Antoni Castells inicià la seva intervenció afirmant que Catalunya en la actualitat gaudeix d’una bona situació econòmica, cosa que s’evidencia amb dades macroeconòmiques com per exemple el creixement del PIB de Catalunya en el darrer semestre que es sitúa per sobre del de la zona euro, o la taxa d’ocupació que també ha pujat considerablement assolint pràcticament les expectatives de Lisboa per el 2010. Tot i així, Catalunya té grans reptes per endavant que no pot obviar: el fet de que un 75% de les nostres exportacions vagin a la zona euro, no significa només que estem en un bon procés d’integració en el mercat europeu, sinó que també hem d’estar molt pendents de la situació econòmica europea. En la mateixa línea, sent conscients del fortíssim pes industrial que té Catalunya, és necessari que treballem per a que s’encamini de la millor manera la transició vers una economia de serveis d’alt valor afegit. Si el que volem és que Catalunya es projecti al món, cal que impusem polítiques que ens permetin abordar per una banda les millores competitives vinculades a la potenciació d’infraestructures físiques, i per l’altre, millores competitives derivades de la innovació tecnològica, formació del capital humà i recerca. En aquest sentit, el Conseller Castells mencionà l’Acord Estratègic com a exemple de l’esforç del Govern per treballar per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. El debat que es formà a continuació comptà amb les següents intervencions: Alberto Sanfeliu: Què podem fer per a que les PIMEs catalanes facin R+D? Jordi Capelleras: Quina és l’opinió de la Generalitat sobre el projecte de Llei que preveu suprimir les deduccions per recerca, desenvolupament i innovació? Ermengol Casanovas: De quines quantitats estem parlant quan es diu que l’Estatut millora els recursos econòmics per la nostra comunitat? Pere Monràs: És possible fer una distinció en l’espai fiscal entre les fundacions que es dediquen a fomentar diferents aspectes? Haurien de tenir la mateixa desgravació els que donen recursos a una fundació per l’esport que els que en dónen a una que potencia la societat del coneixement? Ricard Ruiz de Querol: Què podem fer per a que el govern i la societat civil tinguin el mateix grau de concreció front a millorar les infraestructures físiques? Dirk Kremer: L’Estatut tindrà el mateix efecte que el 1992 per Barcelona. A banda d’això, Catalunya té un gran problema que és el fracàs escolar i el fet de que els nostres estudiants no parlin ni l’anglès ni el castellà en molts casos. Antoni Farrés: Els poders públics han d’encarregar-se de lluitar per a que en aquest país es torni a tenir una il•lusió col•lectiva . Marc Monràs: La publicació de les balances fiscals és un tema profundament democràtic. Hem fe bé eludint fins ara aquesta problemàtica derivant la discussió vers el fet català o espanyol? Eugeni Bofill: Les polítiques de govern haurien d’anar més en la línea de buscar altres formes de finançament que permetessin a les PIMEs fer projectes de R+D que no pas fomentar les subvencions. (En el document adjunt podeu trobar la ressenya complerta)

Jordi Marín introduí el debat que comptava amb la presència dels ponents: Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, Ricard Ruiz de Querol, vice-president del Barcelona Breakfast i Ginés Alarcón, president del Cluster per la Innovació. Antoni Garrell començà la seva intervenció comentant que l’economia del coneixement depén de diversos factors, com poden ser les circumstàncies i el temps. Anys enrera, ja s’havia definit el model econòmic acceptable com aquell que posa el talent i el coneixement al bell mig de l’activitat productiva. Avui en dia, necessitem d’altres condicions que ens defineixin el que realment entenem sota economia del coneixement. En aquest sentit, Antoni Garrell identificà tres pàrametres per caracteritzar el model competitiu actual: 1) El temps que transcorre entre un avenç tecnològic i la seva incorporació a l’estructura productiva actualment és menor de sis mesos. 2) L’abast de la competència és global, la qual cosa implica pautes de comportament desequil•librades i heterogènies. 3) El planeta es va regionalitzant. En funció de desenvolupar la indústria del coneixement, calen els següents prerequisits: 1) Una continuitat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) i el d’aplicació delRicard Ruiz de Querol fou el següent en intervenir i començà la seva ponència afirmant que no existeix un sol model d’economia del coneixement, de forma que no podem intentar emular altres països que han tingut experiències exitoses quan nosaltres partim d’una situació totalment diferent. El que sí podem agafar com a referent és el fet que aquells països que són els primers en l’economia del coneixement, tenen un índex de productivitat molt elevat i fan un ús força intensiu de les TIC. En el cas espanyol podem afirmar que la penetració de les TIC no és baixa, ans al contrari, però que no s’utilitza tot el que es podria. En el fons, el què ens manca és tenir un projecte per dur a terme les transformacions que volem. L’experiència ens mostra que els projectes que poden arribar a tenir èxit són aquells que compten amb elements com la urgència o la necessitat de disposar-n’en, que tinguin un lideratge que els faci tirar endavant, i un eslògan u objectiu clar. Agafant paraules del Conseller Castells, Ricard Ruiz de Querol finalitzà la seva ponència fent menció a la necessitat de que es recuperi la taxa d’infraestructures físiques i es treballi per assolir els reptes que planteja Lisboa per al 2010. La última intervenció, a càrrec de Ginés Alarcón, plantejà la pregunta de com es pot convertir el coneixement en economia i producció, és a dir, com convertir-ho en quelcom de tangible? Ginés Alarcón proposava la innovació com a instrument d’introducció del coneixement en els processos productius. Una innovació aplicable a processos, productes, gestió … sobretot tenint en compte que avui en dia no s’està fent una bona gestió del coneixement. Una part del problema del dèficit d’innovació és que no hi ha pressupost per innovar. Les dades ens ensenyen que només el 17% de les empreses fan activitats d’innovació, front a un 52% que no en fa i un 75% d’empreses que ni tan sols posseeixen una funció d’innovació. Ginés Alarcón proposava diverses maneres d’introduir innovació a les empreses, com per exemple a través del CRM, de la cadena de suministres o d’una gestió intel•ligent del negoci, sense oblidar l’imprescindible convenciment i compromís per part dels dirigents de les empreses i una cooperació major amb proveedors, competidors o socis tecnològics.

