El 29 de juliol proppassat el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de Llei d’Educació de Catalunya. L’educació dels nostres ciutadans, dels nostres nens i joves, és un tema que ha preocupat i preocupa al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els membres de l’associació li hem dedicat temps. Recordareu els dinars amb Jordi Sánchez i Xavier Melgarejo o la recentment celebrada Jornada sobre Educació, en la que van participar reconeguts experts i a la que va assistir el conseller Maragall, i que anava precedida del posicionament previ del Cercle Formació repte estratègic, elaborat per Lina Zulueta. Ara, durant el període de tramitació parlamentària, no ens podem permetre deixar passar l’oportunitat de col•laborar en la modernització del sistema educatiu català i, per això, us avanço que properament hi dedicarem més temps per tal d’organitzar noves trobades i incidir en el que és una de les peces clau, entre les més importants sinó la que més, del nostre desenvolupament futur. Això no obstant, l’objectiu d’aquest article no és el de repassar la feina feta ni el d’avançar esdeveniments, es tracta ara de fer una ràpida reflexió d’on ens trobem en aquest complex procés de reforma del sistema educatiu de Catalunya. Des d’un optimisme realista, crec sincerament que avui les coses estan millor del que estaven fa uns dies, o mesos. Per què? Tot i que hi tenim un conjunt de veus discordants respecte del document aprovat pel Govern, el cert és que hi ha sobre la taula un Projecte de Llei i que, malgrat les crítiques lògiques del conjunt dels partits, aquestes mateixes crítiques són constructives i esperançades. En el fons gairebé tots veuen que el camí que s’ha agafat és positiu i que és imprescindible la reforma del model educatiu, la construcció d’un model català, propi i efectiu. Al Govern li toca governar i això vol dir necessàriament prendre decisions. En aquest procés, si es vol fer bé i dir alguna cosa, és impossible arribar al “consens” absolut, uns guanyaran i altres perdran, però cal cercar acords i decidir. Aquests acords s’han d’assolir amb els que representen la majoria dels ciutadans i millor reflecteixen la realitat social del país, però s’ha de fer amb un nord clar, sabent a on es vol arribar i quins són els mitjans que es posen a l’abast dels actors, tant materials com estructurals, i sota el concepte d’estructurals incloc la normativa amb la que es dotarà als centres i als seus directius. La Llei no es pot supeditar absolutament al consens. Crec, fins allà on arribo a percebre, que tot i les inevitables concessions a alguns sectors immobilistes del mateix sistema educatiu, que millor no s’haguessin produït, el nord existeix i el Projecte, sempre millorable, és positiu per al país. Alguns diuen que la negociació que ha mantingut el conseller ha estat un fracàs. En tot cas no escolto aquesta opinió en la veu dels representants polítics de la ciutadania. Sí en la d’alguns sindicats. Sovint he dit que els sindicats no tenen com a objectiu definir quin és el model educatiu, tenen com a funció defensar els drets dels treballadors. Han confós el seu paper. Massa vegades es contraposa de forma demagògica autoritat amb qualitat, és confon autoritarisme amb autoritat, autonomia amb autogestió, o s’associa autoritat amb empresa i mercantilització, pitjor encara, l’interès personal o corporatiu amb el bé comú. Greus errors. Si assumim que els mestres i professors tenen la formació i la capacitat adequades, ho dono per fet, els mals resultats poden tenir també alguna cosa a veure amb la gestió que practiquem. El Projecte de Llei preveu un nou model de gestió basat en els resultats i en l’avaluació. Això és dolent? No acabo de veure que es vulgui privatitzar res, però, si així fos, la prestació d’un servei públic en concessió a una entitat municipal, privada o mixta, és necessàriament dolent? Al ciutadà el que l’amoïna són la qualitat i el cost del servei que rep, poc li preocupa qui el presta. Aquest és un problema d’alguns treballadors que veuen perillar els seus drets, que veuen que la promoció no tindrà només en compte l’antiguitat sinó que la carrera docent pot dependre de la feina que facin i de com la facin. Qüestions corporativistes que poc tenen a veure amb la qualitat de l’educació. Solució, l’intent de coacció amb la corresponent vaga. Òbviament amb això no nego el just dret dels treballadors de l’educació, majoritàriament abnegats i poc reconeguts, a defensar els seus interessos sempre que es faci amb els mitjans adequats. Un apunt final. La Llei anirà acompanyada de recursos, preveu un període de vuit anys per assolir la despesa educativa mitjana dels països de la Unió Europea. Només una esmena a aquest punt. La mitjana de la Unió Europea no hauria de ser l’objectiu, caldria fixar aquest objectiu en la mitjana dels països que obtenen millors resultats. No és exactament el mateix. He expressat una opinió, personal i positiva, però voldria que, amb la pau estival, els associats del Cercle en féssiu aportacions per tal de prendre posició i traslladar-les als que tindran ara la responsabilitat d’aprovar la Llei. Com he dit al començament, properament farem algunes activitats que tindran a veure amb aquest tema.

