Cercle per al Coneixement Publicacions

  • | | |

    Economia Catalana del Coneixement?. Debat al Col•legi d’economistes: Garrell, Ruiz de Querol, i Alarcon

    BySEBAP

    Publicacions

    Economia Catalana del Coneixement?. Debat al Col•legi d’economistes: Garrell, Ruiz de Querol, i Alarcon

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    02-03-2006
    SEBAP

    El passat 28 de febrer, el Col·legi d’Economistes de Catalunya començava un nou cicle de debats en format de taula rodona encaminats a parlar sobre Catalunya i la Societat del Coneixement. En aquesta primera trobada el tema a debat fou la situació real de Catalunya i les seves expectatives d’entrar en la societat o economia…

    Jordi Marín introduí el debat que comptava amb la presència dels ponents: Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, Ricard Ruiz de Querol, vice-president del Barcelona Breakfast i Ginés Alarcón, president del Cluster per la Innovació. Antoni Garrell començà la seva intervenció comentant que l’economia del coneixement depén de diversos factors, com poden ser les circumstàncies i el temps. Anys enrera, ja s’havia definit el model econòmic acceptable com aquell que posa el talent i el coneixement al bell mig de l’activitat productiva. Avui en dia, necessitem d’altres condicions que ens defineixin el que realment entenem sota economia del coneixement. En aquest sentit, Antoni Garrell identificà tres pàrametres per caracteritzar el model competitiu actual: 1) El temps que transcorre entre un avenç tecnològic i la seva incorporació a l’estructura productiva actualment és menor de sis mesos. 2) L’abast de la competència és global, la qual cosa implica pautes de comportament desequil•librades i heterogènies. 3) El planeta es va regionalitzant. En funció de desenvolupar la indústria del coneixement, calen els següents prerequisits: 1) Una continuitat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) i el d’aplicació delRicard Ruiz de Querol fou el següent en intervenir i començà la seva ponència afirmant que no existeix un sol model d’economia del coneixement, de forma que no podem intentar emular altres països que han tingut experiències exitoses quan nosaltres partim d’una situació totalment diferent. El que sí podem agafar com a referent és el fet que aquells països que són els primers en l’economia del coneixement, tenen un índex de productivitat molt elevat i fan un ús força intensiu de les TIC. En el cas espanyol podem afirmar que la penetració de les TIC no és baixa, ans al contrari, però que no s’utilitza tot el que es podria. En el fons, el què ens manca és tenir un projecte per dur a terme les transformacions que volem. L’experiència ens mostra que els projectes que poden arribar a tenir èxit són aquells que compten amb elements com la urgència o la necessitat de disposar-n’en, que tinguin un lideratge que els faci tirar endavant, i un eslògan u objectiu clar. Agafant paraules del Conseller Castells, Ricard Ruiz de Querol finalitzà la seva ponència fent menció a la necessitat de que es recuperi la taxa d’infraestructures físiques i es treballi per assolir els reptes que planteja Lisboa per al 2010. La última intervenció, a càrrec de Ginés Alarcón, plantejà la pregunta de com es pot convertir el coneixement en economia i producció, és a dir, com convertir-ho en quelcom de tangible? Ginés Alarcón proposava la innovació com a instrument d’introducció del coneixement en els processos productius. Una innovació aplicable a processos, productes, gestió … sobretot tenint en compte que avui en dia no s’està fent una bona gestió del coneixement. Una part del problema del dèficit d’innovació és que no hi ha pressupost per innovar. Les dades ens ensenyen que només el 17% de les empreses fan activitats d’innovació, front a un 52% que no en fa i un 75% d’empreses que ni tan sols posseeixen una funció d’innovació. Ginés Alarcón proposava diverses maneres d’introduir innovació a les empreses, com per exemple a través del CRM, de la cadena de suministres o d’una gestió intel•ligent del negoci, sense oblidar l’imprescindible convenciment i compromís per part dels dirigents de les empreses i una cooperació major amb proveedors, competidors o socis tecnològics.
    • Ruiz

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    La supressió dels incentius fiscals a la recerca

    ByJordi Capelleras Segura

    Publicacions

    La supressió dels incentius fiscals a la recerca

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    01-03-2006
    Jordi Capelleras Segura

    Posicionament del Cercle respecte a la proposta del govern de l’estat que pretén suprimir totalment els incentius a la recerca en un procés que començaria al 2007 i finalitzaria el 2011. Des del Cercle ho veiem com un pas enrera no només respecte de les nostres conviccions sinó també pel que fa referència als objectius…

