Anna Maria Sánchez va començar la seva ponència fent una introducció sobre les funcions que realitza l’AIDIT. L’AIDIT fou creada per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Politècnica de Madrid amb l’objectiu de contribuir a la millora de la competitivitat, el desenvolupament i l’impuls del nivell tecnològic de les empreses del nostre país. Acreditada com a entitat certificadora de projectes de R+D+i, l’AIDIT estableix paràmetres d’excel•lència per tal d’ emetre una opinió independent sobre els projectes que certifica. En aquest sentit, la certificació és una eina clau en el nou sistema generat l’any 2003 pel Ministeri per l’aplicació de les deduccions fiscals per R+D+i. Tot i que els incentius fiscals poden esdevenir un dels millors instruments de finançament per les empreses, aquestes pràcticament no l’utilitzen o no l’aprofiten al màxim. Els motius d’aquesta no utilització són diversos, però entre ells destaquen el fet de que les empreses sovint perceben una inseguretat jurídica que prové dels conceptes de R+D o IT establerts a la legislació vigent i del dubte de quines despeses són realment deduïbles. A banda d’això, també existeix un desconeixement generalitzat de quins són els incentius fiscals de R+D+i, junt a una manca d’assessorament extern, la errònea creença de que “innovar” només és qüestió d’empreses grans i a vegades una excessiva burocratització. Anna Maria Sánchez també ens parlà sobre el procès de certificació segons el real decret 1432/2003, que conté els següents passos: l’empresa sol•licita la certificació a l’entitat Certificadora, la qual si procedeix, l’emet. Després l’empresa ha de sol•licitar l’Informe Motivat a la DGDI, el qual és vinculant per l’Administració Tributària. Finalment, la Sra. Sánchez concluí la seva ponència deixant clar que l’AIDIT, com a primera entitat certificadora de projectes d’R+D+i acreditada per l’ENAC en 65 línies, amb més de 600 certificats sol•licitats i més de 200 empreses clients, aporta coneixements tècnics en profunditat amb una garantia de confidencialitat, imparcialitat, objectivitat i independència. La ronda d’intervencions va generar les següents qüestions: – És difícil diferenciar entre el que són millores de necessitat i millores tecnològiques. Amb el tema del software, per exemple, hi ha molts problemes per patentar-ne productes. Nosaltres entenem el desenvolupament com l’aplicació o materialització dels coneixements. En el cas del software, AIDIT estableix uns criteris per a que se’n puguin aplicar les subvencions pertinents. – Moltes empreses que investiguen o innoven, ho fan sense planificació i barrejant funcions. Probablement per això els seus intents sovint fracassen. A part d’això, les empreses que tenen èxit i generen beneficis, són les que estan capacitades per innovar més. És com el peix que es mossega la cua. És molt important no menysprear els resultats parcials. Quan una persona està en procés d’innovar, és a dir, de llançar un nou producte, ha de documentar pas a pas els resultats intermitjos, perquè són de gran valor per a les empreses. A vegades no serveix de res obsedir-se amb uns suposats objectius finals si un s’oblida dels petits avanços que s’obtenen pel camí. – Jo sempre havia entès innovació com a novetat per a l’empresa, i R+D com a innovació pel món. Com ho veieu vosaltres? Per començar, el concepte d’innovació ja inclou en sí mateix la recerca i el desenvolupament. Si no s’arriba al mercat, no es pot calificar d’innovació. Dins d’aquest terme, podem distingir entre el que seria innovació radical, sempre fruit de R+D perquè implica un canvi de tecnologia, i la innovació incremental, que implica la millora de productes a través de la pràctica. Pel que fa al tema fiscal, es considera innovació un producte nou en un mercat indistintament de que aquest ja existeixi en un altre mercat. – A banda del Certificat que emeteu, quins altres beneficis se’n poden derivar de tot el procés de certificació? El procés facilita per exemple el control de pressupostos i l’accés a diferents fonts de finançament per a l’empresa. Al estar el coneixement més concentrat, ajuda a recuperar els resultats parcials i totals, i les dificultats que es poden tenir el primer any de l’elaboració, després es converteixen en una bona metodologia per gestionar el coneixement dins l’empresa. A més, obtenir el Certificat es pot considerar com una marca d’excel•lència per a la imatge corporativa de l’empresa o institució. – Quin és el preu de la certificació d’un projecte? Va molt lligat a la feina que doni el projecte en qüestió, és a dir, el nombre d’hores que es requereixen d’experts, contables… Normalment, en el cas d’un projecte mitjà, el cost oscil•la al voltant d’uns 3.000 €. Anna Maria Sánchez finalitzà el seminari amb un consell per aquelles empreses interessades en iniciar un procés de certificació per obtenir deduccions fiscals: en primer lloc, recomanà no utilitzar intermediaris, per tal de que el coneixement realment es quedi a les empreses que l’han generat, i en segon lloc, tenir una bona planificació que permeti iniciar la sol•licitud de certificació amb temps i sense presses de cara a l’exercici fiscal. Segons comentaris d’un dels socis del Cercle, aquest seminari-debat “fou realment interessant; Anna Mª Sánchez donà una conferència instructiva, constructiva i entretinguda”.

