La empresa es el sujeto económico de nuestra sociedad, crea valor económico que permite vivir con mayor calidad al conjunto social. Pero el concepto de empresa ha evolucionado, y me permito distinguir 4 fases, en el que las fases posteriores no sustituyen sino que se añaden a las fases anteriores: 1- fase productiva La empresa crea producto material o presta servicios por adición de valor, de forma que el output de la empresa tiene mayor valor que la suma de los inputs a la empresa, considerando todos los factores productivos. El énfasis de la empresa se pone en la capacidad de producir o de servir eficientemente. La empresa vale en relación a la cantidad de producto que produce o servicio que presta y en relación a la cantidad de valor añadido que genera. 2- fase comercial L empresa crea o compra productos o servicios y puede o no añadir valor, pero se focaliza en el mercado y en la capacidad de encontrar nichos en los que puede vender a precio superior a su coste de compra. El énfasis de la empresa se pone en la gestión del mercado y en la capacidad de vender los productos con margen suficiente. La empresa vale en relación a su capacidad de mantenerse y crecer en el mercado. 3- fase mediática La empresa produce productos o presta servicios “visibles”, en los que prima la imagen pública frente a la realidad. Es más importante el “cuántos nos ve” que discriminar quien nos ve y valorar qué hacemos. La empresa vale en relación a la cantidad de personas que la ven y a las expectativas de transformar la visibilidad en negocio. 4- fase financiera La producción de productos o prestación de servicios es una pantalla para el crecimiento del valor de la empresa mediante estrategias de presentación de una imagen a espectadores privilegiados (auditores, analistas financieros, analistas de bolsa, …) La toma de decisiones no se hace con criterios productivos ni comerciales ni mediáticos, sino con criterios financieros especulativos Afortunadamente, la realidad se impone (a veces con crisis) y nunca las fases posteriores anulan las anteriores. Una economía no se sustenta sin base. Un país sólido necesita empresas productivas y gestión de los mercados (interiores y exteriores). Las especulaciones (individuales) se pagan (socialmente). La crisis tecnológica del 2000 nos enseñó que la nueva economía (mediática) se redujo al final a economía productiva, y la del 2008 nos ha enseñado que la economía financiera y especulativa ni siquiera es economía (aunque puede hacer daño social). La economía o es productiva o no será.

El sector Tecnológico tras una serie de años de ininterrumpido crecimiento, tanto en cifras de facturación como en contratación de personal, vuelve a estar delante de una circunstancia difícil. Siendo “per se” una actividad pujante y con asegurado desarrollo, no podemos pensar que está absolutamente “blindado” a los avatares del resto de sectores de la economía. En consecuencia, las recetas que son aplicables a otras actividades, lo son también en la nuestra. Si observamos su comportamiento en los últimos diez años, podremos darnos cuenta de que ha sido la década de cuatro grandes hitos. El primero fue la aparición en el mercado de la tecnología web (para múltiples aplicaciones). El segundo, el esfuerzo que todas las empresas realizaron para mejorar sus Sistemas de Información, aprovechando el cambio de milenio. El tercero, la aceptación en prácticamente la totalidad del mundo empresarial de que las TIC eran tan necesarias como las plantas de producción. Y finalmente la liberalización del mercado de las telecomunicaciones. Todo ello ha provocado una enorme demanda de profesionales para cubrir la gran cantidad de proyectos que, tanto la Industria, los Servicios y el Gobierno han necesitado. Durante esta etapa, los costes salariales han ido creciendo año tras año, de media muy por encima de la inflación. La demanda de técnicos siempre ha sido superior a la oferta. Y tanto las escuelas como las universidades no han generado nuevos titulados en la misma proporción que el sector demandaba. El recuerdo de este largo periodo ha provocado que una buena parte de los profesionales del sector vean con cierta inquietud las circunstancias adversas con las que la economía se está encontrando y que a muchos de ellos les parecía improbable que pudieran afectar a “la informática”. Como muestra sólo hay que leer en la prensa económica de estos últimos días las noticias de reajuste de plantilla que ciertas compañías de nuestro sector de actividad están realizando. En contrapartida, la ecuación oferta/ demanda sigue siendo favorable a la demanda de profesionales. ¿Qué está ocurriendo? Ocurre que las necesidades de las empresas van cambiando en función de su entorno de negocio, las reglas del juego deben modificarse y el perfil-tipo de profesional debe adecuarse al nuevo escenario que las empresas demandan: .- Aceptación de movilidad geográfica. .