Internet es una potente herramienta que ha transformado la Sociedad. Día tras día aumenta de manera exponencial la cantidad de información digital generada, transmitida, procesada y almacenada. En 2013 se generaron alrededor de 2 Zetabytes ( Zetabyte= 1021 bytes) de datos, cantidad superior a la generada desde el principio de los tiempos hasta hace año y medio. Esta proliferación extraordinaria de datos y la capacidad de extraer conocimiento de ellos crea una nueva era en el avance de la humanidad. Estamos ante una revolución tecnológica única, que nos permite por una parte, resolver problemas, impensables hace pocos años pero que nos plantea una nueva problemática relacionada con la Ética difícil de resolver. Un ejemplo positivo para la Ciencia, de los muchísimos que existen, es el proyecto LHC, del acelerador de partículas instalado en Ginebra. En cada segundo de funcionamiento genera 1 Petabyte (Petabyte= 1015 bytes) de datos que debidamente filtrados se distribuyen por todo el mundo para que los científicos puedan compartirlos y colaborar en sus investigaciones. Otro ejemplo que podemos describir está relacionado con la medicina personalizada. Por una parte, es necesario que los investigadores tengan acceso a las enormes bases de datos genéticas que se están llenando a partir de la secuenciación del DNA de miles de pacientes ahora (serán millones dentro de poco) para, con la ayuda de supercomputadores, poder estudiar la influencia de los genes en las enfermedades y de esta forma, predecirlas, prevenirlas y administrar fármacos personalizados a cada paciente. Pero cuidado, la información genética de cada paciente no debería de ser accesible para otros usos, sin las autorizaciones pertinentes. Existen muchísimos ejemplos que pueden ser muy peligrosos: Las personas estamos generando información denominada huella digital, asociada a casi cada actividad que realizamos, pero especialmente, cada vez que accedemos al móvil o a las redes sociales. Somos nuestra huella digital. Nunca como hoy fue tanta verdad la frase “la información es poder” y, aún más, riqueza. Hoy gran parte de la huella digital de millones de ciudadanos circula libremente por Internet. En 2013, viajaron por la red más de 600 Exabytes (Exabyte= 1018 bytes). De ellos alrededor del 40% están asociados a operaciones relacionadas con Google. Los sistemas operativos de los computadores personales e Internet y sus redes sociales asociadas como Facebook, Twitter, YouTube, Linkedin, etc. están pensados para compartir, y por lo tanto son vulnerables a la falta de confidencialidad. Por ello es relativamente fácil obtener los datos que viajan por la Red y acceder a la información almacenada en nuestros computadores personales sin que el dueño de los datos lo sepa ni, por supuesto, lo autorice. Y frente a protecciones tecnológicas, como pueda ser el encriptar la información, los salvapatrias, tales como la agencia NSA americana, dedican cantidades enormes de dinero para desarrollar artilugios muy sofisticados como los computadores cuánticos para intentar romper cualquier clave de protección que utilizan los documentos, desde los pertenecientes a las naciones hasta los relacionadas con transacciones bancarias, aplicaciones médicas o de negocios. Como se ha visto en los casos Assange y Snowden, estamos ante una bomba de relojería de consecuencias inimaginables. La tecnología avanza a mayor velocidad que las leyes. Necesitamos desarrollar urgentemente leyes que tengan en cuenta esta nueva problemática generada por las tecnologías de la información y sus nuevos usos. Y también precisamos que los ingenieros que las desarrollan reciban formación ética para que intenten valorar a priori los efectos sociales y éticos de sus implementaciones. Conviene que nos hagamos una serie de preguntas. ¿Quiénes son los propietarios de nuestros datos? ¿Podemos y debemos de ser nosotros, que los generamos, los únicos propietarios? ¿Pueden los gobiernos o las instituciones públicas utilizar los datos que consideran necesarios para garantizar la lucha contra el terrorismo? ¿Por qué los utilizan para hacer política chantajista y ventajista? ¿Podemos vender nuestros datos? ¿Debemos definir los ciudadanos y sólo los ciudadanos los niveles de protección de nuestros datos? ¿Es ético que nos lleguen cada día más y más correos electrónicos de contenido no deseado? ¿No debería ser posible y fácil solicitar a cualquiera que tenga datos nuestros que los borre si ese es nuestro deseo? ¿Deberíamos de pagar para que las empresas utilicen nuestros datos para mejorar nuestra calidad de vida? En definitiva, nuestros datos son fuente de poder para las empresas que intentan vendernos sus productos, también para los políticos que pretenden ganar las siguientes elecciones y en definitiva para todos aquellos que son capaces de usarlos en su beneficio. El hecho de que sepamos que somos espiados, ¿puede llegar a cambiar nuestras raíces culturales y sociales? Una vez más, la tecnología no es ni buena ni mala en sí misma, todo depende del uso que hagamos de ella. El futuro es apasionante, pero tiene sus riesgos.