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió. Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats. Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola. Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor. Quant a la Formació, entesa com l’element clau per impulsar el desenvolupament personal i col•lectiu de les persones, i augmentar la productivitat i la competitivitat dels països i les empreses. En conseqüència la formació, com base per garantir el progrés, hauria d’esser tractat amb clau de política estratègica d’Estat, és a dir blindar-la de les conjuntures i períodes electorals i problemes conjunturals que puguin distorsionar o enfosquir la seva missió, una missió que no sol permet millorar la competitivitat, també facilita la convivència i possibilita el desenvolupament de les societats cada vegada més multiculturals, intercomunicades i interdepenents, el que requereix de fortes conviccions per garantir la convivència pacífica, tolerant i solidària, tant a nivell local com global Energia–Aigua–mobilitat, és la terna que va permetre, i permet, el desenvolupament de la humanitat. Mobilitat per accedir als lloc amb més oportunitats o menys agressius, energia per incrementar les potencialitats, i aigua com element cabdal per la vida i l’obtenció de nutrients. Tres elements que requereixen d’infraestructures escaients amb capacitat d’aportar futur i adaptar-se a les seves exigències. La situació actual obliga a afrontar els canvis estructurals indispensables, plantejant el model de tal manera que es garanteixin els tres aspectes de forma estable i no sotmeses a situacions climatològiques canviants o conjuntures internacionals. Quant la Sostenibilidad contextualitzada en l’excessiva explotació dels recursos planetaris, té un problema de creixement insostenible, el que vol dir que no compagina les necessitat d’avui amb el demà. Una insostenibilidad arrelada tant en un significatiu creixement de la població mundial que incrementa el volum d’aliments requerits i la demanda energètica, com en el procés de canvi accelerat del clima, amb components d’origen humà, que s’està convertint en un important problema al ser: global, ràpid i incert. Un conjunt de fets que sols amb el concurs conscient i compromès de la societat, les organitzacions i les Administracions, es poden afrontar, entenent que condicionen el desenvolupament humà i la consolidació de l’economia del coneixement, i que no es pot defugir en la tasca de minimitzar els impactes per les properes generacions. La qualitat de vida és un aspecte que ha variat substancialment en molts aspectes, associant-se normalment els progressos en ‘l’estat del benestar’ o dotar a la població de moltes prestacions socials, sovint sense cap tipus de cost, un fet que ha generat progressivament la necessitat de dedicar-hi grans quantitats de recursos que posen en perill no sols la viabilitat de la seva prestació, sinó també si és factible o convenient la idea de l’Estat benefactor en un mon global i sotmès a fortes tensions financeres, les quals posen en perill els sistemes de seguritat social i protecció, en especial en els períodes de menys creixement. Analitzar les problemàtiques associades a la qualitat de vida tindria que fer-se amb una òptica amplia i entendre que la corresponsabilitat en la no malversació de recursos, és un fet indispensable. És cert que el sistema sanitari esdevé la pedra angular, quant a la percepció de la qualitat de vida conseqüentment requereix d’una especial atenció enquadrada en la sostenibilidad del sistema, els seus límits i com finançar-lo. Compaginar tots els extrems que conflueixen és estrictament requerit. En referència a la Competitivitat cal acceptar que el model econòmic requerit es aquell fonamentat amb en el valor en contrapunt al preu, avançar en aquesta línia és quelcom indefugible. Avançar en la competitivitat comporta afrontar simbiòticament la “Innovació, la Productivitat i Globalització”. Innovació plantejada a nivell dels productes generats, de les organitzacions que els elaboren i del procés emprat, quelcom que requereix d’una actitud especifica a nivell individual i col•lectiva i que no pot defugir d’assumir risc. Innovació que requereix anar acompanya d’alta productivitat fonamenta tant en les infraestructures, com en els equips humans que configuren les organitzacions i que requereixen de lideratges aglutinadors de compromís, esforç i coneixements; i també aprofitar les avantatges de la globalització derivada de l’obertura dels mercats i la liberalització, el que obligà a localitzar la producció en el lloc més escaient tot esdevenint referent. Un repte complex a l’abast sols d’aquells que defineixen amb claredat els objectius i models, i són capaços d’impregnar les organitzacions i els col•lectius humans d’il•lusió i ambició. Integració Social i Ciutadania: drets i deures. La fortalesa de tot col•lectiu rau en tenir fites comunes i prioritats compartides arrelades en un principis comuns, aquest és un fet que en un mon ple de mestissatges sovint esdevé una complexitat addicional. La heterogeni i les prioritats divergents poden ocasionar que les avantatges de la pluralitat esdevinguin problemes, un fet que obliga a considerar sincrònicament drets i deures, tot considerant que l’avens requereix esforç i sacrifici per assolir l’excel•lència, i de diàleg recolzat en l’anàlisi, la reflexió, el raonament i els projectes conjunts. Establir projectes comuns i politiques d’integració esdevé fonamental per consolidar una ciutadania compromesa y no enfrontada des de el respecte a la heterogeneïtat. Quant a identificar i desenvolupar els Sectors Claus de Futur comporta actuar simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg, un fet que requereix el compromís de tots els agents socials i especialment de les empreses i les administracions, afavorint i fomentant l’esperit emprenedor que permet convertir les idees en projectes, i aquest en iniciatives i realitats. Cal dibuixar el futur tot establint les estratègies i el full de ruta per assolir-lo, efectuant serioses apostes en aquells camps on hi ha solides bases per construir un nou model econòmic que, sense renunciar als pilars d’avui, ens permeti gaudir de les oportunitats en aquelles sectors on tenim bases solides per abordar-lo. Alguns d’aquests camps són: la robòtica; les telecomunicacions; l’energia; l’alimentació; la biotecnologia, la bioenginyeria i la salut; l’aeronàutica; i el disseny. Definir-los esdevé basic i orientar la universitat i els models i instruments de suport indispensable. Set eixos que requereixen d’un anàlisi ampli i plural, que haurien d’esser desenvolupats amb voluntat de sumar il•lusions, esforços, talent i complicitats. Un anàlisi que hauria de fer-se des de la cooperació i la responsabilitat, i on el Cercle i la societat civil en general tenen molt a dir i responsabilitat a assumir. Antoni Garrell i Guiu Associat al Cercle per al Coneixement -Barcelona Breakfast President del Consell assessor de la Junta Directiva Extracte de la conferencia efectuada en el marc Empresaris i Progrés organitzada per FUNDIT-ESDi Maig 2008