Aquesta iniciativa, sorgida per iniciativa conjunta dels diversos àmbits de treball del Cercle, és fruit d’un marc de col•laboració amb la UAB, UPC, UB i UPF i comptà amb el suport de La Vanguardia que tingué cura de la difusió dels resultats i temes tractats en la mateixa. Un dels objectius principals que perseguia la jornada era evidenciar a tota la societat en general, i en especial als stakeholders, la importància que té per al futur del país, en el context de la societat i l’economia del coneixement, el reconeixement a l’activitat científica i tècnica, el foment de polítiques de recerca, la valoració dels doctors i la connexió universitat i empresa. La jornada va estar organitzada en dues taules rodones, que tractaren la recerca en el darrer any i la transferència de resultats de la recerca, respectivament. El programa fou el següent: I. Presentació 16 h a 16h 15’ Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement II. La recerca en l’últim any: fets significatius i marc de desenvolupament 16 h 15’ a 18 h’ taula rodona de 5 experts amb ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Jaume Bertranpetit de la UPF Josep Maria Guilemany de la UB Eugenio Oñate de la UPC Josep Samitier de la UB Moderador: Enric I. Canela del Cercle per al Coneixement III. La transferència de resultats de la recerca: connexió universitat empresa (de la recerca al PIB) 18 h 30’ h a 20 h 15’ taula rodona de 5 experts amb 2 ponències inicials de 10’. Els ponents fóren: Juan José Villanueva de la UAB Ramon Maspons del Departament de Salut Antonio Parente del Grup Lipotec Xavier Serra Barcelona de Music and Audio Technologies (BMAT) Francesc Solé Parellada d’Innova Moderador: Salvador Estapé del Cercle per al Coneixement III. 20 h 30’ Conclusions, propostes. Dr. Canela i Estapé. Tancament: Excm. i Magfc. Sr. Rubiralta rector de la U.B. IV. 21 h 15’ Sopar entre ponents, rectors i representants dels consells socials i de la junta del Cercle. Durant la Jornada es parlà de la situació d’Espanya, que malgrat ser la desena potència industrial del món, ocupa el lloc 31 en els rànkings sobre educació superior, el 33 en adequació tecnològica, el 35 en innovació o el 36 en eficiència de mercat. És evident que ni Espanya ni Catalunya aconsegueixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, situació que agreuja el gap cada cop major entre política macroeconòmica i competitivitat global. Preocupacions que no són alienes al context polític català del darrer any, marcat pel canvi de quatre consellers, la desaparició del Departament d’Universitats i Recerca, la manca d’un model de recerca i la falta de predisposició dels estudiants envers la innovació. La Jornada tragué a llum situacions com la següent: arriben diners per la recerca sense contrapartida en over-heads (despeses indirectes), la qual cosa provoca la descapitalització de la universitat. En la mateixa línia, és necessari innovar en l’administració i paulatinament modificar la cultura imperant de la igualtat en la universitat, que no incentiva el sorgiment de líders ni afavoreix la pèrdua de la por al risc. Una altra dada que hauria de donar-nos que pensar és el nombre de patents que registra Espanya anualment, xifra molt allunyada de la mitjana dels països més desenvolupats d’Europa. Un dèficit que no només reflexa les carències de la recerca, sinó que també fa patent, ara més que mai, la necessitat d’un pacte sobre política científica que no vingui condicionat pels cicles polítics electorals ni per la problemàtica a curt termini del mercat de treball. El Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, s’ha compromés a reunir-se amb els organitzadors de l’acte i intentar accelerar la proposta d’un pacte per a l’educació superior i recerca. El Cercle, fruit dels treballs dels darrers anys va proposar una sèrie de mesures per impulsar la transformació del model productiu actual basat en l’ús intensiu de mà d’obra cap a un model basat en l’aplicació del coneixement. Entre elles, podem destacar la necessitat de facilitar la movilitat del professorat, afavorir la creació de grups de recerca fixos i dotats dels recursos suficients, potenciar les spin-off, fer de la R+D+i la clau per a la competitivitat i incentivar la creació de grups interuniversitaris en temes emergents. El Cercle i els ponents de les universitats participants, així com els seus rectors, coincidiren en que s’ha d’endegar un camí conjunt que permeti traspassar el potencial i coneixements de la universitat a la societat, superant la rigidesa funcionarial present a l’administració i les universitats, que massa sovint obstaculitza el procés de petició d’ajuts i beques. Agafant com a exemple la creació d’algunes spin-offs, que malgrat el seu petit tamany han funcionat prou bé, és requisit indispensable perseverar en aquesta línea i entendre que la innovació ha d’anar clarament encaminada al mercat. Al cap i a la fi, és inadmissible que els nostres joves, sobretot en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, es vegin obligats a anar-se’n a l’estranger per trobar els sous i el reconeixement que aquí no reben. Informació Relacionada: : Ni Espanya ni Catalunya assoleixen que els avanços científics es tradueixin en PIB, per accedir un clic aqui. un clic aqui Elena López Responsable secretaria tècnica Cercle per al Coneixement

Presentat per Carles Grau, Antoni González començà la seva intervenció amb un breu resum de l’història i evolució de la seva empresa. L’origen de la iniciativa es remonta al 1995, només 11 anys enrere, arrel d’un anunci publicat al periòdic que proposava el següent: “si tens una idea i et falta suport, som un grup de persones que et pot ajudar”. L’objectiu era convertir-se en una incubadora que permetés ajudar a nous emprenedors a tirar endavant les seves idees a l’internet. Amb una inversió inicial de 10 millons de pessetes ajuntades entre 23 persones, en només cinc anys aconsegueixen posar en marxa sis negocis, dels quals tres ja són venuts al 2000 generant plusvàlues. Avui en dia, el Grup Intercom compta amb 350 treballadors, la majoria d’ells joves i curiosament amb poca experiència en el sector pel qual aposten. Tres dels negocis que s’han impulsat des del Grup, exitosos i rentables, han aconseguit ser el més grans de tota la Unió Europea. Estem parlant d’Infojobs, el “site” d’ocupació que més audiència té, E-magister, el directori formacional amb més visitants i Softonic, la pàgina amb més programes descargats diàriament. El Grup Intercom també ha aconseguit fer el salt a l’estranger amb alguns dels seus negocis, en els seus inicis fins i tot sense tenir-hi oficines físiques, com va ser el cas d’Infojobs a Itàlia. Sens dubte la internacionalització sembla ser un procés més fàcil quan es parla de portals d’Internet que no pas en altres sectors, tot i que els competidors segueixen sent molts i molt diversos. Quan sorgí Monster, una altra pàgina web dedicada a la recerca de treball, Infojobs decidí confiar en les seves economies de xarxa, esperant ser unes de les propostes el valor de les quals incrementa a mesura que augmenta el nombre d’usuaris que les utilitzen. Sembla ser que fou l’estratègia adequada. Respecte al tema crític que implica el pas de la gratuïtat al pagament, en el cas dels negocis impulsats pel Grup Intercom s’intentà dur a terme de forma molt paulatina. Primer es començà deixant