Opportunities for Europe: the key moment The EU isn’t working: how should it change? By Joan Monras Oliu The French and Dutch “no” at the referendum for the Treaty establishing a Constitution for Europe (TCE) showed that something was not working in the EU. It was presented as the next natural step towards European political integration and it was rejected by two of the six countries that in 1957 signed the Treaty of Rome. Some may see this “no” as a result of the unsatisfactory and insufficient social issues of the text. For them it is clear that European mentality grew in the welfare state and that the failure of the TCE to deeply defend this social model is the main reason for its rejection. I will argue a slightly different thing: I will defend the view that the social failure and economic stagnation of the actual European Union is the underlying reason for a traditionalist reaction that ended in the “no” vote or in the French riots. Traditionalists from the right and the left have denounced the TCE as a threat for the preservation of the European old social model. However, I will argue that the “no” to the TCE should be used as an opportunity to rebuild the concept of Europe in different and modern terms. The best answer to the problems of the EU is through a powerful and competitive economy which gives opportunities to European citizens, something that has no relation at all to the political integration. In the 21st Century, it means that Europe needs a knowledge based, dynamic and creative economy. In order to do that Europe will have to rethink the appropriateness of its institutions and its projects, which was probably a better reason to vote against the TCE. First of all it is useful to understand why EU is not working by analysing the positions around the Treaty for a Constitution for Europe, concentrating on the “no” vote. In many countries, like France or Spain, the opposition to the Treaty came either from the radical left or radical right. On the left, people argued that the new step towards integration did not match with the traditional welfare state that the EU members allegedly represent. From their point of view, the project did not constitute a guarantee of the rights (many times they forget the duties or responsibilities) of the workers or the public education and health. On the right the arguments were essentially nationalist, thinking on a deepest integration as a threat to national interest. Nonetheless, in countries like France or Spain, there was a lack of liberal critique to the TCE. Hardly anyone argued that the welfare state is unsustainable or that EU members have to rethink its system, something that the TCE did not do. Hardly anyone either said that the actual way the EU works can be largely improved and that a deeper political integration has nothing to do with actual EU problems. Both this latter liberal critique and the aforementioned reasons for the traditionalist “no” vote helps us to look at some of the problems that the EU will have to face and the opportunities that it has. The EU leaders and population have to be aware of the time that we are living. Luckily or unluckily the globalisation is a reality. Products are easy made in many places and travel expenses are extremely low. Producers from a remote part of the world can be our closest competitor, and trade is growing increasingly fast. This reality may produce a sense of fragility or fear, something that is growing in developed countries. Nowadays they have to face a different reality, where China, India or Brazil are, in many aspects, more powerful than European countries or even the US. This situation causes a reaction that encourages protectionism. Those who think that the others are stronger will defend a greater protection both in trade, immigration or social rights. Those are, arguably, the same that voted against the European Treaty because they saw it too soft in social terms or because they were afraid of losing their national identity. The globalisation has, however, another side. As suggested by Hiscox from the Harvard University, it represents an increase of the global wealth, even if it has some ‘losers’. In other words, the opportunities of shortening time and distance that offers globalisation can be taken by European members not as a threat but as an open door towards an improvement of their economy and well-being: this is the challenge that Europe has to face. The EU members have now the capacity to compete in terms of quality rather than quantity. It