En Joan Ridao començà la seva intervenció amb una clara declaració de principis: l’èxit de la inserció plena de Catalunya en l’economia del coneixement condicionarà la capacitat de mantenir i aprofundir no només la competitivitat de l’economia de Catalunya –i de la capacitat, per tant, de crear ocupació–, sinó també els elements estructurals de la cohesió social, com passa en els països del nord d’Europa amb estats del benestar més desenvolupats. En paraules del propi Joan Ridao, per tal de desenvolupar una economia del coneixement competitiva, “Catalunya necessita tres coses: ens cal talent, ens cal crear un entorn favorable i, com sempre, ens calen diners”. – En primer lloc, es necessita talent. Catalunya ha d’incrementar la densitat de coneixement del seu teixit productiu i ho ha de fer esdevenint un pol de talent important a Europa en general i a la Mediterrània més concretament. És evident que el sistema universitari és clau per a la creació i consolidació d’aquest “pol de talent” i, per tant, la seva reforma, una urgència evident. El canvi només serà possible si una coalició interna i externa a la pròpia institució universitària s’hi compromet. No es canviarà la universitat sense comptar, en primer lloc, amb aquells que la protagonitzen i la governen i, no es canviarà la universitat, si els polítics, els membres dels consells socials, els empresaris i els col•legis professionals no tenen més proximitat a la universitat. En Ridao ens comentà que per poder iniciar el canvi en temes d’educació, es necessitaven més recursos, ja que el dèficit fiscal no ha penalitzat només Catalunya amb unes infraestructures logístiques insuficients, sinó que també les infraestructures educatives i de recerca n’han sortit ressentides i és evident que la millora del finançament de Catalunya ha de revertir en un sistema de finançament públic de les universitats i de la inversió en R+D, més alt. Per altra banda, també està el tema de la governança i autonomia pel que respecta a la reforma universitària. Les universitats són models genèticament autoreferencials, són el que Henry Mintzberg nomenava burocràcies professionals que tendeixen a considerar com a sinònim autonomia i autogestió, que es governen amb clara divisió i participació estamentals, i en les que l’exercici de l’autoritat és sinuós i el tempo de les decisions acostuma a ser lent. La solució, segons en Joan Ridao, no vindria per retallar l’autonomia universitària, sinó per donar una major autonomia acompanyada d’un sistema de responsabilitats integral en el marc d’un conjunt de regles de joc el més clares possible. Això implicaria la necessitat de tenir més transparència i rendiment de comptes. Un altre tema que també està pendent és millorar la vinculació al món de l’empresa, i concretament remoure els impediments que estableix l’article 83 de la LOU a la participació de personal docent i investigador de les universitats en empreses de base tecnològica. – En segon lloc, l’economia del coneixement per prosperar a Catalunya necessita un entorn favorable. Un entorn favorable, sobretot, a l’emprenedoria, sobre la qual incideixen nombrosos factors, però en Joan Ridao volgué donar un èmfasi especial a la simplificació de la burocràcia en la relació Administració-empresa. Des d’ERC consideren que el foment dels programes públics de suport a l’R+D i la innovació són claus, i per tant, la seva proposta per a la política estatal fou clara: augment dels programes públics estatals d’R+D+i i la seva transferència a la Generalitat. Sobre la darrera reforma de l’Impost de Societats, que estableix una reducció de les deduccions fiscals per R+D+i fins a la seva extinció al 2011, consideren que fou un error i cal recuperar les deduccions, millorar-les i mantenir-les més enllà de l’horitzó establert. Per això, la seva proposta programàtica incorpora diversos elements: 1. Mantenir la llibertat d’amortització dels actius fixos d’R+D+I. 2. Crear un crèdit fiscal per a PIME per tal que les despeses originades pels informes motivats d’R+D+I siguin fiscalment deduïbles. 3. Generalitzar la prima fiscal de la despesa incremental en R+D+I de les empreses, de manera que la part de despeses que signifiqui un increment respecte a la mitjana dels dos exercicis anteriors tinguin una deducció més important. 