L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) , una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès ). La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”. Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món. I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement. Article publicat el 27 de desembre a www.joanmayans.com i en una versió més reduïda al Diario de Ibiza el 22 de desembre del 2007.

És quelcom irrefutable que el planeta esta immers en un procés de canvi climàtic d’impacte global si es comparen les dades disponibles des de finals del segle XIX, moment en què es començaren a enregistrar a nivell mundial. Des de llavors, la temperatura mitjana ha augmentat uns 0,6°C i el nivell del mar uns 10 centímetres, la majoria de les glaceres no polars disminueixen, i hi ha divergències entre els canvis de temperatura de la troposfera i els de la superfície. En aquest escenari, encara que alguns especialistes mantenen que els canvis formen part d’un cicle natural aliè a la intervenció humana, la majoria de la comunitat científica considera que és molt improbable que l’escalfament registrat en els últims cent anys es degui exclusivament a fenòmens naturals com les erupcions volcàniques o la irradiació solar, i que cal relacionar escalfament global amb les activitats humanes que comporten un increment de la concentració en l’atmosfera dels gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, generat en l’obtenció d’energia, o el metà i l’òxid nitrós que es desprèn en obtenció d’aliments mitjançant la ramaderia intensiva, i la sobreexplotació agrícola. Amb aquests antecedents la cimera de Bali sobre el canvi climàtic, enquadrada en el quart informe de l’IPCC, Intergovernmental Panel on Climate Change, tot reconeixent que “les últimes evidències indiquen clarament que la major part de l’escalfament observat en els últims 50 anys és atribuïble a les activitats humanes”, culminà amb l’establiment d’un prometedor full de ruta què, tot incrementant la disminució de l’emissió de gasos, establint ajudes als països emergents, potenciant la transferència de Tecnologia, evitant la desforestació i potenciant la reforestació, hauria de permetre assolir un nou compromís al 2009 per substituir el protocol de Kioto al 2012 i iniciar una reducció massiva de les emissions. Un acord que fou possible per l’important esforç de la Unió Europea, que els Estat Units acceptes reduir les seves emissions, i que països amb creixements importants com India, Brasil, Indonèsia o Xina, aquest amb nivells d’emissió propers als dels EEUU, es comprometessin a limitar-les de forma voluntària i controlada pel l’ONU. Uns objectius que no poden ignorar que cal fer-ho conjuntament amb el desenvolupament social i la eliminació de la pobresa en un món amb població de 6.639.396.946, el diumenge 23 de desembre segons , veure World Population Clocks, i amb necessitats energètiques creixents com indica Agència Internacional de Energia, que preveu un increment del 50% de la demanda energètica pel 2030, fundamentalment originada per les economies en desenvolupament. Amb independència de la reducció dels gasos d’efecte hivernacle, Kioto ha permès conscienciar a molts ciutadans, especialment dels països desenvolupats, de la insostenibilidad de malversar recursos, i que el progrés d’avui no pot condicionar el del futur. Però no es pot ignorar que segons l’informe “Indicadors de Desenvolupament Mundial 2007” 985 milions de persones viuen amb menys d’un dólar diari, a pesar que del 1990 al 2004 s’ha reduït un 21%. Pero la població mundial, especialment en els països menys desenvolupats, no para de créixer com s’evidencia en el fet que al 1600 els habitants del planeta eren uns 500 milions, al 1800 uns 900 milions, al 1900 1.500 milions, i al 2000 6.000 milions. Un increment originat pels avenços en la medicina i el desenvolupament de fertilitzants i el perfeccionament de les tècniques de cultiu i tractament de les llavors. Si alimentar la població sembla avui possible, allunyant les previsions del economista anglès Thomas Malthus, ara cal preguntar si el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida pot efectuar-se a expenses de disminuir el consum energètic per una gran par de la población que es carecatritza per no tenir accés a ella, i quins són els límits del creixement en la línia de l’informe del Club de Roma dels anys 70. De ben segur la lluita per la sostenibilidad obliga a reformular la forma en què utilitzem els recursos de la biosfera i interactuem amb el medi; però el repte és també preguntar quins són el límits als creixement de la població mundial i el nivell de benestar que el planeta ens pot atorgar, assumint les impossibles asimetries que s’evidencien