En el darrer sopar d’octubre, Isabel Aguilera, Directora General de Google Espanya, ens acompanyà com a ponent convidada al nostre sopar-debat. Google és una empresa sorgida a la segona meitat dels anys 90, per Larry Page i Sergey Brin, que desenvoluparen un mecanisme propi, conegut com a Page Rank, per cercar informació. A finals de 1998 Google ja donava que parlar degut a l’eficiència de Page Rank, i al juny de 1999 va aconseguir 25 millons de dólars d’inversionistes de risc que que varen requerir formar una companyia amb directori. Al 2001, quan el servei de recerca ja estava posicionat com el número 1 d’internet, Google contractà com a director executiu a Eric Schmidt. Al mateix temps, l’empresa començà a produir ganàncies. L’Isabel Aguilera ens parlà sobre les característiques que diferencien a Google, a part de les seves capacitats com a eina de recerca per Internet. Una d’elles és que es tracta d’una companyia privada, és a dir, que no es formà en l’ona de prosperitat del “.com” quan moltes empreses sortiren a borsa i generaren negocis considerats posteriorment, pels propis analistes que els havien estimulat, com a irreals. Per altra banda, Google s’ha concentrat en el seu negoci: és una empresa dedicada a generar tecnologia per cercar a l’Internet. Altres companyies es transformaren en proveidores de múltiples serveis, evolucionaren cap a portals, crearen divisions de generació de continguts, i moltes d’elles hagueren de recórrer a una ferotge comercialització. A més Google és una empresa que podríem considerar es manté fidel a l’internauta: és gratuita i els seus resultats no són comercials, a diferència d’altres que cobren per aparèixer en les seves bases de dades. Això és possible ja que el seu model de negocis és peculiar: ofereix la possibilitat de col•locar avisos, però no són invasius de l’experiència del navegant, ven la seva tecnologia de recerca a empreses, i a més presta serveis a altres empreses de serveis a Internet, com a Yahoo o AOL. Al llarg de la seva ponència, l’Isabel Aguilera ens va transmetre el modus operandi de Google, la seva estructura desestructurada, els valors i principis que impregnen l’empresa, la forma d’organitzar-se, la fugida de tota jerarquia, els canals d’informació formals e informals… tot un seguit de trets característics que conformen una empresa amb un equip de professionals amb gran talent i joves en la seva gran majoria. A través d’una aparent desorganització i una estructura de treball que tendeix a la horitzontalitat, Google intenta potenciar la creativitat i imaginació de tots els seus col·laboradors. El debat amb els socis del Cercle donà pas a les següents preguntes: Quina és la posició de Google respecte de la censura de continguts? Google no censura però inevitablement ha d’acceptar les regulacions pròpies de cada país. Google pretèn fer formació virtual? Google no té intenció de dedicar-se a la formació, una altra cosa és que s’utilitzi la tecnologia de recerca com a eina de formació. Podem anticipar-nos a la fi de Google com a monopoli de la informació? Google no és cap monopoli, només tenim el 15% de la informació. Es tracta de defensar la quota de mercat i visualitzar les possibilitats de creixement. Si cau Google segurament serà per debilitat interna i no per culpa de competidors més potents. Com canalitzeu internament la informació? Quins programes teniu? La nostra forma de funcionar es podria resumir en “Management by chaos”, en el sentit que cadascú té molta llibertat per fer i desfer. Per compensar-ho, els processos de reclutament de personal són molt llargs, durs i selectius.

El segon sopar mensual del Cicle d’aquest curs 2006-2007 que tracta la problemàtica corresponent a “Centres de decisió i volum per competir en un món global” tingué com a ponent convidat a la Sra. Isabel Aguilera, Directora General de Google a Espanya i a Portugal des del gener del 2006. Llicenciada en arquitectura per la Universitat de Sevilla, ha cursat els seus estudis de MBA a l’Instituto de Empresa a Madrid i a la Escuela de Negocios IESE-Universidad de Pamplona (Madrid). Isabel Aguilera ha sigut amb anterioritat Directora d’Operacions del Grup NH Hoteles i Consellera Delegada de Dell per a Espanya, Italia i Portugal, així com també demostra una àmplia experiència en empreses del sector tecnològic, havent treballat a Olivetti PC, Airtel Movil, Hewlett-Packard, Compaq Computer i Grupo Soft. El sopar tingué lloc al Hotel Alimara amb l’assistència de 67 associats, despres de la intervencio incial del Cercle en el que es posa de manifest les problematiques quant a competitivitat: “ … la recent publicació de l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006 elaborada pel World Economic Forum, evidencia que Espanya ocupa el lloc 28, relativament endarrerida respecte als països amb els que tenim vocació de competir. Una anàlisi més acurada de les dades posa de manifest que es troba en el lloc 35 respecte a la innovació, en el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, a més de tenir un índex de competitivitat baix està encara més endarrerida en tot els punts que tenen més pes en l’economia del coneixement…” la Sra. Aguilera inicia al seva intervenció …. …………. ………. ………..

Javier Aróstegui, en la seva intervenció ens parlà sobre el comerç electrònic, una utilitat més que aporta internet i que ha experimentat una gran pujada en els darrers anys. En quant al B2B, podem distingir entre el que es veu i el que no es veu a l’Internet. És a dir, per un costat les pàgines públiques d’intercanvi o associació, i per l’altre, les operacions via extranet entre les companyies. Això és, l’enviament de factures, el pagament, liquidació de comptes, consultes a proveedors, etc. Aquesta part menys visible porta anys existint (principalment amb l’EDI – Electronic Data Interchange) però s’ha vist reforçada pel boom de les tecnologies de la informació. Encara té un llarg camí per endavant fins l’automatització total, integració amb els ERP i seguiment de la força comercial. Distingim entre dos sites B2B “públics”. En primer lloc estan els que són independents i generalistes, tot i que estan organitzats per alguna empresa en particular, i la seva missió és afavorir els intercanvis de béns i serveis entre empreses. En segon lloc trobem les associacions d’empreses del mateix sector (químic, turisme, automoció) que s’han apuntat ràpidament a un model que promet sinèrgies, estalvis de temps i increments de la productivitat però que no tenen organitzada clarament l’organització o inclús el nom del futur portal B2B. Alguns dels avantatges que aporta el B2B per als compradors són: – Possibilitat de rebre major nombre d’ofertes. – Despersonalització de la compra amb la qual cosa s’eviten possibles tractes de favoritisme. – Abaratament del procés: menys visites comercials, procés de negociació més ràpid, etc. Per això, els compradors poden demanar una reducció de preus en virtut del menor cost de gestió. En el debat posterior amb els membres del Cercle es tractaren temes com l’estandarització d’una factura universal, la introducció de notaris, centres de verificació, la signatura electrònica com a formes de garantir la seguretat i confiança en les transaccions.