is clear that China is unbeatable in making cheap easy-designed clothes, but Europe or the United States are unbeatable when a high skilled professional is needed to develop a certain product. Following in the textile sector, an example would be design. Cities like Milan or Barcelona, which are in regions where they were used to earn money from textile factories, have now developed a high standard textile design and are competing all around the world. The same is true when talking about all those products that need high levels of knowledge. Here are the opportunities for Europe. In this sense Europe can be at the forefront of the world and can exploit its background and skilled population. Europe has the challenge to use these opportunities, something that, arguably, is not doing enough. The best example in that sense is the decreasing competitiveness of European Universities. While some years ago most of the best universities were mainly in Europe, now they are mainly in the US. In other words, Europe in stead of taking advantage of the moment and the opportunities (never in the history had had such a big market where to sell its products), it is trying to defend what it acquired in previous years. In concrete terms, EU members should be conscious that this economic change is essential for the European future. Political integration is not a guarantee against wars (also domestic wars have been frequent during the world history) but rather a powerful and dynamic economy that enables people to take advantage of their opportunities and that give individuals their rights to have opportunities and their duties to use them. Therefore, rather than fighting for a stronger political integration I would argue for a stronger economical integration and a stronger strategical integration. On the one hand, recent cases like the takeover bid of Spanish Gas Natural to Endesa and counter-offer of E.Con, the German energy company, are examples where national interest has overcome economic interest, as has been argued recently in The Economist or in La Vanguardia by Ralf Darhendorf. On the other hand, European initiatives in strategic sectors concerning knowledge-based economy, like the Agenda Lisbon 2010, should be reinforced. Finally, it is the time, with the actual failures of the EU Treaty, to reassess which legislation is favouring the knowledge based creative economy and which one is not. In other words, the enormous quantity of rules that European have to follow as an alleged guarantee of the quality of European products may be causing high limitations to many companies, for example SMEs. Many of this knowledge based economy come from small and medium size companies of professionals that decide to develop a certain product. It is virtually impossible to face the enormous cost of EU rules for those groups of professionals, and what was born as a guarantee for quality is now reducing the opportunities of high qualified professionals working on high quality products. In conclusion, the EU is facing a crucial moment. The failure of the Treaty is an example of the threats and opportunities that the EU has. On the one hand there are those who seemed afraid of the growing opportunities partly due to globalisation. They defend that the best way to face this opportunities is by closing European doors, and saving the success of the 60 years period of peace and prosperity. On the other hand, there are those who see the actual circumstances as a huge opportunity to develop a solid and dynamic economy. EU has the background and conditions to successfully become a knowledge-based and competitive economy, but the EU members have to be conscious of it and work on it. Stronger political integration is not the solution to these economic issues, but rather a potential danger as showed by the example of the SMEs. The accidental curb on political integration can be used as an opportunity to rethink what policies are favouring the strengths of the EU, and which ones are limiting them. It is our choice to see these facts as a failure of the EU or as an opportunity for the EU, my choice is clear. Joan Monràs Oliu Menbre del Cercle