• 

Subscriu-te al butlletí

Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

* Camps requerits

Correu electrònic *

Nom

• He llegit i accepto la política de privacitat

Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, introduí el debat recordant que el Cercle sempre ha apostat per al llarg termini, i la necessitat d’impulsar aquelles polítiques necessàries i no les que més populars són. Considerant que el que és vol és crear i desenvolupar el futur, el president del Cercle remarcà que per això cal una forta voluntat política per dur-ho a terme, recursos suficients, una visió estratègica de país que vagi més enllà dels cicles electorals, l’assoliment d’un compromís entre els agents econòmics i socials, i la potenciació dels serveis i continguts a part de les infraestructures. Amb una última crida a la necessitat de construir un autèntic sector TIC, Antoni Garrell obrí el debat que es generà a continuació. Marta Continente: En política, el més difícil no és planificar les accions sinó dur-les a terme. La demanda principal dels ciutadans és que es descentralitzi la informació, és a dir, que es faci clara i transparent, cosa que l’administració pública ha assumit com una de les seves prioritats. Quan es parla d’infraestructures en la Societat del Coneixement, ens referim sobretot a informació, una informació que en el cas de l’Administració Pública es resumeix en una estandarització de models de dades, contrastables i que puguin fer-se extensibles a altres sectors, com pot ser l’empresarial, que necessita de la informació del sector públic. La qüestió no és tant formar o construir un sector TIC, sinó adonar-se’n de la necessitat d’incorporar una mentalitat i cultura TIC dins de tots i cadascun dels departaments que conformen una empresa o administració pública. Carles Ubach: Al sector públic la velocitat amb què es fan les coses no té res a veure amb el sector privat. Què es pot fer des de la societat civil per accelerar aquest timing en l’execució? Marta Continente: Des de l’administració pública és té la impressió que es va el més ràpid que es pot anar en funció del que permet el context i la situació, tenint en compte que també hi ha altres actors en joc que condicionen la gestió i execució dels serveis. Ermengol Casanovas: En primer lloc, Ermengol Casanovas expressà la seva satisfacció perquè les coses tiren endavant i l’Administració que tenim ara ha avançat molt en la prestació de serveis respecte a la situació d’uns anys enrere. Primant la idea d’intermodalitat més que no pas de multicanal, el Sr. Casanovas posà l’èmfasi en aconseguir que els sistemes siguin útils, utilitzables i sobretot, utilitzats pels ciutadans. En aquest sentit, cal no doblar esforços i aprofitar el que ja està fet, i no separar el concepte d’infraestructures i serveis, ja que haurien d’anar íntimament relacionats. El problema que ressalta de l’administració pública és que posa la tecnologia a l’abast dels ciutadans, però no la desenvolupa. En aquesta línea, en funció de potenciar les tecnologies de la informació, demana que es doni més recolzament als emprenedors, perquè siguin aquests els que ajudin a desenvolupar innovació i tecnologia. Xavier Castillo: Aquells països que avancen econòmicament són els que tenen un sector TIC més fort, com és el cas de Nokia a Finlàndia. El problema del nostre país és que s’ha intentat provar-ho tot però no ens hem especialitzat en res concret. Josep Ramon Rodríguez: L’Ajuntament de Barcelona, precisament, si peca d’alguna cosa és pel fet que ha agafat la responsabilitat de desenvolupar infraestructures tecnològiques, com és el cable. Els problemes que sorgeixen no són tant d’idees ni plantejaments, sinó d’execució. Per exemple, la gestió dels stakeholders dins de les administracions públiques és més difícil que en l’àmbit privat. Josep Ramon Rodríguez mencionà també el fet de que en els serveis estrella de l’Ajuntament hi ha competència privada i són les persones les que tenen potestat d’escollir. Rodolfo Fernández: Què pensa fer l’Administració Pública per impulsar el sector TIC? Marta Continente: El que necessitem és un sector TIC més modern i més funcional, per això hem d’evolucionar en aquest camp. El Govern de la Generalitat des del CIDEM presta suport als emprenedors i a les empreses proporcionant informació fiscal i laboral, finançament, subvencions, desenvolupant polítiques sectorials… També és cert que si com a país tinguessim propostes més singulars, probablement avançariem més. Alberto Sanfeliu: En el tema de la salut per exemple, se n’ha parlat sovint de la necessitat d’estandaritzar totes les dades i obtenir així una fitxa mèdica que pot ser compartida electrònicament. Les administracions públiques podrien ajudar-hi si es primés un model més relacional entre el sector públic i privat. De fet, tenim l’exemple de molts països europeus que aquesta interrelació l’exploten molt més i en treuen bons fruits. Marta Continente: El que ens manca és una major homogeneització que ajudi a l’estandardització. Si desenvolupem uns usos que permetin aquests canvis, el que ens restarà seran les estratègies més que no pas la tecnologia. Jordi Marín: Si volem ser econòmicament competitius en el món necessitem un potent sector TIC i per això ens calen empreses petites que tirin, empreses més grans que arrastrin i una administració pública que compri i doni suport. Partint de que el sector TIC està a Madrid, a Catalunya no ens queda més opció que apostar per un govern que vagi més enllà de la simple prestació de serveis; necessitem un govern que assumeixi corresponsabilitat amb el sector privat per fomentar l’emprenedoria i la innovació. Eugeni Bofill: El kit de la qüestió està en canviar la pròpia mentalitat dels qui estan dins del sector TIC. Sense això no podrem començar a parlar de la potenciació del sector. Enric Canela: S’ha parlat molt de la necessitat d’interrelació entre els sectors públic i privat, però el que és igual d’important i no s’ha mencionat encara és la necessitat de treballar conjuntament les universitats, centres de recerca i empreses. Ermengol Casanovas: L’estandardització pràcticament no és possible, donat que la millora tecnològica imparable trenca contínuament els estàndards assolits. A Catalunya, a més, comptem amb empreses totalment capdavanteres a les quals la informació els hi és relativament igual. Josep Ramon Rodríguez: De quin sector TIC estem parlant realment? Hem de tenir en compte dos factors importants alhora de decidir cap a quina direcció volem anar. Per una banda, plantejar com volem atraure la inversió internacional i per l’altra, prendre posicionament sobre si el que volem realment és una empresa tipus Nokia a Catalunya o de fet ja ens va bé mantenir el teixit de petites i mitjanes empreses que actualment tenim. Tampoc hem d’oblidar que el sector públic ha de ser el responsable de potenciar i construir aquelles infraestructures en àmbits que el privat no ho farà, com poden ser l’educació o la sanitat. Xavier Castillo: Pel que fa a la sanitat a Catalunya, partim d’una posició de sortida bona i comptem amb una indústria farmacèutica pròpia. El problema és que el marc legislatiu actual desincentiva la inversió en aquests projectes. Lluis Girbau: El que ens diferenciaria i ens aportaria més competitivitat seria una aposta sectorial clara, que impulsés el que realment demanda Catalunya, que són canvis organitzatius i de procés per tal de poder implementar canvis realment tecnològics. A mode de clausura, Salvador Estapé, Secretari General del Cercle, féu menció de la principal conclusió que comportà el debat: el sector públic ha de passar d’administrar a governar, primant l’emprenedoria i la creativitat, i sent conscient que gran part de la innovació la duen a terme les PIMEs, un model empresarial molt semblant al de Dinamarca. Situant l’administració pública en el paper de facilitadora del marc i del entorn, haurà de començar a innovar, no només tecnològica, sinó també administrativament.