Antoni Garrell, president del Cercle, introduí la tercera de les sessions de treball sobre la societat i l’economia del coneixement que el Cercle conjuntament amb el Barcelona Breakfast han organitzat amb líders de les diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions el proper 1 de novembre. Joan Puigcercós, secretari general d’Esquerra Republicana, començà la seva intervenció parlant sobre la necessitat de canviar el model econòmic del país, i en especial, el seu paradigma industrial introduint noves tecnologies, coneixement i innovació. Simplificant, J. Puigcercós ens reduí a tres els temes que pretenien abordar en matèria d’economia del coneixement, essent aquests “fibra òptica, formació i ferrocarril”. Conscient de que no es pot deixar tot en mans del mercat, ja que aquest busca la rendibilitat immediata, Joan Puigcercós féu especial émfasi en el paper cabdal que l’Administració Pública ha de tenir per fer arribar l’ADSL a tot arreu. Amb un clar objectiu de primar la connectivitat, va defensar la idea de tenir un operador neutre i pactar amb els Ajuntaments per tal de poder cablejar amb fibra òptica tot el territori català, sense menystenir tampoc altres tecnologies com l’ADSL o Wimax. Sobre el tema de les deduccions per aquelles empreses que inverteixin en R+D+i i apostin clarament per la innovació, i la tendència impulsada pel Ministeri D’Hisenda i Economia de baixar progressivament les deduccions, va mostrar clarament la seva inconformitat. Ens trobem en un país que malgrat treballa moltes hores, té una productivitat força baixa, causada sobretot per la manca d’innovació i la falta de formació professional. És necessari que l’Administració Pública assumeixi el seu grau de responsabilitat, i fomenti i/o incentivi clarament aquelles iniciatives que des del sector privat o la universitat volen encaminar-se en aquesta direcció. Al país ens manquen les e-infraestructures, tema que es podria contrarestar construint un anell industrial, i la capacitat d’atraure inversió estrangera. Així com a Finlàndia, en el seu moment, el govern va apostar pel sector de les telecomunicacions, a Catalunya des del govern, conjuntament amb les universitats, centres de recerca i empreses hem de marcar la direcció que ajudi a Catalunya a ser capdavantera en l’Economia del Coneixement. El debat amb els associats del Cercle i del Barcelona Breakfast donà lloc a les següents preguntes: Al nostre país sens dubte tenim un dèficit d’infraestructures palpable, en part degut a que amb cada canvi de govern es tendeix a començar a legislar partint de zero. Joan Puigcercós: ERC per exemple ha firmat el Pacte d’Educació amb la majoria de sindicats i patronals. Governi qui governi, els objectius estan marcats i ratificats pels actors implicats. Un tema en el que sí hem d’incidir és en la distribució de l’energia. Ens cal millorar la nostra xarxa elèctrica, ja que la nostra demanda creix incessantment. S’ha agafat a Finlàndia com a model per a Catalunya, quan la situació nostra és ben diferent: no tenim el risc dinamitzador que ha tingut el país nòrdic, però sí tenim el mercat intern que Finlàndia no té. Com es pot compensar? Per altra banda, no acabo de veure en el vostre discurs una identificació clara de l’objectiu al qual volem arribar: necessitem tenir empreses que produeixin software, fomentar la indústria de mitjans, apostar pels continguts digitals… Finalment, comentar que com a Pime que sí inverteix en R+D+i, ens falta trobar els ponts que facilitin les relacions entre les empreses privades i l’Administració. Joan Puigcercós: És veritat que ara mateix falten els ponts necessaris per establir una bona relació entre Administracions Públiques i el sector privat. Quan parlo de l’anella industrial precisament em refereixo a facilitar el traspàs de continguts aprofitables per diferents empreses. L’administració ha de garantir una legislació flexible que permeti la utilització d’infraestructures, però ha de ser el sector privat qui doti les infraestructures de serveis. Has parlat d’un operador de telecomunicacions neutre? I de Catnix? Joan Puigcercós: Quan estàvem al govern, impulsàrem un projecte d’operador propi (públic i privat). Preteníem crear un operador neutre que funcionés a tot el territori, semblant al que Localred fa a nivell local. CATNix és un punt neutre d’intercanvi de dades entre l’Anella Científica i les operadores comercials, d’àmbit català. Creiem que pot ser una bona oportunitat pel país, veient que en altres ciutats, com a Amsterdam, ha funcionat molt bé. És possible fer un pacte entre tots els partits a llarg termini que englobi la recerca, innovació i universitats? Joan Puigcercós: Si es comptés amb la voluntat de totes les forces polítiques, i el treball conjunt amb els altres actors de la societat, és perfectament possible, tot i que necessitaríem un mercat amb competència, i en aquests moments al nostre país tenim una estructura molt rígida i amb tendència monopolista. (Agafant com a exemple a Telefònica). En l’àmbit dels mitjans de comunicació, què pot fer l’Administració per tal d’ajudar a que en puguin néixer de nous? Joan Puigcercós: Els mitjans de comunicació ara mateix passen per diverses problemàtiques, una de les quals és la pèrdua que experimenta la premsa de paper envers l’augment dels mitjans electrònics. Un altre és la rigidesa dels anunciants tenint en compte que un diari funciona o no per la publicitat que té. Respecte a tot això, no sé com hi pot incidir l’Administració. Partint de que Catalunya és un país industrial, hem d’apostar per una indústria TIC? Joan Puigcercós: Hem de creure’ns que les TIC són un sector vertical, de fet, tenim empreses catalanes que exporten tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquesta verticalitat és necessària, però no podem oblidar que també necessitem una presència TIC horitzontal en totes les empreses. S’ha parlat de la conscienciació de que és necessari un canvi de model econòmic, la importància de projectes que materialitzin aquesta urgència, i la necessitat d’una xarxa d’infraestructures