el tema del pagament a la voluntat dels usuaris, per passar després a un model més encaminat a oferir incentius extres a canvi de contribució econòmica. Antoni González ens comentà que l’organització de l’empresa s’adscriu a la nova línea de funcionament que segueixen molts negocis que treballen, sobretot, en el camp de l’internet i la virtualitat. Situats en oficines diàfanes amb tots els diferents negocis junts i barrejats, la seva forma de funcionar a primera vista pot semblar desestructurada i desorganitzada, quan precisament aquesta falta de jerarquia i formalitat es converteix en el punt clau que explica l’èxit de les iniciatives recolzades pel Grup Intercom. Gràcies a la transparència i proximitat física dels diferents negocis, el coneixement es transmet i comparteix de forma molt més ràpida i visible, ajudat per reunions mensuals en les que els coordinadors dels diferents projectes expliquen de forma oberta a tota la resta els seus objectius i avanços. Es busca potenciar l’eficiència, la creativitat i la imaginació, fugint d’horaris estrictes i afavorint el teletreball. El fundador del Grup ens féu partícips dels factors que considera claus per tal de que un projecte / negoci a l’internet sigui atractiu i exitós. Aquests podrien resumir-se en els següents punts: 1) Aconseguir a través d’internet feedback dels clients que utilitzen el portal. 2) Arribar i motivar al target concret al qual un desitja arribar. 3) Generar agraïment en les persones que utilitzin el servei que s’ofereix. 4) Generar economies de xarxa, entenent que el valor del negoci serà proporcional al quadrat del nombre d’usuaris que té. 5) Aconseguir el suficient nivell de massa crítica per tal que el principal competir off-line quedi seriament perjudicat. 6) Minimitzar al màxim els costos, partint de que a través d’internet es redueixen considerablement les despeses de comunicació amb els clients o usuaris. 7) Aportar alguna cosa novedosa que fins el moment no ha estat possible amb la tecnologia anterior. 8) Adquirir tot el know-how que sigui possible mentre es tira endavant el projecte. 9) Personalitzar i individualitzar al màxim el que s’ofereix. El posterior debat amb els socis del Cercle féu sorgir preguntes com les que segueixen: Com vau superar els anys al voltant del 2000 en el que proliferaren els negocis a Internet? Certament fóren anys en els que es notà un augment de la competència. Ens adonàrem que el fet d’estar a internet no implicava necessàriament un negoci, per la qual cosa havíem de trobar idees diferents encara no vistes al mercat. Solostocks n’és un exemple, ja que fins el dia d’avui encara no ens ha sorgit cap competidor. La clau és trobar un terreny en el qual no s’hi consolidat ningú. Quines són les principals causes del fracàs d’alguns negocis a internet? A part de la idea que s’intenta vendre, no es pot oblidar les persones que han de tirar un negoci endavant. Primer van els valors humans i després els professionals. En el nostre cas, podríem distingir sis necessitats emocionals que intentem cubrir en el personal de les nostres empreses: a) Sentir-nos segurs b) Sentir-nos singulars i importants c) Trobar agraïment pel nostre treball d) Connexió amb la resta de les persones e) Créixer professional i personalment f) Sentir-nos útils i insubstituibles La publicitat us reporta un ingrés important? No s’ha de menysprear el tema de la publicitat. Avui en dia, la publicitat segueix utilitzant majoritàriament els canals convencionals, com són la televisió, ràdio o premsa, i malgrat només el 2% es fa a través de l’internet, creiem que en pocs anys es pot augmentar al 10%. Per tant, en aquest sentit som optimistes i si bé ara la publicitat no és un ingrés important, sí ho pot arribar a ser amb el pas dels anys.

En el darrer sopar d’octubre, Isabel Aguilera, Directora General de Google Espanya, ens acompanyà com a ponent convidada al nostre sopar-debat. Google és una empresa sorgida a la segona meitat dels anys 90, per Larry Page i Sergey Brin, que desenvoluparen un mecanisme propi, conegut com a Page Rank, per cercar informació. A finals de 1998 Google ja donava que parlar degut a l’eficiència de Page Rank, i al juny de 1999 va aconseguir 25 millons de dólars d’inversionistes de risc que que varen requerir formar una companyia amb directori. Al 2001, quan el servei de recerca ja estava posicionat com el número 1 d’internet, Google contractà com a director executiu a Eric Schmidt. Al mateix temps, l’empresa començà a produir ganàncies. L’Isabel Aguilera ens parlà sobre les característiques que diferencien a Google, a part de les seves capacitats com a eina de recerca per Internet. Una d’elles és que es tracta d’una companyia privada, és a dir, que no es formà en l’ona de prosperitat del “.com” quan moltes empreses sortiren a borsa i generaren negocis considerats posteriorment, pels propis analistes que els havien estimulat, com a irreals. Per altra banda, Google s’ha concentrat en el seu negoci: és una empresa dedicada a generar tecnologia per cercar a l’Internet. Altres companyies es transformaren en proveidores de múltiples serveis, evolucionaren cap a portals, crearen divisions de generació de continguts, i moltes d’elles hagueren de recórrer a una ferotge comercialització. A més Google és una empresa que podríem considerar es manté fidel a l’internauta: és gratuita i els seus resultats no són comercials, a diferència d’altres que cobren per aparèixer en les seves bases de dades. Això és possible ja que el seu model de negocis és peculiar: ofereix la possibilitat de col•locar avisos, però no són invasius de l’experiència del navegant, ven la seva tecnologia de recerca a empreses, i a més presta serveis a altres empreses de serveis a Internet, com a Yahoo o AOL. Al llarg de la seva ponència, l’Isabel Aguilera ens va transmetre el modus operandi de Google, la seva estructura desestructurada, els valors i principis que impregnen l’empresa, la forma d’organitzar-se, la fugida de tota jerarquia, els canals d’informació formals e informals… tot un seguit de trets característics que conformen una empresa amb un equip de professionals amb gran talent i joves en la seva gran majoria. A través d’una aparent desorganització i una estructura de treball que tendeix a la horitzontalitat, Google intenta potenciar la creativitat i imaginació de tots els seus col·laboradors. El debat amb els socis del Cercle donà pas a les següents preguntes: Quina és la posició de Google respecte de la censura de continguts? Google no censura però inevitablement ha d’acceptar les regulacions pròpies de cada país. Google pretèn fer formació virtual? Google no té intenció de dedicar-se a la formació, una altra cosa és que s’utilitzi la tecnologia de recerca com a eina de formació. Podem anticipar-nos a la fi de Google com a monopoli de la informació? Google no és cap monopoli, només tenim el 15% de la informació. Es tracta de defensar la quota de mercat i visualitzar les possibilitats de creixement. Si cau Google segurament serà per debilitat interna i no per culpa de competidors més potents. Com canalitzeu internament la informació? Quins programes teniu? La nostra forma de funcionar es podria resumir en “Management by chaos”, en el sentit que cadascú té molta llibertat per fer i desfer. Per compensar-ho, els processos de reclutament de personal són molt llargs, durs i selectius.