també, en l’existència de politiques derivats de la limitació de la Natalitat en alguns parts del planeta, i les de foment de la Natalitat en altres. És cert que Bali ens ha evidenciat que estem vivint en un món imaginari, que hem estat construint un món que no s’està tornant agressiu, però que és el hem projectat, i ara cal replantejar-ho entenent que els problemes reals ens obliguen a entendre que els reptes de futur són globals, que requereixen un escalat de prioritats sovint divergents, però que sols identificant els equilibris, fugint de localismes limitadors, i emprant el potencials de la ciència i la tecnologia sense pors, validacions i acceptant riscos, l’esdevenidor és possible. Antoni Garrell Guiu Socí dal Cercle per al Coneixement Publicat conjuntament al diari electrónic e-noticies.com la darrera setmana de desembre

Assolir altes quotes de productivitat i innovació és intrínsec a moltes organitzaciones, si bé els millors resultats s’assoleixen quan s’és capaç de gestionar correctament els recursos, les informacions i el talent propi i extern. Processar la informació i gestionar el coneixement es converteix en l’aspecte essencial per aconseguir la productivitat i la innovació en producte gràcies a la tasca dels dissenyadors, en procés mitjançant el concurs de tecnòlegs, i en organització mitjançant l’aportació dels diversos coneixements sociològics en aquelles àrees estratègiques per a l’empresa i optimitzar la seva conversió en innovacions; per altra banda, focalitzat a conèixer, analitzar, comprendre i extraure les potencialitats dels col•lectius i ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva, amb la finalitat d’actuar òptimament en ell. Un entorn físic, o virtual, que vagi més enllà de on les capacitats deductives o percepcions directes dels humans assoleixin com a conseqüència de el increment de la complexitat i de la globalització, exigint l’ús de les tecnologies telemàtiques i computacionals. El coneixement es converteix, en els entorns complexos i no predeterminats, en el recurs que permet actuar enfront de les situacions canviants o no conegudes; és una cosa que sorgint de la interacció de científics, tecnòlegs i dissenyadors, resideix fonamentalment en les persones que configures les organitzacions, explícita o implícitament, però també en les eines que utilitzen individual o col•lectivament. Un coneixement que caracteritza a les organitzacions productives, al igual que caracteritza a les organitzacions productives, i també caracteritza als col•lectius sobre els que les organitzacions intervenen o a les organitzacions amb les que es competeix. Gestionar el coneixement intern requereix generar entorns, condicions i processos per a que els fluxos de generació i transmissió del coneixement circulin eficaçment i es dipositin en eines comunes que permetin utilitzar-los col•lectivament de forma natural, en els moments requerits amb independència de la ubicació o l’instant, amb la finalitat d’aportar el coneixement, extraient-lo de les informacions existents o del talent creatiu de les persones, i potenciar les condicions d’entorn i de funcionament de les organitzacions per a que facilitin la seva transmissió i ús. La necessitat de gestionar el coneixement individual, dels equips propis, de l’entorn i el de tercers és una exigència incremental com a conseqüència d’un conjunt de fets de forma simultània: l’obertura dels mercats, l’exigència de productes més complexos i respectuosos amb el medi ambient, els processos de localització-deslocalització dels processos productius, els avanços científics, i els nous i potents sistemes de telecomunicació i la computació, són aspectes que seguint models no predefinits han demostrat la seva alta capacitat transformadora no només en els aspectes econòmics, sinó també en els aspectes ambientals, socials i antropològics, i que exigeixen que siguin gestionats d’una forma sistemàtica com un recurs essencial, amb independència de la composició dels equips o la ubicació dels mateixos. S’ha de comprendre que si bé el coneixement creix i es desenvolupa en les persones i els equips, és requerit que el coneixement estigui disponible en tota l’organització, per a convertir-lo en avantatge competitiu de les organitzacions i assolir majors quotes d’innovació i productivitat, un fet que exigeix eines i tecnologia, però amb això no és suficient. Per a això és precís disposar de nous models organitzacionals i de formes de conduir les activitats, ajuntar voluntats i desenvolupar capacitats. Són requerits models de lideratge, fonamentats en potenciar la capacitat creativa i el talent de les persones d’acord amb els desafiaments que exigeix l’economia global i la societat globalitzada, el que implica disposar