Publicat a www.e-noticies.com el 15 de maig de 2005 El dia 17 de maig es celebra el dia d’Internet, de les Telecomunicacions i de la Sociedad de la Informació; una celebració d’abast planetari i que reafirma novament la globalitat del fenomen i la importància cabdal que té, no sols en l’àmbit econòmic i científic, sinó també en les relacions socials i el hàbits de molts joves, i menys joves, que dia a dia construeixen xarxes informals de relació creant una nova cultura i abstraient-se, amb massa freqüència, de la realitat propera, tot refugiant-se en la distància, la virtualitat i l’anonimat del ciberespai. Lluny queda la primera meitat de la dècada dels 80 on Internet cridava sols l’interès de la comunitat acadèmica com un element de comunicació i via d’accés a la informació remota, i gairebé s’ha oblidat que sols fa 14 anys que s’inicià el WWW (World Wide Web) com a medi de comunicació adreçat al públic en general, o que fou al maig del 1993 quant es registra el primer web espanyol, per iniciativa de la Universitat Jaume I de Castelló, seguit, al setembre, per la Universitat de Cantàbria. Caldria esperar 2 anys més perquè Internet irrompis amb força a Catalunya primer i a la resta d’España desprès. Fou al 1995 quan el diari Avui presenta la seva edició electrònica, seguit ràpidament per El Periódico de Catalunya i La Vanguardia; TV3 esdevingué al juny la primera televisió de l’Estat que posa les seves informació a la xarxa. Si la premsa afrontà el repte de Internet, la banca també inicià el camí de la ma de Banesto inaugurant la seva Web al maig del mateix any, i el món de les finances mitjançant la Borsa de Madrid i la de Barcelona esdevenien les primeres d’Europa en connectar-se a Internet. Espanya tenia llavors 50.000 usuaris d’Internet, 10 anys desprès, l’últim semestre de 2005, el nombre de persones que es connectaren a Internet assolí 15,5 milions, el 42,1% de la població espanyola, una xifra encara mes significativa si es considera que el 93% accedeix a la xarxa diària o setmanalment, una xifra que representà un increment de 2 milions respecte l’any anterior. La celebració del dia mundial d’Internet arriba amb la població de l’Estat que ha assumit i interioritzat plenament el fenomen i la seva cultura, en especial els joves entre 15 i 34 anys, utilitzant la tecnologia Wi-fi, els serveis de missatges instantanis, la transferia d’arxius, la veu i la imatge sota IP, …, a casa (un 36,0 % de les llars espanyoles estaven connectades a Internet a finals del 2005 –valor mig de la Unió el 53%-),i al treball ( el 33% dels treballadors tenen connectat el seu ordinador a Internet, dedicant a navegar per la xarxa mes de mitja hora daria –si be accedeixen mes de la meitat del temps a pàgines web sense relació amb el seu treball-) Si bé aquest dades són positives, i cal enquadrar-les en el fet de que Catalunya i Espanya foren pioners en introduir-se amb celeritat en el mon d’Internet, no es pot oblidar que al 2006 són llunyanes a la dels països capdavanters de la Unió, i que algunes dades es situen per sota de la mitjana , un fet arrelat al 2001 on ja es posa en evidencia un clar endarreriment tecnològic respecte a la resta de la Unió. Per aquest motiu es llança llavors el Plan Info XXI, un pla que no aportà els resultats esperats i que les posteriors iniciatives tampoc acaben d’aconseguir el canvi de tendència, quant a extreure valor i competitivitat a les TIC i al coneixement de les persones, la nostra posició en el Global Information Technology Report 2005-2006 ho certifica. La celebració del dia mundial d’Internet, tot considerant la penetració i acceptació per part de la població, hauria d’ésser un motiu de reflexió per emprendre iniciatives capaces de trencar la tendència d’allunyar-nos de l’objectiu, d’extreure el màxim partit de la tecnologia, per avançar en productivitat i competitivitat, també per endegar iniciatives locals que ens apropin a les xifres d’inversió en TIC properes als Estat Units, que hi dedica 200€ per persona i any, mentre que a la UE sols arribem a 71€, i també per comprendre que sols incorporant a les empreses el talen dels joves preparats i capaços el futur és possible. Un dia de celebració o un dia d’acció?, per a mí, i per els associats del Cercle per el coneixement, www.cperc.net, creiem que d’acció, especialment a Catalunya on cal passar del debat i la planificació a l’execució, entenent a la vegada que el desenvolupament tecnològic i la societat del coneixement són prioritats. Hom voldria entendre que el traspàs a Presidència de la Secretaria de Telecomunicacions i la Societat de la Informació no és un accident i que vol evidenciar aquest fet. Encara que sigui tard i la legislatura finalitza és una línia a seguir en el futur. Un futur que cal accelerar amb el talent, la preparació i l’empenta dels joves, saben que els altres ni es paren, ni esperen Antoni Garrell i Guiu Maig 2006.

