Els tres economistes de CaixaBank Research van coincidir que el 2021 serà un any clarament de recuperació. Amb l’impuls del procés de vacunació, que augmentarà la immunitat de grups claus de la societat, i el recolzament de la política econòmica fan preveure un creixement mundial del 5,5%.

No obstant, “l’expansió econòmica serà desigual en termes temporals i geogràfics”, va alertar Àlex Ruiz. S’espera que els Estats Units, Xina i índia recuperin aquest 2021 els nivells de pre-pandèmia, però els països europeus i el Regne Unit hauran d’esperar més temps. S’estima que Espanya no arribarà als nivells d’abans de la crisi fins al 2023.

En aquest context de multipolaritat, amb Xina augmentant el seu pes mundial i el seu colideratge amb Estats Units cada vegada més consolidat, Catalunya, Espanya i Europa han de pensar quin paper volen jugar. En aquest sentit, “els fons europeus són una gran oportunitat per transformar l’economia espanyola” i esdevenir més productiva, va afirmar Javier García-Arenas.

Cal utilitzar-los per finançar projectes que madurin ràpid i permetin un impuls econòmic a curt termini, però que alhora generin un augment de la productivitat a mig i llarg termini. Alguns dels exemples que van mencionar són: inversió en habitatges socials, edificis energèticament eficients, xarxes de connexió de mercaderies i persones més sostenibles, entre d’altres.

Fer efectiva la transformació tecnològica i la transició energètica són els objectius dels fons europeus. Però perquè això sigui possible cal “millorar la formació professional del nostre país i impulsar polítiques actives laborals” que redueixin l’elevada temporalitat del mercat espanyol. A més, va afegir García Arenas: “la recuperació ha d’arribar a tothom”.

És necessària, doncs, “una política econòmica agressiva per aplacar l’estrès financer, garantir l’abundància de liquiditat i ancorar l’entorn de tipus d’interès baixos que donin cobertura a una política fiscal expansiva (clau per sortir de la crisi)”, va afirmar Adrià Morron. Ja que sinó, el xoc econòmic pot esdevenir “una pèrdua de renda permanent”, va alertar Àlex Ruiz.  No osbtant, el repte pendent és la motxilla de deute raonable, actualment amb una ràtio del 120% a Espanya.

“És fonamental dur a terme la reforma del model de finançament autonòmic, pendent des de 2014. I més encara en el context de pandèmia actual, que les comunitats autònomes necessiten poder gestionar serveis públics essencials”, va sentenciar Jesús Huerta.

Però “una reforma, per a què?”, es va preguntar a l’inici de la seva intervenció Maite Vilalta. “Una reforma per seguir avançant cap a la configuració d’un model que faci compatible l’autonomia tributària dels governs autonòmics amb un principi d’equitat, on la sobirania fiscal no sigui patrimoni del govern central, on s’anivellin parcialment els recursos (fent efectiu un principi d’equitat), on es coordinin les decisions en matèria fiscal, on es vetlli per l’estabilitat de la hisenda de tots els governs i on es compleixin els pactes”. Però qui vol aquesta reforma? “Catalunya, durant anys, ha jugat un paper proactiu, però ara no hi és”, es va lamentar.

Durant la seva intervenció, Francisco Pérez va enumerar les tres causes per les quals “els resultats de l’aplicació del model de finançament de 2009 han sigut entre pobres i dolents”. 1- la incorporació, en la fase final de la negociació del disseny, de fons que van trencar l’element central d’assumir un anivellament parcial que cobrís els gastos de serveis públics fonamentals mitjançant el fons de garantía; 2- la recentralització de recursos amb la crisi; i 3- la falta de lleialtat institucional en la seva gestió i aplicació .

“L’equilibri fiscal s’ha trencat a favor del govern central”, va afegir Maite Vilalta. Però al seu torn, Diego Martínez va afirmar que la pandèmia havia posat de relleu la insuficiència financera dels serveis de salut d’aquest país, per una banda. Però per l’altra, també havia demostrat que era essencial poder comptar amb un estat central fort per tal d’accedir als fons europeus, al mercat majorista de capital, etc., “i amb capacitat de reacció relativament rápida i contundent a efectes d’una política fiscal d’estabilització”. Aquests són els dos braços de la balança que “em porten a reconsiderar l’equilibri vertical entre diferents nivells de govern”, va concloure.

