Un model de col·laboració i consens

Navarro va subratllar el paper del Consorci com a entitat pública amb un fort compromís amb la col·laboració público-privada: “Allò públic no existiria sense allò privat i viceversa”. En aquest sentit, va destacar que el plenari del CZFB és un espai de consens: “Gairebé tot s’hi aprova per unanimitat, i això és molt important per a l’economia i per al país”. Aquesta capacitat de generar acords s’ha traduït en la posada en marxa de projectes emblemàtics com el DFactory, símbol i epicentre del nou districte 4.0.

DFactory: tecnologia, talent i oportunitats

Navarro va recordar que la iniciativa va arrencar el 2019 com una aposta per recuperar els orígens industrials de la Zona Franca, transformant-los en un espai de digitalització i innovació. El DFactory s’ha convertit en una plataforma on es generen projectes conjunts, noves oportunitats de negoci i col·laboracions entre empreses on, actualment, s’hi destinen 17.000 metres quadrats per ubicar-hi més de quaranta empreses relacionades amb la indústria 4.0.

Un dels grans objectius del Districte 4.0 és la generació de llocs de treball de qualitat i amb recorregut, així com la transformació digital de tot el teixit empresarial. Navarro també va fer esment de la necessitat d’augmentar la presència femenina en sectors com l’enginyeria, on encara hi ha un dèficit de professionals dones.

Tanmateix, aquest espai també preveu acollir activitats obertes a la ciutadania, integrant-hi una dimensió social i veïnal amb la construcció d’ un edifici en forma de cub de vidre de mil metres quadrats per celebrar-hi esdeveniments ciutadans. “Volem que aquest equipament estigui dins de la xarxa d’equipaments municipals i metropolitans”, va manifestar Navarro.

Connexió amb la ciutat i amb el món

Un dels reptes destacats és la connectivitat, tant física com mental, d’un espai que durant anys ha estat percebut per la ciutadania com a allunyat. “El polígon industrial ha d’estar a prop, no només de Barcelona, sinó de tota l’Àrea Metropolitana”, va dir Navarro, insistint en la necessitat de superar la frontera física de les vies ferroviàries per connectar millor amb barris com la Marina del Prat Vermell, la darrera zona en transformació de Barcelona que equival a trenta illes de l’Eixample.

Pere Navarro també va apuntar a la captació de noves empreses en àmbits estratègics com la salut i l’agricultura, àrees on Catalunya ja destaca i que poden beneficiar-se d’aquesta nova centralitat industrial. A més, també va fer referència a la inestabilitat global arran de l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units i va afirmar que “hem de ser capaços d’aprofitar les oportunitats que aquest context ens presenta”.

Una nova centralitat per a Barcelona

L’acte va ser presentat pel Sr. Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que va obrir l’acte afirmant que “la Zona Franca és avui un exemple de transformació”. Aquest territori, històricament considerat perifèric i estàtic, ha esdevingut “el cor espectacular de la ciutat”, en gran part gràcies a l’impuls i lideratge de Pere Navarro. “El futur econòmic de Barcelona i Catalunya es juga a la Zona Franca”, va sentenciar.

Col·loqui: adaptació, regulació i diversitat

Durant el col·loqui, moderat pel periodista de La Vanguardia, Gabriel Trindade, es va posar de manifest la necessitat de saber aprofitar el dinamisme de Barcelona, no només com a receptor de tendències globals, sinó també com a generador de valor afegit. Es va parlar de la importància de la pluralitat empresarial, evitant una concentració excessiva d’inversors d’un sol origen.

També es va fer referència al paper creixent de Llatinoamèrica, que cada cop més gira la mirada cap a Europa i especialment cap a Espanya. En l’àmbit tecnològic, es va discutir sobre la regulació de la intel·ligència artificial, buscant un equilibri entre el respecte als drets de les persones i la necessitat de deixar evolucionar la tecnologia.

Finalment, es va abordar la transformació del sector de l’automoció, amb la irrupció de marques xineses i l’interès d’aquestes per establir-se a Barcelona com a porta d’entrada al mercat europeu.