de persones amb capacitat d’interacció més enllà de l’entorn sociocultural en el que varen néixer, formar-se e iniciaren les seves carreres professionals. En aquest context, el paper del líder, especialment el líder de projectes, es converteix en l’element fonamental per posar en valor el coneixement, aportant marge a l’empresa i generant PIB, al saber conjugar i projectar a l’organització la importància dels coneixements interrelacionats, del talent, de la visió compartida i dels equips heterogenis, aplicats a l’assoliment d’objectius específics que representen oportunitats de desenvolupament individual i col•lectiu. Tot un conjunt d’aspectes que han d’enquadrar-se en el procés de canvi permanent, de competència asimètrica i d’incertesa en quant al futur, sabent que només la determinació, la creativitat i el coneixement permeten abordar el que és desconegut. Les organitzacions i els creatius han d’entendre que la finalitat última del seu treball és adaptar-se anticipadament als canvis i obtenir avantatges de les potencialitats dels mercats globals, el poder del disseny, els avanços tècnico-científics, i les potencialitats de les telecomunicacions i la computació. Uns aspectes que exigeixen disposar del coneixement requerit, i la millora continuada per a evitar l’obsolescència accelerada de les persones motivada pel procés d’interacció global i el trencament de les barreres proteccionistes que aïllaven o protegien les economies de diversos països, cosa que obliga a traçar polítiques que permetin assolir compromisos emocionals amb l’organització i el propi equip, possibilitant relacions estables a llarg termini amb aquells professionals amb talent, que faciliten el seu creixement i reconeixement simbiòticament amb els èxits de l’organització. Gestionar el conjunt de sabers és imprescindible per a avançar en el món global, i en aquest avanç, que obliga a gestionar el coneixement, s’ha d’assumir que el paper central és el producte. Element que integra el saber de la companyia i vehicula la relació entre aquesta i el mercat. Un producte que configurat pels dissenyadors ha d’integrar els avanços científics i tècnics, conseqüentment exigeix una gestió estricta del coneixement disponible. El nostre país te excel•lents escoles de negoci una bona plataforma per potenciar la gestió del coneixement que segueix essent l’autèntic oblidat per moltes organització. La societat i l’economia del coneixement requereix assumir que l’autèntic capital, és capital humà, conseqüentment sense més dilacions cal actuar per disposar del millor recurs humà possible, que no es altre que aquell amb optimes actituds i excel•lents coneixements un binomi que es forja en els àmbits d’educació i aprenentatge que busquen l’excel•lència i els òptims resultats, i aquesta es una assignatura que des de el 2000 Catalunya suspèn, cal dons sense mes dilacions assolir millor resultats en el procés educatiu i cal canviar els paradigmes de la gestió entenent que el capital humà es el diferencial i que de gestionar el seu capital de forma escaient l’èxit de les organitzacions. Antoni Garrell Guiu Socí del Cercle per al Coneixement

S’acaben de posar en marxa les primeres mesures que el govern de la Generalitat de Catalunya ha establert per tal de limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera; gasos que contribueixen a l’acceleració dels efectes del canvi climàtic que, això no obstant, ja es deixen notar arreu, a despit que encara hi ha qui es nega a acceptar l’evidència. Una de les més de setanta mesures aprovades que s’aniran implantant progressivament, fa referència a la reducció, fins a un màxim de 80 quilòmetres per hora, de la velocitat dels vehicles que circulin per carreteres i autopistes properes a Barcelona. És una mesura que ha merescut notables crítiques, en especial per part de l’Automòbil Club de Catalunya, el RACC. No seré pas jo qui qüestioni l’opinió dels que més hi entenen pel què fa als efectes més o menys beneficiosos d’aquesta mesura que el RACC qüestiona; opinions que han estat fet públiques a bastament. Sigui com sigui, també en aquest cas de les mesures que el govern de la Generalitat ha emprés, es posa de relleu que la societat en la qual vivim, la cultura del “no” té butlla. M’explicaré. Qui més qui menys està d’acord en què cal adoptar mesures si volem frenar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle o, per ser més exactes, les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. I això perquè cada vegada tenim menys dubtes que el canvi climàtic ha deixat de ser un argument reservat a uns pocs que cerquen notorietat. Diuen els castellans que “obras son amores y no muy buenas razones” i, darrerament, s’estan produint en el conjunt del planeta massa