El segon sopar mensual del Cicle d’aquest curs 2006-2007 que tracta la problemàtica corresponent a “Centres de decisió i volum per competir en un món global” tingué com a ponent convidat a la Sra. Isabel Aguilera, Directora General de Google a Espanya i a Portugal des del gener del 2006. Llicenciada en arquitectura per la Universitat de Sevilla, ha cursat els seus estudis de MBA a l’Instituto de Empresa a Madrid i a la Escuela de Negocios IESE-Universidad de Pamplona (Madrid). Isabel Aguilera ha sigut amb anterioritat Directora d’Operacions del Grup NH Hoteles i Consellera Delegada de Dell per a Espanya, Italia i Portugal, així com també demostra una àmplia experiència en empreses del sector tecnològic, havent treballat a Olivetti PC, Airtel Movil, Hewlett-Packard, Compaq Computer i Grupo Soft. El sopar tingué lloc al Hotel Alimara amb l’assistència de 67 associats, despres de la intervencio incial del Cercle en el que es posa de manifest les problematiques quant a competitivitat: “ … la recent publicació de l’Ýndex de Competitivitat Global del 2006 elaborada pel World Economic Forum, evidencia que Espanya ocupa el lloc 28, relativament endarrerida respecte als països amb els que tenim vocació de competir. Una anàlisi més acurada de les dades posa de manifest que es troba en el lloc 35 respecte a la innovació, en el 27 en gestió empresarial, el 31 en educació superior, el 36 en eficiència de mercat i el 33 en adequació tecnològica. És a dir, a més de tenir un índex de competitivitat baix està encara més endarrerida en tot els punts que tenen més pes en l’economia del coneixement…” la Sra. Aguilera inicia al seva intervenció …. …………. ………. ………..

Javier Aróstegui, en la seva intervenció ens parlà sobre el comerç electrònic, una utilitat més que aporta internet i que ha experimentat una gran pujada en els darrers anys. En quant al B2B, podem distingir entre el que es veu i el que no es veu a l’Internet. És a dir, per un costat les pàgines públiques d’intercanvi o associació, i per l’altre, les operacions via extranet entre les companyies. Això és, l’enviament de factures, el pagament, liquidació de comptes, consultes a proveedors, etc. Aquesta part menys visible porta anys existint (principalment amb l’EDI – Electronic Data Interchange) però s’ha vist reforçada pel boom de les tecnologies de la informació. Encara té un llarg camí per endavant fins l’automatització total, integració amb els ERP i seguiment de la força comercial. Distingim entre dos sites B2B “públics”. En primer lloc estan els que són independents i generalistes, tot i que estan organitzats per alguna empresa en particular, i la seva missió és afavorir els intercanvis de béns i serveis entre empreses. En segon lloc trobem les associacions d’empreses del mateix sector (químic, turisme, automoció) que s’han apuntat ràpidament a un model que promet sinèrgies, estalvis de temps i increments de la productivitat però que no tenen organitzada clarament l’organització o inclús el nom del futur portal B2B. Alguns dels avantatges que aporta el B2B per als compradors són: – Possibilitat de rebre major nombre d’ofertes. – Despersonalització de la compra amb la qual cosa s’eviten possibles tractes de favoritisme. – Abaratament del procés: menys visites comercials, procés de negociació més ràpid, etc. Per això, els compradors poden demanar una reducció de preus en virtut del menor cost de gestió. En el debat posterior amb els membres del Cercle es tractaren temes com l’estandarització d’una factura universal, la introducció de notaris, centres de verificació, la signatura electrònica com a formes de garantir la seguretat i confiança en les transaccions.

