Indro Montanelli, un del periodistes més íntegres del segle XX, va escriure a les seves memòries que complia amb els seus principis però que gairebé no tenia en compte les seves ideologies, entre d’altres raons, perquè els principis romanen i les idees canvien amb el pas del temps. I advertia que havia après després de molts anys de practicar el periodisme que calia reservar el compromís de la coherència només pels valors fonamentals, en els que un home ha d’inspirar la seva conducta: l’honradesa, la sinceritat, la valentia i la responsabilitat. Avui sembla que els mitjans ens hem oblidat d’aquest consell i hem acabat tenint un problema de credibilitat a la societat, com ho demostra la darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), en la que els periodistes hi figurem com els professionals pitjor puntuats, juntament amb els jutges i molt lluny del lloc principal que ocupen els metges. Durant molts anys els periodistes hem estat capdavanters en la lluita per aconseguir un món més just, més equilibrat i més solidari. El periodistes hem tingut la independència com a bandera i la llibertat com a fita. A la història del cinema hi podem trobar més de quatre-centes pel•lícules on els periodistes són els herois. Mai el periodista és el dolent, com si l’espectador no pogués entendre que el professional de la informació no estigués al costat de les persones. Què ha passat perquè la societat ens vegi ara com a part del problema? Segurament no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, per la pròpia fragilitat dels mitjans davant de la doble sacsejada a la que estan sotmesos, fruit de la crisi general i d’una altra crisi estructural. Avui molts mitjans són massa dependents del poder polític o financer i no sempre denuncien amb contundència el que està passant, ni expliquen per què està passant. Era Arthur Miller qui va escriure que un bon diari és una nació mirant-se a ella mateixa. El sentit últim de la premsa és comprometre’s amb els seus lectors fins que pensin que el seu diari és qui més els representa, qui els pot defensar amb més força. Els mitjans informem, formem i distraiem, però sobre tot ens comprometem amb qui ens compra cada dia. I hem de ser exemple d’una societat cada vegada més complexa i que necessita referents indiscutibles. Ara fa uns dies hem vist com la premsa britànica ha decidit no informar del judici dels presumptes assassins d’un soldat britànic a plena llum del dia, que van ser descoberts per una càmera amb els matxet ensangonat amb el que l’havien degollat, per no comprometre la imparcialitat de la vista. El crim era un cas que ha generat pintades racistes, atacs a mesquites i manifestacions violentes de l’extrema dreta. No tinc clar que sigui la postura més encertada, però al menys cal reconèixer sentit de responsabilitat per obrir un debat i resoldre’l d’una manera sensata i col•lectiva. Els mitjans de comunicació hem d’entendre que caldrà recuperar la credibilitat de les audiències a partir de defensar fortament uns valors majoritàriament acceptats. I que encara som a temps de fer-ho, però que ens hem d’afanyar. Només si la societat ens torna a veure com un dels seus aconseguirem complir el paper per al qual vam ser concebuts i que ha fet que durant tres segles i mig protagonitzéssim el panorama informatiu. John Pulitzer va escriure que les nacions pugen o s’ensorren al mateix temps que la seva premsa, així que seria bo que entenguéssim que uns bons mitjans no només ens faran més lliures, sinó també més forts davant de les adversitats. Aquest és el repte que tenim el periodistes, però també la resta de ciutadans.

Parlar de l’ètica dels mitjans de comunicació avui és parlar dels reptes que els imposen les noves formes de consum de la informació derivades de l’explosió de les telecomunicacions i de les xarxes socials. Quan una activitat professional rep una sotragada com aquesta, ha de mirar-se al mirall i recordar el sentit de la seva existència. Els mitjans, com tantes altres coses, formen part del projecte emancipador de la Il•lustració. Els mitjans han de donar informació per fornir els coneixements dels homes i les dones lliures que es fan responsables del seu propi destí i del seu propi govern. Els mitjans no són, en el seu sentit primigeni, instruments de control social, ni a favor dels poders establerts ni tampoc dels que es vulguin imposar per camins que no siguin els de la deliberació democràtica. L’ètica dels mitjans ha de respondre, doncs, a unes pautes de comportament de les seves empreses i dels seus professionals que responguin al sentit de la seva existència. En el nou context, els reptes per complir aquesta funció social són els de sempre: establir mètodes objectius de verificació de les informacions que es transmeten, triar el temari informatiu d’acord amb els interessos del públic per sobre d’altres instàncies, evitar la distorsió de la realitat a través de la manipulació del llenguatge i assegurar la pluralitat de punts de vista de les informacions i de les opinions periodístiques. I els impediments no han canviat massa: els poders que volen interferir en la tasca dels periodistes, la seva pròpia subjectivitat i la interferència d’interessos empresarials o polítics. La suma de la proliferació de les xarxes de telecomunicacions i de la digitalització dels sistemes de tractament de la informació ajuda en part a superar més fàcilment alguns d’aquests reptes. L’anomenada “autocomunicació de masses” (Manuel Castells) té un sentit emancipador en la mesura que multiplica el nombre d’emissors d’informació i garanteix una més gran pluralitat de punts de vista i d’opinions. A la vegada, es multiplica també l’accés a mitjans de comunicació que ara ja és global i es facilita l’accés a les fonts primàries de la informació (documents, declaracions,…) de manera que s’eviten alguns riscos de la intermediació periodística. També imposa noves dificultats. La principal està relacionada amb l’acceleració de la producció d’informació. A les xarxes, el valor suprem és la immediatesa, la reducció del gap temporal entre que es produeix un fet i que en donem notícia. Aquest valor posa en risc alguns elements bàsics de l’ètica periodística, especialment pel que fa als processos de verificació de la informació i de recerca de versions contrastades dels fets. Indueix a errors i, en molts casos, provoca més desinformació que coneixement. Un fenomen que es repeteix amb la segona dificultat que m’agradaria destacar: la creació de soroll. La multiplicació de fonts d’informació i de canals de difusió genera pluralitat, com hem dit, però també soroll. Les xarxes, massa vegades, en comptes d’il•lustrar el públic es limita a enlluernar-lo, posant al seu abast més informació de la que pot processar i entendre en el poc temps que disposa. Aquest soroll encara es multiplica exponencialment per la pèrdua d’un concepte bàsic en l’ètica periodística com és el principi de responsabilitat editorial, hi ha molta informació disponible de la que ningú se’n fa responsable de la seva verificació i del seu tractament. Nous i vells reptes per a una professió que només perviurà si recupera el sentit de la seva existència i manté una ètica professional d’acord amb el que els ciutadans esperen d’ella.