4. Fer compatibles les deduccions fiscals amb les reduccions de les quotes de la seguretat social del personal dedicat a tasques d’R+D+I – L’últim aspecte del qual ens parlà en Joan Ridao fou el sistema de finançament de Catalunya. Esquerra té com a objectiu a mig termini el sistema de concert econòmic com a model de finançament. L’actual estatut català fa indispensable la reforma de la Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) per assolir un nou model de finançament. Els criteris més rellevants del model que proposarà ERC són els següents: 1. Un model que asseguri que a l’any base cap comunitat autònoma rebi menys recursos que amb el model de finançament actual, mitjançant la creació del Fons de Garantia de Recursos Mínims (FGRM), dotat per l’Estat per no perjudicar les regions més pobres. 2. Els territoris que realitzin un major esforç fiscal disposaran d’una quantitat addicional de recursos procedents del Sistema de Finançament, mitjançant la creació d’un Fons de Capacitat Fiscal (FCF). 3. En el termini de cinc anys, d’acord amb el que preveu l’article 204.2, l’Estat cedirà per delegació a l’Agencia Tributària de Catalunya la totalitat de la gestió de l’IRPF. En aquest moment s’estudiarà la cessió total de l’IVA, de la totalitat dels impostos especials i de l’impost de societats. 4. Per cada any de vigència del Sistema de Finançament, en el moment d’efectuar la liquidació dels recursos financers que corresponguin a les diferents comunitats autònomes, l’Estat presentarà una estimació de les balances fiscals de totes les comunitats, siguin de règim comú o de règim foral. 5. En el termini de tres anys, l’Estat es compromet a efectuar una estimació de les necessitats de finançament dels seus serveis i de les seves competències. 6. Modificació de la Llei d’estabilitat pressupostària per vincular l’esforç fiscal de cada territori al repartiment horitzontal dels topalls d’endeutament: qui paga més, té límits més alts.

En Jordi Guillot inicià la seva ponència tot comentant que al 9 de març estaven en joc tres grans qüestions: la resposta econòmica en un moment de desacceleració com en el que ens trobem, la qualitat de la democràcia i el model d’Estat a seguir. Començà per fer un breu anàlisi del context econòmic en el que es troba Catalunya. En un moment clar d’aturada econòmica, la situació actual ve implícitament donada per no haver aprofitat els ingressos disponibles per abordar les reformes que la societat demandava, tenint en compte la complicitat de la ciutadania i cercant l’aliança entre els sectors econòmics. El creixement fins ara s’ha sostingut per l’endeutament familiar i uns salaris baixos que han dut a una precarietat altíssima (un 29% a Catalunya enfront un 31% espanyol). En set anys els beneficis fiscals han augmentat pràcticament un 73%, tot i que el factor clau que explica el creixement de l’economia espanyola en els darrers ha estat la construcció. Tenint en compte que en el darrer any s’han construit uns 800.000 habitatges en el sector residencial, essent un sector de poca qualitat i innovació tecnològica, no podem seguir confiant en la construcció com a motor econòmic per anys venidors. Ambientalment ens mantenim en un marge alt d’incumpliment del protocol de Kyoto, mentre que la nostra dependència del petroli està en continu creixement i el problema de la sequera està afectant tot el país. En qüestió d’infraestructures, les prioritats han anat més encaminades a afavorir xarxes de transport com la de l’AVE, en comptes d’abordar d’una vegada per totes les comunicacions de rodalies. Els resultats de l’Informe PISA i de la Fundació Jaume Bofill llancen unes conclusions negatives sobre l’estat de l’educació en el nostre país. També en temes de R+D+i, informes com el del World Economic Forum ens mostren que ens trobem en posicions molt baixes pel que respecta a l’índex de competitivitat. En la darrera legislatura s’ha percebut un canvi de tendència en aquest camp. Amb el Plan Avanza y el Plan Ingenio, s’ha volgut implementar l’equació que mostra que a més despesa en TIC, major creixement de la productivitat. En aquest sentit, ens toca fer una aposta important per aconseguir una ciutadania formada i preparada pel segle XXI, la qual cosa implica una revisió seriosa del sistema educatiu i una inversió en R+D+i. La immigració, tant estigmatitzada, no