Antoni Garrell, president del Cercle, introduí la tercera de les sessions de treball sobre la societat i l’economia del coneixement que el Cercle conjuntament amb el Barcelona Breakfast han organitzat amb líders de les diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions el proper 1 de novembre. Joan Puigcercós, secretari general d’Esquerra Republicana, començà la seva intervenció parlant sobre la necessitat de canviar el model econòmic del país, i en especial, el seu paradigma industrial introduint noves tecnologies, coneixement i innovació. Simplificant, J. Puigcercós ens reduí a tres els temes que pretenien abordar en matèria d’economia del coneixement, essent aquests “fibra òptica, formació i ferrocarril”. Conscient de que no es pot deixar tot en mans del mercat, ja que aquest busca la rendibilitat immediata, Joan Puigcercós féu especial émfasi en el paper cabdal que l’Administració Pública ha de tenir per fer arribar l’ADSL a tot arreu. Amb un clar objectiu de primar la connectivitat, va defensar la idea de tenir un operador neutre i pactar amb els Ajuntaments per tal de poder cablejar amb fibra òptica tot el territori català, sense menystenir tampoc altres tecnologies com l’ADSL o Wimax. Sobre el tema de les deduccions per aquelles empreses que inverteixin en R+D+i i apostin clarament per la innovació, i la tendència impulsada pel Ministeri D’Hisenda i Economia de baixar progressivament les deduccions, va mostrar clarament la seva inconformitat. Ens trobem en un país que malgrat treballa moltes hores, té una productivitat força baixa, causada sobretot per la manca d’innovació i la falta de formació professional. És necessari que l’Administració Pública assumeixi el seu grau de responsabilitat, i fomenti i/o incentivi clarament aquelles iniciatives que des del sector privat o la universitat volen encaminar-se en aquesta direcció. Al país ens manquen les e-infraestructures, tema que es podria contrarestar construint un anell industrial, i la capacitat d’atraure inversió estrangera. Així com a Finlàndia, en el seu moment, el govern va apostar pel sector de les telecomunicacions, a Catalunya des del govern, conjuntament amb les universitats, centres de recerca i empreses hem de marcar la direcció que ajudi a Catalunya a ser capdavantera en l’Economia del Coneixement. El debat amb els associats del Cercle i del Barcelona Breakfast donà lloc a les següents preguntes: Al nostre país sens dubte tenim un dèficit d’infraestructures palpable, en part degut a que amb cada canvi de govern es tendeix a començar a legislar partint de zero. Joan Puigcercós: ERC per exemple ha firmat el Pacte d’Educació amb la majoria de sindicats i patronals. Governi qui governi, els objectius estan marcats i ratificats pels actors implicats. Un tema en el que sí hem d’incidir és en la distribució de l’energia. Ens cal millorar la nostra xarxa elèctrica, ja que la nostra demanda creix incessantment. S’ha agafat a Finlàndia com a model per a Catalunya, quan la situació nostra és ben diferent: no tenim el risc dinamitzador que ha tingut el país nòrdic, però sí tenim el mercat intern que Finlàndia no té. Com es pot compensar? Per altra banda, no acabo de veure en el vostre discurs una identificació clara de l’objectiu al qual volem arribar: necessitem tenir empreses que produeixin software, fomentar la indústria de mitjans, apostar pels continguts digitals… Finalment, comentar que com a Pime que sí inverteix en R+D+i, ens falta trobar els ponts que facilitin les relacions entre les empreses privades i l’Administració. Joan Puigcercós: És veritat que ara mateix falten els ponts necessaris per establir una bona relació entre Administracions Públiques i el sector privat. Quan parlo de l’anella industrial precisament em refereixo a facilitar el traspàs de continguts aprofitables per diferents empreses. L’administració ha de garantir una legislació flexible que permeti la utilització d’infraestructures, però ha de ser el sector privat qui doti les infraestructures de serveis. Has parlat d’un operador de telecomunicacions neutre? I de Catnix? Joan Puigcercós: Quan estàvem al govern, impulsàrem un projecte d’operador propi (públic i privat). Preteníem crear un operador neutre que funcionés a tot el territori, semblant al que Localred fa a nivell local. CATNix és un punt neutre d’intercanvi de dades entre l’Anella Científica i les operadores comercials, d’àmbit català. Creiem que pot ser una bona oportunitat pel país, veient que en altres ciutats, com a Amsterdam, ha funcionat molt bé. És possible fer un pacte entre tots els partits a llarg termini que englobi la recerca, innovació i universitats? Joan Puigcercós: Si es comptés amb la voluntat de totes les forces polítiques, i el treball conjunt amb els altres actors de la societat, és perfectament possible, tot i que necessitaríem un mercat amb competència, i en aquests moments al nostre país tenim una estructura molt rígida i amb tendència monopolista. (Agafant com a exemple a Telefònica). En l’àmbit dels mitjans de comunicació, què pot fer l’Administració per tal d’ajudar a que en puguin néixer de nous? Joan Puigcercós: Els mitjans de comunicació ara mateix passen per diverses problemàtiques, una de les quals és la pèrdua que experimenta la premsa de paper envers l’augment dels mitjans electrònics. Un altre és la rigidesa dels anunciants tenint en compte que un diari funciona o no per la publicitat que té. Respecte a tot això, no sé com hi pot incidir l’Administració. Partint de que Catalunya és un país industrial, hem d’apostar per una indústria TIC? Joan Puigcercós: Hem de creure’ns que les TIC són un sector vertical, de fet, tenim empreses catalanes que exporten tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquesta verticalitat és necessària, però no podem oblidar que també necessitem una presència TIC horitzontal en totes les empreses. S’ha parlat de la conscienciació de que és necessari un canvi de model econòmic, la importància de projectes que materialitzin aquesta urgència, i la necessitat d’una xarxa d’infraestructures eficient. Els tres nivells estan intímament connectats, però de vegades sembla que es generin colls d’ampolla si s’intenta apostar per les tres vies alhora. Joan Puigcercós: El que és cert és que ens manquen infraestructures i que alhora de crear-les també hem de tenir molt clar com i per a què les volem utilitzar. Per exemple, en molts llocs tenim banda ampla, però està pràcticament inutilitzada. On es pot comprometre l’Administració Pública és a garantir i proveïr les infraestructures, mentre que el sector privat les ha de dotar de serveis. Unes quantes qüestions: el sector TIC vertical a Catalunya està tan atomitzat que és molt difícil d’identificar. Per altra banda, abans s’ha parlat d’Irlanda i Finlàndia com a models a seguir per Catalunya, quan els dos exemples són divergents en concepte. Pel que fa l’operador neture, crec que és pràcticament impossible competir amb empreses que parteixen d’una situació en la que ja ho tenen tot fet, tot i que no sé fins a quin punt el monopoli de Telefònica no va ser culpa de que el mercat no va saber competir. Finalment, considero que és imprescindible treballar per un pacte per a la innovació entre tots els partits, dedicant part del pressupost a la creació d’empreses de titularitat mixta. Joan Puigcercós: Certament Irlanda i Finlàndia han destacat per oportunitats diferents, mentre que el primer ha aprofitat millor que ningú els fons europeus, Finlàndia ha basat el seu creixement en la creació de clústers. Respecte al monopoli de Telefònica, l’intent de Retevisión va fracassar en part perquè malgrat tenir la seva seu a Catalunya, moltes de les reunions estratègiques es feien a Madrid. El pder de succió i absorció de Madrid segueix essent molt gran, però no ens podem conformar en ser perifèria. En aquest sentit és interessant treballar per tenir un operador neutre i potenciar el Catnix. Pel que fal tema de l’educació, a Espanya hem tingut una reforma educativa amb quasi cada nou govern. Tant a Catalunya com a Espanya, actualment no podem estar orgullosos del nostre rendiment escolar ni universitari. Quina és la teva opinió? Hem de reforçar l’escola pública, ja que si el sector públic no funciona, el concertat entra en crisi. La immigració creixent a les aules s’ha intentat paliar amb la construcció d’aules d’acollida (1.055), i la repartició dels nens immigrants pels centres. Un altre tema és la utilització de les TIC: ordinadors existeixen, el problema radica més en trobar un professorat que en pugui ensenyar la seva utilització. De la mateixa manera, l’anglès s’ha d’integrar de tal forma a l’educació primària, que no es doni com una assignatura més, sinó que es converteix en la llengua en que s’imparteixin altres matèries. La introducció de la sisena hora obligatòria de fet anava en la línea de millorar els coneixements d’anglès i matemàtiques. L’acte acabà amb la cloenda a càrrec del President del Cercle, Antoni Garrell.