El ràpid augment del coneixement científic i de les innovacions tecnològiques està canviant la manera d’ entendre les causes de moltes malalties i el diferent impacte dels tractaments en les persones. Ens trobem davant d’un paradigma científic nou que podria comportar beneficis addicionals per la salut, perllongant la vida i/o augmentant la qualitat d’aquesta en determinats pacients. No obstant això, en la societat actual plural, diversa i asimètrica en moltes dimensions, les decisions d’incorporar, utilitzar o descartar les noves i velles tecnologies per a la salut (1) porten cada cop més a dilemes ètics. La resolució, sovint no explícita d’aquests dilemes, no sempre dóna lloc a decisions saludables per a determinats grups de població. En el camp de les tecnologies per a la salut, limitar el criteri de les decisions a l’avaluació de la seva eficiència (cost-efectivitat) no és suficient. És cert que l’eficiència ha de ser vista com un principi ètic, perquè el cost d’oportunitat de la utilització dels escassos recursos implica que un recurs assignat a un ús ja no està a disposició d’un altre, que al seu torn podria ser beneficiós per a altres persones. No obstant, el valor de les tecnologies no és senzill de determinar i depèn també de les diferents perspectives de les parts que poden tenir interès i/o gaudir del seu potencial benefici. El valor d’un fàrmac o equipament mèdic, que ha demostrat la seva eficàcia i seguretat, serà diferent per a metges que per a pacients, per a la indústria que per als gestors, per a les persones circumstancialment sanes o malaltes… i el valor absolut, també pel que fa a les tecnologies i la salut, no existeix… sempre és relatiu. En una situació econòmica al sud d’Europa sense precedents com l’actual, que fa perillar la societat del benestar, els dilemes ètics són encara més punyents. Així per exemple, s’han de descartar, per motius d’eficiència, les demandes d’accés a tecnologies provadament eficaces i segures per aquelles persones que pateixen malalties rares versus (vs) aquelles persones que en pateixen de més freqüents? És just limitar l’ accés de la gent gran a les noves tecnologies per rebaixar els costos de la pràctica mèdica? És conegut que l’equitat com a principi ètic reclama una assignació equitativa dels recursos, que no necessàriament es correspon amb l’eficient distribució d’aquests. En l’ ecosistema de les ciències de la salut està creixent el consens al voltant de la conveniència d’augmentar la transparència de les decisions, de validar les assumpcions envers l’efectivitat de les tecnologies fetes en el curs de l’anàlisi econòmic (assumpcions massa freqüents i sovint poc precises) i, finalment, d’integrar sistemàticament la pràctica de l’anàlisi ètic, introduint criteris explícits sobre la teoria moral que predominarà a l’hora de decidir. Cada cop hi ha més literatura escrita i veus que reclamen la pràctica sistemàtica de l’ètica en la presa de decisions vers la salut . L’argument és que podria minimitzar ostensiblement l’ impacte negatiu d’algunes decisions. Aquesta orientació dels processos de presa de decisions cap a una major transparència, ètica i rigor, podria ajudar a que els dilemes implícits d’eficiència vs equitat, d’eficiència vs sostenibilitat o d’equitat vs assequibilitat (affordability) no comprometessin, de forma injustificada i opaca, la salut de determinats grups de població. (1) Les tecnologies per a la salut són tots aquells procediments, tècniques, fàrmacs, dispositius i equipaments que s’utilitzen per a la predicció, prevenció, diagnòstic, tractament, control, pal•liació i rehabilitació en medicina i salut pública. Siguin aquestes innovacions fruit de la recerca científica o conseqüència de canvis organitzatius en la manera de proveir serveis de salut.