Anna Maria Sánchez va començar la seva ponència fent una introducció sobre les funcions que realitza l’AIDIT. L’AIDIT fou creada per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Politècnica de Madrid amb l’objectiu de contribuir a la millora de la competitivitat, el desenvolupament i l’impuls del nivell tecnològic de les empreses del nostre país. Acreditada com a entitat certificadora de projectes de R+D+i, l’AIDIT estableix paràmetres d’excel•lència per tal d’ emetre una opinió independent sobre els projectes que certifica. En aquest sentit, la certificació és una eina clau en el nou sistema generat l’any 2003 pel Ministeri per l’aplicació de les deduccions fiscals per R+D+i. Tot i que els incentius fiscals poden esdevenir un dels millors instruments de finançament per les empreses, aquestes pràcticament no l’utilitzen o no l’aprofiten al màxim. Els motius d’aquesta no utilització són diversos, però entre ells destaquen el fet de que les empreses sovint perceben una inseguretat jurídica que prové dels conceptes de R+D o IT establerts a la legislació vigent i del dubte de quines despeses són realment deduïbles. A banda d’això, també existeix un desconeixement generalitzat de quins són els incentius fiscals de R+D+i, junt a una manca d’assessorament extern, la errònea creença de que “innovar” només és qüestió d’empreses grans i a vegades una excessiva burocratització. Anna Maria Sánchez també ens parlà sobre el procès de certificació segons el real decret 1432/2003, que conté els següents passos: l’empresa sol•licita la certificació a l’entitat Certificadora, la qual si procedeix, l’emet. Després l’empresa ha de sol•licitar l’Informe Motivat a la DGDI, el qual és vinculant per l’Administració Tributària. Finalment, la Sra. Sánchez concluí la seva ponència deixant clar que l’AIDIT, com a primera entitat certificadora de projectes d’R+D+i acreditada per l’ENAC en 65 línies, amb més de 600 certificats sol•licitats i més de 200 empreses clients, aporta coneixements tècnics en profunditat amb una garantia de confidencialitat, imparcialitat, objectivitat i independència. La ronda d’intervencions va generar les següents qüestions: – És difícil diferenciar entre el que són millores de necessitat i millores tecnològiques. Amb el tema del software, per exemple, hi ha molts problemes per patentar-ne productes. Nosaltres entenem el desenvolupament com l’aplicació o materialització dels coneixements. En el cas del software, AIDIT estableix uns criteris per a que se’n puguin aplicar les subvencions pertinents. – Moltes empreses que investiguen o innoven, ho fan sense planificació i barrejant funcions. Probablement per això els seus intents sovint fracassen. A part d’això, les empreses que tenen èxit i generen beneficis, són les que estan capacitades per innovar més. És com el peix que es mossega la cua. És molt important no menysprear els resultats parcials. Quan una persona està en procés d’innovar, és a dir, de llançar un nou producte, ha de documentar pas a pas els resultats intermitjos, perquè són de gran valor per a les empreses. A vegades no serveix de res obsedir-se amb uns suposats objectius finals si un s’oblida dels petits avanços que s’obtenen pel camí. – Jo sempre havia entès innovació com a novetat per a l’empresa, i R+D com a innovació pel món. Com ho veieu vosaltres? Per començar, el concepte d’innovació ja inclou en sí mateix la recerca i el desenvolupament. Si no s’arriba al mercat, no es pot calificar d’innovació. Dins d’aquest terme, podem distingir entre el que seria innovació radical, sempre fruit de R+D perquè implica un canvi de tecnologia, i la innovació incremental, que implica la millora de productes a través de la pràctica. Pel que fa al tema fiscal, es considera innovació un producte nou en un mercat indistintament de que aquest ja existeixi en un altre mercat. – A banda del Certificat que emeteu, quins altres beneficis se’n poden derivar de tot el procés de certificació? El procés facilita per exemple el control de pressupostos i l’accés a diferents fonts de finançament per a l’empresa. Al estar el coneixement més concentrat, ajuda a recuperar els resultats parcials i totals, i les dificultats que es poden tenir el primer any de l’elaboració, després es converteixen en una bona metodologia per gestionar el coneixement dins l’empresa. A més, obtenir el Certificat es pot considerar com una marca d’excel•lència per a la imatge corporativa de l’empresa o institució. – Quin és el preu de la certificació d’un projecte? Va molt lligat a la feina que doni el projecte en qüestió, és a dir, el nombre d’hores que es requereixen d’experts, contables… Normalment, en el cas d’un projecte mitjà, el cost oscil•la al voltant d’uns 3.000 €. Anna Maria Sánchez finalitzà el seminari amb un consell per aquelles empreses interessades en iniciar un procés de certificació per obtenir deduccions fiscals: en primer lloc, recomanà no utilitzar intermediaris, per tal de que el coneixement realment es quedi a les empreses que l’han generat, i en segon lloc, tenir una bona planificació que permeti iniciar la sol•licitud de certificació amb temps i sense presses de cara a l’exercici fiscal. Segons comentaris d’un dels socis del Cercle, aquest seminari-debat “fou realment interessant; Anna Mª Sánchez donà una conferència instructiva, constructiva i entretinguda”.

Xavier Rius és periodista i dirigeix la publicació digital E-notícies, un portal d’informació diària creat especialment per a Internet. Els costos i l’accessibilitat de la xarxa varen ser, segons explicava Rius, dos factors decisius a l’hora de poder tirar endavant el seu projecte digital. E-notícies va néixer com a producte diferenciat de tot allò que la premsa oferia a través d’internet fins aleshores. Portals com la Malla, el Diari de Barcelona, Vilaweb, etc… deixaven a la vista un forat en el mercat de la premsa digital que Xavier Rius va decidir omplir amb un producte basat en la credibilitat i la inmediatesa de la informació. Sense un bussiness plan previ, i sense plans de màrqueting o comunicació publicitària, E-notícies naixia amb l’objectiu de convertir-se en un referent de la premsa diària. Tal i com ell mateix confessava, l’experiència prèvia de Xavier Rius és un factor essencial de l’èxit d’aquest projecte. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va ocupar bona part del sopar-debat, avivant el debat sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar i formar opinions. Antoni Ferrer: ¿Com veus el futur d’aquest diari? ¿Pot triomfar en un moment on probablement hi ha un excés d’informació que s’incrementarà encara més amb la TDT? Xavier Rius es va mostrar convençut que tot i aquesta proliferació dels mitjans que serveixen informació, inclús informació “a la carta” a través de dispositius com el telèfon mòbil, hi ha un espai preferent en el que s’enmarca e-notícies. Tot i així, el director d’aquest mitjà no descartava posicionar alguns continguts en aquests nous canals d’informació. Carles Grau, delegat per Catalunya de Microsoft, afegia a la resposta de Xavier Rius que, tecnològicament, el model d’informació a través de SMS no està tan desenvolupat com amb altres continguts. Alguns operadors, segons explicava, han fet aquest model amb un cost baix per a l’usuari, però no està generalitzat. Rafael Sunyol: ¿Ha afectat negativament a la venda de premsa escrita l’aparició de mitjans digitals? ¿Quin és el model de finançament d’e-notícies? Tot i opinar que l’impacte dels diaris digitals no suposa ni molt menys la fi de les publicacions impreses, Xavier Rius va afirmar que sí que hi ha hagut un descens de vendes. Pel que fa als ingressos d’e-notícies, provenen de la publicitat i algunes subvencions que no són, però, el gruix d’aquest concepte. Enric Canela: Com a reflexió personal, cal dir que llegeixo molta premsa diàriament, i combino tant mitjans escrits com digitals, sense que una cosa afecti l’altra, i per tant no crec que hi hagi un problema d’incompatibilitat com de vegades es diu. Per altra banda, ¿com utilitzen els partirs la informacií i les eines que tenen els polítics al seu abast? ¿Com s’utilitzen políticament les noves tecnologies? La resposta de Xavier Rius va ser prou contundent: els polítics s’alimenten en bona mesura de la seva presència als mitjans, i per tant no desaprofiten cap oportunitat per figurar en les planes informatives. E-notícies en particular, afirmava Rius, és un mitjà amb molta participació política, que dóna molt joc amb les declaracions i comentaris dels lectors. Antoni Garrell: ¿És possible que, en un futur proper, companyies com Google, que tenen una capacitat tecnològica avançada, siguin la competència de mitjans de comunicació com e-notícies? Segons Xavier Rius aquesta competència no és viable perquè, de moment, mitjans com el que dirigeix tenen també una tecnologia competetitiva, però a més tenen un factor diferencial: un processament intel.ligent i professional de la informació. Carles Grau: ¿Com veus el periodisme a Catalunya? Xavier Rius es va confessar crític amb el periodisme català, pel fet que sempre s’ha mantingut al marge de publicar certes informacions susceptibles de ser “sensacionalistes”. Amb això fèia referència a l’anomenat “oasi català” en la informació periodística, que, en la seva opinió, té certes connotacions de sentiment de superioritat respecte als mitjans que, a la resta de l’Estat, sí que fan ressò d’aquest tipus d’informació. El posicionament d’e-notícies a aquest respecte és clar: cal deixar de banda el costum de pensar que “no és notícia” allò que als mitjans de la resta de l’estat sí que ho són. Remo Suppi: ¿Heu pensat a fer alguna cosa adreçada a un target com l’universitari? Cal no oblidar que les persones que avui són estudiants seran directius en un futur pròxim. Respecte a això, Xavier Rius va comentar que de vegades no n’hi ha prou amb una idea, i que cal tenir personal suficientment preparat per fer-la realitat. Per això, tot i que no descartaria una iniciativa si se li presentés l’ocasió adequada, ara per ara no tenen cap projecte en aquest sentit. Albert Pèlach: Com a reflexió personal, a mi m’agrada escollir què llegeixo i quan ho llegeixo. Per aquest motiu, canals com el telefon mòbil per rebre informacions no em semblen atractius. En la meva opinió, cada format té els seus lectors, i per això és molt important que estigui adaptat a les seves necessitats. Això acabarà diferenciant uns mitjans dels altres. ¿Heu detectat allò que busquen els vostres lectors ? El model d’e-notícies, segons comentava Rius, es basa en donar importància als titulars, que són informació inmediata i concisa, i desenvolupar aquesta informació breument a continuació. Però més enllà del format, Xavier Rius destacava la importància de que un diari “tingui ànima”, és a dir, que reflexi un posicionament, una idea. Carme Revilla: ¿Teniu previst incorporar xats a la web d’e-notícies? Xavier Rius afirmava que el xat que actualment funciona, amb una afluència d’un promig de 6-7 persones al mateix temps, és més una opció “obligada”, donat que estan posicionats a Internet, que no pas un factor important per al diari. Salvador Estapé: Donat que tant la informació que ofereix e-notícies, com els propis usuaris d’aquest portal, són propers o pertanyen al món de la política, i més concretament a l’administració pública, ¿no us heu plantejat que potser esteu inserits en un “microcosmos” del que cal sortir? En aquest cas, la resposta de Xavier Rius responia més a la seva experiència i voluntat informativa que no pas a un criteri objectiu. En la seva opinió, la informació que està a l’abast del seu diari, i més a l’abast dels professionals que hi treballen, és la política. Rafael Sunyol: Com a reflexió personal, en la meva opinió qualsevol publicació periodística s’hauria de basar en la credibilitat i hauria d’acceptar el torn de rèplica de qualsevol que no hi estigués d’acord. Anant més enllà, la llei hauria de garantir sempre la veracitat de la informació. Aquests punts són els que, en la meva opinió, no estan desenvolupats pel que fa a la informació que hi ha a la xarxa. El control de qualitat a la xarxa és deficient o inexistent, i la capacitat de rèplica dels mitjans que hi apareixen és molt més reduida que en la premsa impresa. Santiago Montero: Sumo a aquest comentari de’n Rafael Sunyol, que l’excés d’informació que es pot esdevenir de la proliferació de mitjans a través de les noves capacitats tecnològiques, pot resultar un perjudici per al lector, ja que la hiperinformació pot conduir fàcilment a la desinformació. Antoni Ubach: En la meva opinió, les notícies no ho són només pel fet de generar titulars, i, al contrari, hi ha molta informació interessant i crucial que no s’ofereix perquè no té tirada. Al meu entendre, la seva postura en busca del titular no respòn al que hauria de garantir un diari. En aquest sentit, Xavier Rius va explicar que tot allò que es pugui comprobar i que suposi una notícia es publica. Per altra banda, i donat que un periodista no té perquè ser expert en tots els temes, tot allò que no arriba a les seves mans i que no suposa un fet del que calgui informar, no constitueix una notícia per publicar en un diari com e-notícies. Finalment, Antoni Farrés es sumava a la valoració d’Antoni Ubach respecte a l’excessiva recerca de “l’impacte” en la tria informativa dels mitjans de comunicació.