    Un dels objectius centrals del Cercle és el de fomentar l’economia del coneixement a Catalunya. En aquest context, el Cercle ha impulsat mesures per a la millora dels incentius fiscals a les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació. Per aquest motiu, considerem que la proposta del govern de l’estat de SUPRIMIR TOTALMENT ELS INCENTIUS A LA RECERCA en un procés que començaria al 2007 i finalitzaria el 2011 significa un pas enrera que va no només en contra de les idees del Cercle sinó també dels objectius que el propi govern manifesta perseguir. Públicament s’ha dit que s’abordarà una reducció de l’Impost sobre Societats, de forma que el tipus general, que actualment és del 35%, passaria al 30%. A canvi, es suprimirien totalment les deduccions per incentius. Des del punt de vista macroeconòmic, aquesta argumentació és insostenible: totes les estadístiques situen molt per sota del 30% el tipus efectiu que actualment paguen les empreses. El tipus efectiu és el que resulta de dividir l’impost efectivament pagat (que té en compte les deduccions per incentius) pel benefici fiscalment computable. Segons l’any i les fonts es situaria entre el 22 i el 28%. Per tant, la càrrega fiscal conjunta de les empreses no només no disminuirà, sinó que augmentarà. Essent discutible la conveniència d’un increment de la tributació de les empreses, resulta encara més greu saber quines són les EMPRESES QUE TINDRAN UN MAJOR INCREMENT D’IMPOSTOS: LES QUE INVESTIGUEN, LES QUE EXPORTEN I LES QUE FAN INVERSIONS PER A LA PROTECCIÓ MEDIAMBIENTAL, entre d’altres, ja que aquestes són les que gaudeixen d’incentius. Les que no realitzin cap d’aquestes activitats precisament seran les que reduiran els costos fiscals. Hi ha una corrent d’opinió en l’Administració tributària que opina que els incentius fiscals no són eficaços perquè les empreses, quan inverteixen, ho fan per raons econòmiques i no fiscals. Aquesta posició no només és intel•lectualment insostenible (les raons fiscals són també raons econòmiques, i tan legítimes com qualsevol altra) sinó que nombrosos estudis científics han demostrat la correlació positiva entre els incentius fiscals i el grau d’inversió. Els següents autors han tractat aquest tema amb conclusions convergents: Cummings, Hasset y Hubbard (1996), Estrada, de Castro, Hernando y Vallès (1997), Jaumandreu (1999), García Marco (1998), Espitia, Huerta, Lecha y Salas (1989) Giner y Salas (1994). D’altra banda, l’establiment de beneficis fiscals a la investigació no deu ser tan forassenyada quan la majoria dels estats europeus preveuen incentius per fomentar-la. Així, França, el Regne Unit i Luxemburg tenen un nivell d’incentius similar al que fins ara han gaudit les empreses espanyoles; Bèlgica, Itàlia i Portugal també en preveuen, tot i que inferiors als actualment vigents a Espanya. Si països com el Regne Unit o França, amb un nivell de despesa en investigació molt superior a Espanya consideren convenient establir beneficis fiscals, no s’entén com a Espanya es proposa suprimir-los. Per donar una dada que va proporcionar el president de HP en un sopar del Cercle, aquesta empresa té deduccions de 26 milions d’euros a l’any per aplicació d’aquests incentius. Estan segurs els nostres governants que una pèrdua d’aquesta magnitud no afectarà el nivell d’inversió en recerca d’aquesta multinacional a Espanya? No resulta tampoc sòlid l’argument que les deduccions de les que han gaudit fins ara no han servit per situar Espanya al nivell d’inversió en recerca que tenen altres estats. Com va apuntar el Cercle en el seu moment, la confusió conceptual de la legislació i les traves burocràtiques dificulten la seva aplicació; si els mecanismes no funcionen correctament, el que cal és revisar-los, no prescindir-n’en. Però, encara més important, l’Administració pretén eliminar l’incentiu sense aportar dades sobre quin estima que seria el nivell d’inversió en recerca si els incentius no haguessin existit, perquè si el que pretén dir-se és que la inversió hagués estat la mateixa, llavors és que, simplement, no s’ha consultat la literatura científica. El projecte entrarà ara al Parlament i es discutirà. Esperem que a les cambres parlamentàries la posició del Cercle i de molts altres trobi ressò i no només no s’eliminin els incentius sinó que es millori la situació actual.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Ciència i empresa: un binomi que hauria de funcionar simbiòticament

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Ciència i empresa: un binomi que hauria de funcionar simbiòticament

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    27-02-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Reflexió sobre la importància del treball conjunt entre empreses, universitats i centres de recerca en la potenciació de l’R+D+i, fent especial èmfasi en que l’empresa assoleixi una cultura i consciència científica més significativa i a les universitats es vagi forjant aquest esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs que demanda la Societat del Coneixement.

    El passat 24 de febrer els mitjans de comunicació informaven de la presentació de l’informe “La contribución de las universidades españolas al desarrollo” elaborat per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el que s’alerta del relatiu esgotament de la capacitat del sistema universitari per contribuir al desenvolupament econòmic i a les necessitats del sistema productiu. La lectura de la notícia no ens hauria de deixar indiferents ja que en la Societat del Coneixement el rol de les universitats i el centres de recerca és cabdal per evolucionar cap a l’economia del coneixement. En aquest línia no es pot oblidar que les universitats espanyoles amb uns 51.000 investigadors, equivalents a jornada complerta, desenvolupen gairebé un terç del total d’R+D de l’Estat. Essent determinant el pes dels investigadors universitaris espanyols, en un Estat on la despesa –caldria dir inversió- en R+D+i respecte el PIB és sols d’un 1,05%, cal entendre que hauria d’ésser inadmissible que, tal com indica l’informe, menys del 3% de les empreses considerin la Universitat com a font d’innovació, o que dos terceres parts del total no tinguin cap tipus de relació amb la Universitat, i que un terç de les mateixes opinin que la Universitat no és motor de desenvolupament econòmic, encara que el 84% considerin que hauria de ser-ho. Aquesta realitat esdevé mes punyent a Catalunya ja que la capacitat d’innovació i recerca de moltes empreses catalanes és molt baixa arrel de que el 85% de les mateixes tenen menys de 5 treballadors segons indicà el IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest insuportable divorci entre Universitat i empresa va més enllà de les seves interrelacions; la qualitat dels professionals universitaris és contrastada, tal com explicava el Cercle per al Coneixement al indicar que el 60% dels articles publicats en les revistes científiques de qualitat provenen de científics i tecnòlegs espanyols, però la seva conversió en instruments generadors de PIB és baixa ja que, tal i com queda reflectit a l’any 2001, sols el 29% de les Universitats presentaren sol•licitud de patents europees i que el nombre de propostes fóren solament 47, un escàs 7% del total efectuat des de l’Estat espanyol. La realitat evidencia que la Universitat i l’empresa no parlem un llenguatge comú. La recerca requereix temps, constància i paciència, i la empresa uns terminis indefugibles i uns pressupostos que requereixen l’equilibri entre la rendibilitat a curt i la competitivitat a llarg. A l’empresa manca cultura científica i a la universitat esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs. Encara que insuficient, si que és engrescador el creixement d’empreses creades com a resultat de l’activitat de recerca, que va creixent any rera any; si el 2001 es crearen 19 spin-off, al 2001 foren 51 i 65 al 2002, un nombre petit per la qualitat dels investigadors però que fixa una clara i esperançadora tendència. Cal constatar però que malgrat la manca de cooperació, les empreses van assumint els desafiaments derivats de la recerca. L’informe COTEC 2005, atorga a les empreses el 56% del creixement total de la despesa en R+D al 2004, també indica que s’incrementà en un 22% el nombre d’empreses que la desenvolupa, i que el seu nombre d’investigadors augmenta en un 16%, situant-se per sobre de 32.000 persones. Unes xifres que no poden amagar que el percentatge executat per les empreses espanyoles és sols del 52% del total, mentre que països com Alemanya arriba al 70%, o França al 62%. Tots aquests fets requereixen de polítiques especifiques encaminades a estimular que els resultats de la recerca permetin creixement significatius del PIB, i l’acceleració del procés cap a l’economia del coneixement, unes polítiques que no poden oblidar fomentar que la recerca formi part de les estratègies empresarials. Pot ser el moment per recordar que, en altres indrets, la creació d’agències intersectorials per facilitar el seguiment i la patentabilitat dels resultats de la recerca, tot posant-les a disposició del teixit productiu, ha esdevingut un element cabdal al solucionar les problemàtiques legals, preservar la propietat i facilitar la interrelació i el diàleg recerca-empresa. Tot i que l’economia creix a un ritme important i les taxes d’ocupació són bones, l’economia encara es recolza significativament en la construcció i el consum intern. Ara que hi ha cada cop més consciència de la importància de convertir el coneixement en progrés econòmic i social, com es constata en en el fet de que les inversions en R+D a l’Estat no han deixat de créixer en els últims 10 anys, i que l’actual executiu presidit per Rodríguez Zapatero està complint el seu compromís electoral d’incrementar un 25% anual durant la legislatura el pressupost en R+D, assumint l’objectiu de situar al 2010 la despesa en R+D+i en el 2% del PIB, cal reclamar que les polítiques es plantegin a llarg termini i no siguin modificades en funció de les legislatures quatrienals o dels canvis de govern derivats de les mateixes, i a la vegada que les iniciatives defugissin d’actuacions partidistes o dels rèdits electorals, essent contemplades com a polítiques d’Estats, Polítiques amb ‘P’ majúscula, és a dir aquelles més arrelades en la voluntat de construir un país per les properes generacions que les de garantir la subsistència de les actuals. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement Febrer 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | | | |

    Seminari-Debat amb Marta Continente i Josep Ramon Rodríguez

    BySEBAP

    Publicacions

    Seminari-Debat amb Marta Continente i Josep Ramon Rodríguez

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    22-02-2006
    SEBAP

    El darrer seminari-debat celebrat el dia 14 de febrer comptava amb la presència de na Marta Continente, directora general de l’Oficina d’Atenció Ciutadana de la Generalitat i en Josep Ramon Rodríguez, responsable d’Organització, Sistemes i Tecnologies de la Informació i dels serveis d’atenció al ciutadà de l’Ajuntament de Barcelona. El tema del debat era la…

    Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, introduí el debat recordant que el Cercle sempre ha apostat per al llarg termini, i la necessitat d’impulsar aquelles polítiques necessàries i no les que més populars són. Considerant que el que és vol és crear i desenvolupar el futur, el president del Cercle remarcà que per això cal una forta voluntat política per dur-ho a terme, recursos suficients, una visió estratègica de país que vagi més enllà dels cicles electorals, l’assoliment d’un compromís entre els agents econòmics i socials, i la potenciació dels serveis i continguts a part de les infraestructures. Amb una última crida a la necessitat de construir un autèntic sector TIC, Antoni Garrell obrí el debat que es generà a continuació. Marta Continente: En política, el més difícil no és planificar les accions sinó dur-les a terme. La demanda principal dels ciutadans és que es descentralitzi la informació, és a dir, que es faci clara i transparent, cosa que l’administració pública ha assumit com una de les seves prioritats. Quan es parla d’infraestructures en la Societat del Coneixement, ens referim sobretot a informació, una informació que en el cas de l’Administració Pública es resumeix en una estandarització de models de dades, contrastables i que puguin fer-se extensibles a altres sectors, com pot ser l’empresarial, que necessita de la informació del sector públic. La qüestió no és tant formar o construir un sector TIC, sinó adonar-se’n de la necessitat d’incorporar una mentalitat i cultura TIC dins de tots i cadascun dels departaments que conformen una empresa o administració pública. Carles Ubach: Al sector públic la velocitat amb què es fan les coses no té res a veure amb el sector privat. Què es pot fer des de la societat civil per accelerar aquest timing en l’execució? Marta Continente: Des de l’administració pública és té la impressió que es va el més ràpid que es pot anar en funció del que permet el context i la situació, tenint en compte que també hi ha altres actors en joc que condicionen la gestió i execució dels serveis. Ermengol Casanovas: En primer lloc, Ermengol Casanovas expressà la seva satisfacció perquè les coses tiren endavant i l’Administració que tenim ara ha avançat molt en la prestació de serveis respecte a la situació d’uns anys enrere. Primant la idea d’intermodalitat més que no pas de multicanal, el Sr. Casanovas posà l’èmfasi en aconseguir que els sistemes siguin útils, utilitzables i sobretot, utilitzats pels ciutadans. En aquest sentit, cal no doblar esforços i aprofitar el que ja està fet, i no separar el concepte d’infraestructures i serveis, ja que haurien d’anar íntimament relacionats. El problema que ressalta de l’administració pública és que posa la tecnologia a l’abast dels ciutadans, però no la desenvolupa. En aquesta línea, en funció de potenciar les tecnologies de la informació, demana que es doni més recolzament als emprenedors, perquè siguin aquests els que ajudin a desenvolupar innovació i tecnologia. Xavier Castillo: Aquells països que avancen econòmicament són els que tenen un sector TIC més fort, com és el cas de Nokia a Finlàndia. El problema del nostre país és que s’ha intentat provar-ho tot però no ens hem especialitzat en res concret. Josep Ramon Rodríguez: L’Ajuntament de Barcelona, precisament, si peca d’alguna cosa és pel fet que ha agafat la responsabilitat de desenvolupar infraestructures tecnològiques, com és el cable. Els problemes que sorgeixen no són tant d’idees ni plantejaments, sinó d’execució. Per exemple, la gestió dels stakeholders dins de les administracions públiques és més difícil que en l’àmbit privat. Josep Ramon Rodríguez mencionà també el fet de que en els serveis estrella de l’Ajuntament hi ha competència privada i són les persones les que tenen potestat d’escollir. Rodolfo Fernández: Què pensa fer l’Administració Pública per impulsar el sector TIC? Marta Continente: El que necessitem és un sector TIC més modern i més funcional, per això hem d’evolucionar en aquest camp. El Govern de la Generalitat des del CIDEM presta suport als emprenedors i a les empreses proporcionant informació fiscal i laboral, finançament, subvencions, desenvolupant polítiques sectorials… També és cert que si com a país tinguessim propostes més singulars, probablement avançariem més. Alberto Sanfeliu: En el tema de la salut per exemple, se n’ha parlat sovint de la necessitat d’estandaritzar totes les dades i obtenir així una fitxa mèdica que pot ser compartida electrònicament. Les administracions públiques podrien ajudar-hi si es primés un model més relacional entre el sector públic i privat. De fet, tenim l’exemple de molts països europeus que aquesta interrelació l’exploten molt més i en treuen bons fruits. Marta Continente: El que ens manca és una major homogeneització que ajudi a l’estandardització. Si desenvolupem uns usos que permetin aquests canvis, el que ens restarà seran les estratègies més que no pas la tecnologia. Jordi Marín: Si volem ser econòmicament