podem oblidar que ha estat no només una solució demogràfica, sinó que ha donat una estabilitat als ingressos de la seguretat social. Per tant, és necessari dotar-la dels mateixos drets i obligacions que als nostres ciutadans. Els nostres tipus impositius estan per sota de la mitjana europea. Si seguim disminuint la pressió fiscal, no podrem fer front a la despesa social. En el mateix sentit, portem uns anys preconitzant l’exaltació del superàvit com si això fos senyal de bona comptabilitat. En paraules d’en Jordi Guillot, ens cal recuperar els drets socials, plantejar-nos l’ecologia com un repte i no com una oportunitat de país, així com propiciar i valorar la riquesa de la intel·ligència i del talent. És el moment de la inversió pública, d’una aposta decidida per la xarxa ferroviària, així com també de la inversió social, de la modernització ecològica de l’economia, la fiscalitat verda i el moment de cercar la qualitat i l’excel·lència. En aquest darrer aspecte és on més incideix tot el que està relacionat amb la societat de la informació. Els indicadors ens mostren que la despesa en TIC es troba uns 2 punts per sota de la despesa de la UE-15, l’estancament dels usuaris d’internet i que un 62% de les microempreses no troba utilitat a les TIC. Aquí és on entra en joc la necessitat de tenir una normativa més adequada. Durant la passada legislatura s’ha intentat fer una aposta en aquest sector però li ha mancat lideratge. Això ja ho demostra que la Societat de la Informació ha estat subordinada a un ministeri però no se n’ha potenciat el seu rol transversal. En aquest sentit, l’oferta del President Montilla de impulsar un pacte nacional de recerca i desenvolupament va en el camí de lluitar contra la fractura digital, territorial, generacional i social evident, així com atacar els problemes de costos del ADSL superiors a la resta d’Europa, el retràs de les Administracions públiques d’entrar en l’era de l’administració electrònica i afavorir la confiança en l’e-commerce. En Jordi Guillot ens transmet els cinc objectius bàsics que ICV-EuiA planteja en el camp de les polítiques de la societat de la informació i del coneixement: – Afavorir el desplegament d’infraestructures de comunicacions: la banda ampla, eina de cohesió social i territorial. – Impuls del coneixement i la formació en TIC: garantia d’igualtat d’oportunitats en la Societat del Coneixement. – Cobertura a projectes innovadors: impuls de xarxes per a la recerca i el desenvolupament del sector TIC. – Garantir qualitat i accés electrònic als serveix públics: una nova Administració electrònica, més transparent, més oberta i participativa. – Aposta pel coneixement i les tecnologies lliures. Els estàndars oberts són la garantia d’interoperabilitat, de veritable neutralitat tecnològica i de llibertat d’elecció. Per aconseguir aquests objectius, ICV ens lliurà un document en el que es presenten les següents propostes: 1. Revisar i ampliar el concepte de servei universal amb la inclusió de l’accés a la banda ampla, la telefonia fixa considerant la telefonia IP i la telefonia mòbil. 2. Assolir, a partir de polítiques de xoc i l’actuació pública, els nivells d’accés a Internet dels països més avançats. 3. Cal potenciar l’ús final de le tecnologes més innovadores ja que estimula el sector de producció de continguts i de serveis clau del desenvolupament d’un nou sector econòmic. 4. Supressió del cànon digital indiscriminat. 5. El canvi de la televisió analògica a la televisió digital terrestre. 6. Avançar cap a una veritable modernització de l’Administració electrònica, accessible, multiplataforma i interoperable. 7. Donar solucions legals i suport als desplegaments de le xarxes sense fils i impulsar les comunicacions per territori rural. 8. Resoldre la problemàtica de desplegament de les xarxes de telefonia mòbil. 9. Impulsar programes d’alfabetització i formació digital. 10. Reforçar i potenciar les xarxes de telecentres com a eina de difusió de la societat del coneixement. 11. Incrementar la virtualització del sistema educatiu. 12. Incrementar la inversió que es fa en R+D+i en el sector TIC 13. L’establiment de mecanismes sòlids i estables de col·laboració entre el sector empresarial, la recerca universitària i la mateixa administració. 