Pere Monràs començà la seva exposició amb una idea clau: si el nostre entorn ha canviat, nosaltres, les persones, també haurem de canviar per adaptar-nos als nous temps. Un dels elements claus que defineix el segle XXI és precisament la nova dimensió que pren el temps, el “timing” com en diuen els anglosaxons, és a dir, el “aquí, ara i en el moment precís”. Aquesta concepció va molt amb la línia d’ampliar el tradicional I+D+i a un nou C+D (Connecta’t i Desenvolupa). El timing entès com un reflex de les possibilitats que en el seu moment obrí la societat de la informació i que cada cop més troben la seva consolidació en els nous sistemes computacionals, no es tracta d’anar més ràpid o més lent sinó a temps. El lema que hauríem de prioritzar avui en dia no és tant formar-nos sinó aprendre. Aprendre a entendre que la base per avançar per a qualsevol organització és la intel•ligència, la creativitat i el talent. Aprendre a posar-nos d’acord sobre el que és realment l’economia del coneixement i cap a on volem anar. Aprendre a gestionar per projectes, que l’autonomia de decisió dins d’una empresa l’han de portar cadascuna de les seves subseccions, aquesta autonomia ha d’anar íntimament lligada al que entenem sota cultura de la responsabilitat. Aprendre a deixar de banda la visió estrictament pressupostària per tal de que no sigui el pressupost el que marqui les necessitats a seguir i es limiti a ser una eina més de seguiment i control però no de decisió. Per a tot això, ens cal tenir persones que puguin ser agents de canvi, líders que sàpiguen resoldre els problemes no autocràticament sinó en concordança amb la gent del seu entorn. Pere Monràs ens parlà de sis elements de les noves organitzacions a tenir en compte quan tractem el tema del lideratge, entenent que el que s’ha de liderar ara són organitzacions amb aquestes característiques: 1) L’estructura del negoci hauria d’anar en funció dels continguts i no a la inversa, pensant a més que l’estructura ja no son les físiques si no també les virtuals, les xarxes. 2) És palesa la necessitat de cooperar per competir per tal de portar el potencial de les persones al límit de les seves capacitats. És a dir, creixent importància del capital relacional i de treballar per aconseguir-ho en els límits amb els altres per no fer-ne de les pròpies competències, fronteres, si no interrelacions. 3) Lideratge entès sobretot com a autolideratge. 4) Aprendre a no dependre del pressupost per les decisions. Necessitat de desenvolupar alternatives a l’estil i eines de la direcció més enllà del sistema pressupostari que ens constreny a l’hora de pensar en noves idees de negoci factibles. 5) Apostar per la no programació a llarg termini. Gastem molt de temps fent planificacions, que en un món canviant com el que ens trobem, sabem perfectament que no s’assoliran. 6) Desenvolupar la capacitat d’entendre l’entorn no sols pel que veiem sinó conjecturant també sobre el que no veiem. Pere Monràs finalitzà la seva intervenció amb una idea clau: les persones que requereix el segle XXI han de ser com els “dofins”: sempre alerta i amb tots els sentits oberts per tal de captar els estímuls exteriors i reaccionar-ne ràpidament: actuar, pensar i sentir tot a l’hora i no seqüencialment com estem acostumats. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents qüestions: – La gent de les organitzacions s’ha d’acostumar a argumentar i fonamentar les seves idees. Hem d’entendre el lideratge com a capacitat per justificar i defensar propostes tot afavorint la comunicació i l’intercanvi d’idees. Hi ha una visió incrementalista en termes d’utilització dels recursos. La qüestió ja no és com fer més, sinó com fer diferent. – El C+D proposat requereix un canvi cultural i el timing és tan curt que sembla que no podria ser compatible amb l’avanç de la tecnologia que va a passos més lents. En comptes de C+D, potser hauríem de parlar més aviat de R+D+3i. Sens dubte, no hi ha receptes. Totes les solucions poden ser adequades, el que cal és generar un diàleg racional sobre com anar construint el futur. – Un dels problemes més grans és l’aversió al risc que tenim al nostre país. Sempre s’ha potenciat molt la cultura de la seguretat i l’estabilitat, quan el que necessitem ara és precisament el contrari, que les persones sàpiguen quins riscs estan disposats a assumir i com els poden integrar en un negoci conjunt. – Una de les preguntes clau és com afrontar el risc, sense risc no hi ha creixement, ni evolució. Cada persona necessita assumir el seu nivell de risc, altre problema és com es comparteix el risc si per cada persona la seva assumpció de risc es la que més importa (distancia entre la llibertat i la renuncia). El que ens cal és aprendre a harmonitzar i integrar les diferents posicions acceptant que no hi ha una única forma de risc. – Com es pot treballar sense límits, estructures i pressupost? Això pot funcionar a petites microempreses, però en una organització més complexa inevitablement es requereix una organització o estructura. Del que es tracta és de passar d’un model d’organització funcional i jeràrquica a un model més desestructurat, que no significa menys complex. La qüestió radica més aviat en un nou model d’ordre en que el que canvia és la dimensió. En comptes de tenir una gran empresa amb una organització totalment centralitzada, el que busquem és repartir responsabilitats en petites seccions que s’autogestionin i prenguin decisions autònomament. D’aquesta manera, es pot potenciar molt més fàcilment que sorgeixin idees innovadores i que aflori la creativitat que tots portem dintre.