proves de què estem entrant en una nova era climàtica. Ens hem adonat, finalment, que el llop existeix i que cal fer quelcom si ens en volem defensar. En aquest cas, el llop és el canvi climàtic del qual en desconeixem encara com són les seves urpes i el mal que poden causar. No fa massa dies coneixíem una altra dada alarmant: al pas que ara anem, no haurà de passar massa temps abans no es desglaci del tot el pol nord. Davant aquestes dades irrebatibles, ens mostrem més predisposats que mai a fer quelcom per, com a mínim, temperar el procés i, en conseqüència, disminuir els abocaments de diòxid de carboni a l’atmosfera. Però amb això n o n’hi ha prou. I les coses són com són i no pas com nosaltres voldríem que fossin. D’aquesta manera, quan s’anuncien mesures per lluitar contra l’emissió de gasos contaminants, estem convençuts que ja era hora que algú decidís emprendre-les i celebrem que, finalment, els governs decideixin implicar-se en l’objectiu de frenar-ne l’emissió. Tot marxa bé fins que ens adonem que algunes de les mesures adoptades topen amb els nostres interessos. A partir de llavors ens surt la vena crítica i no triguem a mostrar la nostra discrepància amb les iniciatives adoptades. Possiblement quelcom d’això està passant pel què fa a la decisió d’aplicar la mesura relativa a la disminució de la velocitat en les proximitats de Barcelona. Podríem arribar a acceptar que la disminució de la velocitat dels vehicles aportarà poc en quant a la disminució de l’emissió de partícules contaminants dels vehicles. Però ja deia la meva àvia que és “de mica en mica s’omple la pica” i així, hem de tenir en compte que aquesta mesura s’inscriu en un context més ampli d’altres setanta més i, d’entre aquestes, la que consisteix en potenciar i millorar el transport públic que, ara com ara, no gaudeix precisament de bona premsa. Cal dir, aprofitant l’avinentesa, que no som pocs els que voldríem deixar d’utilitzar el nostre vehicle privat i passar-nos al transport públic si se’ns garantís un bon i eficaç servei. Per això esperem amb ansietat, que el govern de la Generalitat de Catalunya s’apliqui al màxim per fer avenços en aquesta direcció. Sigui com sigui, benvinguda ha de ser la mesura de reducció de la velocitat, convençuts de què la resta de mesures anunciades no trigaran en arribar, especialment les que tenen a veure amb l’aposta per una xarxa de transport públic metropolità eficient. I això, ara com ara, encara és més un desig que no pas una possibilitat a curt termini. Joan Brunet i Mauri. Article publicat al Diari de Sabadell, el 6 de desembre de 2007

Assumit és que la competitivitat de les organitzacions es l’element clau en un mon globalitzat, i que aquesta es directament funció de la capacitat d’innovar, d’internacionalitzar el productes i el processos, i d’esser productiu. Ser competitiu depèn del equilibri òptim d’aquest tres components vinculats amb alts graus d’interdependència i on la productivitat es l’element primogènit ja que, -amb independència dels recursos pròpies o compartits que permeten afrontar els processos de R+D+i, o gaudir de les potencialitats de la internacionalització quant a preus i mercats- la productivitat depèn fonamentalment de tres factors que estan sempre a l’abast de tota organització: els coneixents i actituds de les persones; els processos productius i el model de la organització que el sustenta; i el grau de tecnologia emprada. Tres elements que possibiliten afrontar el repte de la productivitat, sabedors que sols si es disposa d’alts valor de productivitat es pot assolir el nivell òptim de competitivitat. En conseqüència, essent essencial afrontar la productivitat no es pot obviar el darrer informe sobre la competitivitat en la UE del 2007, (European Competitiveness Report 2007), publicat a inicis de novembre passat, on s’indicà que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol sols va augmentar un 0,8% en el 2006. Una xifra molt llunyana del 7% d’increment de Letònia, el 5,8% de Finlàndia, o de la de països del G7 com Alemanya que assolir el 2,7%, o el Regne Unit amb un 2,6%, i també distant de la mitjana de la Unió que fou del 1,5%. Una baixa productivitat que amaga que en el periode 2000-2005 el creixement de la productivitat espanyola va esser negativa tal com evidencies diversos estudis. Les causes del increment dolent de la productivitat son múltiples, tal com es constata en el fet de que en els 24 indicadors emprats per la UE Espanya es situï per sota de la mitjana en el 60% dels mateixos, entre ells: en despesa d’I+D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc en empreses innovadores, en exportacions de productes d’alta tecnologia, i en inversió en TIC. Entre totes elles caldria emfatitzar, ja