14. Desenvolupar noves formes de participació en la creació de centres de recerca, basats fonamentallment en la comunitat universitària, amb un estret vincle i treball comú amb projectes i organitzacions sense ànim de lucre. 15. Apostar pel coneixement, les tecnologies lliures i els estàndards oberts. 16. La interconnexió de bases de dades i sistemes d’informació. 17. Cal un salt endavant en els serveis en línea. 18. S’ha d’avançar en les anomenades tecnologies de protecció de la privacitat. 19. Les comunicacions electròniques han de ser neturals. 20. Cal impulsar la participació ciutadana en línia des de tots els sistemes públics. 21. Les institucions públiques s’han de posicionar de forma clara a favor de l’ús del programari lliure i dels estàndards oberts. 22. Cal formar tot el personal de l’Administració en el programari lliure. 23. El paper prescriptor i la capacitat de compra del sector públic són elements que cal aprofitar per aconseguir la complicitat del sector privat en la millora i l’eficàcia de la compartició de dades i coneixement. 24. És imprescindible avançar en la protecció de les dades personals i la seguretat per generar la confiança necessària en tots els nous sistemes digitals. 25. Cal definir actuacions que orientin les TIC cap al desenvolupament sostenible i que esdevinguin una eina per reduir els desequilibris i enfortir la diversitat. 26. Cal identificar les ocupacions que genera la societat de la informació, a vegades poc regulades o amb precarietat, i garantir que es respectin els drets laborals. 27. Les TIC constitueixen una eina eficaç per incrementar l’efectiva igualtat dels col·lectius de persones amb alguna discapacitat. 28. És prioritari donar una solució als nous tipus de residus que genera la SIC. 29. Regular la venda vinculada de maquinari i programari.

En Carles Kinder inicià la seva ponència parlant sobre les tecnologies del coneixement, camp en el que GTD ha fet el seu recorregut vital. Una de les activitats en les que GTD ha vingut treballant des de fa temps és en el desenvolupament i implantació dels centres de control, presents en l’imaginari popular per la tasca cognitiva que s’hi desenvolupa i per la seva importància en la presa de decisions. El coneixement en aquest sentit és l’actiu principal del centre, eina que permet transformar les dades en informació, i la informació en informació de major valor afegit, arribant així a la presa de decisió. El problema més freqüent de la gestió del coneixement, és que aquest es pot trobar fraccionat, incomplert i parcialment contaminat en les ments de les persones que el gestionen, en tant que el nivell de coneixement difereix d’individu a individu. A GTD han adoptat la teoria d’en David Weinberger que estipula que al món digital, com és gran és el desordre aparent, major ordre s’hi genera. És a dir, l’excés d’informació es palia amb més informació, i l’ordre es genera quan s’implementa la recerca. La dada només esdevé informació quan a través del coneixement se la dota de propòsit i relevància. El desembarcament de GTD en les tecnologies del coneixement ha comportat el desglossament de tota una sèrie de processos (captació del coneixement, la seva fusió, el modelatge de la incertesa i la replicació artificial dels processos cognitius) per arribar a la construcció d’una decisió. D’aquesta manera, el coneixement que abans es trobava fraccionat es converteix en un actiu tangible que ha de ser mantingut, corregit, revisat i evolucionat amb el pas del temps Aquestes idees que fa uns anys suscitaven incomprensió i excepticisme, avui en dia GTD les ha pogudes traslladar a les institucions per les que treballa. L’Agència Espacial Europea per exemple, en l’actualitat utilitza el modelatge de la incertesa combinant conjunts de lògica difusa amb corbes de distribució probabilística, i la intel·ligència col·laborativa espontànea amb la percepció augmentada com a esglaó essencial de la cadena de suport a la decisió. La darrera proposta que GTD ha fet a la ESA (Agència Espacial Europea) és l’aplicació del programa FDIR que treballa en la detecció, aïllament i recuperació en situacions de fallida, per ser implementat en futures missions a Mart o a la lluna. La base del projecte es sustenta en la teoria de Weinberger del “power of new digital disorder”, és a dir, aquell ordre espontani associat a la caracterització massiva de les