- Salario variable, inclusive en posiciones no comerciales. .- Flexibilidad horaria. .- Formación en áreas de negocio. .- Conocimientos amplios de lengua inglesa. En otros países como por ejemplo Estados Unidos la movilidad geográfica se da por entendida. La retribución variable es aceptada como un factor positivo y motivador. El concepto “responsabilidad” prevalece sobre el horario fijo, siendo la consecución del objetivo el factor determinante. El conocimiento del negocio y el proyecto empresarial es parte de su cultura. Con toda seguridad, después de un periodo difícil, volveremos a observar otra etapa de gran crecimiento, en donde la Industria Tecnológica seguirá siendo la abanderada. Todos nosotros deberemos convivir en un entorno en donde la geografía no será obstáculo para desempeñar una función. ¿Por qué no nacer en Madrid, estudiar en Barcelona y trabajar en París o Frankfurt? La próxima década estará dominada por las soluciones de movilidad y las comunicaciones. Todo ello transformará en posibles nuevos negocios y diferentes planteamientos, en donde el dominio de idiomas será básico. ¿Podríamos imaginarnos hace quince años que existirían factorías de desarrollo software en la India? Probablemente las entrevistas de selección de personal se realizarán por video-conferencia y los ámbitos de búsqueda de profesionales serán paneuropeos. Las diferencias culturales entre países se reducirán debido al mayor conocimiento mutuo y una mayor visión global. Para ello, es del todo necesario transmitir a la Sociedad que el conocimiento es básico para nuestro futuro. Deberemos adaptarnos a procesos de reingeniería constante, donde la formación de base, no necesariamente será vinculante al ejercicio de nuestra profesión (por ejemlo, Físicos programando, Ingenieros vendiendo, etc). Los organigramas empresariales se achatarán adaptándose al cambio de modelo y los conocimientos “cross” prevalecerán frente los absolutamente especializados. La nueva sociedad del conocimiento, donde las tecnologías de la información tendrán un peso preponderante, incentivará la creación de nuevas empresas que a su vez darán ocupación a miles de personas. El factor humano tendrá un peso muy importante en toda la organización. Los factores de calidad humana se impondrán a los exclusivos de conocimiento técnico. Imponiéndose el paradigma “lo que no se sabe se aprende”. Los estilos de dirección irán evolucionando hacia planteamientos de consenso y responsabilidad individual. Probablemente estamos ante una situación económica de la que resurgirá sin duda otro ciclo alcista en el cual las TIC dentro de ellas la movilidad y sin duda el factor humano serán los parámetros básicos para los próximos 20 o 30años. Sin olvidar que el esfuerzo individual, el sentimiento de pertenencia a un equipo y un objetivo común serán el trípode de la empresa del futuro.

PRO Inno Europe va ser creat per la Direcció General d’Empresa i Indústria de la Comissió Europea, amb la missió de convertir-se en el centre de coordinació per a l’anàlisi de les polítiques d’innovació, l’aprenentatge i el desenvolupament europeu, i per tal de contribuir en el desenvolupament de noves i millors polítiques d’innovació a Europa. L’informe és molt dens i hauria de ser discutit per experts en la matèria. Jo només comentaré algunes idees sobre les quals se’n podria aprofundir molt. Les dades relatives a Espanya no indueixen ni a l’alegria ni a l’optimisme. L’informe situa a Xipre, Estònia, Eslovènia, la República Txeca, Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia, de millor a pitjor, en un grup de països que anomena “Innovadors Moderats”. Tots aquests països tenen uns resultats en innovació que es troben per sota de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes dades aïllades podrien tenir una lectura relativament negativa: així seria si la tendència fos positiva. Però no, l’evolució d’Espanya és negativa pel que fa al conjunt de la Unió Europea, i el seu creixement està també per sota de la mitjana (de creixement lent). Per exemple, i dins d’aquest mateix grup, mentre els resultats d’innovació de Xipre estan molt per sobre de la mitjana, seguits de Portugal; les d’Espanya i Itàlia no milloren la seva posició relativa. Per aquells que es vulguin consolar, hi ha alguns països europeus amb índexs d’innovació que demostren pitjors resultats, tot i que només Itàlia, Croàcia i Lituània progressen més lentament que Espanya. Irònicament, podem dir que Itàlia és el consol d’Espanya. Tot va pitjor. ESTÀNDARDS SOCIALS I PÈSSIMA QUALITAT FORMATIVA Entre els indicadors de l’estudi, hi ha un grup que mesura la qualitat dels recursos humans; es refereix a l’assequibilitat de les persones ben preparades i educades. Espanya es troba per sota de la mitjana d’Europa i la seva taxa de creixement és de les més baixes, i només Grècia creix menys; si bé s’observa un augment del nombre de