El passat 19 d’abril vaig assistir a una presentació molt interessant al Col•legi d’Economistes de Catalunya anomenada Catalunya, sector TIC? En aquesta trobada, la Marta Aymerich, directora de la CIRIT, va presentar la TecnoRegió, en Carles Fradera, Director d’Innovació del CIDEM, va presentar el Centre Tecnològic de les TIC i en Josep Miquel Piqué, president de la XPCAT va fer algunes reflexions generals sobre el sector. Crec que tant la TecnoRegió com el Centre Tecnològic de les TIC són iniciatives molt positives. Sense pretendre fer un resum exhaustiu, si que voldria compartir alguns aspectes que em van cridar l’atenció. La TecnoRegió és una resposta a la necessitat de generar valor afegit mitjançant un sector potent de les TIC i creant llocs de treball qualificats. Vol definir un pla estratègic que estimuli el creixement d’un sector que necessita l’R+D i per tant, la col•laboració entre les universitats i centres de recerca amb les empreses. Un dels objectius, amb el que no podria estar més d’acord, és el d’estimular la creació d’empreses /institucions basades en recerca/innovació TIC. En l’avantmodel de la TecnoRegió es defineixen tres línies d’activitat prioritàries: Media (audiovisual), Salut i Infrastructures Digitals. Per a mi, aquesta priorització, ja té un gran valor. S’ha de triar i apostar per sectors concrets com l’audiovisual i la sanitat, i deixar de dispersar esforços. Es defineixen com a factors claus d’èxit, entre d’altres, l’orientació al mercat, la focalització en línies d’activitat en les que Catalunya pugui ser un pol de referència internacional, i la implicació del capital privat en el finançament dels projectes. Per altra banda, la missió del Centre Tecnològic és contribuir a la competitivitat de les empreses del sector TIC a través del desenvolupament de productes i serveis en tecnologies de la informació i comunicació, innovadors a nivell global i orientats a les necessitats de les empreses catalanes. Es presenta amb un model de Centre d’R+D corporatiu on empreses, Universitats i Centres de Recerca i Administració col•laboren en projectes. Entre els objectius es contemplen la coordinació dels recursos existents per a la recerca en TIC al servei de les empreses del sector, i fomentar el creixement de les empreses del sector TIC per mitjà de la seva activitat innovadora. Es pretén que la major part del finançament d’aquest centre vingui del sector privat. El dia següent d’aquesta trobada, vaig llegir a la premsa que el preu dels habitatges nous a Barcelona ha pujat l’últim any un 21%, i el dels habitatges de segona mà, un 17%. Tenint aquestes rendibilitats assegurades a curt termini, és impossible que el sector privat financii en les quantitats i els temps necessaris, empreses de base tecnològica en les àrees d’activitat previstes a la TecnoRegió, o aporti al Centre Tecnològic quotes en quantitat i continuïtat necessàries fins a tenir impacte significatiu en l’ocupació del sector.. Per què la construcció i l’immobiliari han assolit rendibilitats tan altes? Durant els últims 30 anys s’ha anat construint un marc normatiu i legislatiu que essencialment aporta seguretat a les inversions en aquest sector. Les escriptures davant de notari, els registres de la propietat, les normes urbanístiques,…. tot va encaminat a donar seguretat a tots els agents d’aquest sector. I la prova d’això és que el sector financer s’ho creu, i no posa dificultats al finançament de promotors, constructores, i compradors d’habitatges. I els efectes són bons: aquesta situació ajuda al finançament dels ajuntaments, les famílies veuen com els seus estalvis invertits en habitatges es revaloritzen, i sobretot, es genera ocupació. De fet a Catalunya, entre els anys 2000 i 2003 la construcció ha generat 63.900 nous llocs de treball, compensant sobradament els 22.700 llocs de treball que ha perdut la indústria. No és estrany, doncs, que cap partit polític vulgui canviar aquesta situació, encara que de vegades es produeixin excessos com el de Marbella. En la intervenció de Josep Miquel Piqué, va mencionar que és relativament fàcil aixecar 1M€ per arrencar una empresa en el sector TIC, i és veritat. Però també és pràcticament impossible aconseguir finançament per a que les empreses de serveis de base tecnològica puguin fer-se grans, i expandir-se internacionalment. És a dir, de la cadena ciència/tecnologia/empreses/mercat, el punt més feble a Catalunya és el de les empreses i el seu finançament (suposant que considerem el mercat global). Aquesta feblesa potser no es nota al moment d’arrencar, però és molt real quan l’empresa vol anar a mercats grans i expandir-se internacionalment. Si volem que el sector TIC contribueixi al creixement econòmic i a la generació d’ocupació de manera significativa, crec que fan falta mesures que redueixin el risc de les inversions en aquest sector. És normal que una empresa de serveis de base tecnològica trigui entre cinc i set anys en donar beneficis, sobretot si l’aposta és per un mercat gran (en canvi es fàcil donar beneficis en poc temps amb una empresa petita, però llavors tenim el problema de finançar el creixement). Si volem captar recursos del sector privat per empreses TIC (i la major part del finançament de la TecnoRegió i del Centre Tecnològic de les TIC tindria que ser privat) avui és impossible competir amb altres sector que donen rendibilitats del 21% en un any. De fet, recordo del viatge a Corea que vam fer l’any passat amb la Cambra de Comerç, que el seu govern veia com una de les seves tasques prioritàries, donar seguretat jurídica a les inversions en el sector de les TIC. Per tant, i donat que comencem a tenir iniciatives amb cara i ulls com la TecnoRegió i el Centre Tecnològic de les TIC, potser és hora de començar a pensar quines mesures legislatives es poden prendre per disminuir el risc de les inversions en empreses del sector TIC, i animar al capital privat a invertir en quantitats i temps adequats per generar ocupació d’alt valor afegit de manera significativa.