Després d’una introducció a càrrec de Xavier Marcet, President del Barcelona Breakfast, el primer ponent, Jordi Valls, Conseller d’Indústria, prengué la paraula i inicià l’acte parlant sobre el canvi productiu que està visquent la nostra societat. Un canvi que es dóna en tots els aspectes i comporta la unificació del concepte espai i temps. En aquest sentit, a les portes d’una nova realitat cada cop més palpable, el nostre model econòmic s’ha d’adaptar fent émfasi en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, la innovació, el talent de les persones i primant les infoestructures per sobre de les infraestructures. Abans de cedir la paraula al convidat de la trobada, el Conseller d’Economia, Antoni Castells, ens féu una breu valoració sobre els darrers tres anys: ens comentà que la inversió en R+D havia augmentat, que els ajuts a la innovació i el desenvolupament havien pujat considerablement de quantia i que s’havien impulsat Centres de Recerca importants, acompanyat d’una injecció de finançament en les universitats. La ponència del candidat socialista a la Generalitat de Catalunya, José Montilla, començà amb l’afirmació de que el coneixement és el millor actiu del segle XXI. José Montilla situà a Catalunya com un país modern i avançat que ha d’apostar pel coneixement i la competitivitat, i ha de fomentar la innovació com a valor social. Comentà que Catalunya té un enorme potencial de futur, uns nodes territorials capdavanters, com són el Tecnocampus o el Parc Científic i Tecnològic de Lleida, una economia que funciona, amb un PIB que avança ràpid i redueix el diferencial amb el creixement conjunt de l’economia espanyola i la taxa d’atur més baixa dels darrers 30 anys. La responsabilitat que ha d’assumir el proper govern és la d’impulsar polítiques més innovadores en educació, salut i temes socials, així com fomentar la cooperació entre universitat i empresa, i donar suport a la recerca. Pel que fa al talent i a la iniciativa de les persones, és important introduir des dels primers anys de col•legi activitats i noves formes d’aprenentatge que estimulin la creativitat i iniciativa dels joves. En l’àmbit sanitari, l’ús correcte de les TIC pot ser crucial per solucionar qüestions com la teleassistència i l’accés a les històries clíniques, i respecte al funcionament de l’Administració Pública, és important que les TIC s’utilitzin per millorar la relació amb el ciutadà, oferint serveis més eficients i eliminant l’excessiva burocratització. Finalment, el darrer tema de la ponència de José Montilla anà enfocat a reduïr el problema de la bretxa digital i la connectivitat, promovent més deplegament de xarxa de fibra òptica i connectant els municipis amb més de 50 habitants. La frase que tancà el parlament del Sr. Montilla i donà pas al debat amb els socis del Cercle i del Barcelona Breakfast fou que el més important per al país és tenir un govern que aposti fortament, tingui capacitat de lideratge i un compromís decidit amb els ciutadans i el país. La ronda de preguntes donà lloc a les següents qüestions: La dada que ens ha donat el Sr. Castells sobre l’increment de la inversió en recerca és una gran notícia, tot i que em sorgeix el dubte de si la inversió que fem en recerca la duem a terme eficientment, i si aquest eficiència realment es tradueix en innovació que genera productes i serveis a Catalunya. Si bé en inversió en recerca estem a un 1,4% o 1,5% del PIB, en tema de patents ens trobem en 62 o 63 patents per milió d’habitants l’any, xifra que s’allunya molt de la mitjana europea. Si fossim igual d’eficaços en la recerca generant productes i innovació, ens trobaríem a prop de les 120 patents per milió d’habitants. Si el vostre partit aconseguís la majoria per a governar, té previst impulsar la innovació en un sentit ampli, la protecció de la propietat intel·lectual i l’eficàcia en la recerca de forma que generi productes, patents i marques? José Montilla: el nombre de patents que es registren a Catalunya i a Espanya és força reduït si ens comparem amb els nostres socis comunitaris i fins i tot en relació a la pròpia despesa en recerca i innovació. Catalunya té un sistema de R+D+i diferent a la resta de l’Estat Espanyol, ja que tant aquí com al País Vasc la inversió en recerca provinent del sector privat és més elevada. Malgrat això, la inversió pública segueix sent majoritària, gràcies a l’esforç de l’Administració i de les universitats. La predominància de la inversió pública respecte a la privada també té molt a veure amb el tema de les patents; considero que no hem de mirar tant el nombre, sinó l’aplicació posterior que se’n fa. Per la cultura existent al nostre país, hi ha poques patents, ja que no es registra tot l’esforç que es fa, i a part, moltes patents després no són comercialitzables. Per tant, hem de treballar en aquesta doble vessant, tot i que si analitzem les dades en referència als darrers tres o quatre anys, sí que podem observar un canvi de tendència positiu. El que cal és més inversió amb esforç públic i concertació amb el sector privat, així com concertació entre empresa i universitat. Tindrem més recursos, siguin propis de la Generalitat, dels plans estatals o de programes com pot ser el CENIT. Catalunya és un país de petites i mitjanes empreses; les empreses innovadores que es troben a l’economia del Coneixement necessiten un lideratge i un impuls per part de l’Administració. Al Cercle pensem que aquest lideratge passa per ajudar-les a cooperar per a competir. Voldria saber, en cas de que governessin, quines serien les polítiques que impulsarien en aquest sentit per situar la pime catalana com a pionera en el sector del coneixement. José Montilla: És una realitat que el nostre teixit empresarial està format bàsicament per pimes. Dins d’aquest conglomerat, podem trobar pimes que han sabut adaptar-se als canvis que s’han produit en els darrers anys, s’han internacionalitzat i ara exporten a molts països. D’altres, en canvi, no veuen clara la necessitat d’incorporar les TIC a la seva activitat empresarial. Això es pot considerar un problema de cultura empresarial. Com a ministre he tingut algunes experiències en aquest camp, amb programes com “Aprendiendo a exportar”, treballant amb empreses que tenien dificultats per encaminar-se cap a l’exportació. Un dels nostres reptes ha de ser fer veure a les pimes que treballar amb les TIC no és una oportunitat ni un valor afegit, sinó una necessitat i obligació per tal de no perdre competitivitat i quedar excloses del