que es quelcom que afecta a moltes empreses, la manca d’inversió en TIC, un aspecte clau ja que es ben conegut que si van acompanyades dels procediments adequats i la formació requerida, faciliten incrementar a mig termini de forma significativa la productivitat de les organitzacions, i aquesta es una assignatura encara pendent. Un baix increment de productivitat que no hauria de sorprendre’ns a la vista de les dades que el juliol ens aportava la fundació Orange, quant indicava que Espanya es va allunyar dels països més avançats quant a societat de la informació d’Europa, al passar de l’índex 13 al 20, el que equival al 56% del desenvolupament de països líders com Finlàndia o Islàndia, enfront del 61% de l’any 2005. El mateix informe feia referència que en infraestructures de xarxa, formació i inversió en TIC, Espanya es situà en el lloc 22, per sota de l’any anterior. Unes dades que cal contextualitzar-les en el fet que, ara fa tres anys, el Banc d’Espanya ja indica la insuficient inversió en TIC a l’Estat ja que sols assolia l’1,8%, enfront la mitjana del 3% a la UE, tot recordant que la despesa per càpita en fou de 338 euros a Espanya enfront dels 700 euros de la U.E. Es en aquest context de pèrdua de productivitat, un aspecte que s’agreuja al considerar el diferencial espanyol quant a inflació, caldria recordar la importància que les empreses, assumint el repte de la competitivitat augmentin la seva inversió en Tecnologies de la Informació i de la Comunicació amb la finalitat de situar-nos en la línia dels països europeus amb els qui Espanya ha de competir, 4% en el Regne Unit, 3.9% a França i 2,9% a Alemanya (dades d’eurostat), Cal fer-ho per vencé el repte de productivitat oblidant que les ajudes públiques globals i sectorials siguin inferiors al conjunt dels 27, i fem-ho saben que la responsabilitat bàsica de la productivitat rau en els directius de les empreses, y en politiques que endeguen amb el vist i plau dels seus consells. Assumir risc per canviar el model productiu per assolir competència es un fet inqüestionable mes enllà de conjuntures favorables, i en aquest camí una de les palanques claus son les TIC, cal no oblidar-ho i actuar en conseqüència. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement Barcelona 20 de novembre de 2007. Aquest aticle fou publicat al diari mon empresarial, n.100, del mes de desembre de 2007

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica. Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer. S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys. Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable. Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners. D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital. El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?” Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada. Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra. En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones. Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música. El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar. I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ‘60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música. —— La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Fa poc es va publicar pel think-thank europeu Bruegel l’informe Why Reform Europe’s Universities?. Els seus autors són Philippe Aghion, André Sapir, Mathias Dewatripont, Caroline Hoxby i Andreu Mas-Colell. L’esmentat informe construeix un índex d’eficàcia a partir del rànquing de Xangai i dedueix que malgrat l’efectivitat d’alguns països, Europa no aconsegueix assolir els Estats Units i que la distància que separa ambdues regions és molt gran. Però el que motiva aquest article no és analitzar la situació d’Europa en el seu conjunt, sinó la de la investigació a Espanya. Les dades de la investigació espanyola mostren que una proporció molt elevada, més de la que correspon als països més desenvolupats, es realitza en les institucions públiques, el CSIC i les universitats, i poca en les empreses. Si s’agrupa la investigació per tipus d’institució s’observa que el conjunt de la universitat és qui més hi contribueix. Quan es compara la universitat espanyola amb la de la resta del món, l’informe Bruegel ho fa (empra el rànquing de Xangai 2006, però amb el 2007 les coses no varien), s’observa que d’Espanya només situa 14 universitats entre les 500 millors del món, i, dels països analitzats, res més no supera Grècia, Hongria, la República Txeca i Polònia. Aquesta situació està d’acord amb el percentatge del PIB que Espanya destina a l’educació superior (la dada emprada a l’informe és un 1,3% en el 2001, encara que no ha millorat en dates posteriors). També l’informe