Sembla que molts han interpretat la impotència del govern francès per a implantar la seva proposta de reforma del mercat laboral com a una mostra més de la pèrdua de tremp del nostre país veí. França, diuen, s’indigesta amb el desafiament de la globalització, no aconsegueix trobar el seu lloc en el nou context i, definitivament, ha deixat de ser un referent i una avançada de la cultura occidental. Res més lluny de la veritat. França està com està precisament perquè és troba al capdavant de l’evolució d’un model de societat que, amb una generació de retràs, també és el nostre. Han estat els primers en arribar a un estadi que planteja un extens conjunt de preguntes noves per a les quals ningú té encara una resposta convincent. Totes elles deriven de l’acumulació de tensió entre allò que caldria fer per a encarar els reptes d’un món farcit d’incerteses i allò altre que realment és capaç de fer una societat democràtica instal•lada en l’opulència i el benestar. És raonable pensar que els ciutadans assumiran aquests reptes en lloc de reclamar a qualsevol preu el manteniment de determinats privilegis que, segurament, han esdevingut insostenibles? És realista creure que des del poder polític d’una societat democràtica és possible liderar un projecte a contracorrent dels anhels quotidians de la majoria de la població? Implica necessàriament el nou escenari un increment substancial de la desigualtat econòmica, després de dècades d’anivellament? Fins a quin punt una societat té a les seves mans la facultat d’orientar el seu destí cap a allò que, des d’un punt de vista racional, considera més desitjable? És possible que una democràcia moderna, incapaç de reaccionar adequadament, derivi cap a noves formes de totalitarisme? No crec que es pugui respondre a aquestes preguntes des d’un optimisme inconscient, però tampoc ens podem resignar a caure en un fatalisme desesperant. En qualsevol cas, mirem-nos bé el que succeeix a França perquè, de la mateixa manera que ara nosaltres tot just comencem a experimentar, amb dècades de retard respecte els francesos, els trasbalsos d’una afluència massiva d’immigrants, també arribarà el moment en que ens aniran bé les respostes que ells hagin pogut trobar per aquesta mena de qüestions.

En primer lloc vull reconèixer que veure les imatges de les virulentes flames en els carrers del Raval barceloní la matinada del dia 17 de març no varen deixar-me indiferent. Constatar que les flames arribaven als primers pisos, les dificultats dels bombers en arribar al lloc, i pensar en la gent tancada a casa dubtant de si les persianes i finestrals aguantarien o propagarien el foc, em va fer pensar en la manca de previsió d’aquells que tenen la responsabilitat de garantir les llibertats dels ciutadans, entenent que la llibertat d’un, no pot trepitjar la de l’altre, i a la vegada la necessitat de frenar amb contundència aquella violència contra persones i béns. Escoltar, al llarg de la següent setmana, els responsables politics, assumint la responsabilitat de manca de coordinació, o d’errors en l’avaluació de riscos, i els conseqüents posicionaments i compromís d’afrontar el problema de la violència per evitar que s’integri com a forma de diversió en la nostra tolerant, oberta i lliberal Barcelona, van portar-me a pensar que, un cop més, s’afronten els problemes però no les causes que els originen. Essent requerit el manteniment ferm de l’ordre públic per fer front a la violència un tant organitzada i amb tècniques de guerrilla urbana, cal també analitzar i abordar les causes que porten els joves europeus a interioritzar la violència radical com un acte de protesta per a fer-se sentir. És com un crit dels oblidats en una Europa en construcció i en la que les claus de generació de valor, és a dir, el que aporten els recursos per garantit la qualitat de vida i el progrés socials, estan qüestionats i requereixen de profundes correccions. Les actituds dels joves de Barcelona no són un fet aïllat. El trobar-se gregàriament per ‘fer festa’ en llocs