Durant el discurs de benvinguda, Roca va destacar la rellevància de l’acte. En primer lloc, va afirmar, perquè “una peça fonamental de l’estructuració d’un estat autonòmic és el seu finançament”. I, en segon lloc, perquè el professor Castells és una de les veus més autoritzades per analitzar les eines necessàries per finançar correctament l’assumpció de responsabilitats per part dels territoris, ja que la seva trajectòria acadèmica, política i professional avalen el gran coneixement que té en l’àmbit del finançament, del federalisme i de l’economia pública.

L’exconseller va iniciar la seva ponència celebrant que el finançament de la Generalitat de Catalunya “torni a estar damunt la taula” arran del pacte entre el PSC i Esquerra que va fer possible la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. “L’últim acord en matèria de finançament autonòmic es va signar el juliol de 2009, aviat farà setze anys”, va puntualitzar Antoni Castells, que va lamentar que “durant tot aquest període, el debat fiscal ha quedat al marge del debat polític”, perquè el protagonisme de la via independentista ha allunyat l’atenció de les qüestions estructurals de l’autogovern. “I si Catalunya no es posa al capdavant, no hi ha reformes significatives en l’estat de les autonomies”, va destacar.

L’Agència Tributària de Catalunya

Un dels principals punts de l’acord d’investidura entre el PSC i Esquerra és l’acord sobre el nou finançament de Catalunya, que es basa en tres pilars. El primer és que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) esdevingui la responsable de gestionar tots els impostos recaptats al territori. “Aquest és un objectiu de gran transcendència i ambició, però també extraordinàriament complex” va avisar el catedràtic de la UB, ja que, per assolir-lo, caldrà una preparació tècnica de primer nivell, un aparell administratiu altament qualificat i, sobretot, una col·laboració operativa i lleial de l’Agència Tributària Estatal (AEAT). “Aquesta col·laboració, però, no es preveu fàcil ni immediata”.

El càlcul dels serveis de l’Estat

El segon pilar clau del model és el càlcul de la quantitat que l’Estat presta en serveis a Catalunya. En aquest sentit, Castells va proposar prendre com a referència el criteri utilitzat per al càlcul del cupo basc. “Probablement la xifra resultant seria molt inferior a la que implícitament es considera en l’actualitat; tanmateix, resultaria difícil justificar que s’apliquessin quanties manifestament diferents al País Basc i a Catalunya per calcular la mateixa magnitud”, va explicar. La conseqüència directa d’aquest càlcul —si es fa amb rigor i transparència— podria suposar “una millora notable per a les finances catalanes”.

Anivellament i solidaritat

El tercer element essencial del nou model de finançament per a Catalunya és el càlcul del grau d’anivellament entre comunitats autònomes. Actualment, aquest grau s’aproxima al 100%, “un fet insòlit en els sistemes federals comparables”, va sentenciar Antoni Castell, perquè “el model vigent fa que una part molt significativa dels impostos recaptats a Catalunya no tornin al territori, sinó que es destinin a finançar serveis en altres comunitats”. “Reduir aquest desequilibri no significa trencar amb la solidaritat”, sinó fer-la proporcional, equilibrada i fonamentada en criteris tècnics clars i públics, va clarificar.

Una resposta específica per a una realitat singular

Pel que fa a l’especificitat de l’acord de finançament, Castells va defensar que “l’experiència i el sentit comú diuen” que quan existeix un conflicte perfectament localitzat territorialment, s’han d’adoptar solucions específiques per al territori en qüestió. “Així ho han fet altres països amb èxit”, va assenyalar. El que es planteja no és una reforma global del sistema autonòmic, sinó una solució feta a mida per a una comunitat amb unes aspiracions i unes necessitats també específiques.

Per altra banda, l’exconseller va afirmar que “obrir la porta a un finançament específic, o singular, per a Catalunya, podria ser el primer pas per a un acord bilateral, específic i ampli, que permetés pactar unes noves regles per a l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya”. I això permetria acabar amb la provisionalitat i anormalitat democràtica que viu Catalunya des que, el 2010, el Tribunal Constitucional “va fer saltar pels aires” l’acord entre Catalunya i Espanya, que era l’Estatut.

La importància de la unitat política

No obstant, perquè aquest escenari pugui esdevenir realitat, caldrà unitat dins del catalanisme polític. Només amb una posició forta i cohesionada es podrà fer valer una proposta seriosa davant del govern espanyol. La divisió debilita, mentre que el consens enforteix qualsevol demanda. Com es va defensar en l’acte, és hora de reconstruir espais compartits, posar el país al centre i abordar les reformes estructurals amb una mirada a llarg termini. Catalunya, si juga bé les seves cartes, pot tornar a liderar el debat territorial a Espanya. Però perquè això passi, caldrà convicció, preparació tècnica i intel·ligència política.

