Fa uns dies el Instituto Nacional de Estadística va donar a conèixer el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa quasi 25 anys; una circumstància que no sols és preludi de més dificultats en la propera tardor i hivern, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, sinó també de pèrdua de competitivitat dels nostres productes industrials, i més dificultats per les exportacions, ja que si be el increment de la inflació industrial te una part important de les arrels en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes intrínseques al baix nivell de productivitat de la nostra economia; el diferencial d’inflació; el superior creixement dels costos i una manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat als esforços en recerca. Una pèrdua de competitivitat de l’industria que pot agreujar encara més els baixos marges industrials i a la vegada la deteriorada balança comercial. Quant al dèficit comercial (proper al 10% del PIB) és un dels problemes més importants de l’economia espanyola que tot sovint queda amagat, ja que un dèficit comercial sistemàtic genera problemes a mig i llarg termini per la necessitat d’endeutament associades, un fet que cal dons capgirà de forma decidida, i en el que cal la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important: per augmentar decididament les exportacions. En referència al problema de la competitivitat industrial, que s’evidencia de forma més clara en els períodes de dificultats, ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-lo com un desafiament urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot garantir un doble objectiu: assegurar la capacitat de participar en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen tant la rendibilitat i les noves inversions en recerca, desenvolupament, innovació, i infraestructures requerides, com el progrés social. La competitivitat de les empreses és per tant la clau del progrés de tot país, conseqüentment els països tenen que crear els entorns per fer possible la competitivitat, una competitivitat d’acord al seu model productiu específic en el que conflueixen, o el condicionen, entre altres: el subsistema educatiu basic, el professional i el de grau superior; el sistema de recerca e innovació; la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer. Una competitivitat condicionada per aspectes externs però també per aspectes interns, ja que obliga a les empreses a entendre i assumir els nous paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; uns fets que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per esser altament productius, a perseguir la qualitat, a saber identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser altament flexibles, a utilitzar la informació interna i externa, a tenir una organització disposada als canvis i a les innovacions tant tècniques com d’organització i de producte, i a saber cooperar per poder competir arreu. Cal dons un model de desenvolupament sòlid, i la clau per disposar del mateix resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència, tot país necessita una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual, la qual requereix actuar en una triple vessant: solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en aspectes propis relatius a l’organització i la productivitat. Efectivament, el problema financer és especialment greu per moltes industries, tant per afrontar els problemes de la innovació i de l’expansió internacional com en les èpoques de disminució del ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la conseqüent restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i voluntat d’afrontar el futur disposin dels recursos financer requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Per afrontar el problema de la balança comercial o d’exportació cal acompanyar a les empreses en les seves activitats mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, tot prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna, una política adreçada tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com amb aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a qui pot generar futur. Finalment, si les condicions de l’entorn són fundamentals, hom no pot ignorar que sols amb esforç i canvis interns, la competitivitat fonamentada en una bona productivitat, alt nivell d’innovació, i l’adequat nivell d’internacionalització es por garantir si l’empresa assumeix l importància del recurs humà, la necessitat de les aliances i la cooperació, d’estendre la seva cadena de valor aprenent a funcionar sincrònicament amb els mercats, i implantar una gestió compromesa i participativa. Podem concloure que estem en temps difícils, però que moltes coses són les que podem fer per minimitzar els impactes negatius, i sortint enfortits de la crisi, però entre elles una és clau: apostar decididament pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb la societat. Antoni Garrell i Guiu agost de 2008.