analitza quins són els factors que més influeixen en l’eficàcia de les universitats. Els resultats indiquen que aquesta depèn dels recursos que dediquen i de l’autonomia de les universitats, mostrant-se que l’intervencionisme de l’administració és negatiu. Encara que aquests rànquings puguin ser criticables, principalment per sobrevalorar la mida o infravalorar les universitats amb major dedicació a les ciències naturals o de la vida, sí donen una idea del pes de cada país en el conjunt mundial. A més del fet evident que fa falta augmentar el pes de la investigació empresarial, de l’informe es podria extreure algunes lliçons. La primera és que és necessari destinar més recursos a la universitat com ho fan els països més desenvolupats. La segona és que augmentar-los sense més ni més té el risc que no s’utilitzin adequadament. Perquè això no ocorri és necessari incrementar l’autonomia de les universitats en tot allò que està relacionat amb el seu govern, amb l’administració del seu pressupost, amb la contractació i amb la selecció dels seus estudiants. No només això, és imprescindible establir mecanismes per a què les universitats, amb major autonomia, rendeixin comptes a la societat de l’ús que fan dels recursos posats a les seves mans. Article publicat a Tecnonews el 30 d’octubre de 2007

La sociedad actual es la sociedad de las contradicciones, de los extremos, de los cambios acelerados, de la rotura de paradigmas, de la reformulación de las estrategias. Una sociedad que más allá de las incertidumbres superpuestas a los riesgos, está condicionada por tres elementos que determinan su futuro: el primero son las infraestructuras que permiten la movilidad de informaciones, bienes y personas; el segundo la formación de los ciudadanos y su capacidad de generar y aplicar conocimiento; y el tercero la ambición, el espíritu empresarial y la capacidad de asumir retos y desafíos. De estos tres elementos, sin que por ello pierdan importancia los otros dos, las infraestructuras son el elemento básico en un mundo global donde los flujos informacionales relativos al conocimiento y los monetarios en tiempo real, conjuntamente con el acelerado desplazamiento de personas y bienes se convierten en elementos clave y palancas de progreso. Infraestructuras telemáticas para acceder y divulgar el conocimiento, conexiones ferroviarias, puertos, aeropuertos y carreteras son sin lugar a dudas elementos imprescindible para el desarrollo y el progreso humano, pero, como consecuencia de sus impactos ambientales, y su enorme capacidad trasformadora, tanto por las plusvalías que genera, la posibilidad de ubicar centros de investigación y desarrollo, o por facilitar la atracción y fijación del talento, como por el dinamismo económico que aporta, son origen de debate y controversia incrementada especialmente cuando la incapacidad de gestión o falta de previsión origina trastornos como los que afectan estos días a cientos de miles de ciudadanos del área metropolitana de Barcelona. Debate necesario, imprescindible a menudo, pero que no pude ser indefinido, egocéntrico, centrado en planteamientos de hoy, egoísta, o abordado desde la desconfianza en la técnica o bajo planteamientos ideológicos basados en la confrontación. Este es un aspecto fundamental, ya que sólo desde la confianza y la visión de futuro las infraestructuras son abordables. Unas infraestructuras especialmente claves en una área tan importante para el progreso catalán como es el aerea metroplitana de Barcelona que, debe reconocerse, está en estado crítico. Los colapsos que sufren los ciudadanos cada día por la mañana y por la noche no son más que la punta del iceberg de las deficiencias infraestructurales que condicionan la competitividad de las empresas y el desarrollo personal y profesional de los ciudadanos. Es en ese marco de importancia estratégica que son las infraestructuras, para todo territorio que quiera ser capaz de generar el valor que permita la calidad de vida de sus ciudadanos, que debe analizarse las propuestas de infraestructuras que se efectúan para el área del Valles que recientemente se han dado a conocer. Un plan ambicioso de una área con una alta actividad económica, buenas tasas de empleo, con una elevada concentración de universidades centros de investigación, centros de decisión, y que quiere, y debe, seguir siendo motor industrial y fuente de progreso. Se ha dado a conocer planes integrales que requiere serios análisis y amplio debate, que debe ser abordado en su globalidad con rigor, seriedad y compromiso, conocedores de una gran parte de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras que nos permiten avanzar. Un debate a desarrollar desde la objetividad, sabedores de que una parte importante