“Mai s’havien vist tantes ordres executives i amenaces” a països tercers com en les hores immediates a la presa de possessió de Donald Trump com a nou president dels Estats Units, va explicar John Carlin. I va destacar l’indult als 1.600 assaltants al Capitoli com una de les mesures més “perilloses” per a la democràcia. En aquest sentit, Miquel Roca va definir aquest gest com un acte de subdemocràcia: per a Trump, la democràcia només és bona quan ell guanya; és a dir, Trump només creu en “la seva democràcia”. A més, per a ell, “l’adversari no és un discrepant, sinó un enemic; i, contra l’enemic, tot és possible”, va afegir.

Miquel Roca: “Trump utilitza la paraula invasor per referir-se als immigrants. L’última persona que va utilitzar aquesta expressió va ser Mussolini per justificar la invasió a Etiòpia”

Pel que fa a la política d’immigració, Roca va alertar de la utilització de l’expressió invasor per referir-se als immigrants: “l’última persona que va emprar aquesta paraula per justificar la invasió d’Etiòpia va ser Mussolini”, va explicar. I Carlin va afegir que Trump fa servir el discurs de l’odi i la por per crear un enemic de qui protegir-se, per erigir-se ell com a únic salvador. “És la perfecta jugada del populista”, va aclarir.

Malgrat l’amenaça que suposa Trump per a la democràcia i la influència dels Estats Units en la política interna d’Europa, Carlin es va queixar del paper que estan adoptant la majoria de països europeus, que sembla que estiguin espantats davant d’un “gos imprevisible”. I va afegir que cal que Europa “marqui i defensi unes línies vermelles”, tot i reconèixer que això “és difícil” davant l’amenaça de la imposició d’aranzels per part de l’administració Trump. Tanmateix, John Carlin va recalcar la necessitat que la Unió Europea treballi per avançar cap a una major independència econòmica i militar per tal de “sortir de l’ombra” dels Estats Units i “fer-nos grans”.

John Carlin: “Davant l’amenaça que suposa Trump, la majoria de països europeus sembla que estiguin espantats davant d’un gos imprevisible”

En relació a com pot influir la nova política americana en la guerra entre Rússia i Ucraïna, Carlin va confessar que la situació és “imprevisible”. Actualment, “Vladímir Putin i Volodímir Zelenski estan actuant com els cortesans en El Rei Lear” i tot pot passar, depèn de qui guanyi aquest joc, “és així de patètic”, va sentenciar.

Finalment, Miquel Roca i John Carlin van concloure que la “democràcia està en perill” i cal prendre’n consciència perquè, parafrasejant Hannah Arendt, “un poble sense consciència és el combustible per a governs com el Trump”.

Pel que fa a les perspectives de l’economia espanyola, la presidenta de l’AIReF va situar el creixement econòmic del 2024 en termes reals al 3,1%, gràcies a un dinamisme superior al dels socis europeus, degut, sobretot, a la despesa pública. No obstant, les previsions de creixement que fa aquest organisme independent per al 2025 i per al 2027 són del 2,5% i de l’1,3%, respectivament. Aquesta tendència a la baixa és deguda a la “baixa productivitat de l’economia espanyola, inferior a la mitja europea”. Per aquest motiu, Herrero va emfatitzar en la urgència de “mesures que augmentin l’eficiència i eficàcia dels factors productius”.

“Hi ha desafiaments importants que fan inajornable l’articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos comunitaris”

En relació a les perspectives fiscals, “el dèficit públic i el deute públic mostren una dinàmica favorable a curt termini, després de l’impacte de la pandèmia i la crisi energètica”. Tanmateix, hi ha desafiaments importants, com l’envelliment de la població, la digitalització i l’augment de la despesa en defensa, que fan inajornable l’”articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos assumits amb les autoritats comunitàries en el Pla Fiscal Estructural presentat el passat mes d’octubre”, va concloure.