Kim Faura, director general de Telefónica a Catalunya, ha lliurat avui, dimecres 22 de gener a l’Hotel Alimara de Barelona, el IV Premi Nit del Cercle a l’empresa GTD, en reconeixement al foment de la innovació, la internacionalització i el coneixement a través de la seva activitat empresarial. A l’acte, presidit per Miquel Roca, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i Joan Majó, president de la comissió Cercle per al Coneixement de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, hi han assistit un centenar de persones provinents del món empresarial i acadèmic, d’entre les quals el Sr. Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball, i el Sr. Enric Fossas, rector de la UPC. L’acte ha tingut lloc en el marc de la Nit del Cercle, enguany la quarta edició d’una trobada empresarial que té com a objectiu reconèixer la importància del teixit industrial català a l’hora d’empènyer Catalunya cap a la recuperació econòmica i, a la vegada, impulsar-la cap a posicions capdavanteres de l’economia del coneixement. En aquest sentit, Joan Majó ha ressaltat el potencial de la indústria catalana i el “gran actiu que té la societat d’aquest país gràcies a les empreses generadores de talent i qualitat”. GTD (www.gtd.es) és una enginyeria de Sistemes i de Software que treballa des de 1991 en els sectors Espacial, Aeronàutic, Defensa, Energia i Marítim. Té més de 300 enginyers arreu del món, dedica més del 6,5% de la facturació en R+D i exporta més del 65% de la facturació a més de 15 països d’Amèrica Llatina, Europa i Àsia. Carlos Kinder, el conseller delegat de GTD, ha afirmat que la clau de l’èxit és el capital humà i ha afegit que a Catalunya hi ha molt de talent però “cal seguir treballant en aquest sentit, ja que un país modern ha d’apostar sempre per l’educació, la formació i la recerca”. Les tres finalistes del Premi Nit del Cercle 2014 han estat, per odre alfabètic, Fractus (www.fractus.com), GTD (www.gtd.es) i Scytl (www.scytl.com), que, juntament amb les nou empreses finalistes de les edicions anteriors, Ames, Biokit, Circutor, Comexi Group, Esteve, Fluidra, Mier Comunicaciones, Simon i Telstar, han passat a formar part del Quadre d’Honor de la Nit del Cercle. Miquel Roca ha agraït la feina d’aquestes empreses ja que “el talent és el futur del nostre país i vosaltres (les empreses) permeteu mirar el futur amb entusiasme i optimisme”, ha afirmat.

IV Nit del Cercle from Amics del País – SEBAP on Vimeo.

La ciència, el desenvolupament i la innovació (I+D+i) cada vegada és considerada com una de les peces claus en el progrés dels països i de la humanitat, per bé que aquesta importància no sempre sigui reconeguda des del punt de vista pressupostari, tant en el sector públic com en el privat. Però la recerca, com tota activitat humana, també s’ha de regir per codis de bon comportament, per codis ètics, i sempre hi ha hagut alguns casos de males pràctiques, afortunadament pocs i que, sovint, han sortit a la llum. Per analitzar la problemàtica dels comportaments ètics en recerca, i començant pels aspectes més generals, en primer lloc s’ha de considerar la necessitat de mantenir la integritat científica, que ha de regir la pràctica diària de la ciència. Aquí i allà apareixen casos de frau, dels quals els més comuns són els qualificats de fabricació de dades, falsificació i el plagi. Actualment aquesta tendència pot estar esperonada per la pressió per publicar (“publish or perish”) i per la necessitat d’obrir-se camí i aconseguir llocs de treball. En aquest sentit, s’ha expressat la preocupació per l’arribada a primera línia de la ciència de països amb cultures diferents de l’europea. Tot i el gran nombre d’investigadors i de publicacions, el nombre de casos de frau sembla reduït, probablement gràcies al sistema en el seu conjunt, per exemple, el control de les publicacions per revisors, que a més d’estar dirigit a garantir la seva qualitat també està orientat a minimitzar els casos de frau. Però tot i l’excepcionalitat, s’han de tenir instruments per al seu tractament. En segon lloc, en relació amb la neutralitat de la recerca, cal reflexionar sobre com s’utilitzen els descobriments científics. Els investigadors han de tenir en compte els aspectes ètics entorn a l’aplicació de les seves recerques a través de les tecnologies que es fan servir en agricultura, energia, telecomunicacions i, especialment, en les tecnologies biològiques, que poden afectar les nostres concepcions del món. Exemples d’això són les recerques en cèl•lules mare produïdes a partir d’embrions, la fecundació in vitro, etc. Però també l’ús de les nanotecnologies o les plantes transgèniques. Casos especialment sensibles són les pràctiques de la ciència en el cas de la biologia, que ja es van començar a considerar als Tribunal de Nuremberg. A diferents nivells, s’estan establint regulacions mitjançant comitès de bioètica. Cal considerar el cas de la recerca amb humans o mostres humanes, la recerca en animals i l’alliberament al medi ambient d’organismes modificats genèticament. La discussió més actual està en la implementació de regulacions de treball amb animals de laboratori i en les regulacions dels assajos clínics. De cara al futur, ja s’estan fent esforços, que cal augmentar, per educar els investigadors i el públic en general sobre aquest tema, per exemple, amb l’aprovació de Codis de Bones Pràctiques Científiques. Les Acadèmies de Ciències i, en particular, l’Associació Europea d’Acadèmies (“All Academies of Europe”, ALLEA) han estat molt actives en aquest aspecte. Cal continuar amb la creació generalitzada d’òrgans de control i de sanció. En això cal estar atents a que no sigui una trava administrativa més, de les que de manera creixent destorben la pràctica de la recerca. Sembla més raonable, com en altres situacions, actuar amb contundència en els casos en els que es presenta algun tipus de mala conducta o bé crear òrgans d’apel•lació (“ombudsman”). Els casos més coneguts són els de l’Oficina d’Integritat Científica dels Estats Units o el cas danès. A Espanya el CSIC va formar un Comitè d’Ètica que s’ha ocupat d’aquests casos.