mercat. Sr. Montilla, sovint ha parlat de que vol aconseguir una Catalunya trilingüe. Com ho vol implantar amb èxit a la universitat? L’introducció de l’anglès ha de començar a l’escola primària i secundària, no com una assignatura més sinó com a llengua d’impartició d’algunes matèries. D’aquesta forma, seria molt més fàcil seguir el mateix model a la universitat, tot i que el gran problema d’això radica en la formació i educació del professorat. Un altre tema és el fet que el català sigui la llengua vehicular a les universitats, la qual cosa pot suposar un problema per a que vinguin estudiants de fora o professors visitants. Obrir el camí a l’anglès no crec que ens faci perdre el terreny guanyat pel català, ni dins de Catalunya, ni tampoc a l’exterior, ja que cada cop hi ha més universitats estrangeres que ofereixen l’ensenyament del català, així com altres institucions depenents de la Generalitat com és la Ramon Llull o l’Instituto Cervantes. És possible fer un pacte innovació-recerca sense color polític? En cas de que surti el seu govern, s’han plantejat la idea de crear una conselleria que agrupi innovació, recerca i universitats? Respecte a la primera questió, sens dubte seria desitjable que les polítiques que afecten a la innovació anessin més enllà d’una legislatura en cas de canvi de govern. Al Ministeri d’Indústria jo portava el programa Avanza, pactat amb el sector i les Comunitats Autònomes, i amb un horitzó del 2010. És totalment necessari plantejar polítiques independents dels cicles electorals, per tal de poder donar confiança a les empreses, universitats i a la ciutadania en general. Pel que fa als instruments governamentals que gestionen les polítiques d’universitats i societat del coneixement, crec que a l’Estat Espanyol s’han intentat diferents models. Aquí hem tingut un Departament d’Universitats i Recerca, a Madrid hi va haver un Ministeri de Ciència i Tecnologia, a Andalusia s’ha provat d’ajuntar Industria, Treball i Universitats. Al final el que és important és que si es fa una política global, tot el conjunt del govern la tingui present i assumida, i sigui el seu president qui la lideri. No considero que tenir una conselleria que agrupi les tres coses sigui la garantia de major lideratge o coordinació. Antoni Garrell, president del Cercle, tancà l’acte recuperant unes paraules pronunciades pel Conseller Jordi Valls i amb les quals el Cercle i el Barcelona Breakfast convergeixen: el model econòmic que ha sustentat el desenvolupament a Catalunya té necessitat d’afrontar un canvi que estigui recolzat en la capacitat de les TIC, el poder de l’avanç científic i el talent de les persones, cor del progrés en la societat i economia del coneixement.

El passat 18 d’octubre vàrem tenir la primera trobada amb format de reunió de treball amb Artur Mas, el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Després de la introducció realitzada pel President del Cercle, Antoni Garrell, basada en un document que recull el posicionament del Cercle i del Barcelona Breakfast i que podeu trobar com a informació relacionada, Artur Mas va començar la seva ponència parlant sobre la necessitat de que l’Administració de la Generalitat es converteixi en un motor d’arrossegament des del punt de vista de la societat del coneixement i ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Ens comunicà que una de les seves propostes en cas d’arribar al Govern seria fer un esforç molt important en l’àmbit de la universitat en el tema dels postgraus, per tal de convertir Catalunya en capital europea universitària, que implica introduir bons programes, bons professors nacionals i estrangers i la introducció de l’anglès com a tercer idioma. Respecte al tema de les infraestructures, el candidat de CiU es mostrà més aviat contrari a que fos la Generalitat la que fes la inversió en xarxes de telecomunicacions, ja que creu que ha de ser la iniciativa privada qui s’encarregui, amb excepció d’aquells casos on no hi hagi suficient massa crítica de demanda. També ens parlà de que s’ha de recuperar el projecte de convertir la B-30 en el gran eix de la societat del coneixement a Catalunya, així com impulsar el quart cinturó. El debat amb els socis del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast donà lloc a les següents preguntes: Així com amb les Olimpiades del 92 Catalunya experimentà un augment del turisme i es convertí en un element d’atracció d’empreses i inversió estrangera, no he vist al programa de les eleccions cap pla d’acció ni política agressiva encaminada a atraure empreses estrangeres. Artur Mas: El que no podem pretendre és que a Catalunya les coses les fem a través de grans esdeveniments. El que plantejem des de CiU és declarar la propera dècada de Catalunya com la dècada del coneixement, i llançar una imatge de marca en funció d’això. De la mateixa forma que fa uns anys es va llançar el missatge de “som sis milions”, ara ens toca transmetre un nou missatge que volem que vagi en la línea de l’economia del coneixement. En aquest sentit pretenem orientar les inversions, actituds, operacions i decisions que afectin el camp de l’empresa, universitat, centres de recerca, centres de transferència tecnològica, infraestructures. Podria haver-hi un pacte administració-universitat-centres de recerca que no depengués del color polític? Artur Mas: Es pot intentar, jo per exemple tinc clar que en matèria d’infraestructures és totalment necessari, ja que no podem permetre que cada cop que hi ha un canvi de govern es paralitzin els projectes de l’anterior. Per posar un exemple, l’autoritat del transport metropolità pactà un pla d’inversions en matèria de metro i ferrocarril en la última legislatura de Jordi Pujol, que preveia la construcció de la línea 12 del metro, que havia de comunicar el Baix Llobregat amb el cor de la línea 9 de Barcelona. Aquesta inversió estava programada al Pla d’Infraestructures del transport, votada entre el Govern de la Generalitat de CiU i tots els ajuntaments de l’Autoritat del Transport Metropolità, el 90% dels quals eren socialistes. Malgrat això, amb l’arribada al Govern del tripartit, el projecte de la Línea 12 va quedar paralitzat. Per tant, és clar que es pot intentar, però depèn de la voluntat de compromís de les diferents forces polítiques. Nosaltres creiem que el que necessita Catalunya ara és un govern que tingui un calendari per endavant i impulsi projectes que després no tinguin marxa enrere. Després de veure el vostre programa, he trobat a faltar coses com impulsar