Xavier Rius és periodista i dirigeix la publicació digital E-notícies, un portal d’informació diària creat especialment per a Internet. Els costos i l’accessibilitat de la xarxa varen ser, segons explicava Rius, dos factors decisius a l’hora de poder tirar endavant el seu projecte digital. E-notícies va néixer com a producte diferenciat de tot allò que la premsa oferia a través d’internet fins aleshores. Portals com la Malla, el Diari de Barcelona, Vilaweb, etc… deixaven a la vista un forat en el mercat de la premsa digital que Xavier Rius va decidir omplir amb un producte basat en la credibilitat i la inmediatesa de la informació. Sense un bussiness plan previ, i sense plans de màrqueting o comunicació publicitària, E-notícies naixia amb l’objectiu de convertir-se en un referent de la premsa diària. Tal i com ell mateix confessava, l’experiència prèvia de Xavier Rius és un factor essencial de l’èxit d’aquest projecte. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va ocupar bona part del sopar-debat, avivant el debat sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar i formar opinions. Antoni Ferrer: ¿Com veus el futur d’aquest diari? ¿Pot triomfar en un moment on probablement hi ha un excés d’informació que s’incrementarà encara més amb la TDT? Xavier Rius es va mostrar convençut que tot i aquesta proliferació dels mitjans que serveixen informació, inclús informació “a la carta” a través de dispositius com el telèfon mòbil, hi ha un espai preferent en el que s’enmarca e-notícies. Tot i així, el director d’aquest mitjà no descartava posicionar alguns continguts en aquests nous canals d’informació. Carles Grau, delegat per Catalunya de Microsoft, afegia a la resposta de Xavier Rius que, tecnològicament, el model d’informació a través de SMS no està tan desenvolupat com amb altres continguts. Alguns operadors, segons explicava, han fet aquest model amb un cost baix per a l’usuari, però no està generalitzat. Rafael Sunyol: ¿Ha afectat negativament a la venda de premsa escrita l’aparició de mitjans digitals? ¿Quin és el model de finançament d’e-notícies? Tot i opinar que l’impacte dels diaris digitals no suposa ni molt menys la fi de les publicacions impreses, Xavier Rius va afirmar que sí que hi ha hagut un descens de vendes. Pel que fa als ingressos d’e-notícies, provenen de la publicitat i algunes subvencions que no són, però, el gruix d’aquest concepte. Enric Canela: Com a reflexió personal, cal dir que llegeixo molta premsa diàriament, i combino tant mitjans escrits com digitals, sense que una cosa afecti l’altra, i per tant no crec que hi hagi un problema d’incompatibilitat com de vegades es diu. Per altra banda, ¿com utilitzen els partirs la informacií i les eines que tenen els polítics al seu abast? ¿Com s’utilitzen políticament les noves tecnologies? La resposta de Xavier Rius va ser prou contundent: els polítics s’alimenten en bona mesura de la seva presència als mitjans, i per tant no desaprofiten cap oportunitat per figurar en les planes informatives. E-notícies en particular, afirmava Rius, és un mitjà amb molta participació política, que dóna molt joc amb les declaracions i comentaris dels lectors. Antoni Garrell: ¿És possible que, en un futur proper, companyies com Google, que tenen una capacitat tecnològica avançada, siguin la competència de mitjans de comunicació com e-notícies? Segons Xavier Rius aquesta competència no és viable perquè, de moment, mitjans com el que dirigeix tenen també una tecnologia competetitiva, però a més tenen un factor diferencial: un processament intel.ligent i professional de la informació. Carles Grau: ¿Com veus el periodisme a Catalunya? Xavier Rius es va confessar crític amb el periodisme català, pel fet que sempre s’ha mantingut al marge de publicar certes informacions susceptibles de ser “sensacionalistes”. Amb això fèia referència a l’anomenat “oasi català” en la informació periodística, que, en la seva opinió, té certes connotacions de sentiment de superioritat respecte als mitjans