de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras cuanto antes. En consecuencia es requerido asumir compromiso, no renunciar a los riegos de las decisiones, y participar de forma amplia en un debate que nos conduzca a disponer de lo que el presente requiere y el futuro exige. Ahora hay una propuesta amplia e integral que permite ser analizada, que debe ser debatida y que debería permitir, anudando esfuerzos, hacerla realidad cuanto antes, sabedores que el tiempo no para y el futuro es de los que asumen compromiso sin renunciar al esfuerzo. Antoni Garrell i Guiu ________________________________________________________ Aquest article fou reproduït posteriorment al diari de Sabadell en data 19 de desembre de 2007

L´adjudicació de la T-Sud del Prat ha estat rebuda amb divisió d´opinions per la societat catalana. Uns l´accepten i altres la troben insuficient. Creiem que les dues posicions són raonables però també creiem que el millor és l’interès que el fet ha despertat tot i que el resultat es quasibé irrel·levant. Totes les opinions coincideixen en un punt: que l´aeroport del Prat ha de gestionar-se per un consorci que defensi els interessos del territori. Definició, diem nosaltres, que és ampliable a quasibé tots els aeroports espanyols. Això és el que defensàrem uns pocs durant els “anys de ferro” que naixien amb la democràcia i que s´acabaren recentment. Ha estat en aquests anys que s´han constituit Aena, Puertos del Estado, Adif i altres. Aquesta ha estat la manera que el centralisme funcionarial ha trobat per fer-se més potent que quan era control·lat políticament. Properament en parlarem. Durant prop més de 20 anys Aena ha posat el Prat al servei de Barajas sense reacció catalana. A més, Catalunya ha fet tot el possible per perjudicar El Prat. Al 1988 Catalunya va impedir el creixement del Prat amb la requalificació del Mas Blau i la qualificació de Zepa per la Ricarda i el Remolar. La justificació era que no volia un gran aeroport que centralitzés encara més Barcelona. El que volia era una xarxa catalana d´aeroports. És a dir, fer en petit el mateix disbarat d´Aena. A Aena tot això ja li estava bé. Els seus plans de creixement de l’aeroport pel 1992 van orientar-se a mínims, amb un disseny que s’esgotava en si mateix i que respectava el criteri oficial català. Un petit grup de ciutadans, en el que el firmant va tenir l´honor de participar-hi, va demanar un aeroport ambiciós amb una terminal entre pistes i una 3ª pista a primera línia de mar. L’objetiu, entre altres, era tenir un aeroport operatiu 24 hores, 365 dies a l’any. Aquesta era la millor manera d’atreure vols internacionals. Les opinions catalanes oficials, pública i publicada van rebutjar l´idea. Fins i tot algun diari la va recollir com “la ocurrencia de una pista en el mar”. Però miraculosament, cap al 1997, es va encetar un joc de casualitats que ha donat lloc al disseny i més tard construcció d´un aeroport que, funcional i tècnicament, serà ún dels millors, si no el millor, d’Europa. Hi haurà algun defecte. El centre de mercaderies i el centre tècnic estarien millor invertits. També s’ha de fer la pista de 3500 m. a primera línia de mar. I sobretot, arribar al traspàs de la gestió al territori. Però això, un cop la Catalunya oficial, pública i publicada s’hagi despertat, serà imparable. La raó tècnica, l’eficiència econòmica i les directrius europees estan de la seva part. El tema actual, les assignacions d’espais per les terminals, és un tema fonamental en la gestió de qualsevol aeroport. Normalment és una cosa que es va modelant en el temps per mitjà de la suma de petites decisions del gestor. Petites decissions que tenen grans fites com podia ser la present. Però en el moment actual no es pot fer res diferent al que s’ha fet: prendre una decisió que no hipotequi el futur i que reconeixi per endavant que un cop es coneixi com queden Iberia, Spanair, les Aliances i la gestió de l’aeroport del Prat, es pendran decisions. Els que coneixem el tema des de fa anys ens em trobat rebassats, com acostuma a passar, pels neoconversos. Benvinguts. El que passa és que no hem de ser més agosarats del que toca. És vàlid assenyalar que Sky Team, que és qui té més vols intercontinentals, ha estat la castigada. Però també es cert que aquesta Aliança té les bases a Paris, Amsterdam i molt probablement a Roma. I que de moment els vols que fa des de Barcelona són oportunistes, propiciats per la paralització dels competidors. És a dir, que també està en una situació provisional. Creiem que el futur, al menys en el tema aeroport, té bones perspectives. Però no s’ha de baixar la guàrdia. La millor garantia d’èxit serà continuar movilitzats amb la mateixa intensitat que s’ha tingut els darrers anys.

