Las empresas se pueden caracterizar por su coste, su calidad, su flexibilidad, su velocidad y alguna cosa más. Pero en particular, desearía destacar su confiabilidad. La confianza que depositamos en ella tanto puede ser como proveedor, como cliente o como empleado. Tenemos la tendencia de hablar de empresas o de organizaciones buenas y malas – utilizo organización puesto que vale para todo tipo de administración pública o privada, hospital, sindicato, universidad, partido político, escuela religiosa o laica, etc., y ello nos deja tranquilos puesto que estamos ante un ente etéreo en su personalidad-. El problema es que esta situación es falsa. Las organizaciones son buenas o malas en función de las personas que la componen y en particular de sus dirigentes. Hablemos pues de personas y de confiabilidad. Cada vez que doy una charla a profesionales en un máster empiezo diciendo que no me crean, ni a mí ni a otros conferenciantes. Veo la cara de sorpresa de los asistentes. Es una manera de atraer la atención inmediata del auditorio y poder centrar el tema del aprendizaje. Cualquier explicación no sirve de nada si no va acompañada de una experimentación, prueba y error, por parte de cada persona, les digo. Yo explico mi verdad que intento que sea lo más acertada posible, de la manera más pedagógica, según mi manera; y el oyente lo interpreta a su modo. Por tanto, si no lo practica lo olvidará en un tiempo muy corto. Los oyentes ya tendrán tiempo de creerme y confiar en mis palabras cuando comprueben a lo largo de sus experiencias posteriores que mis recomendaciones tienen un grado razonable de aproximación a la realidad y que tengo un buen balance de aciertos. Esto es válido para todas las personas y organizaciones. Una empresa es confiable en la medida que cumple lo que promete, paga a sus empleados cuando debe, entrega las mercancías en la calidad, precio y tiempo comprometidos. Hace unos años asistí a un seminario sobre liderazgo. Había un conferenciante que siempre tenía su charla después de la comida. Aquella hora siempre es difícil porque ya llevas acumulado el cansancio de la mañana, el relajamiento por la comida y su digestión, lo que podía ser un agravante. Pero las de aquel profesor alemán se transformaron en unas de las mejores sesiones a las que he asistido nunca. Las clases eran muy amenas, con un ritmo trepidante, mezclado con anécdotas humorísticas, con cambios de tono, con debates de ejemplos en los que participábamos todos los asistentes y donde demostraba sus conocimientos. No te podías dormir ni distraer porque te perdías algo bueno. Cuando alguna cosa no la conocía o tenía dudas, lo expresaba abiertamente y entre todos los asistentes explorábamos oportunidades. Al cabo de dos semanas se había ganado la confianza de todos nosotros. Otra afirmación que hago en mis charlas es que no confíen en nadie al cien por ciento. La confianza se gana, no se da. Hay distintos grados de confianza, del cero por ciento hasta un grado muy alto, pero el cien por ciento no existe en el sentido más general. Es como una cuenta de resultados: si las organizaciones y las personas demostramos con hechos que cumplimos los compromisos, que nuestras recomendaciones tiene sentido, en la mayoría de los casos tendremos un saldo positivo que debe compensar con creces los no aciertos. Se puede interpretar que predico la desconfianza pero no es así. Es como cuando vemos los resúmenes de una misma reunión realizadas por dos personas distintas. Cada uno escribe lo que ha percibido y lo que le ha parecido importante, pero no necesariamente va a coincidir. Lo mismo sucede cuando estamos trabajando en ambientes culturales distintos, pues las percepciones pueden ser totalmente distintas e incluso opuestas. Finalmente, recomiendo que asignen a cada organización y a cada persona un distinto grado de confianza, de credibilidad, en función de la experiencia acumulada. También en los casos críticos recomiendo que se vaya a ver la realidad directamente, y ello es simplemente retomar una de las recomendaciones del sistema de producción de Toyota. No es desconfianza, sino comprobar por tu mismo la realidad y ajustarla a la verdad que te han explicado. Lo mejor que puede suceder es de que ambas verdades sean suficientemente próximas. Tomo una cita de Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, “con la que está cayendo, todo aquello relacionado con la confianza se ha convertido en uno de los elementos de más preocupación de las organizaciones. Sin relaciones basadas en la confianza, es imposible tirar adelante”. Las organizaciones y las empresas no son buenas o malas, o corruptas como se transmite en algún medio, lo son las personas que formamos parte de ellas. Nuestra obligación es generar confianza en nuestro entorno a partir de un alto grado de cumplimiento de nuestros compromisos éticos, morales, contractuales, colectivos e individuales. Alexandre Blasi Socio CAUDEX PE caudexpe.com

La Fundació Bofill va presentar fa una setmana el seu Anuari 2011 sobre L’estat de l’educació a Catalunya . D’entre les moltes dades de l’informe em vull fixar en dues de caràcter estructural, és a dir, que reflecteixen uns trets socials, o potser culturals, de la nostra població, i que ens haurien de fer pensar. Com a pròleg, sense entrar-hi, deixo dit amb satisfacció que en els darrers tres anys s’ha reduït del 33% al 26% l’abandonament escolar prematur. És una bona notícia, però amb una doble matisació. Penso que, malauradament, una de les raons d’aquesta millora ha estat l’enduriment de la situació del mercat laboral, que fins al 2008 oferia llocs de treball amb uns sous acceptables a joves sense qualificacions específiques. Era un atractiu important per a aquest abandonament i ha desaparegut. La segona és que la xifra segueix sent molt elevada, ja que l’Estratègia Europea estableix per al 2020 un objectiu del 15%. Ens sobren 10 punts… Les dues dades estructurals de què vull parlar, per cert molt lligades, són la mala distribució de la població entre els nivells de formació i la baixa participació dels adults en activitats de formació al llarg de la vida. La població catalana adulta (de 25 a 64 anys) està repartida entre un 47% amb estudis bàsics o inferiors, un 22% amb estudis mitjans i un 31% amb estudis superiors. El repartiment en el cas de la Unió Europea és del 27%, 47% i 26%. Per dir-ho de forma senzilla: tenim molta més gent poc formada, molts més universitaris i molt poca gent amb estudis mitjans. Es podria dir més durament canviant les paraules molts per massa . El desequilibri és greu, ja que el gruix de les necessitats del mercat laboral correspon a uns perfils que necessiten precisament formació del tipus mitjà. La conseqüència d’això és doble. D’una banda, hi ha molts llocs de treball ocupats per persones amb formació inferior a la necessària i això disminueix la productivitat del seu treball. I de l’altra, hi ha molts titulats universitaris que o bé estan aturats o estan frustrats fent tasques de menys nivell i responsabilitat del que els correspon, o han decidit anar a buscar feina a Alemanya o al Brasil, per citar dos països. La manca d’encaix entre les demandes de l’economia i la realitat de la formació provoca una disminució de l’eficiència a tot el nostre sistema. D’una banda, hi ha moltes persones que per manca de formació no poden assolir els nivells de productivitat, de qualitat i d’innovació que demanarien les exigències del seu lloc de treball. I, de l’altra, suposa una mala utilització dels recursos, ja que no s’aprofita prou per a l’economia del país la inversió (majoritàriament pública) que s’ha fet per proporcionar una formació universitària a molta gent. Exagerant-ho, és com fer trams d’AVE que no es necessiten. Per recuperar l’equilibri cal prendre mesures de dos tipus. Algunes són per preparar el futur, ja que tenen efectes a mitjà termini. Són prou conegudes: reduir la taxa d’abandonament escolar per disminuir la proporció de gent amb formació baixa; potenciar molt la formació professional per ampliar la quantitat i les habilitats de gent amb formació mitjana, i revisar el sistema universitari, tant pel que fa al seu volum i dispersió com al seu sistema de finançament (taxes més altes i més beques). Però hi ha una mesura que podria tenir efectes més ràpids i que no s’utilitza prou: aprofitar les possibilitats de la formació al llarg de la vida. En un estudi de la Comissió Europea en el qual vaig participar ara fa uns deu anys vam identificar clarament que tots el països europeus més competitius i més desenvolupats tenien molt elevat