la generació o aproximació a noves patents, marques o tecnologies. El sector tecnològic es caracteritza per ser un entorn molt canviant. Existeixen diferents models tecnològics i econòmics: des del que entenem com a programari lliure basat en serveis, programari comercial basat en un model més senzill, programari en xarxa… Basar la innovació amb un únic model pot ser arriscat. A Catalunya estem en unes 60 o 62 patents per milió d’habitants per any, molt lluny de la mitjana europea. El que gastem en recerca (1,44% del PIB) només ens produeix 60 patents per milió d’habitants anualment. El que necessitem és més recerca aplicada, més patents, protecció de la propietat intel·lectual, neutralitat tecnològica, innovació en totes les tres línees. Artur Mas: El programa és l’eix central de la nostra actuació, però que alguna cosa no consti al programa, no significa que no s’hi pugui incorporar. De totes formes, nosaltres considerem que l’Administració ha de resoldre coses pròpies com les infraestructures, el món universitari, la Catalunya trilingüe, mentre que la innovació aplicada correspon al món empresarial. És clar que la Generalitat pot ajudar en algun d’aquests eixos, ajudant financera o impositivament, però no podem substituir la iniciativa de la gent. S’ha de veure què pot donar el país de sí, de forma que tothom assumeixi la seva quota de responsabilitat. A la darrera legislatura de CiU no es va fer gaire incidència en el tema de tecnologies de la informació. Voldria saber si en el seu programa actual teniu alguna directriu consistent amb aquest aspecte. Per exemple, el transport metropolità de Barcelona necessita un fort impuls a nivell tecnològic, ja que està molt ben equipat a niviell d’infraestructures de vehicles però li falta infraestructura TIC. Artur Mas: En els propers anys, gràcies a l’Estatut, està previst integrar la xarxa de rodalies i regionals de Renfe. El model a seguir des d’un punt de vista de qualitat és Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i malgrat sabem que Renfe no està al mateix nivell, volem aconseguir que l’empresa ferroviària per excel·lència sigui un FGC ampliat. Respecte al tema de la incidència en les tecnologies de la informació, a la última legislatura del govern de CiU ens vam començar a moure en aquest sentit, però potser va ser massa tard, amb totes les complicacions que comporta iniciar polítiques noves i fins i tot de reforma de la pròpia Administració. Intentarem que la futura Generalitat sigui un motor per ella mateixa del que han de ser les tecnologies de la informació i de la comunicació, i per tant, en part, del que és la Societat del Coneixement. Això ho podem fer ja que tenim competències molt importants en l’àmbit sanitari, educatiu o del transport públic. Des del punt de vista privat, a Catalunya no tenim indústria TIC, empreses de software o altres que generin valor en aquest sentit. Nosaltres, des de la perspectiva interna entenem que hem de transferir aquest coneixement a altres sectors i que certes tasques les hem de realitzar conjuntament amb l’Administració. El problema és que no tenim un interlocutor directe ja que no hi ha una única finestra i com a petites empreses no tenim el pes suficient. Com podem plantejar a l’administració una relació de partnership públic-privat? Artur Mas: Respecte a l’organització de la Generalitat, ens hauran d’ajudar una mica. Desconeixent com funciona aquesta interlocució, podem pensar erròneament que sí va bé. Per tant, són vostès qui ens han de dir on creuen que nosaltres hem de posar l’organisme que sigui l’interlocutor habitual del seu sector. Ens estem plantejant de tornar a fer un departament que sigui Innovació, Universitat i Recerca i pugui fer polítiques industrials, així com potser també un que sigui Societat de la Informació. Moltes empreses, sobretot del món tèxtil, perfectament equipades amb tecnologia TIC, recerca i desenvolupament, han tingut que tancar per causa de la importació xina. Per tant, està molt bé parlar de les TIC però sovint les empreses catalanes no poden afrontar diferents elements que introdueix la competència exterior. Les TIC són necessàries, però crec que també s’han de valorar altres factors, com són el valor i el coratge dels emprenedors del país. Artur Mas: A Brussel·les fem el que podem fer, però temes com aquest, de competència exterior, no els podem resoldre ni la Generalitat ni el Govern Central, sinó que és la Comissió Europea qui se n’encarrega. Els problemes que menciona són extensius també a altres sectors, i el cas és que hem d’acceptar que el món va clarament cap a l’apertura total, que pot trigar 5, 10 o 15 anys. Amb el tema de l’agricultura, per exemple, hem d’assumir que no podem viure cultivant productes que necessiten de la subvenció europea, ja que he de poder competir internacionalment sense la necessitat de la subvenció. I no tot és un problema de subvenció sinó també de legislació, i en aquest sentit Europa no té una posició única, i Catalunya hi pot fer molt poc. Sobre el tema del disseny, si agafem els països que destaquen en els rànkings internacionals, tots tenen una política desenvolupada de promoció al disseny dins de la seva política industrial del país o de la regió. L’he sentit a parlar d’economia creativa i que hem d’apostar per la innovació a través del disseny, organització de producte i de màrketing. Tot i que són les empreses les que han de fomentar la inversió en el disseny, qui és qui pot i ha de fomentar el coneixement del disseny o del seu valor estratègic? Artur Mas: Quan parlem d’economia creativa no parlem només d’innovació tecnològica en el camp industrial ni de recerca d’alt nivell. L’economia creativa intenta ser un segell, una marca de país i de qualitat. Fa uns anys creàrem el terme “economia productiva”, que feia referència a l’economia real, de la producció de béns i serveis. Ara, com a discurs de país, ja que volem que l’economia segueixi essent productiva i competitiva, hem llançat el terme “economia creativa”, que significa afegir creativitat a tots els sectors, també en el del disseny, per tal d’augmentar la nostra capacitat de competir internacionalment. L’acte finalitzà amb la cloenda a càrrec de Ramon Palacio, i unes darreres paraules sobre les funcions que volem que duguin a terme les administracions públiques: crear el marc legislatiu estable per a que les empreses puguin innovar, predicar amb el propi exemple, i en tercer lloc, ajudar a través de la financiació de projectes, subvencions i ajudes.