competitius en el món necessitem un potent sector TIC i per això ens calen empreses petites que tirin, empreses més grans que arrastrin i una administració pública que compri i doni suport. Partint de que el sector TIC està a Madrid, a Catalunya no ens queda més opció que apostar per un govern que vagi més enllà de la simple prestació de serveis; necessitem un govern que assumeixi corresponsabilitat amb el sector privat per fomentar l’emprenedoria i la innovació. Eugeni Bofill: El kit de la qüestió està en canviar la pròpia mentalitat dels qui estan dins del sector TIC. Sense això no podrem començar a parlar de la potenciació del sector. Enric Canela: S’ha parlat molt de la necessitat d’interrelació entre els sectors públic i privat, però el que és igual d’important i no s’ha mencionat encara és la necessitat de treballar conjuntament les universitats, centres de recerca i empreses. Ermengol Casanovas: L’estandardització pràcticament no és possible, donat que la millora tecnològica imparable trenca contínuament els estàndards assolits. A Catalunya, a més, comptem amb empreses totalment capdavanteres a les quals la informació els hi és relativament igual. Josep Ramon Rodríguez: De quin sector TIC estem parlant realment? Hem de tenir en compte dos factors importants alhora de decidir cap a quina direcció volem anar. Per una banda, plantejar com volem atraure la inversió internacional i per l’altra, prendre posicionament sobre si el que volem realment és una empresa tipus Nokia a Catalunya o de fet ja ens va bé mantenir el teixit de petites i mitjanes empreses que actualment tenim. Tampoc hem d’oblidar que el sector públic ha de ser el responsable de potenciar i construir aquelles infraestructures en àmbits que el privat no ho farà, com poden ser l’educació o la sanitat. Xavier Castillo: Pel que fa a la sanitat a Catalunya, partim d’una posició de sortida bona i comptem amb una indústria farmacèutica pròpia. El problema és que el marc legislatiu actual desincentiva la inversió en aquests projectes. Lluis Girbau: El que ens diferenciaria i ens aportaria més competitivitat seria una aposta sectorial clara, que impulsés el que realment demanda Catalunya, que són canvis organitzatius i de procés per tal de poder implementar canvis realment tecnològics. A mode de clausura, Salvador Estapé, Secretari General del Cercle, féu menció de la principal conclusió que comportà el debat: el sector públic ha de passar d’administrar a governar, primant l’emprenedoria i la creativitat, i sent conscient que gran part de la innovació la duen a terme les PIMEs, un model empresarial molt semblant al de Dinamarca. Situant l’administració pública en el paper de facilitadora del marc i del entorn, haurà de començar a innovar, no només tecnològica, sinó també administrativament.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Val la pena reflexionar sobre l´article d´en S. Cardús

    ByPere Monràs Viñas

    Publicacions

    Val la pena reflexionar sobre l´article d´en S. Cardús

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals
    Hora
    Data

    20-02-2006
    Pere Monràs Viñas

    L’article adjunt i que recomano ja que crec que lliga totalment amb l’esperit fundacional del Cercle. Val la pena reflexionar-hi en aquests moments en que es negocia ampliar la nostra base associativa. Al 2001 ja era evident per als qui vàrem participar en la fundació del Cercle, i també després al 2004 per els qui…

    L’article adjunt d’en Cardús i que recomano crec que lliga totalment amb l’esperit fundacional del Cercle. Val la pena reflexionar-hi en aquests moments en que es negocia ampliar la nostra base associativa. Al 2001 ja era evident per als qui vàrem participar en la fundació del Cercle, i també després al 2004 per els qui apostàvem a crear-ne la Fundació Privada Cercle per al Coneixement, que el paper del que en diem la societat civil és clau. Molts i sobretot provinents d’aquells afins als partits, pensen que no hi ha més societat civil que la que representen els propis partits, pel fet de que els seus representats són votats. Alguns creiem que aquesta tesi no accepta ni admet amb claredat, que pot haver-hi, i es necessari que hi hagi, una altre manera de fer política, que estigui lliure dels interessos electorals i que sigui una expressió enriquidora des d’una òptica d’interessos generals o parcials diferent. A la primera etapa del Cercle i pel treball de molts, liderat per Antoni Garrell, es van promoure iniciatives valuoses com la que s’expressava en La societat del coneixement : una oportunitat per a Catalunya, que abocaren en la creació del MED ARC, sense posterior continuïtat, degut a una no concordança amb el moment polític, però no hi ha dubte que els continguts que s’hi exposaven, continuen essent, en lo essencial, totalment vigents. És, doncs, el treball amb rigor i les propostes fonamentades les que donen legitimació a les coses, com sempre ha procurat fer el Cercle, però les coses a legitimar poden mirar el curt o el llarg. No ens faria falta tornar a mirar, també un mica més el mig i el llarg termini ? En Salvador Cardús ens refresca la memòria de no perdre mai l’esperança, perquè l’esperança del que en diem la societat civil es fonamenta en la ferma convicció que treballem pel país i per com deixem el país als nostres fills i en Cardús, ens posa un lema: Menys Estat, menys Administració pública i més iniciativa privada, més societat civil: aquest hauria de ser el nostre model per als propers anys. Pere Monras Vicepresident de la Fundació Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Complir o no complir Lisboa 2000