Pel que fa a l’anivellament, Diego Martínez va defensar, des d’un punt de vista tècnic, l’eficiència d’un anivellament complet, sempre que s’acompanyi de mesures adicionals, com per exemple recaptacions normatives ben dissenyades i agències tributàries implicades amb els incentius molt ben alineats, per captar recursos sense costos d’ineficiència ni costos d’incentius perversos.

Per contra, Jesús Ruiz-Huerta va defensar un anivellament parcial amb l’argument que “amb l’aplicació d’un anivellament total, el marge d’autonomia queda molt limitat i genera problemes d’incentius per part de les comunitats autònomes, tant per part de les que cedeixen recursos com de les que en reben”.

La primera taula rodona, titulada “El debat sobre el finançament autonòmic avui”, va comptar amb la participació d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya entre el 2003 i el 2010; Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de 2010 fins al 2016; i Albert Castellanos, secretari general del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Va moderar l’acte Martí Parellada, president de la comissió d’Economia d’Amics del País.

El conseller Castells va començar la seva intervenció denunciant que “la qüestió del sobiranisme ha passat per sobre” del debat sobre el finançament i, segons ell, si Catalunya no lidera la reforma del model -pendent des de 2014-, no ho farà ningú. “Calen abordar dues qüestions fonamentals: l’augment de l’autonomia tributària i el grau d’anivellament, excessiu actualment”, va afirmar.

A més, Antoni Castells va afegir que el model de finançament està estretament lligat al model territorial de l’estat (radial o multipolar). “Si Washington fos Nova York, Estats Units no seria un país federal. Si Ottawa fos Toronto, Canadà tampoc seria federal”.

Per la seva banda, el conseller Mas-Colell va reivindicar la importància de tenir una Agència Tributària pròpia. “Hem de fer el possible per enfortir-la i posar-la al front de qualsevol negociació”, va afegir.

També, durant la seva intervenció, va denunciar la poca transparència del sistema de finançament actual, per una banda. I per l’altra, va alertar dels incentius del govern espanyol a desviar deute cap a les Comunitats Autònomes per finançar projectes, la competència dels quals recau sobre Madrid. “Les Comunitats Autònomes han de tenir capacitat d’endeutament però ha de servir només per a inversions on el govern central no té competència”.

En el seu torn, Albert Castellanos va denunciar que “cap de les reformes del sistema de finançament autonòmic, dins del règim comú, ha estat capaç de solucionar els problemes estructurals del finançament de la Generalitat”.

Les causes són, segons el secretari general de Vicepresidència i Economia, la manca de responsabilitat fiscal per part del govern espanyol; el desequilibri horitzontal que genera l’opacitat del procés d’anivellament; i el desequilibri vertical, que provoca que l’augment de la despesa atesa per part de Catalunya no hagi anat acompanyat d’un increment dels ingressos. Aquest fet és degut a canvis normatius que no estaven contemplats en un inici i que doten d’arbitrarietat el model de finançament. En aquest sentit, Albert Castellanos va concloure que “cal un canvi de paradigma per assolir la plena sobirania fiscal”.

Preguntats sobre una  possible llei d’harmonització, els tres participants van estar d’acord que un excés de competència fiscal és perjudicial per a Catalunya. Però cal trobar solucions que lesionin el mínim l’autonomia fiscal.

En aquest sentit, Antoni Castells va explicar que els Estats Units van solucionar aquest problema, a principis dels anys 20 del segle passat, fixant un tipus mínim del 12% sobre successions i van anunciar la deducció del 100% dels impostos estatals sobre l’impost federal. Andreu Mas-Colell, en aquesta línia, va afegir que també seria partidari d’una llei de desconcentració per fer front a la competencia deslleial de Madrid, que concentra totes les institucions de l’Estat.