Màrius Rubiralta, tal i com el va presentar Víctor Canivell, manté desde fa anys el repte d’aconseguir una millor transferència de coneixement desde la Universitat a les empreses en l’àmbit sanitari. Desde la seva posició com a Rector de la Universitat de Barcelona, ha continuat impulsant el projecte de Bioregió catalana que va iniciar com a Director del Parc Científic de Catalunya l’any 2004. La Bioregió catalana és una iniciativa que pretén coordinar l’activitat d’investigadors de recerca bàsica i clínica, emprenedors i empreses que treballen en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. El projecte reuneix a diferents actors de la societat catalana, com són les administracions i diferents entitats públiques i privades, entre les quals figura el Parc Científic de Barcelona. Les finalitats principals de la Bioregió catalana són crear un entorn adequat per afavorir la transferència de tecnologia eficaç, potenciar la implantació de les noves tecnologies per millorar la competitivitat industrial existent i desenvolupar un sector biomèdic i biotecnològic dinàmic capaç de generar noves tecnologies mèdiques que aportin beneficis per a la qualitat de vida. Aquests objectius pretenen fomentar l’existència a mig termini d’una activitat empresarial en sectors basats en aquests camps científics que sigui de referència internacional i amb una incidència clara en la millora del benestar. L’experiència de països més avançats en el camp de les ciències de la vida ha posat de manifest el paper que el creixement de la biotecnologia i les seves aplicacions té en el desenvolupament econòmic del país. Així mateix, la UE, a través del Consell Europeu, impulsa aquests camps com a pilar per fer d’Europa una important economia basada en el coneixement. Màrius Rubiralta va utilitzar en el marc del sopar-col.loqui amb els membres del Cercle per al Coneixement la mateixa presentació que els impulsors de la bioregió catalana han utilitzat a Europa per donar a conéixer el seu projecte. Amb aquestes dades a la mà, es va iniciar el debat amb els assistents al sopar. Jordi Roma: La majoria dels assajos clínics provenen de multinacionals forànies, i per tant el coneixement està provenint de fóra. Per altra banda, fa cinc anys que cap empresa farmacèutica catalana no treu cap nova mol.lècula. I pel que fa a la triple hèlix a què feia referència Màrius Roviralta durant la seva exposició, en opinió de Víctor Canivell la indústria farmacèutica està al marge d’aquestes sinergies. Pel que fa a les publicacions, el Rector de la UB afirmava que tot i que potser el coneixement no s’hagi generat a Catalunya, el valor afegit sí que roman aquí gràcies a aquestes publicacions. El problema real, en la seva opinió, és que els productes interessants no arriben als hospitals catalans perquè se’n faci un assaig clínic directament des d’aquí. Pel que fa a la inversió de les empreses, Roviralta opinava que hi ha molts factors que impedeixen un desenvolupament de noves mol.lècules, entre ells la dimensió de les farmacèutiques catalanes, o les accions del sistema públic. Per aconseguir un bon funcionament de la triple hèlix, Màrius Roviralta declarà que allò realment important és un diàleg multilateral, que es podrà fomentar en bona part si triomfa el projecte de bioregió. Amb aquest nou marc, els diàlegs han de servir per enfortir l’empresa, afavorir la creació d’empreses Spin-off i contribuir a un increment del percentatge del PIB en aquest àmbit. Enric Canela: ¿Com s’ha d’integrar la indústria de la nutrició en la bioregió? La indústria farmacèutica no és l’únic sector, com insinuava Enric Canela en la seva pregunta. El fet, segons Roviralta, és que l’agroalimentària té més cohesió a nivell privat. Tenen més clar que la unió del sector és molt important per subsistir. El futur, pel que fa a les sinèrgies, no el resoldrà una sola universitat. Per al futur tal i com l’entenem en termes de societat del coneixement, cal un sistema cap a on s’encamini aquest sector empresarial. L’interlocutor ha de ser el coneixement en sí. Pere Monràs: La transferència de coneixement, ¿no pot anar també desde una demanda directament a la Universitat? Cal compartir els riscos entre coneixement i capital, però, ¿té l’empresari incentius per invertir en coneixement? ¿no està fallant precisament el nostre sistema d’incentius? Màrius Roviralta va recordar en primer lloc que en la nostra economia el 90% de les empreses són Pimes. Aquí, per tant, no es coloquen doctors a les empreses, com sí que passa a altres llocs. Per això també és més complicat que l’empresa absorbeixi el coneixement. En segon lloc, hi ha les plataformes tecnològiques. Aquestes reuneixen sectors empresarials i sectors de coneixement, que són una de les solucions que ja s’apliquen a Europa. El problema és, segons Roviralta, que Espanya ha quedat fóra d’aquestes iniciatives molt sovint. Pel que fa als incentius, segons el rector de la UB és complicat perquè passen per temes economics de falta de pressupostos. La solució, segons la seva opinió, és saber els objectius on volem arribar per saber quin tipus d’incentius fan falta. Maria Mirabet: Hi ha programes que ajuden a la creació d’empreses spin-off, però a la universitat no hi ha cultura d’spin-off accentuada. ¿Com ho hauríem de fer perquè això canviï? Potser caldria saber, si ens ho pot explicar, ¿quins són els elementes d’èxit o fracàs desde la universitat pel que fa a spin-off? El rector de la UB va estar d’acord amb que no hi ha cultura d’spin-offs a les universitats, però també va recordar que n’hi ha més a Catalunya que no pas a la resta d’Espanya excepte en rares ocasions. En la seva opinió, les universitats no tenen pressupost per incentivar, però organismes com el DURSI sí que tenen algunes possibilitats, però només si tenen un objectiu de creació d’empreses a cada sector. Albert Sanfeliu: Cal flexibilitat en la relació entre universitats i empreses, però les lleis no són gaire propícies. Per altra banda, no tinc clar què pot fer Catalunya com a bioregió que no facin les altres. Finalment, ¿per què no es computa el software o els avenços tecnològics en les dades que s’han presentat referents a la bioregió, i sí que es computa el nombre de molècules que surten cada any? Segons Màrius Roviralta el tema de les TIC està molt contemplat en el projecte de creació de la bioregió, tot i que no hagi presentat les dades en aquest sopar-col.loqui. Pel que fa a les oportunitats que hi ha a Barcelona, segons Màrius Roviralta Barcelona té algunes coses que altres no tenen, com per exemple un banc de teixits incomparable, molt útil per a investigadors de fora. També tenim una bioregió que conjuga àrea “bio” amb “química fina” de primer nivell. Hi ha, doncs, segons Rubiralta, algunes fortaleses que cal aprofitar. Pel que fa al problema legal al que aludia Albert Sanfeliu, el rector de la UB va fer menció al capital risk, com a bossa de diners per incentivar la transmissió. Armengol Casanovas: Els doctors a les empreses tenen diverses dificultats. Un doctor pot no estar capacitat per ajudar a l’empresa, i a més algunes de les ajudes per incorporar-les són de vegades insuficients a la pràctica. Les universitat creen empreses que xuclen totes les ajudes públiques, i a més creen convenis que també capitalitzen les ajudes. El rector de la UB va estar d’acord amb que les convocatòries per aportar doctors a les empreses tenen moltes dificutlrtas, tot i que no sempre són de caràcter administratiu, com se sol denunciar. Per altra banda, també va estar d’acord amb la opinió que hi ha sectors on sobren doctors, i d’altres on hi ha una seriosa manca. En aquest sentit, l’espai comú europeu de formació superior preveu unes titulacions específiques de tercer cicle que reduirien el flux actual cap als doctorats. Pel que fa a les empreses sorgides de la universitat a què fèia referència Armengol Casanovas, el rector de la UB va afirmar que els grups que fan competència deslleial sorgits de la Universitat ja no existeixen. Les entitats que actualment sorgeixen de la universitat no tenen privilegis més enllà d’aquesta vinculació originària.