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Complir o no complir Lisboa 2000

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    08-02-2006
    Antoni Garrell Guiu

    Assumir els reptes de Lisboa vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica i que requereixen noves capacitats i…

    Arrel del estudi de l’oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica sobre els efectes de complir Lisboa-2000 La setmana passada en Pere Monràs, ex-president de la nostra associació, va enviar-me un document en el que es parlava sobre què passaria si es complissin els Objectius previstos al 2000 en l’estratègia de Lisboa enfocats a convertir i fonamentar el creixement d’Europa en l’economia del coneixement. El document era un estudi elaborat per la oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica (CPB). En ell s’afirma que si s’assumissin els desafiaments de Lisboa, l’economia europea i la qualitat de vida millorarien considerablement fins al 2025, tot indicant que la renta per càpita de l’UE25 podria créixer un 25% y un 10% la taxa d’ocupació. Els guanys serien generalitzats per tots els països de la Unió. En el cas d’Espanya, explica l’informe, indica que si es posen en marxa estratègies favorables a la innovació, es consolidarien i incrementarien els recursos de R+D+i, es facilitaria la mobilitat estructural i el PIB creixeria un 15,7%. Assumir els reptes de Lisboa, vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica. Cal entendre i acceptar que estem en una fase de transformació molt àmplia, i que Europa ho fa amb una situació d’incertesa, de manca de lideratge i amb fortes asimetries internes. Són uns canvis que requereixen noves capacitats i fonamentalment “aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers”, un fet que comporta assumir els reptes de l’aprenentatge amb plenitud, força i convicció, desterrant l’esgarrifós fracàs escolar tot assolint alts nivells en la formació continuada. Hom recorda amb preocupació que el Consell de Lisboa va establir cinc objectius quant a l’educació per al 2010, un d’ells fitxava que la no finalització dels estudis obligatoris no podia superar el 10%, una xifra molt llunyana del més del 25 % actual. El document que va enviar-me en Pere, va coincidir en que jo finalitzava la lectura del llibre Els sistemes educatius europeus: ¿Crisis o transformació?, editat amb el numero 18 per la Col•lecció d’Estudis Socials de la Fundació La Caixa, un rigorós i excel•lent estudi dirigit per Joaquim Prats i Francesc Raventós. L’estudi està ple de dades que cal analitzar. Consta que el 28% dels estudiants no assoleixen la titulació de l’ESO, -11 punts per damunt d’Europa que és de 17%-; També, que el 29,1% dels estudiants universitaris o de formació professional entre 18 i 24 anys no finalitza els estudis, -quant la mitjana de la UE25 es del 16,5%-; que la inversió pública en educació a Espanya és del 4,9% del PIB, 1,3 punts menys que la mitjana dels països de la OCDE., potser una de les causes, segons indicà la pròpia OCDE, per les que Espanya ocupa el lloc 24 dels 28 països avaluats quant a ranking d’èxit del sistema educatiu, una llista liderada per Finlàndia. Unes xifres que no ens porten a millorar el fet de que sols un 40% dels espanyols entre 25 a 65 anys tinguin estudis de grau mentre que en la majoria de països Europeus la xifra oscil•la entre el 50 i el 75%. Tots aquest fets van portar-me a recordar el que deia el Cercle al 2002, gràcies al treball d’un ampli grup d’associats, sobre la formació com a conseqüència d’analitzar i formular els reptes a afrontar per les societats pròsperes en el si de la Societat del Coneixement. Deia llavors el Cercle: “ … uns dels quatre reptes cabdals a afrontar en els propers anys és l’educació dels seus ciutadans i en especials dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual i les actituds que possibiliten aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles interrelacionant-les per generar els coneixements que permeten afrontar exitosament els desafiaments que sorgeixen…., una formació que ha de contemplar les etapes primeres relatives a adquirir la formació i educació bàsica, fins a les adreçades a mantenir i ajustar els coneixements que possibiliten l’aportació de valor en el context del mercat laboral global i canviant. Una formació o aprenentatge que combini alhora l’adquisició dels coneixements abstractes, (aquells que permeten continuar comprenent i incorporant-ne de nous), i els coneixements instrumentals, (que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment) amb els coneixements actitucionals, que permeten el treball interdisciplinari en un context de canvi accelerat…” . El Cercle, tot alertant del fracàs escolar i de la falta de polítiques formatives encaminades a incrementar la competitivitat dels treballadors i la seva polivalència possibilitant a la vegada l’increment de la taxa d’ocupació del país, reclamava llavors polítiques encaminades: a incrementar l’esforç en formació continuada; a ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”; a dotar als pedagogs de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement; construir nous materials didàctics per possibilitar l’ús dels coneixements adquirits de tal manera que ‘’ L’experiència com a informació assimilada i contrastada pugui ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització”. Han passat gairebé 4 anys des de que el Cercle analitzava els reptes de les societats pròsperes i efectuava propostes per afrontar amb rigurositat el repte de la formació, i ara cal dir amb contundència: el nostre sistema educatiu no ha millorat. El que demanàvem llavors i que ara he volgut recordar segueix essent requerit i ho és amb urgència. Cal doncs assumir-ho i ara a l’ombra del nou estatut que s’apropa, exigir que es prioritzin les polítiques per avançar en la societat del coneixement, i en especial la formació, ja que de fer-ho o no ens juguem el futur de la nostra competivitat econòmica, o el que és el mateix: el benestar i el desenvolupament social. Antoni Garrell i Guiu Febrer 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | | |

    Emprenedors avui

    ByRafael Suñol Trepat

    Publicacions

    Emprenedors avui

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    01-02-2006
    Rafael Suñol Trepat

    Donada la situació en què es troben Espanya i Catalunya respecte els nostres competidors en quant a la indústria i la utilització de les TIC, aquesta reflexió va encaminada a donar idees sobre què fer per reconduir la situació vers uns paràmetres més acceptables.