eficient. Els tres nivells estan intímament connectats, però de vegades sembla que es generin colls d’ampolla si s’intenta apostar per les tres vies alhora. Joan Puigcercós: El que és cert és que ens manquen infraestructures i que alhora de crear-les també hem de tenir molt clar com i per a què les volem utilitzar. Per exemple, en molts llocs tenim banda ampla, però està pràcticament inutilitzada. On es pot comprometre l’Administració Pública és a garantir i proveïr les infraestructures, mentre que el sector privat les ha de dotar de serveis. Unes quantes qüestions: el sector TIC vertical a Catalunya està tan atomitzat que és molt difícil d’identificar. Per altra banda, abans s’ha parlat d’Irlanda i Finlàndia com a models a seguir per Catalunya, quan els dos exemples són divergents en concepte. Pel que fa l’operador neture, crec que és pràcticament impossible competir amb empreses que parteixen d’una situació en la que ja ho tenen tot fet, tot i que no sé fins a quin punt el monopoli de Telefònica no va ser culpa de que el mercat no va saber competir. Finalment, considero que és imprescindible treballar per un pacte per a la innovació entre tots els partits, dedicant part del pressupost a la creació d’empreses de titularitat mixta. Joan Puigcercós: Certament Irlanda i Finlàndia han destacat per oportunitats diferents, mentre que el primer ha aprofitat millor que ningú els fons europeus, Finlàndia ha basat el seu creixement en la creació de clústers. Respecte al monopoli de Telefònica, l’intent de Retevisión va fracassar en part perquè malgrat tenir la seva seu a Catalunya, moltes de les reunions estratègiques es feien a Madrid. El pder de succió i absorció de Madrid segueix essent molt gran, però no ens podem conformar en ser perifèria. En aquest sentit és interessant treballar per tenir un operador neutre i potenciar el Catnix. Pel que fal tema de l’educació, a Espanya hem tingut una reforma educativa amb quasi cada nou govern. Tant a Catalunya com a Espanya, actualment no podem estar orgullosos del nostre rendiment escolar ni universitari. Quina és la teva opinió? Hem de reforçar l’escola pública, ja que si el sector públic no funciona, el concertat entra en crisi. La immigració creixent a les aules s’ha intentat paliar amb la construcció d’aules d’acollida (1.055), i la repartició dels nens immigrants pels centres. Un altre tema és la utilització de les TIC: ordinadors existeixen, el problema radica més en trobar un professorat que en pugui ensenyar la seva utilització. De la mateixa manera, l’anglès s’ha d’integrar de tal forma a l’educació primària, que no es doni com una assignatura més, sinó que es converteix en la llengua en que s’imparteixin altres matèries. La introducció de la sisena hora obligatòria de fet anava en la línea de millorar els coneixements d’anglès i matemàtiques. L’acte acabà amb la cloenda a càrrec del President del Cercle, Antoni Garrell.

Després d’una introducció a càrrec de Xavier Marcet, President del Barcelona Breakfast, el primer ponent, Jordi Valls, Conseller d’Indústria, prengué la paraula i inicià l’acte parlant sobre el canvi productiu que està visquent la nostra societat. Un canvi que es dóna en tots els aspectes i comporta la unificació del concepte espai i temps. En aquest sentit, a les portes d’una nova realitat cada cop més palpable, el nostre model econòmic s’ha d’adaptar fent émfasi en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, la innovació, el talent de les persones i primant les infoestructures per sobre de les infraestructures. Abans de cedir la paraula al convidat de la trobada, el Conseller d’Economia, Antoni Castells, ens féu una breu valoració sobre els darrers tres anys: ens comentà que la inversió en R+D havia augmentat, que els ajuts a la innovació i el desenvolupament havien pujat considerablement de quantia i que s’havien impulsat Centres de Recerca importants, acompanyat d’una injecció de finançament en les universitats. La ponència del candidat socialista a la Generalitat de Catalunya, José Montilla, començà amb l’afirmació de que el coneixement és el millor actiu del segle XXI. José Montilla situà a Catalunya com un país modern i avançat que ha d’apostar pel coneixement i la competitivitat, i ha de fomentar la innovació com a valor social. Comentà que Catalunya té un enorme potencial de futur, uns nodes territorials capdavanters, com són el Tecnocampus o el Parc Científic i Tecnològic de Lleida, una economia que funciona, amb un PIB que avança ràpid i redueix el diferencial amb el creixement conjunt de l’economia espanyola i la taxa d’atur més baixa dels darrers 30 anys. La responsabilitat que ha d’assumir el proper govern és la d’impulsar polítiques més innovadores en educació, salut i temes socials, així com fomentar la cooperació entre universitat i empresa, i donar suport a la recerca. Pel que fa al talent i a la iniciativa de les persones, és important introduir des dels primers anys de col•legi activitats i noves formes d’aprenentatge que estimulin la creativitat i iniciativa dels joves. En l’àmbit sanitari, l’ús correcte de les TIC pot ser crucial per solucionar qüestions com la teleassistència i l’accés a les històries clíniques, i respecte al funcionament de l’Administració Pública, és important que les TIC s’utilitzin per millorar la relació amb el ciutadà, oferint serveis més eficients i eliminant l’excessiva burocratització. Finalment, el darrer tema de la ponència de José Montilla anà enfocat a reduïr el problema de la bretxa digital i la connectivitat, promovent més deplegament de xarxa de fibra òptica i connectant els municipis amb més de 50 habitants. La frase que tancà el parlament del Sr. Montilla i donà pas al debat amb els socis del Cercle i del Barcelona Breakfast fou que el més important per al país és tenir un govern que aposti fortament, tingui capacitat de lideratge i un compromís decidit amb els ciutadans i el país. La ronda de preguntes donà lloc a les següents qüestions: La dada que ens ha donat el Sr. Castells sobre l’increment de la inversió en recerca és