En Josep Piqué va iniciar la seva ponència situant-nos breument en el context actual: amb un creixement al voltant del 3% de l’economia espanyola, l’opinió pública té la percepció de que tot va bé. Això comporta una situació de certa paràlisi des de la pròpia reflexió econòmica i estratègica. Si retrocedim en el temps, al 1996 quan es prengué la decisió política d’estar des del primer moment en la tercera fase de la unió econòmica i monètaria, per tal de poder complir els criteris de convergència econòmica de Maastricht, s’iniciaren tot un seguit de mesures de política econòmica, pressupostària i tributària. El cicle de prosperitat que s’obrí en aquell moment ha derivat en el que avui en dia podríem definir com una certa acomodació alhora d’afrontar els problemes i un clima poc propici per pensar en temes estructurals i a terme mig. Una dada que reflecteix molt bé el problema estructural que tenim a Catalunya és la dissociació entre el dinamisme de la demanda interna i el comportament del sector exterior (un dèficit comercial i de compte corrent elevat). Què ens ho pot explicar? El deteriorament en la balança comercial ve degut a que les nostres importacions segueixen sent altes mentre que les exportacions s’estan alentint cada cop més en part motivat a la seva composició tecnològica. En la balança per compte corrent, els dos elements de finançament històrics a Espanya, el turisme i la inversió extrangera avui en dia s’estan comportant de manera diferent: mentre que la inversió extrangera ha pràcticament desaparegut i es comença a donar el fenòmen invers -la deslocalització-, el turisme, a pesar de seguir mantenint nivells d’entrada alts, paulatinament va disminuint la seva despesa per càpita. D’altra banda, a Catalunya i a Espanya estem patint els efectes de la integració europea i de l’ampliació a l’est, els efectes de la globalització i el canvi del centre de gravetat del planeta, és a dir, la creixent periferització d’Europa. Josep Piqué també ens parlà de la competivitat a Catalunya i de la necessitat d’innovar i adquirir coneixement. Un coneixement que vagi més enllà de la informació i de les comunicacions, que s’assoleixi en una estructura en xarxa i comporti una corresponsabilitat entre els poders públics, institucions, empreses i universitats. Si abans la productivitat anava associada amb la competitivitat comercial, és a dir, un país era més competitiu en funció de la seva quota de mercat, avui en dia aquest és ja un concepte obsolet que s’ha de traduir per una visió molt més global, dinàmica i enfocada a l’ampliació dels mercats exteriors. Per a poder ser competitius avui en dia, necessitem un marc favorable, entenent per això un entorn micro i macro que facilitin el creixement de les empreses (infraestructures adequades, una estabilitat macro económica, una millor eficiència de l’estructura impositiva…). Una de les problemàtiques més acusades de Catalunya és que la nostra especialització geogràfica no és la més idònea: més del 70% del nostre comerç va dirigit a la Unió Europea, mentre que a la UE només hi va el 35% del comerç mundial. Això significa que estem especialitzats geogràficament en l’àrea desenvolupada del món que menys creix. A banda d’això, dins del nostre comerç sectorial, exceptuant la indústria de l’automòvil, l’especialització tecnològica és relativament baixa. Tenim una economia productivament especialitzada en sectors intensius en mà d’obra (turisme i construcció) i no en capital, problema al que se li pot afegir la poca despesa que es destina a la recerca i al desenvolupament. La ponència de Josep Piqué va finalitzar amb una darrer comentari que no podem obviar: la paràlisi de l’impuls reformista derivat de la manca d’estímuls exteriors i de la no percepció de crisi és un tema que ens hauria de preocupar a tots els que volem que Catalunya sigui un país clarament competitiu i encarat al futur. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents inquietuds: – El sentit que pren la construcció europea realment va ben encaminat per assolir els reptes que presenta una societat que ha de ser cada cop més competitiva? Potser no podem ser massa optimistes respecte al projecte de construcció europea, però no ens podem oblidar que per un continent que 60 anys enrera encara estava en guerra, la situació d’integració econòmica i política d’avui en dia és un pas important a tenir en compte. – Davant de la necessitat de tenir líders que vulguin assumir riscs, com entrem a movilitzar recursos humans, persones amb talent i creativitat? El problema dels recursos humans ve de tota una tradició a Espanya en que la formació professional mai ha estat vista com un element de promoció, lligat a uns estàndards educatius mínims. L’aversió al risc ve fomentada per la tendència que tenim a voler generar sempre un consens que ens garanteixi seguretat i continuitat. És un problema de valors que potser s’haurien de replantejar. – A Espanya ens manca una aposta clara per sectors claus. Què hem de fer? La inexistència de lideratge polític que faci tirar endavant R+D+I, fa que ens situem als últims llocs de la Unió Europea. Certament, podem dir que avui en dia no tenim un lideratge polític suficient que encamini aquesta problemàtica. És evident que la pressió pública i mediàtica és necessària per a que la política funcioni, i tot i així, és difícil que les actuacions superin el curt plaç perquè el cicle electoral és un factor molt decisiu. A més, avui en dia tenim un model de creixement que s’esgota molt ràpidament, unit a una acomodació del poder polític que contribueix a la creixent pèrdua de dinamisme. – Respecte a la internacionalització empresarial, les PIMEs necessiten finançament per a poder llençar-se a l’exterior. La Generalitat hi podria ajudar? Sens dubte, però no necessàriament mitjançant instruments financers que distorsionin el funcionament natural del mercat i creïn barreres a l’evolució. El més important a l’hora d’internacionalitzar-se és que les empreses trobin a l’exterior un marc jurídic favorable. – Al debat també es fa menció del món universitari, on el 95% dels professors ho són a les universitats on han estudiat (àmbit molt tancat) i de la desvalorització de la professió del polític. – Finalment, també cal admetre que hi ha hagut iniciatives empresarials molt positives al nostre país, com per exemple el sector bancari i Inditex, que no només han aconseguit ser competitives a nivell nacional sinó que han sapigut fer el salt qualitatiu a l’exterior on gaudeixen d’un bon posicionament.

Les dades que va presentar Ramón Tremosa, i que són les que utilitza el govern per donar explicacions sobre el pes que suporten les comunitats autònomes respectivament en matèria fiscal, representen un escenari en el qual la comunitat de Madrid seria la que més paga i la que més creix. Aquest fet, segons explicà Tremosa, és ben bé impossible, i només s’explica si es té en compte la metodologia emprada per construir els balanços dels quals s’extreu aquesta conclusió. En opinió de Ramón Tremosa, el fet que Madrid comptabilitzi els balanços en relació als beneficiaris potencials de les inversions fetes al seu territori (metodologia del benefici), i tenint en compte l’ambigüetat resultant d’aquest càlcul ple de subjectivitats, no assegura un balanç real per comunitats autònomes. La metodologia de flux monetari, que és la que es va fer servir en la darrera balança fiscal que es va publicar l’any 1996, només té en compte les despeses i invesions al propi territori, sense calcular possibles beneficiats de fóra de la comunitat autònoma. Amb aquest anàlisi, Catalunya resulta una de les comunitats autònomes que més retorna al conjunt de l’Estat, mentre que Madrid obté un “saldo cero” en el còmput de fluxos monetaris. El fet que l’Estat no hagi publicat cap més balança fiscal desde fa 9 anys, fa sospitar, segons Ramon Tremosa, que no es vol deixar de polititzar un escenari econòmic que en realitat és molt més perjudicial per a Catalunya que per a Madrid. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va versar sobre les reformes plantejades a la proposta del nou Estatut de Catalunya en matèria de finançament.