    El Presidente del Cercle per el Coneixement Antoni Garrell, puso de manifiesto en un artículo suyo (publicado el 9 de diciembre de 2005 con el titulo Espanya, novena per la cua), de manera contundente, la lamentable situación en que se encuentran España y Cataluña respecto de nuestros competidores, en cuanto a la industria y la utilización de las TIC, en sentido amplio. Dando los hechos por demostrados, me anima a que exponga mi punto de vista, sobre qué habría que hacer para reconducir la situación a parámetros más aceptables (léase competitivos). Antes de entrar a proponer alguna medida concreta habría que decir algo sobre el entorno. Como no es posible ser Finlandia ni Suecia, donde el entorno socio-político tiene más fuerza que las desventajas de localización, población, lengua propia, clima, etc, habrá que hacer un esfuerzo importante para cambiar la correlación de fuerzas. Tampoco las empresas empujan suficientemente a las administraciones. Prefieren, por poner un ejemplo, un buen aeropuerto, que tener accesos en telecomunicaciones más eficientes. Y la Universidad, recluida en sí misma, es incapaz de generar iniciativas, proyectos e innovación para las empresas, siendo el nivel de los profesores excelente y el de los graduados en telecomunicaciones e informática muy competitivo. Quizá el llenar el gap que nos separa de otros países no sea tan fácil ni tan rápido como desearíamos, pero lo más preocupante, a nuestro entender, es la falta precisamente de conciencia sobre el estado actual de carencias. El mercado, la competencia internacional, no han “impulsado” a las empresas españolas / catalanas a invertir en TICs. Quizá el tipo de industrias nuestras de poco valor añadido ocupacional no hayan requerido tanto este tipo de inversiones hasta ahora, pero cada vez son más evidentes los síntomas de que nuestro modelo de desarrollo está mal enfocado. Ya no es posible competir con productos y servicios de bajo componente tecnológico, y las tecnologías de más fácil introducción con las TIC. Pero ¿cómo se consigue en la práctica? La cultura económica imperante dice que el mercado es el que mejor asigna los recursos y el que mejor sabe valorar las inversiones. Si esto fuera así, no deberíamos preocuparnos demasiado porque los empresarios e inversores, o se irían a otras latitudes (creo que ninguno se va a Suecia o Finlandia), o invertirían fuertemente en tecnología, innovación y nacerían más vocaciones emprendedoras. Deberían espabilarse, como ya hicieron años atrás. Sin embargo, en el período que va desde ahora hasta que recuperemos nuestro espíritu emprendedor (porque a la fuerza ahorcan), algo habría que hacer. Cuando el mercado tarda en actuar es preciso recurrir al sector público, no para que suplante al privado, sino para que irrumpa en el mercado y genere condiciones que estimulen a los actores y les de dimensión. La actuación del sector público (o de la administración en nuestro caso) tiene que ser cuidadosa. No se trata, como antaño, de crear empresas públicas, ni de forma burda manipular los precios, ni de utilizar la compra pública como único elemento estimulador. El juego actual, en nuestra realidad, pasa más por “empujar”, dar dimensión y cobertura social a las actividades innovadoras y emprendedoras. Para poner algún ejemplo, a modo de sugerencia, sería más eficaz destinar, desde las Cajas de Ahorro, un 5% de la dotación de la obra social (que representa el ⋍ 30% de los beneficios) a fondos de capital riesgo, en fases iniciales (capital semilla) o hasta proyectos de 2M de €, durante un período de tiempo determinado; unos 4-5 años. Estos fondos de capital riesgo (venture capital) deberían ser gestionados por profesionales independientes, con experiencia. Creo que todo el mundo estará de acuerdo en que ahora es socialmente más necesario estimular la iniciativa empresarial que financiar una actividad musical o cultural. Y por supuesto, lo más importante sería crear un clima social de apoyo y estímulo al emprendedor, con programas públicos enfocados a valorar sus esfuerzos y logros. En definitiva lo que se propone es cambiar el paso. Hacer un esfuerzo grande como país a favor del espíritu emprendedor, de la innovación, con estímulos públicos, sin rubor, con la intención explícita de cambiar el estado actual de las cosas tal y como lo describió Antoni Garrell. Rafael Suñol Soci Fundador del Cercle i Vocal de la Junta

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Llei de Foment de la Ciència i la Innovació empresarial i d’ordenació de la recerca

    ByRemo Suppi Boldrito

    Publicacions

    Llei de Foment de la Ciència i la Innovació empresarial i d’ordenació de la recerca

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    02-01-2006
    Remo Suppi Boldrito

    Posicionament del Cercle respecte la nova llei de Foment de la Ciència. Reflexió crítica i propostes de millora en la línea de promoure un canvi fonamental en el seu articulat per tal de que pugui ser una llei amb perspectives de futur que ens condueixin cap a l’objectiu de l’i2010 (A European Information Society for…