una gran notícia, tot i que em sorgeix el dubte de si la inversió que fem en recerca la duem a terme eficientment, i si aquest eficiència realment es tradueix en innovació que genera productes i serveis a Catalunya. Si bé en inversió en recerca estem a un 1,4% o 1,5% del PIB, en tema de patents ens trobem en 62 o 63 patents per milió d’habitants l’any, xifra que s’allunya molt de la mitjana europea. Si fossim igual d’eficaços en la recerca generant productes i innovació, ens trobaríem a prop de les 120 patents per milió d’habitants. Si el vostre partit aconseguís la majoria per a governar, té previst impulsar la innovació en un sentit ampli, la protecció de la propietat intel·lectual i l’eficàcia en la recerca de forma que generi productes, patents i marques? José Montilla: el nombre de patents que es registren a Catalunya i a Espanya és força reduït si ens comparem amb els nostres socis comunitaris i fins i tot en relació a la pròpia despesa en recerca i innovació. Catalunya té un sistema de R+D+i diferent a la resta de l’Estat Espanyol, ja que tant aquí com al País Vasc la inversió en recerca provinent del sector privat és més elevada. Malgrat això, la inversió pública segueix sent majoritària, gràcies a l’esforç de l’Administració i de les universitats. La predominància de la inversió pública respecte a la privada també té molt a veure amb el tema de les patents; considero que no hem de mirar tant el nombre, sinó l’aplicació posterior que se’n fa. Per la cultura existent al nostre país, hi ha poques patents, ja que no es registra tot l’esforç que es fa, i a part, moltes patents després no són comercialitzables. Per tant, hem de treballar en aquesta doble vessant, tot i que si analitzem les dades en referència als darrers tres o quatre anys, sí que podem observar un canvi de tendència positiu. El que cal és més inversió amb esforç públic i concertació amb el sector privat, així com concertació entre empresa i universitat. Tindrem més recursos, siguin propis de la Generalitat, dels plans estatals o de programes com pot ser el CENIT. Catalunya és un país de petites i mitjanes empreses; les empreses innovadores que es troben a l’economia del Coneixement necessiten un lideratge i un impuls per part de l’Administració. Al Cercle pensem que aquest lideratge passa per ajudar-les a cooperar per a competir. Voldria saber, en cas de que governessin, quines serien les polítiques que impulsarien en aquest sentit per situar la pime catalana com a pionera en el sector del coneixement. José Montilla: És una realitat que el nostre teixit empresarial està format bàsicament per pimes. Dins d’aquest conglomerat, podem trobar pimes que han sabut adaptar-se als canvis que s’han produit en els darrers anys, s’han internacionalitzat i ara exporten a molts països. D’altres, en canvi, no veuen clara la necessitat d’incorporar les TIC a la seva activitat empresarial. Això es pot considerar un problema de cultura empresarial. Com a ministre he tingut algunes experiències en aquest camp, amb programes com “Aprendiendo a exportar”, treballant amb empreses que tenien dificultats per encaminar-se cap a l’exportació. Un dels nostres reptes ha de ser fer veure a les pimes que treballar amb les TIC no és una oportunitat ni un valor afegit, sinó una necessitat i obligació per tal de no perdre competitivitat i quedar excloses del mercat. Sr. Montilla, sovint ha parlat de que vol aconseguir una Catalunya trilingüe. Com ho vol implantar amb èxit a la universitat? L’introducció de l’anglès ha de començar a l’escola primària i secundària, no com una assignatura més sinó com a llengua d’impartició d’algunes matèries. D’aquesta forma, seria molt més fàcil seguir el mateix model a la universitat, tot i que el gran problema d’això radica en la formació i educació del professorat. Un altre tema és el fet que el català sigui la llengua vehicular a les universitats, la qual cosa pot suposar un problema per a que vinguin estudiants de fora o professors visitants. Obrir el camí a l’anglès no crec que ens faci perdre el terreny guanyat pel català, ni dins de Catalunya, ni tampoc a l’exterior, ja que cada cop hi ha més universitats estrangeres que ofereixen l’ensenyament del català, així com altres institucions depenents de la Generalitat com és la Ramon Llull o l’Instituto Cervantes. És possible fer un pacte innovació-recerca sense color polític? En cas de que surti el seu govern, s’han plantejat la idea de crear una conselleria que agrupi innovació, recerca i universitats? Respecte a la primera questió, sens dubte seria desitjable que les polítiques que afecten a la innovació anessin més enllà d’una legislatura en cas de canvi de govern. Al Ministeri d’Indústria jo portava el programa Avanza, pactat amb el sector i les Comunitats Autònomes, i amb un horitzó del 2010. És totalment necessari plantejar polítiques independents dels cicles electorals, per tal de poder donar confiança a les empreses, universitats i a la ciutadania en general. Pel que fa als instruments governamentals que gestionen les polítiques d’universitats i societat del coneixement, crec que a l’Estat Espanyol s’han intentat diferents models. Aquí hem tingut un Departament d’Universitats i Recerca, a Madrid hi va haver un Ministeri de Ciència i Tecnologia, a Andalusia s’ha provat d’ajuntar Industria, Treball i Universitats. Al final el que és important és que si es fa una política global, tot el conjunt del govern la tingui present i assumida, i sigui el seu president qui la lideri. No considero que tenir una conselleria que agrupi les tres coses sigui la garantia de major lideratge o coordinació. Antoni Garrell, president del Cercle, tancà l’acte recuperant unes paraules pronunciades pel Conseller Jordi Valls i amb les quals el Cercle i el Barcelona Breakfast convergeixen: el model econòmic que ha sustentat el desenvolupament a Catalunya té necessitat d’afrontar un canvi que estigui recolzat en la capacitat de les TIC, el poder de l’avanç científic i el talent de les persones, cor del progrés en la societat i economia del coneixement.

