opinions sobre diferents productes i experiències amb altres persones. Per a l’empresa, la Web 2.0 ofereix nous canals per escoltar què diuen els clients i clients potencials sobre el seu producte i, si ho considera oportú, crea una conversa directament amb ells. Alguns experts en comunicació social estan analitzant perquè la gent dedica tant de temps i de forma gratuïta a participar a la Web 2.0 i han arribat a la conclusió que una de les principals causes d’aquesta contribució massiva és voler formar part d’una comunitat d’intercanvi d’informació entre ciutadans sense filtres. En resum, aquestes eines socials obren possibilitats de comunicació molt interessants, ja que permeten desenvolupar estratègies de comunicació, més flexibles i menys jeràrquiques, entre les seves entitats i el seu públic objectiu. En aquest context de participació, les estratègies de comunicació empresarial seran, cada cop més, processos oberts i col•laboratius entre diversos col•lectius de consumidors, líders d’opinió, xarxes socials, etc. Pau Herrera Soci del Cercle per al Coneixement Febrer 2007

Els sabers que ens dona la història La història, que és molt més que la narració del passat, ens explica la gran quantitat de lluites que han viscut els pobles, potser des del present nosaltres no les sentin, no tenim consciència del patiment que moltes persones han viscut, tots, tant si són guanyadors com si són perdedors pateixen els horrors i, naturalment, si perden encara els arriben incrementades les conseqüències. Aquest llarg camí de violència i sofriment no té final en pobles com Iraq, Txexènia o Etiòpia, territoris realment sangnants, altres, com Palestina, continuen lluny de trobar la solució al conflicte que ha negat un futur d’esperança a tantes generacions. Les injustícies no obren camins, tanquen vides, perquè on no hi ha justícia difícilment es pot viure en pau. La història bé que ens testifica que les lluites tenen finals dolorosos per la gran majoria dels pobles, quan ignorant-se les realitats es plantegen actuacions basades sols en els interessos i equilibris de poder. Com a exemple en tenim un de realment concloent: El Tractat de Versalles, signat el 28 de gener de 1919; aquest tractat canvià les fronteres a Europa sense respectar el sentir dels pobles, és a dir les nacionalitats: llavors Eugen passà a Bèlgica, Alsàcia i Lorena (territoris de parla alemanya) a França; Sudetes a Txecoslovàquia i perderen l’Alta Silèsia i el corredor de Danzing, desapareixen els imperis Austrohongarès i l’Otomà. Es van crear diversos Estats amb diferents nacionalitats dintre de cada sistema social. De l’imperi Austrohongarès sorgiren Hongria, Àustria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. De la creació al 1921 de l’URSS sorgiren nous Estats com Finlàndia, Estònia i Lituània. Ara ja sabem que al 1919 no es solucionaran els problemes de les nacionalitats… En el tractat de Versalles no es respectaven les fronteres, ni dins d’Europa ni a l’exterior. La desintegració dels imperis i la desmembració d’Alemanya afectà profundament a la població, però sobretot al poble alemany que posà la llavor per la Segona Guerra Mundial. La Primavera dels Pobles, com es denomina als afers que succeïren al 1919, no solucionà el problema de les nacionalitats, sinó que demostrà que una mala solució fou el preàmbul d’una funesta conseqüència. La reestructuració d’Europa primant els interessos geoestratègics, provocà un major èmfasi en els nacionalismes, i en la generació de postures fonamentalistes i excloents; en definitiva, es posaren tots els ingredients per fer possible nous conflictes. No té unes arrels molt semblants el que succeeix des de fa dècades a l’Orient Mitjà? Res indica que hàgim après el testimoni de la historia, si més no, cal preguntar-nos per les polítiques que s’apliquen en moltes parts del planeta. Ens podem preguntar pel pobles sotmesos a violència i confrontació, incentivats per interessos geoestratègics, oblidant-se dels pobles i de les seves legítimes reivindicacions. Aquest és un fet inqüestionable, però en les seves arrels no sols estan els interessos econòmics, energètics i de posicionament, hi és també la manca de tolerància, capacitat d’argumentació i de diàleg derivat d’una sòlida formació, una formació indispensable per viure la cultura de tolerància amb l’altre, i que no és renunciar als propis valors, sinó modificar la ’raó de la força per la força de la raó’. Una formació que, com indiquen alguns dels darrers documents de debat del Cercle per al Coneixement, “no és sols un factor de capacitació, sinó que és el procés per dotar de criteri, de valors, de formació ètica a un individu que no solsament és treballador competent i un consumidor conscient, i de les actituds requerides per esdevenir un ciutadà competent i compromès en un món global”. Una formació que ens faci avançar en la societat del coneixement, posant el talent i el sabers humans com valors per guanyar el futur, però sabent que els coneixements no són només els relatius a la tecnocultura o l’avenç científic, són també aquells que configuren l’essència de l’ésser humà, la història, la sociologia, l’antropologia, és a dir, tots aquells que doten a la humanitat de la seva singularitat. Cal doncs, una formació equilibrada entre l’adquisició de coneixements humanistes, tècnics, i científics, sense renúncies inicials en cap dels camps. Sols d’aquesta manera, i dotant de les mateixes oportunitats a totes les persones -sense renunciar a que cadascú assoleixi el més alt nivell fruit de les seves capacitats i esforç-, podrem disposar d’una societat capaç de llegir el que la història ens ensenya, de comprendre-la, i mantenint els ulls i la ment oberta per no ignorar els seus missatges, no repetir els mateixos errors i poder afrontar el futur amb esperança. Lina Zulueta Filòloga, Associada al Cercle per al Coneixement Barcelona 9 de febrer 2007