titulats universitaris, la xifra de doctors i titulats joves segueix sent molt baixa. De fet, tots els indicadors d’aquest grup són negatius menys el nombre de titulats universitaris entre 25 i 64 anys. Unes dades reveladores de com s’ha enfocat fins ara la formació universitària a Espanya són les que aporta el University Systems Ranking: Citizens and Society in the Age of Knowledge, publicat pel Lisbon Council i elaborat per membres del Human Capital Center del mateix centre . Es tracta d’un document breu i sintètic. El rànquing consta de 17 països i és el següent: Austràlia, Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Estats Units, Suècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França, Polònia, Hongria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Àustria i Espanya. Mesura la utilitat social de la universitat i no té res a veure amb la qualitat de la formació. Sobren les paraules. POTENCIAR LA QUALITAT EN MATÈRIA D’INVESTIGACIÓ Molt més proper a l’objectiu d’aquest article és l’informe Why Reform Europe’s Universities?, elaborat pel grup d’experts del Think Tank Bruegel, creat per la Unió Europea. Segons els autors de l’informe, la qualitat de les universitats en matèria de recerca és directament proporcional al desenvolupament potencial d’una economia basada en el coneixement, i observen que la manca d’inversió en ensenyament superior i recerca influeix negativament en la contribució de l’economia a la innovació i en els beneficis d’aquesta economia, la qual cosa repercuteix directament en el creixement econòmic. Una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior, el mal sistema de govern, la manca d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat amb el que funciona la majoria de les universitats europees. Els experts destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys i que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, en la contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants; particularment en màsters si es vol fer rendible la inversió. Això ho diuen per la Unió Europea en general, però Espanya està bastant endarrerida i les coses són pitjors; l’esforç ha de ser molt més gran. Es farà alguna cosa? Les intencions que tenia i que té el Ministeri de Ciència i Innovació són bones, però em temo que les decisions del Govern espanyol en el seu conjunt no estan en la línia adequada. Degut a la crisi econòmica, degut a no tenir les prioritats clares o les dues coses alhora? RECURSOS ECONÒMICS I INNOVACIÓ EMPRESARIAL L’únic que evita que Espanya s’enfonsi en aquest rànquing europeu d’innovació és l’assequibilitat dels recursos econòmics per als projectes d’innovació empresarial, el suport de l’administració a les activitats d’innovació de les empreses – per sobre de la mitjana europea – i el fet que tots dos aspectes creixin més ràpidament que la mitjana europea. Es podria dir que, tot i no ser espectaculars, els recursos econòmics que introdueix l’administració pública en el sistema d’innovació i en els programes de suport a la innovació són raonables. Tanmateix, per desgràcia nostra, l’accés al capital risc és una llàstima, els diners s’han invertit en productes “segurs” de rendiment ràpid, com són les inversions immobiliàries, cosa que, com tothom sap, ha fet progressar el país i ha creat una gran quantitat d’ocupació estable i d’alt valor afegit. S’han preferit valors garantits, com els de l’estafador Bernard L. Maddof, als de les empreses de base tecnològica, de molt més risc. Aquí estan els resultats. Cal esperar que amb l’impuls del Govern espanyol, especialment del Ministeri de Ciència i Innovació, això es pugui millorar ben aviat. Per sort, l’accés a la banda ampla és de les coses que tot i les queixes sobre la seva velocitat i preu van millor que la mitjana europea. La contrapartida és que la inversió que dedica l’empresa espanyola a la innovació és molt baixa, de les més baixes d’Europa; en aquest cas, la distància és enorme però s’intueix un signe de millora ja que el seu creixement és dels més alts d’Europa, encara que costarà anys assolir el nivell europeu. Aquestes dades són bastant lògiques si es té en compte que l’ocupació en sectors que requereixen personal altament qualificat, així com les exportacions de productes de tecnologia mitjana o alta, és baixa i no mostra signes de millora. Això és també una conseqüència del baix recanvi de les petites i mitjanes empreses i de la poca inversió privada en innovació. De fet, el nombre d’empreses que han introduït innovacions tecnològiques en la seva organització és molt baix i la tendència no és bona. PRIORITATS DE L’ECONOMIA ESPANYOLA Tampoc l’èxit econòmic de la innovació en l’ocupació, en les exportacions i en les vendes arriben a la mitjana europea, encara que en aquest cas la seva taxa de creixement és més elevada. La conseqüència de tot això és que la influència dels drets de propietat en la balança