El passat 18 d’octubre vàrem tenir la primera trobada amb format de reunió de treball amb Artur Mas, el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Després de la introducció realitzada pel President del Cercle, Antoni Garrell, basada en un document que recull el posicionament del Cercle i del Barcelona Breakfast i que podeu trobar com a informació relacionada, Artur Mas va començar la seva ponència parlant sobre la necessitat de que l’Administració de la Generalitat es converteixi en un motor d’arrossegament des del punt de vista de la societat del coneixement i ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Ens comunicà que una de les seves propostes en cas d’arribar al Govern seria fer un esforç molt important en l’àmbit de la universitat en el tema dels postgraus, per tal de convertir Catalunya en capital europea universitària, que implica introduir bons programes, bons professors nacionals i estrangers i la introducció de l’anglès com a tercer idioma. Respecte al tema de les infraestructures, el candidat de CiU es mostrà més aviat contrari a que fos la Generalitat la que fes la inversió en xarxes de telecomunicacions, ja que creu que ha de ser la iniciativa privada qui s’encarregui, amb excepció d’aquells casos on no hi hagi suficient massa crítica de demanda. També ens parlà de que s’ha de recuperar el projecte de convertir la B-30 en el gran eix de la societat del coneixement a Catalunya, així com impulsar el quart cinturó. El debat amb els socis del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast donà lloc a les següents preguntes: Així com amb les Olimpiades del 92 Catalunya experimentà un augment del turisme i es convertí en un element d’atracció d’empreses i inversió estrangera, no he vist al programa de les eleccions cap pla d’acció ni política agressiva encaminada a atraure empreses estrangeres. Artur Mas: El que no podem pretendre és que a Catalunya les coses les fem a través de grans esdeveniments. El que plantejem des de CiU és declarar la propera dècada de Catalunya com la dècada del coneixement, i llançar una imatge de marca en funció d’això. De la mateixa forma que fa uns anys es va llançar el missatge de “som sis milions”, ara ens toca transmetre un nou missatge que volem que vagi en la línea de l’economia del coneixement. En aquest sentit pretenem orientar les inversions, actituds, operacions i decisions que afectin el camp de l’empresa, universitat, centres de recerca, centres de transferència tecnològica, infraestructures. Podria haver-hi un pacte administració-universitat-centres de recerca que no depengués del color polític? Artur Mas: Es pot intentar, jo per exemple tinc clar que en matèria d’infraestructures és totalment necessari, ja que no podem permetre que cada cop que hi ha un canvi de govern es paralitzin els projectes de l’anterior. Per posar un exemple, l’autoritat del transport metropolità pactà un pla d’inversions en matèria de metro i ferrocarril en la última legislatura de Jordi Pujol, que preveia la construcció de la línea 12 del metro, que havia de comunicar el Baix Llobregat amb el cor de la línea 9 de Barcelona. Aquesta inversió estava programada al Pla d’Infraestructures del transport, votada entre el Govern de la Generalitat de CiU i tots els ajuntaments de l’Autoritat del Transport Metropolità, el 90% dels quals eren socialistes. Malgrat això, amb l’arribada al Govern del tripartit, el projecte de la Línea 12 va quedar paralitzat. Per tant, és clar que es pot intentar, però depèn de la voluntat de compromís de les diferents forces polítiques. Nosaltres creiem que el que necessita Catalunya ara és un govern que tingui un calendari per endavant i impulsi projectes que després no tinguin marxa enrere. Després de veure el vostre programa, he trobat a faltar coses com impulsar la generació o aproximació a noves patents, marques o tecnologies. El sector tecnològic es caracteritza per ser un entorn molt canviant. Existeixen diferents models tecnològics i econòmics: des del que entenem com a programari lliure basat en serveis, programari comercial basat en un model més senzill, programari en xarxa… Basar la innovació amb un únic model pot ser arriscat. A Catalunya estem en unes 60 o 62 patents per milió d’habitants per any, molt lluny de la mitjana europea. El que gastem en recerca (1,44% del PIB) només ens produeix 60 patents per milió d’habitants anualment. El que necessitem és més recerca aplicada, més patents, protecció de la propietat intel·lectual, neutralitat tecnològica, innovació en totes les tres línees. Artur Mas: El programa és l’eix central de la nostra actuació, però que alguna cosa no consti al programa, no significa que no s’hi pugui incorporar. De totes formes, nosaltres considerem que l’Administració ha de resoldre coses pròpies com les infraestructures, el món universitari, la Catalunya trilingüe, mentre que la innovació aplicada correspon al món empresarial. És clar que la Generalitat pot ajudar en algun d’aquests eixos, ajudant financera o impositivament, però no podem substituir la iniciativa de la gent. S’ha de veure què pot donar el país de sí, de forma que tothom assumeixi la seva quota de responsabilitat. A la darrera legislatura de CiU no es va fer gaire incidència en el tema de tecnologies de la informació. Voldria saber si en el seu programa actual teniu alguna directriu consistent amb aquest aspecte. Per exemple, el transport metropolità de Barcelona necessita un fort impuls a nivell tecnològic, ja que està molt ben equipat a niviell d’infraestructures de vehicles però li falta infraestructura TIC. Artur Mas: En els propers anys, gràcies a l’Estatut, està previst integrar la xarxa de rodalies i regionals de Renfe. El model a seguir des d’un punt de vista de qualitat és Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i malgrat sabem que Renfe no està al mateix nivell, volem aconseguir que l’empresa ferroviària per excel·lència sigui un FGC ampliat. Respecte al tema de la incidència en les tecnologies de la informació, a la última legislatura del govern de CiU ens vam començar a moure en aquest sentit, però potser va ser massa tard, amb totes les complicacions que comporta iniciar polítiques noves i fins i tot de reforma de la pròpia Administració. Intentarem que la futura Generalitat sigui un motor per ella mateixa del que han de ser les tecnologies de la informació i de la comunicació, i per tant, en part, del que és la Societat del Coneixement. Això ho podem fer ja que tenim competències molt importants en l’àmbit sanitari, educatiu o del transport públic. Des del punt de vista privat, a Catalunya no tenim indústria TIC, empreses de software o altres que generin valor en aquest sentit. Nosaltres, des de la perspectiva interna entenem que hem de transferir aquest coneixement a altres sectors i que certes tasques les hem de realitzar conjuntament