dades, entès com la serendipia dels conceptes en un conjunt ampli, incert i desestructurat de les circumstàncies. Si sobre la terra el que interessa és transformar un volum desmesurat de dades en informació amb un propòsit concret, a l’espai el repte seria la transformació d’un nombre limitat de dades en informació independentment de quin sigui el propòsit. GTD, empresa que treballa en l’enginyeria de sistemes i de software, especialitzada en l’espai, l’aeronàutica, la defensa, les utilities, els transports i els programes científics per les Administracions Públiques, nasqué fa vint anys amb un pantejament inicial enfocat a donar serveis al teixit industrial dels anys 80. Des de bon principi la seva activitat va estar molt monopolitzada pel sector de l’automoció, però donat a que el seu model d’empresa comptava amb algunes debilitats com fou el començar sense tenir referències inicials, això implicava no ser els contractistes principals, estar en els darrers esglaons de la cadena de valor i sobretot, haver de competir via preu. Aquesta situació els va permetre agafar una certa dimensió inicial, tot i que el camí que tenien per endavant es dibuixava de poc risc i nul·la capacitat d’acumulació tecnològica, per la qual cosa començaren a cercar sectors d’activitat on la competència no fos via costos sinó per la via de la diferenciació en qualitat i excel·lència. Quasi accidentalment se n’assebentaren que la ESA estava desenvolupant el programa Arian5, pel qual requerien un nou centre de llançament. GTD tingué la sort de finalment assolir l’encàrrec, fet que marcà l’inici de la col·laboració entre la ESA i GTD. Treballar per l’Agència Espacial Europea els va impulsar a treballar amb una visió a mig i llarg termini, dur a terme revisions periòdiques dels objectius a realitzar per tal de reenfocar constantment la trajectòria de la companyia, així com posar-se a punt en qüestions de compliment de les certificacions de qualitat internacionals. Una altra experiència interessant que ens va explicar en Carles Kinder va ser la participació en una missió organitzada per l’Ajuntament de Barcelona a la regió dels Balcans. La idea de col·laborar en un projecte de recuperació de la zona, va portar a GTD a interessar-se per la problemàtica de les mines antipersona. Amb finançament europeu posaren en marxa un projecte que desenvolupava una tecnologia per detectar la presència de mines en camps contaminats. Tenint en compte que els sistemes actuals de desminat són molt lents i costosos, GTD va investigar una tecnologia que permetés fer una mutació genètica amb una proteïna generada per bacteris al menjar derivats dels explosius de les mines. Amb la transformació de la proteïna en un color fosforescent, amb lexcitació lumínica de la zona al capvespre, al fotografiar-lo es podien detectar aquells espais en els que existia un perill de trobar-hi mines antipersona. GTD ha aplicat tecnologies en diversos camps, com per exemple en la banca, on han desenvolupat sistemes de detecció de frau amb tarjetes de crèdit i possibles moviments de blanqueig de diners. Les tasques de R+D+i s’han convertit pràcticament indissociables a la seva activitat diària, tenint sempre present que per competir cal anar sempre un pas més endavant que els seus propis clients. La competència en un sector oligopolístic en el que es coneixen tots els agents, els ha dut a la competència i col·laboració simultànees amb altres empreses multinacionals, amb les quals han format consorcis i desenvolupat projectes conjuntament. En Carles Kinder finalitzà la seva ponència amb una sintetització breu però concisa dels factor d’èxit de GTD: 1) La correcta identificació de l’entorn institucional i empresarial 2) La competència i col·laboració simultànees 3) El lideratge En el debat amb els socis que es generà a continuació es parlà de la dificultat per empreses com GTD de rebre contractes a nivell local, entenent que l’Administració Pública en aquest sentit hauria de jugar un paper major com a força compradora i contractista. Es debaté quins podien ser els sector tecnològicament punters de Catalunya, si el sector aeronàutic al nostre país podia tenir alguna mena de futur i relevància internacional, i el perquè de la cada cop més evident manca de vocacions entre els joves per decantar-se per l’enginyeria TIC.