de pagaments corrents d’Espanya està encara per sota de la mitjana europea i el seu creixement també. Evidentment el panorama que es dedueix d’aquest informe és catastròfic, sobretot si es tenen en compte la urgència que té l’economia espanyola per reduir el pes específic de les activitats immobiliàries, turístiques i d’indústries de baix valor afegit, i augmentar el de les activitats basades en el coneixement intensiu. No ens hem de quedar amb el diagnòstic, cal saber quina és la solució per poder-la aplicar ràpidament. Així doncs, ens hem de preguntar què ha de canviar en la política espanyola per ajudar a millorar els resultats. La cosa no és gens senzilla, s’han donat moltes receptes però la realitat és que la majoria de les vegades ni tan sols s’han arribat a posar en pràctica de forma seriosa i durant prou temps. Algunes qüestions són fonamentals i independents de la situació econòmica, i només requereixen de la voluntat política. Així, per exemple, no és gens complicat simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, un dels més complexos dels països desenvolupats, segons dades del World Economic Forum. INCENTIUS A LES EMPRESES AMB BASE TECNOLÒGICA Encara que per sortir del sot en què es troba l’economia espanyola és imprescindible un canvi d’actitud de l’empresariat espanyol, l’Administració ha d’aplicar les eines que té a les seves mans. Un dels seus objectius és aconseguir que les iniciatives empresarials sorgides de les universitats o de les empreses arribin a consolidar-se. Per això, s’han de crear incentius específics amb capital suficient per a les empreses joves de base tecnològica, a més de proporcionar també suport financer a aquelles empreses en fase de consolidació, moment en què l’empresa té més dificultats per a la seva capitalització. El capital risc a Espanya és clarament insuficient. L’Administració General de l’Estat i també les comunitats autònomes tenen a les seves mans la creació de mecanismes per afavorir-lo. D’altra banda, ha d’actuar de facilitadora perquè es cobreixi un dels grans dèficits: la col·laboració entre empreses innovadores i la d’aquestes amb el sector públic, que és molt més baixa que la mitjana europea i la tendència és decreixent. S’han assajat algunes fórmules, però la realitat és que o no han donat els resultats esperats o bé han patit “accidents”. Afavorir aquest tipus de col·laboracions es pot fer mitjançant dos mecanismes: incentius fiscals i aportar recursos específics als projectes de R + D + i realitzats per agrupacions empresarials. CURSA DE OBSTACLES EN LA INDÚSTRIA CATALANA La crisi econòmica actual ha fet adonar-nos de la necessitat de disposar de sectors econòmics molt més competitius i basats en el coneixement intensiu però, paradoxalment, a aquests grups se’ls nega o se’ls dificulta finançament per a què puguin desenvolupar projectes que són absolutament necessaris. Un exemple recent és la falta de cash flow de la multinacional catalana Ficosa, que ha impedit que aquesta pogués liderar el grup aeronàutic Alestis Aeroespacial, en comptes de la Junta d’Andalusia a través de l’Agència de Desenvolupament i Innovació d’Andalusia (IDEA), que és qui finalment l’impulsa; és a dir, el sector públic en lloc de l’estrictament privat com hauria de ser. Es tracta d’una mostra més de com la gestió financera espanyola està posant obstacles a grups amb capacitat provada i carteres de clients amb garantia. Hauríem de preguntar als responsables de Ficosa, com ha influït el comportament dels braços financers dels Governs espanyol i català en la seva retirada a soci minoritari. He deixat pel final parlar de la situació de Catalunya per una raó molt simple, teòricament i en alguns aspectes que el Govern català podria incidir; de fet, l’any passat es va signar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un pacte que, encara que no segueix el model que em sembla que seria el més correcte, és ple de bones intencions. Tanmateix, en un supòsit que les idees siguin les adequades, sorgeix la pregunta amb quins diners les pagarà. Parlar dels recursos financers de Catalunya ens portaria per camins polítics. Millor deixem-ho així. UN EXEMPLE A SEGUIR: INNOBASQUE No puc finalitzar aquest article sense dir que, si estigués a les meves mans, no tinc dubte que seguiria el model d’innovació adoptat per Euskadi; l’únic país de l’Estat que té una línia i uns resultats en innovació que li permetran situar-se aviat – si el previsible canvi de Govern no ho impedeix i l’impulsa a la mediocritat – entre les regions europees més avançades. Allà s’ha creat Innobasque, l’Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia, la xarxa d’innovació adequada i, a més, amb bons recursos econòmics. M’agradaria parlar-ne, però l’espai no m’ho permet, la política d’innovació d’Euskadi és l’exemple a seguir. Article original en castellà publicat a Catalunya Empresarial, edició de març de 2009