“A curt termini, els compromisos semblen assumibles”, va afirmar la presidenta de l’AIReF, “però a mig i llarg termini, sobretot a partir del 2026, aquest assoliment dependrà de les mesures que es puguin adoptar des de les administracions públiques”, ja que l’entitat independent presidida per Herrero preveu una despesa major per part del govern i, per tant, fortes pressions en el deute públic.

“El Pla Fiscal Estructural Europeu és decepcionant i falta ambició, tant de les administracions europees com del govern espanyol”

En aquest sentit, Cristina Herrero va lamentar que, en l’àmbit nacional, “tot està per fer. Novament, el repte s’ha deixat per al futur”. Al seu parer, cal planificació: assignar compromisos i responsabilitats.

Pel que fa al Pla Fiscal Estructural Europeu, la presidenta de l’AIReF va ser contundent: “és decepcionant”, va sentenciar. I es va queixar de la “falta d’ambició”, tant de les administracions comunitàries com del govern espanyol. En primer lloc, va argumentar Herrero, “s’haurien d’haver involucrat, en la redacció del pla, institucions independents”. I, en segon lloc, s’hauria d’haver presentat als parlaments territorials: “les comunitats autònomes han presentat els seus pressupostos sense saber els compromisos de despesa a nivell de país”, fet que mostra que “no hi ha apropiació nacional del Pla ni planificació a mig termini”.

“Per tal d’abordar el nou model de finançament, cal definir bé i de manera conjunta les estratègies de cada nivell d’administració per assolir els compromisos de despesa”

Preguntada sobre l’abordament d’un nou model de finançament, la presidenta de l’AIReF va defensar que s’ha de fer de manera dialogada i conjunta per tal de “donar compliment a les regles fiscals”. És a dir, “s’han de definir bé les estratègies de cada nivell d’administració per poder assolir els compromisos de despesa, una trajectòria descendent del deute i que no afecti la sostenibilitat”.

L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa”, va ser presentat pel Sr. Martí Parellada, president de la comissió d’Economia de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i moderat pel periodista de La Vanguardia, Eduard Magallón. Entre el públic assistent hi havia el president d’Amics del País, Miquel Roca i Junyent; la consellera d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Alícia Romero; i el secretari d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Francesc Trillas; i el president del Consell General de Col·legis d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, entre d’altres.

“Hi ha un cert grau de fatiga sistèmica arran, sobretot, dels canvis legislatius constants i una burocratització excessiva”

El context actual és complex. Vivim en un món globalitzat i en una acumulació de crisis (econòmica, social, ecològica, geostratègica i de valors). A més, la mercantilització general de la societat, que ha arribat fins i tot a afectar el coneixement, i la comunicació hipervirtualitzada, en detriment de la paraula, han generat un seguit de “tensions” en el món educatiu que ha desembocat a un “cert grau de fatiga de tots els agents implicats”, va explicar Joan Manuel del Pozo.

Però això no és excepcional del nostre país ni tampoc de la nostra època, va voler relativitzar el filòsof, que va citar Aristòtil: “el sistema actual de l’educació [de fa més de dosmil anys, va puntualitzar del Pozo] no té prou clar si ha d’ensenyar, preferentment, les arts útils de la pràctica [l’actual Formació Professional], els preceptes de la virtut [l’educació en valors] o la ciència de pura ornamentació [els coneixements científics]”. És a dir, “el debat sobre si l’educació ha de servir al mercat o bé ha de respondre a un procés d’humanització plena” és vigent encara després de dos mil·lennis.

“Crec que hem d’emfatitzar més en la finalitat humanista [de l’educació] que en la tecnològica, ja que aquesta vindrà donada de manera més automàtica”

Segons del Pozo, la solució està en l’equilibri, “en el mix de la finalitat utilitària i la finalitat humanista”. No obstant, va ressaltar que, tenint en compte les característiques de la societat actual, on “la preponderància de la tecnologia” a les nostres vides és evident, “jo emfatitzaria més en la finalitat humanista més que en la tecnològica”, ja que aquesta darrera “vindrà donada d’una manera més automàtica”, va sentenciar.