• Sense la publicació de les balances fiscals, es pot tirar endavant?

Tal i com va recordar el professor Tremosa, el conseller d’economia Antoni Castells ja dèia al 1999 que les balances fiscals donarien objectivitat al debat de finançament de les autonomies. Per tant, segons Tremosa, és difícil tirar endavant d’una manera objectiva si no es saben les dades reals.

• Quins són els canvis que s’han incorporat a la proposta formulada inicialment per CiU, en matèria de finançament, a la proposta de nou Estatut?

Ramon Tremosa va destacar, en aquest sentit, dos grans avenços. Per una banda, la demanda d’ua Agència Tributària catalana que col.labori amb la de la resta de l’Estat, i que liquidi tots els impostos generats a catalunya. Per altra banda, bilateralitat, que implica la sortida del règim de política fiscal i financera, amb una comissió mixta entre Generalitat i Govern Central, al marge de la taula rodona de les 15 autonomies que és com es negociava fins ara. La bilateralitat, però, segons afirmava Tremosa, no és una garantia de poder fer el que volguem: és un pols entre estat i generalitat.

• A l’escenari de creixement, hi ha un tema determinat: els fons europeus. Com canviarà la radiografia dels balanços quan s’acabin els fons europeus, o quan variin substancialment?

Ramon Tremosa explicava que una solució per veure fins a quin punt depenem d’Europa i els fons que se’n reben, és calcular la balança fiscal de cada autonomia amb la comunitat europea. En aquest cas, Catalunya tindria un saldo més o menys igual a cero, perquè rebem tant com tornem, pràcticament. A europa, actualment alemanya ha retallat els fons de cohesió, perquè el seu creixement ha decrescut. A més, els fons ajuden a la renda disponible, però no al PIB. Per altra banda, el fet de rebre inversions assegurades per part d’Europa pot ser un fre per a la iniciativa del país, com acostuma a passar en general amb totes les subvencions.

• La diferència de metodologies emprades per construir els balanços, sembla que només afecta en els seus resultats a la comunitat de Madrid, com pot ser això?

Això és degut, tal i com explicava Ramón Tremosa, a que la capital de l’Estat és sempre allà on la inversió és pot considerar més beneficiaria per a tot el país, i per tant amb un càlcul “per beneficis”, tot allò que es fa a Madrid es pot imputar com a benefici per a la resta de l’Estat.

• El model alemany és federal, i aquí no és així. Fins a on podrà arribar l’estatut que s’està presentant? Per altra banda, cada cop que rebaixes un punt del PIB del dèficit fiscal a una regió, com se’n resenten les altres regions?

En paraules de Ramon Tremosa, “si catalunya recupera un milio de deficit, aquest milió es perd i no el rep ningú més”. En la seva opinió, l’actual estatut intenta aconseguir elements d’estat federal, tot i que les negociacions seran difícils. La prioritat, segons Tremosa, és no cedir en els punts fonamentals, i centrar els esforços en paliar el dèficit fiscal.

• Al cercle creiem que l’economia s’ha de transformar per adaptar-se a la situació actual, però, tenim els suficients recursos per generar aquest canvi? Tenim les persones per fer-ho?

Segons Ramon Tremosa, la capacitat normativa ha de ser un instrument perquè les activitats puguin girar cap al valor afegit. En aquest sentit, el Pais Vasc és un model a seguir, i en realitat aquest és un exemple exitòs de com una remodelació del model de finançament propicia desenvolupar aquestes activitats. Si no hi ha instruments, no hi pot haver canvi. La industria catalana es perd en part per la falta d’aquests instruments. Pel que fa a les persones que han de liderar aquest canvi, Ramon Tremosa, desde la seva posició com acadèmic, va voler incidir en que el seu sector ha de presionar en allò que creuen “que es pot demostrar científicament”.