Corre el rumor que avui en dia l’aspiració professional de la gent jove (quan no vol ser futbolista, folklòrica o famós-en-general) és ser funcionari. No fa gaire es va citar i criticar repetidament aquesta suposició, com si l’autèntic llast de l’economia espanyola fos la falta d’ambició i de caràcter emprenedor del sector d’edat que, teòricament, hauria de ser el motor de les idees, els negocis i el dinamisme de la societat. Segons aquesta faula, el model de milionari amb acné de Silicon Valley, que només amb una idea brillant, engega una empresa al seu garatge, i que, poc temps després, ja està cobert de dòlars, es contraposa a la del nostre jove conformista que, diu la faula, vol ser funcionari. Més enllà d’alguna vocació molt singular i probablement malaltissa, em costa molt creure que això sigui realment així. Jo certament no he conegut mai cap adolescent que digui res semblant i si, travessada la frontera dels vint-i-alguns anys, aquesta opció comença a agafar un cert pes, probablement es deurà a una manca d’altres expectatives laborals i professionals, que per la dubtosa púrpura que una feina funcionarial pot aportar. Crec que hi ha alguns factors més concrets i tangibles que expliquen això. Recentment s’ha presentat l’informe Doing Business 2008, un treball amb el què el Banc Mundial intenta mesurar, crua i descarnadament, allò que més li interessa al Banc Mundial: la facilitat –o les dificultats- que hi ha a cada país del món per fer-hi negoci, per a engegar-hi un projecte, per a comerciar. Malgrat l’orientació de l’informe, algunes de les dades que ofereix són interessants. Per exemple, resulta que a Silicon Valley, una empresa necessita sis procediments per obrir-se, que li suposen més o menys sis dies de temps “perdut”. En una setmana, el jove de la idea brillant i els seus col·legues de garatge poden tenir l’empresa funcionant legalment. Si en compte de ser a Silicon Valley, aquests joves amb idea brillant fossin a qualsevol racó dels Països Catalans, necessitarien deu procediments i perdre-hi uns 47 dies. Vuit vegades més temps perdut en paperassa són un entrebanc considerable al caràcter emprenedor. Un altre indicador interessant: si tenim una empresa mitjana a Luxemburg, Suïssa o Irlanda, per citar només estats “normals” del nostre entorn europeu, hauríem de dedicar menys de 80 hores anuals a endreçar i pagar impostos o, el que és el mateix, uns deu dies laborables complets. A Espanya, la mitjana són 298 hores, que equivalen gairebé a dos mesos fent cues i omplint formularis. Segons l’informe, Singapur és el país del món on fer negocis és més fàcil. Algú podria pensar que a Singapur (o als EEUU, que són tercers a la classificació), l’explicació és la desprotecció del treballador i la pràctica inexistència d’un estat de benestar. No obstant, Dinamarca, cinquena a la classificació, demostra el contrari. L’estat espanyol és el 38è, per darrera de bona part dels països de la Unió Europea. Davant tanta paperassa, no m’estranya que moltes idees de negoci es quedin pel camí de la burocràcia. I no m’estranya tampoc que facin falta legions de funcionaris per a processar tant paper i tanta cua. Si us plau, que algú enviï algú a Irlanda, a Suïssa o a Dinamarca, a veure com s’ho fan. I mentrestant, apliquem intensivament criteris de racionalització, de digitalització i d’administració electrònica als nostres procediments burocràtics. La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el dia 8 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.