públics, aprofitant el clima mediterrani i evitant els cars preus dels establiments, com algunes informacions podrien fer creure, amaguen la realitat de que avui a Catalunya, al igual que a la resta de l’Estat i a Europa, un dels problemes més seriosos a afrontar és el dels joves. Hom no pot oblidar les recents queixes dels professors universitaris anglesos relatives a la falta de preparació dels estudiants a l’arribar a la universitat i la facilitat que tenen en copiar d’Internet; a Espanya la falta de motivació per l’estudi i la disciplina en l’esforç en molts estudiants s’evidencia en el significatiu fracàs escolar; a França per fomentar l’ocupació es promou amb una forta resistència social el contracte de primera ocupació per a joves, una ocupació basada en la precarietat i oberts a l’arbitrarietat, una precarietat no llunyana a la que afronten els joves catalans on pràcticament el 90% tenen contracte temporal com constatava recentment la UGT. Caldria assumir que a Europa els grans problemes no són solament els relatius a la transformació del model econòmic arrel de la globalització i la deslocalització industrial, i aquells derivats de la immigració que genera tensions socials en la mesura que els més dèbils i que rebien més protecció s’han vist desplaçats. Ara emergeix amb força el dels joves, tant els més preparats que es veuen sotmesos a condicions de precarietat, manca d’oportunitats d’acord a la seva capacitació, i a taps generacionals que eviten el seu progrés professional, com els d’aquells altres amb menys preparació o capacitat productiva, que queden sovint exclosos tal com s’evidencià a la tardor passada amb els greus aldarulls als barris perifèrics de moltes ciutats franceses. Cal assumir que el joves d’avui en dia són els més desprotegits, amb sèries dificultats per emancipar-se i planificar el futur arrel de l’incertesa laboral i el desequilibri entre els ingressos que perceben i els recursos necessaris per viure. Molts d’ells han estat oblidats, moltes vegades des de la infància, inclús per les seves famílies, al estar obligats els pares a treballar intensament per mantenir el nivell de vida que la societat del consum imposa, tot reclamant a l’escola que a més de formar en coneixements els substitueixi en la transmissió de valors i actituds, tot oblidant la violència, superficialitat o crides al consum als que han estat sotmesos des de la infància a través de la televisió que veuen sense control i supervisió. Oblidats també pels polítics pel seu baix pes electoral o per la tendència a l’abstenció en molts d’ells. L’avenç científic, la qualitat de vida, i la important despesa en sanitat permet allargar significativament l’esperança de vida i comporta el conseqüent increment de població de gent gran (gairebé 8 milions de persones tenen més de 65 anys a Espanya). La sostenibilitat del sistema i les pròpies capacitats humanes apunten la conveniència d’allargar la vida laboral, aquest és un fet, però cal considerar també les capacitats del sistema econòmic quant a generació d’ocupació i valor, i que no pot ser admissible fer-ho a costa dels joves. Uns joves preparats i potser educats en l’abundància i el cofoisme fruit de les nostres pròpies actituds per compensar el temps que no els hem dedicat. La contundència en la defensa de la llibertat, i l’erradicació de les conductes violentes és un requisit inqüestionable en les democràcies assentades, però també cal identificar les causes i solucionar-les per garantir la pròpia llibertat i el progrés social. Un progrés social que sols pot ser possible assumint els reptes de l’economia del coneixement i els pertinents relleus generacionals. El joves requereixen perspectives de futur, requereixen escenaris per desenvolupar-se i assolir-lo, un futur que sense ells mai serà possible i que nosaltres estem obligats a facilitar-els-hi, deixant que ells esdevinguin protagonistes i actors del mateix. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per el Coneixement www.cperc.net Barcelona març 2006.