amb l’Administració. El problema és que no tenim un interlocutor directe ja que no hi ha una única finestra i com a petites empreses no tenim el pes suficient. Com podem plantejar a l’administració una relació de partnership públic-privat? Artur Mas: Respecte a l’organització de la Generalitat, ens hauran d’ajudar una mica. Desconeixent com funciona aquesta interlocució, podem pensar erròneament que sí va bé. Per tant, són vostès qui ens han de dir on creuen que nosaltres hem de posar l’organisme que sigui l’interlocutor habitual del seu sector. Ens estem plantejant de tornar a fer un departament que sigui Innovació, Universitat i Recerca i pugui fer polítiques industrials, així com potser també un que sigui Societat de la Informació. Moltes empreses, sobretot del món tèxtil, perfectament equipades amb tecnologia TIC, recerca i desenvolupament, han tingut que tancar per causa de la importació xina. Per tant, està molt bé parlar de les TIC però sovint les empreses catalanes no poden afrontar diferents elements que introdueix la competència exterior. Les TIC són necessàries, però crec que també s’han de valorar altres factors, com són el valor i el coratge dels emprenedors del país. Artur Mas: A Brussel·les fem el que podem fer, però temes com aquest, de competència exterior, no els podem resoldre ni la Generalitat ni el Govern Central, sinó que és la Comissió Europea qui se n’encarrega. Els problemes que menciona són extensius també a altres sectors, i el cas és que hem d’acceptar que el món va clarament cap a l’apertura total, que pot trigar 5, 10 o 15 anys. Amb el tema de l’agricultura, per exemple, hem d’assumir que no podem viure cultivant productes que necessiten de la subvenció europea, ja que he de poder competir internacionalment sense la necessitat de la subvenció. I no tot és un problema de subvenció sinó també de legislació, i en aquest sentit Europa no té una posició única, i Catalunya hi pot fer molt poc. Sobre el tema del disseny, si agafem els països que destaquen en els rànkings internacionals, tots tenen una política desenvolupada de promoció al disseny dins de la seva política industrial del país o de la regió. L’he sentit a parlar d’economia creativa i que hem d’apostar per la innovació a través del disseny, organització de producte i de màrketing. Tot i que són les empreses les que han de fomentar la inversió en el disseny, qui és qui pot i ha de fomentar el coneixement del disseny o del seu valor estratègic? Artur Mas: Quan parlem d’economia creativa no parlem només d’innovació tecnològica en el camp industrial ni de recerca d’alt nivell. L’economia creativa intenta ser un segell, una marca de país i de qualitat. Fa uns anys creàrem el terme “economia productiva”, que feia referència a l’economia real, de la producció de béns i serveis. Ara, com a discurs de país, ja que volem que l’economia segueixi essent productiva i competitiva, hem llançat el terme “economia creativa”, que significa afegir creativitat a tots els sectors, també en el del disseny, per tal d’augmentar la nostra capacitat de competir internacionalment. L’acte finalitzà amb la cloenda a càrrec de Ramon Palacio, i unes darreres paraules sobre les funcions que volem que duguin a terme les administracions públiques: crear el marc legislatiu estable per a que les empreses puguin innovar, predicar amb el propi exemple, i en tercer lloc, ajudar a través de la financiació de projectes, subvencions i ajudes.

El proppassat 26 de setembre vàrem celebrar el nostre darrer sopar del Cercle. En aquesta ocasió comptàvem amb la presència d’Enric Casi, Director General de Mango, com a ponent convidat. La seva intervenció va versar sobre el procés d’internacionalització i creixement de Mango. En primer lloc, Enric Casi ens parlà sobre la missió de l’empresa, entenent-la com l’aspiració a crèixer sense límits i arribar a tenir presència en totes les ciutats del món. Aquest objectiu ha de ser assolible sense perdre de vista els valors que configuren la identitat de l’empresa, i que ens va definir com a humilitat vs. prepotència, harmonia com a antònim de conflicte, i afecte, contraposat a indiferència. Aquesta empresa familiar catalana, que durant molt de temps ha conservat el format de boutique en les seves tendes, és una de les més internacionals d’Espanya, estant present a 84 països amb un total de 924 botigues i tenint una mitjana d’obertura de dues botigues setmanals. Enric Casi ens descobreix les claus del creixement de Mango: un equip humà amb mentalitat sòlida, oberta i flexible; un bon concepte, entès com un producte, marca i target molt concrets; i la capacitat de tenir i mantenir una tecnologia pròpia. Dins del creixement de Mango podem distingir dues etapes: la primera, que abasta des del 1984 al 1995 i que es caracteritza per estar encaminada al mercat nacional, donant prioritat a l’obtenció de coneixements, habilitats i massa crítica. En aquest període obren unes 100 botigues en tota Espanya, arribant les vendes a 48 millons d’euros, i es comencen a posar les bases per tal d’encaminar la internacionalització de l’empresa. E. Casi posa l’èmfasi en la importància de tenir un equip humà integrat per persones amb real qualitat humana, motivació i ganes de treballar i aportar-se coneixements mútuament. El sistema logístic també juga un paper rellevant en l’èxit de Mango: amb l’objectiu de ser capaç de cobrir les necessitats derivades de comprar i vendre a qualsevol lloc del món, han creat un sistema logístic integral, basat en les noves tecnologies de la informació, que els pot permetre tenir uns 700 treballadors a Anglaterra sense la necessitat d’obrir-hi una oficina. Això deriva del fet que no tracten la logística com un departament propi de l’empresa, sinó integrat dins de tots els departaments. La segona etapa de creixement de Mango va des del 1996 fins avui en dia. A diferència de l’anterior etapa, en aquesta Mango surt a l’exterior amb una gran expansió i amb el concepte clau d’ampliar les seves botigues, passant del format boutique a tendes de majors dimensions. La inversió en logística i tecnologia es multiplica i es comencen a obrir anualment unes 100 botigues. L’anàlisi del creixement de Mango es pot resumir en els següents punts: reforçant la imatge de marca com a producte de disseny, intentant no pujar els preus ni baixar-ne’n la qualitat, optimitzant els processos logístics i personalitzant el punt de venda, gestionant eficientment la cadena de distribució, invertint en noves tecnologies i instal·lacions i integrant l’e-business. Per finalitzar la seva ponència, Enric Casi va fer una repassada de com afecta l’entorn europeu al creixement de Mango, fent especial menció de la falta de cohesió i lideratge, de l’excessiu intervencionisme per part dels estats, del progressiu envelliment de la població i la pujada de generacions cada cop menys ambicioses.