El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]

En Pere Macias inicià la seva ponència fent una breu lectura del marc econòmic actual. Tenint en compte que Catalunya porta 15 anys de bonança econòmica, explicada pel fort pes d’alguns sectors industrials i de serveis, com per exemple la construcció, ara ens trobem davant d’un inevitable canvi de cicle. No podem obviar les dades de l’atur; tenint constància que per cada habitatge de menys que es farà, el nombre d’aturats augmentarà en 2,3, si l’Estat espanyol es planteja reduïr en 400.000 el nombre d’habitatges construits respecte l’any passat, ens trobarem amb un milió d’aturats. Per seguir creixent econòmicament, potser a un ritme menor que en anys anteriors, haurem d’emprendre una sèrie de reformes estructurals de llarg abast que fins ara no s’han fet. Hem de variar el model de creixement, implementant polítiques de R+D+i i d’impuls a la societat del coneixement. Per tal de poder dur-ho a terme, és necessari fer pactes amplis, pactes d’estat entre les principals forces polítiques i els professionals del món econòmic. Des de Convergència i Unió, consideren que són cinc les principals reformes pendents a abordar: 1) Liberalització econòmica 2) Pacte per l’educació 3) Reforma laboral incorporant el concepte de flexiseguretat 4) Establir una estratègia energètica 5) Avançar en termes d’innovació, desenvolupament i societat del coneixement Tenint en compte les cinc reformes mencionades, Macias ens parla sobre les polítiques que en funció d’aquestes reformes, CiU vol incorporar en el seu programa electoral. Aquestes són: A) Millorar les condicions de competitivitat, necessitat forçada per la situació preocupant que assoleix l’Estat Espanyol en indicadors internacionals. Malgrat que Espanya és la novena potència del món, els rànkings ens situen al número 29. Obtenim resultats poc satisfactoris en indicadors d’eficiència del mercat laboral, nivell d’absorció de tecnologia de les empreses, qualitat de les institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. B) Impulsar polítiques públiques de recerca, que supleixin la insuficiència de recursos invertits en l’ámbit de la recerca. La despesa espanyola es situa només en un 1,16% del PIB mentre que altres països europeus com Alemanya o França estan bastant per sobre del 2%. Necessitem per tant, unes polítiques de recerca amb directives més clares i unes línees d’actuació que donin pas a compromisos de caràcter plurianual. En aquest sentit, no ens convé tenir polítiques i ministeris nous amb cada canvi de govern. C) Referent a la recerca protagonitzada per les universitats i centres de recerca, la primera necessitat òbvia també recau en obtenir més finançament. Un dels problemes més greus es deriva del marc organitzatiu tan rígid que caracteritza la universitat. Per millorar els problemes d’interlocució a Catalunya entre les universitats, centres de recerca i administracions públiques, i poder impulsar polítiques de recerca i foment de la societat del coneixement, es requereix de la complicitat de tots els actors implicats. En aquest sentit, CiU considera que el DURSI seria un bon model de ministeri que podria encarregar-se de tots els aspectes relacionats amb les universitats, recerca i societat del coneixement. D) La despesa privada en recerca també és un fet que CiU ha intentat potenciar mitjançant la negociació de prorrogar fins el 2011 l’aplicació de la reforma de l’impost de societats. Aquesta reforma, malgrat implica una baixada del tipus, també comporta l’anul·lació de les desgravacions. Ja que la majoria de desgravacions venien donades per les despeses en R+D+i , la supressió d’aquestes per les PIMEs pot ser un greu problema si el que volem és que segueixin innovant i invertint en recerca. E) Referent a la transferència de coneixement, existeixen problemes de distanciament entre el món de la recerca i les empreses. CiU està a favor de models que permetin una relació més estreta entre les PIMEs innovadores i la universitat, tenint en compte que és una qüestió de recursos, però sobretot d’infraestructures que permetin la interface entre uns i altres. Una de les propostes que es mencionaren per facilitar el traspàs de coneixement de la universitat a l’empresa i a la inversa fou la possibilitat de garantir que els llicenciats universitaris un cop insertats en el món laboral puguin tornar a la universitat periòdicament per a reciclar-se- La ponència d’en Pere Macias finalitzà amb una aposta clara per enfortir les condicions de l’entorn que permetin la implementació real d’una societat basada en el coneixement, partint d’un treball constant basat en el contacte continuat amb els ciutadans.