Pel que fa a les perspectives de l’economia espanyola, la presidenta de l’AIReF va situar el creixement econòmic del 2024 en termes reals al 3,1%, gràcies a un dinamisme superior al dels socis europeus, degut, sobretot, a la despesa pública. No obstant, les previsions de creixement que fa aquest organisme independent per al 2025 i per al 2027 són del 2,5% i de l’1,3%, respectivament. Aquesta tendència a la baixa és deguda a la “baixa productivitat de l’economia espanyola, inferior a la mitja europea”. Per aquest motiu, Herrero va emfatitzar en la urgència de “mesures que augmentin l’eficiència i eficàcia dels factors productius”.

“Hi ha desafiaments importants que fan inajornable l’articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos comunitaris”

En relació a les perspectives fiscals, “el dèficit públic i el deute públic mostren una dinàmica favorable a curt termini, després de l’impacte de la pandèmia i la crisi energètica”. Tanmateix, hi ha desafiaments importants, com l’envelliment de la població, la digitalització i l’augment de la despesa en defensa, que fan inajornable l’”articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos assumits amb les autoritats comunitàries en el Pla Fiscal Estructural presentat el passat mes d’octubre”, va concloure.

“A curt termini, els compromisos semblen assumibles”, va afirmar la presidenta de l’AIReF, “però a mig i llarg termini, sobretot a partir del 2026, aquest assoliment dependrà de les mesures que es puguin adoptar des de les administracions públiques”, ja que l’entitat independent presidida per Herrero preveu una despesa major per part del govern i, per tant, fortes pressions en el deute públic.

“El Pla Fiscal Estructural Europeu és decepcionant i falta ambició, tant de les administracions europees com del govern espanyol”

En aquest sentit, Cristina Herrero va lamentar que, en l’àmbit nacional, “tot està per fer. Novament, el repte s’ha deixat per al futur”. Al seu parer, cal planificació: assignar compromisos i responsabilitats.

Pel que fa al Pla Fiscal Estructural Europeu, la presidenta de l’AIReF va ser contundent: “és decepcionant”, va sentenciar. I es va queixar de la “falta d’ambició”, tant de les administracions comunitàries com del govern espanyol. En primer lloc, va argumentar Herrero, “s’haurien d’haver involucrat, en la redacció del pla, institucions independents”. I, en segon lloc, s’hauria d’haver presentat als parlaments territorials: “les comunitats autònomes han presentat els seus pressupostos sense saber els compromisos de despesa a nivell de país”, fet que mostra que “no hi ha apropiació nacional del Pla ni planificació a mig termini”.

“Per tal d’abordar el nou model de finançament, cal definir bé i de manera conjunta les estratègies de cada nivell d’administració per assolir els compromisos de despesa”

Preguntada sobre l’abordament d’un nou model de finançament, la presidenta de l’AIReF va defensar que s’ha de fer de manera dialogada i conjunta per tal de “donar compliment a les regles fiscals”. És a dir, “s’han de definir bé les estratègies de cada nivell d’administració per poder assolir els compromisos de despesa, una trajectòria descendent del deute i que no afecti la sostenibilitat”.

L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa”, va ser presentat pel Sr. Martí Parellada, president de la comissió d’Economia de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i moderat pel periodista de La Vanguardia, Eduard Magallón. Entre el públic assistent hi havia el president d’Amics del País, Miquel Roca i Junyent; la consellera d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Alícia Romero; i el secretari d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Francesc Trillas; i el president del Consell General de Col·legis d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, entre d’altres.

“Hi ha un cert grau de fatiga sistèmica arran, sobretot, dels canvis legislatius constants i una burocratització excessiva”

El context actual és complex. Vivim en un món globalitzat i en una acumulació de crisis (econòmica, social, ecològica, geostratègica i de valors). A més, la mercantilització general de la societat, que ha arribat fins i tot a afectar el coneixement, i la comunicació hipervirtualitzada, en detriment de la paraula, han generat un seguit de “tensions” en el món educatiu que ha desembocat a un “cert grau de fatiga de tots els agents implicats”, va explicar Joan Manuel del Pozo.

Però això no és excepcional del nostre país ni tampoc de la nostra època, va voler relativitzar el filòsof, que va citar Aristòtil: “el sistema actual de l’educació [de fa més de dosmil anys, va puntualitzar del Pozo] no té prou clar si ha d’ensenyar, preferentment, les arts útils de la pràctica [l’actual Formació Professional], els preceptes de la virtut [l’educació en valors] o la ciència de pura ornamentació [els coneixements científics]”. És a dir, “el debat sobre si l’educació ha de servir al mercat o bé ha de respondre a un procés d’humanització plena” és vigent encara després de dos mil·lennis.

“Crec que hem d’emfatitzar més en la finalitat humanista [de l’educació] que en la tecnològica, ja que aquesta vindrà donada de manera més automàtica”

Segons del Pozo, la solució està en l’equilibri, “en el mix de la finalitat utilitària i la finalitat humanista”. No obstant, va ressaltar que, tenint en compte les característiques de la societat actual, on “la preponderància de la tecnologia” a les nostres vides és evident, “jo emfatitzaria més en la finalitat humanista més que en la tecnològica”, ja que aquesta darrera “vindrà donada d’una manera més automàtica”, va sentenciar.

Tanmateix, tal i com va reconèixer el filòsof, la solució és complexa i té elements polítics, legislatius, econòmics, d’entre d’altres. Però cal posar el focus en el paper dels docents, ja que és essencial i imprescindible. “No tenim mals docents”, però “hem de millorar la professionalitat docent”, va afirmar.  I això vol dir formació inicial i contínua més exigent, vincular la pràctica a la teoria (formació pràctica més intensa), potenciar la recerca  en educació, reconèixer la responsabilitat dels mestres i les mestres i tenir cura del prestigi social de la professió fomentant l’acord de l’ètica en aquesta.

“Cal una millora radical de la competència del llenguatge per part dels docents”

Alhora, Joan Manuel del Pozo, va posar especial rellevància en la necessitat d’”una millora radical de la competència del llenguatge dels docents” perquè “si es degrada el llenguatge, es degrada la democràcia i, per tant, la societat”, va concloure.

Tot i que va reconèixer que la seva proposta era “exigent”, va finalitzar l’acte amb un missatge d’optimisme: “tenim grans problemes, però també disposem dels mitjans per fer-hi front: un sistema democràtic, riquesa econòmica, consciència social i ciència i tecnologia que hauríem de posar al servei de l’educació”. I cal posar tots aquests recursos per arribar a un “consens polític no segregacionista” en l’educació.

L’acte, celebrat al Palau Macaya, va ser presentat per Enric Masllorens, educador de llarg recorregut i president de la comissió d’Educació d’Amics del País, i moderat per Susana Quadrado, periodista de La Vanguardia, i hi van assistir més de mig centenar de persones del món educatiu, científic i polític.