Amb l’aprovació per part de les assemblees respectives (maig i juliol d’enguany) el Cercle per el Coneixement i el Barcelona Breakfast han culminat el procés pel qual les dos organitzacions esdevindran una sola no més enllà del gener de 2007. L’associació sorgida de la integració de les dos organitzacions tindrà per nom Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast, i sorgeix amb el compromís d’esdevenir l’organització de referència, de la Societat Civil Catalana, quant a l’economia i la Societat del Coneixement. El llarg procés no ha estat exempt de dificultats però el procés de fusió ha estat possible per la coincidència d’objectius fundacionals, la generositat dels seus associats, i la voluntat de fer país convençuts de que la governabilitat i el progrés sols són possibles quan les societats assoleixen un funcionament sincrònic en la triada: Administració, Societat Civil i Mercat. Entesa la societat civil “com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa)”. El Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, com a organització de la societat civil catalana, oberta a la col•laboració amb altres organitzacions i institucions, al igual que ho fèiem les dos associacions, treballarà des de la pluralitat i la independència, estant amatent a aquelles actuacions que condicionen l’esdevenidor tot efectuant propostes a llarg termini, aquelles que d’assumir-les o no rau el futur del país i el progrés dels joves. Propostes que no han d’estar subjectes a polítiques partidistes ja que fan referència als grans reptes de la Societat del Coneixement: 1. L’Educació dels seus ciutadans i en especial dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual que possibilita “aprendre a aprendre i desaprendre” al llarg de tota la vida. Tot assumint que si la formació és cara, la ignorància ho és molt més. 2. L’ajustament dels elements productius als nous models d’organització en xarxa per adquirir la capacitat d’arribar als mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor afegit. 3. La integració en les xarxes de coneixements i innovació mundials com un node de generació de valor qualificat. Xarxes que només integren als nodes que aporten, a la totalitat de la xarxa, elements de referència quant a la investigació, producció i innovació, i que permeten convertir la innovació en PIB. 4. L’establiment de polítiques encaminades a preservar la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans, tenint especial cura de la salut dels més grans, el foment de la cultura, l’exercici de la llibertat d’elecció dels joves, l’equilibri de l’ecosistema que ens acull i les actuacions que impedeixin la fractura social i l’exclusió del progrés per motius generacionals, culturals o geogràfics. La cohesió social és la plataforma insubstituïble per al progrés. Barcelona Juliol 2006. Cercle per el Coneixement: www.cperc.net Barcelona Breakfast: www.BarcelonaBreakfast.com

El Conseller començà la seva intervenció plantejant que el model econòmic que hem seguit en els darrers anys s’està quedant obsolet i requereix tot un canvi que permeti la “governabilitat” de la indústria al 2006. Una governabilitat que ha de poder-se estructurar deixant enrera el tradicional concepte industrial manufacturer dels segles XIX i XX. Fins i tot les estadístiques per les que ens guiem avui en dia no acaben de donar justícia al que realment s’hauria de considerar com a activitat industrial. Com a exemple, podem veure que la indústria audiovisual, inclosa l’editorial, en termes estadístics es considera que forma part del sector serveis. No obstant això, l’audiovisual ocupa unes 140.000 persones a Catalunya, davant d’unes 60.000 – 70.000 ocupades per la química i unes 40.000 – 60.000 persones que treballen en el camp de la indústria agroalimentària. Si ens fixem en la innovació, és inconcebible que encara estigui dividida en dos àmbits governamentals, CIDEM i universitat. En la mateixa línea, podem parlar de la Secretaria de la Societat de la Informació, però no podem seguir veient-la com una Secretaria pròpia desvinculada de la resta de sectors econòmics. Cal que siguem conscients de que és hora de modificar el concepte industrial a utilitzar. El que avui en dia comença a cobrar real importància són el comerç internacional i la logística. Aquesta darrera, molt cops menyspreada, es converteix en una necessitat per totes aquelles empreses, que malgrat no dur a terme un procés d’internacionalització, sí estan en un procés d’internacionalització de proveïdors. Estudiar i seguir el moviment de materials a la indústria des de les primeres matèries fins a l’expedició del producte acabat quan arriba al mercat és essencial i indispensable en un món cada cop més globalitzat, on el comerç es caracteriza per ser essencialment internacional. En aquest sentit, tenim diversos elements a tenir en compte: 1) La necessitat de les empreses d’internacionalitzar-se o, per altra banda, deslocalitzar-se, motivada a la imperant globalització de les tecnologies de la informació i comunicació. 2) La creixent importància de millorar la nostra productivitat. Els nostres nivells de productivitat no són gaire alts, a causa dels baixos nivells d’incorporació tecnològica als processos productius. Si mirem el cas dels Estats Units, independentment del seu dèficit públic o en la balança de pagaments, els seus nivells de productivitat són alts perquè s’hi ha generat una cultura i un coneixement tecnològic important, visible en els processos productius. A Catalunya el tema no està en crear un sector TIC, sinó que aquest es trobi dins de l’estructura industrial. Hem de ser capaços de crear talents que puguin desenvolupar-se en empreses potents, de forma que la gent que tingui capacitat productiva pugui incorporar tecnologia. 3) Hem de canviar el nostre model econòmic actual. Si fins ara el 80% de la riquesa provenia de l’ocupació i el 20% de la productivitat, ara ens interessa córrer més en termes de productivitat que no pas en ocupació Això no significa que no vulguem crèixer en ocupació, sinó que preferim fer-ho d’una forma més ralentida, però sòlida i de qualitat. Tot i això, no oblidem que hem tingut un creixement econòmic considerable en els últims anys. Les previsions de la OCDE per Espanya diuen que entre el 2008 i el 2012 seguíriem creixent al 2,5% anual. Una altra dada que crida l’atenció és que per primer cop des del segon semestre del 2001, el primer trimestre del 2006 ha mostrat un al creixement en el sector industrial. Per mantenir i millorar aquest creixement cal que es doni una reducció de la inversió en construcció per tal de poder redestinar aquesta inversió a altres processos industrials. 4) La política de les empreses ha de servir de suport constant per crèixer i per canviar. Això ha d’abarcar tots els àmbits: si abans tota l’atenció estava centrada en el producte, el que ara és vital són elements com el disseny, la marca, el márketing, la comercialització… Els productes, de vida cada cop més curta, necessiten d’altres elements de fidelització i de diferenciació de la marca. En el mateix sentit, es requereix un increment de la formació, ja que és discutible la rentabilidad social i laboral del volum de fons europeus destinats a formació en el nostre país durant els darrers 10 o 15 anys. Ara està surgint una nova generació d’empreses que no pot concebre l’activitat sense les TIC. La clau està en aconseguir que el teixit tradicional tingui un bon element d’incorporació tecnològica i no sigui únicament les empreses emergents les que utilitzin de forma eficient les tecnologies de la informació. En aquesta línea, cal fer un esforç entre l’administració pública i el sector universitari per tal de convertir la informació en coneixement i integrar el coneixement en l’activitat del sector industrial. Malgrat sembla que cada cop s’aconsegueix més aquest objectiu i es van aproximant les posicions dels dos actors, segueixen havent-hi dificultats en làmbit universitari per superar el tema de la conversió de la informació en coneixement, així com el sector empresarial encara no té o no sap utilitzar totes les eines per adquirir més reptes en l’àmbit tecnològic. L’administració pública ha de responsabilitzar-se de prendre mesures per aglutinar la innovació en un sol àmbit governamental, així com també ha de generar una governabilitat que doni resposta en aquesat realitat del segle XI, posant més valor afegit, més innovació i facilitant una major interrelació entre els tres sectors: universitat, empresa i administració pública.