El proppassat 26 de setembre vàrem celebrar el nostre darrer sopar del Cercle. En aquesta ocasió comptàvem amb la presència d’Enric Casi, Director General de Mango, com a ponent convidat. La seva intervenció va versar sobre el procés d’internacionalització i creixement de Mango. En primer lloc, Enric Casi ens parlà sobre la missió de l’empresa, entenent-la com l’aspiració a crèixer sense límits i arribar a tenir presència en totes les ciutats del món. Aquest objectiu ha de ser assolible sense perdre de vista els valors que configuren la identitat de l’empresa, i que ens va definir com a humilitat vs. prepotència, harmonia com a antònim de conflicte, i afecte, contraposat a indiferència. Aquesta empresa familiar catalana, que durant molt de temps ha conservat el format de boutique en les seves tendes, és una de les més internacionals d’Espanya, estant present a 84 països amb un total de 924 botigues i tenint una mitjana d’obertura de dues botigues setmanals. Enric Casi ens descobreix les claus del creixement de Mango: un equip humà amb mentalitat sòlida, oberta i flexible; un bon concepte, entès com un producte, marca i target molt concrets; i la capacitat de tenir i mantenir una tecnologia pròpia. Dins del creixement de Mango podem distingir dues etapes: la primera, que abasta des del 1984 al 1995 i que es caracteritza per estar encaminada al mercat nacional, donant prioritat a l’obtenció de coneixements, habilitats i massa crítica. En aquest període obren unes 100 botigues en tota Espanya, arribant les vendes a 48 millons d’euros, i es comencen a posar les bases per tal d’encaminar la internacionalització de l’empresa. E. Casi posa l’èmfasi en la importància de tenir un equip humà integrat per persones amb real qualitat humana, motivació i ganes de treballar i aportar-se coneixements mútuament. El sistema logístic també juga un paper rellevant en l’èxit de Mango: amb l’objectiu de ser capaç de cobrir les necessitats derivades de comprar i vendre a qualsevol lloc del món, han creat un sistema logístic integral, basat en les noves tecnologies de la informació, que els pot permetre tenir uns 700 treballadors a Anglaterra sense la necessitat d’obrir-hi una oficina. Això deriva del fet que no tracten la logística com un departament propi de l’empresa, sinó integrat dins de tots els departaments. La segona etapa de creixement de Mango va des del 1996 fins avui en dia. A diferència de l’anterior etapa, en aquesta Mango surt a l’exterior amb una gran expansió i amb el concepte clau d’ampliar les seves botigues, passant del format boutique a tendes de majors dimensions. La inversió en logística i tecnologia es multiplica i es comencen a obrir anualment unes 100 botigues. L’anàlisi del creixement de Mango es pot resumir en els següents punts: reforçant la imatge de marca com a producte de disseny, intentant no pujar els preus ni baixar-ne’n la qualitat, optimitzant els processos logístics i personalitzant el punt de venda, gestionant eficientment la cadena de distribució, invertint en noves tecnologies i instal·lacions i integrant l’e-business. Per finalitzar la seva ponència, Enric Casi va fer una repassada de com afecta l’entorn europeu al creixement de Mango, fent especial menció de la falta de cohesió i lideratge, de l’excessiu intervencionisme per part dels estats, del progressiu envelliment de la població i la pujada de generacions cada cop menys ambicioses.

Amb l’aprovació per part de les assemblees respectives (maig i juliol d’enguany) el Cercle per el Coneixement i el Barcelona Breakfast han culminat el procés pel qual les dos organitzacions esdevindran una sola no més enllà del gener de 2007. L’associació sorgida de la integració de les dos organitzacions tindrà per nom Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast, i sorgeix amb el compromís d’esdevenir l’organització de referència, de la Societat Civil Catalana, quant a l’economia i la Societat del Coneixement. El llarg procés no ha estat exempt de dificultats però el procés de fusió ha estat possible per la coincidència d’objectius fundacionals, la generositat dels seus associats, i la voluntat de fer país convençuts de que la governabilitat i el progrés sols són possibles quan les societats assoleixen un funcionament sincrònic en la triada: Administració, Societat Civil i Mercat. Entesa la societat civil “com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucrativa)”. El Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, com a organització de la societat civil catalana, oberta a la col•laboració amb altres organitzacions i institucions, al igual que ho fèiem les dos associacions, treballarà des de la pluralitat i la independència, estant amatent a aquelles actuacions que condicionen l’esdevenidor tot efectuant propostes a llarg termini, aquelles que d’assumir-les o no rau el futur del país i el progrés dels joves. Propostes que no han d’estar subjectes a polítiques partidistes ja que fan referència als grans reptes de la Societat del Coneixement: 1. L’Educació dels seus ciutadans i en especial dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual que possibilita “aprendre a aprendre i desaprendre” al llarg de tota la vida. Tot assumint que si la formació és cara, la ignorància ho és molt més. 2. L’ajustament dels elements productius als nous models d’organització en xarxa per adquirir la capacitat d’arribar als mercats globals amb productes diferencials i d’alt valor afegit. 3. La integració en les xarxes de coneixements i innovació mundials com un node de generació de valor qualificat. Xarxes que només integren als nodes que aporten, a la totalitat de la xarxa, elements de referència quant a la investigació, producció i innovació, i que permeten convertir la innovació en PIB. 4. L’establiment de polítiques encaminades a preservar la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans, tenint especial cura de la salut dels més grans, el foment de la cultura, l’exercici de la llibertat d’elecció dels joves, l’equilibri de l’ecosistema que ens acull i les actuacions que impedeixin la fractura social i l’exclusió del progrés per motius generacionals, culturals o geogràfics. La cohesió social és la plataforma insubstituïble per al progrés. Barcelona Juliol 2006. Cercle per el Coneixement: www.cperc.net Barcelona Breakfast: www.BarcelonaBreakfast.com