El Cercle per al Coneixement va inaugurar el passat dimarts 20 de Setembre una nova etapa de sopars-debat centrats en la relació entre formació i societat del coneixement. L’encarregat d’inaugurar aquest nou cicle fou un dels màxims responsables a nivell estatal en matèria de formació superior, el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca Salvador Ordóñez, el qual fou presentat per l’associat i membre de la junta Enric Canela. Durant la seva intervenció, Ordóñez va exposar els reptes a què s’enfronta l’actual govern, i en concret la Secretaria d’Estat que dirigeix, pel que fa a la formació universitària de grau i de postgrau. Una constatació prèvia va marcar el to del seu parlament: Espanya està endarrerida en molts aspectes relacionats directament o indirecta amb els reptes que va marcar el consell d’Europa a Lisboa. Entre ells, una societat de la informació per a tothom, la construcció d’un espai europeu comú de recerca, la construcció d’un espai europeu comú d’ensenyament superior, o l’accés universal a la formació. Les causes d’aquest endarreriment, segons Salvador Ordóñez, són molt sovint econòmiques, ja que si no hi ha inversió no hi ha creixement. Per aquest motiu les expectatives del govern actual passen per arribar, per exemple, de l’1,2% actual a un 2% del PIB invertit en R+D l’any 2010, i del 4,7% actual al 7% del PIB invertit en desenvolupar les TIC. En aquest sentit, l’anomenat Plan Ingenio 2010, que el President del Govern va presentar a finals de Juny a la Moncloa, pretén involucrar l’Estat, les empreses, la Universitat i altres organismes públics de recerca en una carrera cap al creixement de les inversions que apuntava el Secretari d’Estat. Aquestes inversions, si s’acompleixen els objectius dels tres programes que integren el Plan Ingenio 2010 (Cenit, Consolider i Avanz@), hauran de ser majoritàriament privades, mentre que el govern es compromet a assolir un 0,9 % sobre el PIB. Altres objectius destacables d’aquest pla, en el subprograma Consolider, són la creació de grups de recerca finançats durant 6 anys pel govern, o incrementar les xifres de creació d’empreses tecnològiques sorgides de la Recerca pública. Pel que fa a les Universitats i a la construcció d’un espai comú europeu de formació superior, Salvador Ordóñez va voler deixar de banda la polèmica que envolta aquesta iniciativa de convergència europea. Més enllà de com es farà – si amb un ampli catàleg de titulacions, o amb reformes estructurals que ara per ara espanten molts dels professionals, universitaris i la pròpia administració – el Secretari d’Estat va afirmar que “allò realment important és construir un sistema docent comprensible a Europa”. Això implicaria sens dubte una renovació del sistema actual, que ha estat criticat des de fa molts anys per la seva incapacitat de formar ciutadans crítics i emprenedors a partir d’una metodologia més analítica i reflexiva que no pas la memorística actual. Segons el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca es tracta, en definitiva, de “crear una universitat atractiva per a l’alumnat”. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement es va centrar en els canvis que l’actual govern ha previst en matèria de formació universitària, i en els reptes que cal assumir per incrementar la inversió en R+D. L’associat del Cercle, Joan Prat, Vicerector de Qualitat i Planificació de la Universitat de Lleida, tot i felicitar el Secretari d’Estat per les mesures exposades, va mostrar la seva preocupació per l’aplicació real d’aquests canvis. Salvador Ordóñez va afirmar que “cap canvi no pot ser violent, ja que al nostre país un canvi radical mai no ha funcionat”. Fins i tot, explicava Ordóñez, han estat prudents a l’hora de comunicar aquestes decisions a les Universitats. L’associat del Cercle, Juan José Pérez, President de Masquecine S.L, va destacar que els canvis presentats per Salvador Ordóñez estan més centrats en la formació que en l’empresa. Aquesta, que segons les expectatives del govern hauria de finançar aproximadament la meitat de les inversions en R+D per arribar al 2% previst per a l’any 2010, es troba que la política actual de préstecs implica un control fiscal, a base de la presentació d’avals, que molt sovint fa que els empresaris optin per no demanar-los. En aquest sentit el Secretari d’Estat va recalcar que actualment el suport de les empreses a l’increment de la R+D és relativament baix (aproximadament un 1,2% de la seva facturació anual), mentre que la inversió en equipaments és molt més elevada. Per solucionar-ho, Ordóñez es va mostrar partidari d’incrementar els préstecs, de manera que el govern comparteixi el risc de la inversió privada en R+D, i de reforçar la figura de les empreses de capital risc. Sense canviar de tema, l’associat del Cercle, Remo Suppi, Director de l’Escola d’Informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, va reflexionar sobre la viabilitat dels canvis plantejats durant el sopar-col•loqui amb Salvador Ordóñez en matèria d’inversions, recalcant l’enorme repte d’arribar al 2% del PIB invertit en R+D d’aquí a cinc anys. El Secretari d’Estat es mostrava confiat que aquest repte es podrà assolir si la participació privada en aquest sentit passa del 46% al 57%, gràcies en part a l’augment de préstecs que també ha previst el govern. A més, va anunciar que el tema principal previst per a la propera reunió de Presidents d’Autonomies serà precisament la R+D+i. L’associat del Cercle, Rodolfo Fernández, soci director de Miliners, va fer dues intervencions entorn a la situació actual de les universitats: per una banda, el bagatge cultural de l’alumnat és molt fluix, i de l’altra els professionals que ocasionalment imparteixen classes a la Universitat són vistos com a mestres “de segona classe”. Ordóñez, que coneix bé el món universitari després de la seva llarga experiència com a professor i rector de la Universitat d’Alacant, va parlar dels objectius de la universitat: creació, transmissió i transferència de coneixement. Pel que fa a la creació, Salvador Ordóñez considera que l’evolució de la universitat a Espanya ha estat molt positiva en els darrers anys, mentre que la transmissió i la transferència no es valoren ni molt menys com ho hauríem de fer. Pel que fa al professorat ocasional, el Secretari d’Estat va recordar la figura del professor associat: professionals que impartien classes a la universitat sota un règim diferent del professorat propi, i que no tenia l’etiqueta de “segona classe” que esmentava Rodolfo Fernàndez. Tot i que ha estat la pròpia universitat qui, segons Ordóñez, ha fet malbé la figura del professor associat, cal que els professionals segueixin entrant a la universitat perquè tenen un “know-how” que molts professorat universitari no té. L’associada del Cercle, Roser Ràfols, advocada i sòcia del gabinet Roca Junyent, va demanar al Secretari d’Estat de quina manera pensa el govern fomentar la presència de les empreses de capital risc en un país on aquest model no està gaire implantat. Salvador Ordóñez va recordar que a països menys desenvolupats com Israel moltes operacions empresarials estan liderades per empreses de capital risc, i que per tant el canvi és possible, tot i que, com ja havia remarcat en altres aspectes, el canvi ha de ser gradual. L’associada del Cercle, Maria Mirabet, enginyera i consultora de projectes tecnològics, es preguntava de quina manera es pot aconseguir el canvi cap al model superior homologable a Europa, tenint en compte que implicaria un nou model de crèdits universitaris (ECTS). El Secretari d’Estat es va declarar ferm partidari dels ECTS, que es basen en l’esforç de l’alumne i no en les hores lectives com ho fan els crèdits actuals. Tot i això, va recalcar que moltes de les resistències al canvi provenen precisament del propi sistema universitari, i va demanar, un cop més, paciència per avançar paulatinament cap aquest objectiu. Ramon Maspons, assessor de la Direcció d’Estratègia i Coordinació del Dpt. De Salut de la Generalitat de Catalunya, reflexionava sobre la dificultat d’establir una carrera professional d’investigador que garanteixi una mobilitat entre sector públic i privat a llarg termini. Actualment, l’administració finança la carrera dels investigadors durant uns anys, i no sempre al 100%, i després són els organismes públics com universitats o hospitals, els que han d’oferir places per donar cabuda als investigadors que han esgotat les seves beques. Les dificultats actuals, en la seva opinió, es podrien solucionar amb intervencions senzilles com per exemple permetre que un investigador principal pugui assumir més d’un projecte (augmentant així el seu lideratge i fomentant un esperit emprenedor), o per altra banda aconseguir overheads de com a mínim el 40% perquè la despesa no l’hagi d’assumir la institució per a la que treballa l’investigador principal. Amb aquestes mesures, en opinió de Ramon Maspons, el Departament de Salut pretén estabilitzar els seus investigadors d’aquí a quatre anys. Salvador Ordóñez va posar l’èmfasi principalment en oferir carreres de recerca atractives que fomentin l’interès de l’alumnat en seguir els seus estudis i romandre primer a la universitat o a institucions públiques com a investigadors, i més tard encaminar-se a l’empresa privada. Tot i això, la solució per aconseguir-ho no és, en la seva opinió, tan fàcil. La mobilitat dels investigadors és molt complicada perquè tothom hi posa barreres, tant per entrar en un organisme de recerca, com per sortir-ne. Per altra banda, actualment, a la Universitat qualsevol projecte de recerca li costa el doble de les subvencions que rep, i això, evidentment, no fomenta l’augment de projectes. Finalment, Cristina Villavicencio, consultora en Màrqueting, va afirmar que en cap cas són els alumnes els que no tenen interès per aprendre o motivació per analitzar més enllà de memoritzar uns apunts, sinó que, ben al contrari, és el sistema universitari actual, basat en exàmens i avaluacions finals, el que provoca “l’adormiment” de què parlava Salvador Ordóñez. El Secretari d’Estat va aclarir que aquesta és precisament la seva opinió. Una dada molt il•lustrativa en aquest sentit és que el model d’exàmens actual està vigent des de 1906. Tot i responsabilitzar principalment al sistema, Ordóñez va afegir que una de les tasques que els alumnes estan descuidant, i que empitjora el panorama actual, és la manca d’associacionisme estudiantil, l’associació i organització dels estudiants en grups que facin força per aconseguir el canvi. Antoni Garrell, President del Cercle per al Coneixement, va prendre en darrer lloc la paraula per analitzar alguns dels aspectes presentats per Salvador Ordóñez durant el sopar-col•loqui, i afegir la visió del Cercle respecte a cada un d’ells. La Societat de la Informació es basa en quatre pilars ineludibles: formació per a tota la vida, R+D+i, Internacionalització (amb els conseqüents processos de localització i deslocalització de les empreses), i qualitat de vida i benestar. Per aconseguir-ho, afirmava Garrell, cal afrontar polítiques estructurals que per ara no existeixen. Pot ser que la falta de diners sigui una de les causes, però actualment s’estan invertint sumes considerables en plans governamentals com el PDIT, que malgrat tot no arriben a la inversió milionària que està suposant, per exemple, la construcció de la línia 9 del metro a Barcelona. Per altra banda, les intervencions que ha previst el govern per incrementar la inversió en R+D respecte al PIB, no reflecteixen, segons Antoni Garrell, la realitat econòmica del país i els canvis organizacionals que actualment experimenten les empreses, tan mateix les polítiques d’R+D+i Europeus semblen mes enfocades a economies mes avançades, o a grans corporacions, que a les realitats de les empreses Catalanes i Espanyoles, un teixit format per petites o molt petites empreses. Pel que fa a la universitat, sembla evident que l’actual polèmica per reestructurar els sistemes educatius és fruit de la internacionalització, que està forçant al país a apropar-se a Europa també en l’àmbit formatiu. Finalment, Antoni Garrell va destacar que per aconseguir la qualitat de vida i benestar propis d’una societat avançada, caldrà prioritzar, fent èmfasi en la formació, començant per la del propi cos docent.