El Secretari General de Indústria, Joan Trullén, inicià la seva ponència fent la afirmació de que el moment actual que travessa el nostre país és clau, tal i com va ser-ho l’any 59. De la mateixa forma en que al 59 es dugueren a terme reformes per fer avançar el país econòmicament, ara és el moment per encaminar seriosament el nostre país vers el que entenem sota economia del coneixement. El nostre problema ara mateix és pensar en quants anys arribem al nivell en el que avui en dia està situada Alemanya, o en quants anys arribem a cumplir els objectius de Lisboa. Hem de plantejar-nos com podem avançar posicions i situar-nos en un lloc realment capdavanter. Sens dubte, el nostre gran problema és l’escàs creixement de la productivitat que a la vegada afecta el grau de competitivitat de la nostra economia. Si la gestió de la macroeconomia està fora de l’abast de la nostra política econòmica nacional, on sí podem incidir és en la microeconomia. Per tant, aquella funció de producció basada en l’avantatge en costos derivats d’uns salaris relatius més baixos, l’hem de modificar canviant aspectes microeconòmics fonamentals, com poden ser els relacionats amb el mercat de treball i la formació. S’ha de dir que la formació que tenim avui en dia al nostre país no té res a veure amb les universitats fa 25 anys. Ara ens trobem amb una universitat que fa recerca, innovació i que es preocupa de l’economia al seu voltant i de l’entorn empresarial. Pel que fa a la formació, tenim un greu problema quant a la formació continuada. Hem d’entendre que ens cal reciclar els nostres coneixements al llarg de tota la nostra trajectòria i que això s’ha d’integrar dins del circuit vital i de treball. Tot i això, ara mateix tenim les generacions joves més preparades i qualificades de tota la nostra història. Referent al capital i als tipus d’interés, els emprenedors avui en dia també ho tenim més fàcil que 30 anys enrere. On es troba, doncs, el problema? Els economistes li diem sovint el factor residual, que no és res més que “el coneixement”, és a dir, la forma d’associar capital i treball en la producció, la forma d’organitzar les empreses, la forma d’innovar i de transmetre creativitat… És aquí on ha d’incidir la política industrial. Això implica l’optimització de la recerca, del desenvolupament i de la innovació, aspectes fonamentals per mantenir la competitivitat en els nostres centres productius. El que una societat tingui més o menys productivitat que una altra, depèn del grau d’esforç en aquest intangible que és la capacitat innovadora i emprenedora de l’empresa, en tant que utilizadora de les TIC. Treballar en un bon entorn industrial és la millor garantia per a que la llavor que caigui en aquest lloc fructifiqui. Com pot incidir la política industrial en tot això? Sobretot a través dels incentius. El govern pot donar incentius, però el més important és que siguin les persones les que facin seva la transició cap a l’economia del coneixement. I com incidir en un sector que porta 10 anys dient que vol canviar la R+D+i en relació al PIB i no ho ha aconseguit? Amb un esforç gran de difusió, però sobretot d’incentivació al canvi per fer més fàcil l’adopció d’aquesta recerca, desenvolupament i innovació per part dels nostres ciutadans. Tant el ministeri d’Educació com el d’Indústria s’han de fer responsables de dur-ho a terme. El Ministeri d’Educació tractarà de portar les universitats i els centres de recerca de la I majúscula (investigació) a la i minúscula (innovació) i el Ministeri d’Indústria intentarà portar les empreses de la i minúscula a la I majúscula. Per tant, el Ministeri d’Indústria portarà més aviat la bandera de la innovació que la de la recerca, mentre que el d’Educació portarà la de la recerca. Qui no tingui un sistema recurrent i permanent d’innovació no podrà estar en un mercat obert i competitiu. La innovació es pot originar i transmetre a través de diferents formes, sigui a través de ciutats com poden ser Sabadell o Terrassa, a través de clusters o mitjançant la capacitat d’arossegament d’una empresa a una altra (innovació tractora). La política industrial s’ha de plantejar un sistema que permeti incentivar la transformació de la manera de produir, sigui de manera pressupostària, recolzant l’entorn i els districtes o incidint sobre les expectatives. Aquest últim punt és molt important, sobretot partint de que segueix existint una mena de determinisme històric en les nostres ments; creiem que el futur està predeterminat pel passat i no ens veiem capaços de superar certes barreres i crèixer per sobre de les expectatives. Hem de trencar amb aquesta idea de determinisme i entendre que el futur depèn del que nosaltres volguem fer.