un índex: el percentatge de la població adulta (25-64 anys) que participava en programes de formació continuada. Aquests programes permetien que persones que sortien de l’escola amb un nivell baix milloressin el seu grau de formació i paral•lelament assolissin llocs de treball de més responsabilitat i sou. I també permetien que molts titulats de grau mitjà adquirissin una titulació superior en una etapa més madura, que també els permetia una promoció professional. Als països del nord d’Europa recordo que el 2001 aquest índex superava el 20% i en el cas de Suècia arribava al 22%. No crec pas que hagi baixat… Per això em preocupa llegir a l’Anuari 2011 que a Catalunya aquesta proporció no arriba al 10%. Però encara és més preocupant que entre les persones amb formació baixa aquest índex és del 3,5%, entre els que ja tenen una formació mitjana és del 6% i entre universitaris és del 14,5%. Deu haver-hi molts universitaris que fan doctorats, o màsters o segones carreres (potser perquè no troben feina), però molt poques persones que milloren la seva formació des de situacions inferiors. La llibertat personal s’ha de respectar, però segur que el sistema d’incentius públics és dolent. Cal revisar de forma urgent les activitats de formació relacionades amb el subsidi d’atur, la qualitat i la consideració social de les ofertes públiques i privades de formació professional i, com ja he dit, el sistema de finançament de les universitats. Si Catalunya aspira, com jo crec que ha d’aspirar, a ser una nació capdavantera i amb personalitat pròpia, ha de saber que té en la formació una feblesa important. Un comentari final: anar a treballar un temps a Alemanya no és dramàtic; pot ser un tipus de formació continuada… Article publicat al Diari Ara, 21/09/2012

Que les TIC no són una indústria qualsevol ho sabem de sobra. S’ha dit una i mil vegades que són, més que un sector econòmic, una palanca de transformació de tot plegat: societat, cultura, política, ciència, economia, acadèmia, vida empresarial, etc. Les TIC són la cara visible d’una transformació total, d’un canvi de paradigma integral. Ara fa cinquanta anys, Thomas S. Kuhn explicava la forma en què s’estructuraven les revolucions científiques i tecnològiques. Les autèntiques revolucions científiques/tecnològiques ho abasseguen tot, fins a fer-se tan imprescindibles, tan inevitables, que es tornaven invisibles i acabaven passant inadvertides. Com comunicar-se digitalment. Com un mòbil a una butxaca. Com indicava, Kuhn, després d’un canvi de paradigma, cal reescriure els llibres de text, perquè el món ja no pot entendre’s com s’entenia abans. La “T” de TIC de vegades s’hauria d’escriure com una “P”, de paradigma. I la “C”, més que de ‘comunicació’, potser hauria de parlar de ‘coneixement’. Al voltant d’aquest “Paradigma de la Informació i el Coneixement – PIC”, ple de tecnologies, cert, però també ple d’usos socials revolucionaris d’aquestes tecnologies, van néixer el Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfast. Ambdues associacions van fusionar-se ja fa alguns anys i ara, com a següent etapa evolutiva, passen a integrar-se dins la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP). En un dels seus darrers actes abans d’aquesta nova etapa, van presentar fa uns dies a la Universitat Politècnica de Catalunya el resultat de les seves reflexions en aquesta línia “PIC”. Al llibre es recullen els articles, opinions i reflexions d’una vintena dels seus associats, que analitzen el fenomen TIC/PIC des de múltiples òptiques. El prisma resultant és una reflexió coral sobre un canvi de paradigma tecnològic, social, científic i econòmic, incrustada en el singular moment històric que estem vivint. Albert Benedicto, Xavier Castillo, Miquel Vila, Alexandre Blasi, Ramon Palacio, Salvador Estapé, Víctor Canivell, Antoni Garrell, Jordi Marin, Joan Cornet, Josep Maria Vilà, Maria Abellanet, Oleguer Sarsanedas, Santiago Miralles, Joan Mayans i Bernat Ruiz, prologats pel rector de la UPC, Antoni i Giró i encapçalats pel president del Cercle, Joan Majó, són els autors que, amb diferents pinzells, donen forma i color a un petit retrat puntillista del canvi de paradigma que estem vivint i protagonitzant. El llibre està disponible com a eBook (ePub) i PDF “clàssic” a aquest link: eBook