Tanmateix, tal i com va reconèixer el filòsof, la solució és complexa i té elements polítics, legislatius, econòmics, d’entre d’altres. Però cal posar el focus en el paper dels docents, ja que és essencial i imprescindible. “No tenim mals docents”, però “hem de millorar la professionalitat docent”, va afirmar.  I això vol dir formació inicial i contínua més exigent, vincular la pràctica a la teoria (formació pràctica més intensa), potenciar la recerca  en educació, reconèixer la responsabilitat dels mestres i les mestres i tenir cura del prestigi social de la professió fomentant l’acord de l’ètica en aquesta.

“Cal una millora radical de la competència del llenguatge per part dels docents”

Alhora, Joan Manuel del Pozo, va posar especial rellevància en la necessitat d’”una millora radical de la competència del llenguatge dels docents” perquè “si es degrada el llenguatge, es degrada la democràcia i, per tant, la societat”, va concloure.

Tot i que va reconèixer que la seva proposta era “exigent”, va finalitzar l’acte amb un missatge d’optimisme: “tenim grans problemes, però també disposem dels mitjans per fer-hi front: un sistema democràtic, riquesa econòmica, consciència social i ciència i tecnologia que hauríem de posar al servei de l’educació”. I cal posar tots aquests recursos per arribar a un “consens polític no segregacionista” en l’educació.

L’acte, celebrat al Palau Macaya, va ser presentat per Enric Masllorens, educador de llarg recorregut i president de la comissió d’Educació d’Amics del País, i moderat per Susana Quadrado, periodista de La Vanguardia, i hi van assistir més de mig centenar de persones del món educatiu, científic i polític.

“Catalunya ha de decidir si vol ser una nació que aspira a la seva plenitud nacional o una regió més d’Espanya en el marc del cafè para todos”

La segona cruïlla és triar entre seguir amb “l’ensopiment institucional” o “posar rumb a una nova etapa d’ambició i lideratge i bon govern” per tal que els catalans “tornin a sentir-se molt orgullosos de les seves institucions pròpies”. I la tercera és escollir entre “la solvència o la incompetència”, va sentenciar.

En aquest sentit, el secretari general de Junts va defensar que “el retorn de Carles Puigdemont no és tornar al passat, sinó que és iniciar una pàgina de futur” amb un president “conegut a Catalunya i arreu del món, a qui no li espanten els reptes i que posa sempre el país per davant del partit”. I va afegir que “si volem culminar amb èxit el procés d’independència iniciat l’1 d’octubre de 2017, cal aixecar la nació des de molts punts de vista”, recuperant “la iniciativa i el lideratge, sense renunciar a res, ni al bon govern ni a la independència, i superant les costures de l’autonomisme”.

“El retorn de Carles Puigdemont no és tornar al passat, sinó que és iniciar una pàgina de futur”

Per tot això, Jordi Turull va defensar les propostes de la seva formació política per aquesta nova legislatura que són, per una banda, “defensar el dret a viure plenament en català” i posar “al centre de totes les polítiques la recuperació de l’ús social del català”; per una altra banda, “superar la divisió de l’independentisme”, ja que “quan hem anat units “hem tingut esperança” i “sempre hem guanyat”; i, finalment, “acabar amb l’espoli fiscal i reduir la pressió fiscal que patim tots els catalans per culpa dels incompliments de l’Estat”.

En relació a aquest últim punt, Turull va denunciar els més de 450.000 milions d’euros de deute històric acumulat com a conseqüència “d’un estat hostil que ens asfixia econòmicament”. Per aquest motiu, cal que el govern de Catalunya lideri una “confrontació intel·ligent” per revertir aquesta situació.

“La ineficiència del sistema de finançament no pot ser suportada per les esquenes dels catalans i catalanes”

Preguntat, durant el col·loqui, per la pressió fiscal a Catalunya, “la més alta d’Espanya” va matisar Turull, aquest va respondre que cal una revisió de la cistella d’impostos, ja que “la ineficiència del sistema de finançament no pot ser suportada per les esquenes dels catalans i catalanes”.

L’acte, que va tenir lloc a l’Hotel Melià Sarrià, on hi van assistir prop d’un centenar de persones d’entre les quals hi havia el president Artur Mas, el president José Montilla i l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias; va ser presentat per Josep Rull, candidat tercer de la llista Junts+, qui va destacar el compromís de Jordi Turull “amb les idees i les persones” i la seva capacitat “d’entendre els matisos”, qualitat indispensable en la política, va afirmar. El col·loqui va ser moderat per Enric Sierra, periodista de La Vanguardia.