Els propers mesos es presenten preocupants a Catalunya des del punt de vista polític i econòmic. Les raons són evidents. Estem sumits en una crisi econòmica que difícilment remuntarà fins passat l’estiu del 2010. Malgrat que alguns indicadors mundials puguin fer pensar, de forma optimista, que serà un any abans, això no ocorrerà a Espanya. Potser si a altres països de la Unió Europea tot i que, com deia The Economist la setmana passada, la crítica situació espanyola pot arrossegar a Europa. El Financial Times ja havia avisat del problema econòmic espanyol diverses vegades, abans de les eleccions espanyoles de març, quan el govern espanyol s’entestava en negar la crisi econòmica. Cal tenir present que l’economia espanyola, en lloc d’estar basada en la innovació, està, en gran mesura, basada en la construcció i el turisme. L’aturada de la construcció només la podrà pal•liar en els propers dos anys la inversió pública, però la recaptació d’impostos durant el 2009 serà més baixa i creixeran les despeses derivades de l’atur, cosa que portarà a uns pressupostos, català i espanyol, restrictius. El turisme estranger, malgrat que altres països puguin començar a recuperar-se durant el 2009, no tornarà a créixer fins un o dos anys més tard, si més no a consolidar els ingressos. La productivitat espanyola és gairebé la més baixa d’Europa i la que creix més lentament. La despesa energètica per unitat de producció és de les més altes i els preus del petroli i per tant de l’energia no faran sinó augmentar. Tot plegat una disminució de la competitivitat. Sumem-li el fet que no sembla que el preu del diner tingui encara tendència a la baixa a Europa, menys encara sense un control de la inflació. Un bon cocktail. Mentre, el govern espanyol no fa els deures o si més no és el que pensen alguns prestigiosos mitjans com The Wall Street Journal, que considerava que les mesures adoptades pel consell de ministres del proppassat dijous, són vàlides però insuficients, i no s’endegaran efectivament fins d’aquí dos anys. També Sala i Martin escrivia a La Vanguardia del dia 17 d’agost un crític article sobre la política econòmica espanyola deia que l’única solució a l’endèmica situació deficitària espanyola és augmentar la productivitat. Després de criticar algunes de les mesures preses pel consell de ministres de dijous, deia: Per augmentar de debò la competitivitat empresarial és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R+D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i geogràfica i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics. Totes aquestes mesures són importants. Però clar, són tan importants, que no haurien d’haver-se pres en un urgent consell de ministres del mes d’agost. Haurien d’haver-se pres abans. Molt abans. Quan les coses anaven bé. Bé, algunes d’aquestes mesures no s’han pres encara o en tot cas s’han insinuat sense cap suport que les faci creïbles. Com deia al començament, el panorama no és bo, és més aviat crític. Si a tot això li afegim l’especial situació de Catalunya, amb un sistema de finançament precari, denunciat per uns i altres, amb una previsible menor recaptació d’impostos, amb una incapacitat política de gestionar les seves infraestructures, amb un sector tecnològic d’alt valor afegit escàs, etc., coses, totes, que donen una capacitat molt baixa per actuar. Amb tot aquest escenari el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast iniciarà el nou curs el proper setembre. Què podem fer? Certament poc de forma immediata, acomplir els objectius fundacionals del Cercle que podem resumir en portar Catalunya a la Societat del Coneixement, fer que tinguem una economia basada en el coneixement, alternativa única als problemes de manca de competitivitat. Per fer-ho, el nostre paper ha de ser el d’impulsors de mesures, de conscienciació dels que han de prendre decisions, de facilitadors. I això ho podem fer a través dels debats, de posicionaments, de documents seriosos i que aportin valor afegit als que han de prendre decisions. A tot això fem referència en “el Pla Estratègic Cercle 2010”. Enric Canela President Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast 18 d’agost 2008.