    Llei de Foment de la Ciència i la Innovació empresarial i d’ordenació de la recerca. Els principis bàsics d’aquesta Llei s’inspiren en els objectius de la Unió Europea establerts en el Consell Europeu de Lisboa de l’any 2000, a través dels quals i basant-se en el coneixement, Europa ha d’esdevenir més competitiva i dinàmica, capaç de créixer econòmicament d’una manera sostenible amb més i millors llocs de treball i amb una major cohesió social, objectiu que es va concretar en el Consell Europeu de Barcelona de l’any 2002. En aquest context, en el segon article del Títol preliminar, Disposicions generals de la Llei, se’n determinen els objectius (en concret 11, enumerats de a-k); d’aquests 11, únicament l’objectiu c), fa referència explícita a l’empresa: “contribuir al canvi de l’estructura productiva catalana mitjançant un procés d’innovació empresarial i la seva projecció internacional”, la resta són més propis del desenvolupament científic tant a nivell de recerca pura com aplicada. Cal indicar que els objectius establerts són molt amplis, generalistes i en els que tots podem estar d’acord però no s’hi concreta cap mesura per tal d’assolir els reptes de competitivitat i transformació de la indústria, ni s’hi defineixen compromisos avaluables. Per la seva amplitud la llei incorpora aspectes que són clarament competències d’altres conselleries, en especial els objectius d’innovació empresarial que pertanyen a indústria, o d’internacionalització que són més aviat de comerç. Probablement per aquest motiu, la llei està centrada en un 80% en la ordenació de la recerca i sols en un 20% en la innovació empresarial. Tanmateix en cap cas no s’hi citen prioritats d’inversió per assolir els canvis qualitatius que la societat del coneixement requereix. Contingut: L’avantprojecte de llei consta d’una exposició de motius, cinquanta-cinc articles estructurats en sis títols, una disposició derogatòria i una disposició final. L’exposició de motius presenta l’objectiu de l’avantprojecte de llei, el títol preliminar (Disposicions generals) (articles 1 a 4) defineix la finalitat de la llei, els seus objectius i els principis informadors de la política de foment de la ciència i la innovació i ordenació de la recerca. El títol I (El sistema de recerca, desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació), articles 5 a 16, regula i defineix el sistema de recerca, desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació així com els diferents agents que l’integren. El títol II (L’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit del foment de la ciència, de la recerca i desenvolupament científic i tecnològic i d’innovació) (articles 17a 28), regula l’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya per exercir les seves competències en R+D i en innovació. El títol III (L’Agència de la Recerca de Catalunya), articles 29 a 37, regula la creació de l’Agència de la Recerca de Catalunya (entitat de dret públic sotmesa a l’ordenament jurídic privat), com a mecanisme de coordinació de la gestió de la recerca, de la innovació i de la transferència de coneixement. El títol IV (La carrera investigadora), articles 38 a 41, defineix el personal investigador i regula els seus drets i deures establint els elements fonamentals de la carrera investigadora. El títol V (Mesures de foment), articles 42 a 55, estableix les mesures de foment de la recerca, del desenvolupament científic i tecnològic i de la innovació empresarial i de la transferència de coneixement. La disposició derogatòria regula la derogació de totes les disposicions que s’oposen al que estableix la present Llei i la disposició final primera permet que el Govern dicti les disposicions necessàries per al seu desplegament. [… En els documents relacionats, podeu trobar un fitxer pdf amb el text íntegre …]

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | | |

    Entrevista amb Carlos Grau

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista amb Carlos Grau

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    19-12-2005
    Elena López

    Carlos Grau Lara, director general de Microsoft a Catalunya, ens planteja en aquesta entrevista la seva visió sobre la situació actual de Catalunya en quant a la societat del coneixement i els principals obstacles a superar per assolir els objectius d’e-Europa.

    Com veu l’estat actual en quant a la transició cap a la Societat del Coneixement a Catalunya? Crec que no estem aprofitant prou bé totes les oportunitats que ens ofereix el nou entorn de la societat del coneixement per a que Catalunya torni a liderar iniciatives en aquest context dins del marc europeu. La inversió que fem en recerca, desenvolupament i innovació aproximadament encara és la meitat de la mitjana de la Unió Europea i una tercera part de la de països avançats com Japó o els Estats Units. Crec fermament que això té un impacte directe en els nostres baixos ratis de productivitat i en els riscos que estem patint de deslocalització. Quins són els principals esculls que hauria de superar el país per assolir els objectius d’e-Europa? Crec que tindríem que fer més esforços per incrementar el percentatge de despesa en educació primària i secundària. Avui estem aproximadament a un 2,8% del PIB, per sota del 3,9% de la mitjana espanyola. Crec que la Generalitat tindria que promoure una política de major neutralitat tecnològica en el sector de les TIC, afavorint la innovació, protegint la propietat intel·lectual i tractant de reduir la pirateria. Si només fóssim capaços de reduir un 10% la pirateria a Catalunya generaríem mes de 900 milions de € d’ingressos addicionals en el sector de les TIC, facilitant la creació de 1.250 llocs de treball nous. Més enllà dels productes que Microsoft posa al mercat, què considera que Microsoft aporta i pot aportar a Catalunya per accelerar el camí cap a l’economia del coneixement? Crec que tenim una posició excepcional i sobretot la ferma voluntat de col·laborar més estretament amb la Generalitat per tal de generar innovació, llocs de treball i creixement econòmic. Microsoft inverteix anualment més de 7.000 milions de dòlars en recerca i desenvolupament, generant tecnologies i solucions molt innovadores que permeten millorar de forma significativa i clara la productivitat i la eficiència a molts sectors de l’economia. Tenim un model de negoci que afavoreix el desenvolupament d’empreses col·laboradores generant llocs de treball e ingressos per l’economia local. A Catalunya tenim actualment més de 400 empreses de desenvolupament de software treballant amb tecnologies Microsoft i un total de més de 4.000 empreses que col·laboren amb nosaltres globalment, donant feina a més de 65.000 professionals del sector TIC. Per cada euro facturat en promig a Microsoft, els nostres col·laboradors n’ingressen més d’11 €. Com a membre actiu del Cercle, com veu al Cercle i què espera d’ell com a associació de la societat civil catalana? El Cercle ofereix un excel·lent entorn de debat, reflexió i recomanacions en matèria de gestió del coneixement. Està format per professionals de gran prestigi i experiència del sector i crec que pot jugar un paper molt rellevant d’impuls d’iniciatives que contribueixin a desenvolupar el coneixement i la millora de la nostra productivitat i competitivitat.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | | | | |

    Seminari-Debat amb Anna Maria Sánchez

    BySEBAP

    Publicacions

    Seminari-Debat amb Anna Maria Sánchez

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    16-12-2005
    SEBAP

    Anna Maria Sánchez, directora general d’AIDIT, (Agència d’Acreditació en Investigació, Desenvolupament i Innovació Tecnològica) el passat 1 de desembre ens parlà sobre els beneficis fiscals dels que poden gaudir les empreses que desenvolupen projectes de R+D+i.