que, a la resta de l’Estat, sí que fan ressò d’aquest tipus d’informació. El posicionament d’e-notícies a aquest respecte és clar: cal deixar de banda el costum de pensar que “no és notícia” allò que als mitjans de la resta de l’estat sí que ho són. Remo Suppi: ¿Heu pensat a fer alguna cosa adreçada a un target com l’universitari? Cal no oblidar que les persones que avui són estudiants seran directius en un futur pròxim. Respecte a això, Xavier Rius va comentar que de vegades no n’hi ha prou amb una idea, i que cal tenir personal suficientment preparat per fer-la realitat. Per això, tot i que no descartaria una iniciativa si se li presentés l’ocasió adequada, ara per ara no tenen cap projecte en aquest sentit. Albert Pèlach: Com a reflexió personal, a mi m’agrada escollir què llegeixo i quan ho llegeixo. Per aquest motiu, canals com el telefon mòbil per rebre informacions no em semblen atractius. En la meva opinió, cada format té els seus lectors, i per això és molt important que estigui adaptat a les seves necessitats. Això acabarà diferenciant uns mitjans dels altres. ¿Heu detectat allò que busquen els vostres lectors ? El model d’e-notícies, segons comentava Rius, es basa en donar importància als titulars, que són informació inmediata i concisa, i desenvolupar aquesta informació breument a continuació. Però més enllà del format, Xavier Rius destacava la importància de que un diari “tingui ànima”, és a dir, que reflexi un posicionament, una idea. Carme Revilla: ¿Teniu previst incorporar xats a la web d’e-notícies? Xavier Rius afirmava que el xat que actualment funciona, amb una afluència d’un promig de 6-7 persones al mateix temps, és més una opció “obligada”, donat que estan posicionats a Internet, que no pas un factor important per al diari. Salvador Estapé: Donat que tant la informació que ofereix e-notícies, com els propis usuaris d’aquest portal, són propers o pertanyen al món de la política, i més concretament a l’administració pública, ¿no us heu plantejat que potser esteu inserits en un “microcosmos” del que cal sortir? En aquest cas, la resposta de Xavier Rius responia més a la seva experiència i voluntat informativa que no pas a un criteri objectiu. En la seva opinió, la informació que està a l’abast del seu diari, i més a l’abast dels professionals que hi treballen, és la política. Rafael Sunyol: Com a reflexió personal, en la meva opinió qualsevol publicació periodística s’hauria de basar en la credibilitat i hauria d’acceptar el torn de rèplica de qualsevol que no hi estigués d’acord. Anant més enllà, la llei hauria de garantir sempre la veracitat de la informació. Aquests punts són els que, en la meva opinió, no estan desenvolupats pel que fa a la informació que hi ha a la xarxa. El control de qualitat a la xarxa és deficient o inexistent, i la capacitat de rèplica dels mitjans que hi apareixen és molt més reduida que en la premsa impresa. Santiago Montero: Sumo a aquest comentari de’n Rafael Sunyol, que l’excés d’informació que es pot esdevenir de la proliferació de mitjans a través de les noves capacitats tecnològiques, pot resultar un perjudici per al lector, ja que la hiperinformació pot conduir fàcilment a la desinformació. Antoni Ubach: En la meva opinió, les notícies no ho són només pel fet de generar titulars, i, al contrari, hi ha molta informació interessant i crucial que no s’ofereix perquè no té tirada. Al meu entendre, la seva postura en busca del titular no respòn al que hauria de garantir un diari. En aquest sentit, Xavier Rius va explicar que tot allò que es pugui comprobar i que suposi una notícia es publica. Per altra banda, i donat que un periodista no té perquè ser expert en tots els temes, tot allò que no arriba a les seves mans i que no suposa un fet del que calgui informar, no constitueix una notícia per publicar en un diari com e-notícies. Finalment, Antoni Farrés es sumava a la valoració d’Antoni Ubach respecte a l’excessiva recerca de “l’impacte” en la tria informativa dels mitjans de comunicació.

Pere Monràs començà la seva exposició amb una idea clau: si el nostre entorn ha canviat, nosaltres, les persones, també haurem de canviar per adaptar-nos als nous temps. Un dels elements claus que defineix el segle XXI és precisament la nova dimensió que pren el temps, el “timing” com en diuen els anglosaxons, és a dir, el “aquí, ara i en el moment precís”. Aquesta concepció va molt amb la línia d’ampliar el tradicional I+D+i a un nou C+D (Connecta’t i Desenvolupa). El timing entès com un reflex de les possibilitats que en el seu moment obrí la societat de la informació i que cada cop més troben la seva consolidació en els nous sistemes computacionals, no es tracta d’anar més ràpid o més lent sinó a temps. El lema que hauríem de prioritzar avui en dia no és tant formar-nos sinó aprendre. Aprendre a entendre que la base per avançar per a qualsevol organització és la intel•ligència, la creativitat i el talent. Aprendre a posar-nos d’acord sobre el que és realment l’economia del coneixement i cap a on volem anar. Aprendre a gestionar per projectes, que l’autonomia de decisió dins d’una empresa l’han de portar cadascuna de les seves subseccions, aquesta autonomia ha d’anar íntimament lligada al que entenem sota cultura de la responsabilitat. Aprendre a deixar de banda la visió estrictament pressupostària per tal de que no sigui el pressupost el que marqui les necessitats a seguir i es limiti a ser una eina més de seguiment i control però no de decisió. Per a tot això, ens cal tenir persones que puguin ser agents de canvi, líders que sàpiguen resoldre els problemes no autocràticament sinó en concordança amb la gent del seu entorn. Pere Monràs ens parlà de sis elements de les noves organitzacions a tenir en compte quan tractem el tema del lideratge, entenent que el que s’ha de liderar ara són organitzacions amb aquestes característiques: 1) L’estructura del negoci hauria d’anar en funció dels continguts i no a la inversa, pensant a més que l’estructura ja no son les físiques si no també les virtuals, les xarxes. 2) És palesa la necessitat de cooperar per competir per tal de portar el potencial de les persones al límit de les seves capacitats. És a dir, creixent importància del capital relacional i de treballar per aconseguir-ho en els límits amb els altres per no fer-ne de les pròpies competències, fronteres, si no interrelacions. 3) Lideratge entès sobretot com a autolideratge. 4) Aprendre a no dependre del pressupost per les decisions. Necessitat de desenvolupar alternatives a l’estil i eines de la direcció més enllà del sistema pressupostari que ens constreny a l’hora de pensar en noves idees de negoci factibles. 5) Apostar per la no programació a llarg termini. Gastem molt de temps fent planificacions, que en un món canviant com el que ens trobem, sabem perfectament que no s’assoliran. 6) Desenvolupar la capacitat d’entendre l’entorn no sols pel que veiem sinó conjecturant també sobre el que no veiem. Pere Monràs finalitzà la seva intervenció amb una idea clau: les persones que requereix el segle XXI han de ser com els “dofins”: sempre alerta i amb tots els sentits oberts per tal de captar els estímuls exteriors i reaccionar-ne ràpidament: actuar, pensar i sentir tot a l’hora i no seqüencialment com estem acostumats. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents qüestions: – La gent de les organitzacions s’ha d’acostumar a argumentar i fonamentar les seves idees. Hem d’entendre el lideratge com a capacitat per justificar i defensar propostes tot afavorint la comunicació i l’intercanvi d’idees. Hi ha una visió incrementalista en termes d’utilització dels recursos. La qüestió ja no és com fer més, sinó com fer diferent. – El C+D proposat requereix un canvi cultural i el timing és tan curt que sembla que no podria ser compatible amb l’avanç de la tecnologia que va a passos més lents. En comptes de C+D, potser hauríem de parlar més aviat de R+D+3i. Sens dubte, no hi ha receptes. Totes les solucions poden ser adequades, el que cal és generar un diàleg racional sobre com anar construint el futur. – Un dels problemes més grans és l’aversió al risc que tenim al nostre país. Sempre s’ha potenciat molt la cultura de la seguretat i l’estabilitat, quan el que necessitem ara és precisament el contrari, que les persones sàpiguen quins riscs estan disposats a assumir i com els poden integrar en un negoci conjunt. – Una de les preguntes clau és com afrontar el risc, sense risc no hi ha creixement, ni evolució. Cada persona necessita assumir el seu nivell de risc, altre problema és com es comparteix el risc si per cada persona la seva assumpció de risc es la que més importa (distancia entre la llibertat i la renuncia). El que ens cal és aprendre a harmonitzar i integrar les diferents posicions acceptant que no hi ha una única forma de risc. – Com es pot treballar sense límits, estructures i pressupost? Això pot funcionar a petites microempreses, però en una organització més complexa inevitablement es requereix una organització o estructura. Del que es tracta és de passar d’un model d’organització funcional i jeràrquica a un model més desestructurat, que no significa menys complex. La qüestió radica més aviat en un nou model d’ordre en que el que canvia és la dimensió. En comptes de tenir una gran empresa amb una organització totalment centralitzada, el que busquem és repartir responsabilitats en petites seccions que s’autogestionin i prenguin decisions autònomament. D’aquesta manera, es pot potenciar molt més fàcilment que sorgeixin idees innovadores i que aflori la creativitat que tots portem dintre.