El 29 de juliol proppassat el Govern de la Generalitat va aprovar el Projecte de Llei d’Educació de Catalunya. L’educació dels nostres ciutadans, dels nostres nens i joves, és un tema que ha preocupat i preocupa al Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Els membres de l’associació li hem dedicat temps. Recordareu els dinars amb Jordi Sánchez i Xavier Melgarejo o la recentment celebrada Jornada sobre Educació, en la que van participar reconeguts experts i a la que va assistir el conseller Maragall, i que anava precedida del posicionament previ del Cercle Formació repte estratègic, elaborat per Lina Zulueta. Ara, durant el període de tramitació parlamentària, no ens podem permetre deixar passar l’oportunitat de col•laborar en la modernització del sistema educatiu català i, per això, us avanço que properament hi dedicarem més temps per tal d’organitzar noves trobades i incidir en el que és una de les peces clau, entre les més importants sinó la que més, del nostre desenvolupament futur. Això no obstant, l’objectiu d’aquest article no és el de repassar la feina feta ni el d’avançar esdeveniments, es tracta ara de fer una ràpida reflexió d’on ens trobem en aquest complex procés de reforma del sistema educatiu de Catalunya. Des d’un optimisme realista, crec sincerament que avui les coses estan millor del que estaven fa uns dies, o mesos. Per què? Tot i que hi tenim un conjunt de veus discordants respecte del document aprovat pel Govern, el cert és que hi ha sobre la taula un Projecte de Llei i que, malgrat les crítiques lògiques del conjunt dels partits, aquestes mateixes crítiques són constructives i esperançades. En el fons gairebé tots veuen que el camí que s’ha agafat és positiu i que és imprescindible la reforma del model educatiu, la construcció d’un model català, propi i efectiu. Al Govern li toca governar i això vol dir necessàriament prendre decisions. En aquest procés, si es vol fer bé i dir alguna cosa, és impossible arribar al “consens” absolut, uns guanyaran i altres perdran, però cal cercar acords i decidir. Aquests acords s’han d’assolir amb els que representen la majoria dels ciutadans i millor reflecteixen la realitat social del país, però s’ha de fer amb un nord clar, sabent a on es vol arribar i quins són els mitjans que es posen a l’abast dels actors, tant materials com estructurals, i sota el concepte d’estructurals incloc la normativa amb la que es dotarà als centres i als seus directius. La Llei no es pot supeditar absolutament al consens. Crec, fins allà on arribo a percebre, que tot i les inevitables concessions a alguns sectors immobilistes del mateix sistema educatiu, que millor no s’haguessin produït, el nord existeix i el Projecte, sempre millorable, és positiu per al país. Alguns diuen que la negociació que ha mantingut el conseller ha estat un fracàs. En tot cas no escolto aquesta opinió en la veu dels representants polítics de la ciutadania. Sí en la d’alguns sindicats. Sovint he dit que els sindicats no tenen com a objectiu definir quin és el model educatiu, tenen com a funció defensar els drets dels treballadors. Han confós el seu paper. Massa vegades es contraposa de forma demagògica autoritat amb qualitat, és confon autoritarisme amb autoritat, autonomia amb autogestió, o s’associa autoritat amb empresa i mercantilització, pitjor encara, l’interès personal o corporatiu amb el bé comú. Greus errors. Si assumim que els mestres i professors tenen la formació i la capacitat adequades, ho dono per fet, els mals resultats poden tenir també alguna cosa a veure amb la gestió que practiquem. El Projecte de Llei preveu un nou model de gestió basat en els resultats i en l’avaluació. Això és dolent? No acabo de veure que es vulgui privatitzar res, però, si així fos, la prestació d’un servei públic en concessió a una entitat municipal, privada o mixta, és necessàriament dolent? Al ciutadà el que l’amoïna són la qualitat i el cost del servei que rep, poc li preocupa qui el presta. Aquest és un problema d’alguns treballadors que veuen perillar els seus drets, que veuen que la promoció no tindrà només en compte l’antiguitat sinó que la carrera docent pot dependre de la feina que facin i de com la facin. Qüestions corporativistes que poc tenen a veure amb la qualitat de l’educació. Solució, l’intent de coacció amb la corresponent vaga. Òbviament amb això no nego el just dret dels treballadors de l’educació, majoritàriament abnegats i poc reconeguts, a defensar els seus interessos sempre que es faci amb els mitjans adequats. Un apunt final. La Llei anirà acompanyada de recursos, preveu un període de vuit anys per assolir la despesa educativa mitjana dels països de la Unió Europea. Només una esmena a aquest punt. La mitjana de la Unió Europea no hauria de ser l’objectiu, caldria fixar aquest objectiu en la mitjana dels països que obtenen millors resultats. No és exactament el mateix. He expressat una opinió, personal i positiva, però voldria que, amb la pau estival, els associats del Cercle en féssiu aportacions per tal de prendre posició i traslladar-les als que tindran ara la responsabilitat d’aprovar la Llei. Com he dit al començament, properament farem algunes activitats que tindran a veure amb aquest tema.