    Anna Maria Sánchez va començar la seva ponència fent una introducció sobre les funcions que realitza l’AIDIT. L’AIDIT fou creada per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Politècnica de Madrid amb l’objectiu de contribuir a la millora de la competitivitat, el desenvolupament i l’impuls del nivell tecnològic de les empreses del nostre país. Acreditada com a entitat certificadora de projectes de R+D+i, l’AIDIT estableix paràmetres d’excel•lència per tal d’ emetre una opinió independent sobre els projectes que certifica. En aquest sentit, la certificació és una eina clau en el nou sistema generat l’any 2003 pel Ministeri per l’aplicació de les deduccions fiscals per R+D+i. Tot i que els incentius fiscals poden esdevenir un dels millors instruments de finançament per les empreses, aquestes pràcticament no l’utilitzen o no l’aprofiten al màxim. Els motius d’aquesta no utilització són diversos, però entre ells destaquen el fet de que les empreses sovint perceben una inseguretat jurídica que prové dels conceptes de R+D o IT establerts a la legislació vigent i del dubte de quines despeses són realment deduïbles. A banda d’això, també existeix un desconeixement generalitzat de quins són els incentius fiscals de R+D+i, junt a una manca d’assessorament extern, la errònea creença de que “innovar” només és qüestió d’empreses grans i a vegades una excessiva burocratització. Anna Maria Sánchez també ens parlà sobre el procès de certificació segons el real decret 1432/2003, que conté els següents passos: l’empresa sol•licita la certificació a l’entitat Certificadora, la qual si procedeix, l’emet. Després l’empresa ha de sol•licitar l’Informe Motivat a la DGDI, el qual és vinculant per l’Administració Tributària. Finalment, la Sra. Sánchez concluí la seva ponència deixant clar que l’AIDIT, com a primera entitat certificadora de projectes d’R+D+i acreditada per l’ENAC en 65 línies, amb més de 600 certificats sol•licitats i més de 200 empreses clients, aporta coneixements tècnics en profunditat amb una garantia de confidencialitat, imparcialitat, objectivitat i independència. La ronda d’intervencions va generar les següents qüestions: – És difícil diferenciar entre el que són millores de necessitat i millores tecnològiques. Amb el tema del software, per exemple, hi ha molts problemes per patentar-ne productes. Nosaltres entenem el desenvolupament com l’aplicació o materialització dels coneixements. En el cas del software, AIDIT estableix uns criteris per a que se’n puguin aplicar les subvencions pertinents. – Moltes empreses que investiguen o innoven, ho fan sense planificació i barrejant funcions. Probablement per això els seus intents sovint fracassen. A part d’això, les empreses que tenen èxit i generen beneficis, són les que estan capacitades per innovar més. És com el peix que es mossega la cua. És molt important no menysprear els resultats parcials. Quan una persona està en procés d’innovar, és a dir, de llançar un nou producte, ha de documentar pas a pas els resultats intermitjos, perquè són de gran valor per a les empreses. A vegades no serveix de res obsedir-se amb uns suposats objectius finals si un s’oblida dels petits avanços que s’obtenen pel camí. – Jo sempre havia entès innovació com a novetat per a l’empresa, i R+D com a innovació pel món. Com ho veieu vosaltres? Per començar, el concepte d’innovació ja inclou en sí mateix la recerca i el desenvolupament. Si no s’arriba al mercat, no es pot calificar d’innovació. Dins d’aquest terme, podem distingir entre el que seria innovació radical, sempre fruit de R+D perquè implica un canvi de tecnologia, i la innovació incremental, que implica la millora de productes a través de la pràctica. Pel que fa al tema fiscal, es considera innovació un producte nou en un mercat indistintament de que aquest ja existeixi en un altre mercat. – A banda del Certificat que emeteu, quins altres beneficis se’n poden derivar de tot el procés de certificació? El procés facilita per exemple el control de pressupostos i l’accés a diferents fonts de finançament per a l’empresa. Al estar el coneixement més concentrat, ajuda a recuperar els resultats parcials i totals, i les dificultats que es poden tenir el primer any de l’elaboració, després es converteixen en una bona metodologia per gestionar el coneixement dins l’empresa. A més, obtenir el Certificat es pot considerar com una marca d’excel•lència per a la imatge corporativa de l’empresa o institució. – Quin és el preu de la certificació d’un projecte? Va molt lligat a la feina que doni el projecte en qüestió, és a dir, el nombre d’hores que es requereixen d’experts, contables… Normalment, en el cas d’un projecte mitjà, el cost oscil•la al voltant d’uns 3.000 €. Anna Maria Sánchez finalitzà el seminari amb un consell per aquelles empreses interessades en iniciar un procés de certificació per obtenir deduccions fiscals: en primer lloc, recomanà no utilitzar intermediaris, per tal de que el coneixement realment es quedi a les empreses que l’han generat, i en segon lloc, tenir una bona planificació que permeti iniciar la sol•licitud de certificació amb temps i sense presses de cara a l’exercici fiscal. Segons comentaris d’un dels socis del Cercle, aquest seminari-debat “fou realment interessant; Anna Mª Sánchez donà una conferència instructiva, constructiva i entretinguda”.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats