El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica. Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer. S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys. Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable. Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners. D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital. El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?” Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada. Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra. En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones. Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música. El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar. I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ‘60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música. —— La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Fa poc es va publicar pel think-thank europeu Bruegel l’informe Why Reform Europe’s Universities?. Els seus autors són Philippe Aghion, André Sapir, Mathias Dewatripont, Caroline Hoxby i Andreu Mas-Colell. L’esmentat informe construeix un índex d’eficàcia a partir del rànquing de Xangai i dedueix que malgrat l’efectivitat d’alguns països, Europa no aconsegueix assolir els Estats Units i que la distància que separa ambdues regions és molt gran. Però el que motiva aquest article no és analitzar la situació d’Europa en el seu conjunt, sinó la de la investigació a Espanya. Les dades de la investigació espanyola mostren que una proporció molt elevada, més de la que correspon als països més desenvolupats, es realitza en les institucions públiques, el CSIC i les universitats, i poca en les empreses. Si s’agrupa la investigació per tipus d’institució s’observa que el conjunt de la universitat és qui més hi contribueix. Quan es compara la universitat espanyola amb la de la resta del món, l’informe Bruegel ho fa (empra el rànquing de Xangai 2006, però amb el 2007 les coses no varien), s’observa que d’Espanya només situa 14 universitats entre les 500 millors del món, i, dels països analitzats, res més no supera Grècia, Hongria, la República Txeca i Polònia. Aquesta situació està d’acord amb el percentatge del PIB que Espanya destina a l’educació superior (la dada emprada a l’informe és un 1,3% en el 2001, encara que no ha millorat en dates posteriors). També l’informe analitza quins són els factors que més influeixen en l’eficàcia de les universitats. Els resultats indiquen que aquesta depèn dels recursos que dediquen i de l’autonomia de les universitats, mostrant-se que l’intervencionisme de l’administració és negatiu. Encara que aquests rànquings puguin ser criticables, principalment per sobrevalorar la mida o infravalorar les universitats amb major dedicació a les ciències naturals o de la vida, sí donen una idea del pes de cada país en el conjunt mundial. A més del fet evident que fa falta augmentar el pes de la investigació empresarial, de l’informe es podria extreure algunes lliçons. La primera és que és necessari destinar més recursos a la universitat com ho fan els països més desenvolupats. La segona és que augmentar-los sense més ni més té el risc que no s’utilitzin adequadament. Perquè això no ocorri és necessari incrementar l’autonomia de les universitats en tot allò que està relacionat amb el seu govern, amb l’administració del seu pressupost, amb la contractació i amb la selecció dels seus estudiants. No només això, és imprescindible establir mecanismes per a què les universitats, amb major autonomia, rendeixin comptes a la societat de l’ús que fan dels recursos posats a les seves mans. Article publicat a Tecnonews el 30 d’octubre de 2007

La sociedad actual es la sociedad de las contradicciones, de los extremos, de los cambios acelerados, de la rotura de paradigmas, de la reformulación de las estrategias. Una sociedad que más allá de las incertidumbres superpuestas a los riesgos, está condicionada por tres elementos que determinan su futuro: el primero son las infraestructuras que permiten la movilidad de informaciones, bienes y personas; el segundo la formación de los ciudadanos y su capacidad de generar y aplicar conocimiento; y el tercero la ambición, el espíritu empresarial y la capacidad de asumir retos y desafíos. De estos tres elementos, sin que por ello pierdan importancia los otros dos, las infraestructuras son el elemento básico en un mundo global donde los flujos informacionales relativos al conocimiento y los monetarios en tiempo real, conjuntamente con el acelerado desplazamiento de personas y bienes se convierten en elementos clave y palancas de progreso. Infraestructuras telemáticas para acceder y divulgar el conocimiento, conexiones ferroviarias, puertos, aeropuertos y carreteras son sin lugar a dudas elementos imprescindible para el desarrollo y el progreso humano, pero, como consecuencia de sus impactos ambientales, y su enorme capacidad trasformadora, tanto por las plusvalías que genera, la posibilidad de ubicar centros de investigación y desarrollo, o por facilitar la atracción y fijación del talento, como por el dinamismo económico que aporta, son origen de debate y controversia incrementada especialmente cuando la incapacidad de gestión o falta de previsión origina trastornos como los que afectan estos días a cientos de miles de ciudadanos del área metropolitana de Barcelona. Debate necesario, imprescindible a menudo, pero que no pude ser indefinido, egocéntrico, centrado en planteamientos de hoy, egoísta, o abordado desde la desconfianza en la técnica o bajo planteamientos ideológicos basados en la confrontación. Este es un aspecto fundamental, ya que sólo desde la confianza y la visión de futuro las infraestructuras son abordables. Unas infraestructuras especialmente claves en una área tan importante para el progreso catalán como es el aerea metroplitana de Barcelona que, debe reconocerse, está en estado crítico. Los colapsos que sufren los ciudadanos cada día por la mañana y por la noche no son más que la punta del iceberg de las deficiencias infraestructurales que condicionan la competitividad de las empresas y el desarrollo personal y profesional de los ciudadanos. Es en ese marco de importancia estratégica que son las infraestructuras, para todo territorio que quiera ser capaz de generar el valor que permita la calidad de vida de sus ciudadanos, que debe analizarse las propuestas de infraestructuras que se efectúan para el área del Valles que recientemente se han dado a conocer. Un plan ambicioso de una área con una alta actividad económica, buenas tasas de empleo, con una elevada concentración de universidades centros de investigación, centros de decisión, y que quiere, y debe, seguir siendo motor industrial y fuente de progreso. Se ha dado a conocer planes integrales que requiere serios análisis y amplio debate, que debe ser abordado en su globalidad con rigor, seriedad y compromiso, conocedores de una gran parte de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras que nos permiten avanzar. Un debate a desarrollar desde la objetividad, sabedores de que una parte importante de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras cuanto antes. En consecuencia es requerido asumir compromiso, no renunciar a los riegos de las decisiones, y participar de forma amplia en un debate que nos conduzca a disponer de lo que el presente requiere y el futuro exige. Ahora hay una propuesta amplia e integral que permite ser analizada, que debe ser debatida y que debería permitir, anudando esfuerzos, hacerla realidad cuanto antes, sabedores que el tiempo no para y el futuro es de los que asumen compromiso sin renunciar al esfuerzo. Antoni Garrell i Guiu ________________________________________________________ Aquest article fou reproduït posteriorment al diari de Sabadell en data 19 de desembre de 2007

L´adjudicació de la T-Sud del Prat ha estat rebuda amb divisió d´opinions per la societat catalana. Uns l´accepten i altres la troben insuficient. Creiem que les dues posicions són raonables però també creiem que el millor és l’interès que el fet ha despertat tot i que el resultat es quasibé irrel·levant. Totes les opinions coincideixen en un punt: que l´aeroport del Prat ha de gestionar-se per un consorci que defensi els interessos del territori. Definició, diem nosaltres, que és ampliable a quasibé tots els aeroports espanyols. Això és el que defensàrem uns pocs durant els “anys de ferro” que naixien amb la democràcia i que s´acabaren recentment. Ha estat en aquests anys que s´han constituit Aena, Puertos del Estado, Adif i altres. Aquesta ha estat la manera que el centralisme funcionarial ha trobat per fer-se més potent que quan era control·lat políticament. Properament en parlarem. Durant prop més de 20 anys Aena ha posat el Prat al servei de Barajas sense reacció catalana. A més, Catalunya ha fet tot el possible per perjudicar El Prat. Al 1988 Catalunya va impedir el creixement del Prat amb la requalificació del Mas Blau i la qualificació de Zepa per la Ricarda i el Remolar. La justificació era que no volia un gran aeroport que centralitzés encara més Barcelona. El que volia era una xarxa catalana d´aeroports. És a dir, fer en petit el mateix disbarat d´Aena. A Aena tot això ja li estava bé. Els seus plans de creixement de l’aeroport pel 1992 van orientar-se a mínims, amb un disseny que s’esgotava en si mateix i que respectava el criteri oficial català. Un petit grup de ciutadans, en el que el firmant va tenir l´honor de participar-hi, va demanar un aeroport ambiciós amb una terminal entre pistes i una 3ª pista a primera línia de mar. L’objetiu, entre altres, era tenir un aeroport operatiu 24 hores, 365 dies a l’any. Aquesta era la millor manera d’atreure vols internacionals. Les opinions catalanes oficials, pública i publicada van rebutjar l´idea. Fins i tot algun diari la va recollir com “la ocurrencia de una pista en el mar”. Però miraculosament, cap al 1997, es va encetar un joc de casualitats que ha donat lloc al disseny i més tard construcció d´un aeroport que, funcional i tècnicament, serà ún dels millors, si no el millor, d’Europa. Hi haurà algun defecte. El centre de mercaderies i el centre tècnic estarien millor invertits. També s’ha de fer la pista de 3500 m. a primera línia de mar. I sobretot, arribar al traspàs de la gestió al territori. Però això, un cop la Catalunya oficial, pública i publicada s’hagi despertat, serà imparable. La raó tècnica, l’eficiència econòmica i les directrius europees estan de la seva part. El tema actual, les assignacions d’espais per les terminals, és un tema fonamental en la gestió de qualsevol aeroport. Normalment és una cosa que es va modelant en el temps per mitjà de la suma de petites decisions del gestor. Petites decissions que tenen grans fites com podia ser la present. Però en el moment actual no es pot fer res diferent al que s’ha fet: prendre una decisió que no hipotequi el futur i que reconeixi per endavant que un cop es coneixi com queden Iberia, Spanair, les Aliances i la gestió de l’aeroport del Prat, es pendran decisions. Els que coneixem el tema des de fa anys ens em trobat rebassats, com acostuma a passar, pels neoconversos. Benvinguts. El que passa és que no hem de ser més agosarats del que toca. És vàlid assenyalar que Sky Team, que és qui té més vols intercontinentals, ha estat la castigada. Però també es cert que aquesta Aliança té les bases a Paris, Amsterdam i molt probablement a Roma. I que de moment els vols que fa des de Barcelona són oportunistes, propiciats per la paralització dels competidors. És a dir, que també està en una situació provisional. Creiem que el futur, al menys en el tema aeroport, té bones perspectives. Però no s’ha de baixar la guàrdia. La millor garantia d’èxit serà continuar movilitzats amb la mateixa intensitat que s’ha tingut els darrers anys.